Pot haver-hi «guerres netes»? O justes? O necessàries? Des d'una
concepció estrictament pacifista i no-violenta, la resposta fora no.
Això no vol dir que fins les guerres més cruentes no es regesquen
per uns codis que poc o molt impliquen un cert respecte a l'enemic,
un tracte «humanitari» a presoners i població civil (que sovint
n'és la primera víctima, la moneda de canvi que tenen més a mà i
els ix més barata). La denominada guerra bruta, doncs, prescindeix
en el fons i en la forma de tots aquests codis. Qualsevol mitjà
justifica els seus fins espuris. No és una simple redundància.
· · ·
En la guerra com en la guerra. A l'enemic, ni aigua. No
són només els codis bèl·lics els que la guerra bruta transgredeix
sinó també i alhora tot principi democràtic. Potser la guerra,
qualsevol guerra, no siga més que el fracàs últim de la
democràcia. Per dalt hi ha la ciutat, més o menys convulsa i contaminada, un dia plou i un altre fa sol. L'espectacle de la
democràcia s'hi desplega en tota la seua grandesa. La vida és
bella. Almenys mentre el món del subsòl no deixe escapar les seues
fetors nauseabundes, mentre les rates i les paneroles no isquen del
clavegueram. El deep state, per dir-ho més fi, on bullen a
foc lent totes les guerres brutes. Els GAL, recorden? La «policia
patriòtica», la concreció sinistra del «Todo por la patria».
Excuses de salvapàtries. Mitjans de formació de masses ben sucats
en or esbomben les mentides fabricades en el clavegueram contra
enemics de tot pelatge, un dia els podemistes i el seu líder, ahir i
sempre l'independentisme, demòcrates de peu, veus crítiques, ulls
esparpellats, insubornables amants de la llibertat. Fa un dia
esplèndid!
· · ·
En altres temps els periodistes que descobrien crims i corrupteles,
bunyols i falsedats, abusos d'autoritat i atemptats a la democràcia
eren considerats herois i rebien premis en reconeixement als seus
crits d'alerta. Quan el Watergate dels anys setanta, per exemple. La
sofisticació tècnica de què disposen els estats per a les seues
guerres brutes no ha fet sinó incrementar les possibilitats i la
grandària dels crims comesos. En nom de la democràcia! La guerra
bruta s'acarnissa especialment contra aquells que amb les seues
denúncies lluiten contra la guerra bruta. La primera batalla que cal
guanyar en tota guerra és la de la informació. És a dir, la de la
desinformació.
· · ·
Després de set anys refugiat a l'ambaixada equatoriana de Londres,
Julian Assange, un dels fundadors de Wikileaks, fou detingut ahir. En
2010 filtrà milers de documents sobre les guerres brutes
d'Afganistan i Iraq. No li perdonaran que haja tret tanta podridura
del clavegueram. Convertit en símbol de la denúncia i la lliure
informació sobre les guerres brutes contra la democràcia, potser
l'extradiran a un país el president del qual és ferm partidari de
la pena de mort, això sí, amb totes les garanties sanitàries
d'asèpsia que exigeix una societa moderna i democràtica. No deixa
de ser una ironia del destí que el mosso encarregat de la feina
bruta de lliurar un conciutadà (des de 2012 en què fou concedida la
nacionalitat equatoriana a Assange) al gringo implicat en tanta
guerra bruta es diga Lenín Boltaire de nom i Moreno de cognom.
· · ·
El món democràtic i les persones que no renuncien a l'exercici
diari de la llibertat tenen un deute amb Julian Assange. Els d'aquest
racó del món li devem a més el compromís explícit amb les
pròpies lluites democràtiques, la denúncia sense defallences, des
de la cambra de l'ambaixada equatoriana que el va albergar fins ahir,
dels abusos i guerres brutes de què encara som víctimes. Ni que
només siga des de la consciència que la primera batalla que s'ha de
guanyar en el combat pacífic per la democràcia és sempre la de la
informació. La de la informació lliure i veraç a favor de la
transparència i la democràcia, contra els clavegueram sinistres que
promocionen les guerres brutes del poder.
[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 13 d'abril de 2019.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada