La Sibil·la

Torna, de la mà de la Capella de Ministrers i el Cor de la Generalitat, el Cant de la Sibil·la a la Seu de València amb solemne toc de campanes (repare l'amable lector en la profusió de majúscules de la frase sense espantar-se'm). I no seran per poca cosa les sonores batallades, ja que des del Concili de Trento al segle XVI, quan van ser prohibides aquestes celebracions a l'interior dels temples, que no hi havia tornat, mig oblidada, la Sibil·la dic, en alguna litúrgia nadalenca a Mallorca i l'Alguer i, des de fa quatre dies a Barcelona, Ontinyent, Gandia, la Seu d'Urgell, Xeraco o Maó i altres llocs esparsos de la nostra geografia. Torna la Sibil·la, i allà on hi ha campanes, hi ha batalls (i si acabe aquesta columna a temps me'n vaig corrents a sentir-la). Desfeta en la pols i la boira del temps la màgia de les prediccions antigues, terreny que avui es reserva en exclusiva a les estadístiques interessades de tota mena, que solen equivocar-se de mig a mig, torna malgrat tot la Sibil·la en bona hora. I un no pot sinó evocar amb plaer la veu de Maria del Mar Bonet o Montserrat Figueres, la fragància d'una poesia despullada per fi de la tenebrosa amenaça del presagi, que sempre és l'àngel del poder brandant una espasa, i reconcentrada en la seua expressió més elemental i autèntica, la combinació de síl·labes i sentit per on passegen versos d'Ausiàs March (“Daran los peixos horribles crits / perdent los naturals delits”), cadències de Ramon Llull, tota la potència del català antic que torna a cantar-se en bona hora. En bona hora, tot i que per intuir, que no predir, cap on va tot el merder contemporani, que es manifesta amb especial virulència en terres valencianes, no cal la paraula de cap àugur cec ni cap Tirèsies ni cap il·luminada Sibil·la: “Lo jorn del Judici 
parrà / el qui haurà fet servici.
 / Jesucrist, Rei universal,
 / home i ver Déu eternal,
 / del cel vindrà per a jutjar / 
i a cada u lo just darà”. No tenen res els temps actuals d'aquells altres inundats de presagis. Les supersticions d'ara són certament molt distintes, prosaiques i televisives, però en canvi sembla el retorn de la Sibil·la a València alguna cosa més que una conjunció casual de circumstàncies, alguna cosa més que un bon treball d'arqueologia artística. Benvinguda, doncs, a casa, la veu antiga renovant tots els presagis i l'imperi d'una justícia que ens ha de recompondre.

Publicat a Levante-EMV, 1 de desembre de 2012.

Maria del Mar Bonet al Grec de Barcelona, el 4 de juliol de 2011, interpretant el Cant de la Sibil·la.

El bou i la mula

Havia de ser prop de Santa Llúcia de Siracusa, home, quan segons la tradició s'ha de plantar el betlem. La summa clarividència de Benet XVI no ha estat gaire fina en aquesta ocasió, ja que si entenem que les seues investigacions teològiques havien de buscar el camí natural de la impremta i plasmar-se en les 176 pàgines de La infància de Jesús, a 17 euros el llibret, bé podia haver triat almenys una data més discreta per proclamar al món que el bou i la mula, l'entranyable parella de fet, no hi van ser mai, com erròniament ens crèiem, al pessebre, presenciant en directe el part del Fill de Déu. El dilema, però, no afecta només betlemers o pessebristes, que ja tenim raons històriques per dubtar si col·locar o no les simpàtiques bèsties al portal perquè amb el seu alè donen escalfor al nounat, sinó restauradors i crítics d'art, responsables de pinacoteques, imatgers, pintors hiperrealistes o contadors de rondalles, que podrien veure's temptats de suprimir de tants segles de falsa iconografia cristiana aquests ocupants il·legals del fons de l'escena més commovedora de la història sagrada. I les societats protectores d'animals, per posar-ne un altre exemple? Que Santa Llúcia conserve la vista del Summe Pontífex i que Déu ens perdone! Quin mal li feien els animalets per traure'ls-en tan bruscament quan ja s'ensuma el Nadal? Comença a passar-los als papes el mateix que a consellers i ministres d'educació, que no descansen fins que no deixen memòria de la seua gestió en forma d'invent més o menys lamentable, una nova llei, una revelació teològica capaç d'esmenar la plana a un Sant Mateu o un Sant Lluc, quina gosadia. Si fa uns anys vam haver de canviar de sobte la nostra idea del cel, que deixava de ser un lloc físic per convertir-se en un simple estat d'ànim, i ara hem d'esborrar la mula i el bou del nostre imaginari, no sé on arribarem a parar. Que no es queixen després si les esglésies es buiden i la parròquia s'aprima, però és que cada volta ho posen més difícil i més antipàtic. Passe que l'estrela anunciadora fos en realitat una supernova i que Joseph Ratzinger ratifique, d'acord amb la tradició, que Josep no va tenir art ni part en la concepció de Maria, obra exclusiva de l'Esperit Sant (espere que aquest detall no servesca per traure també el bon fuster d'escena), però haver de prescindir del bou i la mula d'ara en avant se'm farà costera amunt. En qualsevol cas, veient com està el món, que encara els desvelen aquestes coses i que sempre opten per la pitjor solució, dóna molt per pensar. Té collons la cosa.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 24 de novembre de 2012.

L'amor no és calma

El retorn de les fulles mortes, Albert Garcia Hernàndez. Premi Betúlia de Poesia Memorial Carme Guasch 2011 de Badalona. Pròleg de Francesc Pi de la Serra. Epíleg de l'autor. Viena núm. 153, Barcelona, setembre de 2011.

· · ·

Després d'un llibre de rica densitat com fou La importància del violoncel (2009), el poemari que avui ressenyem, que parteix de la constatació explícita que “arriba un moment en la poesia que cal dir les coses pel seu nom” (p. 62), ens deixa en la boca lectora un sabor agredolç: el de l'alternança de les millors fórmules magistrals de l'expressió poètica d'Albert Garcia (València, 1949) amb caigudes de to i la persistència de tics prescindibles (excés adjectivador, abús de construccions de relatiu, tirada al neologisme de dubtosa consistència –endaurar, emmateixar, desraonar, descreuar, desestrany o desaïllar, per exemple). Al nostre parer “dir les coses pel seu nom” és un tòpic difícilment aplicable al terreny poètic sense les necessàries matisacions. La voluntat de claredat, imprescidible en qualsevol aventura expressiva, i més en la poètica, no té tant a veure amb una presumpta “espontaneïtat” de la dicció (o millor: sensació d'espontaneïtat, de frescor, que ha de rebre el lector) com amb un treball rigorós de despullament i un procés de revisió del material verbal fins a concentrar-lo en l'essencial. La senzillesa a què apunta la inestable relació entre els noms i les coses que és a la base de tota poesia implica generalment un grau de complexitat superior al que exigeix una expressió més alambinada o retorçuda. Em fa l'efecte que en El retorn de les fulles mortes l'Albert Garcia no ha sabut controlar sempre el poderós flux verbal que caracteritza la seua poesia i que la necessitat imperiosa de dir ha traït a estones el repòs i la distància que la poesia sempre reclama.

Fetes aquestes puntuals objeccions, afanyem-nos a assenyalar, com hem insinuat més amunt, la presència d'algunes peces mestres que justifiquen amb escreix una lectura atenta i reiterada del llibre: “Tres amics, potser”, segon poema de la secció Tenir, “Que dura és de portar l'absència”, sisè del Trànsit de les fulles mortes, i, sobretot, “Nocturn”, d'El retorn de les fulles mortes, l'última part del poemari, que dóna títol al conjunt. Les al·lusions a les cançons, que l'autor tant ha contribuït a enriquir i eixamplar com a competent lletrista, i a poetes francesos contemporanis són en aquest llibre, com en d'altres de l'autor, un recurs àmpliament utilitzat que serveix tant per explicitar les arrels poètiques del treball d'Albert Garcia com d'excusa compositiva, en una mena de diàleg sostingut en el temps que retorna per dibuixar els contorns de les circumstàncies presents i concretes. De fet, la majoria dels poemes de la segona secció, Tenir, recreen a partir de la cita inicial poemes tan coneguts com el de Paul Éluard sobre la llibertat o aquell de Jacques Prévert en què plou tranquil·lament sobre la ciutat de Brest. La maniobra s'eixampla a paràfrasis com la que l'autor fa sobre altres reconegudes lletres, per exemple la de Serrat “Jo tinc un amor petit”.

Però col·locada a la proa i a la popa d'aquest vaixell poètic hi ha la cançó escrita per Prévert amb música de Joseph Kosma Les feuilles mortes, el text de la qual, amb la corresponent versió catalana, és reproduïda per Quico Pi de la Serra al pròleg. El vent del nord s'emporta les fulles mortes en la nit freda de l'oblit i la mar esborra sobre la sorra les passes dels amants desunits. Proa, popa i centre neuràlgic del sentit d'aquests poemes que parlen del desamor (i de la necessitat de “mantenir-me alerta, / estar enamorat") i de l'amor, com a pulsió que és de vida i que ens allunya de la “calma” de la mort, de la dolorosa nostàlgia de València, de la soledat que pobla els racons de Barcelona, de la digna condició de qui viu a contracorrent i a contratemps, de la bellesa de la coses autèntiques que intentem preservar contra l'urpa del vertigen i l'aldarull del manicomi social, del fet d'”escriure sense descans” perquè “no hi ha pura nostàlgia”. Poemes de la mudança i la inestabilitat vivificadora, de la sàvia comprensió que va deixant caure la pluja del temps, de la mirada insubornable de qui està radicalment compromès amb la recerca dels noms entre les coses i de les coses entre els noms infinits que, un colp escrits, resisteixen amb tenacitat els vents de l'oblit.

Publicat a Saó núm. 373, juliol-agost 2012.

Avinguda del País Valencià

Ha estat a Algemesí, el poble de la Ribera on s'alça la moixeranga ancestral i festiva, la metàfora més plàstica de la solidaritat, l'esforç i el nervi, d'on van brollar del cor d'una dolçaina les notes de l'himne que espera la lletra per cantar el nou país a colp de tabal. A Algemesí, on va sembrar llavor de fecunditat democràtica Joan Girbés i Masià entre 1979 i 1987, la dignitat i el civisme d'un poble han vençut per una vegada les forces tenebroses que fan mans i mànegues per esborrar qualsevol rastre de memòria, per interpretar restrictivament el principi de la llibertat i les majories del vot, per agranar sempre els interessos cap a la pròpia casa, per ofegar tota dissidència, per desplegar sobre l'alegria i infinitud del llenguatge les forces d'ocupació per a la posterior conquista de les consciències. Amb la contrastada tècnica del tot s'hi val que el PP practica com a sistema equiparaven la demanda de l'oposició municipal de retirada dels títols honorífics que encara ostentava Franco amb el canvi de nom de l'Avinguda del País Valencià per l'adulterat, insípid i falsament neutre Comunitat Valenciana. Però els veïns es van negar, en bona hora, a caure en la trampa de la barata, van presentar-se al ple de la corporació per expressar la seua opinió a mà alçada, van manifestar-se al carrer i al remat el govern del PP ha hagut de fer marxa enrere i, en un gest inèdit entre els capitosts del seu partit que l'honora, el batle ha demanat públiques disculpes. A Algemesí, al cor de la Ribera, la botella d'aquest país atònit que malviu entre derrotes ha quedat per una vegada mig plena. Aquesta artèria principal del poble de la moixeranga apunta al País Valencià futur, una ampla avinguda, flanquejada d'arbres i plena de gent que s'estima la llibertat i viu confiadament i solidària la pròpia condició nacional. Són avingudes estenent-se en cada poble i cada comarca que refaran el sentit d'una democràcia avui corrompuda i segrestada, riques alberedes amb olor de justícia social i d'igualtat, rambles que baixen plenes de veus lliures i paraules, d'educació i cultura, carrers majors on es canta i es ballen les danses ancestrals, barris i fàbriques que s'autogestionen, ravals que limiten amb l'espai obert, respectat, de la natura, camps que tornaran a ser fèrtils sota l'espenta de l'aladre, platges alliberades, república d'un poble digne entre els pobles dignes de la terra. Des d'Algemesí, deixeu-m'ho dir, avui s'escampa la força indomable d'un poble.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 17 de novembre de 2012.

Espanyolegen

Manllevem el neologisme del títol a Vicent Partal, el director de Vilaweb, avui que comença la campanya electoral a Catalunya. El diccionari no el recull encara, però descriu molt bé l’allau de reaccions contra el procés d’autodeterminació del país germà (o cosí germà, si hem de creure la dita). Perquè proper a “espanyar”, `fer saltar el pany (d’una porta, d’un bagul, etc.)´, i a un possible “espanyejar”, que atribuiria a l'entitat abstracta Espanya la capacitat d’inspirar determinades accions, “espanyolejar” podria referir-se, sense forçar gens l'idioma, a la realització de coses pròpies, i no exclusives, d’espanyols. Espanyolejar és el que fan Alejo Vidal o Boadella, catalans d’origen, quan reclamen una intervenció militar. Espanyolegen, a dreta i esquerra, units en una causa comuna, els intel·lectuals (sic) que han subscrit el manifest en què, entre d’altres perles, afirmen que la independència és el caprici personal del nou i extraordinari cabdill que és Artur Mas, capaç de moure amb un colp de cella les alienades masses catalanes, i no la conseqüència de la mobilització conscient de la ciutadania i el resultat d’una fartera històrica. Espanyolegen, i com, quan neguen l’espoliació fiscal a què som sotmesos també, ai, els valencians. Espanyolegen quan fan ganyotes d’amor no correspost ara que molts ens en volem anar i no quan el PP capitanejava boicots als productes catalans, quan les humiliants retallades a l’Estatut o els atacs virulents a la llengua al País Valencià i les Illes. Espanyolegen amb l’editorial d’avui divendres d’El País, la més grollera i manipuladora que recordem en molts anys i que atribueix a Catalunya els dèficits democràtics que defineixen l’Espanya actual. Espanyolegen quan en comptes de l’argument branden l’espasa de l’amenaça, quan en lloc de parlar-nos dels avantatges de continuar lligats a la roda de la sénia espanyola, només parlen de l'exclusió d'Europa. Espanyolegen, en fi, quan agafen pels collons la vaca d’una Constitució envellida que no ha servit per evitar la crisi democràtica ni es compleix en els aspectes essencials i l’esgrimeixen com a límit d’una realitat que no entenen i no atenen, com a coartada de la unitat per la força i arma contra la voluntat sobirana dels pobles a voler més llibertat, més democràcia i més justícia. I quan espanyolitzen. Espanyolegen.  

Publicat a Levante-EMV, dissabte 10 de novembre de 2012.

Aquest país no té remei

Un camp foradat per talps, un tros de formatge emmental, un vaixell que fa aigua per totes bandes, a què s'assembla més el País Valencià actual? Hi ha una queixa omnipresent en les converses de cafè, ascensor o plaça, i que sol posar punt final a debats que només ho són en aparença, desvagats i epidèrmics, reiteratius i convencionals, en rigor antidebats, queixa convertida en lloc comú que s'expressa amb la contundència incontestable de les làpides: “Aquest país no té remei”. I punt. Però el cas és que el país continua, que els mals s'hi continuen aferrant com lladelles i que els ciutadans favorables al canvi (que no al recanvi) continuem també malvivint enmig de les paradoxes, incapaços de trencar el cercle viciós i escapar a allò que ja ens hem resignat a viure com a fatalitat. Però la fatalitat, emparentada amb el proverbial menfotisme i adobada sempre amb uns pessics de reflexió supeficial, ens estalvia l'anàlisi i la responsabilitat que se'n deriva i actua a manera de coixinet per fer-nos més amables les migdiades. ¿Com és possible, ens diem, que amb una taxa d'atur superior al 28 %, el 50 % en el cas dels joves, unes retallades brutals en drets socials amb què pretenen pagar els deutes d'una colla de lladres ineptes que la justícia no enxampa mai, la fetor insostenible d'una corrupció generalitzada i uns nivells insultants de democràcia el vaixell continue sotsobrant a la deriva però no s'enfonse? La sensació que s'estén és que sempre estem eixint al carrer per tapar els infinits forats per on el país es dessagna, l'educació, la sanitat, els drets laborals, les víctimes del metro, els incendis, els desnonaments, les càrregues policials, però que la nostra capacitat d'incidència en la deriva de les coses és pràcticament nul·la, fins i tot per aconseguir una humil dimissió en casos de flagrants delictes. Intuïm que les protestes són massa parcials i que es troben mancades del necessari fil conductor que apunte decididament al canvi radical de sistema que la gravetat i profunditat de la crisi reclama. La mà del poder no afluixa ni dubta: s'hi juga el manteniment dels privilegis. Alhora li convé obrir cada dia uns quants forats més per dispersar l'atenció i les forces de la ciutadania. Davant això, l'alternativa no pot ser sinó global, estrictament política, al marge de les enquestes més o menys optimistes i a la inèrcia dels canvis de cicle. Organització i política, ai, el que més falta ens fa! Grans remeis per als grans mals i molta gosadia.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 3 de novembre de 2012.

Tot és molt estrany

 Des de fa uns mesos estan passant-me coses estranyes, sorprenents, inesperades. Si cregués en l'existència de fenòmens normals, llavors les qualificaria de paranormals, però precisament vivim temps en què la tradicional frontera entre el que és normal i el que no s'ha dissolt com un terròs de sucre en el cafè del que uns denominen crisi i d'altres estafa. Siga el que siga el que està passant i el que no està passant, i amb unes xifres d'atur que ja se situen per damunt del nivell paranormal del 25 % sense que de moment s'haja produït cap esclafit social (però sí uns quants suïcidis provocats per desnonaments, poca broma), reconec que per pur sentit del ridícul hauria de substituir els adjectius de la primera frase d'aquesta columna, però com que no sé amb què, ho deixe estar. Si alguna cosa bona té la crisi o el que siga, a falta de millors definicions, és precisament la velocitat amb què les coses viatgen d'un costat a l'altre, de la normalitat a la paranormalitat, com s'ensorra el que semblava etern, com es visualitza l'ocult o es ridiculitza el solemne. La pesta moderna de la llarga agonia del capitalisme i la incerta gestació i part del que no s'albira encara està desbocant-se en una orgia en què realitat i irrealitat, veritat i mentida, sòlid i gasós i altres binomis ja inservibles s'acoblen a un ritme frenètic sense que al respectable li done temps de pensar ni de dir mu. Al modestíssim nivell de les coses que a mi, és un dir, m'han passat i que poc o molt deuen tenir a veure amb les que passen o no passen en un pla més general, i que gose de qualificar, a falta d'un adjectiu més precís, d'estranyes, en citaré un parell: he deixat de comprar el periòdic de tota la vida, que llegia des dels setze anys, i he dit adéu al fum. El canvi de premsa l'ha provocat el buit, el defecte, l'absència d'interpretacions dels temps que corren, l'horror vacui d'una espanyolitat que sembla haver renunciat a la funesta mania de pensar en llibertat que alguns, pocs, practicaven, la tornada a la moda inquisitorial com a fenomen normal i el menyspreu del diàleg com a cosa paranormal; el final de l'idil·li amb el fum es deu, en canvi, a la fartera, a l'excés, i no cal que diga més. Si el canvi de paper diari ha estat molt beneficiós per a la meua salut mental, no puc dir el mateix del buit que m'ha deixat el tabac, tot i que no perd l'esperança. Tot és molt estrany, doncs. Per a bé de tots, però, i malgrat el dejú de solucions i respostes a l'estafa que patim, òbric el nou diari i veig Berlusconi empaperat per a quatre anys. Al pas que anem cauran les torres més altes. Espere no perdre-m'ho. Per estrany que parega, tot és molt normal.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 27 d'octubre de 2012.

Estranger en les dues ribes

Aquesta nota fou escrita el 14 d'octubre de 2009 per a la revista Saó, que la publicaria el mateix mes en el número 342. Quasi tres anys justos més tard, el 16 d'octubre passat, se n'anava per sempre el gran poeta José Luis Parra, a qui a penes vaig tractar en l'atrotinada editorial de Víctor Orenga en 1987, quan corregia les galerades del meu llibre De foc i danses, però a qui sempre he llegit amb l'ai al cor, que és la millor manera de llegir poesia. Per sort, ens deixa una obra immensa. Ja ets a l'altra banda de la frontera, José Luis, amic.

· · ·

De la frontera, José Luis Parra. Pre-Textos Poesía, núm. 989, València, abril de 2009.

· · ·

És José Luis Parra (Madrid, 1944) una de les veus més autèntiques de l'actual panorama de la poesia castellana. I ho és, de manera brillant, des dels primers llibres publicats per Edicions de la Guerra / Café Malvarrosa, Un hacha para el hielo (1994) i Del otro lado de la cumbre (1996) i encara des de l'inicial i avui introbable Más lisonjero me vi, accèssit del Primer Certamen Literari Vila de Mislata en 1989. L'autoretrat minimalista que són les solapes dels llibres ens el dibuixa com un poeta tardà la “prehistòria” literària del qual es podria rastrejar en algunes revistes i iniciatives literàries de la València dels 70. Siga el que siga, però, el que entenguem per poeta tardà i fixem on fixem les esborradisses fronteres que separen història i prehistòria, no hi ha dubte que la poesia de Parra naix a la llum de la impremta amb uns contorns ben definits, aliena als titubejos que caracteritzen els tendres territoris de les provatures i, sobretot, com un cant de profunds tons elegíacs, com el viatge al cor de les tenebres d'una vida trencada –i, no cal dir-ho, redimida per l'elixir de la paraula. En efecte, hi ha prou de fer un colp d'ull als títols que identifiquen els llibres del nostre autor per intuir el que la seua obra té d'adéu, d'arrap per la pèrdua, del calfred que hom pot sentir quan es té el valor de mirar de fit a fit el rostre de la mort. A excepció a penes d'aquell rabeig d'aigües torrencials de Los dones suficientes (2000), tant La pérdida del reino (1997) i Tiempo de renuncia (2004) com la seua antologia Caldo de piedra (2001) –imatge que per cert té alguna cosa de celaniana–, més els poemaris ja citats unes línies més amunt, ens avancen per reducció simbòlica el sentit i la intenció últims de la poesia de Parra. És especialment significatiu i oportú, pel que té de revelador sobre la manera com el poeta entén la poesia, el títol del seu segon poemari, Un hacha para el hielo, paràfrasi de la metàfora amb què Kafka definia la funció que acomplien els llibres imprescindibles que, lluny d'afalagar els nostres sentits o d'entretenir-nos el tedi, procuren el prodigi de badar la mar gelada que habita a l'interior de cada u de nosaltres. La poesia, doncs, com un revulsiu, com un sotrac, i els versos com destrals que tallen els arbres de la veritat i ens la fan accessible en una experiència que no ens pot deixar indiferents.

És De la frontera un poemari escrit entre 2002 i 2007, en les dures rodalies de la seixantena on el poeta se sent “Ya extranjero en las dos orillas”, ço és, la de la vida i la de la mort (les dues ferides del famós poema de Miguel Hernández). Bussejar pels abismes de l'experiència i emergir a la claredat és, en el fons, el propòsit de tot poeta. L'èxit de l'aventura, que es xifra en la capacitat de commoure el lector usant amb destresa la destral de les paraules, depén de l'aptitud per a la nitidesa, per a la gracilitat verbal, per a l'equilibri que fan comunicable i perdurable el resultat de la seua immersió. Parra és, en aquest sentit, un poeta lluminós, d'una dicció clàssica i serena. I ho és encara més i per contrast tenint en compte la terra que trepitja, l'expressió del dolor en què ens embarca, cosa que només resulta possible quan la profunditat de l'elegia s'alimenta d'una estima indeleble per la vida. Si el poeta fa recompte de les seues desfetes ho fa impulsat per un vitalisme revoltat, per un desig de més vida, perquè és cul de mal seient, estranger aliè als gestos i filigranes dels acomodaticis. Entre hospitals on s'ensuma la mort concreta dels pares, habitacions plenes d'absència, en la incerta tremolor d'albes i crepuscles, en el pas d'estacions, paisatges i records, en el sentiment constant de la pèrdua, en el tràfec de la ciutat i l'escalfor dels bars, en el diàleg creatiu amb altres poetes i poemes, en l'homenatge a l'amic mort (de l'impagable poema dedicat a Víctor Orenga), Parra ens regala la llum de la seua paraula. Només un tast: “que el aura luminosa sea como el ave / que cantaba al albor, / y esperar que los muertos, ya incorruptos, / entierren en sus alas a la muerte”. Capbusseu-vos en el mar que ha obert la destral de la poesia i nadeu-hi a pler, pugeu amb la poesia del savi Parra.

El coix i el mentider

Diuen que s'agafa abans un mentider que un coix, però no estic segur que siga així a la vista de la lentitud amb què alguns notables mentiders van a raure a mans de la justícia. Parlem de mentiders a l'engròs, és clar, de professionals de l'engany, la simulació i el frau, que aprofiten el poder de què disposen per botar-se la llei (sovint dictada per ells mateixos) a la torera, i una volta a l'altre costat delinquir a consciència i golafreria. Podem suposar de quin peu coixeja la gran mentida de Blasco, però per molt que tinguéssem presa la mida a les seues troles (i cal reconèixer per una vegada algun mèrit a aquell zero a l'esquerra que fou Lerma, especialista en l'elaboració de fulminants discursos per a insomnes però primer també a avisar de la magnitud de la bola que ens havia de caure damunt), ja feia més de tres dècades que es movia per la política institucional valenciana (i qui diu això diu corrupció i mentida) sense que ningú pogués agafar-lo fins ara. I això que es mogué entre les bambalines del FRAP, les ombres xineses de mil nyaps organitzatius, els fils que movien els titelles del PSOE i la gran òpera bufa final del PP, on la gota de l'ambició ha fet vessar el got del teatre polític a compte de l'ajuda solidària internacional. En la trama de mentides ordides sempre des la sala de màquines del poder, vés per on, el de la Ribera (com diria algun locutor monocorde de Canal 9) uniria el seu destí amb un altre espectacular mentider caigut aquests dies en desgràcia, Gao Ping, ni que només fos per la via matrimonial per la qual el mafiós xinès s'embutxacà quasi mig milió d'euros públics per unes dubtoses fotografies. Segons el grau i el blindatge de l'enganyifa, costa molt més d'agafar un mentider que un coix, almenys en la perifèria valenciana, encara que tingues tractes amb algú que es diu Tauroni, nom que equival quasi a un ofici o a una declaració d'intencions. Val més que no esmentem noms de la gran factoria valenciana (per no viatjar més lluny) de la mentida, a compte de vestits de senyoret, bosses Vuitton o esportius descomunals, parcs temàtics o aeroports inservibles, perquè la llista és massa llarga i encara afecta un de cada cinc diputats del PP. Amb tot, no em diran que armar-se la gran mentida amb decorats de cartró-pedra de presumpta ajuda solidària no és com molt barroc, molt de soca-rel i molt valencià, molt digne, fet i fet, d'un personatge de l'assedegada i al capdavall ridícula grandària d'en Rafael Blasco.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 20 d'octubre de 2012.

El fracàs

Recorden? El de Terra Mítica, aquell nyap, fou el primer vaixell insígnia a fer estrepitosament aigua, malgrat les poalades milionàries amb què van voler salvar-lo en els temps de la superabundància (dels beneficis privats a costa del bé comú). Fou, doncs, principi i final d'una boja aventura que va durar vint anys, producte estrella de l'obsessió que pretenia lligar els gossos amb llonganisses. Tanta estupidesa segurament no hauria estat possible si Zaplana el saltataulells (que segueix imparable avui dia la seua cursa), propomocionat a l'ombra de Benidorm, no s'hagués trobat en aquells temps dirigint l'adrogueria del carrer de Cavallers. L'alegria torera i desacomplexada del de Cartagena va poder amortitzar l'invent des de la primera rajola especulativa amb què va alçar-se l'edifici, que tenia com a únic objectiu enriquir d'una tacada quatre espavilats ben col·locats i com a coartada legal la sacrosanta llibertat dels mercats, la injecció abundant de diners públics i les lleis escrites com vent de popa. Tota la pantomima de reflotació d'aquell bunyol condemnat al naufragi no fou sinó l'escenificació d'un fracàs per on es dessagnava l'alqueria autònoma, el maquillatge d'un cadàver que grotescament havia de semblar encara viu com a icona de la política de classe que el PP imposava al país mentre destrossava el seu teixit productiu i les últimes resistències de la dignitat civil. Terra Mítica fou la primera fitxa del dòmino, el primer bufit de l'huracà, la crònica anunciada d'un malson en majúscules que ha arrasat el país i que ara emet els darrers llampecs mentre a l'horitzó ja s'albira una nova majoria social per al canvi, que només podrà ser radical i de baix a dalt. El nostre particular Tren de la Bruixa arriba al final d'un llarg i fosc túnel. Mentrestant, algú com Luis Esteban, exdirectiu del nyap i també del de la CAM, assegura en seu parlamentària que la culpa d'aquest fracàs la tingueren els [sic] directors de les escoles valencianes, que preferien enviar els seus alumnes a Port Aventura. Ja em diran vostès què podíem esperar d'aquest país amb personatges tan conspicus com el citat al capdamunt de certes institucions. Però si l'acudit fos cert, llavors més a favor nostre perquè es demostraria la imprescindible existència d'una escola pública al servei de la sensibilitat i la intel·ligència dels ciutadans. Déu meu, el cos de directors com a darrer reducte de la resistència saguntina al risible fracàs d'un poble! Visca l'escola, muira Terra Mítica!  

Publicat a Levante-EMV, dissabte 13 d'octubre de 2012.

Sense novetat

Tal vegada l'única novetat que envolta el 9 d'Octubre d'enguany és que Canal 9, segons tinc entès, no retransmetrà la Processó Cívica, que no sé per què encara es diu així malgrat els episodis d'incivisme per a què històricament ha servit d'excusa. Ignore si hi ha gent que veu aquestes coses per la tele i quines són les xifres dels radicals partidaris d'ofrenar noves glòries a Espanya que acudeixen a la cita més emblemàtica (puix que d'emblemes exclusivament va la cosa) del blaverisme institucionalitzat. La no compareixença de les càmeres de la televisió autònoma (però sempre dependent del poder de torn, central i perifèric), no es deu a cap canvi en la trajectòria carrinclona que defineix la casa, sinó fruit de la vaga dels seus treballadors, que ja veuen sobre els caps la immensa guillotina de l'ERO que n'enviarà 1.200 al carrer i que ja ha obert expedient a 50 d'ells que van gosar protestar en viu i en directe. Els serveis mínims de rigor sí permetran informar, en canvi, sobre el ritual de besamans, autobombo i canapès que se celebrarà com sempre i amb una mica menys de glamour i, suposem, menys copes i picadetes per barba, al Palau de la Generalitat, així com l'èxtasi de la davallada de la Senyera erecta des del balcó de l'Ajuntament i el solemne Te Deum de la Catedral. Poca novetat, doncs, si no és que considerem com a tal la neteja en vespres de la gran diada d'alguns càrrecs del PP imputats en una causa o altra que ara passaran a la cambra dels mals endreços fins que l'oblit, la carpetada judicial o el riu de la història se'ls enduran avall, confosos en el poti-poti que avui encapçala l'extotpoderós Blasco i que integren ja un de cada cinc diputats-imputats del partit, poca broma. El gest de Fabra-Ciscar, així, sembla una cosa molt torera i per a la galeria electoral, feta una mica a contracor i per salvar els mobles. Però heus ací de nou el 9 d'Octubre, tan dessubstanciat institucionalment com ho és des de l'invent de la Comunitat, que almenys ens excita la curiositat de comprovar quants partidaris de l'himne de les ofrenes queden dempeus per defensar la brutal retallada amb què l'Estat paga els serveis prestats i la fidelitat a prova de bombes (i pressupost) dels súbdits valencians. O com ens ho farà empassar el Molt Honorable en el seu discurs per a l'ocasió, que apostem que serà tan pobre en la retòrica i el contingut com ho és des que el temps és temps per aquestes rodalies del regne. 

Publicat a Levante-EMV, dissabte 6 d'octubre de 2012.

[Foto de CCOO-PV.]

Democràcia

El que ha passat, està passant i passarà a Catalunya en els propers anys és abans que res una gran lliçó de civisme i democràcia, quan ja crèiem esborrats del mapa aquests valors per l'onada de corrupció, adulteració de la llibertat i crisi-estafa que tot s'ho enduu. En primer lloc per la magnitud de la mobilització, sense precedents potser a nivell planetari, i en segon lloc pel que té de restabliment de la confiança en uns representants polítics àgils a l'hora d'interpretar la realitat social i assumir els reptes i riscos a què empeny la força del carrer. Ni una cosa ni l'altra no s'improvisen perquè són el fruit d'una cultura democràtica profundament arrelada al país i de la confluència de molts forces en un projecte engrescador i transversal, social i nacional. Perquè el que passa la majoria de les vegades, per exemple al País Valencià, és que els polítics siguen sords i cecs a les demandes populars, més o menys assídues, massives i cridaneres. El curs passat, sense anar més lluny, no un milió i mig d'una tacada com a Barcelona, però sí centenars de milers de ciutadans durant mesos vam eixir al carrer sense que això provoqués ni mitja dimissió o escurcés ni un minutet la plàcida migdiada on viuen els sicaris del poder que ens malgoverna i la seua parella de ball del bipartidisme. La sensació, bona per a la inhibició cívica (somni d'una dreta com déu mana) però perillosa per la carcassa de frustracions que pot esclatar violentament, és la de l'ase que volta la sènia. La sensació és que l'acció política democràticament expressada al carrer no serveix de res i que ens ofeguem en el cercle viciós que formen solidàriament ciutadans muts i polítics inútils. Tot això és el que està trencant Catalunya, amb una aposta radical per la democràcia i la invenció del propi camí cap a la independència, en un moment presidit per l'atonia, la impotència i la manca de sentit d'un sistema exhaurit i taponat per una monarquia invàlida, una constitució obsoleta i una classe política convertida en casta de lepidòpters. No sé si a l'Espanya rància, l'única de què de moment tenim notícia a tort i a dret, li fotrà més la gosadia de la independència o la de la impecable lliçó democràtica, si són coses distintes. No deixa de ser patètic, per bé que previsible, que agafada per sorpresa en la inòpia de la pròpia ignorància (secularment cultivada), fins ara no haja brandat més que el sabre i la legalitat desacreditada, això sí, amb idèntic propòsit. N'hi ha alguna altra després de trenta anys de més o menys democràcia?

Publicat a Levante-EMV, dissabte 29 de setembre de 2012.