dissabte, 5 de maig del 2018

El final d'ETA

Com és lògic tothom ha celebrat avui el final d'ETA. Tothom? No, un grup d'irreductibles espanyols capitanejats per M. Rajoy es resisteix tenaç a l'evidència dels fets i continua impassible fent cara de prunes agres. Diríem que aquesta gent té un mal humor de ferro colat i es pensa que celebrar el que per a la resta de mortals és una bona notícia fóra un insult a la memòria de les víctimes (vol dir de les pròpies víctimes). Sí, potser que l'adust caràcter castellà, forjat en la guerra i la conquista, hi tinga molt a veure. Però la parafernàlia que acompanya els discursos inanes dels màxims responsables del règim, la grandiloqüència teatral de cares llargues i un triomfalisme fet de cartó-pedra, són només l'embolcall emfàtic d'un convenciment: contra ETA vivien més bé. Rajoy, individu que es caracteritza per anar sempre unes quantes passes darrere de la realitat, ho expressava així: «Que no espere ETA obtenir cap benefici de la seua desaparició». Fan ganes d'acostar-se-li a l'orella i dir-li que ETA ja no existeix, que s'ha dissolt, i que qui no existeix tampoc no pot esperar res. Sí, sense ETA ja no té sentit el pacte antiterrorista i la llei que ha servit per engarjolar els joves d'Altsasu, per exemple. Sense ETA i el seu terrorisme desapareix també una de les principals excuses del «prietas las filas» per a tota mena d'abusos i violències. Sense ETA els conflictes nacionals i democràtics queden nus en la seua estricta dimensió política. I això els fa més por que les bombes d'ETA perquè els obliga a recórrer a la mentida sistemàtica, que potser és eficaç a curt termini però que a la llarga es gira contra els qui l'ordeixen i promocionen, com està passant amb Catalunya i l'intent de criminalització de l'independentisme. Tothom raonablement satisfet, doncs, excepte els de les cares de prunes agres, que han fet mans i mànegues per torpedinar tota iniciativa de pau (fins i tot tancant a la presó alguns dels seus màxims artífexs, Otegi i Díez Usabiaga). I ho venen, a més, com una derrota sense pal·liatius d'ETA, com si la mera existència de l'organització durant seixanta anys no fos la prova més rotunda del fracàs d'un estat incapaç de trobar fórmules de solució d'un conflicte polític. Entre véncer i convéncer Espanya sempre tria la primera opció, per molt que un poble no convençut no puga ser vençut del tot, i per això prefereix la guerra al diàleg i la negociació, la venjança a la distensió política. L'escenari de pau, que encara presenta moltes ferides per cicatritzar a banda i banda i molts obstacles a superar, hauria de servir per demostrar que en absència de violència tots els projectes polítics i totes les idees es poden defensar, aquella frase que tant els agradava repetir quan el terror d'ETA justificava l'injustificable. No se'n facen il·lusions, aquella fal·làcia va quedar al descobert a Catalunya i en tots els casos on la democràcia perd el seu nom i la podridura de les clavegueres ho inunda tot. La violència és l'autèntic patrimoni nacional d'Espanya, i faran durar tant com podran el sinistre monòleg legal, gestionant amb fermesa l'oligopoli que com una bomba-trampa un dia els pot esclatar a les mans. 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 5 de maig de 2018.] 



dimecres, 2 de maig del 2018

La bella duresa del vol


Francesc Bernàcer, El pes de les ales. XXXè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi, Editorial Denes, col·lecció de poesia Edicions de la Guerra, núm. 103. Paiporta, març de 2013. Pròleg de Jordi Botella.
· · ·
Des del primer vers d'aquest interessant poemari de Francesc Bernàcer (Alcoi, 1943) es desplega davant els ulls del lector la nítida cartografia dels sentits, les emocions i els referents per on discorrerà el viatge ací proposat. O potser des del mateix títol, d'adusta bellesa, clàssic i per tant ben carregat de connotacions, en primer lloc les que remeten al mite d'Ícar, com ens recorda Jordi Botella al ben tramat pròleg del llibre. El pes de les ales és el pes de la vida, i la vida no és més (ni menys) que un llarg i sinuós viatge. Descartats els espiritualment sedentaris, que no se la deuen estimar gaire, els amants de la vida ho són alhora del viatge, són viatgers del temps, com en Francesc Bernàcer, protagonistes d'un viatge que només pot impulsar la pròpia força, les pròpies ales de la llibertat, amb el concurs i oposició de la rosa dels vents, un viatge que és vertigen, altura, gracilitat, moviment incessant, i que ens regala, sobretot i per al que ara importa, el do de la perspectiva, el domini del paisatge. El viatge és bell però és dur, sotmès com ho està a la llei universal de la gravetat; la vida, que “no es discuteix” i “sempre té raó”, és tot el que hem heretat, tot el que som i tots els horitzons cap on volem i que inevitablement sempre se'ns allunyen en un joc que semblaria pervers si no coneguéssem i acceptàssem la mesura humana, si no ens estimàssem al capdavall les ales que ens permeten volar i també el pes que hem d'arrossegar amb elles, el pes de la pròpia consciència, del propi cos, el pes bell i feixuc de viure en aquest món.
Des de la perspectiva vital que ha atès el vol de Francesc Bernàcer –poètic i biogràfic gràcies a l'encontre i dissolució de cada ingredient en la fórmula sintètica que és la materialitat dels poemes–, hi ha en primer lloc el coneixement i acceptació d'allò que diem la realitat, des de la més immediata que comença per un mateix i que s'estén envers els altres, envers l'alteritat que també ens conforma i dóna pes. Aquest coneixement demana temps però exigeix també saber prescindir de les coses supèrflues, del pes inútil de formalismes, experimentacions i circumloquis. La de Bernàcer és una poesia d'expressió senzilla, directa, propera a les formes col·loquials i al to confessional de qui s'apressa a fer balanç (sempre provisional) del que ha estat i és el propi vol. Alhora El pes de les ales és també el recorregut d'un lletraferit pels moments (explicitats en forma d'abundants cites) literaris que jalonen el seu vol com a lector, i per tant, un diàleg sostingut amb els propis autors de referència. Senzillesa despullada dels revestiments que llasten l'expressió poètica i referencialitat de les arrels literàries, sempre oscil·lant entre la ironia i la tendresa, podrien ser algunes marques indelebles de la casa dels poemes de Bernàcer. El poemari, que sembla més una lenta sedimentació en el temps que resumeix línies diverses de treball que no pas una concentració temàtica i expressiva deguda a una acció més intensa en un lapse més breu, es desplega en tres parts: Vida i tot, amb nou composicions, Ars poetica, amb catorze, i Autografia, integrada per vint-i-cinc poemes. Correspon a la primera establir una mena de declaracions de principis, sobre la vida, sobre la utopia, sobre la mort, sobre la identitat, mentre que a la segona l'autor assaja amb diverses textures i tòpics literaris com la tirallonga monosil·làbica, el sonet, els epigrames o els epitafis, entre d'altres. Arribem així a la part més substancial i extensa del poemari, ben suggestivament titulada Autografia, en què l'autor repassa, sovint amb un to marcadament elegíac que no perd mai la tirada a l'humor que lleva ferro i transcendència a les coses (“Sempre he sigut fill únic i els meus germans / també”, del poema “Amb un tel de boirina”), certs moments crucials de la pròpia vida i dóna batalla a alguns dels seus dimonis més íntims. Abunda aquesta part en no poques peces mestres que donen compte de la maduresa poètica d'aquest poeta acabat d'estrenar per al públic: “Paisatge sense figures”, “De corporis humana fabrica”, “Verrà la morte…”, “Satèl·lit fidel del teu cos” o l'impressionant “Nen s'adorm en mare”.
De vegades la lentitud, la lluita amb les pròpies exigències i dubtes, el rigor amb què s'adopta una nova llengua literària (Bernàcer havia publicat fins ara, i amb comptagotes, majorment en castellà) és un pes que val la pena d'arrossegar si finalment l'esforç qualla en una obra tan sòlida com El pes de les ales, un començ fulgurant per a un jove poeta als setanta anys.

[Publicat a Saó núm. 381 d'abril de 2013.]

 [Francesc Bernàcer retratat per Núria Vila.]

dissabte, 28 d’abril del 2018

La Manada


Així es feien anomenar perquè organitzaven les seues caceres en grup. Homes cepats que volten la trentena, carregats de músculs i testosterona mental, experts dos d'ells en tàctiques de guerra i escaramussa per la seua condició de militar i guàrdia civil. Milhomes per fora i gallines per dins que necessiten aconseguir en ramat i amb gestes bèl·liques el que són incapaços d'obtenir personalment i en pau i de bones maneres. Perquè probablement per a ells sexe i amor són sinònims de violència i submissió, excusa d'exhibició impúdica, gresca masclista entre camarades d'armes, sadisme indissimulat que es satisfà a còpia de penetració dolorosa, d'humiliació i vexació a la víctima elegida en nits de disbauxa, alcohol i bravates. Com en algunes manades zoològiques, aquests fatxendes examinen a consciència l'objectiu, bavegen, trien entre els quilos de carn la més assequible, la més feble, miren de quin peu coixeja, quina es mou més lenta entre les boires de l'estepa-festa, abans de saltar-li al damunt, abans d'escometre la mossegada en plena jugular. Amb un full de servei ple d'heroïcitats de mascles sinistres, addictes a la jactància de xarxa i vídeo, idòlatres tristos de la imatge, exhibicionistes destrellatats, dèbils mentals, la matinada del 7 de juliol de 2016, enmig les bafarades de l'orgia dels santfermins, arrodoneixen la seua obra mestra: acorralen una xicota de 18 anys en un portal, la penetren fins a onze vegades, graven l'escena per a futures ostentacions i mòrbides delectances, li furten el mòbil per evitar denúncies. I el silenci que segueix a la ignomínia, la fugida dels covards, l'última escaramussa dels guerrers escampant la mentida i l'amenaça, intentant convertir la violació múltiple en relació consentida per la passivitat de la víctima, penúltim assalt a la dignitat que vol salvar la pell de la carn, que malda per no fer més bèstia el dolor que perpetra el violador. De tres jutges, dos dicten sentència per abús (que no agressió) sexual per a cada una de les cinc bèsties de la Manada, l'altre en demana l'absolució. Nou anys de presidi que reduiran en molt els beneficis penitenciaris i 900 euros de multa per barba. La dona és violada per segona vegada, el carrer s'indigna i es desborda en manifestacions altives, la justícia es desacredita de nou en injustícia, patriarcal, masclista. Els jutges no s'han escoltat la víctima, no han mirat als ulls del fons de l'assumpte, l'han deixada en el desempar, inerme i sola, han estat còmplices per activa i per passiva del masclisme que ens domina.
La Manada, però, no és un cas aïllat per omplir de gasòfia la premsa més reaccionària i narcòtica. La Manada es nodreix de la incultura masclista, de la violència que s'esbrava en barres de bar, rots televisius, estadis de futbol i patis d'escola, la intolerància que assetja, la barbàrie dels acudits estúpids, l'Espanya més negra, de camises blaves o burelles, el franquisme, l'aznarat, el rajoisme i els seus còmplices, la monarquia dels bastons, els forats del codi penal, el perfil esbiaixat de jutges i tribunals, el fracàs reiterat d'una democràcia fallida, l'auge dels instints depredadors i el campe qui puga, el desnonament de la idea solidària, la submissió de l'esquerra capcota, l'hegemonia de la dreta més rància, la política dels beneficis privats i l'avarícia, el capitalisme salvatge, el llenguatge de la pornografia, la misèria quotidiana, la deriva sorollosa de la inconsciència i l'abúlia política, la falta de perícia per lligar totes les injustícies que en nom de la llei i l'estat de dret es perpetren contra dones, contra pobres, contra pobles, la falta d'audàcia que desvincula la violació múltiple i la sentència indigna de les condemnes a la llibertat d'expressió, la intolerable persecució política, els presos polítics, el règim de podridura contra el qual hem d'empènyer sense descans si volem salvar la pell, si volem mantenir la dignitat, si volem viure, si volem ser lliures.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 28 d'abril de 2018.]


 

dimarts, 24 d’abril del 2018

Fendir el silenci del món


Antoni Clapés, Arbre que s'allunyà. LaBreu Edicions, Alabatre núm. 81, setembre 2017. Pròleg de Marc Romera.

· · ·

Parteix l´últim poemari d'Antoni Clapés (Sabadell, 1948), des del títol, del primer vers del famós poema de Joan Vinyoli «Algú m'ha cridat» («Jo no sóc més que un arbre que s'allunyà del bosc») que obre el poemari El callat, un llibre datat en 1955 i publicat l'any següent. L'arbre i el bosc són símbols ben arrelats de la unitat i el conjunt, o de l'home i el món, de la part i el tot. Perquè el treball d'en Clapés, una vegada més, s'insereix de ple en aquesta dialèctica des de la consciència extremada de viure en la construcció del poema o traducció d'emocions, en la veu que divaga i s'erigeix enmig del silenci per negar-lo i per negar-s'hi, per cercar-hi els límits del llenguatge i, doncs, acotar el dicible i suggerir l'indicible, el misteri que mai no es desvela. La «veu de mar fonda» que en el poema de Vinyoli crida i allunya el poeta del bosc, aquesta mar que és l'absolut informe i que impel·leix el poeta a buscar la paraula en solitud, són en els poemes d'Antoni Clapés el desert i les formacions rocoses de Tagrera (Argèlia), els espadats del Cap de la Caça alguerés, la neu cobrint els camps oberts, els boscos de la Selva Negra o els de la Catalunya central i altres espais naturals sota la pluja, la boira o la rosada, camps margenats de pedra seca, guarets que reposen en silenci, sempre extramurs del soroll urbà, però –curiosament– rarament són ací el paisatge de la mar. D'arbres sí que n'hi trobarem, amb els noms genèrics, quasi sempre tremolosos i plens d'hivern: àlbers i pollancres, pins i alzines, bedolls, faigs, una palmera observada i gatells. I ocells, quasi tots de negre plomatge o molt fosc: corbs, cornelles, merles, estornells, tords, blauets, aloses cantores, falcies, milans, voltors.
Una cita de Jules Renard que obre la tercera part del llibre, «Amb mots trobats», em sembla especialment significativa per apropar-nos al sentit (o si es vol un dels sentits, però central des del meu punt de vista) d'aquest llibre i del conjunt de l'obra de Clapés, que abasta vint-i-un poemaris que completen dos volums d'estudis literaris i un de correspondència. Diu Renard que (traduïm) «Ens passem la vida parlant d'aquest misteri: la nostra vida». Però la vida del poeta, en tant que poeta, és la poesia, o enèsima i fructífera versió de la màxima stevensiana (Wallace) segons la qual la poesia és el tema del poema. Subject o objecte permanent del pensament poètic d'Antoni Clapés, l'autor sempre parla de la poesia, però allunyat de les temptacions academicistes de la metaliteratura i les frivolitats à la page que tantes pàgines setantines van omplir. Perquè qui ha fet de l'art verbal una forma de viure no juga amb aquestes coses, perquè qui s'hi acosta des de l'emoció i la humilitat no tracta d'impressionar el lector, sinó traure'n una mica de llum, encara que siga una ombra de llum. Les sucoses reflexions sobre el tema travessen tot el present poemari, sovint després d'haver mullat el pa intel·lectual (que és molt vast i variat) en la filosofia oriental, però llegiu atentament, a tall d'exemple, el poema «Assaig», l'últim de la secció esmentada. A la següent, «Contemplant un paisatge interior», on l'autor s'exercita en el poema aforístic (fulgor de llamps isolats cosits pel fil invisible de la veu i l'agulla del pensament), hi trobem lluminoses reflexions sobre el tema: «Escriure el poema: / traduir una emoció», «Ombra i penombra del poema: / fil invisible, sempre a punt de trencar-se», «Albada – lent desvetllar-se de la llum / lent refulgir de l'escriptura». I en el pòrtic del llibre, el poema en tres parts titulat «El corb», la reflexió sobre l'escriptura-vida ateny una dimensió plàstica i simbòlica de gran potència: l'au solitària i negra del never more grallant i gratant la neu amb ungles i bec enmig la desolada immensitat silenciosa del paisatge (reconstruïda per la mirada: camps fets paisatge). Negre sobre blanc, traces de la paraula escrita que parteix del silenci i camina cap al silenci, es completa el llibre amb les seccions «Microgrames II», «Llum d'agost a Apt» (al Luberon, l'Alta Provença, terra de Dante, de Camus, de Char) i «En guaret», camí on en certa manera tornem al principi, amb un poema final que és una invitació en tota regla a no eixir mai d'aquest espai on fulgura el trànsit de la llum (per això també el diàleg constant de l'autor amb la pintura), la meditació sobre el silenci, el buit i la mort, l'etern present de la poesia: «Tot acaba en el principi. // La llum trasllada vols d'ocells aurorals, / l'invisible centelleig de la rosada damunt d'un bri d'herba. /// Has escrit, / perquè viure no et bastava // per ser el silenci / de rere el silenci. //// Per ser el so de la pàgina en blanc.» Qui no subscriuria tanta commovedora bellesa, negre sobre blanc, de la a a la zeta?

[Publicat a Saó núm. 435, març 2018]


 


dissabte, 21 d’abril del 2018

Sentit del ridícul


Fins que el tribunal de Schleswig-Holstein va desestimar l'euroordre que demanava l'extradició de Puigdemont perquè no veia fonamentada l'acusació per rebel·lió de Llarena i el va deixar en llibertat, costava déu i ajuda oposar la realitat dels fets a les mentides sistemàtiques amb què l'Estat ha decidit fer la guerra a Catalunya (i no solament a Catalunya). El 5 d'abril, però, suposà un punt i a part en allò que se'n diu el relat del conflicte. Algú de fora, no contaminat pel partidisme i els desequilibris que provoca l'avarícia de poder, trencava per fi el cercle viciós de la ficció. Però el poder espanyol (deixem-ho així, en singular masculí) no té ni ha tingut mai sentit del ridícul, que és qualitat de persones honestes, o que tenen un cert trellat o consciència de la realitat. Lluny de rectificar per no fer més el ridícul, Llarena s'ha enfonsat més i més en el fang de les mentides fabricades, i amb ell tot l'aparell judicial, mediàtic, policíac, governamental i dels partits del règim. Impasible el ademán, ja sabem. La perversió del llenguatge, primera condició per a la propagació de la mentida quan es té la paella pel mànec, té ara menys possibilitats de reeixir. Jugar, com en aquella paròdia genial de Chaplin a El gran dictador amb la bola del món, amb paraules com rebel·lió, violència, terrorisme, incitació a l'odi, colpisme, injúries greus contra la corona i tota la parafernàlia no pot eixir-los debades a mitjà termini. Ara, a més, sabem que hi ha tribunals internacionals que tard o d'hora poden fer seure més d'un jutge i responsable institucional a la banqueta dels acusats. Temps al temps. Mentrestant, fan la viu-viu tan bé com poden, sense por al ridícul. El sentit del ridícul, com el sentit comú, s'ha convertit en una utopia en l'Espanya pseudodemocràtica dels nostres dies. La borratxera del poder i la negació obstinada de la realitat, l'hijodalguisme ancestral i l'addicció crònica a l'heroïna dels privilegis hi són refractaris per força. Per això no dimiteix ni déu, ni per plastilines convertides en xapapotes, ni per pagaments documentats a un tal M. Rajoy, ni per falsos màsters. El ball continua enmig de l'anestèsia general i la ingenuïtat del personal, que no pare l'orquestra, mentre creix com la bromera el ridícul internacional i el Santiago y cierra España. A l'altra banda, per contra, hi ha motius per fi per al bon humor gràcies a la sacsejada alemanya, belga, suïssa, escocesa i fins la provinent de la molt seriosa Cambra dels Comuns britànica i el demolidor informe que posa el descobert la falsa notícia d'El País sobre no sabem quins russos o veneçolans treballant per la causa independentista. Amb tot, la història més divertida ha tingut lloc a Sant Esteve de les Roures, el poble inventat en un informe de la Guàrdia Civil, fet realitat gràcies als més de dos-cents perfils que al Twitter l'han transformat en un fenomen de primer ordre. Ni el Macondo de García Márquez conté tants detalls! La mateixa absència de sentit del ridícul que avui et fa dir que va haver-hi més de 500 policies ferits per la "violència" de l'1 d'octubre, et fa rebaixar-ne demà la xifra a un centenar, dels quals només 10 van cursar baixa del servei. Però ara no sabem si per lesions provocades per les hordes separatistes o pels excessos de la festarra a què es van lliurar aquells dies terribles de l'A por ellos. Clar que els comptes que la GC fa sobre els suposats diners invertits en els preparatius del referèndum plens d'errors clamorosos a la llum de tots supera amb escreix la nostra capacitat de sorpresa. Tot plegat fa una mica de vergonya aliena, la veritat.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 21 d'abril de 2018.]

[Portada d'El País amb la notícia desmentida per l'informe del Parlament Britànic.]
 

dissabte, 14 d’abril del 2018

Saials. On són els joves?


He treballat durant trenta-cinc anys a l'escola secundària, amb joves d'entre 12 i 18 anys. Podria dir que l'experiència acumulada en tot aquest temps m'atorga un cert crèdit (ací els màsters no els regalen, us ho assegure) per parlar amb solvència sobre el tema. Però llevat de pedagogs i psicòlegs panxacontents i sovint perniciosos, ningú no pot parlar amb exactitud sobre allò que és per naturalesa esmunyedís i mudable. / A fi de comptes parlar dels joves és parlar també d'un mateix, del que fou, d'allò que per a bé i per a mal encara és. I parlar d'un mateix sense fer massa trampes és la cosa més difícil. / Immune a tota temptació paternalista (crec no haver-ho estat ni amb la pròpia filla), sempre he tractat els joves abans que res com a persones, com a iguals, lliures perquè responsables, responsables perquè lliures. / Més enllà de l'estricta biologia, qui gosaria mamprendre-la amb definicions, paradigmes, propostes classificatòries que ens deixen la consciència més o menys en pau? Tota generalització és absurda, inclosa aquesta. / I alhora com deixar d'assenyalar unes quantes coses que semblen òbvies sobre els joves d'ara (els biològicament joves ara), sobre el seu comportament polític i social? I com fer-ho sense remetre'ns a la pròpia experiència de quan els vells d'ara érem joves? / Suso de Toro reflexionava en 2004, en el seu llibre Espanyols tots, sobre la manera com la societat actual havia aconseguit, amb la inestimable aquiescència dels més adotzenats, aïllar políticament la joventut, impel·lir-la a viure en una nit de festa perpètua aliena completament als problemes socials i al compromís cívic i polític, principalment diürn. La ressaca de l'Espanya del «botellón» o el «botellón» mateix encara duren, avui reforçats per la fantasia animada i alimentada del món virtual. / I sí, una societat que descansava sobre tones d'oblit premeditat i poruc havia de trencar els lligams de la comunicació intergeneracional, del contínuum històric que fomenta la consciència, la cohesió social i el compromís. Sempre hi ha hagut espais exclusius per a joves i espais exclusius per a vells, però hi ha hagut també sempre espais comuns, trasnfronterers per a l'aprenentatge i l'intercanvi. Els únics vells que coneixen els joves d'avui són pares, parents i mestres. Mala cosa. / El segment d'edat dels més o menys 20 als més o menys 40 està avui molt escassament representat en els moviments de lluita i protesta al carrer. I no és que, en la seua plenitud vital-laboral, les coses no els pinten més que magres avui, que no els assetgen les més negres tempestes. / Què fou d'aquella primavera valenciana de fa sis anys, que semblà l'entrada massiva dels joves al temps de les cireres, la responsabilitat i la maduresa jovial? Où sont les neiges d'antan, ens preguntem els vells, on són els joves, ens repetim els qui vam obtenir el carnet d'identitat en les lluites (improductives potser la majoria en els seus efectes polítics, però impagables en els horitzons personals) dels setantes? / L'alternativa a la revolta que és la joventut és l'alienació d'una vellesa prematura, que comença en l'esperit abans que en el cos, la submissió anodina a les estratègies de domini del poder. La joventut passa tan ràpidament (tempus fugit)! La jovialitat, però, és una qualitat que amb esforç podem convertir en perdurable, com un amor per a tota la vida. / Descordeu les vostres ments tant sovint com descordeu les vostres braguetes! Un savi consell del 68, especialment útil en temps de república i primavera com els d'ara malgrat tot.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 14 d'abril de 2018.]

 

dissabte, 7 d’abril del 2018

El revés del dret


El revés del dret és el contrari del dret, del que és just, és a dir, la injustícia. Amb l'alliberament de Carles Puigdemont i la negació del delicte de rebel·lió amb què la (in) justícia espanyola pretenia la seua extradició i la dels altres exiliats, Alemanya, com abans Bèlgica, Suïssa, Escòcia i l'ONU i més prompte que tard la resta de països i estats democràtics, ha provocat un revés d'enormes proporcions a l'Estat espanyol. Li ha dit el que és obvi però que no vol reconèixer per justificar l'espiral de repressió amb què intenta emmordassar Catalunya i qualsevol dissidència, per molt democràtica i pacífica que siga. Li ha dit que sense violència no hi ha rebel·lió ni delicte. A partir d'ara, mantenir la presó preventiva (no per prevenir un delicte infundat sinó per anorrear l'enemic polític i, a més llarg termini, arrancar les arrels de la nació catalana i les seues aspiracions de llibertat) per a Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Carme Forcadell i Dolors Bassa, apareixerà als ulls del món (inclosos els espanyols més il·lusos) com el que realment és, una flagrant injustícia pròpia d'un estat en meteòrica regressió a les formes més delirants de l'autoritarisme postdemocràtic. Amb tot i la victòria en aquesta gran batalla, la guerra per la democràcia, la llibertat i els drets socials que en forma de projecte republicà lidera Catalunya es presumeix llarga. Espanya no sol reconèixer els propis errors ni rectificar, restablir la convivència en termes més raonables i racionals, sinó tancar-se en banda i brandar l'espasa de l'odi. És el que històricament ha fet, i així li (ens) ha anat. El PP i les elits que fan servir l'estat per a benefici propi, amb la inestimable ajut dels mitjans de formació de masses, el PSOE, el PP al quadrat o C's i la inhibició irresponsable de Podemos i encontorns, va apostar per fer créixer la bromera de la catalanofòbia i l'enemic intern amb un doble propòsit: amagar sota les catifes del seu patriotisme tronat la brutícia i el col·lapse d'un règim corrupte fins a la medul·la per tal de mantenir un estat de coses favorable als seus privilegis i aconseguir la derrota definitiva del catalanisme i l'ansiada unitat monocolor d'Espanya. A tal fi havia de traure la bèstia franquista d'entre bambalines i posar-la al centre de l'escena, llançant per la borda els fràgils pactes de la transició, la sacrosanta Constitució i una democràcia plena de forats que per fi ha quedat nua davant l'espill d'Europa. Una vegada arrossegat el gruix de la societat espanyola a aquesta espiral de violència política, jurídica, policial i ideològica, qui és el valent que restitueix la vida democràtica, qui obre les portes al diàleg i la negociació? Perquè si a la voràgine (que és molt possible que malgrat el revés del dret internacional continue in crescendo, els uns –Arcadi Espada, instigador de C's i martillo de herejes catalanes– evocant la crisi postcolonial del 98 i els altres –el fatxa Federico Jiménez Losantos– amenaçant amb bombes els cafès de Munich i de fer ostatges els alemanys de les Balears) s'hi va apuntar fins el rei regnant en forma d'apuntador, qui té les mans netes per encapçalar un nou període de diàleg, entesa i convivència? M. Rajoy i tots els del beneplàcit i el 155 estan cremats. S'imposa refer l'edifici de la democràcia hispànica de dalt a baix, i en forma de repúbliques. De moment, un servidor agafa una idea d'internet i posa una botella de cava a refrescar amb gel en una urna per beure-la a la salut de Catalunya i a la pròpia. I el que va davant va davant.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 7 d'abril de 2018.]


dissabte, 31 de març del 2018

Saials. Sense Catalunya


Els propose una reflexió tan senzilla com complexa alhora en un exercici d'imaginació ucrònica. Suposem que Catalunya no existeix, o que almenys ja no existeix com la coneixem avui, que les successives derrotes han aconseguit assimilar-la completament a Espanya. La catalanitat hi ha estat reduïda a la part més innòcua del folclore i la llengua situada als límits de l'extinció. Per entendre'ns, una mena de País Valencià extrem i vist en conjunt o considerat en alguna de les seues ciutats grans. / Sense Catalunya, el seu reflex i el seu impuls, existiria el País Valencià modern –dit a la manera fusteriana–, amb les seues contradiccions i les seues esperances? / Tant als partidaris del tot (la nació completa, ja saben, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó) o res (cada un dels països que la integren), que es miren amb suspicàcia el moviment cap a la independència, com als partidaris d'una valencianitat que dilueix o amaga tota vinculació amb la resta del país els vindrà bé l'exercici que proposem. / Imaginem que Catalunya no ha pogut exercir el seu lideratge almenys des de la Renaixença i tot al llarg del segle XX. Hauria estat possible Joan Fuster, per exemple? I diem Fuster com a principal inspirador de la modernitat valenciana i el primer dels nostres escriptors completament equiparable a les grans figures més o menys coetànies del Principat. L'aportació crucial de Fuster al pensament polític del seu temps fou convertir l'afirmació clara de la catalanitat dels valencians, basada en raons de contigüitat històrica, de llengua i cultura, etc., en un projecte polític conjunt, en una nació solidàriament assumida i construïda. / El valencianisme hegemònic, però, fa anys que va renunciar a aquesta visió i que postula una mena de país endins difícil de sostenir-se sense la referència al conjunt i que obliga a tot de maniobres del que és considerat per ell com políticament correcte o viable. / Interpreta aquest valencianisme que la gran esbatussada que el catalanisme rebé durant la mal denominada transició fou conseqüència directa dels errors propis comesos (que n'hi hagué segurament, i molts) més que dels ingents mitjans esmerçats per l'espanyolisme a curtcircuitar l'entesa entre valencians i catalans. La construcció del règim fill del franquisme necessitava aquesta clau de volta. / De la mateixa manera els darrers i modestos èxits electorals del valencianisme i el relatiu (i provisional) fre a l'espanyolisme blaver serien fruit del canvi de paradigma i de les tàctiques eufemístiques generalitzades. Però potser el blaverisme s'ha replegat de moment pel desgast de la corrupció i perquè ja ha complert gran part del que pretenia: l'extensió de la catalanofòbia i l'espoliació del país. I per l'assimilació de part dels seus postulats, estil i llenguatge pels antics adversaris. / Fóra, és viable econòmicament un País Valencià sense Catalunya? / En una cosa evidentment està fracassant el valencianisme dominant, en la tasca pedagògica necessària en la construcció del país. La permissivitat envers la catalanofòbia si no el seu estímul per passiva està donant carta de naturalesa al que no pot ser-ho de cap de les maneres en una societat que es vulga plenament democràtica i informada, crítica i moderna. No desvelar que l'anticatalanisme és igual a antivalencianisme és fer trampa. / Pretendre aïllar el País Valencià (paraula que alguns ja només pronuncien amb la boca xicoteta) del seu context nacional és anar contra el signe dels temps, perdre clares passades i oportunitats o, pitjor, lliurar-lo als braços letals de l'espanyolització. / Les hipoteques del valencianisme majoritari, polític i cultural, es paguen amb el silenci còmplice davant l'allau repressiva que de moment cau sobre Catalunya, per exemple flagrant, o la renúncia inexplicada a reivindicar TV3 per als valencians, etc. / Les relacions dinàmiques entre la part i el tot, de la unitat en la diversitat, són el principal motor dels pobles que aspiren a la seua plenitud en llibertat. / [A la memòria de Vicent Escrivà i Peiró, l'escriptor de La Font d'En Carròs, guanyador amb Paradís d'enlloc del II Premi Manuel Rodríguez Martínez de Poesia en 1985: «tot s'ho engulen / tot ho roseguen / tot ho espanyen // els timbals de la fosca retrunyen al peu de les búgules».]

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 31 de març de 2018.]

[Imatge de la pel·lícula Segon origen, basada en la novel·la Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo.]
 

dissabte, 24 de març del 2018

Corrandes de l'exili


De vegades he intentat posar-me en la pell dels reclamats per la (in) justícia quan es troben en el cas d'haver de presentar-se davant el jutge. Sabent que amb tota probabilitat aniran a raure amb els seus ossos a la presó, ¿no fóra millor per a un mateix i per a la causa per la qual es lluita fugir i mamprendre el camí de l'exili? Per dolorós que siga –i ho deu ser molt més que no ens pensem els qui no hem tastat mai tan amarg beuratge–, jo triaria l'exili. La llibertat per damunt de tot, amb la dignitat dempeus estàlvia de la humiliació de la presó, la burla i les ganes de venjança del carceller pel delicte d'haver defensar pacíficament, democràticament unes idees, un projecte polític votat per la majoria dels ciutadans. Després dels primers empresonaments, els dels Jordis, els qui van venir després ja sabien quin pa donen en aquests temps a l'Estat espanyol. Quantes vegades no deuen haver pensat Joaquim Forn i Oriol Junqueras que potser els hauria convingut més escampar el poll a temps? Veient-ho des de fora (i potser hi ha motius propagandístics i de resistència que se m'escapen), que el president d'ERC i Vicepresident del Govern, Oriol Junqueras, estiga a mercè d'aquests jutges fatxes que han posat la política als seus peus (i als dels seus amos del règim) ha tingut greus conseqüències en el que al meu parer és una evident desorientació en els moviments tàctics del seu partit. Ahir Marta Rovira es va sumar, després de renunciar a la seua acta de diputada, al seguici dels exiliats, els Puigdemont, Comín, Serrell, Ponsatí, Puig i Gabriel. A més de les raons personals, les d'ordre pràctic. Començant per l'obvietat que un projecte com el de la construcció de la República catalana no pot estar sotmès al xantatge permanent que l'Estat exerceix amb els ostatges, els processats, els multats i els amenaçats per la injustícia. La feina que els exiliats estan fent a Europa és d'una importància cabdal a l'hora de destapar les misèries d'un estat que ha decidit fer-se l'harakiri democràtic amb l'espasa d'un franquisme sempre viu i sempre esmolat. Tristament, el famós poema de Pere Quart Corrandes d'exili, la història de desarrelament i enyorança que conta i també de dignitat i resistència, és avui tan vigent com en el 39, tot i la distància dels moments històrics, perquè al cap i a la fi parla de drames personals i concrets, de desfetes i esperances viscudes en primera persona. El poema, en la versió que en va fer l'Ovidi, la posterior de Lluís Llach i la que Hugo Mas, inspirada en la primera, ha interpretat els darrers anys, posa la carn de gallina. Però malgrat tot, aquest patiment i aquestes esperances són perfectament aliens a la majoria de població de fora de Catalunya, degudament assetjada per les forces de desinformació. També el combatiu Alcoi fa anys que va caure en la teranyina de la desmemòria, malgrat el que històricament ha sofert en carn pròpia, per exemple després del Petroli, amb més de 600 causes obertes en una població de poc més de 32.000 habitants, contra treballadors, menors inclosos, amb penes de mort i anys a la presó i a l'exili, o amb la derrota republicana, amb milers de conciutadans morts, empresonats, exiliats i represaliats. Amb tot, no és encara tard per assumir la responsabilitat de la solidaritat amb el poble de Catalunya per defensar les llibertats i oposar-nos a una repressió que potser un dia no gaire llunyà trucarà també a la nostra tranquil·la, panxacontenta i segura porta de l'oblit.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 24 de març de 2018.]


                                                              [El poeta Pere Quart.]

dijous, 22 de març del 2018

Asclar definicions

Al ras, Lluís Calvo. Perifèric Edicions, Poesia, núm. 8. Catarroja, juny 2007.
· · ·
El poeta sempre està al ras, a la intempèrie, incòmode en els llocs comuns, tothora traient els peixos del sentit de la fluència del temps, donant forma a “la percepció d'una realitat incognoscible” i vencent en cada poema aquesta contradictio in terminis.
· · ·
Amb aquest ja són tretze els poemaris publicats per Lluís Calvo (Saragossa, 1963) des del seu primer Veïnatge d'hores (1987). Si hi afegim tres novel·les i l'assaig Les interpretacions (2006) convindrem que la d'aquest autor és una carrera meteòrica, no solament en termes d'una velocitat creativa que només es pot concebre des de la dedicació en cos i ànima a l'escriptura, sinó, i a la vista del magnífic poemari que avui ens ocupa, també pel seu fulgor i profunditat. Una de les característiques més notòries de la poesia moderna és la insistència amb què els seus artífexs, els poetes, es qüestionen la viabilitat i la naturalesa de la seua eina de treball, la paraula. O, com volia Walace Stevens, i ha estat repetit tantes voltes, la poesia com a motiu del poema, en una infinitud de variables temàtiques i matisos expressius. Aquesta dèria, filla de la desconfiança més radical envers el llenguatge des de la consciència transgressora que aquest, el llenguatge, és al capdavall una construcció històrica del poder i de l'abús de poder, ha conduït sovint a l'elaboració d'una metapoesia indigesta, pretensiosa i baldera, però també fou fonamental per obrir nous camins, fins llavors impensables, a la pràctica poètica. La profunditat de la reflexió que el poeta siga capaç d'elaborar abans, durant o després del poema no n'assegura en cap cas l'excel·lència poètica (quants magnífics manifestos teòrics han estat incapaços de trobar els correlats poètics que els justificassen?), però fóra més aviat rar de trobar una escriptura poètica sòlida que no se sustentés en un qüestionament radical, sovint no explicitat, dels llocs comuns i els vicis instituïts que assetgen la poesia. Perduda la innocència primigènia, sostreta la paraula de la seua esfera sagrada per les urpes del poder, pertoca al poeta ocupar el lloc dels marginats i dels proscrits, dels empestats, i fer ascles de les definicions: empényer la subversió.
Lluís Calvo ha aconseguit amb Al ras posar en clar molts d'aquests temes, en el que es revela com una perfecta harmonia entre teoria i pràctica: predicació amb l'exemple, que diríem. I amb algunes qualitats que m'agradaria destacar. Lluny de l'encorfollament teorètic que tant abundà per aquestes perifèries als anys setantes, el poeta ha baixat a l'arena concreta de la pròpia vida (la poesia és vida vista des de la memòria, com deia G. Ferrater), per a la qual cosa s'ha servit del poema llarg, d'una naturalesa narrativa que no obvia les necessàries pulsions climàtiques, i de l'autodiàleg com a forma primordial de la interrogació. Aquestes estratègies narratives del poema –que emparenten Calvo amb dos poetes valencians ja ressenyats en aquestes pàgines, Antoni Defez i Tono Fornes, i que mostren una de les tendències de l'actual poesia catalana– aconsegueixen fixar a ulls del lector episodis temporals i espacials per on va transitar la veu poètica (a través de la qual sentim l'home que els va poder viure) amb molta vivesa, de manera que la desembocadura en la conclusió o ensenyament moral s'hi produeix sense estridències en un escenari perfectament dibuixat (llegiu, en aquest sentit, “Les fogueres de Sant Joan”, “Consell de guerra” o “Balada d'Agostinet”). Per això ací i allà, i ben especialment en el magnífic poema-manifest que clou el recull, “Curtcircuits”, trobem versos de contundència aforística i gràcil autonomia: “L'art no ha d'agradar-nos, / si agradar-nos vol dir reiterar les nostres con- / viccions”, “La feina del poeta és capturar / la fluència de les coses. / És a dir: reanimar”, “el consens és la mort de la literatura”, “Acatar l'estranyesa / és una manera, / il·limitada, / de desobeir-nos”, “la felicitat no és un do, / sinó un dret”. Front al laconisme de la institució literària, l'ànima kamikaze dels poetes. Val la pena resseguir aquestes passes i assistir al seu daltabaix poètic (http://www.sant-cugat.net/daltabaix/).

[Publicat a Saó núm. 321, octubre 2007]

 

dissabte, 17 de març del 2018

Són bojos aquests romans!

L'Estat espanyol ha perdut l'oremus. L'ha perdut o l'ha abandonat conscientment? L'1 d'octubre de 2017 va marcar un punt d'inflexió en un conflicte que fins aleshores transcorria per les vies habituals de la burrera hispànica de l'«ordeno y mando» i el «ni hablar del peluquín», per usar dues expressions castisses de la proverbial intransigència estepària, però encara no s'havia desbocat com ho va fer en aquella jornada vergonyant per als uns i heroica per als altres. Fins aleshores, sí, en comptes de la resposta política a unes demandes legítimes, hi havia hagut la judicialització (molts ja en diuen partidització) de la política, el menyspreu, la manipulació de la premsa, la criminalització de l'independentisme, la guerra bruta... S'hi va entrar en la típica espiral de quan fallen les vies del diàleg, a més repressió més mobilització. ¿Era possible aquest diàleg, que vol dir reconeixement de l'altre i voluntat de negociació i acord, quan una determinada idea o projecte (per exemple la unitat d'Espanya feta a imatge i semblança de Castella) és declarada sagrada? ¿Serà mai possible el diàleg considerant la tradició absolutista i autoritària d'Espanya, que de l'aznarat ençà (en la feliç definició que Vázquez Montalbán va popularitzar) no ha fet més que reafirmar-se fins a deixar al descobert les febles costures amb què van voler repuntar una democràcia de tan escassa qualitat? L'Estat va fracassar estrepitosament en el referèndum de l'1 d'octubre. No solament el va menystenir irresponsablement, sinó que no va ser capaç ni de trobar les odiades urnes malgrat la quantitat de mitjans econòmics i humans que hi va esmerçar. Però sobretot es va embrutar les mans amb una violència cega (bé, segons el pervers llenguatge que ha fet seu, «proporcionada») que el món i, sobretot, els veïns d'Europa van poder veure dissimulant la pròpia estupefacció. A penes quinze dies més tard venien els primers empresonaments, els de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, dos abanderats del moviment cívic i la no-violència, perquè l'Estat havia decidit endinsar-se més i més en el camí de la venjança i la repressió, que al cap de poc temps es farien extensives a moltes altres persones i àmbits de dins i fora de l'independentisme. Encara funciona, i potser amb més força que mai, el «Santiago y cierra España», un antic complex d'inferioritat d'un imperi nebulós que no guanya una batalla des del segle XVI i que només sap respondre amb visceralitat i violència als embats de la vida moderna. Espanya prefereix immolar-se abans que cedir, parlar, negociar perquè encara es creu en el fons de la seua ànima «reserva espiritual de Occidente» i «martillo de herejes». Crèiem ingènuament que les coses havien canviat, que la modernització que pregonava el PSOE i altres falsos federalistes anava de debò. El germen destructiu i autodestructiu dels espanyols es va fer visible en les reaccions populars que seguiren al miserable discurs de Felip VI, aquell «a por ellos» on es concentra tot l'odi de què aquesta barbàrie de la incultura és capaç, però també ha estat eloqüent a propòsit del xiquet assassinat a Níjar, amb les hordes tan manses a l'hora de defensar els seus drets cridant a cor el linxament de la desgraciada homicida, una mescla de set de pogrom, d'afirmació en la força bruta amb què els entretenen els de coll blanc que escriuen el discurs antidemocràtic, els polítics i els seus altaveus mediàtics, els que mouen els titelles des de l'ombra d'aquest gran teatre hispànic que va resolent-se a poc a poc cap al no-res. Són bojos aquests romans, que dirien Astèrix i Obèlix.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 17 de març de 2018.]

dimecres, 14 de març del 2018

No me'n vaig. Sóc qui torne

L’any que a poc a poc es va esfullant ha estat pròdig en homenatges a l’Ovidi. La pràctica totalitat d’aquestes iniciatives ha partit de la societat civil, perquè el poder polític hi ha practicat sovint la indiferència, quan no, com en el sagnant cas valencià, la més estúpida bel·ligerància. Es veu que l’artista d’Alcoi continua emprenyant des de l’altra vida amb idèntica eficàcia, raó per la qual els nous amos s’entesten a descarregar tones de silenci damunt la seua obra. Saben que aquesta pot ser la millor arma de destrucció massiva, el formigó sobre el qual s’edifica la desmemòria necessària per als seus negocis. Pretendre reduir una obra tan rica com la de l’Ovidi a un mer còctel ideològic per desvirtuar-la i silenciar-la, com fa la dreta valenciana, és una de les manifestacions més nítides del seu tarannà antidemocràtic, que li impedeix homologar-se als estàndards europeus en la gestió (o indigestió) del patrimoni cultural d’un país. ¿Us imagineu que a França, manés qui manés, volguessen prescindir de l’herència d’un George Brassens, posem per cas, que el govern britànic es desentengués d’Orwell per massa esquerrà o que a Itàlia se silenciassen les novel·les de Pavese pel mateix motiu? Doncs aquest és el pa nostre de cada dia, tan tossudament repartit i repetit que correm el risc de confondre la pura indigència cultural en què vivim amb una mena o altra de fatalitat indomable. La cloroformització de les societats modernes, que al País Valencià ateny proporcions devastadores, és molt més que una sinistra metàfora que les enquestes de popularitat d’alguns professionals de la depredació ben apoltronats s’encarreguen de corroborar de tant en tant.
El llegat artístic d’Ovidi Montllor, com a cantant-poeta i com a actor, encara és molt lluny de ser avaluat en tota la seua extensió i profunditat. De moment, però, hi ha la resposta del públic, que inclou també les generacions que no el van conèixer en vida, l’impuls cívic que ha concitat, estretament lligat als components ètics i polítics que la conformen. Això, vist des d’una determinada perspectiva, és una prova irrebatible de qualitat i actualitat. Dissipada la il·lusió òptica dels primers anys de democràcia, l’Any Ovidi ha posat al descobert l’oportunitat d’uns plantejaments artístics que avui s’erigeixen com a model irrenunciable. Sense pretendre-ho, vés per on, alguns, amb la seua obcecada aposta pel silenci, han contribuït de rebot al “descobriment” popular de l’Ovidi, convertit en símbol d’una lluita, i han fet bons els presagis expressats per l’artista en alguna cançó: si no la ressurrecció més que improbable de la carn, almenys l’actualització d’una obra que ja ateny la dimensió d’un clàssic.
A aquest esforç de preservació i enriquiment del seu llegat, a contrapès de tants silencis imposats, vol contribuir la present edició i els poetes que s’hi apleguen. Són ells i elles, els poetes, els qui tenen potser un deute més gran amb l’Ovidi, no solament –i ja fóra molt, moltíssim– per la seua decisiva contribució a la difusió de grans autors del segle XX a través de la cançó i del seu mestratge insuperable en la tècnica de la recitació, sinó també per la seua condició de creador de lletres, de poeta, al capdavall. La força i el magnetisme que l’Ovidi transmet en les seues gravacions i, sobretot, en l’espectacle en directe, damunt l’escenari, ha eclipsat una mica la part de la seua feina més estrictament poètica, la de la paraula. Però tant l’una com l’altra, em sembla, responen a un mateix alè vital, a una mateixa potència creadora i són, per tant, indestriables i complementàries.
Sovint m’he preguntat on rau l’atractiu irresistible d’Ovidi, en el disc o més encara en el directe. La resposta a això no és gens fàcil si no volem abusar dels tòpics ni confondre’ns pel camí estret dels reduccionismes, però no m’estic de proposar-hi alguna hipòtesi molt oberta. Ens agrada, fet i fet, perquè és capaç de transmetre’ns, amb el seu cos, amb la seua veu, amb la seua música i les seues lletres, una mena de “veritat” a través de tot allò que percebem com a autèntic, com a sincer, com a pouat del més fondo de l’experiència personal. ¿No és precisament això el que, traspassant les movedisses fronteres de l’art, reclamem a la “poesia” que el fecunda? ¿No és la capacitat de revelar la veritat, de procurar la transparència, sovint inexplicable, el que millor defineix el fet poètic?
Afegim a tot això el compromís ètic i polític que dóna sentit a la seua obra, les circumstàncies històriques concretes en què es va desenvolupar i tot el que vulguem, i n’obtindrem la suma irrepetible, rabiosament personal, i alhora universal, del seu art, de la seua poesia. Ovidi Montllor fou fill, com tots, del seu temps, però si alguna cosa ens el fa actual, si encara ens emociona i atrau amb tanta força no és només perquè entre aquell temps i el d’ara mateix hi puguem establir tota mena de sinistres paral·lelismes –oscil·lacions de memòria i oblit, d’opressions i resistències…–, sinó, sobretot, perquè el seu treball fou de naturalesa eminentment poètica, d’una poesia essencial i imperible.
Entre el 1968, any de l’edició del seu primer senzill, amb La fera ferotge i tres temes més, i la gravació de l’última versió d’El meu poble Alcoi (l’única d’enregistrada en disc), feta el juny de 1993, s’estenen vint-i-cinc anys de cançó, de poesia. Sense comptar-hi la part no publicada de la seua producció poètica (en el llibre d’Enrique Cerdán Tato, Ovidi Montllor, que publicà Ediciones Júcar l’any 1980 s’hi fa esment de “dos llibres de poemes inèdits”), algunes composicions exhumades per Núria Cadenas a la biografia L’Ovidi o aportacions esporàdiques com la que féu en homenatge a Joan Valls i Jordà a Foc secret (La Forest d’Arana, València, 1992), les seues lletres sumen un total de cinquanta-sis peces per a cançons.
El propòsit concret que significa compondre lletres per ser cantades en determina, òbviament, la naturalesa, que s’ha d’ajustar en primer lloc a un contingut melòdic, a una música, i també a un lector i un mitjà de percepció distint al que proporciona el vehicle del llibre. Que no haja estat, doncs, l’obra impresa sinó el disc i l’escenificació directa, concentrada en el gest i la veu de l’intèrpret, la manera com ens han arribat les creacions de l’Ovidi i de tants altres cantautors, no és una raó per insistir en l’escissió, merament convencional, entre cançó i poema, sinó més aviat per constatar el retrobament venturós dels orígens de la lírica de la mà d’aquests trobadors i joglars reunits en una mateixa persona.
Potser el primer per aquestes latituds a desfer el malentès fou Enric Balaguer, qui en l’antologia Dinou poetes dels seixanta, del 1987, hi incloïa textos de Raimon, Pi de la Serra i Ovidi Montllor. Una decisió encertadíssima que per desgràcia no s’ha tornat a repetir i que palesava l’alt grau de compenetració entre els poetes “estrictes” i aquells que a més a més cantaven els seus poemes. Més enllà de l’adscripció de l’Ovidi poeta a l’estètica dominant d’aquella dècada, el denominat realisme, i que s’hauria de matisar molt quan ens referim a les seues composicions dels setantes i vuitantes, la poesia del nostre autor gravita entre dos pols complementaris, la situació personal i la social i política. En aquest sentit són paradigmàtiques composicions com Ell i La fera ferotge, que inaugura en la seua obra el recurs a la paràbola on es fonen metafòricament els dos pols i la contraposició de discursos parodiats que tant d’èxit tindrien en Sí senyor o Una nit a l’òpera, posem per cas.
Poesia de la intimitat i la melancolia, del desengany i la soledat, i poesia de la sàtira social, la ràbia i la crítica directa, ensems amb la poesia que es vol memòria dels vençuts (pense en Escola de Ribera o Als pares amb tota la impotència), van alternant-se al llarg de la seua producció. Una producció inquieta, que s’obri a noves temptatives a cada nou disc, que acumula i estilitza recursos sense abandonar mai la força de la senzillesa i del directe (a la mandíbula o al cor) i que de vegades deriva cap a composicions quasi “surreals” com en Bogeria amb números o Baralla de la vida i jo o ateny l’altíssima qualitat poètica que suposen textos com el de l’última versió d’El meu poble Alcoi, Tot esperant Ulisses, Cançó per a dues guitarres i un amor o les feliçment rescatades per Toti Soler Què et sembla, Toti? i Si mai de tu m’he d’allunyar.
Aquestes darreres composicions, que l’autor no va poder ja enregistrar en disc, potser obrien al poeta nous camins de maduresa creativa, on la força de la seua rebel·lia es concentrava en una mirada més serena, potser desenganyada i un xic amarga, però amarada d’un amor profund a la vida i arrelada en la immediatesa de les coses senzilles que el nostre autor sempre va posar en primer pla. I em fa l’efecte que sí, que el Verí good que estava a punt de gravar amb el Toti, precedit pel disc 4.02.42, publicat tretze anys abans i per a mi l’obra mestra d’Ovidi, com a músic i poeta, apuntava en aquesta direcció. Aquest disc, de 1980, amb deu peces magitsrals, significà un salt qualitatiu extraordinari en la seua trajectòria. Assumits els primers revessos de la naixent democràcia, les màscares de la qual el poeta havia despullat ben d’hora, l’Ovidi s’aferma en una línia més intimista i reflexiva, capaç d’assimilar amb perfecta naturalitat l’herència estellesiana en cançons com Història d’A. Aquesta trajectòria, però, es tallà bruscament aquell any 1980 i l’Ovidi ja no tornaria a gravar cap disc sencer.
Malgrat, doncs, els imposats silencis, els que l’autor va haver de suportar en vida i aquests silencis institucionals d’ara, espessos com una teranyina, el “retorn” d’Ovidi en els darrers temps i molt especialment en el desé aniversari de la seua mort em sembla un fet inqüestionable. Des de baix, entre la seua gent i el seu poble, anem regant aquesta memòria preciosa que és la seua poesia, tot esperant, amb l’optimisme moderat que és l’impuls sense defallença, que els vents de les institucions que gestionen els cacaus i la visibilitat siguen més favorables per a una difusió democràtica i massiva dels seus treballs.
Ací tens doncs, lector, un feix de poemes –seixanta-dos ben comptats, com anuncia el títol– per l’Ovidi. Sense cap criteri selectiu, hi ha els poetes i els poemes que hi ha: tots els qui hi han volgut ser, tots els qui han respost a la nostra crida. Tot comptat i debatut, una mostra representativa del quefer dels poetes del país, la majoria dels quals hi han cedit treballs inèdits. En temps de capelletes i restriccions, de misèries i gasiveries, de repartiment d’incertes glòries, no podíem homenatjar el mestre i l’amic sinó des de l’assumpció de la generositat i la humilitat que ens va regalar en vida. Seixanta-dues veus ben diverses aplegades en reconeixement al rigor artístic i l’exemple cívic de l’Ovidi Montllor, que cada dia torna. Si el deute és impagable, l’agraïment és un deure inexcusable.

[Pròleg al llibre 62 poemes per l'Ovidi, DDAA, Edicions Brosquil, València 2005.]