Any d'oportunitats

La primera columneta de l'any, perpetrada com l'any passat en aquest mateix punt d'Escòcia, prop del poble de Montrose, en Aberdeenshire, indueix al balanç. També a l'expressió d'uns quants desigs, succedani adult d'aquelles cartes als Reis que en la infància entretenien els dies previs a la cavalcada alcoiana, amb patges embetumats que s'enfilaven a les cases per escales prodigiosament fràgils que desafiaven el buit amb perícia d'equilibristes. L'any que ara queda congelat als calendaris es presumia difícil, però no tant com finalment ha resultat. Amb tot, si per a la societat valenciana s'han multiplicat els despropòsits i la impunitat amb què continuen brandant la vara del manar els qui encara manen, les previsions per a Catalunya i el seu procés d'independència també s'han complert amb escreix. Després de la demostració de força, civisme i volutat democràtica de l'11 de setembre amb la gran cadena fraternal de la Via Catalana, representants del 65 % dels ciutadans al Parlament, sumats els quatre grups favorables a la consulta, van posar-se d'acord en la doble pregunta i la data per al referèndum. El 2014 serà, doncs, l'any del referèndum. Tant si efectivament es pot realitzar el 9 de novembre proper com si l'Estat espanyol l'impedeix per la força, no hi ha dubte que aquesta cita, amb tot el que previsiblement la precedirà, l'estira-i-arronsa entre la volutat democràtica d'un poble i un estat amb greus dèficits democràtics que el PP comanda cap a la deriva autoritària i recentralitzadora (si són coses distintes) ja palpable en lleis que posen els pèls de punta, la cita catalana, diem, serà un punt i apart no solament en la història dels Països Catalans sinó també a nivell espanyol i europeu. I al País Valencià? A hores d'ara, si algú s'hi ha posat a pensar amb un mínim de rigor, deu haver opinions ben diverses sobre les repercussions que el procés d'independència tindrà entre nosaltres. Més modestos i ensopits, els nostres objectius col·lectius continuen sent molt més frugals però igualment inajornables. S'avançaran, per col·lapse de la Generalitat i pressió popular, les eleccions valencianes de 2015? Bé caldria, abans que res, que fóssem capaços d'articular un moviment prou clar, unitari i de mínims nacionals i socials perquè el gran sacseig no ens agafe pesant figues. Ens trobarem amb un nova oportunitat per escometre la necessària transició, la ruptura que no va poder ser llavors. I fóra un gran fracàs desaprofitar-la.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 4 de gener de 2014.

Coppini

Enmig del bollit del postfranquisme o d'allò que amb tanta imprecisió vam denominar la Transició, Madrid va inventar-se la movida. Alguns historiògrafs, ja en el caliu de les cendres, van creure veure-hi els signes d'una nova era sociocultural per a Espanya, un puré postmodern elaborat amb ingredients de música pop, plàstica, liteatura i cinema i, sobretot, nocturnitat, bars i discoteques de moda i els poderosos flaixos mediàtics que irradiava la capital d'un regne que per fi havia vençut les ombres casposes del nacionalcatolicisme. Pegamoides i almodòvars hi van créixer com bolets en l'humus assaonat per l'empenta d'un alcalde ieié (admirable en la seua senectud també per altres coses), els fluxos pressupostaris que començaven a rajar d'Europa i una gana adolescent irreprimible de lliurar-se a l'èxtasi del moment per fugir així de l'angoixa d'un passat que quedaria tancat amb pany i forrellat en els llimbs de l'oblit. Als pobles només n'arribaven els ecos i les mitges tintes d'una llegenda que adquiria les formes evanescents de la música a tota pastilla en locals on no cabia ni una agulla més. La nostra moguda no fou una simple traducció del bollit central. Si ens lliuràvem al goig i les penúries de l'estricte present, si vivíem a corre-cuita, era perquè per ací sempre havia estat més o menys així, sense glamur i amb una innata desconfiança envers aquell conreu de l'oblit que viatjava com una heroïna per les venes. No ens feia gens de gràcia tampoc que l'eclosió d'aquell estel fugaç coincidís amb el sepeli prematur de la nova cançó i el passar pàgina als crims del franquisme. Germán Coppini, ànima d'aquella excepció que foren els Golpes Bajos i que acaba de morir a cinquanta-dos anys, passa per ser un dels grans promotors de la movida, però en realitat hi navegà contracorrent amb el seu lirisme resistent. Brechtià i amarg, profund i dramàtic, subtil i existencial, fou tal vegada el primer a denunciar la vacuïtat dels lluentons que brillaven fins a la matinada i el primer sens dubte a avisar que tanta disbauxa no feia més que obviar que al capdavall aquells eren mals temps per a la lírica i que la desideologització programada aprofundiria l'abisme que ens separava de la dignitat del poema, com així ha estat. Com el seu inoblidable i boig Till, no va deixar d'embarcar-se en nobles entremaliadures fins que el fetge li va dir prou la vespra de Nadal. Ell, que va escriure el negatiu d'aquella història, concebé algunes de les cançons que sempre valdrà la pena tenir a frec de cor i llavi. Brindem per ell, agraïts, ara que també s'acaba l'any. 

Publicat a Levante-EMV, dissabte 28 de desembre de 2013.

Missatge de Nadal

Ara que arriben, malenconies a banda, les embafoses festes de Nadal, i que l'ànima col·lectiva, sobretot la dels grans comerços i la dels polítics de poca volada, s'omple de llumenetes i de ganes de fer-la petar, Alberto Fabra no té com encolomar-nos el tradicional missatge. Volia clavar un clau i amb el martell es va fotre un colp al dit, o el que és el mateix, va tancar Canal 9 i ara no té qui el maquille, li prepare un escenari de fons invariablement blau al despatx del Palau on encara s'allotja i totes aquelles coses de la data, la simbomba i la insuportable lleugeresa dels discursos ornamentals de l'autobombo. Per no tenir, potser ni té un escriptoret a sou, especialista en repuntar el no-res amb els fils de la insignificància. Que si haurà de despendre deu mil eurets per contractar alguna empresa del ram, que no, que la casa ja disposa del material i personal necessari, que si, dat i beneït el previsiblement anodí missatge, n'enviarà el vídeo als mitjans de comunicació perquè gentilment l'escampen als quatre vents, són algunes de les hipòtesis que corren per les boques dels més atents a la pantalla fictícia del poder. Quines coses no haurà de fer el pobre president, en temps de tantes penúries, per no perdre la passada nadalenca dels discursets! Vist l'atzucac en què es troba (i nosaltres amb ell, ai!), m'atreviria a oferir-li molt humilment les següents propostes. En primer lloc que, posats a fer el paperet, no tinga en cap cas la temptació d'encomanar la tasca a un equip d'extreballadors de Canal 9 emparant-se en el fet que encara els paguen el sou, més que res perquè la primera obligació d'un president és mirar per la pròpia integritat física. Si malgrat tot considera imprescindible l'aparició televisiva, un exercici de zàping d'hemeroteca amb els vídeos successius de Lerma, Zaplana i Camps podria dissuadir-lo de fer un altre ridícul espantós, molt més apreciable amb una mirada retrospectiva, per contrast entre el que van dir els seus predecessors amb les altes cotes de misèria per fi aconseguides amb tant d'esforç. Però potser que Fabra no en traga la lliçó oportuna perquè, posem per cas, és immune al ridícul i a la vergonya. En aquest supòsit, i si encara continua convençut que la història el necessita, valor i avant, i que no pense en quants serveis haurà de prescindir la ciutadania pels diners invertits en el ditxós vídeo, tot siga per la causa. I a més li quedarà el consol que el Rei, també en caiguda lliure, si bé amb tot el pes del ceptre i la corona, encara ho té més fotut enguany. Bon Nadal.  

Publicat a Levante-EMV, dissabte 21 de desembre de 2013.

El simposi

Al nacionalisme representat per PP, UPyD, Ciutadans i PSOE no els agrada gens la celebració aquests dies del simposi “Espanya contra Catalunya”, segons alguns perquè “fomenta l'odi”. La veritat, no m'imagine Josep Fontana o el valencià Antoni Furió i tants altres benemèrits professors fomentant res que no siga el debat i la divulgació de la recerca històrica, i menys l'odi. La incapacitat per assumir críticament el propi passat és un mal endèmic i altament nociu d'allò que diem Espanya, sobretot per als mateixos espanyols. I la veritat és que no acabe d'entendre, si no és pel fals confort de viure en un núvol de mentides, què li pot costar a un ciutadà de peu mitjanament informat reconèixer que Felip V o Franco, per posar dos exemples prou allunyats, foren uns canalles difícilment superables. Però un nacionalisme eminentment emotiu i místic com el d'arrel castellana, enyoradís perpetu d'un imperi on no es ponia el sol, deu pensar que un canalla és disculpable si és dels “nostres”. La indulgència, fins a cert punt comprensible i generalitzable a la majoria de nacionalismes, hauria de tenir, però, uns límits raonables: els dels danys inflingits a propis i estranys, historiables i historiats. De la mateixa manera que no es pot negar el genocidi perpetrat en la conquista i colonització d'Amèrica sobre els pobles indígenes o el practicat durant el franquisme, no es poden amagar els abusos i injustícies comesos sobre els països i pobles peninsulars no castellans, en especial els Països Catalans. Si no és que amb aquesta reacció d'hidalguía que ara carrega contra el simposi científic es pretenguen perpetuar els privilegis i injustícies, no del passat, sinó de l'estricte present, fent el paperet del fals ofès. Altres estats no menys bel·licosos i imperialistes que l'espanyol van passar a temps els seus comptes amb la història. Però ens trobem en plena fase de negacionisme i recentralització com a creu i ratlla a les demandes nacionals (i socials) de Catalunya. No contents d'haver fet encallar la democràcia espanyola en les baixures de la incompetència, la corrupció i la misèria moral i d'alçar un mur amb una Constitució erigida sota la vigilància dels sabres, ara la mamprenen contra acadèmics de la història. Al País Valencià això és música vella, i ací tenim Don Serafín, que no és un àngel, balbucejant contra les proves històriques que no li convenen i el tal Bauzá, rellevista de la burrera més nostrada, negant l'existència dels Països Catalans. Cap per avall els dos negadors negats i avant amb el nostre sí!

Publicat a Levante-EMV. dissabte 14 de desembre de 2013.

Lligat i ben lligat

Una de les frases que més fortuna va fer a les darreries del franquisme va ser allò de l'“atado y bien atado” amb què el dictador assegurava blindar l'herència i la continuïtat de la seua obra en el cadell del règim, que més tard seria coronat rei amb el nom de Joan Carles I. De frases lapidàries com aquesta n'hi va haver moltes, per l'obsessió amb què el franquisme esculpia a sang i ferro la seua ridícula grandiloqüència damunt la memòria i la dignitat dels vençuts, la immensa majoria. N'hi va haver moltes, subratllades per l'espès silenci anterior al mínim alè de llibertat, però la que Franco pronuncià en 1969, quan nomenà successor i aquest jurà lleialtat al Cap d'Estat, als principis del Movimiento Nacional i les altres lleis fonamentals del regne, passà a la història. Per a uns, els addictes beneficiaris del franquisme, perquè així no havien de témer la lògica i biològica desaparició del seu cabdill, que, com el Cid, continuaria guanyant moltes batalles després de mort; per als altres, l'ampli ventall d'opositors més o menys ferms, més o menys explícits, perquè la consideraven una hipèrbole més de la demencial sintaxi del règim, conscients que tota exageració amaga una mentida i confiats que amb la seua acció desfarien el nus d'aquella corda podrida que començava a esfilagarsar-se a la carrera. Esvaïts un a un els miratges de la denominada transició i dels anys de construcció de l'estat del benestar (molletes que queien de l'àpat dels qui engreixaven gràcies a les hormones proporcionades per Europa), ara sabem que aquella frase no era només una metàfora per tranquil·litzar la tropa. Tot va quedar-hi, en efecte, ben lligat, perquè van canviar els collars (una altra frase cèlebre) però els gossos van continuar sent els mateixos. Va quedar en l'anomenat franquisme sociològic, part consubstancial a l'espanyolisme més o menys tronat, i en el feixisme pur i dur que té les metralletes dialèctiques tothora disparant des de la caverna mediàtica. I, com a punt àlgid de la perpetuïtat imperial i autoritària, el lligall fou l'aznarat, els successius governs del PP, la màquina de reciclar podridura FAES i tota la resta. La força amb què van estrényer el nus només la van véncer clarament Euskadi i Catalunya. I a les rodalies valencianes? No cal que insistim en l'herència de l'herència de l'anticatalanisme com a excusa per a perpetrar un dels robatoris més descarats de què tenim memòria. El canvi de veritat haurà de tallar per la part sana, si en queda, i costarà déu i ajuda. De desfer nusos, només se n'aprén repassant molt la història.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 7 de desembre de 2013.

Lucidesa del no saber

Antonio Gamoneda, Canción errónea. Tusquets Editors, Marginales Nuevos Textos Sagrados núm. 278. Barcelona, octubre de 2012.

· · ·

Que la poesia, la poesia autèntica, no ha vingut a aquest món a omplir-lo de floretes ni a maquillar-ne els aspectes més foscos amb malabarismes verbals, podríem constatar-ho amb la lectura atenta d'aquest poeta excepcional i imprescindible que es diu Antonio Gamoneda. Germà de la poderosa estirp de la poesia castellana dels 50s i directament vinculat a un dels seus artífexs més lúcids, Claudio Rodríguez, el poeta d'Oviedo (1931) establert a Lleó des dels 3 anys va passar molt més de mitja vida en un marge discret del camí fins que a partir de 1988, amb el Premi Nacional de Literatura i, sobretot, de 2006 amb el Cervantes i de 2009 amb el Quijote, la seua veu poderosa, que només sonava entre cercles molt reduïts, de meritòria fidelitat i gust exquisit, va poder conquistar els territoris d'una certa popularitat, que en poesia vol dir els d'una immensa minoria (parafrasejant en contrasentit un altre gegant de les lletres castellanes). Els temps de silenci i oprobi que li van tocar viure com a derrotat civil de la guerra que guanyaren els feixistes van deixar-li una mena de molt personal memòria del fred i la pobresa i rius de paraules que, tractant-se d'un home crescut en el compromís i la lluita antifranquista, tindrien prou força per enderrocar els tímids embassaments amb què el denominat realisme social pretenia apaivagar la força d'un corrent que depassa les contingències històriques per anar a raure a la condició essencial de l'home. Després dels més recents Arden la pérdidas (2003) i Cecilia (2004), la immensa minoria de lectors de Gamoneda esperàvem amb deler l'esclat d'un llibre que no pot deixar indiferent a ningú i que, en cada nou lliurament, suposa un punt àlgid, un nou tour de force en una trajectòria plena de fulguracions i profunditats. I fet, a més, sense cap concessió a l'autocomplaença, sense buscar en les paraules (i menys en les paraules!) cap pal·liatiu a les doloroses preguntes essencials, només contestades, la majoria de les vegades, amb la simple negació d'un no sé que es repeteix com una lletania al llarg del poemari. No hi ha lenitiu davant la perspectiva de la mort i l'oblit a què s'acaren aquests poemes, ni a l'amarguesa de l'absència (especialment i reiterada centrada en la mare del poeta, Amelia); no hi ha llorer que dissimule la veritat de qui no sap, al cap d'anys i panys, si ha tingut algun sentit la seua vida, ni hi ha apòzema capaç d'abatre la indiferència a què aboca la lucidesa, el cansament de viure, el final de la caminada. I en canvi… només des de l'acceptació radical de les regles de joc, contra les quals és inútil rebel·lar-se, el poeta pot instal·lar-se en allò que sense voler-ho acceptar com a raó última de la pròpia vida: la preservació d'una coherència que depén del maneig sincer i humil de les paraules, la construcció de la veritat en poesia.

Canción errónea remet, així, a la manca de sentit de la vida. Presentat el poemari de manera unitària, amb poemes sense títol i sense cap divisió en parts del material arreplegat (a penes unes suggerències inicials, a manera d'índex, sobre els temes abordats), el llibre flueix com un llarg monòleg que de tant en tant es bifurca en diàlegs amb artistes i escriptors (entre d'altres, el que manté amb el seu amic Juan Gelman, l'altre gran viu de les lletres hispàniques). Unes Notas y confidencias de l'autor tanquen el volum amb oportuns aclariments sobre aquests diàlegs (sovint fruits de treballs a quatre mans amb artistes plàstics) i sobre la renúncia a organitzar el llibre des de paràmetres que no fossen els de l'atzar o la cronologia compositiva. Mai la realitat, la individual i també la col·lectiva, havia estat tan a prop de la mà de les paraules, i menys entre els soi-disant realistes, que més aviat l'encotillen, inútilment. La lucidesa, és clar, no ens privarà del dolor, però també solem dir que el que cou, cura. Llegiu de quina manera: “El olvido / disuelve la materia pensativa / ante los grandes vidrios / de la mentira. / Ya / todo está dirimido. // No hay causa en mí. En mí no hay / más que cansancio y / un antiguo extravío: / ir / de la inexistencia / a la inexistencia. / Es / un sueño. / Un sueño vacío. // Pero sucede. / Yo amo / todo cuanto he creído / viviente en mí. / Amé las manos / grandes de mi madre y / aquel metal antiguo / de sus ojos y aquel / cansancio lleno de luz / y de frío. // Desprecio / la eternidad. / He vivido / y no sé por qué. / Ahora / he de amar mi propia muerte / y no sé morir. // Qué equívoco.”

Publicat a Saó núm. 387, novembre 2013.

[El poeta Antonio Gamoneda fotografiat sota la neu en una imatge recent.]

Sense senyal

Finalment, a les 12.19 del divendres 29 de novembre de 2013 (una altra data senyalada en negre del llarg calendari d'oprobis que hem suportat els valencians) Televisió Valenciana, després d'un esfereïdor coma, ha entrat en la fase d'encefal·lograma pla que és la seua mort clínica i irreversible i ha quedat sense senyal, fosa en negre. Sense senyal, els recorda alguna cosa? Sí, és l'etiqueta que fèiem servir per protestar, fa uns anys, pel tancament de les emissions de TV3 al País Valencià, pagades a escoti pels ciutadans, com hem pagat el fins ahir canal públic valencià. Sembla que una cosa ha portat l'altra, precisament quan majors nivells d'audiència havia atès gràcies a la final mostra de dignitat dels treballadors en rebel·lia que en van mantenir les emissions durant unes setmanes contra el vent i la marea d'un decret que molts identifiquen amb un rude colp d'estat. Fabra, pusil·lànime veu del seu amo de Madrid, passarà a la història per haver liderat amb mà de ferro la liquidació d'un mitjà de comunicació públic que, amb mancances pròpies d'un règim autoritari que escampava els tentacles propagandístics i de control social sense manies, era –o havia esdevingut en les darreres setmanes– públic i mínimament valencià. És llàstima que els treballadors i bona part de la ciutadania no haguessen desplegat amb prou força i extensió la dignitat democràtica a temps per evitar el desastre anunciat, però aquesta nova fase sense senyal és alhora, i paradoxalment, l'inici d'una altra que llança a l'aire senyals inequívocs de canvi. Si de moment són només senyals de fum, segur que més prompte que tard trobarem el foc que l'emet i farem per alimentar-lo fins que de tot açò no en quede sinó les cendres i una memòria crítica, una catarsi col·lectiva que òbriga als valencians la porta tapiada d'una autèntica democràcia on no càpien els monopolis, l'autoritarisme, l'estupidesa i el menfotisme. Quede també per a la memòria que la resistència ciutadana a la ignomínia ha estat encapçalada per aquells que havien estat fosos en negre des de molt abans que tancassen TVV, la part del país que, sovint sense nord clar, ha fet de la dignitat una raó de supervivència i no es va resignar mai que el seu país fos governat per ineptes especialistes en l'engany i el lladronici. Un nou cicle polític, que ha de fer tabula rasa de tota aquesta merda, construirà sobre bases radicalment distintes uns mitjans de comunicació valencians públics democràtics i en valencià. De moment, però, sense senyal. O amb tot de senyals dispersos.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 30 de novembre de 2013.

Final de partida

Primer van inventar, per posar sordina a les reivindicacions històriques de Catalunya i Euskal Herria, allò de l'Estat de les autonomies, prompte rebatejat en cafè per a tothom. En el riu tèrbol de la transició del franquisme pur i dur a la democràcia vigilada pels vells jerarques i el poder que anava canviant de jaqueta, als valencians ens van posar la camisa de força contra la qual s'havien manifestat la immensa majoria d'ajuntaments: la de l'autonomia de via lenta, la de poble indeferenciat malgrat els cinc segles d'estat propi fins a la derrota d'Almansa. I un poble sense història i poc propens a l'autodefensa és fàcil volatilitzar-lo en comunitat descafeïnada. Mentrestant, i per allunyar-nos del perill de les veleïtats nacionals, van ordir el parany de la batalla de València, on van caure atrapats tota mena de pardalets, i la ignomínia d'un moviment feixista de masses pintat amb tots els colors del blau. A l'operació, per por i per interessos partidistes, s'hi va sumar un PSPV ja deglutit en les sigles del gran germà espanyol PSOE, amb no poques quantitats, això sí, de vaselina: el control de serveis públics com l'escola i la sanitat, les caixes d'estalvi i una radiotelevisió més o menys valenciana. Desactivades les esquerres valencianes i la mobilització popular al carrer, era qüestió de temps que el franquisme maquillat que fomentava l'anticatalanisme i la burrera incivil des del PP tornés a agafar la paella pel mànec de l'alqueria autonòmica. I ofrenant ofrenant, entre el fervor de les masses de votants i el control sense complexos d'un eficaç aparell de propaganda i autobombo i un sistema de corrupció, clientelisme i nepotisme que fou enveja de les màfies mundials i paradís de no pocs “amiguitos”, s'ho van cruspir tot, començant pel sistema financer autòcton i acabant on vostè sap i pateix. La mal anomenada crisi, a la qual amb tant d'entusiasme van contribuir, es va encarregar de la resta mentre eixien a la superfície els draps bruts d'una ensarronada monumental. A la veu recentralitzadora i ultraliberal de Madrid han respost Fabra i companyia amb la pusil·lanimitat pròpia de qui no s'ha cregut mai aquest poble o país sinó com a excusa per remenar les cireres dels propis interessos i donar-se al robatori. Tanquen la paradeta autonòmica amb un saldo multimilionari negatiu que els ciutadans haurem de pagar amb sang, suor i llàgrimes. Poden fer-ho confiats que els valencians som dòcils de mena (però no tant com ells creuen i diuen). Perquè arriba un dia en què fins el borreguet més poregós trau les dents.

Publicat a Levante-EMV,  dissabte 23 de novembre de 2013.

Vetla

Des de la mastodòntica ciutat de la nova La Fe, a la torre D, s'albira aquests dies amb una nitidesa espectacular la línia de la mar a llevant, les muntanyes d'Alzira i la Safor al sud i en línia recta les grues de la zona portuària que transporten els immensos contenidors de les mercaderies més insospitades amb la mateixa facilitat amb què amb unes pinces ens servim un terròs de sucre moreno per al cafè. Cap al sud sobresurt ran de mar, al final de l'ampla plana del Xúquer, embut de l'horitzó i dels vents, la serra de Cullera, on algun emfàtic mandarí local volgué imitar la grandiloqüencia de Hollywood amb la redundància del subratllat toponímic ara convertit en cicatriu per a la indiferència de les garses que cacen a les plantacions d'arròs i un turisme en massa que amb el temps constituiria el símbol més cridaner de l'actual ruïna. Més al sud encara, el vigia que vetla la mar de la Marina, el Montgó, el drac gegantí dels nostres somnis i records, com una illa on s'emmiralla l'illa que sembla també Cullera vist des d'aquella banda. Saps que la nitidesa del paisatge, aquesta forma immediata i tangible de felicitat, és de naturalesa fràgil. Basta que s'alce una brisa per ací o per allà, que la humitat relativa de l'aire canvie, que augmente o minve uns graus la temperatua, que apareguen uns núvols per onsevulla, perquè es dissipe la magnificència de la vista, o deixe de ser audible la simfonia de la vida. La fragilitat del perfil que dibuixa l'encontre ancestral de la mar i la terra és la mateixa indestingible línia que separa la salut de la malaltia, la llum de l'ombra en què es pot desembocar en a penes un instant mal comptat. Penses en tot això al nou hospital de La Fe, una aposta sens dubte hiperbòlica, una exhibició de poder que està quedant al capdavall en fum, i, malgrat l'eficiència d'un servei encarregat de defensar les zones de llum contra el setge de l'ombra, no t'és difícil imaginar instal·lacions més humanes, un urbanisme mèdic que ens acostés l'esperança d'horitzons oberts i alhora més propers a la mà i les pròpies passes. Penses en tot això i en més coses mentre vetles l'amiga, guaita de la llum i de la vida, i confies que el paisatge es tornarà a obrir i us concedirà una altra oportunitat de nitidesa, una altra cançó de bellesa inapel·lable, un nou alè de llibertat.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 16 de novembre de 2013.

Qui et plorarà, Canal 9?

Diguem-ho clar: Canal 9 fou, des de la primera emissió en 1989, un clar model de televisió, sí, però un model en negatiu per als qui pensàvem en un mitjà de comunicació modern i eficaç, democràtic, amb voluntat de pedagogia i civilitat, i en la pròpia llengua, per al País Valencià. La seua major contribució fou posar-nos davant els ulls just tot allò que no havia de ser una televisió pública valenciana. Dissipat el miratge optimista que solen provocar les coses que naixen als qui, com els valencians, estan molt necessitats, Canal 9 va continuar la dansa de despropòsits a què el PP de les majories absolutes i l'absoluta falta de vergonya democràtica va imposar un ritme frenètic que arribaria al paroxisme en el moment estel·lar de la famosa visita papal. Canal 9 no fou, no va voler ser mai, la nostra televisió, de manera que higiènicament vam decidir tallar amb l'oprobiosa cadena, de qui amargament ens burlàvem. No va ser la televisió de la part més inquieta, creativa, civilitzada del país, l'única que tenia un projecte que no fos la plàcida dissolució en la fagocitadora identitat espanyola, l'única que no proposava l'harakiri d'aquest poble amb retransmissions infinites de bous, futbol, falles i festes de tota mena i propaganda descarada per als amos de sempre. Nascuda amb Lerma i un Fabregat reciclat en censor lingüístic, dues obsessions en van determinar l'inici i la història: tapar TV3 i donar pinso a la barraqueta blavera. No fou la nostra perquè, a consciència, ens va invisibilitzar per mostrar un país d'encefal·lograma pla fet a mida del panxacontestisme i l'estupidesa. Però és que a força de renúncies, tampoc no fou de quasibé ningú excepte d'aquells voltors que visitaven els despatxos on es trossejava la multimilionària carronya a compte de les nostres butxaques. Un contramodel en la qualitat de molts pseudoprofessionals submisos improvisats en cursets de valencià de 24 hores, ben pagats d'ocultar el costat sinistre de Zaplana, en la pràctica insultant de l'endoll i el nepotisme, en l'incompliment sistemàtic de la llei que va crear l'ens públic per oferir amb comptagotes un valencià esprimatxat fins a l'extenuació, en la depuració dels crítics, en els casos d'assetjament sexual, en la dilapidació dels diners públics, en la creació i compra de productes gasofa… És des d'aquestes cendres, des d'aquesta ruïna civil, que un dia els valencians construirem la televisió pública que ens mereixem i ens pertoca. I potser ja l'estem construint fent costat als treballadors, defensant un dret popular legítim, ocupant estudis i carrers contra porcs i lladres.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 9 de novembre de 2013.

Discurs d'energia

Flors a casa, Maria Josep Escrivà. Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2007. Edicions 62, Poesia 123, Barcelona, novembre de 2007.

Fites d'un camí sinuós que recorren les passes del desig, la primera, incerta, llum del dia, la dansa del senill a la marjal saforenca o un cementeri gal·lés on reposen els ossos de Dylan Thomas. Antologia de flors i paraules, terreny on combatre els tam-tams de guerra i el desempar del món.

· · ·

El títol de Maria Josep Escrivà (el Grau de Gandia, 1968) s'inspira en un vers del poema “Sota una petita estrella” (1972) de la poeta W. Szymborska, reproduït en la cita amb què s'obri el llibre: “Perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa”. Com la nobel polonesa, la nostra autora palesa en el seu darrer treball dots excepcionals per conciliar el concret i singular amb l'abstracte i general en rics itineraris d'anada i tornada. Són les flors, així, motiu freqüent d'aquest poemari. En elles es fonen fragilitat i bellesa, i així esdevenen símbols per contrapuntar el dolor del món: “Calzes en el desempar de la terra”. L'experiència i la consciència d'aquest desempar, com en Szymborska, no ens han de privar de gaudir dels instants de plaer, del do excepcional de la llum i de la treva que suposa la paraula, que a fi de comptes són matèries primeres en què els poetes funden el seu treball, però els mouen a demanar perdó amb una humilitat no exempta d'ironia. La recurrència al poema-faula, que té en el magistral poema que clou el recull, “El cànter”, una recreació del popular “Conte de la lletera”, el seu punt àlgid, i que impregna en certa forma composicions com “El riu” o “Monòleg d'un cuc”, la senzillesa amb què Maria Josep Escrivà és capaç de resoldre els temes més espessos amb les armes d'una ironia molt subtil o la reinterpretació de mites bíblics (compareu la tonalitat i intenció del poema “Esmena” amb les de “La dona de Lot” de la Szymborska) són, més enllà de l'explícit títol del llibre d'Escrivà, els territoris de confluència de dues escriptures d'una mateixa i poderosa nissaga.

L'atenció al concret i al general de què parlàvem més amunt troba en Flors a casa l'encaix formal en l'alternança de poemes breus, de caire paisatgístic, molt propers a la sensibilitat dels mestres orientals (“Petita geografia del camí”, “Campanars de diumenge”…), amb d'altres de discursius i que al nostre entendre configuren la part més substancial de la proposta de Maria Josep Escrivà. El poemari s'obri amb “Els arços” i es tanca amb “El cànter”. Aquesta estructura, perfectament travada amb repeticions i referències que en cohesionen el conjunt, dóna preeminència al que en la nostra lectura interpretem com el motiu central del llibre: el desig, que des dels cercles amatoris s'eixampla i identifica com l'autèntic motor de la vida (“que no hi ha mai, sense desig, principi”). Des de la constatació que no hi ha desig sense absència, que la seua naturalesa és dialèctica, Maria Josep Escrivà ha escomès la subversió de la faula popular de la lletera i ha transformat l'exemplaritat del fracàs en el discurs de l'energia i en l'alquímia del moviment, a través dels símbols cristal·lins del desig, l'aigua, el fang, el tacte, el cànter i la font. Des d'aquest nucli incandescent el poemari recorre tots els camins del diàleg dels pronoms forts: jo-ell (“en els seus ulls de pou, en el seu cos d'olivera”), jo-tu (“Quan et desitge, / ets somni o veritat?”), ells (“Ara mateix se'ls multiplica tot”), nosaltres (“mentre ens espera l'últim sol”)…

Després de Remor alè (1993), A les palpentes del vidre (1998) i, sobretot, de Tots els noms de la pena (2002), que ja va suposar un crucial pas endavant, Maria Josep Escrivà ha aconseguit amb Flors a casa un poemari redó, madur i molt equilibrat. Darrere de tot això hi ha una dedicació plena a la poesia, una confiança en la paraula com a rescatadora de sentit, d'identitat i de bellesa i la lliçó de l'ambre que dóna a la llum els seus tresors covats en la lentitud i en el silenci. La poesia està d'enhorabona. Per aquest cantó el nostre país és invencible: ha conformat un discurs ple d'energia.

Publicat a Saó núm. 324, gener de 2008.

El cap dels burros

Hi ha persones d'una consistència tan increïble que semblen personatges de ficció. Alfonso Rus, l'insofrible alcalde de Xàtiva, president de l'equip de futbol local, empresari, factòtum del PP i el que calga per manar i remenar les cireres, n'és un, potser el més emblemàtic, ara que el seu confrare Carlos Fabra va riu avall. I no és que ens vinguen de nou aquests fatxendes de mala jeia, entossudits a retratar-se amb la simplicitat d'un ninot de cartró pedra. Ben altrament, allò que al meu poble anomenen despectivament llauros, en la versió més esquemàtica, extrema i estrambòtica, és un tipus ben abundant en la geopolítica valenciana. Però una cosa és gallejar a la barra del bar amb la camisa descordada, a base de riallades, fer-se el milhomes davant l'aquiescència dels parroquians i proferir sonores estupideses amb la seguretat d'aquell que tot això de la cultura s'ho passa pels collons, i una altra mantenir l'actitud del busca-raons mentre es posa el segell oficial a l'última gamberrada o es fa un míting de campanya. Al capdavall, les toxines que produeixen les bravates del llauro (que no del llaurador) s'eliminen l'endemà vinclant el cos sobre la terra sota un sol que bada les pedres. Però i les d'Alfonso Rus, que s'escampen pels altaveus mediàtics fins a enrarir tot l'aire? Ell i d'altres caps de burros de la demagògia porten vint anys repartint hòsties a dojo i llançant crits des de la barra del poder amb aromes de rot de cassalla. En la manca absoluta de qualsevol indici de vergonya, en el seu manar sense complexos (i solen ser baixets i lletjos!), en el convenciment sense ombra que val la pena fer el ridícul mentre augmenten els beneficis, aquests personatges es riuen fins dels votants propis, cosa que no deixa de tenir gràcia, la gràcia d'un padre padrone o capo de la màfia. Van votar-lo perquè els va prometre que portaria la platja a Xàtiva, va dir el cap dels burros, que burros! La llista de greuges és llarga, contra els mestres, contra els discapacitats, contra el món del teatre i la cultura, com a promotor de gramàtiques pardes, encobridor de comportaments feixistes, mantenidor d'honors a Franco. Contra els més elementals principis democràtics. Però l'últim episodi protagonitzat pel cacic posa la pell de gallina. En un partit de futbol entre l'Olímpic de Xàtiva i un filial del Girona hauria impedit que s'hi guardés un minut de silenci en memòria del porter visitant, que havia mort feia poc en accident de trànsit. Mai la grolleria gratuïta d'un fatxenda hauria atès cims més alts de misèria humana. A veure què diran ara els burros si se'n confirma el despropòsit.

[El ruc rampant, el nou logo que ens hauríem de posar tossudament alçats contra tanta burrera.]