Diada

Demà és 11 de setembre, diada de Catalunya. Després de quatre anys consecutius, amb manifestacions multitudinàries increïbles (però certes), enguany no hi podré ser per causes laborals, tot i que des del racó de La Marina on passaré el cap de setmana enviaré energia telepàtica, a més de la meua quota a l'ANC, perquè la convocatòria, una vegada més, siga un èxit. Fins i tot em propose plantar l'estelada al jardí, que serà com una illa lluminosa en la mar de calma anodina que ens envolta, o en la mar de les animadversions i odis cervals contra el que és diferent i vol continuar-ho sent sense que li perdonen la vida ni ànim d'ofendre ningú. No lluny de casa hi ha l'hotel el Bichet (escrit així com a avís per a navegants), en el mateix lloc on hi hagué fa anys un petit hotel i un bar molt simpàtic, el Punta Estrella, que nosaltres anomenàvem dels Alemanys perquè els amos eren d'allà i que servia les millors cerveses de la contornada. Aquells alemanys van arribar a entendre perfectament la llengua del país i fins i tot van casar la filla amb un xicot d'El Verger. Trenta, quaranta anys després el seu hereu espacial, el Bichet, en canvi, s'ha fet aquests dies famós perquè va fer-ne fora una colla de joves que van tenir la gosadia de parlar en la seua llengua, el valencià. L'anècdota seria això, pura anècdota, si no hi hagués tanta gent sorruda i maleducada (en tots els sentits de la paraula) disposada a elevar-la a categoria. Recordar-ho la vespra de la diada potser no és balder. En un país normal (fins on els països poden ser «normals») seria impensable que un foraster que hi anés a fer negoci posés el mínim entrebanc a l'ús de la llengua pròpia. Impensable i ruïnós. Però aquestes coses passen cada dia al nostre país perquè, en segons quins termes, fet i fet no som un país normal. No és –no és només– una qüestió de legalitats, perquè sovint els qui més s'omplin la boca de lleis s'afanyen a transgredir-les o canviar-les quan els convé, a la manera marxiana: «Aquests són els meus principis però si no li agraden en tinc uns altres». No, és més aviat una qüestió de cultura i de poder. I poder –després de segles de resistència cultural, social i política– és el que majoritàriament reclama la societat catalana avui, el poder de constituir-se en estat independent en forma de república. Per això, i pel que això em suposarà ara i en el futur com a ciutadà valencià, demà seré espiritualment (i passe'm el lector l'extravagància) pels carrers de Barcelona, Salt, Berga, Tarragona i Lleida, amb la part més creativa i decidida del nostre poble, la que no es resigna al pessimisme hispànic del «no enmendalla», la de l'etern retorn a la impotència, la de la por als canvis, la de l'immobilisme que s'alimenta de privilegis o almoines, la de l'herència franquista en forma de monarquia intocable, la de la burrera nacional estesa «por tierra, mar y aire». No sé quan arribarem a aquesta Ítaca, però espere que més prompte que tard, per a bé de tots. Mentrestant haurem d'aguantar els seus Bichet, Soria, Madrigal i tota la parentela. Bona diada. 

[Publicat el dissabte 10 de setembre de 2016 a Tipografia La Moderna.]

 

Operació Retorn

El pitjor de tornar no seria comprovar que el temps, immisericorde, hagués dipositat una fina capa de pols damunt les coses, ni que les plantes de casa fossen víctimes d'una set salvatge, ni la subjecció a horaris estrictes, ni tan sols el canvi a l'horitzó truncat de la ciutat. Tot això, al capdavall, serien, són coses normals i previsibles. El pitjor fóra l'efecte fantasmagòric del miratge, les coses que vam deixar no han experimentat cap canvi en la nostra absència, com si amb nosaltres hagués fugit també el temps mateix i els seus efectes, una sensació de punt mort pròpia de film de terror. Quan vam despertar de les vacances, doncs, Rajoy encara hi era. Què és real i que no ho és? Repassem les fotos de l'estiu, les postals rebudes (sí, encara n'hi ha que n'escriu i que en rep), els llibres signats en el lloc on els vam comprar, l'entrada d'aquell concert, el plànol d'aquella ciutat. L'estiu fou real, no hi ha dubte, però allò que se'n diu política, aquella farsa protagonitzada per l'esmentat més l'escolanet Rivera (en encertada definició de Tardà) més Pedro Sánchez i alguns actors secundaris més, ha decidit esgolar-se per l'aigüera de la irrealitat, com l'aigua bruta de la pica. És clar que per dissimular-ho les televisions continuen retransmetent sessions d'investidura sense investidura, declaracions de premsa i debats parlamentaris tan anodins que semblen reposicions de l'antic NODO. I quina finalitat deu tenir aquesta aturada en les lleis de l'evolució, aquesta negació fantasmagòrica de la gravetat? Molt senzill, demostrar-nos que no passa res si no hi ha govern a l'Estat, que a Espanya es viu més bé que enlloc (Mariano dixit) encara que augmenten les xifres de l'atur, que el deute siga ja estratosfèric, que l'editorial del New York Times avise dels perills de la interinitat. No passa res, sembla que ens diguen, nosaltres fem el paperet i vostè es dedica a llevar la pols que l'estiu ha dipositat en els seus mobles, a regar les plantes supervivents, a mirar les fotografies i a enyorar la realitat. Ah, i si tornem a fer debats d'investidura sense investidura i convoquem unes terceres eleccions (la tercera és la vertadera), probablement per al 25 de desembre fum, fum, fum, no cal que vinga a votar, que per no arreglar-ho ja hi som nosaltres per un mòdic preu. Volver con la frente marchita etcètera. Al Congrés de Diputats canten tangos. L'espectacle de la irrealitat, però, malament pot tapar la realitat, que té la mania de fer-se evident i aparent a la que bades. El que no entenc és que l'evident col·lapse de l'Estat refundat en la transició no tinga una resposta al carrer, que no se li busquen alternatives, que ens dediquem exclusivament a llevar la pols, a regar, a mirar fotos. Potser és que l'espectacle diari que ens serveixen ens ha expulsat per a sempre de la política i que la realitat se'ns ha fet tan real que ja no té ni somnis ni utopies, només agonia.

[Publicat també a Tipografia La Moderna, dissabte 3 de setembre de 2016.]

 

El crim perfecte ocorre en el llenguatge

Josep J. Conill, Signes antipersona (contra la poesia). In Púribus Llibres, Tavernes Blanques, abril de 2016.

· · ·

El títol del darrer poemari de Josep J. Conill (Castelló de la Plana, 1961), gràcies al parèntesi, sembla prou explícit quant a la matèria de què s'ocupa i la perspectiva des d'on s'escomet l'anàlisi i la proposta, però es tracta en tot cas d'una explicitud que demana tot de precisions, interpretacions, silencis i respostes. Dit d'una altra manera, l'avançada o avís del títol s'eixampla en l'explicitud que són els poemes, s'ompli amb el sentit de cada vers i cada paraula. I és així com el contra inicial pot desplegar-se en diversos a favor (o posada en pràctica del famós aforisme fusterià: «Quan dic `no´, ¿a què dic `sí´?»). Només en aparença això podria semblar paradoxal, fer poesia contra la poesia, tant com anomenar, com féu Nicanor Parra, antipoemes els seus poemes. De paradoxes, provocacions o incitacions, oxímorons, antítesis i ironia de tots colors, sí, en va ple el llibre, perquè de tot això és també fet el llenguatge, i més quan és dut als extrems que voregen el silenci en què consisteix tota pràctica poètica digna d'aquest nom. Allò que s'hi posa radicalment en qüestió, contra el que Conill escriu és la pràctica adotzenada de certa poesia (potser la més abundant, sí, però no tota) convencional, instituïda o institucionalitzada, contra el panxacontentisme vacu, contra el virtuosisme que es desentén del(s) sentit(s), contra l'estatus social de poeta que amaga els homicidis de la sintaxi i el pensament i un llarg etcètera: «els cadàvers / dels mots immarcescibles» (I), «grafòmans en zel», «senyors de l'inefable», «torturats saurins del jo totèmic», «l'estafa loquaç», «usurers de l'autenticitat» (2), «lúgubre palau de l'escriptura», «rossinyol moribund en terra de ningú» (III), «Sacs de gemecs apòcrifs» (IV), «un arsenal / sencer de trops per capgirar el lligam / entre els mots i les coses», «el plom bast de les parts per l'or del Tot» (2, II)… Hi ha també, com a nus gordià indefugible de tota poesia que busca en el marasme del present de tants ídols caiguts i enderrocats, la qüestió de si la poesia pot al capdavall donar compte de la complexitat, enfrontar les ombres que assetgen l'home, reconèixer les veritats del món, refer els fils que haurien de lligar les paraules i les coses. Heus ací la paradoxa: respondre amb la pregunta tot enlairant un vaitot així.

Josep J. Conill va començar a escriure molt jove. Ja el trobem en Llombriu, una revista que es feia a finals dels 70s, i a Brossa Nova, antologia publicada en 1981. Però aviat va deixar de fer-ho per raons que en part explica l'autor en el seu Post scriptum i que es «poetitzen» en el poema VII, el que clou la primera part del llibre i que fou l'últim abans d'un llarg silenci poètic que es trencà feliçment amb l'aparició de La nit en blanc (2011). Després l'autor es dedicà a l'estudi i la investigació en el camp de la sociologia del llenguatge, amb dos fruits extraordinaris: Del conflicte lingüístic a l'autogestió (2007) i Entre Calimero i Superman: una política lingüística per al català (2012). També ha publicat dos volums impagables d'aforismes, Submarins de butxaca (2008) i Sic transit gloria, mindundi, autèntiques peces mestres del gènere i síntesi disciplinada del camp vastíssim de cultura i preocupacions intel·lectuals (ergo vitals) de l'autor.

Alguna cosa més a propòsit del títol, que podem aplicar tant al poemari de Conill (el moviment es demostra caminant o higiènica pràctica de l'autocrítica) com a la institució poètica en general, amb les precisions que ací hem volgut exposar («Un repertori absurd de peces soltes: / signes antipersona»), com fins i tot contra els abusos personals del jo convertit en «tòtem» egòlatra, principi i fi de tanta pràctica poètica com corre (o ocorre) en els nostres temps (i sempre i arreu). El substanciós entrepà (seguint la recomanació de l'humor del prologuista) que ens fa a mans Josep J. Conill, el companatge que justifica amb escreix l'acurada edició d'In Púribus, es complementa amb l'envers Fiasco d'Amadeu Viana i el revers No us farem ni cas, poetes, cuit en el forn decasil·làbic, subtilment amagat sota la disfressa de la prosa, de Guillem Calaforra. La confabulació, doncs, és d'upa i molt alt nivell i, al meu parer, més que oportuna, i farà les delícies dels bons lectors. Ara només caldria que les mines antipersona es col·locassen en els camps on també senyoreja l'enemic de la bona prosa, aquelles novel·les inefables, aquells assajos insubstancials, aquelles comèdies inanes, aquell periodisme de calbot… Els camps que sembra tothora el poder alienador, els homicidis impunes en el camp de batalla del llenguatge. Benvinguts en canvi a la República els poetes que saben reconèixer-se com el «cetaci obsedit per un designi d'ales / que anhela navegar pel firmament, / camarada entremaliat dels núvols», perquè això no havia estat pensat ni dit encara, i encara que el d'ells siga un «bram sense esperança».

[Publicat a Saó núm. 417, juliol-agost 2016.]

 

Operació Eixida

Darrers dies de juliol i subsegüent i habitual Operació Eixida de les ciutats. Sense tants escarafalls de trànsit i televisió també hi té lloc, en paral·lel, l'Operació Retorn, parent pobra, una mica trista i depressiva, sense encant, de l'anterior. Com en una de les cançons de l'emblemàtic ambaixador de Carpetovetònia Julio Iglesias, molt amic de remenadors de cireres com Zaplana –se'n recorden?– i resident a temps parcial a Miami i altres paradisos fiscals, uns que vénen i d'altres que se'n van. Sobre la Pell de Brau la vida segueix igual entre els dos pols que travessa l'eix imaginari de la nostra rotació ad infinitum: principi i fi de les vacances estivals, les vacances per antonomàsia, tot i que el que més abunda en aquest món ja són els que no fan vacances perquè no tenen treball i, per tant, no se les poden permetre. A les puntuals estadístiques de l'Operació Eixida, però, amb el seu col·lapse programat de carreteres, avingudes principals, aeroports, estacions de trens i platges, restaurants, ombrel·les i gandules, festivals d'estiu, comerços amb les penúltimes rebaixes i un llarg etcètera, no s'hi tenen en compte les dades relatives als ni-ni (ni treball ni vacances), no siga cas que ens caguen la festa. Eixir i entrar, enfora i endins, tot igual, el vaivé etern de l'engrunsadora o baldadora, el govern central en funcions, en unes vacances ben pagades, sense presses ni converses que puguen accelerar la formació d'un nou govern que faça exactament el mateix que l'anterior: res de res. El secret més ben guardat, la fórmula de la impassibilitat rajoyana i dels altres bufons de la Cort, que mentre els paguem l'aire condicionat i les vacances… No sembla la vida en aquest lapse de provisionalitat (que la vida no és al capdavall provisional, una cosa en funcions?, es deu preguntar-contestar Soraya, la filla de son pare, la portaveu de sempre) haver-se despentinat, no sembla el món abocat al desastre. Per mi, ho torne a dir, es poden quedar sempre en funció de vacances i deixar-nos tranquils amb les nostres Operació Eixida/Operació Entrada. Però no, quin vici, amb l'ull que no defalleix, el jutjat de guàrdia, la constitucionalitis convertida en un tic espasmòdic, una bíblia en pasta que a la que bades et llancen al cap amb tot el pes de la llei. L'Operació Eixida de Catalunya, no prevista en cap telediari, ja dura anys, i és l'única novetat engrescadora en aquest rodar de l'ase hispànic pegant voltes a la sénia. Els lleva la son, no estan acostumats que ningú els porte la contrària i molt menys en nom de la democràcia i el dret de decidir. Anatema! Escamot de la justícia, arr!, carreguen, apunten, disparen sobre les forcadells, els puigdemonts i els jonqueres i els llachs que gosen debatre al Parlament els resultats de la Comissió Procés Constituent. Ací l'única eixida permesa, en sis-cents de l'època ieiè o en flamant quatre per quatre de l'era pokémon, és la que posa rumb, amb data de tornada, a les vacances. El No-Do de l'any que ve tornarà a retransmetre les Operacions Eixida, encara que potser una d'elles no tindrà tornada, quin alleujament.

[Publicat el dissabte 30 de juliol de 2016 també a Tipografia La Moderna.]

 

Nèmesi

Una desgràcia que cau de sobte sobre un mateix o sobre un ésser estimat ens sembla una injustícia imperdonable. Però la vida no entén de justícia, concepte vinculat amb els drets i els deures dels individus organitzats democràticament en societat i el conjunt de lleis escrites que regulen la nostra convivència. Se la sol representar, la justícia, amb la figura d'una dama que sosté una balança i una espasa en les mans i té els ulls coberts per una bena. L'ideal ens diu que la vella dama és cega, que no mira a qui aplica el seu rigor (universalitat) i que només té en compte el pes dels actes (equanimitat) a l'hora de dictar les seues sentències. Que la justícia s'haja corporificat al·legòricament en una dona potser té a veure amb antics cultes a les divinitats femenines protectores, a la qualitat maternal que se li suposa. Tot allò que escapa al control i la volutat humana sol vincular-se als déus, a la denominada justícia divina, aquesta, sí, més que cega, invisible. Així, davant un cas fortuït, casual, inexplicable per les lleis de les causes i els efectes, a quin tribunal apel·lar, a qui atribuir les culpes? Els grecs van posar un nom a l'inexplicable, a la injustícia més devastadora, a la còlera dels déus, repartidora de la sort i les desgràcies, enemiga de la frugal felicitat humana: Nèmesi. Posar noms a les coses no és només fer-nos la il·lusió que les apamem i coneixem, sinó, gràcies a aquest procés de familiarització, conjurar la por que ens provoquen. En la novel·la Nemesis del nord-americà Philip Roth, la cruel venjadora s'acarnissa amb el protagonista de la història, víctima de la poliomielitis contra la qual ha lluitat de manera altruista durant molt de temps. Més enllà de la fe i la mitologia i de totes les mentides piadoses amb les quals intentem consolar-nos, quan la fúria cega de Nèmesi quan sobre nosaltres o sobre algun amic, se'ns desfan als llavis, abans de nàixer, les paraules que podrien apaivagar el nostre dolor. Abandonats per les causes, la impersonalitat de la vida es revela amb toda la seua acritud, la brutalitat amb què es manifesten la malaltia i la mort ens sembla la més radical de les injustícies i som conscients, pel camí expeditiu de l'inevitable, de la nostra impotència i de l'absurd de la vida quan transitem els foscos passadissos del dolor. Amb més o menys enteresa, amb el temps arribem a acceptar la mort com a llei suprema de la vida, però el dolor, ens diem, sota qualsevol de les seues múltiples formes, hauria de ser, és evitable. Contra què et venges, doncs, Nèmesi, filla de Zeus i la Necessitat, quan toques el muscle dels justos, quan abats la porta de la casa feliç, quan destrosses el cos encara jove, quan esquinces com un drap la memòria dels homes? Però ella no respon. El nostre és un sanglot que s'apaga en la solitud de l'univers, les paraules que balbucegem sense esperança. Més enllà de la indignació, esvalotadora, baladrera i impotent, la pena més fonda, la diposició per donar la mà i alleujar una mica la sofrença de l'amic, maleint la gran bagassa cruel i cega.

Pluja i onades

La terra estava seca, completament extenuada després de mesos i mesos sense pluges. Despús-ahir, però, va ploure en unes hores més que en tot el que portem d'any, tal volta més. L'aire i la platja han quedat nets com una patena, amb eixa suau transparència característica de finals d'estiu i principis de tardor però en ple juliol. Ara vivim el regal de la davallada de temperatures, en ocasions de fins a deu graus, i la ressaca d'una mar que encara trigarà uns quants dies a tornar a l'estat d'espill quiet o bassa d'oli tan agradable per al bany. Fora dels estiuejants que ho viuen en termes de greuge personal o atemptat meteorològic a les sacrosantes vacances en què la màxima aspiració espiritual consisteix a levitar en el nirvana de la tovallola estesa damunt l'arena, els mateixos segurament que es pensaven que el contracte de lloguer a la costa incloïa paella gratis, tota cuca viva gaudeix d'aquesta pluja inesperada com si fos un armistici enmig l'ardència, una reserva energètica imprescindible per acarar la resta de l'estiu. Les quietes aigües, en general, de l'Almadrava han pres aquests dies la rebolicada aparença de costa californiana o petit marejol cantàbric, amb onades capaces de fer el goig dels amics del surf. N'hi ha de diverses menes, depenent de la plataforma sobre què intenten els seus equilibris, taules amb rems o sense, de més o menys professionals i de comprades en botiguetes de platja per passar l'estona. En la nostra infantesa aquests dies de tempesta eren prodigiosos. El mateix que entaforava els grans a casa en interminables jocs de taula i baralla, empenyia els xiquets a xipollejar en els bassals que es feien als camins i allargar l'hora del bany a la mar convertint (a falta de taules de surf que només havíem vist en alguna pel·lícula o en alguna sèrie de televisió com Flipper, aquell dofí tan simpàtic) el propi cos en la síntesi perfecta de taula i surfista, embarcació i navegant, simple nadador empès per la força de l'onada per distàncies quilomètriques que rarament superaven els cinc o deu metres. Calia saber en quin instant precís fer el capbussó a favor de l'ona (just quan trencava, ni abans ni després), com mantenir el cos ben tibat i recte, amb els braços ben estirats a ambdós costats del cap, tancar els ulls, aguantar la respiració amb els pulmons plens d'aire, estar alerta per si l'ona et portava fins a la vora, perquè en aquest cas les mans t'havien de protegir de l'impacte amb les pedres que la poblaven. Una tècnica depurada al perfeccionament de la qual dedicàvem hores i dies. Les onades, doncs, són el batec perceptible del temps a la platja, el diapasó que marca el ritme i el moviment, i la pluja, aquest bé tan escàs a casa nostra, el retorn cíclic de la vida, el suau balanceig de la memòria omplint-se gota a gota. Al capvespre, amansida la tempesta, quan l'horitzó desplega la seua paleta de llums i colors i els estiuejants ixen com els caragols a passejar per la platja, mòbil en mà, un d'ells grimpa a la gran cadira on els socorristes fan guàrdia tot el dia i des d'allà llança a tort i a dret les seues fotos. Per alliçonar-lo, l'àngel que s'aparegué a sant Agustí en forma de xiquet li explicava que volia buidar tota la mar a poalades en un forat que havia fet a la platja. ¿Com explicar-los que l'oratge és, per sort, aliè a la voluntat humana, que les paelles no són de franc i que la mar no es deixa empresonar en cap simulacre virtual?

Els bells camins

Conèixer algú o alguna cosa és no acabar de conèixer mai. Hi ha un coneixement que és amuntegament més o menys passiu de temps, engendrat per la força del costum, i un altre de vinculat amb la qualitat de la mirada, suscitat per la persistència de les preguntes i la intensitat del desig de saber. El que creiem aprendre de xiquets no pot tenir l'amplitud de moltes de les coses que comprendrem de grans, però són coneixements dotats de l'energia primordial dels començos, conserven al cap del temps alguna cosa del fulgor de la primera llum i a més també es fan vells amb nosaltres, sí, però amb la bellesa intacta de l'eterna joventut (la majoria són coneixements intuïtius, certs o falsos, que no se'ns acut de qüestionar-nos mai). Tot això és especialment visible en els llocs on vivim, en els paisatges que ens són familiars. Lluny de creure'ns posseïdors d'una mirada panòptica, ens movem sempre en la constant dialèctica del dins i el fora, del prop i el lluny. El reconeixement del ja vist i vicut es combina a cada pas amb el que s'ignora o s'està vivint per primera vegada. Les persones que coneixem, les experiències que hem tingut o els llocs on habitem són sempre espais oberts, inabastables, generosament lliurats a la sorpresa, la troballa, el nou matís, la rectificació, l'esbós provisional, el llampec fulminant. En això, en la resistència a acomodar-se en els llocs comuns del coneixement (que sovint són camps sembrats de mines, paranys de falsa seguretat, ball anodí de les aparences, prejudicis i llast inútil), en la disciplina que consisteix a ajustar perpètuament la mirada, a escoltar l'eco sempre novedós de les coses, rau potser el mecanisme més senzill d'una certa jovialitat. I la mort no serà només deixar d'escriure, sinó no escoltar el món, no voler ja comprendre'l, tancar-se en banda de silencis, no poder trobar res de nou en els vells camins. Temps d'estiueig, retorn amb infinites variacions dels cicles. Totes les cançons sonen de nou i de manera distinta en summer time. Els vells camins, plens de la pols del temps, transformats, desdibuixats i encara transitables, que menen ací o allà, la mar sempre recomençada, espill on s'emmiralla la llum canviant dels dies, els vents entercs de conegut horari, els núvols i les aus que passen, les velles paraules que sonen noves en altres llavis, la sòbria enteresa, malgrat tot, de la gent d'aquest país. Que insignificant es fa, en els bells camins d'estiu, el sord xiuxiueig mediàtic, la trista saragata de l'altiplà, la rècua d'estupideses de caducitat programada (gràcies, però ens les podríem estalviar des del principi). Això: lliurar-se en cos i ànima al retorn, fondre el vell i el nou en una perspectiva inèdita, trepitjar la pols dels vells camins en els nous viaranys, la vella senda en la pols d'ara mateix.

El món no avança, gira

És probablement el que hauria dit l'Ovidi si hagués viscut les eleccions del passat diumenge. De fet ja ho va deixar escrit i cantat, en 1979, en «Bon vent i barca nova!» –i els versos no poden ser més eloqüents també a la llum de les actuals circumstàncies: «Veig el blat més tendre que madur, / veig qui mana segur. / El món no avança: gira». Desencís visionari quan tot semblava tan bonic i acabat d'estrenar, quan els antics ieiés que després governarien encara s'oposaven a l'OTAN, el PSOE no s'havia cruspit amb creïlletes el PSPV ni havia fet dimitir Albinyana, res no feia preveure el forat negre dels GAL ni del 23-F, i fins i tot, per a la gran majoria (com ara!) l'hereu que Franco havia posat al tron era un jovençol la mar de simpàtic, etc., etc., etc. Però el món no avança. El món? Tot el món? No, dos racons d'irreductibles catalans i bascos encara resisteixen l'invasor. Bé, i no poques aldees, sobretot a la perifèria, com ara Alcoi, on Compomís-Podem-Esquerra Unida suma 10.821 vots, PP 9.678, PSOE 7.952 i C's 5.172. Sempre les velles tensions, la força centrípeta contra la centrífuga, l'Espanya radial o el corredor mediterrani, el que més rep i el que més aporta per mantenir idèntica inanitat, la barbàrie contra la cultura, els abismes latifundistes i el dinamisme productiu de la indústria, les mongetes exclaustrades ex professo per ballar davant l'urna i els joves que celebren el Sant Joan i s'obliden de votar, el que costa un diputat, per exemple, a Palència i el que costa, per exemple, a Alacant, atrapats en l'etern bucle contra tot canvi, ni tan sols el que aspira a la mínima decència democràtica, al mínim respecte per als qui no som com ells. Rajoy és el més preclar representant de l'Espanya de la contrareforma, de la resistència a qualsevol moviment, un cadàver pletòric de salut que guanya totes les batalles després de mort, com el Cid. No cal que faça ni diga res, només que no interrompa el gir tossut de la roda de l'Estat corrupte, que deixe girar i girar la guerra bruta contra la dissidència catalana (i qualsevol altra que s'enfronte a aquest estat de coses). ¿Què podria explicar tanta burrera, més enllà de les manides teories sobre el silenci dels anyells, sobre la por cerval del poble, el Brexit, els coloms fets volar abans d'hora (Units Podem), el setge mediàtic, la difusa fraternitat dels pobles d'Espanya, el desconcert patològic de les esquerres? Francesc Canosa, a l'ara.cat, dóna unes dades esfereïdores: el 30 % dels espanyols està convençut que l'home i el dinosaure van conviure en èpoques remotes i un 25 % creu que el Sol gira al voltant de la Terra. La ignorància, i encara més la que alimenta la TV, internet, el mòbil i l'omnipresent futbol, és la millor vacuna contra qualsevol temptació de canvi, contra qualsevol optimisme de la voluntat. ¿I doncs què fem els que sí volem un canvi radical de les coses, què fem els optimistes de la història en aquest vaixell a la deriva que s'allunya de la democràcia si no volem ser engolits pel gran forat negre? Amic, la resposta es mou en el vent. Ja ho deia l'Ovidi: «Bon vent i barca nova!».

[Publicat també el dissabte 2 de juliol de 2016 a Tipografia La Moderna.]

  

La terra del dir

Lluís Calvo, Estiula. labreu edicions, alabatre 31, Barcelona, 2011. Epíleg de Jaume Pont. Dibuix de l'interior de Benet Rossell. Premi de la Crítica Serra d'Or 2012.

· · ·

“No diguis més oblit / si ets senyor de les veus / a la pineda obscura. / Com el plantatge, / llances l'espiga tendra / cap al cel. / I fixes, arrelant-hi, / la terra del teu dir. // En temps / que s'esllavissa.”. Si algun poema d'aquest llibre frondós, múltiple i inabastable com un gran bosc, pogués concentrar els sentits d'Estiula, probablement el que acabem de reproduir íntegre per començar el nostre apunt no fóra desencertada elecció. La tensió que s'hi produeix entre el cel cap a on el poeta llança la seua veu i la terra en què s'arrela el dir suggereix molt bé les dualitats pardoxals que són a la base de la creació poètica (dins/fora, proper/llunyà, subjecte/objecte…). Però la poesia és refractària a la sinopsi i qualsevol clau interpretativa única acaba poblant-se del rovell del temps. I més tractant-se d'un moviment sísmic de les dimensions d'Estiula, llibre arriscat i fondo, simfonia verbal, prodigi del saber dir.

El llibre m'arriba, per l'atzar de les cites ajornades, gairebé tres anys després de la seua publicació, i corrobora als meus ulls la sospita que la bona poesia resisteix en plena forma els embats del temps i les circumstàncies. En aquest lapse de temps Lluís Calvo (Saragossa, 1963) ha publicat els poemaris Teresa la mòmia i Llegat rebel, tots dos de 2013, i la novel·la L'endemà de tot (2014), però no descartem l'existència d'algun altre títol escàpol, perquè la força dels torrents és difícil de resseguir enmig de la confusió que produeix un mercat (així en diuen els més llestos) mancat de les oportunes i nobles tasques del sedàs.

Estiula és un llibre proteic, en contínua metamorfosi, i tanmateix cristal·lí, que arriba amb la llum directa que produeixen els poemes en el seu esclat i que assegura la comprensió immediata de les paraules, una comprensió, no cal dir-ho, que té més a veure amb la sensació de plenitud d'un capbussó en aigües clares que no pas amb el viatge incert a la recerca dels correlats (o relats limítrofs al fet poètic) de la realitat que en poguessen donar compte. I és així per la senzilla raó que els poemes, com en tota aventura digna de viure's, creen el seu propi llenguatge, únic i irreductible. Tanmateix, i com no podia ser altrament, Lluís Calvo arrela el seu dir en les terres d'Estiula, que designa alhora una vall, un torrent i un antic poble avui pertanyent al municipi de Viladonja (el Ripollès), al cor del Pirineu: “Si tot s'inicià al Pirineu –ferreny com les clapisses emboirades– caldrà, també, que tot hi recomenci”. L'autor apama el terreny del seu dir i el sembra de monjoies: les dels topònims ignots al lector foraster (ressonàncies sense contingut semàntic específic, concentrades en la seua materialitat fonicopoètica, signes d'un mapa inexistent), la de l'exuberància botànica del país, els infinits matisos de la meteorologia i el paisatge viscut. La multiplcitat de formes expressives (el poema breu de vers curt, el poema en prosa, el poema dialogat, el poema construït amb maons d'aforismes, el llarg poema-carta, el poema-relat…) i la generositat i precisió amb què s'hi administren els recursos poètics, des de l'assumpció de l'arbitrarietat i el refús d'allò que és gratuït i sobrer, fan d'Estiula una aventura poètica de primer ordre, aquella que restableix en cada vers la connexió íntima de les coses (“Hi ha una connexió, inexhaurible, / entre tu i cada cosa. / Si la segueixes ets: / t'hi acordes.”). En el centre d'aquest dir torrencial hi ha l'explicitud d'una poètica (en tant que saber sobre/de la poesia) i una concreció pràctica d'aquesta poètica en moviment constant: el caminant ho és del terrer tant com del país de la llengua, que per cert reivindica en tota la seua corpulència i vigor, més enllà dels estrets límits d'una suposada puresa tan sols acadèmica, “erigint l'entreforc dels bells aiguabarreigs”. I la constant reflexió sobre l'escriptura (“testimoni fefaent del temps”), sobre la responsabilitat amb el món d'un art que “mai no hauria de deixar-lo, exactament, com l'ha trobat” o la naturalesa del poeta: “La sang, en el poeta, / fa vessar / –obscura i cridanera– / la sang dels innocents. // Però ens cal abandonar / el cant absurd. // Les ferides del poeta / són d'un altre caire: / no es veuen, / fan més mal”. Un llibre, doncs, que mereix trobar els bons lectors: “una casa oberta / amb un grapat de nous en una taula: / hostal parat al nouvingut”. Feu-ne llarg i ric estatge.

[Publicat a Saó núm. 397, octubre de 2014.]

 

[Bac d'Estiula]

Todo por la patria

El conegut retolet, que amb prou feines aguanta una traducció a la llengua indígena (no per les paraules sinó pel context històric en què signifiquen), penja de dependències militars i de la Guàrdia Civil des de fa anys i panys, concretament des del 13 de gener de 1937. L'havia penjat prèviament al BOE el general Gil y Yuste, un colpista que en 2008, quan ja feia seixanta anys que criava malves, fou acusat per l'Audiència Nacional de crims contra la humanitat, la pràctica habitual dels guanyadors d'aquella guerra. Siga com siga, la lapidària inscripció que sobreviu en la majoria de casos a mercè de la ruïna, l'oblit i l'abandó en fantasmagòriques casernes, sempre ens va semblar risible en la seua grandiloqüència, un abús d'hiperònims, una broma sense gens de gràcia. Sobretot per als qui amb desigual fortuna vam haver d'empassar-nos la mili i que inevitablement la relacionàvem amb les bravates a què tan donats eren alguns comandaments, sobretot després d'una excessiva ingesta d'alcohol de garrafa, i que pretenien excitar en la tropa un ardor guerrer que ens era perfectament aliè i odiós. Todo? Patria? De què ens parlaven aquells penjats? Sí, es van anar retocant les façanes democràtiques d'aquella ignomínia i alguns dels seus cartells van convertir-se en pura matèria d'arqueologia. O això ens pensàvem, perquè el que sembla indestructible a Espanya és l'ús continuat de la hipèrbole d'un todo que inclou la guerra bruta (n'hi ha cap que siga neta?) i una patria imposada, impostada i excloent. Per enèsima vegada hem tingut aquesta setmana l'oportunitat de verificar-ho en el que alguns han denominat un nou GAL mediàtic: les sucoses converses gravades del ministre Fernández Díaz i el director de l'Oficina Antifrau (una rabosa en el galliner) De Alfonso. El també anomenat clavegueram de l'Estat supurant a la vista de tots per una de les seues andrones més pestilents, encarregada de fabricar mentides contra líders independentistes a compte dels impostos dels ciutadans i el menyspreu més absolut pels principis democràtics. Todo por la patria, que vol dir els interessos particulars dels amos del corral. I un altre apunt de patriotisme cavernícola, l'èxit del Brexit, que en qualsevol cas també és una mostra del fracàs de la Unió Europea tal com està muntada, la que salva bancs i banquers i enfonsa treballadors i apallissa refugiats i que segurament no deixa de ser una suma de diversos todo por la patria pronunciats en les diverses llengües de poder. Aquest darrer catacrac, que molts analistes preveuen de conseqüències difícils de calcular per al projecte europeu, també ha servit per fer més dens el silenci que la premsa patriótica ha alçat al voltant de les revelacions de Público, el cinturó de castedat que col·loquen al ciutadà quan veuen que perilla la (seua) patria. Tres perles per acabar: Margallo amb la murga del Gibraltar espanyol, Rajoy amb el consuetudinari no sabe, no contesta i Pedro Sánchez advertint del perill dels referèndums (que els pots perdre), que és tant com dir que per a ell és preferible una patria unida que una de democràtica, cosa que ja sabíem. Encara no ha decidit vostè a qui votar o a qui no votar?

[Publicat el dissabte 25 de juny de 2016 a Tipografia La Moderna.]

  

La morrà

L'humor, la broma, la rialla sempre acaben exasperant el fanàtic, l'ortodox, el posseïdor d'una veritat excloent, unívoca, inqüestionable. Amb quina lleugeresa acusem d'intransigents els seguidors d'altres credos, sobretot els musulmans avui, també víctimes directes o col·laterals del terror que es perpetra en nom d'Al·là; que frívolament assenyalem la palla en altres ulls i ignorem la biga en el propi. Però l'Espanya dels inquisidors i dels heretges, l'Espanya nacionalcatòlica, la dels privilegis per a l'Església d'un estat que sobre el paper es diu aconfessional, l'Espanya de l'adoctrinament a les aules, dels jerarques mascles que intenten imposar a través de poderosos mitjans i altaveus de formació de masses la pròpia moral estreta (que rarament s'apliquen de portes endins) segueix tan viva com sempre, és a dir pletòrica de mal humor, agra i casposa. Els intolerants s'escandalitzen sobretot en el terreny dels símbols, que en el seu deliri creuen sagrats, no en el de les injustícies diàries que assoten sense pietat els fills de Déu. Exhibeixen, indignats i rectes com un fus, l'anatema, promouen el desgreuge a éssers divins per definició immunes a les disputes terrenals, atempten contra la llibertat d'expressió que posa en dubte el seu desordre, prenen en va el nom de l'Incausat com a coartada suprema de les seues croades. Cañizares, el capo de l'Església dels escàndols de la visita del Papa, s'escandalitza, el PP que ha furtat diners a mansalva i dignitat democràtica a dojo s'escandalitza, l'ultracatolicisme a una veu s'escandalitza per un cartell on la Geperudeta i la Moreneta es besen apassionadament a la boca (resposta satírica i creativa als exabruptes violents i sexistes de l'Arquebisbe). Però la laïcitat, indispensable per a çtota democràcia, consisteix precisament en la dessacralització del que pretenen sagrat i intocable (com els seus privilegis, que és en el fons el que més els cou). Aquesta morrà, en canvi, a mi em sembla una imatge bellíssima que fon en un gest d'amor dues de les icones més populars del nostre país i que ens les fa més properes, més humanes. Les dues marededéus, en l'inofensiu cartell a què al·ludim, renaixen victorioses, punyents, vitals, fetes unes dones, al costat de les imatges patètiques, sangonoses, planyívoles i doloroses que prefereixen els adoradors de la mort. Que fossen receptacle dels designis paternals de Déu, a més, no els anul·la el costat més humà i carnal. Amb el pessic de bon humor que els manca, la iconografia del pecat es transformaria en salut i missatge de vida. Però amb bon humor no serien fanàtics i hauríem tingut aquesta festa en pau. Amén.

A la valenciana

Ja hi som altra volta pum: eleccions a la vista. Després d'una minilegislatura fallida, amb un govern central penjat de la corda fluixa de l'especial estat levitatori anomenat en funcions, torna-li la trompa al xic amb l'enganxada de cartells, els mítings per a la càmera, les declaracions altisonants, els pressupostos astronòmics, els pseudodebats televisius, radiofònics, telepàtics i mesmèrics si molt convé, per terra, mar i aire (que avui dia es diuen facebook, twitter i whatsapp) i totes les virgueries possibles. La veritat és que vivim instal·lats en un estat permanent de campanya electoral, o el que és el mateix, el vell art de la política i la dialèctica reduït a la fórmula exitosa de l'espot publicitari, el prêt à porter i el fast food. Campanya permanent, sí, canibalisme descordat, de manera que al capdavall tot sembla dissenyat perquè enmig la constant i aparent agitació no passe res de res, res de substancial, vull dir, i que l'únic moviment possible siga el del cercle viciós. Sis mesos de govern espanyol en funcions. Ha notat vostè alguna diferència amb els altres sis que els precediren? Ixen els mateixos per les mateixes televisions, diuen les mateixes coses, prometen les mateixes bajanades, ens pinten el món de color rosa, totes les previsions econòmiques ens són favorables, però… Ni vostè ni un servidor hem notat res més que fàstic, desil·lusió i falta de credibilitat i de projectes. Apareix retratada, amb més precisió que als quadres de Goya o Antonio López, la família dels borbons al complet i escaig en papers que demostren de quina manera han practicat el lladronici sota el paraigua de la insultant amnistia fiscal, i ací no passa res. ¿A algú se li acut parlar encara d'una cosa així com una república (llevat dels sempre díscols catalans del Principat), ni que només siga per excitar-nos els humors o mantenir la flameta de les utopies? Res, home, no m'emprenye, que comença l'Eurocopa. Si per mi fos, allargaria sine die l'estat en funcions del govern espanyol a condició que s'estiguessen calladets i tranquils suant la cansalada condicionada en els seus despatxos, sense rodes de premsa ni aparicions televisives, així, a mig gas i mig sou (que encara ens costaria un ou als contribuents) i ajornaria la campanya electoral per a temps més alegres. Les coses rutllarien més o menys com ara, els valencians continuaríem suportant l'espoli fiscal, la Roja (no la bandera, l'equip de futbol per antonomàsia) estimulant la libido nacional, obririen les escoles, augmentaria o s'estancaria l'atur, els mercats perfeccionarien la llei de la selva a major benefici del capital, etc. Però ens estalviaríem algunes nicieses verbals, cares de prunes agres, pentinats hiperbòlics, espinguets de veu per a la insignificança, que no és poc en els temps que corren. Malgrat tot, ai, jo votaré, per vici incorregible, A la valenciana, un nom que ni fet a posta per dissuadir el més crèdul. I ho aclariré: malgrat la manca espantosa de tremp i imaginació dels inventors de la formuleta; perquè ja s'ha votat massa i en massa «a la valenciana» en temps passats (diga's PP diga's PSOE); perquè en el pensat i fet a la valenciana jo sempre antepose el primer terme; perquè hauria preferit una Ala valenciana per buscar l'altra i llançar-nos a volar lluny d'aquest galliner; perquè no tenim una altra opció més a mà i el sex appeal de l'abstenció no l'he sabut trobar mai. De no ser que votàssem tots en blanc, però això només passa a les novel·les (de Saramago). En fi, paciència, dit a la valenciana. 

[Publicat també el dissabte 11 de juny de 2016 a Tipografia La Moderna.]