La veu

Quasi al mateix temps en què consumaven l'enèsim atac a la llibertat d'informació i d'expressió tancant les emissions de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació al País Valencià, Montse Anfruns queia derrotada per la dalla implacable de la mort. Miserable sincronia la que ens segava dues veus precioses d'un sol colp i ens deixava més nus enmig de la intempèrie desolada d'aquest temps. Feia a penes deu dies que, traient les últimes forces del seu cos exhaust, l'actriu, cantant i poeta, flanquejada per Isabel Robles i Pere Bessó, presentava el seu llibre Els plecs íntims, corprenedor testament poètic i vital, en la càlida tensió de la sala plena de gom a gom de Ca Revolta. Montse havia nascut a Guardiola de Berguedà i crescut a Tarragona abans d'instal·lar-se, ben jove, a València, on exercí la catalanitat del nostre laberint amb la senzillesa de qui es definia dona d'arrel com l'antiga olivera, atenta a construir ponts de sensibilitat i tendresa on d'altres només hi caven fosses i estultícia. Potser és aquest, en consonància amb la bellesa i profunditat del seu art, el tret que més bé la identificava: la manera com regava d'amor tots els llocs per on passava. Montse Anfruns ha estat molts anys lliurant la seua particular batalla contra la mort, enmig del dolor i la consciència que coneix les fites, i no li recorde ni un moment sense el seu somriure ni l'halo de pau i enteresa que la voltava. La poesia, sense la seua veu, perd la rapsoda més clara, la força del cant que puja des de la terra. Ací morim i també ens maten, ens condemnen al silenci, ens persegueixen amb la seua fòbia anticatalana i els seus privilegis de classe depredadora, amb la porra de les seues multes i el mànec de la paella de les seues lleis. La memòria de l'amiga, però, també és aliment d'energia i esperances, fidelitat a l'arrel de les veus més autèntiques. “Sense braços, / sense muscles, / sense pit / em deixaran, / i amb l'ànima defensaré la casa del meu pare. / Em moriré, / es perdrà la meua ànima, / es perdrà el meu llinatge, / però la casa del meu pare / restarà / dempeus”. Com Gabriel Aresti, Montse Anfruns ens llega la més bella lliçó de vida i veritats de paraules per continuar el difícil viatge, la prova indeleble de la seua fidelitat. Sabem, com ella, “el mal que fa l'agulló de l'aranya”. Ens volen privar de totes les veus i del dret d'existir lliures, ens maten. Però cal mantenir-se dempeus amb tota l'ànima fins que “No hi haurà cap més lluna” i “El foc encendrà l'aigua”.

···

[Aquest article va ser enviat a Levante-EMV abans que em comunicassen que per "deslleialtat" (per haver denunciat la censura de l'anterior en aquest blog) el periòdic havia decidit prescindir de les meues col·laboracions. Després de setze anys sense fallar ni un sol dissabte, és dur que t'acomiaden així, que s'estimen tan poc el que modestament però amb rigor has anat donant. Al capdavall, tots n'eixim perdent, probablement, però jo continuaré escrivint amb llibertat allà on vulguen publicar la meua veu. Fins sempre.]