Dietaris

Ahir vaig assistir a la presentació del dietari d'un amic escriptor publicat a la col·leció d'assaig de la Universitat de València. Prova que el gènere ja compta entre nosaltres amb un públic poc o molt nombrós, fidel i consolidat, i també de la brillant trajectòria literària de l'autor, és que la sala era plena de gom a gom, fet que negaria en part les inevitables queixes dels editors quant a la dubtosa aventura que significa publicar papers d'aquesta mena. Mig buida o mig plena la botella, el cas és que de Fuster (pare contemporani i indiscutit del gènere) ençà l'abundància i qualitat dels dietaris publicats en català al País Valencià és més que remarcable. Als prolegòmens dels dos presentadors de l'acte, referits a aspectes com els suara esmentats i, com és habitual en aquests casos, a les definicions d'un gènere tan voluble com el dels dietaris, van seguir, en forma de pregunta-resposta, les reflexions del mateix autor. Sobre la dubtosa consistència dels binomis veritat/mentida o realitat/ficció aplicats a l'escriptura dietarística, per exemple, cosa que em sembla més que evident, no solament pel que fa a aquesta forma literària (i en tant que literària) sinó al món (ai!) en general. Hi ha també el problema de la identitat de l'autor, o el de la construcció més o menys premeditada de la seua veu, de manera que de l'oposició veritat/mentida podríem passar a un aspecte que sí que em sembla rellevant: l'autenticitat. O la versemblança, que també s'ha usat molt per referir-se als gèneres narratius de ficció. En qualsevol cas, com apuntava l'autor amb encert, sembla que vivim temps propicis a la proliferació d'aquesta mena de pràctiques literàries: la universalització d'internet està dissolent les fronteres entre allò públic i allò privat. Probablement perquè allò íntim envaeix, com mai abans en la història, l'espai públic. Potser (i ací seria pertinent preguntar-nos si no està donant-se el fenomen precisament ara que s'estrenyen els espais de comunicació física i directa entre les persones, en què creix l'aïllament real i, doncs, la necessitat d'esbandir arreu la privadesa amb una mena de comandament asèptic i a distància…). Però l'escriptura assagística, oberta, efímera, sobre el curs de les coses (o sobre una neu invisible) que avui denominem dietari és tan antiga potser com la mateixa escriptura literària tot i que té en Montaigne un punt d'inflexió i impuls extraordinari. Llegir dietaris és mirar pel forat d'un pany que l'autor ha deixat obert a dretcient. El dietari s'acosta a l'escriptura poètica en el que té d'imprevisible, de sotmès als vaivens de l'humor i les circumstàncies del temps, en el que té d'obertura a la realitat immediata. I el que el lector vol veure-hi no és un enfilall d'anècdotes més o menys ben sarzides, que al primer que no deuen interessar és al qui les ha viscudes (inicial obstacle a superar per l'escriptor: convertir el previsible avorriment del déjà vu en reflexió substanciosa), sinó l'efecte que les coses –el temps– fan sobre el protagonista. No m'interessa la teua vida, que és personal i intransferible, sinó com la vius, com la interpretes, què me'n pots regalar, què en podem compartir amablement, dirà el lector a l'escriptor. Terreny lliscadís, camp de mines propens a l'autobombo i a l'exhibició gratuïta. Però quan hi ha ofici i gust, quan se saben superar certes temptacions, quan s'hi arriba a tocar la terra incerta d'una veritat, quan un dietari traspua autenticitat, no hi ha gènere literari que se li puga comparar en eficàcia i capacitat d'emoció. Ja ho deien els vells mestres, causar-se d'esperar, assajar-se. La resta, fet i fet, és poesia.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/, dissabte 28 de novembre de 2015.]