Trànsit

Enmig de les límpides vastituds d'Angus, a la costa oriental d'Escòcia, el trànsit a l'any nou, no exempt d'alguns dels rituals de rigor –la bona taula i l'amable companyia, la copa en alt i fins una casolana pirotècnia i una cançó de comiat–, ha estalviat als viatgers, en canvi, alguns dels efectes secundaris més desagradables d'aquestes festes, els regals precipitats i prescindibles, els àpats que s'eternitzen, l'excés d'apegalosa lacrimogènia i de certes sobredosis familiars. El ritme que adquireix el temps a The Auld Byre, la casa enmig del camp que un colp més ens acull, fa més lent i suau aquest pas al nou any. Trobant-nos com ens trobem en un país que ja té data consensuada per al seu referèndum d'independència, les comparacions hi són inevitables, a més a més d'odioses, cosa lògica. Entre l'analogia i la diferència, efectivament, transcorren observacions i càlculs, qui sap si també d'alguna manera les nostres vides. Del cantó de les similituds, i en el pla de les solidaritats necessàries entre iguals, no hem oblidat la simbòlica foto que combina l'estelada amb el kilt, la falda escocesa. El camp de les dissemblances, malgrat la coincidència de data per a les consultes (la del Principat de Catalunya, no cal dir-ho, de celebració molt més incerta) i del fet que l'any de la derrota d'Almansa és el mateix del de la integració d'Escòcia al Regne Unit, és tan ampli que no val la pena d'intentar aproximar-s'hi ara. Però avui és vespra de Reis (escric en divendres), un dia que d'infants vivíem a Alcoi amb una intensitat que sovint es desbordava. Melcior, Gaspar i Baltasar, al contrari que els reis de carn i os, cada vegada més desacreditats i qüestionats malgrat totes les maniobres de mercadotècnia i maquillatge a què els sotmeten els de la constitucionalitis, no s'erosionen en contacte amb la realitat de cap crisi. Ben altrament, tartessos o mesopotàmics, blancs o negres, però d'un Orient de llegenda, encara porten carregat en els seus camells el regal més preciat de tots, aquell que alimenta raons per a una certa confiança en el trellat, la voluntat decidida i el futur. De manera que em permetré fer-los, des de la vella Alba, nom gaèlic d'Escòcia, la meua petició per acabar aquesta primera columna de l'any. Que el 2013 siga efectivament l'any de la transició nacional per al Principat i la de l'inici del canvi de cicle polític per als valencians, i que això òbriga la porta a la justa distribució de la riquesa disponible, la millora de la qualitat democràtica i el començ, fet i fet, d'un temps nou. Més, naturalment, la voluntat pertinent en aquests casos. Gràcies.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 5 de gener de 2013.

[Abroath, Angus, 4 de gener de 2013.]

Lliçons de l'any

El 2012 passarà segurament per ser el del desenllaç del conte de la lletera, ja saben, quan a l'absorta somniatruites li cau el cànter a terra i tot se'n va en orris. A diferència de la càndida protagonista del conte, però, els responsables directes de la solsida valenciana no es van limitar a la simple i inofensiva especulació mental, sinó que per a la consecució dels seus propòsits no van dubtar a vendre fum a canvi d'uns guanys privats sostrets als recursos comuns que mai no seran restituïts i que han deixat el país fet un trist santllàtzer. Excepte honroses excepcions que els tribunals van resolent amb comptagotes, tot indica que s'hi aplicarà la tabula rasa i que, en conseqüència, haurem estat incapaços una vegada més d'extraure'n la lliçó que culmina tot apòleg. Si el poble no espenta amb molta força –i no sembla que estiga en condicions de fer-ho, privat d'una direcció política a l'alçada de la gravetat de les circumstàncies–, no es produirà entre nosaltres la necessària revolució democràtica, la renovació des de la base. Entre els dos models que tenim més a mà, el de l'Espanya que es recentralitza, prem els caragols, amenaça i s'entreté a aplicar una altra maneta de pintura a la monarquia i la Catalunya que es reinventa en la seua transició nacional cap a noves quotes de llibertat i de justícia, els valencians ens quedarem amb un pam de nas, atònits, emmanillats pels nostres dèficits i menfotismes, incapaços de trencar els cercles viciosos. Si val com a símptoma la manca de resposta efectiva, des de la societat civil i l'acció política, a tant de desastre àmpliament anunciat, l'embadaliment de l'oposició parlamentària en els propis somnis de poder i de pastís, la ressaca de la narcosi que encara dura entre la majoria de la ciutadania (una quarta part de la qual ja malviu en la pobresa extrema), el silenci tenaç de la intel·lectualitat i l'autisme d'un sindicalisme de curta vista i parar la mà a les molles, vol dir que hi ha corda de foscor i ase voltant la sénia per a estona. Els màxims responsables, ací i allà, d'un merder fet a consciència que no s'improvisa en quatre dies, inútils polítics de calbot, ideòlegs de la carpetovetònia, la blavectomia i el papisme, empresaris i financers experts en vampirisme, tota aquesta patuleia inculta que encara governa sense complexos continuarà remenant les cireres. I per aprendre la lliçó d'un conte molt més cruel que el de la lletera caldrà alguna cosa més que els vaivens dels vots que auguren certes enquestes.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 29 de desembre de 2012.

L'aurora dels amants

Agustí Bartra, El gall canta per tots dos. Editorial Meteora, col·lecció Mitilene núm. 26, Barcelona, maig de 2012. Edició, pròleg i notes a cura de D. Sam Abrams.

· · ·

Fa un parell d'anys en aquestes mateixes pàgines (Saó núm. 350), amb motiu de l'edició del llibre d'Agustí Bartra La fulla que tremola per Pagès editors, apostàvem per la recuperació en tota regla d'un dels autors més potents i alhora menystinguts de la gran poesia catalana del segle XX. Sense que una reedició de la seua obra poètica haja vingut a remeiar-ho encara, en aquest lapse de temps algunes coses s'han mogut en el camí correcte. Com ara l'aparició d'aquest llibre pòstum, el darrer que va escriure Bartra, i que ja conegué la llum en 1983 en el segon volum de l'Obra poètica completa i en Columna en 1991. La present edició, que emmarquen el pròleg i les notes d'un crític tan influent com D. Sam Abrams, ve a incidir en la urgència del deute que la cultura catalana té amb aquest gran poeta, dos llibres del qual, Ecce Homo i Rapsòdia de Garí estan anunciats per al 31 de març de 2013 en la col·lecció “Els millors poetes catalans del segle XX” que es vendrà amb el diari Ara en una iniciativa de tot punt encomiable malgrat la notòria absència, entre els quaranta autors seleccionats i per la banda que més ens toca, de poetes valencians altres que l'imprescindible Estellés (això faltava!) –pensem, és clar, en l'encara més oblidat i perifèric Joan Valls i Jordà, o en Maria Beneyto i en d'altres poetes coetanis de Maria Mercè Marçal sortosament encara vius.

El gall canta per tots dos té la virtut no solament de ser el colofó d'una obra singular, extensa i prodigiosa sinó de resumir magistralment els guanys i les conviccions poètiques d'Agustí Bartra. Breu en comparació a la majoria de llibres de l'autor, amb només 25 poemes, i de pretensions necessàriament més modestes, obligades pel temps, la malaltia i la mort que finalment limitaria una obra que podria haver-se fet més extensa, l'últim poemari de Bartra excel·leix en el que té de síntesi guanyada d'una llarga trajectòria poètica. Hi trobem, per una banda, els llargs poemes que Abrams anomena “vertebradors” del poemari, “L'escriba Nu”, “La Sínia i l'Estrella” i “L'Àngel de la Llum”, densos conceptualment, dignes representants de la tirada bartriana a l'himne i l'exaltació dionisíaca de la vida, recurrents en els símbols més preuats de la seua poesia (l'oreneta, l'ametller, la rosella, la molsa i molts altres de la seua excepcional collita), exuberants en la brillantor dels recursos poètics que posen en marxa i escrits en versicles lliures ben ritmats. És el Bartra del vendaval èpic que s'alça des de les estepes de les experiències més personals, el que recorre als mites ancestrals i les aurores de la cultura universal, l'immergit de cap a peus en el riu del temps o el que vola disfressat d'ametller i estrafà les mil veus que es troben per l'aire per modular el crit de tota l'experiència humana. Entremig d'aquestes grans fites, poemes més breus, inspirats en la gracilitat compositiva de la poesia popular que Bartra, com tants altres poetes del seu temps i sensibilitat, aconseguí de dignificar, i on predomina l'heptasíl·lab de les cançons, les construccions amb tornada i rima o la corranda. Les circumstàncies de l'embòlia que li sobrevingué el 25 de novembre de 1981 (vegeu el poema “Després d'haver perdut la visió de l'ull esquerre”, que Abrams vincula amb un sonet de John Milton que aborda el mateix tema) i altres detalls ancorats en les pròpies experències vitals dels últims anys (un estiu a Andorra inspirarà “Estances de Lòria”, per exemple) van pespuntant un poemari que inclou treballs tan celebrats com “Anna dorm” i “Anna total” dedicats a la seua companya de tota la vida. Altres poemes, en fi, fan servir versos d'art major, en especial l'alexandrí, o la prosa, com en el deliciós “Dic la flor” (“Tens poc temps, flor menuda, de la naixença a l'esplendor i al marciment. Curt és el teu viatge terrenal. Tens un nom? Potser, sí. Jo prefereixo creure que la botànica t'ignora. Ets la flor. Ets la flor innominada, filla de l'atzar i de la terra, tendresa que sosté el cel.”) o els “Fragments de dues cartes imaginàries” escrites als seus fills Roger i Eli. Potser, com deixà escrit Anna Murià, és que tot en la producció literària de Bartra és poesia, principi i fi de la seua creació, independentment del gènere específic triat per a cada ocasió. I que, com encertadament destaca Sam Abrams, El gall canta per tots dos, és també la voluntat de superar la falsa dissociació entre concepte i emoció en poesia, que s'aconsegueix gràcies, entre d'altres recursos, a la profunditat dels seus jocs sinestèsics, que dinamiten els tòpics fàcils, fan brollar la gran poesia amb tot el seu vigor i purifiquen la paraula que engendra cada aurora en l'abraç dels amants. Banyeu-vos en aquest corrent tan nítid de poesia.

Publicat a Saó núm. 374, setembre de 2012.

La fi del món

Acostumada que els únics que li hagen portat de veritat la contrària, i sempre a canvi de colps de porra, vagues de fam, ostracisme i judicis a manta, durant tots els anys que ha durat el regne de xauxa que un dia es va quedar a fosques, hagen estat els del Cabanyal, a Rita Barberà no li ha agradat gens el documental de la BBC The great spanish crash, la gran fallida espanyola, que ha dirigit Paul Mason, un dels periodistes econòmics més prestigiosos de la casa. Tan rebé com es nada en l'autobombo, amb l'aplaudiment (cada vegada més esmorteït, tot s'ha de dir) del narcotitzat respectable, i ara vénen aquests fills de la Pèrfida Albió a xafar-li la guitarra posant l'accent del desastre de la mala gestió i el robatori sistemàtic just en el territori que fa una eternitat que ella administra i en les seues més o menys extenses rodalies. No ha estat l'única a sentir el propi honor embrutat, que l'esforçat Federico Trillo també ha elevat la corresponent protesta per la via diplomàtica però igualment estentòria. Si no he entès malament l'argumentari, fet amb la lletra gruixuda de sempre, el reportatge de la BBC és molt negatiu per al futur d'Espanya i de València. No sé quant de temps porten parlant del futur, dècades, però el futur és una cosa que cada dia s'allunya més o que cada vegada s'assembla més a un passat que crèiem il·lusòriament superat. Potser és que ni ella ni Trillo, per no fer la llista més llarga, no s'han assabentat de la fi del món, del món obsolet en què encara es pensen que viuen perquè encara ressona algun aplaudiment, algun colpet a l'esquena, alguna marxa militar, o perquè encara senten la blanor de la poltrona pública en què asseuen els seus culs com a cosa pròpia. No saben que s'ha acabat el món i per això encara s'aferren als seus discursos de cartó pedra, en part perquè poca gent (cada vegada més, tot s'ha de dir) els ha cantat la quaranta i perquè no saben fer res més, encara que la Ciutat de les Arts i les Ciències es caiga a trossos o l'únic avió de l'aeroport de l'avi de Castelló siga la pífia rimbombant de Ripollés. No saben que el món s'ha acabat i per això s'arrapen com a lladelles a un present que, òbviament, també ha deixat d'existir, un present de noves glòries a Espanya, un present d'opulència i opereta, d'impunitat i unitat pètria de la pàtria. Algú amb dos dits de front els hauria d'avisar, perquè aquest disc ratllat seu amenaça de continuar sonant enmig de la corfa buida d'un món que s'ha acabat. 

Publicat a Levante-EMV, dissabte 22 de desembre de 2012.

Mariam, Ismael

Els havien convidats perquè llegissen uns articles de la declaració universal dels drets humans a les Corts Espanyoles en un d'aquells actes protocolaris que fan que la mula de la democràcia espanyola continue fent voltes a la sénia com si res, i Mariam i Ismael, els dos joves estudiants valencians que aquesta setmana ens han omplert d'alegria i indissimulat orgull, van aprofitar per llegir la cartilla a les autoritats recordant-los que el dret a rebre ensenyament en la pròpia llengua era tristament conculcat cada dia al País Valencià. Denunciaven també que la llei que branda Wert com un garrot no fa sinó furgar més en la ferida de la privació d'aquest dret elemental de pobles i persones. Enmig de la cerimònia de la vacuïtat on queda tan bé fer sonar la música celestial dels drets de l'home, sempre que tinguen la vaga pàtina de l'universal, les paraules de Mariam i Ismael van caure com una dutxa d'aigua freda al Defensor del Poble Espanyol i al secretari primer del congrés, el valencià Ignacio Gil Lázaro, que van fer el que és de rigor en aquests casos, mirar cap a una altra banda i esgrimir el tan poc convincent argument del colpet a l'esquena i l'avui no toca. En canvi el gest valent i responsable dels dos estudiants toca, i en sentit molt positiu, la moral d'aquest poble acostumat a viure massa promíscuament amb tota mena de derrotes. Com van tocar i animen les paraules dels diputats Alfred Bosch o Joan Coscubiela defensant els catalanoparlants contra la ignomínia retrògrada de Wert i la companyia habitual de bisbes, sicaris de les FAES i tota la vella i rància parentela. L'ànim i el coratge que tant ens calen va venir també, després d'anys i panys, del Tribunal Suprem, que reconeixia per fi la injustícia de les multes a Acció Cultural per les reemissions de TV3 i obligava la Generalitat a tornar-nos els diners (que aquest cine no val res). Malgrat que diuen acatar-ne la sentència, els tics de prepotència del PP, que ja no dóna ni per a pipes, els ha inspirat encara algunes gesticulacions per a la parròquia i els annals de l'estupidesa amb la pretensió de la censura a la denominació País Valencià com a condició per a l'intercanvi de cromos televisiu (en rigor, un cromo per una tele digna i visible). Darreres maniobres de ventrilòquia dalt d'un escenari que ja comença a omplir-se feliçment de la llum que irradien Mariam i Ismael, Alfred i Joan, noms que avui tenen la dignitat i l'esperança dels nostres pobles.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 15 de desembre de 2012.

Mariam i Ismael, i ací el vídeo de la seua intervenció.

Pàtria

Al teatre Poliorama de Barcelona assistim a la representació de Pàtria, segona part d'una trilogia del dramaturg i director Jordi Casanovas sobre la identitat catalana. La sala és plena de gom a gom d'un públic ben entradet en anys que té aquell aire tan barceloní de les tres es, estilitzat, elegant i educat, del bon aficionat de tota la vida. El repartiment inclou professionals ben coneguts de l'escena catalana com Fermí Reixach, Francesc Orella, Àlex Casanovas, Lluïsa Castells, Rosa Vila i Marcel Borràs, magnífics tots en els seus papers. Miquel Raventós és un popular presentador de televisió de sobte convertit en candidat a la presidència de la Generalitat en unes eleccions en què hi ha en joc la independència de Catalunya. Els sona més o menys la situació? Muntada amb les peces d'una investigació mig policíaca mig periodística, des d'una perspectiva molt brechtiana (la interpel·lació directa al públic com a tècnica de distanciament), es tracta d'escatir per què Raventós desapareix durant unes hores tres dies abans de la gran cita a través del testimoniatge de la dona, el fill problemàtic de la parella, Prats, el rival polític, i l'assessora nord-americana de campanya amb l'ajuda de la qual guanyarà les eleccions i proclamarà la independència del país. L'espectador, encaixant les diverses línies narratives, aconsegueix assabentar-se del drama del pare desaparegut del protagonista que el temps i la imaginació del fill han convertit falsament en heroi de la resistència antifranquista. Tot i la pulcra posada en escena, el bon ofici dels actors i la solvència de l'escriptura de Jordi Casanovas, el que més ens sobta és la rapidesa de reflexos, la sincronia entre proposta escènica i actualitat política, aquest treball a peu de realitat i a temps real. Poques vegades resulta tan evident la cantinela que l'art imita la realitat o la seua inversió en l'espill de la paradoxa, que la realitat imita l'art. En qualsevol dels casos, veient Pàtria tenim la sensació que la de Catalunya és una societat prou exigent i madura com per no voler reduir la complexitat identitària (personal i nacional) a respostes massa simples. El teatre continua sent l'escenari de les grans preguntes, l'espai on es projecten les ombres d'una realitat social, política i nacional que sembla haver arribat a un punt d'inflexió davant nous, difícils i apassionants reptes. És això el que captiva de Pàtria, d'una realitat esmunyedissa que aquest poble ha decidit per fi enfrontar i transformar.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 8 de desembre de 2012.

La Sibil·la

Torna, de la mà de la Capella de Ministrers i el Cor de la Generalitat, el Cant de la Sibil·la a la Seu de València amb solemne toc de campanes (repare l'amable lector en la profusió de majúscules de la frase sense espantar-se'm). I no seran per poca cosa les sonores batallades, ja que des del Concili de Trento al segle XVI, quan van ser prohibides aquestes celebracions a l'interior dels temples, que no hi havia tornat, mig oblidada, la Sibil·la dic, en alguna litúrgia nadalenca a Mallorca i l'Alguer i, des de fa quatre dies a Barcelona, Ontinyent, Gandia, la Seu d'Urgell, Xeraco o Maó i altres llocs esparsos de la nostra geografia. Torna la Sibil·la, i allà on hi ha campanes, hi ha batalls (i si acabe aquesta columna a temps me'n vaig corrents a sentir-la). Desfeta en la pols i la boira del temps la màgia de les prediccions antigues, terreny que avui es reserva en exclusiva a les estadístiques interessades de tota mena, que solen equivocar-se de mig a mig, torna malgrat tot la Sibil·la en bona hora. I un no pot sinó evocar amb plaer la veu de Maria del Mar Bonet o Montserrat Figueres, la fragància d'una poesia despullada per fi de la tenebrosa amenaça del presagi, que sempre és l'àngel del poder brandant una espasa, i reconcentrada en la seua expressió més elemental i autèntica, la combinació de síl·labes i sentit per on passegen versos d'Ausiàs March (“Daran los peixos horribles crits / perdent los naturals delits”), cadències de Ramon Llull, tota la potència del català antic que torna a cantar-se en bona hora. En bona hora, tot i que per intuir, que no predir, cap on va tot el merder contemporani, que es manifesta amb especial virulència en terres valencianes, no cal la paraula de cap àugur cec ni cap Tirèsies ni cap il·luminada Sibil·la: “Lo jorn del Judici 
parrà / el qui haurà fet servici.
 / Jesucrist, Rei universal,
 / home i ver Déu eternal,
 / del cel vindrà per a jutjar / 
i a cada u lo just darà”. No tenen res els temps actuals d'aquells altres inundats de presagis. Les supersticions d'ara són certament molt distintes, prosaiques i televisives, però en canvi sembla el retorn de la Sibil·la a València alguna cosa més que una conjunció casual de circumstàncies, alguna cosa més que un bon treball d'arqueologia artística. Benvinguda, doncs, a casa, la veu antiga renovant tots els presagis i l'imperi d'una justícia que ens ha de recompondre.

Publicat a Levante-EMV, 1 de desembre de 2012.

Maria del Mar Bonet al Grec de Barcelona, el 4 de juliol de 2011, interpretant el Cant de la Sibil·la.

El bou i la mula

Havia de ser prop de Santa Llúcia de Siracusa, home, quan segons la tradició s'ha de plantar el betlem. La summa clarividència de Benet XVI no ha estat gaire fina en aquesta ocasió, ja que si entenem que les seues investigacions teològiques havien de buscar el camí natural de la impremta i plasmar-se en les 176 pàgines de La infància de Jesús, a 17 euros el llibret, bé podia haver triat almenys una data més discreta per proclamar al món que el bou i la mula, l'entranyable parella de fet, no hi van ser mai, com erròniament ens crèiem, al pessebre, presenciant en directe el part del Fill de Déu. El dilema, però, no afecta només betlemers o pessebristes, que ja tenim raons històriques per dubtar si col·locar o no les simpàtiques bèsties al portal perquè amb el seu alè donen escalfor al nounat, sinó restauradors i crítics d'art, responsables de pinacoteques, imatgers, pintors hiperrealistes o contadors de rondalles, que podrien veure's temptats de suprimir de tants segles de falsa iconografia cristiana aquests ocupants il·legals del fons de l'escena més commovedora de la història sagrada. I les societats protectores d'animals, per posar-ne un altre exemple? Que Santa Llúcia conserve la vista del Summe Pontífex i que Déu ens perdone! Quin mal li feien els animalets per traure'ls-en tan bruscament quan ja s'ensuma el Nadal? Comença a passar-los als papes el mateix que a consellers i ministres d'educació, que no descansen fins que no deixen memòria de la seua gestió en forma d'invent més o menys lamentable, una nova llei, una revelació teològica capaç d'esmenar la plana a un Sant Mateu o un Sant Lluc, quina gosadia. Si fa uns anys vam haver de canviar de sobte la nostra idea del cel, que deixava de ser un lloc físic per convertir-se en un simple estat d'ànim, i ara hem d'esborrar la mula i el bou del nostre imaginari, no sé on arribarem a parar. Que no es queixen després si les esglésies es buiden i la parròquia s'aprima, però és que cada volta ho posen més difícil i més antipàtic. Passe que l'estrela anunciadora fos en realitat una supernova i que Joseph Ratzinger ratifique, d'acord amb la tradició, que Josep no va tenir art ni part en la concepció de Maria, obra exclusiva de l'Esperit Sant (espere que aquest detall no servesca per traure també el bon fuster d'escena), però haver de prescindir del bou i la mula d'ara en avant se'm farà costera amunt. En qualsevol cas, veient com està el món, que encara els desvelen aquestes coses i que sempre opten per la pitjor solució, dóna molt per pensar. Té collons la cosa.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 24 de novembre de 2012.

L'amor no és calma

El retorn de les fulles mortes, Albert Garcia Hernàndez. Premi Betúlia de Poesia Memorial Carme Guasch 2011 de Badalona. Pròleg de Francesc Pi de la Serra. Epíleg de l'autor. Viena núm. 153, Barcelona, setembre de 2011.

· · ·

Després d'un llibre de rica densitat com fou La importància del violoncel (2009), el poemari que avui ressenyem, que parteix de la constatació explícita que “arriba un moment en la poesia que cal dir les coses pel seu nom” (p. 62), ens deixa en la boca lectora un sabor agredolç: el de l'alternança de les millors fórmules magistrals de l'expressió poètica d'Albert Garcia (València, 1949) amb caigudes de to i la persistència de tics prescindibles (excés adjectivador, abús de construccions de relatiu, tirada al neologisme de dubtosa consistència –endaurar, emmateixar, desraonar, descreuar, desestrany o desaïllar, per exemple). Al nostre parer “dir les coses pel seu nom” és un tòpic difícilment aplicable al terreny poètic sense les necessàries matisacions. La voluntat de claredat, imprescidible en qualsevol aventura expressiva, i més en la poètica, no té tant a veure amb una presumpta “espontaneïtat” de la dicció (o millor: sensació d'espontaneïtat, de frescor, que ha de rebre el lector) com amb un treball rigorós de despullament i un procés de revisió del material verbal fins a concentrar-lo en l'essencial. La senzillesa a què apunta la inestable relació entre els noms i les coses que és a la base de tota poesia implica generalment un grau de complexitat superior al que exigeix una expressió més alambinada o retorçuda. Em fa l'efecte que en El retorn de les fulles mortes l'Albert Garcia no ha sabut controlar sempre el poderós flux verbal que caracteritza la seua poesia i que la necessitat imperiosa de dir ha traït a estones el repòs i la distància que la poesia sempre reclama.

Fetes aquestes puntuals objeccions, afanyem-nos a assenyalar, com hem insinuat més amunt, la presència d'algunes peces mestres que justifiquen amb escreix una lectura atenta i reiterada del llibre: “Tres amics, potser”, segon poema de la secció Tenir, “Que dura és de portar l'absència”, sisè del Trànsit de les fulles mortes, i, sobretot, “Nocturn”, d'El retorn de les fulles mortes, l'última part del poemari, que dóna títol al conjunt. Les al·lusions a les cançons, que l'autor tant ha contribuït a enriquir i eixamplar com a competent lletrista, i a poetes francesos contemporanis són en aquest llibre, com en d'altres de l'autor, un recurs àmpliament utilitzat que serveix tant per explicitar les arrels poètiques del treball d'Albert Garcia com d'excusa compositiva, en una mena de diàleg sostingut en el temps que retorna per dibuixar els contorns de les circumstàncies presents i concretes. De fet, la majoria dels poemes de la segona secció, Tenir, recreen a partir de la cita inicial poemes tan coneguts com el de Paul Éluard sobre la llibertat o aquell de Jacques Prévert en què plou tranquil·lament sobre la ciutat de Brest. La maniobra s'eixampla a paràfrasis com la que l'autor fa sobre altres reconegudes lletres, per exemple la de Serrat “Jo tinc un amor petit”.

Però col·locada a la proa i a la popa d'aquest vaixell poètic hi ha la cançó escrita per Prévert amb música de Joseph Kosma Les feuilles mortes, el text de la qual, amb la corresponent versió catalana, és reproduïda per Quico Pi de la Serra al pròleg. El vent del nord s'emporta les fulles mortes en la nit freda de l'oblit i la mar esborra sobre la sorra les passes dels amants desunits. Proa, popa i centre neuràlgic del sentit d'aquests poemes que parlen del desamor (i de la necessitat de “mantenir-me alerta, / estar enamorat") i de l'amor, com a pulsió que és de vida i que ens allunya de la “calma” de la mort, de la dolorosa nostàlgia de València, de la soledat que pobla els racons de Barcelona, de la digna condició de qui viu a contracorrent i a contratemps, de la bellesa de la coses autèntiques que intentem preservar contra l'urpa del vertigen i l'aldarull del manicomi social, del fet d'”escriure sense descans” perquè “no hi ha pura nostàlgia”. Poemes de la mudança i la inestabilitat vivificadora, de la sàvia comprensió que va deixant caure la pluja del temps, de la mirada insubornable de qui està radicalment compromès amb la recerca dels noms entre les coses i de les coses entre els noms infinits que, un colp escrits, resisteixen amb tenacitat els vents de l'oblit.

Publicat a Saó núm. 373, juliol-agost 2012.

Avinguda del País Valencià

Ha estat a Algemesí, el poble de la Ribera on s'alça la moixeranga ancestral i festiva, la metàfora més plàstica de la solidaritat, l'esforç i el nervi, d'on van brollar del cor d'una dolçaina les notes de l'himne que espera la lletra per cantar el nou país a colp de tabal. A Algemesí, on va sembrar llavor de fecunditat democràtica Joan Girbés i Masià entre 1979 i 1987, la dignitat i el civisme d'un poble han vençut per una vegada les forces tenebroses que fan mans i mànegues per esborrar qualsevol rastre de memòria, per interpretar restrictivament el principi de la llibertat i les majories del vot, per agranar sempre els interessos cap a la pròpia casa, per ofegar tota dissidència, per desplegar sobre l'alegria i infinitud del llenguatge les forces d'ocupació per a la posterior conquista de les consciències. Amb la contrastada tècnica del tot s'hi val que el PP practica com a sistema equiparaven la demanda de l'oposició municipal de retirada dels títols honorífics que encara ostentava Franco amb el canvi de nom de l'Avinguda del País Valencià per l'adulterat, insípid i falsament neutre Comunitat Valenciana. Però els veïns es van negar, en bona hora, a caure en la trampa de la barata, van presentar-se al ple de la corporació per expressar la seua opinió a mà alçada, van manifestar-se al carrer i al remat el govern del PP ha hagut de fer marxa enrere i, en un gest inèdit entre els capitosts del seu partit que l'honora, el batle ha demanat públiques disculpes. A Algemesí, al cor de la Ribera, la botella d'aquest país atònit que malviu entre derrotes ha quedat per una vegada mig plena. Aquesta artèria principal del poble de la moixeranga apunta al País Valencià futur, una ampla avinguda, flanquejada d'arbres i plena de gent que s'estima la llibertat i viu confiadament i solidària la pròpia condició nacional. Són avingudes estenent-se en cada poble i cada comarca que refaran el sentit d'una democràcia avui corrompuda i segrestada, riques alberedes amb olor de justícia social i d'igualtat, rambles que baixen plenes de veus lliures i paraules, d'educació i cultura, carrers majors on es canta i es ballen les danses ancestrals, barris i fàbriques que s'autogestionen, ravals que limiten amb l'espai obert, respectat, de la natura, camps que tornaran a ser fèrtils sota l'espenta de l'aladre, platges alliberades, república d'un poble digne entre els pobles dignes de la terra. Des d'Algemesí, deixeu-m'ho dir, avui s'escampa la força indomable d'un poble.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 17 de novembre de 2012.

Espanyolegen

Manllevem el neologisme del títol a Vicent Partal, el director de Vilaweb, avui que comença la campanya electoral a Catalunya. El diccionari no el recull encara, però descriu molt bé l’allau de reaccions contra el procés d’autodeterminació del país germà (o cosí germà, si hem de creure la dita). Perquè proper a “espanyar”, `fer saltar el pany (d’una porta, d’un bagul, etc.)´, i a un possible “espanyejar”, que atribuiria a l'entitat abstracta Espanya la capacitat d’inspirar determinades accions, “espanyolejar” podria referir-se, sense forçar gens l'idioma, a la realització de coses pròpies, i no exclusives, d’espanyols. Espanyolejar és el que fan Alejo Vidal o Boadella, catalans d’origen, quan reclamen una intervenció militar. Espanyolegen, a dreta i esquerra, units en una causa comuna, els intel·lectuals (sic) que han subscrit el manifest en què, entre d’altres perles, afirmen que la independència és el caprici personal del nou i extraordinari cabdill que és Artur Mas, capaç de moure amb un colp de cella les alienades masses catalanes, i no la conseqüència de la mobilització conscient de la ciutadania i el resultat d’una fartera històrica. Espanyolegen, i com, quan neguen l’espoliació fiscal a què som sotmesos també, ai, els valencians. Espanyolegen quan fan ganyotes d’amor no correspost ara que molts ens en volem anar i no quan el PP capitanejava boicots als productes catalans, quan les humiliants retallades a l’Estatut o els atacs virulents a la llengua al País Valencià i les Illes. Espanyolegen amb l’editorial d’avui divendres d’El País, la més grollera i manipuladora que recordem en molts anys i que atribueix a Catalunya els dèficits democràtics que defineixen l’Espanya actual. Espanyolegen quan en comptes de l’argument branden l’espasa de l’amenaça, quan en lloc de parlar-nos dels avantatges de continuar lligats a la roda de la sénia espanyola, només parlen de l'exclusió d'Europa. Espanyolegen, en fi, quan agafen pels collons la vaca d’una Constitució envellida que no ha servit per evitar la crisi democràtica ni es compleix en els aspectes essencials i l’esgrimeixen com a límit d’una realitat que no entenen i no atenen, com a coartada de la unitat per la força i arma contra la voluntat sobirana dels pobles a voler més llibertat, més democràcia i més justícia. I quan espanyolitzen. Espanyolegen.  

Publicat a Levante-EMV, dissabte 10 de novembre de 2012.

Aquest país no té remei

Un camp foradat per talps, un tros de formatge emmental, un vaixell que fa aigua per totes bandes, a què s'assembla més el País Valencià actual? Hi ha una queixa omnipresent en les converses de cafè, ascensor o plaça, i que sol posar punt final a debats que només ho són en aparença, desvagats i epidèrmics, reiteratius i convencionals, en rigor antidebats, queixa convertida en lloc comú que s'expressa amb la contundència incontestable de les làpides: “Aquest país no té remei”. I punt. Però el cas és que el país continua, que els mals s'hi continuen aferrant com lladelles i que els ciutadans favorables al canvi (que no al recanvi) continuem també malvivint enmig de les paradoxes, incapaços de trencar el cercle viciós i escapar a allò que ja ens hem resignat a viure com a fatalitat. Però la fatalitat, emparentada amb el proverbial menfotisme i adobada sempre amb uns pessics de reflexió supeficial, ens estalvia l'anàlisi i la responsabilitat que se'n deriva i actua a manera de coixinet per fer-nos més amables les migdiades. ¿Com és possible, ens diem, que amb una taxa d'atur superior al 28 %, el 50 % en el cas dels joves, unes retallades brutals en drets socials amb què pretenen pagar els deutes d'una colla de lladres ineptes que la justícia no enxampa mai, la fetor insostenible d'una corrupció generalitzada i uns nivells insultants de democràcia el vaixell continue sotsobrant a la deriva però no s'enfonse? La sensació que s'estén és que sempre estem eixint al carrer per tapar els infinits forats per on el país es dessagna, l'educació, la sanitat, els drets laborals, les víctimes del metro, els incendis, els desnonaments, les càrregues policials, però que la nostra capacitat d'incidència en la deriva de les coses és pràcticament nul·la, fins i tot per aconseguir una humil dimissió en casos de flagrants delictes. Intuïm que les protestes són massa parcials i que es troben mancades del necessari fil conductor que apunte decididament al canvi radical de sistema que la gravetat i profunditat de la crisi reclama. La mà del poder no afluixa ni dubta: s'hi juga el manteniment dels privilegis. Alhora li convé obrir cada dia uns quants forats més per dispersar l'atenció i les forces de la ciutadania. Davant això, l'alternativa no pot ser sinó global, estrictament política, al marge de les enquestes més o menys optimistes i a la inèrcia dels canvis de cicle. Organització i política, ai, el que més falta ens fa! Grans remeis per als grans mals i molta gosadia.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 3 de novembre de 2012.