La panerola

Són els mateixos que van esbatussar a pler votants pacífics aquell 1^r d’octubre, sense mirar pèl, homes, dones, joves i vells, amb ganes de fer mal. Els mateixos que eixien disparats de les clavegueres al crit de l’«¡A por ellos, oé!», convertit ràpidament en el hit parade de l’estultícia. Els mateixos que, drogats de violència, van provocar més d’un miler de ferits en a penes unes hores. Els mateixos que saltant-se a la torera la llei disparaven bales de goma i buidaven ulls, els mateixos que demanaven que els deixassen «treballar» per acabar d’imposar el seu ordre de gossos de presa a mossegades. Els mateixos que, vestits de paisans, eixien de ràtzia per fer hores extres punxant rodes, amenaçant el personal, pixar des dels balcons dels hotels on s’allotjaven, repartir hòsties, emborratxar-se i exigir que els parlassen en espanyol en aquell bar d’italians. Els mateixos que es pensen que tota llengua que no entenen (de fet totes excepte la pròpia, i segons com) ha de ser català, una ofensa imperdonable, una humiliació als seus cervells centrifugats. Els piolins que volien ser vistos com a herois en terra aliena i van posar a prova la digna hostilitat dels nadius i tones i tones de sarcasme i burla guanyats a pols. Són les paneroles a qui no es pot parlar en valencià (ni èuscar, gallec, astur-lleonès, aranès o aragonès, només en cristià) sense haver d’empassar-se un glop amarg, arriscar-se a ser emmanillat, amenaçat amb calabós o multa. En fi, les mateixes paneroles que van anar creixent en nombre a costa del pressupost franquista invertit en la misèria de l’Espanya profunda, desarrelats del bancal i el tall, i que han anat canviant de color pseudodemocràtic idèntics en la seua essència al servei de les grans paneroles de l’Estat. Els mateixos que van ser condecorats i van cobrar diners extres per les covardes gestes de Catalunya i van ser alliçonats per a declaracions falsejades contra els presos polítics. Els mateixos del Jusapol que ahir es manifestaven amb total impunitat sota la mirada còmplice de les germanes paneroles pels carrers de Madrid i llançaven petards i bengales a les portes del Congrés. Els mateixos que amagaven el rostre i prometien guerra al govern i assetjaven i insultaven la diputada catalana Laura Borràs, per això, per ser dona, catalana i independentista, ara que s’acosta el 8 de març, perquè escarmenten i prenguen nota totes elles. Els mateixos que acumulen testosterona en connivència amb les bandades de Vox, PP o Ciudadanos, aquests insectes dictiòpters tan repulsius.

Capgirant La metamorfosi, una panerola es desperta un bon dia convertida en un ésser humà enorme, que a més resulta ser el primer ministre britànic. En plena crisi del Brèxit l’objectiu d’aquesta panerola i de les altres del consell de ministres transformades en humans és enfonsar el país en la misèria. Saben que com pitjor estaran els homes, més prosperaran elles, perquè així ha estat des d’un principi: fa tres-cents milions d’anys que s’alimenten de podridura. Aquestes són les línies bàsiques de la novel·la de Ian McEwan que avança amb un peu en Kafka i l’altre en Jonathan Swift. De vegades la literatura s’assembla tant a la realitat! O potser és a la inversa? A qui interessa que les paneroles continuen fent de paneroles, envaint espais de llibertat de les persones, contaminant l’exigua democàcia? No és casualitat que aquesta democràcia mantinga una policia d’arrel feixista després de quaranta anys, al·lèrgica a les llibertats, nodrida en l’odi a l’altre, per forçar una unitat que es cau a trossos. Les paneroles estan aconseguint els seus objectius amb el vist-i-plau de les paneroles grans. Com en la faula de McEwan, ¿no deu ser una panerola el mateix rei emèrit, que ara hem sabut que tenia un compte suís ple de diners negres dels seus amics saudites, aquelles paneroles amb turbant? El que no sabem és com acabarà aquesta invasió de paneroles ni quan ens acabarà d’enfonsar a tots plegats en la pura merda. Ni si hi ha prou cucal al supermercat.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 6 de març de 2020.]

 [Foto EFE via El Nacional.cat]

Campo de Criptana

En el mateix escenari en què Cervantes fa lluitar Don Quixot amb els molins de vent transformats pels seus deliris en odiosos gegants en batalla desigual, ha tingut lloc fa uns dies l’enèsima mostra d’estupidesa (per dir-ho suau) col·lectiva, aquesta vegada en forma de trist carnaval. Allà es conserven encara dempeus alguns dels molins protagonistes de la novel·la, Burleta, Infanto i Sardinero, noms que ni fets a posta per a gegants de fantasia. Ja té mèrit superar cada any els rècords que emergeixen de les profunditats abissals de l’estimable pell de brau, però és difícil imaginar un «carnavalisme» més bèstia i horrorós que el que s’ha vist a la llegendària població de La Manxa gràcies a l’Asociación Cultural [sic] El Chaparral de Las Mesas (Conca).
A ritme de música disc, obri l’alegre comitiva un grup de dones (ací el realisme és molt més lleuger que en els personatges masculins) amb un simulacre del vestit a ratlles dels camps d’extermini per darrere i un cosset de cancan tacat de sang per davant ballant i movent amb gràcia la bandera israeliana. Hi segueix un grup d’oficials de les SS armats amb metralletes perfectament uniformats i una carrossa que imita un tren amb una queen nazi ben escotada dalt de tot, en pla estètica sado-maso, amb gorra de plat, flanquejada per dos gossos dobermans i dues xemeneies de forns crematoris. Això és el que mostra el vídeo que ha corregut com un llamp i on també es veu una segona carrossa tirada per una moto alemanya de l’època amb una gran gorra de plat i una Porta de Brandenburg de cartó pedra.
Vistes i llegides les coses de l’esperpèntic i intolerable espectacle, el debat que necessàriament hauria de provocar té poc a veure amb la llibertat d’expressió, que ens empara a tots, inclosos ignorants i fatxes. Si hem de creure algunes informacions, els protagonistes de Campo de Criptana volien homenatjar les víctimes de l’holocaust, però l’únic que han aconseguit així és fer-ne escarn, col·laborant si us plau per força amb la banalització del mal contra la qual ens va alertar Hanah Arendt tan lúcidament. Siga com vulga, si ignorància o mala llet, res no pot eximir-los de la vilesa. No hi havia entre el personal que hi va participar ningú amb dos dits de front que advertís de l’error –si d’error es tracta al capdavall? També això costa d’entendre si no és en un context on és normal el silenci còmplice, on la crítica i la dissidència envers formes i modes majoritàries (que solen ser les més simples i les més ximples) són vistes amb suspicàcia quan no perseguides; en un context com l’espanyol, construït sobre la despolitització, la desmemòria i la incultura. L’àmbit de les festes populars, inclosos espectacles esportius, és terreny especialment adobat per a manifestacions de burrera col·lectiva on sota la coartada de l’apoliticisme, el plaer desbocat i la llibertat es camina alegrement cap a l’abisme de la misèria moral més abjecta. Contra això poc poden fer les lleis i molt hauria de fer l’escola, els mitjans de comunicació, les càrregues de profunditat de la cultura, la formació en la consciència crítica del món, el desplegament dels valors de l’humanisme i els drets universals, el conreu de les formes radicals de la democràcia, la sociabilitat i la responsabilitat cívica. A Campo de Criptana, entre enganyosos molins de vent, s’han desplegat tot d’una les misèries «culturals» d’aquests temps decadents en què continua triomfant el tot s’hi val, en què s’esbomben sense ordre ni concert tota mena d’opinions i expressions tòxiques en nom d’una llibertat falsejada que està corcant els fonaments mateixos de la llibertat. No és, insistim, un problema legal, almenys no només ni fonamentalment legal. La llibertat d’expressió no val res si no funcionen els mecanismes que l’autoregulen en base a valors humans i democràtics sòlids i comunament assumits. Però a Campo de Criptana encara són ben vius els fantasmes del passat, els braços dels quals giren i giren impedint tot avanç. De la cripta espanyola emergeixen de tant en tant els més ocults deliris, els més perillosos perquè solen passar desapercebuts. Al remat és bo veure’ls en moviment immòbil, agitats pel vent incansable de la ignorància, i saber que s’endinsen en arrel profunda i els hem de combatre com el que són i no com fantasies i simulacions de democràcia.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 28 de febrer de 2020.]

 

A cal barber

Morad ja fa molts anys que viu al barri i que va muntar la seua barberia prop del mercat. Que li posés el nom del poeta andalusí més famós de València, ar-Russafí, me’n va facilitar l’elecció, l’oportunitat de la qual va confirmar la solvència humana i professional del barber. De seguida m’hi vaig presentar amb un poema emmarcat del poeta traduït al valencià, ‘Nostàlgia de València’. Morad és algerià d’origen amazic, llengua que va aprendre de l’àvia però que ha anat abandonant en favor de l’àrab, que és la que transmet als fills i la que parla amb connacionals i correligionaris. Una simple i econòmica màquina de tallar cabells hauria satisfet les minvades necessitats que tinc de perruqueria, però soc d’una època en què aquests espais encara eren fòrums d’animades tertúlies, un agradable parèntesi amenitzat per les veus de la ràdio, entre vapors de colònies i locions, escumes, xampús i massatges. A més, confiar-se a les mans d’algú que manega la navalla tan a prop del teu coll és més que un acte de fe o una decisió important: una qüestió de vida o mort. Morad, doncs, si bé no és aquell barber filòsof que em tallava els cabells de jove al carrer de Sant Joan d’Alcoi, el primer que em va parlar de Kant i Spinoza, Nietzsche o Sartre i tants altres, hi comparteix la discreció i el sentit de l’humor imprescindibles de l’ofici. Els tòpics que més compartim tots dos són el polític (amb preferència aquests anys per la primavera àrab i la revolta catalana) i el futbolístic. Morad és hereu de la passió algeriana pel futbol i camusià potser sense saber-ho. Prefereix l’elegància heroica del joc net que admira en el Barça a la grandiloqüència desmanegada i l’empenta obsessiva del Madrid, que a més sap identificar amb un poder al qual ell és al·lèrgic per històrica naturalesa. Quan ahir vaig entrar-hi hi havia dos clients davant de mi, l’un ja en mans de Morad, l’altre esperant torn. El bon dia o bona vesprada amb què invariablement m’adrece al barber i a la concurrència és un termòmetre fidelíssim de l’oratge ambiental. Els silencis hi són sovint una barreja estranya d’hostilitat i mala educació. Comencem bé, solc dir-me en aquestes ocasions.
El barber ja ha acabat amb el que seia davant l’espill, i mentre aquest s’alça i s’endreça, ignore a sant de què, potser picant l’ham que li ha posat Morad mig en broma per encetar la sofrida recurrència dels llocs comuns, fa confessió de fe: «Yo soy del Real Madrid». Li falta temps al que espera per dir que ell és de l’Atlético de Madrid, colchonero, redunda per subratllar el to castís. I quan ja la cosa sembla que anirà de veure qui la té més grossa, que si el Reial és el millor equip del món, que si l’Atleti sempre li les fa passar magres, afegeix el segon a manera d’armistici: «Del Atleti, pero de Franco». I per demostrar-ho es trau el mòbil de la butxaca amb la bandera espanyola adornada per l’aguilot. És el meu torn. I mentre m’assec, Morad es declara seguidor del Vila-real (per emprenyar els altres dos, perquè és la primera vegada que li ho sent dir) i rebla amb un discret colp de colze: «¿Y tú no eres del Barça?». La meua sordera d’audiòfons té l’avantatge que és discrecional i si te’ls lleves pots abandonar aquest món quan s’ompli de soroll estúpid, o per raons de seguretat, per evitar alguna tisorada traïdora. «Fes-me un guardiola, Morad, que açò està posant-se lleig», li faig tancant l’ull mentre me’ls lleve (i ell sap així que m’ha de deixar el cap com una bola de billar quasi). Mentre el frente nacional improvisat a ar-Russafí continua amb la seua peroració descordada, jo pense, en les profunditats d’un silenci angelical, en l’absurda pretensió de penalitzar l’exaltació del franquisme i el perill de victimitzar aquest feixisme sociològic. No sé per què em venen al cap excavadores, martells, perforadores, bigues de ferro, formigoneres, claus angleses… I aquests versos del poeta: «Com amnistiats d’un exili us crec, / que relatareu, quan hi arribeu, / les penes d’un nostàlgic que pateix».

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 21 de febrer de 2020.]

El peix es mossega la cua

És un fet obvi que en una situació de minorització lingüística –retracció en els usos públics i privats d’una llengua en un determinat espai– hi tenen molt a veure allò que els sociòlegs del llenguatge denominen actituds lingüístiques. Causa i alhora efecte d’un procés de substitució lingüística, aquestes actituds responen a una manera de veure i viure el fet lingüístic (i tot el que s’hi relaciona) dels parlants i tendeixen a afavorir l’extensió de la llengua hegemònica a costa de la minoritzada. Per naturalitzar actituds com la deserció o renúncia a la pròpia llengua en tot de situacions, cal que els parlants interioritzen idees com ara l’estatus que correspondria a cada llengua i que les assimilen a valors com modern/antic, bonic/lleig, útil/inútil, bona/mala educació. No cal dir que la llengua recessiva és associada sempre als pols negatius d’aquests i altres doblets enganyosos. És així com s’explica que entre els parlants minoritzats hi predominen actituds com la d’usar la pròpia llengua només en cercles propers cada vegada més restringits, o que hom considere de ‘mala educació’ fer-la servir amb desconeguts (o amb coneguts que l’entenen però no la parlen). El peix es mossega la cua, una vegada més. Sense canvis en la consciència i actituds dels parlants des del respecte a les diferències, la igualtat en els drets lingüístics i la necessitat de la cohesió i integració social en la llengua pròpia i comuna (o que aspira a ser-ho), no és possible revertir la substitució de la llengua recessiva. Entre més coses, òbviament, però necessàriament des d’un canvi majoritari de paradigma en les idees i actituds lingüístiques dels parlants. Per exemple en el ‘costum’ de parlar sempre en castellà a ‘forasters’, ‘estrangers’, ‘xurros’ o ‘castellans’ (o qualssevol altres títols discriminatoris), encara que visquen ací des de fa anys o hi hagen nascut, encara que sapiguem que no tenen el castellà com a llengua pròpia, encara que caiguem en el ridícul d’haver de parlar fort i a espaiet com si els nostres interlocutors fossen sords o babaus o ambdues coses i que acaben no entenent ni un borrall del que estem intentant-los dir. La bona educació, al marge de prejudicis interessats de dominació lingüística, sociocultural i política, recomanaria precisament parlar la llengua pròpia en aquests casos per tal d’afavorir-ne l’aprenentatge, afluixar resistències, ofrenant el tresor més preuat, les paraules, l’idioma amb què vivim, la llengua que al capdavall som. Altrament estem, potser sense saber-ho, marcant límits i distàncies, discriminant per aspectes, suposicions, hipòtesis i altres infundats prejudicis més o menys etnicistes. No hi ha major reconeixement de l’altre que parlar-hi naturalment en la pròpia llengua per regalar-li la clau que obri els panys de la casa de la llengua i la cultura que ens fa persones i ens fa iguals. Això és el que l’alcaldessa de Vic Anna Erra va intentar explicar ahir al parlament de Catalunya i que va desfermar l’enèsim escàndol, ple de calculada sobreactuació, a tort i a dret. Si hagués recomanat parlar sempre en espanyol a persones que per l’aspecte semblen turistes o estrangeres per tal de preservar l’ús i vitalitat d’aquest idioma i facilitar-ne l’aprenentatge ningú no s’hauria sentit ofès perquè això és el que passa en el cent per cent dels casos i, per tant, és vist com a natural. Pel que es veu en els escarafalls que alguns fan –errors de comunicació a banda, oportunament aclarits per l’alcaldessa–, el problema continua sent la ideologia que promou actituds de subordinació envers els parlants i les llengües no espanyoles. En el fons consideren que el castellà és llengua universal, necessària, bella, útil i tota la pesca, mentre que el català (i les altres) és particular, prescindible, rude, inútil i tot això. El peix continua mossegant-se la cua. I els qui esperen cruspir-se’l aplaudeixen encantats i movent escàndol.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 14 de febrer de 2020.]

Dol i bellesa a la intempèrie

Josep Mir, Rellent (Poesia completa, 1977/2019). Spectrum Arts-Ediciones Carena, Spectrum València núm. 1. Pròleg de Francesc Mompó. Barcelona, octubre de 2019.

                                                                      · · ·

Ve en bona hora aquesta edició de l’obra poètica de Josep Mir (Mislata, 1956) per posar ordre a una aventura editorial més aviat irregular i caòtica, com tantes n’hi ha en aquest país nostre de terra i lletra. Abocat, quan l’anomenada i beneïda transició a penes començava a despuntar, a la finestra de l’antologia Price-Congrés de 1977 i a la de l’Antologia de la Facultat de Filosofia i Lletres del mateix any, la poesia del nostre autor era avui pràcticament introbable, amagada entre plaquettes, edicions descatalogades i publicacions furtives. Tot i que aquest Rellent, aquesta ‘humitat de l’atmosfera, sobretot la nocturna’ amb què l’autor rebla i conclou de moment (tot final, podríem dir, és una mena de principi, l’Eliott més bíblic dixit, segurament per donar la raó per endavant a Estellés) el seu periple poètic, arrossega alguns vicis de maquetació i correcció lingüística que s’haurien d’esmenar si mai se n’escomet la reedició, la summa poètica de Josep Mir acompleix la funció primordial d’aportar llum tant a la trajectòria personal com al panorama més general en què aquesta s’inscriu. Discret i marginal, de grat o per força, i aferrat a la irreductible independència de la seua veu i la seua persona, el lector té ara la possibilitat d’apamar la coherència i profunditat del conjunt i de col·locar una peça imprescindible per a completar el ric trencaclosques valencià (i català) poètic contemporani. Casual, orgànica o entrellucada des de primera hora, en els poemes inicials dels 21 anys, aquesta coherència sembla l’acompliment d’un propòsit que ocupa, com aquell que diu, tota una vida. Des de la casa primigènia, aquest úter arquitectònic de tot començament, el poeta observa el món a través de la finestra, o del vidre metonímic, i tot el periple consistirà a eixir a fora, al món, a viure’l en primera persona, a fer-li totes les preguntes possibles, a entaular-hi una conversa infinita (quasi tota la poesia d’en Mir té la forma essencial del diàleg), per tornar d’arreu i d’enlloc als llocs esvaïts que només viuen ja en la memòria, aquella placeta de la Moreria de Mislata revisitada en els darrers aplecs poètics. I tornar amb la certesa que l’únic que hi ha en la vida és la incertesa, la intempèrie, el rellent de les nits en què el singular viatger ha anat complint els designis del viatge, la llibertat de la singladura, la pregunta inesgotable. Tornar-hi havent confirmat les primeres intuïcions, havent obeït l’impuls primigeni del viatge i l’anhel del descobriment i la saviesa, tornar-hi afirmant que no hi ha casa ni tan sols en el llenguatge. El poeta es nega a acceptar els seus miratges. El llenguatge no és més que el vidre brut de la finestra que nega la limpidesa de la mirada, que el separa de fet del món, que l’en distancia, el tel que cal trencar tothora («El vidre de la finestra / Posa el silenci entre la vesprada i jo», «La finestra clivella les paraules», «Darrere el vidre fosc d’aquesta incerta cambra», «El vidre no s’esquerda» [1977]) per finalment poder afirmar: «El flum flueix mes el riu roman» [2018].
En Mir més que en cap dels nostres poetes el pessimisme del coneixement hi té el contrapès d’una de les poesies més arrauxades, vitalistes i festives de què tenim notícia. El plaer i l’èxtasi acompanyen sempre la reflexió tenebrosa i la pregunta insidiosa, insistent, adversativa. El viatger no es deixa mai vèncer pels mals averanys, els grops sinistres ni les amenaces més cruels. La seua victòria és al capdavall la seua alegria, la ingenuïtat primigènia que es reivindica i es preserva, el seu racionalisme més ferm, el de les emocions més nítides, aquesta saviesa profunda que és aferrar-se a la vida, sempre dempeus en la solidesa de la realitat. La poesia resulta ser, fet i fet, la prova indeleble d’estar viu.
Aplega el present volum, a més dels llibres i aplecs ja editats, quatre inèdits fonamentals, Els ulls sediciosos de la màscara (1993), Les pomes d’or (1995), O αιων o les ombres (2014) i Passatemps de verbívors: pelegrinatges concèntrics (2018) més Homenatges i poemes esparsos escrits entre 1989 i 2018. Hi trobem també tres dibuixos de l’autor, un d’ells usat com a il·lustració per a la coberta. Les peces italianes de Mir –que al costat d’altres innegables mèrits bé li han valgut el sobrenom de Mestre des dels temps de la Forest d’Arana– es troben, al meu parer, entre el més destacable de la producció poètica de l’autor, potser perquè gràcies al distanciament que suposa escriure al capdavall en una llengua estranya el poeta s’hi deslliura de la tendència a l’expressió més exòtica, l’anacronisme i un cert hermetisme. La poesia amatòria també hi és abundant i central, al costat dels poemes «de viatges», les riques passejades per la poesia visual i la poesia que s’inspira en les tradicions àrab i hebrea i la que grimpa i s’expandeix des dels arbres de la reflexió filosòfica i el coneixement científic. El compendi, fet i fet, d’una de les experiències poètiques més intenses i interessants de les darreres dècades.

[Publicat a Saó núm. 455, gener de 2020.]

La força dels gestos

Mentre Trump rebia els aplaudiments de rigor per l’enèsima lliçó d’autobombo i populisme a la cambra de representants nord-americana, Nancy Pelosi, speaker o presidenta demòcrata del parlament, estripava amb delicada ostentació els fulls on hi havia escrit el discurs del president i que ell mateix li havia lliurat alhora que li negava la protocol·lària encaixada. Ja sabem que Donald Trump no és només una patum impresentable sinó també un maleducat més unflat que la bufa del bou i patològicament misogin. Fa feredat pensar que a la poltrona més alta del país més poderós del planeta s’asseu un cul com el de Trump, per molt que de sàtrapes com ell el món n’és ple (i així ens va a tots plegats). Requerida pels motius de la seua acció, Pelosi ha respost: «He intentat trobar una pàgina amb alguna cosa que no fos mentida». El cas és que l’estripada s’ha convertit, gràcies a l’ull multiplicador de les càmeres, en una autèntica performance capaç de neutralitzar els efectes exhibicionistes i narcòtics que pretenia el triomfal discurs. Nancy Pelosi ha despullat l’emperador a la vista de tothom. Heus ací la força i importància dels símbols, que alguns, quan els convé, menystenen com a qüestió supèrflua, inefectiva, mancada de profunditat. Perquè el símbol, o el gest, també fa la cosa. El vent s’emportarà les paraules i mentides de Trump i de tots els tirans que al món han sigut i seran, però el gest de Nancy Pelosi continuarà viu en la memòria col·lectiva, com en d’altres nivells hi viuen el de Rosa Parks negant-se a abandonar el seient a l’autobús, el del jove palplantat davant el tanc a Tiananmen, el dels atletes negres amb els punys en alt a Mèxic, les sabates de Xosé Manuel Beiras o David Fernández colpejant les durícies de Fraga o Rato… com el dels braços dels ciutadans anònims que van custodiar i alçar les urnes del referèndum de l’1 d’octubre. Gestos, símbols convertits en immenses reserves naturals de dignitat, en balons d’oxigen per als qui s‘ofeguen, en alè d’horitzons per a les resistències, en escletxes de llibertat enmig els murs de la ignomínia multiforme. Els símbols que subratllen amb traç fluorescent les mentides dels manuals de l’oprobi, els gestos que posen la banda sonora com a contrapunt a les desfilades militars del poder, els símbols que transformen la lletra de la injustícia en himnes de llibertat, els que alimenten el contrapoder dels qui de vegades només tenen la força del gest per escampar-se com un eco. Però també poden ser ocasions perdudes, trens que passen, com el de l’absència clamorosa de Compromís que ens deixa orfes en la plantada republicana al borbó, màxim símbol d’un règim podrit de la corona als peus. El negatiu dels gestos, les fotografies velades que també fan història: aplaudir republicanament el monarca perquè, afirmen entre dents, així asseguren no sé quines polítiques socials, la reiterada teoria del mal menor, la mímica dels peatges per circular per l’autopista del poder, encara que siga tan minso. Fugir dels gestos per caure de ple en la teranyina de les equidistàncies. En un context de desigualtats clamoroses i injustícies flagrants, invocar la imparcialitat dels gestos no és més que agitar el fantasma de les servituds, excusa de mal pagador. Com ha fet Nancy Pelosi, un gest pot deixar en evidència les mentides del poder i tombar els símbols reincidents que el perpetuen en el seu cercle viciós. Un simple gest pot ser un assaig decidit de llibertat, un pas de gegant.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 7 de març de 2020.]

 

Les coses clares

Amb els hermeneutes de la política passa com amb els hermeneutes en general, que sovint forcen tant les seues interpretacions que un ja no sap on és la frontera entre realitat i ficció, entre literalitat i pura invenció. N’hi ha prou que algun actor principal del teatre polític esternude, perquè l’analista de torn s’apresse a formular conclusions que de vegades tenen tant de valor com les que aventuren endevins, quiromàntics o àugurs. Si non è vero è ben trovato és la manera de tirar pel dret més freqüent dels qui mai no es resignen a acceptar la pròpia ignorància, exercici indispensable per acabar entenent alguna cosa del drama vertiginós, verinós i esmunyedís que es representa en el teatre de la política. Ens hem acostumat tant a llegir entre línies i en penombra que de vegades les evidències més palmàries semblen enigmes insondables, o despatxem les qüestions més embrollades en un parpelleig. Bona part de tota aquesta confusió deriva del fet que la majoria dels polítics no expliquen prou bé les seues actuacions, els seus canvis d’estratègia, els seus tombs inesperats, els seus dubtes. No volen o no poden fer-ho. Fa l’efecte que amb la gent, els seus votants i per tant la seua raó última de ser, hi mantinguen una estranya relació d’amor i odi, d’adulació i menyspreu que els impedeix comunicar-s’hi obertament, sense mitges paraules, sense llatins innecessaris. Però potser tot això és inevitable quan l’exercici del poder és considerat matèria reservada a experts, una activitat plena de gestos cap enfora i de maniobres portes endins. La complexitat de la revolució democràtica de Catalunya, que amb alts i baixos sembla ara encallada en la desorientació i la impotència, és una mostra evident del que estem dient. I en aquest sentit és especialment eloqüent el comportament d’ERC i els seus dirigents, començant per Oriol Junqueras, passant per Joan Tardà i Roger Torrent i acabant per Gabriel Rufian. Les seues actuacions de dos anys ençà, més concretament des de la inconseqüent declaració d’independència, l’entrada a presó o marxa a l’exili dels principals representants governamentals, l’aplicació del 155 i la investidura fracassada de Puigdemont, vencedor a les eleccions de desembre de 2017, són la confusa expressió d’un teatre d’ombres, on cada vegada és més evident la distància entre el que es diu i el que es fa, el que es veu damunt l’escenari i el que suposem que té lloc entre bambolines. No es tracta d’assenyalar amb el dit, com alguns fan, bons i dolents ni de desconfiar sistemàticament d’un dels actors imprescindibles del moviment independentista, sinó de mostrar les contradiccions del discurs i la pràctica política que el partit protagonitza, decandit, trist, erràtic, sense convenciment ni energia, quasi diríem que abandonat en braços de la fe incombustible del líder empresonat injustament. Potser és cert que s’ha d’eixamplar la base, que s’ha de governar mal que bé i administrar els peixos que caiguen al cove, que s’ha d’evitar la confrontació perquè l’adversari és massa poderós; potser és veritat que cal ajornar sine die el projecte d’independència i renunciar a un referèndum d’autodeterminació homologat democràticament. Potser fins i tot cal renunciar a l’amnistia o a alguna altra forma immediata de llibertat per als presos. I per descomptat que cal repetir com un mantra l’obvietat del diàleg encara que els interlocutors continuen processant-nos, menyspreant-nos, humiliant-nos. Potser algun dia es produirà el miracle i els qui ara ens combaten amb ungles i dents cauran en el compte de la bondat de l’entesa i els mecanismes democràtics, en els beneficis d’una justícia imparcial i tot això. Però per què no es diu clarament, per què no se n’argumenten pros i contres, per què es desconfia tant del poble que s’aspira a dirigir i governar? Heus ací el problema principal, la distància entre els objectius estratègics que es diuen defensar i el camí que es vol transitar per arribar-hi. Perquè quan per por, càlcul o simple malaptesa allò que es resol als despatxos, es decideix als passadissos, s’acorda en conclaves i entre bambolines o és transmès a través del metacrilat o els barrots no s’explica en els hemicicles, davant les càmeres i a micro obert i als carrers i les places, no tenim més remei que considerar una manca de fermesa democràtica i una deslleialtat incomprensible (no a la persona del president Torra, posem per cas, ni al partit o la institució que representa, sinó fet i fet al poble sobirà) acceptar per exemple la inhabilitació il·legal d’un representant democràtic. Entre altres infortunis. El diàleg de veritat, al capdavall, comença pels qui et són més propers i el primer que cal evitar són les lluites fratricides. ¿Serviran les anunciades eleccions per desbrossar el camí de la necessària entesa, de les explicacions que se’ns deuen, de les interpretacions a plena llum del dia? Serviran per anar deixant les coses clares?

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 31 de gener de 2020.]

Teoria i pràctica de la bola de neu

Hi ha dos fenòmens de molt trista actualitat a l’Espanya dels nostres dies als quals podríem aplicar el conegut exemple de la bola de neu. Si deixes caure pendent avall una petita bola de neu la bola anirà creixent mentre caiga. El que va començar sent ínfim o anecdòtic, per la força de la gravetat acaba convertint-se en un fenomen descontrolat, en categoria devastadora. És perillós jugar amb foc i és perillós així mateix empènyer una bola de neu costera avall. Foc que s’escampa, com en l’infern d’Austràlia, que sembla sorgit d’un malson premonitori de Cormac McCarthy, o massa de neu que roda en forma de bola, tals em semblen la deriva autoritària del poder judicial i l’auge del feixisme. Íntimament relacionats, esperaven el moment en què, empesos per la irresponsabilitat de representants institucionals i la força de la caverna, emergirien des del fons de les andrones quan calgués defensar a tota ultrança déu, pàtria i rei, el tres-en-un aplicat a les frontisses rovellades del franquisme que va permetre obrir les portes a una democràcia falsejada sobre les cendres de la memòria i la perpetuació dels privilegis nacionals i de classe. El flamant Vicepresident Pablo Iglesias ja ha tastat, només obrir la boca, la fel amarga que es gasten els de la toga, acostumats a manar i xuplar protagonisme. Quant als seus cosins germans, bàrbars de divers pelatge com els assaltants impunes del Blanquerna o els que aquest diumenge insultaven xiquets i pares, cantants d’albades, castellers i públic en general i agredien algun dolçainer en la festa de les Magues de València, són amanyagats amb fruïció pels togats i tractats amb guant de seda per la policia des que tenim memòria. Però la neu no es compacta espontàniament en forma esfèrica. Algú s’ha d’ocupar d’amuntegar-la, donar-li forma i deixar-la rodolar com qui no vol la cosa. La revolta democràtica per la independència de Catalunya fou l’excusa perfecta per a la doble maniobra, substituir amb la maça de la llei i la repressió el debat polític i donar solta i carta blanca al feixisme, avui omnipresent en les institucions enquadrat majoritàriament en les falanges de Vox. En la foto més famosa de l’impuls al feixisme pels carrers de Barcelona hi destaca la figura rodanxona de Miquel Iceta, un polític que no mira pèl a l’hora d’assegurar-se la poltrona i que representa molt bé l’ànima reversible del PSOE. Pedro Sánchez ha parlat de desjudicialitzar la política. Ja era hora. A tal fi ha nomenat com a Fiscal de l’Estat una exministra de confiança, amb la qual cosa potser s’apaivague una mica el furor repressor de l’aparell judicial. Però el vici d’origen, l’ús partidista de la casta de la magistratura per a la defensa del conglomerat d’interessos que s’arreceren al BOE, continuarà girant en el seu cercle. Potser és que un govern, aquest govern, no hi pot fer molt més, ja que els principals ressorts de l’estat, a la sala de màquines, estan en les mateixes mans de sempre, que poc o molt has de tenir controlades i si pot ser agraïdes i tot. I no pot perquè el sistema està blindat i canviar-lo requeriria àmplies majories decidides a transitar el camí cap a la democràcia de qualitat dels estàndards europeus, possibilitat ara com ara molt allunyada de l’horitzó polític. No podrà, en fi, a base de pedaços i recosits, sense voluntat de transformació radical, tanta és la força d’una bola de neu ja convertida en allau. El cadell feixista crescut a les casernes dels Aznar, Casado i companyia vivia com la tènia solitària en les profunditats intestinals de l’estat i eixia de tant en tant per a serveis d’urgència, però ara s’ha apoltronat en escons i tribunals. I brama i bramarà fent costat als seus papàs i mamàs, i tots plegats amb ungles i dents es resistiran a amollar el substanciós mos que els engreixa. Només si des de baix creix i augmenta molt la calor capaç de fondre la bola i les lleis i institucions d’Europa posen fre al destrellat jurídic espanyol, podrem trobar un camí d’eixida i trencar els lligams amb l’actual estat de podridura. El panorama s’obri amb tot d’incerteses i unes quantes finestres a una esperança que sense massa il·lusions ha de confiar sobretot en les forces dels pobles.

Clau de volta

Davall les emfàtiques apel·lacions a déu, la pàtria i el rei, ja ho sabem, s’hi mou la matèria més prosaica dels interessos, sovint espuris i inconfessables. I qui diu déu diu Constitució, llei, justícia o altres paraules de pes equivalent. Perquè les paraules són peces intercanviables en el joc del monopoli, el resultat del llançament d’un dau fals executat quasi sempre per la mateixa mà de poder. No hi ha engany que no comence i acabe amb les paraules, que són la font primigènia on ens abeurem els humans. N’hi ha prou de fer una ullada o una escolta (‘acte d'escoltar atentament per adonar-se dels sorolls procedents de l'enemic’) a l’esforçada malaptesa en l’ús del llenguatge, a la lleugeresa intencionada amb què es pinten i despinten les paraules per apamar la qualitat democràtica d’una societat. Això es va poder veure (i escoltar) amb meridiana claredat a l’hemicicle del Congrés, convertit a estones en trist semicercle de plaça de bous, a compte del debat per a la investidura de Pedro Sánchez. Des de l’època efímera de la II República que no s’hi havien sentit tantes referències republicanes –excepte les d’independentistes catalans i bascos i en intervencions puntuals de representants de forces minoritàries generalment perifèriques–, començant per la cita de Manuel Azaña amb què inicià el seu discurs final el ja president espanyol. Ni s’hi havien escoltat tants visques al rei i a Espanya a pit descobert, fervor patriòtic i cascavelleig de sabres amb efusions casernàries des de les bancades d’una dreta més ultramuntana i furibunda que mai, en un vertiginós remake dels anys 30. Però la clau de volta per a la interpretació de les mascarades escandaloses de l’ultranacionalisme espanyol la donà Joan Baldoví, el diputat valencià més eficient i didàctic. Si en la primera intervenció proposà l’ús de til·la per calmar els nervis, fou en la segona quan etzibà al cap de Vox la pregunta fatal: «Quan vostè cobrava com a càrrec del PP 83.000 euros per no fer res, ho feia per déu, la pàtria o el rei?». Rere les ampul·loses escenificacions d’aquesta dreta tan ben nodrida per l’estat a costa de misèries i injustícies socials, rere l’anticatalanisme visceral, l’histrionisme descarat, el patriotisme malaltís i vociferant, la indignació i mala llet permanents, la sembra de la mentida, el caos i la confusió no hi ha més que això: la defensa d’uns privilegis, una pataqueta multimilionària, un control absolut de l’estat que de tant en tant hom posa en qüestió. El rigor mortis que se’ls va quedar a Abascal, Espinosa, Casado, Álvarez de Toledo, Arrimadas i la resta de la troupe va arribar a nivell d’obra mestra escultòrica amb un inspirat Pablo Iglesias, un elegantíssim Aitor Esteban, la contundent Laura Borràs, l’anar per feina d’Oskar Matute i Mireia Vehí i la inoblidable Montserrat Bassa, que va destapar la caixa de tots els trons en un discurs històric que també gelava la sang, generalment de coagulació tan difícil gràcies a la fluïdesa amb què es desplaça per les venes i artèries del poder d’esquerra a dreta i amunt i avall, de la bancada socialista i encontorns. Malgrat l’infatuat i provocatiu pànic de la dreta espanyola, que no cessarà en l’aldarull per terra, mar i aire, no sabem què donarà de si el que ja és definit com el govern més a l’esquerra des dels temps del Front Popular. El repte més difícil continuarà sent, malgrat la mà estesa d’ERC, la manera com gestionarà la realitat plurinacional de l’estat i el conflicte polític amb Catalunya, la recuperació de drets polítics i socials i l’aprofundiment democràtic en un sentit republicà. De moment, els senyals (que solen ser de fum per boca de Sánchez) sobre la lectura restrictiva de la Constitució i vista la cosa en una perspectiva històrica no auguren res de bo. Per sort, i a diferència dels anys 30, Europa ara hi és i a l’Estat no li convé fer de Turquia transpirinenca. La primera clau de volta serà comprovar si serveix per a la llibertat de Junqueras i els altres presos polítics i si el pactat diàleg posarà fi a la repressió, mentre a l’estepa continuarà l’udol dels llops.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 10 de gener de 2020.]

 [Joan Baldoví i Montserrat Bassa en diversos moments del debat d'investidura.]

Pep Cortés en cos i ànima

Acte Primer. Poques persones han representat tan bé el cos i l’ànima del teatre valencià com Pep Cortés. Dic representat perquè el Pep fou abans que res i que tot un actor de cap a peus, un actor que també va haver de fer de director, dramaturg, productor i el que calgués en cada moment i ocasió per dignificar una professió en permanent perill d’extinció. Pep Cortés fou un entusiasta imprescindible, generós i incombustible, un home orquestra del teatre al servei del seu art, la cultura i el país. En el primer acte el veig fent de professor substitut i fugaç de Treballs Manuals, durant un parell de dies a tot estirar, en una classe d’adolescents de finals dels seixanta al col·legi La Salle d’Alcoi. S’alça el teló. El treball manual esdevé per obra i gràcia del Pep el primer espectacle teatral de què tinc memòria. Hi té lloc el prodigi de la representació, l’acceptació ritual que les coses són el que no són, el joc infinit de la transformació, la màgica presència de l’absent. La tarima es converteix en entaulat i la lliçó en escena, per a l’alegria dels marrecs. El professor mudat en actor estira amb totes les seues forces d’una corda que no existeix i que tanmateix és completament real gràcies al seu gest. Aquella corda, que em lliga íntimament a la bellesa i el misteri teatral, no s’ha trencat mai.

Acte Segon. A mitjan dècada dels vuitanta el Pep se’n torna a Alcoi després d’uns anys a Castelló en què ha continuat formant-se com a actor amb mil iniciatives i participant en primera línia del combat amb Esquerra Independent de Castelló. Ha abandonat el confort d’un treball segur per lliurar-se completament a la seua passió, l’aventura incerta del teatre. Porta una maleta plena de Dario Fo. I transforma el Teatro de Cámara La Cazuela, que respira les últimes alenades, en la Companyia Estable La Cassola amb el muntatge Ací no paga ni déu. L’agitació de l’adotzenada escena cultural i teatral del seu poble i del seu país és una tasca peremptòria a la qual es dedica una vegada més en cos i ànima, posant-hi en risc la pròpia salut. Pep Cortés és un bou, més concretament un Taure de descomunal força de voluntat, un prodigi de batuta sota la qual comença a reviscolar i moure’s una de les millors orquestres del teatre professional valencià. La transhumància l’obliga a compaginar el paper de director i mestre d’actors amb els mil papers que van eixint a València o Barcelona, en teatre o en cinema, sense oblidar que el país també necessita política de la bona (i ací el teniu disfressat de bisbe amb tota la ploma per encapçalar una llista d’UPV a Alcoi). Però el que més s’estima és pujar a escena, fer-hi d’actor, i el que més desitja és representar bé la pròpia vida, com confessaria en una entrevista. Les escenes culminants del segon, vertiginós, acte són papers sublims com els que representa en cos i ànima en Entre els porcs, dirigit per Carles Alfaro, amb Neus Agulló, en 1990, i L’hort dels cirerers al Lliure, amb direcció de Lluís Pasqual i amb Anna Lizaran de principal protagonista, en 2000.

Acte Tercer. El teatre, com la cultura en general al País Valencià, sotsobra en els miratges, els projectes inconsistents i l’absència crònica de polítiques decents. Abandonar o emigrar (és a dir, anar de lloguer a Catalunya, que és com ser lluny a casa) i viure en la transhumància sempre, exigències del guió. Pep funda família amb dona i fills a Planoles. Fa cine a manta, sèries per a televisió, teatre. En 2015 li donem el Premi Joan Valls i Jordà per l’Ús i Promoció del Català. L’accepta amb senzillesa i agraïment cordial, baixa una vegada més al seu poble per sotmetre’s a les incomoditats de la cerimònia i la vida nòmada. Allarguem la nit. Ens fa, sense haver d’impostar gens la veu, cinc cèntims sobre la lluita que manté amb la seua mala salut de ferro. Ha estat a punt de perdre la vida, ens conta, mentre viatjava en tren. Sort de la metgessa que va poder atendre’l in extremis, Teresa Forcades, ves per on, crec recordar. Durant els assajos de no sé quina obra o potser en el transcurs d’algun rodatge, i sense que se n’assabente ningú, es fa ell mateix la diàlisi a la seua cambra d’hotel amb un aparell cedit per l’hospital. «Per a què n’havien de saber res? Jo hi era per treballar!», ens confessava. Llavors ja s’havia jubilat i es donava d’alta cada vegada que decidia treballar en algun projecte interessant. Fou l’última trobada. I sí, en cos i ànima es va dedicar al seu art i en cos i ànima va representar el seu paper més especial, el que va tenir en la vida. Cau el teló. Però la funció continua perquè la passió de l’actor fundà moltes esperances i donà molts arbres que encara fruiten. Gràcies per sempre, Pep.

 

Només el rou matinal

Manuel Bellver, Claror dels marges. 22è Premi de Poesia Josep Maria Ribelles 2018, Vila de Puçol. Onada Edicions, Poesia núm. 60. Pròleg de Manel Rodríguez-Castelló.

· · ·

Rastres de petjades sobre la neu. La pluja cau lentament damunt els boscos amerats de l'aigua de la memòria i el seu revers d'oblit. La cançó del vent bat les ales de l'arç blanc, la remor del riu persisteix aigües amunt. El solitari s'endinsa en el boscatge del sentit. Recorre el viatger el camí de si mateix dubtant a cada tombant de certesa, davant el mur del dir, a graus sota zero del pensar, on la claror il·lumina en aquest instant els marges. Tot (qualsevol cosa i res) s'esdevé en aquests poemes poblats pel silenci i la quietud, territoris on brollen fonts de paradoxes i contrasentits, espais on no passa potser res més que el llenguatge mateix com una ombra perdurable, com un eco que s'apaga en el capvespre, o millor, àmbit en què s'escriu la voluntat i l'esforç de dir i es fa transparent una meditació que es recrea immersa en el trànsit, la consciència que impulsa la seua dissolució per tornar a emergir amb una llum nova, gènesi de la identitat desposseïda, en el cercle de la vida que gira sobre el seu eix, en el joc infinit de les transformacions sinestèsiques («¿serà llum / aquest silenci?»), on els noms viuen «en discòrdia / de rent / i podridura».

El país poètic de Manuel Bellver (Sagunt, 1956) està format fins ara per deu frondosos boscos ben connectats entre ells per camins, sendes i passeres, comptant-hi aquest Claror dels marges. Des de 1997, any del seu primer recull, Dies després, la poesia de Manuel Bellver s'ha desplegat íntimament lligada al seu treball com a artista plàstic en una complementarietat molt fecunda i essencialment travada que troba la seua raó de ser, el seu sentit, en l'experiència radical de la vida i l'expressió sensitiva del pensament que aquella inspira i que aquest, al seu torn, nodreix i motllura. Per a Bellver l'art o la poesia és un camí d'experiència i d'experimentació, una recerca constant, un dubte que encén la flama de la creació, mai una certesa indeleble, una porta tancada, una obra que s'emmiralla en la seua completesa, natura morta. Cada poema dona compte de la seua visió i vivència del món, és un organisme viu, obert, en perpetu moviment de quietud, en el trànsit d'un pensament que es dissol en el no-res per tornar a buscar el batec del sentit. Concebut com una forma infinitament oberta a allò que és informe (com il·lustra la cita inicial de José Ángel Valente), com el camí d'anar i tornar del concret a l'abstracte, de l'immediat al més llunyà, el poema té qualitats pictòriques, no s'ordena en la linealitat del llenguatge verbal, sinó que es presenta com un tot transitable en múltiples i complementàries vies d’interpretació. La lectura és proposada així com a curs de llibertat, com a aventura engendradora de sentits pautada pel silenci dels espais en blanc, per ecos de memòria, pel retorn al buit on tot comença de nou. Són quadres de no-color fets amb la matèria fugissera del pensament, la llum de la reflexió, del dir que en el seu esforç d'aproximació s'alça davant el mur de l'indicible i se n'ompli.

Home, llenguatge, natura: heus ací els tres nuclis incandescents, els tres sols de l'univers poètic de Manuel Bellver, que en el seu moviment d'expansió i retracció tendeix a fondre en una única realitat, en un tot harmònic. Al principi i al final tenim això, en el llibre i en la vida i en cada un de nosaltres: un home o dona sempre sol i irreductible que diu (i expressa) el món, escèptic (del grec sképtomai, que observa sense afirmar), lluny de tota casa, caminant que oblida i s'atansa a l'enigma del buit o, absent d'ell mateix, s'atura a l'ombra del que va ser. Els marges, les vores dels camins, espais limítrofs on de vegades ens menen les passes, foraviats d'altres centres, potser procurant el propi centre, el marge constituït com a centre del marge. Això és clar. Com aquesta «claror» que ens obri la visió de les coses, una llum que també i sobretot il·lumina per dins, tot acceptant que dins i fora són convencions del llenguatge que ací no sempre funcionen.

El marge, el límit de les coses, allò que dona perfil al que és i on alhora allò que és deixa de ser-ho, on se situa la claror, el coneixement, la possibilitat de distinció dels matisos de la realitat. És quan es pot captar la claror dels marges que aquesta poesia de la meditació, aquest diàleg sostingut en soledat amb un mateix, sempre enmig de la natura essencial que som, pot fructificar, com en la bellíssima metàfora «exili d'espores» que tan bé pot resumir el sentit últim de la poesia de Manuel Bellver. Només així, en la disponibilitat que prepara la claror, aquell «rossinyol de llum» d'un altre poema, «allò» sovint indicible «per copsar l'intens» «s'adreça als marges». Els marges, òbviament i també, l'espai buscat de llibertat, lluny de la voràgine insignificant del món urbà, aquest soroll de violències i opressions que ho ofega tot i tot ho llança a perdre. Lluny d'aquell fangar, on les paraules es corporifiquen i el cos es fa paraula i dir, on el mot «respira» i «s'atansa», puja «gairebé al cim / del que vol dir», on «el nom / camina», on les síl·labes «s'aturen», en «aquest instant», ara i ací, etern present fugisser en què, sense res a les mans excepte una mica de rou matinal, el caminant ja no és hostil a allò que l'espera i està en disposició d'entomar a mans plenes tota «l'esplendor de la senzillesa» (Martin Heidegger) «amb tot allò que a dins hi té cabuda, / també sense / llenguatge» (Paul Celan).

[Publicat a Saó núm. 453, novembre 2019.]

[Fredes, la Tinença de Benifassà, 6 desembre 2019.] 

Felip VI l'indesitjat

Els moviments de Felip VI per l’escaquer «nacional» solen ser una exhibició, entre impúdica i acomplexada, d’intolerància. La monarquia més blanquejada de tot Europa s’ha convertit en temps rècord en la institució pitjor valorada per la ciutadania. És un servei que devem als indissimulables excessos –habituals en una dinastia plena a vessar de cràpules de tota mena– del pare del rei d’ara. La persona de carn i os que s’allotja en els vestits de gala multiusos (com playmobils) damunt el tron, amb ceptre i corona, potser encara no s’havia adonat de la seua impopularitat fins que va anar a Barcelona i l’hi van rebre a colps d’Himne de Riego, cassolades i protestes. Clar que prèviament ja s’havia posat l’uniforme de piolín per beneir la brutal repressió de l’1-O. Arriba un dia que fins les peces més blindades del poder han de patir la llei de la gravetat, la incomoditat física i el menyspreu que tan bé coneixem els altres mortals. De manera que el rei blanquejat s’ha de moure per l’escaquer ben protegit pels peons o playmobils policies, la tristament famosa PN, perquè el descontent, la protesta o la simple queixa no pertorben el glamour que ha d’acompanyar tota reialesa ni vele la foto de la pau social amb els llepaculs, aconseguidors, negociants i altres professionals del canapè oficial en el paper de figurants. Així fou a València el passat 25-N, a compte dels Premis Jaume I, en l’incomparable marc de la Llotja de la Seda. Més policies que curiosos, passavolants, acòlits i… manifestants convocats a correcuita per les xarxes. Molts més i molt ràpids a l’hora d’aplicar els rigors de la Mordassa ara reiterada amb el decret digital, a impedir la llibertat d’expressió, tan constitucional ella. I així fou com una desena d’incombustibles dissidents vam ser arraconats durant l’hora prèvia al seguici triomfal del monarca mentre ens retenien documents i apuntaven dades i nosaltres aprofitàvem (i qui no aprofita la burrera policial és perquè no vol) per fer més clamorosa la protesta per la visita de l’indesitjat i denunciar a crits les virtuts de la pleníssima democràcia a l’espanyola i la blancor impol·luta de la seua monarquia. I fins a la propera, senyor rei!