Viatge a través de la llum

Teoria dels crepuscles, Manuel Pérez Saldanya. Edicions 96, col·lecció Razef de poesia número 8, Almussafes, maig de 2004.

· · ·

Rigor en la rica diversitat formal i en els tons i motius del poemes, aquesta Teoria dels crepuscles aconsegueix conjugar la profunditat i la lleugeresa i proporciona el sojorn en unes illes a través d’una mar que mou la reflexió i la memòria, el trànsit i la permanència. Un regal als sentits i la intel·ligència.

 · · ·

En una lectura del present treball feta la tardor de 2002 al cafè Sant Jaume de València, l’autor va apuntar unes idees, òbvies i senzilles, que dissortadament molta gent tendeix a oblidar. La primera és que l’escriptor emmudeix quan no té res a dir o quan no vol dir res, enunciat que es transforma fàcilment en imperiosa exigència de l’ofici. La segona, que qualsevol que s’ho propose pot esdevenir escriptor, idea amarada d’ironia que vincularia aquesta condició a la mera insistència repetitiva, a un acte de voluntarisme que no en garanteix l’excel·lència ni el talent. Totes dues proposicions, fetes per explicar el propi silenci poètic de més de vint anys (des d’aquell La ruta de l’heura de 1983), denunciarien de retruc alguns dels vicis que l’activitat literària arrossega al país, per rutina, per desgana intel·lectual, per “exigències” de mercat, pel prestigi de cel·lofana que envolta l’ofici. I per a desesperació dels bons lectors i dels qui confien més en la qualitat que en la quantitat dels productes literaris com a fonament de la construcció cultural d’un país.
Dit això, no podem sinó celebrar el retorn poètic de Manuel Pérez Saldanya amb aquest petit i intens recull de vint-i-dos poemes. De la llarga travessia de l’autor pels viaranys dels seus silencis escripturals té ara el lector la possibilitat de paladejar-ne uns textos que ens parlen de la llum crepuscular, d’aquells moments d’intensa fragilitat que conformen el bo i millor de cada existència. Els poemes són tan volta això: lenta destil·lació en les paraules d’allò que ja no podem oblidar.
Ens trobem davant un llibre, tot i la seua brevetat, d’una gran varietat formal i temàtica, de textos escrits en èpoques distants de la peripècia vital de l’autor. L’organització del material, però, perfectament calculada i coherent, dissipa la sensació de dispersió i ens ofereix, amb l’estímul de la diversitat de tons i temes, una mena de summa poètica ben suggerent. Introduït per una “Endreça”, on l’autor fa un cluc d’ull irònic al lector de poesia avisant-lo de la perillositat dels poetes, el llibre es divideix en altres cinc parts. En el primer dels “Poemes èpics” Pérez Saldanya reinventa un final per a Ulisses lluny d’Ítaca i, en el que podríem considerar un dels moments crucials del poemari, ens parla del mar i del temps, del que va “poder ser i no fou, / entre els plecs de la mar i els plecs de la memòria”, en impecables alexandrins. Continua el viatge amb set “Poemes èmics” en versos lliures que ens situen davant situacions més íntimes, la casa familiar, el tracte amb les paraules, l’evocació d’un setembre que fou “tristament feixuc i viu / alhora” i l’elegia a un amic. En els “Poemes ètics”, breus i esmolats per la mola d’una fina ironia, hi trobem paràfrasis d’Estellés (en “Demagog”) i el Valéry de J’écris ton nom. En “Poemes ebris” el poeta es contempla, estrany i lúdic, a l’espill de la ressaca, despulla l’engolada pretensiositat dels poetes, ironitza sobre les cabòries d’un catedràtic de lingüística que abandona la sintaxi per una bona borratxera amb l’amic o parafraseja l’Alberti amb un cant de taverna. Clou el conjunt un “Poema bíblic” de decebuda apocalipsi.
Esperem que els silencis que pauten la poesia de Saldanya no siguen tan entercs i que els lectors puguem disposar de noves fonts on beure a pleret.

Publicat a Saó núm. 306, maig de 2006.

Ninot indultat

Basta mirar la cara de l'encara president per descobrir quina és la seua més íntima vocació: la de ninot indultat. De fet, segons tots els pronòstics (olor de fregitel·la, banderes de plàstic al vent marçal, mobilitat com a cursa d'obstacles, petardades in crescendo… i el pitjor no ha arribat encara) les Falles ja són ací, temps de foc però sobretot d'indulgència. No sabrem mai què fou abans, si l'ou o la gallina, i ens quedarem amb el dubte de si fer cara de ninot és causa o efecte de la simbiosi entre poder i festa. Són així perquè governen o governen perquè són així? Els voten perquè són així o són així perquè els voten? Etcètera.
Siga com siga, la delegació valenciana del PP que assistí a la conferència, convenció o espectacle de Mallorca no semblava tenir més objectiu que l'aclamació de Camps enmig del bany d'acòlits, com si aplaudiments i primers plans mediàtics bastassen per concedir-li el títol honorífic de ninot indultat del foc d'una justícia que cada dia que passa va prement una miqueta més la cintura del president amb una corretja marca Gürtel. Aquest fou el segon acte del preludi faller, que el primer ja venia escrit en el llibret de falla amb la signatura de Rajoy sota la nominació del candidat. La mascletada final la hi van posar els discursos de cloenda contra la corrupció i per la transparència en la gestió dels diners públics, que és com allò que li diu el mort al degollat. Com sabem, després de la traca, i dissipat el fum, no queda res, de manera que ja podem esperar asseguts que algú done la cara per tanta corrupció i tanta opacitat i abús de poder com porta el president a l'infern de l'americana de Forever Young o Milano.
És clar que un ninot, indultat o no, es manté impassible en la seua rigidesa i no se li poden demanar comptes. A més, corrupció i transparència només són traca per cremar, masclets que es llancen invariablement als peus dels altres. Temps de falles, doncs, i d'indulgència, propicis per als consabuts numerets al balcó de l'Ajuntament i per enviscar-se amb el xapapote festiu en olor de multituds. Al final el foc cremarà els ninots i n'indultarà uns pocs per a major glòria de l'arqueologia valenciana.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 12 de març de 2011

                                           La coneguda i censurada imatge de la feliç parella.

Malalts de poder

El que va resultar moderadament violent o passablement pacífic en les revoltes de Tunísia i Egipte, ràpid i de moment exitós siga quin siga el color que pinte el futur immediat, sembla haver encallat en les baixures arenoses de Líbia, per altra banda l'espai menys previsible dels imprevisibles terratrèmols democràtics que estan sacsejant el nord d'Àfrica. El tirà Gadafi, en altres temps tan amic de molts demòcrates occidentals, s'ha enrocat en la capital del país i altres poblacions menors com un rei que es resisteix a l'escac i mat final amb l'elit del seu exèrcit, sicaris subsaharians i no pocs beneficiats pel mannà del petroli libi. L'esperpent a què ens tenia acostumats amb aquells posats i paraules en temps de calma aparent s'ha transformat en l'evidència d'un deliri sinistre quan l'hem vist negant l'evidència de la crisi en l'enèsim atac de fatxenderia. De sobte descobrim amb horror que aquest paio és boig com una cabra. Si molts anys arrere, davant la seua màquina d'escriure, Gabriel García Márquez no hagués escrit El otoño del patriarca hauríem pensat que aquest personatge havia inspirat el novel·lista. No hi ha res de més real que una bona ficció amanida amb justes dosis de genialitat. Al capdavall, però, mirem al nostre voltant i en el mateix miratge del desert de Gadafi descobrim la malaltia del poder en rostres que només perquè ens són tan abassegadorament familiars ens semblen del tot normals. Per desgràcia les democràcies de primera o segona divisió tampoc no han trobat l'antídot que impedeix que individus perfectament inútils però avariciosos sense mesura i àvids de poder i glòria es posen al governall de la nau, patètics capitans que si han de naufragar primer llancen tota la població per la borda. Evitaré avui al pacient lector la relació d'exemples de la il·lustrativa fauna que massa sovint pobla aquestes línies. La bogeria de Gadafi ha quedat al descobert al divan de la història. ¿Però quants bojos (i que ens perdonen els bojos inofensius dels marges) no viatgen encara en cotxe oficial, assisteixen a reunions, telefonen des del seu despatx, es cobren els suborns, són aclamats per les multituds i porten la nau, lentament i irremisible, als grans naufragis col·lectius? No, no calen noms.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 5 de març de 2011.

Geometries de la passió

Eduard Marco i Escamilla, La quadratura del cercle. XXIè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez, Alcoi, 2004. Brosquil Edicions, Col·lecció Poesia núm. 41, València, 2006.

· · ·

El primer poemari del borbotoner Eduard Marco (1976) arriba amb un considerable retard a les llibreries. Sort que la bona poesia no coneix data de caducitat, ni tan sols en el cas d’un autor que s’acaba d’estrenar i al qual hem de suposar periples poètics anteriors (a banda el recull Ideologiari, integrat per quinze poemes i publicat a la Col·lecció de poesia l’Alter de Catarroja amb un tiratge de 100 exemplars) a aquest que avui, per fi, veu el port de l’edició dos anys després d’haver estat premiat. El llibre que ens ocupa demostra, una vegada més, la capacitat de resistència de certs productes nobles al pas del temps, a les peripècies editorials i a les incertes circumstàncies en què sol discórrer el treball dels jurats literaris. Ens trobem amb el primer llibre d’un poeta i tanmateix magníficament travat, sense dissonàncies ni passes en fals, una aposta poètica d’alt voltatge que justifica amb escreix la tasca d’un premi independent i perifèric –el Manuel Rodríguez Martínez d’Alcoi, amb 23 convocatòries– que els darrers anys ha “descobert” veus com Ramon Ramon, Jordi Segura, Antoni Defez o Robert Llopis. Ho subratllem tot i el risc que qui açò signa, responsable de l’invent, puga semblar immodest, perquè hi ha gent que no se’n vol o se’n pot adonar, marejada en el vertigen del mercat llibresc, que en qualsevol dels casos no ens hauria de fer perdre certs nords literaris. Però fem cinc cèntims del nostre tast d’aquesta sorprenent quadratura.
Eduard Marco ha dividit el seu llibre en tres parts, La pèrdua del radi, L’inici del quadrat i Els angles rectes, amb 10, 15 i 10 poemes, respectivament, en decasíl·labs blancs organitzats en una sola estrofa, breus, punyents i concentrats, d’austera bellesa, que permeten una caminada amable pel sinuós paisatge de les significàncies poètiques, obertes als jocs múltiples, a les reincidències, a la provisionalitat de les temptatives lectores. La quadratura del cercle, lloc comú que remet a l’impossible d’un esforç, s’inscriu en el terreny paradoxal de la utopia poètica, a través d’un bagatge eminentment simbòlic, el de les figures geomètriques (no gaire visitades pels nostres poetes, tot i que ara em vénen al cap uns textos d’en Josep Mir de l’imperible Ésser per a l’ésser) on l’experiència vital troba correlats i noves claus amb què sotemetre-la a reflexió i (re)crear-la. Des de la forma circular, inestable, del peix que es mossega la cua, del vici que malmet horitzons, la veua poètica avança, gràcies a les paraules (“la màgia, l’encant de ser escriba, / em va permetre obrir com una nou / no l’aigua de la mar sinó l’enigma”), per la limpidesa de la recta i l’estabilitat dels angles rectes, cap al quadrat de la casa, protegida per la muralla que aconsegueix al final entomar la llum i preservar-la. Es tracta, sense dubte, d’un trajecte vital, amb la passió amorosa com a epicentre i la decidida aposta per la poesia com a possibilitat d’introspecció, clarividència i equilibri personal (“l’atòmica energia de la sang / que ordena les passions en el paper”). Sense fàcils complaences, sabent que el guany “no adormirà l’afany del díscol somni”, i vista la solidesa de la proposta d’Eduard Marco, no costa gaire aventurar que tenim poeta i poesia per a estona.

Publicat a Saó núm. 305, abril 2006

                                           Dos fumadors al bar Mamella d'Alcoi, en 2007. A l'esquerra l'Eduard Marco.

Feliç derrota de la matèria

Antoni Defez, La fam del guepard. XV Premi de poesia Les Talúries, 2005. Biblioteca de La Suda. Pagès editors, Lleida 2005.

· · ·

Tercer llibre d’Antoni Defez (València, 1958), després de Pas insomne (Brosquil, València 2003) i Els haikús de Ciutat Vella (Bromera, Alzira 2005), premiats amb el Manuel Rodríguez Martínez d’Alcoi i el Ciutat de València respectivament. Després d’aparèixer a primeries dels vuitantes en les antologies Brossa Nova i L’espai del vers jove, aquest professor de filosofia, profund coneixedor de l’obra de Wittgenstein, ha entrat amb força i bon peu poètic en l’estrany tercer mil·lenni per a satisfacció del lector. I ho ha fet en ple exercici de la seua maduresa vital i creativa. Si en el primer llibre, que homenatjava explícitament Joan Vinyoli, el poeta ens portava de la mà pels camins de les seues meditacions, sense estridències, descrivint amb precisió cada detall del recorregut, i en el segon se submergia en la ingravidesa del haikú per guiar-nos a través d’una València que era alhora l’espai de la memòria i el de la devastació, el tercer treball, que enllaça formalment amb Pas insomne i manté el to reflexiu i el relleu autobiogràfic, se centra en l’experiència amatòria, en l’erotisme com a “feliç derrota de la matèria”, o del cos alliberat de les restriccions que imposa la ment.
La fam del guepard assumeix i reivindica la part animal de l’home, les seues passions, l’instint, l’impuls arrauxat que ens sumeix en l’altre, conscient que “sempre és aquesta matèria obscura / la que decideix”. Amb una alegria quasi sempre irònica, distanciada i profundament vitalista, Defez reconeix els límits i l’absurd dels mots front a la potència obscura i inequívoca de la carn. El poema esdevé així transsumpte d’una plenitud, memòria activada de l’èctasi (en la doble accepció complementària de dilatació de la llum i de la cavitat d’un òrgan), dicció dels fets que les paraules inevitablement engrandeixen perquè versen sobre allò que al capdavall és “indefinit i imprecís, incert”. Entre la voluntat de dir amb què s’obri el poemari i la impossibilitat de definir (wittgensteiniana? Poètica, a fi de comptes) amb què es tanca, transcorre aquest magnífic treball d’Antoni Defez, integrat per 34 poemes que s’organitzen en 7 seccions amb epicentre en la quarta, la més extensa, i que tracen en l’eix cronològic passat-present el periple d’un amor.
En La fam del guepard retrobem alguns dels temes predilectes d’Antoni Defez, com ara la vinculació de l’home amb la natura i els llocs oferts a la meditació i l’esplai dels sentits. També el paisatge caòtic de la ciutat, enmig del qual es produeix l’encontre lluminós dels amants a manera de feliç (i excepcional) contrapunt. Els referents musicals i pictòrics hi són ben suggestius, en especial l’homenatge que el poeta ret a la dona en el poema “Les dones de Degas”. En els dos poemes dedicats al mite de Dànae, un d’ells a través d’una pintura de Rembrandt, l’autor ens parla de l’estranyament que suposa la unió amorosa. Lliurats a la pulsió eròtica els amants es desconeixen, i és aquest desconeixement renovat en cada acte el que procura el miracle i miratge de l’amor. En fi, aquest llibre ens confirma una veu poderosa, un autor a tenir molt en compte.

Publicat a Saó núm. 304, març de 2006.

                                           Antoni Defez a la desapareguda llibreria La Lluna, d'Alcoi, el dia de la presentació del seu llibre Pas insomne, el divendres 12 de març de 2004.

El nominat

Gràcies als Oscar de Hollywood i altres rèpliques menors com els Goya espanyols les nominacions sempre ens arriben amb un hal·lo de fragància cinematogràfica, flaixos, glamour, catifes roges i alta costura. Oblidem que de nominacions, n'hi ha de molts tipus, i és en vespres de campanya electoral que caiem en el compte que també se'n diu així de la selecció de candidats a president, alcalde o el que siga. Heus ací, doncs, que el PP ja ha nominat el seu candidat suprem al País Valencià després d'haver estat esfullant la margarida del sí i el no des que el fang pudent del Gürtel va embrutar tots els vestits de Milano i de Forever Young que s'acumulen en els armaris d'un partit podrit. A diferència, però, de l'univers estel·lar del cine, no consta que Camps haja estat nominat per cap de les qualitats exigibles als somnis de cel·luloide, a saber, bona dicció, fotogènia, potència expressiva, versemblança en la interpretació del paper i tot això. Ni que crítics entesos en l'art de la política hi hagen expressat el seu verdicte, ni que s'haja demostrat que la pel·lícula protagonitzada pel President siga la més taquillera (excepte potser per a uns quants aduladors i amiguets de l'ànima). Així, el Molt Honorable està a punt de batre un nou rècord (senyal que les coses sempre poden empitjorar una mica més, tranquils), el de ser l'únic candidat processat de totes les Espanyes, mèrit que haurem d'afegir als seus grans èxits en dilapidació de diners públics, xifres d'atur, fracàs escolar, destrosses urbanístiques, censures televisives, persecució del valencià i inanició democràtica, entre altres subtileses. Més enllà dels càlculs electoralistes, o de la teoria del mal menor, propis dels professionals d'agafar pel mànec la paella del poder, la fulla rajoyana del sí palesa una absoluta manca d'ètica i d'higiene democràtica en l'ideari o el que siga del seu partit. Al capdavall tot podria ser més senzill que no ens pensem i el gallec vacil·lant ha pegat la cabotada només per no haver de sentir més un ploramiques que s'ha passat els últims anys suplicant la seua nominació per obtenir a les urnes una absolució que potser no li donaran els tribunals i que en cap cas no li atorgarà la història. Temps i paciència, que això va per a llarg.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 26 de febrer de 2011.

Que vinga la llum!

Els valencians acabem de patir l'apagada democràtica més greu de la història recent, la fi de les emissions de TV3. La llibertat d'expressió és part essencial dels Drets Humans i de tota constitució democràtica. En aplicar l'assetjament legal i econòmic contra ACPV, propietària dels repetidors sufragats per milers de ciutadans des de fa molts anys, el govern de Francisco Camps, amb la connivència d'un PSOE més atent als formulismes legals que als drets democràtics, se situa fora de la línia que separa llibertat de dictadura. De res no han servit les 650.000 signatures presentades al Congrés espanyol per posar fi a una situació a totes llums injusta. El rampell autoritari del PP no és nou, cert. Sempre ha fet mans i mànegues per ofegar qualsevol oposició al seu virregnat, fins i tot la tan modesta de rebre informació i entreteniment en la pròpia llengua. Però l'apagada de TV3 pren ara unes dimensions novedoses que val la pena d'escatir. Per començar hi ha l'explotació de la catalanofòbia que tants rèdits ha donat a Camps i companyia (dime con quién te andas y te diré quién eres). Condemnar els valencians a un infantilisme crònic on només hi haja mitjans de propaganda al servei del poder i tapar qualsevol badall per on puga filtrar-se una versió de la realitat no controlada per ell és una obsessió malaltissa d'uns bufons de la democràcia molt àgils a l'hora de penjar-se medalles i eixamplar la butxaca on acumulen el botí. Que l'apagada de TV3 s'haja produït a pocs mesos de les eleccions, que Gürtel siga estrella rutilant de l'univers mediàtic i que Camps es trobe a un pas o dos de seure a la banqueta dels acusats, no hi són detalls menors. Però si tan segurs estan que golejaran en les eleccions i que la tintoreria de les urnes els deixarà els vestits corruptes nets com una patena, per què s'emmmerden en tan estúpida i fosca aventura? Els deliris de Camps, que es proclama el dirigent més important que han donat les democràcies occidentals, el fan creure'ns morts perquè ens veu apagats. Però només és qüestió d'encendre moltes espelmes i recuperar el foc primordial de la democràcia amb la defensa radical del dret d'expressió avui conculcat. Que vinga, que vinga, que vinga la llum i que al poc honorable…!
   
Publicat a Levante-EMV, dissabte 19 de febrer de 2011.

A l'altra banda de les muralles

Miquel Martínez, Ravals de l’alegria. XLIII Premi de Poesia Ausiàs March. Edicions 62 · Empúries. Poesia, 103. Barcelona, 2005.

· · ·

Tercer poemari de l’autor de la Vila Joiosa (1959), després de Claus de retorn (Institut Juan Gil-Albert, Alacant 1987) i Llibre de família (Tres i Quatre, València 1997). La incursió per aquests territoris extramurs de Miquel Martínez ens brinda la possibilitat de descobrir una veu poètica poderosa que coneixíem molt parcialment gràcies a les seues col·laboracions en obres col·lectives com Homenatge als trobadors (1989), Corona poètica valenciana a Jacint Verdaguer (2003), Jocs florals a Cavanilles (2005) i, sobretot, pels quinze poemes, la majoria del segon llibre, aplegats en l’edició Divendres de poesia 2004 que l’Ajuntament de Sagunt va publicar l’any passat. Els fruits literaris del nostre autor es completen amb una narració per a infants i tres novel·les.
Ens trobem, doncs, davant una obra poètica que avança molt a poc a poc, sedimentada en llargs parèntesis (deu i vuit anys) de silenci editorial, aliena a les presses de tants llibres prematurs i prescindibles com adornen el paisatge poètic valencià. No ens ha de sorprendre, doncs, trobar en Ravals de l’alegria un llibre plenament madur, contorbador, autèntic, d’una alta exigència ètica i formal. A contracorrent d’algunes de les línies que han presidit la poesia valenciana de les darreres dècades, en la de Miquel Martínez no hi ha concessions a preciosismes balders o jocs més o menys gratuïts de llenguatge. La seua és una poesia d’una gran tensió emocional, que s’acara a les preguntes fonamentals que tot poeta honest ha de formular-se, i per això defuig deliberadament l’alegria fàcil, l’estupidesa dels camins rectes. L’home-poeta és conscient que per posar el dit a les nafres de la vida ha d’allunyar-se de la ciutat-amada, ha d’habitar l’espai marginal de la pròpia llibertat, els seus ravals, i fer-se “vulnerable en el port dels homes lliures”. En la soledat brolla el diàleg que són els poemes, amb el pare mort, amb els paisatges de la infància (magníficament evocats en poemes com el 16 i el 17), amb els tresors dels records i les pèrdues irremeiables.
La de Miquel Martínez és una poesia discursiva, elegíaca, profunda, un riu que s’alimenta de les fonts de la quotidianitat, que reivindica la veritat i renega dels miratges consoladors i que deu molt a la poesia d’arrel anglosaxona, a través sobretot dels ecos de Gabriel Ferrater: “Que m’estimes, no depén de mi. / Per estimar-te, ja no et necessite” (29). Una poesia que indaga, pregunta i mostra tanta ferida en carn viva no podia conformar-se amb els guanys dubtosos de les veritats a mitges o les mitges mentides. Per això el seu terreny predilecte és el de la paradoxa, el dels matisos de la llum, amb versos que atenyen sovint la contundència de l’aforisme (“Heu vist els inferns de la terra promesa?”. “Si enyores els aplaudiments, et creixeran ales d’arena”. “Qui invoque la Història, rebrà l’oblit”, 32). La felicitat és una forma d’amnèsia, i el dolor, identitat irrenunciable de l’home. Ravals de l’alegria s’ha d’assaborir a pleret, amb un llapis a la mà per subratllar cada esclat. Aquests barris s’han de recórrer en silenci i en totes les direccions possibles: tants són els sentits que el solquen i a què l’experta mà del poeta empeny.

Publicat a Saó núm. 303, febrer de 2006

Matèria d'harmonies

Joan Navarro, Magrana. Col·lecció Poesia núm. 34, Brosquil Edicions, València 2004.

· · ·

Hi ha un mestratge en poesia que s’exerceix fora dels llibres, o a més a més dels llibres, en la tertúlia, en l’intercanvi de lectures i nords per al viatge, en l’amistat i la dissidència. A primeries dels setantes alguns poetes joves tenien tanta pressa per assentar el cul en la història que van matar els pocs pares que tenien a mà. El problema fou amb què substituir-los, dissimular-ho amb barbes postisses i bàculs falsos, i acabar pagant tanta orfenesa. Cada cert temps, el mateix trist panorama. Mireu alguns dels denominats imparables, obrint-se pas a colzades per a la pole-position de premis, càrrecs, encàrrecs i pessics pressupostaris. Aquells setantins, en canvi, s’havien de conformar amb la incerta glòria del moment i confiar (i així va ser en algun cas) que el futur pintaria colors més amables. Joan Navarro –amb Salvador Jàfer i Gaspar Jaén–, per qualitat i experiència, sí hauria pogut encapçalar un mestratge complementari, però la timidesa, l’honestedat o la falta de fe (déu li ho perdone o li ho regracie) van impedir-ho i durant massa temps en l’estany poètic valencià només es va sentir un raucar monòton. Aigua passada.
Quan Magrana va eixir a la llum a finals de 2004 feia dotze anys que l’autor no publicava un àlbum en solitari, aquella Tria personal. 1973-1988 d’Edicions de la Guerra. Durant aquest temps, i amb comptagotes, contribucions en aquest o aquell volum col·lectiu, algun poema en alguna revista, textos per acompanyar exposicions, traduccions diverses, la revista cibernètica sèrieAlfa i una xarxa de complicitats i d’intercanvis amb poetes i artistes d’arreu. El mestratge de Joan Navarro, doncs, no s’exercia només des del silenci o el pòsit d’uns inicis fulgurants, sinó des del treball discret, pacient, que esclataria, amb la tardor, en la meravella geomètrica de la magrana. Diguem-ho ja: aquest poemari és una de les obres capitals de la poesia catalana dels darrers anys. I ho és per una senzilla i complicadíssima raó, perquè ha trobat la forma (la Forma!, s’exclamaria el mestre Gombrowicz) precisa de transmetre l’emoció, el coneixement poètic. Ben cert que ell ja havia practicat amb profusió el poema en prosa (com el seu bessó Jàfer, i no ho diem per dir-ho), però quan parlem de forma no reduïm el terme al sentit de carcassa estructural. La Magrana és plena de robins perfectes, sucosos versos sintagmàtics, el·líptics, plens de ritme, d’accions sense verbs ni temps, juxtaposicions d’imatges trepidants, invisibles a l’ull fred de la càmera, on la pell del lector s’eriça en el viatge del pol·len de les flors a l’esclat mut d’una galàxia perduda. Poesia fenomenològica, consciència de la immensitat del cosmos, poesia ecològica, que supera les adherències cartilaginoses del jo (elevant-lo a la llum solar i dissolent-l’hi), tast dels misteris que ens obri la ciència i que només la bona poesia ens acosta. Magrana és un fruit madur que resistirà bé els embats del temps. L’espera no ha estat baldera. El lector té ací un llibre de capçalera que el pot acompanyar en molts viatges.



Publicat a Saó núm. 302, gener de 2006.

La plaça

Hi ha vegades en què una petita espurna és capaç d'encendre un foc colossal, però per a això cal que es donen una sèrie de circumstàncies que poden semblar a simple vista irrellevants, com ara l'aspecte de la llenya. Poc devia sospitar Mohamed Bouazizi, el jove tunisià que es va immolar el 17 de desembre en un rapell desesperat de resistència contra l'abús de poder (parella de mots massa sovint convertits en sinistra redundància), que el seu salt mortal encendria la revolta que va prendre a Tunísia i ja s'estén per bona part del món àrab des de l'epicentre de la plaça cairota de Tahrir. Si hagués pogut preveure que la llenya era prou seca, s'hauria estimat més continuar viu ajudant a prosperar la flama i alçant les llambordes de les places sota les quals joves i no tan joves del Magrib busquen la senzilla i difícil platja de la dignitat. Quants mohameds han cremat debades i resten oblidats en els fossars de la història? Què se'n deu haver fet, d'aquell estudiant que es va posar davant el carro de combat en la cèlebre foto de la revolta ofegada de Tiananmen? Les revolucions democràtiques (una altra parella de redundància no tan reconeguda) sucumbeixen o s'inventen en les places, espais on conflueixen els camins de la història perquè s'escampen les paraules que reclamen llibertat o deixen cicatrius sobre l'asfalt els paquiderms armats amb què el poder sol guanyar totes les batalles. De Tiananmen a Tahrir, de la memòria de la derrota a l'esperança que encara està alimentant-se en cada crit, i la casual ironia dels noms, Porta de la Pau Celestial, on van a raure els assassinats impunes, L'Alliberament, on els egipcis estan escrivint present i futur sobre papirs tan antics com el desig d'una vida digna. De la Plaça de les Tres Cultures de Tlatelolco a la de la Bastilla, del Zócalo zapatista a Djemà-el-Fna, on les multituds es concentren i dispersen i tramen els grans relats, àgora i fòrum, llocs tan oberts que escapen al control de ràdars, satèl·lits, detectors de metalls, centrals d'espionatge, despatxos blindats, estadístiques i previsions meteorològiques sobre l'estat anímic dels pobles. Alleuja pensar que el demà és sempre una pàgina en blanc esperant ser escrita.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 12 de febrer de 2011.

Intensitat de la veritat

Joan Margarit, No era lluny ni difícil. Edicions Proa, Els Llibres de l'Óssa Menor núm. 315, Barcelona, octubre de 2010.

Afirma Joan Margarit, en l'epíleg d'aquest llibre, que “la poesia té la intensitat de la veritat”. La vinculació entre veritat i poesia, expressada amb una infinitat de matisos, ha estat esgrimida a bastament al llarg de la història per autors de molt diversa procedència i qualitat. Siga el que siga la veritat des d'un punt de vista filosòfic, però, la que exigim a la poesia (aquella que li és consubstancial diríem) sembla que té més a veure amb l'expressió que no pas amb cap realitat més o menys objectiva o verificable. El problema, doncs, no és que la poesia siga vertadera sinó que ho ha de semblar, fins i tot amb l'ajuda del fingiment (Pessoa dixit), ja que seguint María Zambrano “el poeta, frente al ser, trata de fijar únicamente las apariencias”. És doncs només a través de l'exactitud, l'harmonia i la intensitat de l'expressió que l'artista (i donem per bona aquella definició minimalista que considera la poesia la veritat de l'art) pot transmetre la veritat, raó per la qual en poesia, ni probablement en res, no hi ha autenticitat sense l'encaix de la forma. La cautela amb què un poeta de l'experiència i la qualitat de Joan Margarit ho expressa defuig deliberadament qualsevol esllavissada pels terrenys de la lògica, la ciència o la filosofia posant l'accent en la força que la poesia és capaç de transmetre. La intensitat de la veritat poètica configura en la lectura la imatge de l'home autèntic, honest, sincer i digne que batega al fons de tots els versos i que fa compartible i universal l'experiència humana que s'hi expressa i converteix la hipotètica correspondència amb l'original (amb l'autor real, dit amb un terme molt estimat per certa crítica) en una qüestió merament extrapoètica. Tanmateix la intenció del magnífic epíleg no és assajar d'explicar en prosa allò que ja diuen els poemes (la qual cosa ens situaria en el terreny de la maniobra estèril o la simple redundància), sinó d'explicitar l'íntima connexió entre l'home que viu i el que escriu, de presentar-nos la coherència del poeta, les cares indestriables de la seua moneda poeticovital. Aquesta és doncs la veritat de la poesia de Margarit: la intensitat amb què s'acara al propi destí, revisita el passat i reflexiona sobre el sentit de les experiències de cada dia.    
Vist amb la perspectiva del temps de qui s'ha compromès amb la veritat de la poesia, no era lluny la vellesa ni difícil l'assumpció de valors, que la joventut defuig, com la soledat i la tristesa. Contra la desesperació o la fugida endavant que la proximitat de la mort pot provocar, el poeta compta amb la lucidesa i la dignitat (entesa en primer lloc com el respecte per un mateix) de no espantar-se davant el propi destí, de combatre la por que és l'absència d'amor. L'exercici de la poesia és, per a Joan Margarit, la millor manera d'estimar els altres, i l'amor, una recepta que conté a parts iguals intel·ligència, sentiment i sensualitat.
Els 47 poemes que integren el darrer llibre publicat del mestre de Sanaüja són una lliçó impagable de poesia de “quan l'amor / coincideix a la fi amb la intel·ligència” dictada per un poeta que se serveix dels records per explicar-se “que és en l'amor on m'he deixat la vida”. Situat en aquell tram del túnel on s'albira “la boca de claror a la qual m'acosto”, No era lluny ni difícil insisteix en alguns dels motius característics de la poesia de l'autor (els records de postguerra, Raquel, la germana, Joana, la filla morta, les brases perdurables d'un vell malentès) amb la intensitat de qui viu compromès amb la lucidesa i, reconeixent que les aus de rapinya que dominaren durant el franquisme han envellit com ell, els diu: “Que la vostra mirada / ja no és ni severa, ni ferotge. Ni rapinyaire. / Però encara se sent aquella olor / de corral. De gallinassa. / Aquell himne. La Història d'Espanya”. Després de Càlcul d'estructures (2005), Casa de Misericòrdia (2007) i Misteriosament feliç (2009) Joan Margarit, el poeta català viu probablement més llegit, continua creixent, fidel a la seua veu, en profunditat i altura.


Publicat a la revista Saó núm. 356, gener 2011.
 

Amic Mestre

En l'ambient sufocant de misses, pecats, penitències i hermanos ensotanats de les darreries del franquisme, l'arribada d'aquell professor d'història a l'escola, ja convertida en colegio d'accentuada palatal com a dubtós signe de modernitat, fou una glopada d'aire fresc, el regal amb què la providència demostrava no ser tan gasiva com pensàvem. L'àngel roig que acabava d'aterrar a la classe de quart duia barba de progre i fumava més que alenava. Era un espectacle fascinant veure'l xamar del ducados amb passió tan poc edificant, adoptar damunt la cadira posicions que el convertien en perpetu candidat a la caiguda i rebolicar-se la negra cabellera com si només així pogués extraure la matèria grisa necessària per transformar la Guerra d'Espanya en un relat comprensible sense bons ni dolents. Llavors no sospitàvem que aquella loquacitat, aquells fums i aquell histrionisme eren una tàctica perfecta per entretenir la parròquia mentre s'està retirant la bena de desmemòria que el franquisme havia posat en les consciències. En un parell de classes Josep Albert Mestre va desmuntar les lleis del silenci més zelosament ordit, entre dues xamades eternes i uns quants equilibris sobre la cadira. Anys després, ja convertit en amic el mestre, l'histrió es va despullar en cordialitat, compromís i exemple. Punt de referència il·lustre de l'esquerra alcoiana des dels anys de la predemocràcia fins ahir mateix, des de la clandestinitat comunista a tots els intents frustrats de renovació de l'esclerosi ortodoxa que el feren recalar en un raconet pragmàtic del PSPV, la lliçó que Mestre deixa al final és la de la bonhomia, la del vitalisme desinhibit que tant espanta els beats d'esquerres com els de dretes, la versatilitat de qui, savi en l'essencial, es mou amb la mateixa agilitat entre les diverses classes i travessa amb èxit qualsevol edat. Només consola pensar que l'amic ha mort al peu del canó, dedicant els darrers esforços a les investigacions i les classes d'art. En temps de mediocritats polítiques i servilismes rampants, la seua memòria se'ns revela ja imprescindible. La plaça del poble on es guanya la democràcia ha amanegut avui buida i en silenci.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 5 de febrer de 2011.