Contra la marea negra

M'assabente per la premsa que avui 6 de juny fa vuitanta anys del desembarcament de Normandia, principi del final de la Segona Guerra Mundial i del feixisme. Malgrat que en tot aquest temps la maquinària bèl·lica, cada vegada més sofisticada, no ha parat de sembrar arreu, amb especial insistència en escenaris postcolonials però també en el mateix cor d'Europa (els Balcans ahir, avui Ucraïna), la mort, la destrucció i la misèria, llegir ara les xifres de morts, ferits i desapareguts d'aquella batalla fa feredat. Però en fa més comprovar com tot el que es va construir sobre la sang i aquelles runes, l'inestable equilibri de blocs de la Guerra Freda, que va continuar promocionant guerres i matances pertot arreu, i la confiança en el projecte d'una Europa unida sota els valors de la democràcia, la llibertat i la justícia social, es veu avui amenaçat per l'emergència d'un feixisme més auster en les formes i la parafernàlia però igualment corrosiu en el llenguatge i els propòsits. El cuc feixista s'està menjant la poma per dins, hi ha fet niu i n'accelera el procés de podridura. La caiguda del mur de Berlín, lluny de conduir els territoris de l'antiga URSS per la senda democràtica, va empènyer-los cap a les formes més brutals de capitalisme i entronitzà un feixista com Putin amb els seus deliris mafiosos de poder expansionista. Manipulant la memòria antifeixista del seu país, aquest reietó despietat no dubta d'acusar de nazis els ucraïnesos per veure de justificar la seua guerra. Sense novetat en el gegant xinès del partit únic on flamegen les banderes roges, la corbella i el martell amb tanta eficiència i pulcritud com s'hi persegueix la dissidència i es trepitgen els drets d'uigurs, tibetans o hongkonguesos. A través del vot, els mecanismes democràtics i el control de les institucions, l'extrema dreta, sovint en col·laboració amb la dreta autoritària de tradició feixista, com en el cas espanyol, envaeix avui l'espai popular que històricament corresponia als moviments d'esquerra. I creix com la bromera d'una marea negra. Europa s'escora cap a les extremituds de la dreta, per on va perdent l'aigua que la preservava com un oasi impossible. Sens dubte per demèrits propis en la construcció d'un espai sòlid de drets democràtics i valors republicans convertit avui en un paquiderm burocràtic incapaç de donar solucions als problemes migratoris o de justícia social. També, és clar, per les transformacions vertiginoses d'un món més i més globalitzat i més i més lent en la cerca d'alternativa i respostes a les múltiples urgències. Per desídia o impotència, Europa ha renunciat a erigir-se en el referent mundial per a la pau, la democràcia i la prosperitat, el contrapunt necessari al caos i el col·lapse i als imperialismes enfrontats, en la veu que clama per revalidar una entesa mundial fonamentada en els drets, la pau i la llibertat. En temps de sequera els efectes del canvi climàtic i la destrucció mediambiental s'aguditzen i multipliquen. Negres tempestes agiten l'aire, com diu el vell himne anarquista, però no porten pluja, només mortífers llamps i trons, pedra i ventades. Al País Valencià ja n'estem patint els efectes. Entre bambolines ocultes al públic es preparen els grans negocis amb què la dreta continuarà ofrenant noves glòries a l'Espanya que li ompli les butxaques i assegura els privilegis, mentre es persegueix tossudament el valencà i es devasta el país, es desmantella metòdicament el poc que s'havia açlat en cultura, ensenyament i sanitat i es sufraga la tornada als ritus sanguinaris i tribals de la tauromàquia. Abaix la intel·ligència! El Conseller Barrera s'està guanyant-se a pols el malnom de Burrera. Ell concentra en la seua persona els pitjors vicis del feixisme rampant: menyspreu per la cultura, sobretot la del país, autoritarisme i males maneres exhibits sense complexos, negacionisme (de la memòria històrica, de la violència masclista, del canvi climàtic), aribitrarietat en el repartiment dels recursos de tots, ús del càrrec públic per al foment de les dèries pròpies, aplicació de la censura… Al capdavall, però, l'antipàtic personatge no deixa de ser el ninot del ventríloc, tot i que molt útil per saber què ens espera si la seua xerrameca s'escampa i per repensar les armes amb què ens hi hem d'enfrontar. Europa s'acosta perillosament a l'abisme de la repetició d'errors passats. No n'hi ha prou, per rectificar-ne el rumb, amb la psalmòdia de l'antifeixisme convertida en un simple espantaocells, ni amb els cordons sanitaris que no fan més que donar peixet al monstre. La batalla important és i s'ha de donar en el camp de la cultura, que inclou l'exigència de transparència, netedat i agilitat en l'exercici del poder i de la gestió pública, s'ha de donar en les perifèries on s'acumulen les misèries del capital i la marginació, s'ha de donar en la frescor d'un llenguatge que dote de ple contingut els principis de la igualtat i la solidaritat humanes. Assetjada al nord per la guerra d'Ucraïna i a llevant pel genocidi de Palestina, el vaixell europeu ha d'incrementar els seus esforços diplomàtics, impotents i abúlics fins ara, ha de rearmar-se en els fonaments que van transformar l'endèmica lluita fratricida en un model equilibrat de convivència. El desembarcament del proper diumenge d'eleccions no és el de Normandia de fa vuitanta anys, que és desitjable que no s'haja de repetir mai més. Ara el que cal és un desembarcament d'allaus de vots compromesos amb els drets de les persones i dels pobles, de la llibertat i la democràcia, capaç de parar el colp de l'onada feixista. D'alçar munts d'arena contra la marea negra i preservar les platges de l'esperança que encara podem anomenar Europa.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 7 de juny de 2024.]

 

 

Arrel i saba dels poemes

Isabel Canet Ferrer, L'udol de la lloba. 41è Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Alcoi. Epíleg de Maria Josep Escrivà. Edicions del Buc núm. 32, la Pobla de Farnals, març de 2024.

· · ·

Els 41 poemes que componen L'udol de la lloba d'Isabel Canet Ferrer (Simat de la Valldigna, 1970) són l'inici fulgurant per a la poesia d'una autora que s'havia donat a conèixer prèviament en el camp de la narrativa amb els contes I tu, sols tu, 2019, i les novel·les La copa dels orígens, 2011, i El baró de foc, 2015, en el del retrat biogràfic i en alguns treballs col·lectius i per al foment de la lectura. La feliç coincidència del nombre de poemes i el d'anys de la convocatòria del premi d'Alcoi, fortuïta o premeditada, tant se val, reforça encara més l'exactitud amb què encaixen les peces d'aquesta obra i la commovedora bellesa amb què les paraules tracen la seua ruta pels "avencs de l'inconfessable". Poques vegades el lector té la sensació immediata d'estar assistint en viu i en directe a un despullament tan radical en cerca de la veritat i de la pròpia identitat. I de poder accedir-hi des de claus estrictament poètiques, situades a les antípodes del tràfec, ensems il·lusori i morbós, de les anècdotes banals que es venen a tant el pes en els mercadets de les emocions als nostres dies.

En efecte, el poema que obri el llibre, el titulat significativament "Dona", se'ns apareix com el poderós concentrat a partir del qual es destil·laran els altres beuratges de l'obra: "Experiència de ferro en la carn". La plena assumpció de la naturalesa tel·lúrica, sempre dual, de l'ésser humà vista i viscuda des del propi cos de dona, és un dels principals fils conductors del poemari, que en bona mesura es pot interpretar com l'esforç per desfer el "miratge idealitzat" i abandonar les "certeses diàfanes" i les altres trampes que ens para la vida per tal d'assumir, gràcies al poder alliberador de la paraula poètica, la pròpia identitat en tota la seua complexitat. Així "la carn i el ferro", així "meitat dona d'aigua, meitat lloba", així "ser d'aigua i de ferro", així "la dona i el monstre": "El repte serà la integració, / viure la unitat des de la dualitat". A reforçar aquesta perspectiva acudeixen símbols universals com el de l'Esfinx, que sembla sotjar els "poemes d'un enigma mai resolt" "en algun racó fosc del laberint". Només la reiterada operació domèstica de fènyer i coure el pa, amb les olors evocadores que convoquen els morts, com una baula que uneix el present de combat i desassossec de la dona amb el passat i el present d'altres dones, i de tant en tant la contemplació i la immersió en una naturalesa plena de força i de vida (per contraposició a un "món que ni em vol ni m'empara"), són els llocs de l'esplai en plenitud: "pastem amb l'antiga recepta, / farina d'ungles, urpades i pells, / aigua de les paraules de la ira, / llevat de coratge i ullals de lloba" ("Ferment del vespre").

Reinventar-se i reivindicar-se és sens dubte un treball de radicalitat, de recerca de les veritats més íntimes, estrany a les maniobres de l'autoengany o l'autocomplaença. Els poemes de L'udol de la lloba naixen certament d'una crisi profunda. I a grans mals, grans remeis. Però cal actuar-hi amb cautela: "Cal traure's la màscara amb molt de compte" ("Mascarada") per despullar aquell "jo que veus en mi" ("Engendramonstres") i mostrar-se com s'és completament, des de l'acceptació que "Del descontrol, de la confusió / i del desordre de la carn fem vida; / amb cames obertes, vagina oberta, / matriu i cor oberts de bat a bat" ("Mascarada"). Perquè la dona d'aigua, la lloba, abraçada de carn i ferro, se sap part d'una natura on "els fruits més dolços naixen del fem més aspre" ("Tardor") i perquè només creient en la perfectibilitat de la vida –i doncs acceptant el que és transitori, precari o imperfecte: llegiu el bellíssim "Tria urgent"– podem acarar el futur amb una certa confiança. La saba dels poemes d'Isabel Canet Ferrer i la força d'unes arrels ben enfonsades en la terra de la vida, la consciència i les paraules, han fet créixer un arbre poètic d'extraordinària bellesa i qualitat. Celebrem-ho, ben aixoplugats a la seua ombra.

[Publicat a Saó núm. 502, maig de 2024.]

 

 

I al tretzè any ressuscità

L'Audiència Nacional ha acabat absolent Francisco Camps en l'última causa que tenia pendent pel cas Gürtel. Davant la justícia l'expresident és innocent. I si ho diu l'Audiència Nacional, hereva directa del franquista Tribunal d'Ordre Públic (1963-1977), que al seu torn substituí el Tribunal Especial de Repressió del Comunisme i la Maçoneria (1940-1962), així serà. Doncs sí senyor i què mana. De vegades, ja se sap, tot ha de canviar perquè en el fons no canvie res, com passa en la justícia espanyola, que s'ha guanyat a pols i en instàncies internacionals una mala fama que tomba de tos i que l'assenyala com a dubtosament imparcial i independent, per dir-ho suau, i es troba enfangada en la denominada lawfare o guerra judicial. El cas és que l'expresident de la Generalitat (2004-2011) i expresident del PP valencià (2004-2011) és legalment innocent dels delictes de suborn impropi pels famosos vestits obsequi de l'amiguito del alma Álvaro Pérez, àlias El Bigotes, i com a responsable últim de les adjudicacions a Orange Market, l'empresa matriu de la trama Gürtel que entre d'altres perles va organitzar la visita del papa Benet XVI a València gràcies a la qual s'embutxacà 3,2 milions d'euros, la fira del turisme (Fitur) o les campanyes electorals del PP valencià de 2007 i 2008. Qui la brama popular anomenà El Mortet n'ha eixit sec, net i centrifugat després que les aigües pútrides de la corrupció esguitassen els seus vestits de Forever Young, un nom ridícul per a un personatge a la fi patètic. No solament això sinó que assegut al banc dels acusats i assenyalat pel dit d'una justícia que no és la d'aquest món (una utòpica justícia moral, política i històrica), El Mortet ha vist passar davant d'ell els il·lustres cadàvers de molts dels seus confrares de l'època de la corrupció i el desgovern desenfrenats: Milagrosa Martínez, Rafael Blasco, Ricardo Costa, Carlos Fabra, Eduardo Zaplana o José Luis Olivas. I així fins a 135 imputats, inclosos Rita Barberá i Juan Cotino, a qui la mort va estalviar una sentència més dura en vida. Camps fou el màxim responsable polític del Govern Valencià i del seu partit, però malgrat això mai no va veure ni sentir res, mai no va ensumar la pudor de podrit que exhalava l'antic Regne de València i ni tan sols va arribar a sospitar que a la seua esquena s'organitzava la trama més corrupta i eficient que han conegut els segles i que el PP es guanyava justament el títol d'empresa mafiosa creada per a l'enriquiment i la delinqüència. O potser és que estava mort, cosa que avalaria l'exactitud del malnom amb què el va batejar el poble, o massa enfeinat per reparar en detalls menors. En efecte, el seu regnat de virtuosa innocència va ser un no parar, com se n'havia d'adonar? Es van tancar els repetidors de TV3 que havien funcionat durant vint anys i imposar multes milionàries als seus responsables, va produir-se el fracàs anunciat de megalomanies alienes al principi de realitat (si no era per a estricte benefici propi) i als interessos de la gent comuna, la Ciutat de la Llum, la Fira de València, el Circuit de Fórmula 1 de València, la Copa Amèrica… Massa ocupat per percebre la podridura democràtica mentre s'ensorrava el teixit productiu, s'abandonava el camp, s'apostava per un turisme desbocat i suïcida, s'empenyia al desnonament el sistema financer valencià (Bancaixa, la CAM, el Banc de València), es posaven pals a les rodes de l'escola i la sanitat públiques… Massa embadalit devia estar l'innocent Camps mentre conduïa un llampant Ferrari al costat de Rita Barberà pel circuit que ens havia de dur a les més altes cotes de la misèria moral i econòmica. Viure en la bombolla de l'èxit, els diners fàcils i els vots embriaga fins al bloqueig dels sentits que ens fan percebre la pudor a mort i corrupció. Ni la mínima assumpció de responsabilitat política exigible mentre la nau s'enfonsava i s'ofegaven un a un tripulants i viatgers i ell, capità convertit en rata, era el primer a abandonar-la. Ara es veu com un Llàtzer ressuscitat, gràcies a una absolució legal que no tracta de dirimir qüestions d'un ordre més elevat, com el respecte per la política i els principis democràtics, l'exemplaritat cultural, la integritat moral, el sentit de la mesura, la moderació i l'austeritat en el govern de la cosa pública o el nord de la justícia social. Camps se sent ressuscitat però se li ha quedat cara de mort, la mateixa cara d'espant que ja lluïa en vida, la mateixa cara de circumstàncies. Potser és que ni ell mateix es creu la seua màscara d'innocència. I per això ha demanat tanda per tornar a la primera fila política, com qui pretén blanquejar un passat que sempre estarà, malgrat aquesta justícia, sota la sospita dels fets comptats, contats i sabuts. En el seu partit, especialistes com són a abandonar els caiguts en desgràcia, dissimulen amb les floritures habituals del cas i fins es proclamen per tot el morro víctimes també de la lawfare, un club massa exigent per a les seues pretensions. A Mazón mateix, tot i que li ha faltat temps per desfer-se en elogis del ressuscitat, se li ha quedat una cara de pànic que no pot dissimular ni el bronzejat alacantí que llueix ni la seua alegria eurovisiva amb la possibilitat, més que remota certament, que El Mortet torne a escena. Perquè qui sap.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 31 de maig de 2024.]

 

 

Quin guirigall!

M'acabe d'assabentar que el popular guiri amb què solem referir-nos una mica despectivament als turistes estrangers, sobretot als procedents del nord d'Europa, prové del terme amb què els carlins bascos designaven els seus enemics lliberals, els giristinos o cristins, partidaris de la reina Maria Cristina. El Diccionari Català-Valencià-Balear aporta a més una altra accepció curiosa, ja que es veu que els xiquets valencians l'aplicaven als guàrdies municipals quan volien emprenyar-los: "Guiri, guirigall, sopetes en all!". El diccionari castellà de la RAE, al seu torn, diu que també es feia servir per referir-se a la Guàrdia Civil, un ús que, tot i que presumim merament defensiu, no devia estar exempt de riscos evidents. Guirigall en canvi, confusió de molts que parlen i criden alhora, sembla que té un origen onomatopeic i el podríem haver pres del castellà guirigay. Excuse'm el lector o lectora aquest circumloqui d'inici per abordar avui el tema –exacte!– del turisme. I passe'm també el fàcil joc de paraules amb què he resolt titular-lo. Com se sol dir, se non è vero è ben trovato.

Perquè els turistes individuals, les persones concretes de carn i os, independentment de la seua procedència, són a fi de comptes els qui menys responsabilitat tenen en l'explosió d'aquest merder (o guirigall) en què s'ha convertit el nostre país. O fins i tot víctimes de la pròpia estupidesa, com tots al capdavall, que no han sabut o pogut sostraure's a la temptació de la barra lliure (de pagament) i al campe qui puga, aquest literal i a major glòria de la totpoderosa patronal del ram, els responsables polítics, les aerolínies, el negoci de la rajola i, en fi, d'un capitalisme com més va més depredador, salvatge i descordat. En dic també víctimes, dels mateixos turistes descarregats en massa, conduïts en ramat, que pedalen en pelotó o van extraviats sols o de dos en dos, inseparables d'un mòbil no només metafòric que els impedeix percebre on són, entre qui són, amb aquesta tendència a l'autisme social que promociona la indústria turística. Víctimes, i crec que no m'erre, i alhora botxins inconscients, carn de canó per a l'execució del pla d'empobriment, especulació, precarització i extermini en què consisteix la lletja paraula i no menys abominable concepte de la turistificació. Si fotut és ser indígena d'un país que vas veient com el devasten, com li arranquen d'un en un cada bocí de memòria, com li transformen paisatge natural i paisatge humà, com el desfiguren i sotmeten en nom d'un mal anomenat progrés i dels ous d'or d'una gallina fosca, que sempre van a parar a les butxaques d'una minoria insaciable; si fotut és ser indígena en una llengua que la immensa majoria de turistes no sentiran mai parlar, tampoc no és cap bicoca viatjar en pla guiri. I és això que ens els fa més dignes de compassió que no de menyspreu. Bastaria potser que patiren en les pròpies ciutats durant una temporada una invasió com la que ells protagonitzen a casa nostra (figurants d'un drama universal) per dissuadir-ne molts d'ells, de les falses delícies de la seua escapada. La responsabilitat cal anar a buscar-la, doncs, en els agents més amunt esmentats i en tota la maquinària propagandística gràcies a la qual ens han venut la cabra de la turistificació com a panacea. El cas és que des del anys seixanta això és un no parar que s'ha desbocat exponencialment en les darreres dècades a l'ombra de l'especulació i la destrucció del teixit productiu valencià. Quants anys fa que la capital valenciana era encara el semàfor d'Europa, el lloc per on no hi havia més remei que passar com més ràpidament millor? Acabarem recordant-los amb nostàlgia, aquells temps? Després de la voràgine de Barcelona i la destrossa mallorquina, havia de tocar-li el torn a València, ja arrasada literalment la costa i a l'espera que a algun altre constructor passat de rosca, ara que tornen a governar els de la rajola, li pegue per alçar apartaments a dins del mar. Potser el lector o lectora pensarà que exagere però a mi em sembla que em quede curt. Ja hi ha molta literatura sobre un mal que ens converteix, com diu Ricard Chulià en el seu ja imprescindible País Valencià. Eixida d'emergència, en país de "cambrers de madrilenys i geriatres de nord-europeus". La falsa solució del turisme de barra lliure s'ha convertit, gràcies a la turistificació, en el problema més urgent a què ens acarem perquè hipoteca el nostre futur, un llast que ens empobreix i ens dissol com a poble. Les dades que documenta Chulià canten: Dénia (sí, Dénia!) és la capital de comarca amb un risc d'exclusió social més alt del país. I les comarques més pobres? Les de més alta concentració turística: les dues Marines i el Baix Segura. El panorama pinta certament negre, però més val no enganyar-se. Perquè hi ha alternatives. I totes passen per la presa de consciència i la voluntat decidida dels ciutadans per construir un altre model de país, radicalment més just, més ric, més lliure. I per trobar les portes d'eixida a tant de guirigall, no tan sols turístic.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 24 de maig de 2024.]

 

[Protesta veïnal recent a València. Foto: Comprom.]

 

Qui tem la crítica?

Un dels primers articles que em van publicar al Levante es titulava "De què tenen por?", a finals dels vuitanta. Feia uns anys que havien començat les emissions de TV3 i, en vista dels impediments que el govern socialista de Lerma i els mandarins de Madrid posaven a la seua recepció entre valencians amb l'excusa de la creació de Canal 9, molts vam alçar la veu contra aquesta no gens anecdòtica i ben travada estratègia d'aïllar els catalanoparlants per "comunitats autònomes". Un cas insòlit i després de quaranta anys d'autonomisme de fireta en el context europeu encara irresolt, o enquistat, o oblidat en nom d'urgències que no fan més que multiplicar-se i que són també ajornades en nom de nous problemes més urgents. El peix, per aquestes latituds, sol mossegar-se la cua perquè, com sabem, Spain is different. L'eslògan va fer fortuna gràcies a una calculada ambigüitat que excitava el deler i la il·lusió que mou la maquinària turística quan és lubricada amb ofertes més substancials o prosaiques. La resposta d'Acció Cultural del País Valencià a aquell atac furibund al dret a viure en la pròpia llengua fou la instal·lació de repetidors que durant uns anys van mantenir la flama d'una certa normalitat. Ja sabem com va acabar allò. La contundència repressiva de l'estat no es va fer esperar ni va mirar pèl amb l'arribada del PP, senyal que la col·laboració entre els Països Catalans, ni que només fos mediàtica, cultural i simbòlica, era tabú santificat per la Constitució i convertit en qüestió d'estat. Les multes que va patir l'entitat, que quasi li costen la vida (i de fet van costar-li una atonia bastant llarga) assentarien un precedent en la tàctica de l'ofegament econòmic que es va desplegar anys més tard i amb tota cruesa contra líders i activistes catalans del moviment per la independència. Així continuem avui dia, responent amb més coneixement de causa la pregunta "De què tenen por?", que avui hauríem de formular en l'altra direcció, "De què tenim por?", que és tant com preguntar-nos quines són les pròpies febleses per veure de superar-les. Perquè no solament continuem sense poder veure TV3 pels canals convencionals i clamant en el desert a favor de la reciprocitat de mitjans en català sinó que la instrumentalització anunciada d'À punt, el buidatge de continguts de qualitat i fins la mateixa presència precària de la pròpia llengua ja escampen arreu la vella i coneguda olor del desmuntatge d'un altre mitjà de comunicació públic.

El peix es mossega la cua també en l'àmbit literari i de la cultura. Han coincidit aquests dies la mort de Bernard Pivot, el cèlebre periodista i escriptor francès, al qual es referia Lourdes Toledo en la seua darrera columna, i la taula redona organitzada per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana sobre les funcions, la necessitat i la situació de la crítica literària. Les intervencions de Mireia Sopena, Pere Ciscar i qui açò signa més les dels nombrosos assistents que van animar amb les seues opinions el debat final, van girar sobre algunes de les qüestions més candents de la crítica. En primer lloc la constatació que malgrat la proliferació de plataformes (sobretot digitals), la consolidació d'algunes de les ja existents i el creixement en nombre i qualitat de les veus dedicades a la crítica literària, el País Valencià pateix d'una manca evident de mitjans generalistes en la pròpia llengua que obliga la crítica literària i cultural a sobreviure en espais marginals. La precarietat laboral de crítics i escriptors que se'n deriva impedeix, al seu torn, que la crítica atenga plenament els objectius d'orientació, estimulació de la reflexió i el debat, divulgació de les obres literàries i de contrabalança a les tendències mercantilistes de la indústria cultural. En absència d'una crítica respectada, prestigiosa i influent, la humana tirada a l'acumulació de poder, a la política de lobbies, capelletes, arbitrarietat i llepaculisme hi tenen un hàbitat propici on prosperar. El peix es mossega la cua: en comptes de promocionar la diversitat creativa, d'assumir la multiplicitat coral de les veus literàries, de trepitjar noves sendes per desplegar les energies en totes direccions i cap a totes bandes, ens tanquem en el clos del monocultiu i el monoteisme. Els mateixos mites repetits i esbiaixats fins a la nàusea alimenten bé el panxacontentisme i marquen la mínima quota nacionalista exigible, apaivaguen una certa mala consciència col·lectiva i proporcionen algunes monedes amb què anar tirant mentre duren els fastos. Però acaben esdevenint una mena de boira que impedeix captar gran part de la llum que absorbeixen els forats negres del silenci. La crítica literària, amb tota la grandesa de l'assaig de tema literari, situat en el lloc que li correspon, seria una arma eficaç contra la banalització i la saturació llibresca, contra els excessos mitològics i l'abús de les monomanies. Qui tem, doncs, la crítica? La bona salut democràtica, que en bona mesura se sustenta sobre la base dels llibres i la cultura, exigeix la crítica, aquesta vella necessitat de raonar i argumentar, de pensar, consensuar i dissentir, d'exercir la llibertat ben lluny d'aquells pregoners que sempre la tenen a la boca per dessubstanciar-la i, quan poden, emmordassar-la.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 17 de maig de 2024.]

 

 

Matarranya

Parafrasejant Lluís Llach diríem que el nostre país és tan petit que mai no estem prou segurs de conèixer-lo, per molt que la formulació puga semblar paradoxal. Si més no perquè petit i complex, divers i sorprenent, velat i inabastable no són qualitats excloents. I aquest és el cas del nostre país, ja sabeu, allà on en dir bon dia ens contesten bon dia, relativament petit i relativament complex, com més o menys tots al capdavall. Ve a compte l'enèsima constatació de la dificultat de conèixer en tota la seua completesa persones, llocs o coses, per una visita recent a la comarca del Matarranya. Visita, la paraula ho expressa bé, perquè a la idea de brevetat temporal l'acompanya l'eco etimològic que ens porta a veure. És així com Josep Maria Espinàs defineix el viatge, com una manera de "viure observant". Ho escriu precisament en el pròleg al seu A peu pel Matarranya, llibre que els viatgers compren a la llibreria De bat a bat de Calaceit, inaugurada tot just el febrer passat i on a més d'accedir a una interessant selecció bibliogràfica s'hi pot degustar un bon cafè o comprar vi del país –i ací país vol dir tant el Matarranya com la veïna Terra Alta com la unitat geogràfica, cultural i lingüística que són els Ports de Tortosa-Beseit, els de Morella i el Maestrat: la bellíssima cruïlla dels Països Catalans.

Era la segona vegada que els viatgers visitaven la comarca. Si l'hivern de 2017 els havia descoberts uns pobles i un paisatge que –tòpics turístics a banda– s'havien guanyat l'apel·latiu de la Toscana Aragonesa, la primavera seca però intensa i rutilant d'enguany hi afegia l'esclat de roselles als marges dels camps de cereals que s'estenen per tota la comarca, cels i horitzons límpids i els omnipresents contraforts del massís dels Ports, amb la seua gamma de verds i grisos i l'or crepuscular de les Roques d'En Benet cap a la banda d'Horta de Sant Joan. Allotjats a Vallderoures, els viatgers no tardarien a descobrir alguns detalls significatius de la realitat sociocultural del Matarranya, de l'element humà que ha pintat el paisatge i que viu a dins del seu quadre per donar-li fons i ple sentit. D'entrada hi ha la qüestió de la llengua, del català, és clar. Sabien els viatgers de la tossudesa amb què les autoritats de torn, de Saragossa o Madrid, han treballat per desarrelar del seu context cultural els matarranyencs, com hi han fomentat l'autoodi i la submissió amb el rètol infame del xapurreau o l'invent insultant del lapao (lengua aragonesa propia del área oriental) per a la seua llengua. Ho saben perquè la maniobra nominalista és equivalent a la patida per valencians o illencs i comuna a tots els processos de patuesització i substitució lingüística. En el cas del Matarranya hi ha l'agreujant de la frontera administrativa, amb tot el que això comporta de segregació de la resta de la comunitat lingüística, i les dificultats –com més a la dreta els governants, més greus– que pateix el català al carrer i a l'escola com a assignatura condemnada sovint a malviure en hores extres. Basta fer un colp d'ull a la nomenclatura urbana per adonar-se que al costat de la bíblia hi ha sempre l'espasa imperial que assegura la guerra cultural per mitjans, això sí, democràtics. A les inevitables i universals places d'Espanya, afegiu-hi, sense eixir de Vallderoures, Avenida de la Hispanidad, Calle del Cid, Viriato, Gran Capitán, Colón, Quevedo, Lope de Vega… L'espasa és tan llarga que arriba als racons més allunyats de la metròpoli. Encara com també hi ha un Jaime I i un Cortes de Aragón, que no siga dit. I ni un sol rètol públic en català, ni per als noms dels pobles en la pròpia llengua, ja transformats en Valderrobres, Calaceite, Beceite, Fuentespalda, Monroyo, Cretas… I al museu Juan Cabré de Calaceit dedicat a l'insigne arqueòleg i ben assortit de troballes ibèriques i ubicat en una casalot preciós del segle XVIII, cap concessió tampoc a la llengua local. Han aconseguit invisibilitzar-la, sí, però encara no emmudir-la. Quedem-nos amb això. Tothom, dones i homes, joves i grans, a qui ens hem adreçat en català ens han respost en català, amb aquell punt de cordialitat que regala la complicitat d'una llengua compartida contra vent i marea, la consciència de "viure i observar" el món, petit o gran, a través d'ella, de bategar amb una mateixa música. Els viatgers es queden amb això, el Matarranya com un exemple preciós de greuges i resistència per a tot el país. I fan promesa de tornar-hi per continuar la seua visita a una terra oberta de bat a bat i de completar-la amb un passeig pel poblat ibèric de Sant Antoni, si pot ser guiats per la mà experta de Manuel Civera, iberista i mestre saguntí casat amb una calceitana a qui s'han trobat –que petit i gran és el món!– a la llibreria del poble, de nom tan ben triat i tan ample com tota esperança. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 10 de maig de 2024.] 

El valencià del corral i del carrer

Una de les excuses que l'antivalencianisme ha esgrimit sempre per justificar la seua croada contra el català és la de la distància entre les formes cultes i normatives de l'idioma i les que solen usar-se en contextos més informals, un conjunt més o menys heterogeni de variants lingüístiques que ells, en la seua premeditada ignorància, llancen al sac del que anomenen "valencià del carrer". Hi han tornat a insistir els darrers dies els consellers Rovira i Merino en un castellà, això sí, que poc s'assembla al castellà del carrer, ja no de Cadis, Sòria o Don Benito, sinó d'Utiel o el Port de Sagunt, per exemple. El mateix que es reconeix i s'accepta amb naturalitat en qualsevol llengua considerada normal és negat tossudament en llengües minoritzades i perseguides com la nostra, a saber, que en tot idioma coexisteixen variants més o menys formals útils per a les diverses funcions i àmbits comunicatius d'una societat. La trampa de l'espanyolisme és, evidentment, més vella que la picor: negant la necessitat del valencià formal i normatiu i d'una varietat estàndard sòlidament reconeguda pels parlants i fent-los incompatibles amb el dels usos més informals dificulten la presència de la llengua pròpia en els espais que aspira a dominar en exclusiva el castellà. Amb aquesta maniobra el PPVox està posant en marxa la descatalanització (així han tingut la barra d'anomenar-ho) de l'administració, en plena coherència amb l'anunciada llibertat d'educació que farà del tot prescindible el valencià en el sistema educatiu o que l'esborrarà de les comarques de base aragonesa del País Valencià. El valencià del carrer, diuen. ¿I com ho faran, ells que del valencià, el del corral i el del carrer, la figuera i la parra i la flor del taronger no en saben ni un borrall i en fugen com de la pesta? En quin dels infinits carrers del país i de la llengua plantaran la bandera, la brúixola i la norma? ¿Escoltaran el valencià que parlen pels carrers de Pego o el que resplendeix a Vinaròs, el que se sent els dies de mercat a Cocentaina o el dels pescadors de la Vila Joiosa, pels bancals de l'Horta, els bars de Russafa o a la Ford d'Almussafes i les fàbriques de Vila-real, el dels tallers d'Algemesí o el dels collidors de Borriana? ¿Tal volta el que diuen els poetes a la Placeta del Fossar alcoiana o al Centre Octubre de València o el que canten des del fons de les entranyes Eva Dénia, Hugo Mas, La Maria, Carles Dénia, Mireia Vives, Pep Gimeno el Botifarra o Miquel Gil? Al capdavall, un mateix impuls destructor i antivalencià inspira la que anomenen amb tot el desvergonyiment que els caracteritza "llei de concòrdia", la que pretén igualar víctimes i botxins, defensors de la democràcia i colpistes, i els reiterats atacs a la llengua: l'oficialització de la desmemòria com a pas necessari per a aquest viatge al fons de la nit de l'autoritarisme postdemocràtic que ja ensenya les dents a tot arreu. Tant se val que amb aquests atacs al valencià s'incomplesquen preceptes estatutaris i fins constitucionals i que es pose en entredit l'autoritat que en matèria lingüística la llei atorga a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Al capdavall, feta la llei, feta la trampa. I embolica que fa fort. Mentre se sembra a plena consciència la sospita, la confusió i la desconfiança sobre un model de llengua que funciona des de fa més de cent anys i que constantment els parlants i els estudiosos estem posant al dia de les necessitats socials, els fills retornats dels qui sempre hi han sigut "para forrarse" es dedicaran al millor que saben fer i que és l'autèntica marca de la casa, la depredació del patrimoni públic. No, no és que Rovira o Merino siguen uns autèntics analfabets en valencià i en lingüística de grau elemental –que ho són i a mucha honra–, sinó que es pensen que repartint l'eterna sopa d'all de la demagògia ens atraparan en el seu cercle viciós. Malgrat ells, però, el carrer encara és ben viu, divers i inabastable i acostuma a construir al seu aire, al marge de les trampes amb què pretenen marejar-lo. I continuarà cantant, amb tots els accents i les formes possibles d'una llengua que ignoren a consciència els senyorets del poder: "La meua xiqueta és l'ama / del corral i del carrer, / de la figuera i la parra / i la flor del taronger".

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 3 de maig de 2024.]