Caminar

Estic gairebé segur que la majoria de metges prescriuen als seus disciplinats i crèduls (quin remei!) pacients caminar, tant si es tracta d'equilibrar certs humors vitals, combatre l'artrosi, lluitar contra unes varices o dissipar els fums de la malenconia. Ben fet, sens dubte, ja que es tracta d'una teràpia barata, saludable (valga la redundància) i, almenys en aparença, sense els temibles efectes secundaris de la pràctica totalitat dels fàrmacs. Caminar amb aquests propòsits medicinals, doncs, s'ha convertit en el substitut contemporani del passeig, el simple estirar les cames o el vagareig d'una societat eminentment sedentària i motoritzada. I el que l'home ha fet sempre, com a animal bípede excepcionalment dotat per a una tal comesa, empès per la necessitat o la pura inquietud, en deslligar-se dels múltiples objectius que l'hi movien, ha quedat reduït a una activitat que és un fi en ella mateixa. No es tracta de caminar per arribar a un lloc, per fugir, socialitzar-se, visitar algú, descobrir i contemplar, ni tan sols per canviar d'aires, sinó caminar terapèuticament, esportivament, comptant els

quilòmetres i calculant les calories consumides en l'exercici i les miquiues de colesterol eliminades. Sembla que ja no podem fer res pel simple gust de fer-ho, res que no aporte un benefici tangible, immediat i d'una utilitat computable. Per això aquests caminants esforçats i vacacionals, que troben en l'aire condicionat de les platges, la carícia de les ones i la suavitat de l'arena el seu escenari predilecte, tenen sovint aquell aire esmaperdut, incert i esbiaixat dels autòmats i la gravetat circumspecta de l'esportista. Per això no són ben bé caminants, perquè caminen sense un propòsit aliè als seus passos i, el més important, són immunes al paisatge i al paisanatge, han deixat en el camí la capacitat d'improvisar i la sorpresa, sense les quals no existeix en rigor el moviment. Explicaria això l'ús massiu d'auriculars que els aïllen i distrauen d'una activitat que en el fons deuen considerar rutinària i tediosa, com prendre's la píndola del matí o menjar molta verdura, estricte compliment d'una prescripció facultativa. Deixem-ne al marge aquells altres caminants, joves i no tant, camuflats en les rutes del colesterol marítimes amb l'objectiu de lluir els cossos ben esculpits, bronzejats i tatuats, alienígenes del planeta de les passarel·les i l'exhibicionisme tot i que, en honor a la veritat, aquesta fauna té un dret d'explotació de les platges molt més arrelat en la tradició: mirar i ser (ad)mirat forma part del joc en qualsevol aglomeració humana, i més com més ratlla la nuesa. Vaja, que està molt bé caminar. Amb això els metges no descobreixen la sopa d'all, cert, però contribueixen de manera important a equilibrar la difícil balança de la seguretat social i a combatre una mica la farmacodependència. El mal, vistos els símptomes, fóra convertir el destí humà de fer camí en una nova forma de neurosi que s'obstina en un únic propòsit i als grans mals aplica remeis menuts. Si caminar exclou observar, deixar-se sorprendre, pensar, evocar, detenir-se a saludar i parlar, és perdre un llençol en la bugada. Si al costat de la recepta, encara que siga en lletra menuda, figurassen els beneficis del simple plaer de fer camí, caminar tornaria a ser l'exercici espiritual que fou sempre. I potser així, fins i tot, trobaríem el camí, o els sentits del camí, o el camí del camí, o... 

El cosí

Se'n diu cosí germà perquè d'alguna manera s'ha de dir, per molt que, com tot sovint passa, les paraules a penes delimiten un sentit notarial relatiu a pertinences, parentius, idetintats, ple d'inexactituds, de certes coses. Bé, era fill d'una germana del pare, cosí germà en rigor, ni germà ni simplement cosí, tal volta perquè pels atzars d'una vida compartida amb molts parèntesis, el nom que més bé li hauria escaigut fóra simplement el d'amic (amb perdó de taula). Era el cas que aquell cap de setmana, després de molts parèntesis sense veure's i moltes penalitats sofertes en la discreta distància de la bona amistat, el cosí germà, és a dir, l'amic d'infantesa i de primera joventut, havia pogut fer un apart en els seus parèntesis i visitar-lo en aquell espai primigeni de les experiències compartides, aquella platja de tots els inicis, al fons de la qual encara sonava una remor harmoniosa de pedres arrossegades pel moviment incessant de les ones, per molt que l'avarícia constructora havia fet mans i mànegues durant tots aquells anys per endur-se en la seua febre vertiginosa una memòria tan prima i vigorosa com un fil de pescar. I a això van dedicar la major part del temps del parèntesi, amb l'ajuda inestimable d'algun amic veí compartit, a sarzir amb les paraules la xarxa tènue d'una memòria que si no es cultiva es desfà com les teranyines velles amb el primer colp de vent. Van recórrer, després de les ablucions que pertoquen al reencontre amb el pare o mare nostrum (de tu, de mi, d'ells, de nosaltres), el caminet de les vil·les antigues, conservadores dels noms inicials, Vora Mar, Mi Casita, Vil·la Àngela, Mar i Cel, Vil·la Maria, Vil·la Emília, i la sumària evocació de les que havien cedit terreny a les noves construccions d'apartaments i el repàs frugal de les vides dels seus moradors, vius o finats, però encara dansant en silenci enmig dels remolins de la consciència i la memòria. No faltava qui deia que aquella revisió exhaustiva de llums i ombres era una gimnàstica essencial per conservar un mínim estat de forma, encara que només fos la de la sempre esmunyedissa ànima moridora (amb perdó de taula). La visita a la capital de la comarca i el seu mercat exuberant i ple de vida (passe'ns el lector el pleonasme) formava part del ritu iniciàtic que consistia a sarzir els fils prims de la memòria (van deixar la visita al Cementeri dels Anglesos, que el cosí, germà o amic no coneixia, per a futurs parèntesis). Afermar els nusos de la xarxa que els unia al passat i donava consistència al present no fou l'única ni principal comesa del parèntesi: aquella visita tenia per fi, també, eixamplar la terra fèrtil de la complicitat, tasca fàcil quan hi ha ben repartides menges, vins, utopies i algun mite literari sorprenentment compartit tot i els paranys dels anys i la distància. Cada u tornaria, inevitablement, a les seues dèries i delits, a les distàncies i al silenci. Però no era el foc d'aquella trobada el caliu per a noves cites? La certesa d'aquell nord remuntava amb les paraules

L'arbre i la mar

Molt abans que arribés al seu coneixement, a través dels llibres, que aquell arbre era el que millor sintetitzava el món mediterrani i que era considerat sagrat per les diverses cultures que s'hi entrellaçaven; molt abans de saber-lo símbol de Zeus i adorn dels suplicants que s'hi adreçaven, d'imaginar-ne una branqueta en el bec del colom que portà a Noè la bona nova del final del diluvi o de veure la multitud agitar-ne en l'aire en l'entrada del Messies a Jerusalem (ritual que es commemorava els Diumenges de Ram de la seua infantesa); molt abans, en fi, d'haver llegit i cantat "Andaluces de Jaén" i de tenir temps de recordar que havia acompanyat el palestí Arafat en el seu famós discurs a l'ONU al costat de la pistola, ell ja s'estimava l'olivera. Més enllà de les òbvies raons econòmiques que n'havien erigit a poc a poc el mite, i que ell per força ignorava, aquell arbre, cada un d'aquells arbres més l'abstracció de tots ells en una idea tan precisa com esmunyedissa, formava part indestriable, amb una discreció que ara creia valorar en el seu just terme, del seu paisatge vital. L'olivera era sinònim de longevitat i permanència, una resistència que de vegades es podia xifrar en milers d'anys, i de singularitat: l'aparentment capriciosa forma de cada exemplar, amb els troncs nus i retorçuts com cossos humans en delicada dansa, li semblava el més aproximat a la diversitat de l'ànima humana. La manera com des de la rabassa enfonsava les seues arrels en la terra, a la qual s'abraçava en un moviment incessant de quieta harmonia que s'estenia per les branques i les fulles de doble tall amb els múltiples matisos del verd al gris argentat, feien d'aquest arbre la criatura més terrenal i, alhora, la més aèria. Imaginava que els vaivens de l'olivera, sota la batuta dels vents, estaven sincronitzats amb el moviment de les ones i calculava el temps que durava aquest diàleg, aquest psalm entonat a duo, entre l'arbre i la mar. De manera que se'n va fer plantar un en un pam de terra vora el mar, prou gran perquè ja donés ombra, i en va tenir cura perquè el transterrat s'hi sentís com a casa al costat del romaní, la pebrella, l'espígol o la garrofera. Qui sap, es deia, si algun dia hi niaria l'òliba o el brúfol, els ulls de la sàvia Atenea que veuen en la foscor. El que era segur era que al proper hivern faria olives i que potser, mentre se les aniria menjant a poc a poc i llançant-ne el pinyol, continuaria desxifrant el cant immemorial de l'arbre i la mar.

Smartphones

Des que m'havien canviat feia uns dies les rodes posteriors notava que el cotxe se me n'anava lleugerament cap a la dreta, cosa que en segons quins casos pot resultar fatal. De manera que vaig tornar al taller per solucionar-ho. La dona que em va atendre, molt amable, s'esforçà a desvincular el canvi de rodes amb els problemes de direcció del vehicle esplaiant-se en tota mena de detalls tècnics sobre els quals, com és lògic, jo no hi tenia res a dir. Amb aquella inobjectable lliçó no només descarregava l'empresa de qualsevol responsabilitat sinó que insinuava que allò meu no tenia solució. El cas, vaig insistir, independentment de la causa, era que el vehicle no anava fi i que calia remeiar-ho, cosa que va ser possible canviant de lloc les rodes (les noves davant i les més gastades darrere) i equilibrant-les, i el pagament dels cinquanta euros pressupostats, que després de la classe de mecànica de l'automòbil encara em van semblar poc. Naturalment em vaig abstenir de comentar-li que no necessitava per a res aquella lliçó magistral perquè no m'agraden els cotxes (i perquè el saber sí que ocupa lloc, i tant). Davant la passió dels altres, per banal o ridícula que ens puga semblar, cal ser respectuosos.

Ve a tomb aquesta anècdota per la possible compra de les Corts de flamants telèfons elegants, a raó d'un per barba (o barbeta), per als diputats (i diputades) decidida, es veu que, per l'anterior cambra. A falta de notícies més sucoses i ja en plenes ardències estivals, haurem de conformar-nos amb temes subsidiaris (o no tant). Potser, com en el cas del cotxe, convindria saber primer per a què poden servir-los els smartphones a ses senyories i calcular després els possibles beneficis per a la ciutadania de la compra a la Telefonica (encara em costa escriure-ho sense accent) de Zaplana i companyia. Clar que aquesta pregunta tan ingènua només la pot fer algú que, com jo, no té un telèfon així perquè pot prescindir-ne perfectament per a la seua feina (i la seua vida). Segurament no és aquest el cas dels síndics, per als quals el mòbil deu ser com per a mi l'ordinador (o la bicicleta) o els llibres. No val la pena insistir que per raó de les meues obligacions públiques mai no m'han regalat un ordinador (deixem ara el tema de la bicicleta), ni tan sols un llibre, i aquest darrer cas és especialment sagnant quan un dóna classes de literatura i fa ressenyes de llibres. A més, estic segur també que tots els diputats ja en tenen, de mòbil elegant, de manera que potser sí és prescindible la despesa d'uns 50.000 euros per comprar-ne de nous, sobretot comptant que amb el seu sou bé se'l poden pagar de la pròpia butxaca. Al capdavall tenir diputats i diputades ben connectats és una qüestió d'interès públic (tant com tenir professionals ben formats i llegits), de manera que no hi ha dubte que faran tot el que estiga a la seua mà per garantir-nos-ho.  

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 4 de juliol de 2015.]

Llum en la matèria

Imma López Pavia, Santuaris. XXXII Premi Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi. Editorial Denes, col·leció de poesia Edicions de la Guerra núm. 114. Paiporta, març de 2015.

· · ·

El primer poemari publicat d'Imma López Pavia (Llanera de Ranes, 1962) naix amb el benefici de la plena maduresa poètica i vital de l'autora. Inspirada directament en alguns viatges per terres gregues i turques, la poesia de Santuaris interpreta el sentit de les empremtes que la viatgera deixa en el camí pels territoris sagrats de temples antics en ruïnes i en aquells altres àmbits més recòndits on només arriba la paraula poètica capaç d'il·luminar la matèria. Integren la primera part, la que dóna nom al conjunt, vint-i-cinc poemes on abunden els referents als llocs visitats, alguns dels quals serveixen de títols a poemes, com en el cas de «Dodona», «Gats a Efes» o «Paestum»; a la segona part, Cambra santuari, transcorre un altre viatge a través del territori sagrat del cos i l'amor (del cos de l'amor), complement i resum de tot viatge, en dotze composicions.

Segons com es mire, traure bon suc poètic de pedres tan antigues i trepitjades, és empresa àrdua, però l'autora hi reïx de manera brillant i singular. Perquè al capdavall la bona poesia no depèn, no cal dir-ho, del prestigi més o menys cultural dels motius triats, sinó de la mirada que els exalta i reinterpreta. Més aviat sol passar que el pes de la tradició, i més de la que ens ve i ens viu de Grècia, és una espasa de doble tall que pot ferir de mort les intencions més nobles. Els viatges que Imma López ens proposa, poètics i vitals, no es desdibuixen mai davant la presumpta solemnitat d'oracles i temples, no agafen mai la càmera de tret ràpid del turista convencional, sinó que, reposats sovint en l'evocació i el record, són un moviment interior, una impressió caçada al vol de la màgia irrepetible de l'instant, un pensament que perdura, un escandall que apama la profunditat d'allò viscut. Per fer fructífera i vertadera, i transmetre-la amb la potència necessària per fer-la compartible, l'experiència poeticovital fa del viatge un diàleg vivificant amb els espais sagrats de la cultura i, a través del tamís de la paraula, amb la pròpia vida. És la diferència entre un paisatge viscut i un altre de simplement vist o visitat, i al primer pertany la poesia de Santuaris. Perquè el viatge té només sentit quan ens enfronta, en un vaivé de proximitat i llunyania, amb les pròpies llums i les pròpies ombres, i enlairant la paraula al terreny comú del llenguatge poètic les fem accessibles i perdurables també als altres, els lectors. Són aquestes raons de fons les que fan tan sensual, tan lluminós, tan amable, el viatge de l'autora pels Santuaris. Res no sembla escapar a la sensible mirada de qui sense caure en els miratges ni en falses innocències (llegiu el poema «Retorn») sap gronxar-se en els instants lluminosos del viatge, que és sempre interior: els gats que habiten les ruïnes d'Efes, l'amarg sabor de la nostàlgia (dita en turc: hüzün), les paraules inateses de Cassandra, el record de l'àvia mig boja, el desig d'oblit de l'amor, els antiherois malgrat tot ulissians condemnats «a haver-se de guanyar un plat de llentilles», la venedora amb posat de deessa antiga que ven sedes a l'illa de Kos, una lletania a la Lluna convertida en tòtem feminista, l'evocació del pare com el millor regal de Reis, l'ofec de la bellesa en «Síndrome de Stendhal». I tres més un diàlegs ben suggestius: amb Hildergarda de Biguen, autora medieval del Scivias, amb Simone Weil i Frida Kahlo sobre la impossibilitat de dir i compartir el dolor, i amb el «poeta escindit de raó i follia» Ausiàs March. Completen la primera secció «D'altres Romes vindran», amb ecos de Kavafis, i un «Epíleg» que conté el vers que ens ha servit avui de capçalera.

Cambra santuari dibuixa un viratge des de la dicció més nítidament clàssica de la primera part cap al sinuós territori on cal dir l'amor dels cossos, els viaranys del jo i el tu i el nosaltres, on «No ser, deixar de ser». Poesia eròtica ben arrelada en les millors tradicions (especialment audible la música del Càntic dels càntics, tan escampada arreu), el viatge final del llibre avança amb el mateix ritme amb què «el desig desfà el seu camí». I tot l'esclat de la llum, amb la gamma de matisos que es despleguen de l'alba al crepuscle, desemboca en el «Silenci / de la llum apagada». I en l'entreson ens arriben, amb màgica insistència, tots els llocs que hem visitat, la sensació del tacte i la certitud de la saliva. Adormir-se és dolç si podem despertar-nos demà a la llum de poemes tan bells com els de Santuaris.

[Publicat a Saó núm. 405, juny 2015.]

[L'autora el dia de la presentació del seu llibre al Casal Ovidi Montllor d'Alcoi, el 21 de març de 2015.]

Per no frenar

Les primeres frustracions de la denominada transició no van deixar només un paisatge de prunes agres entre els valencians, almenys entre els més conscients de ser-ho. L'enginy popular sempre ha trobat maneres de compensar a través de l'humor i la ironia les amargors de tota mena que ens assetgen. La transgressió literal dels grans himnes que simbolitzen moltes de les nostres derrotes no podia pal·liar-ne els efectes devastadors, cert, ni tan sols organitzar la resistència o la resposta a l'estat de coses (l'humor no dóna per tant), però sí fer-les més païdores gràcies a la petita venjança de la dessacralització més descarnada i la ridiculització de les pompes fàtues amb què el poder acostuma d'exhibir-se. Així fou amb el «Viva España, mon pare té una canya p'a pegar-me al cul perquè sóc un gandul» amb què la llengua postergada emergia impúdicament en la intocable Marcha Real. Potser d'un abast menys estès, i segurament amb epicentre alcoià, hi ha també el que canvia la lletra a la solfa de l'Himne de l'Exposició (o Regional), l'oficial del País Valencià des de 1984. La ironia ací adquireix tons surrealistes i és d'una eficàcia a prova de bombes (i també de pompes): «Per no frenar en meitat de la corba me'n vaig anar baix d'un bancal. En el taller els mecànics em diuen: `Burro animal per no frenar!´». La pretensió pactada de convertir els valencians en ofrenadors a perpetuïtat de no sabem quines glòries a Espanya no només xocava amb la crua realitat de la nostra secular postergació del poder i dels seus beneficis, sinó també de popularitzar un himne que s'havia apropiat la dreta franquista més rància i més descaradament antivalenciana per la via futbolera, fallera, ratpenatista i també política i institucional, i que amb prou feines podia ser assumit més enllà del Camí de Trànsits de la capital ni fins i tot per amplis sectors de portes endins.

Però la percepció que no només ens van relegar, contra la voluntat popular expressada a les urnes, a autonomia de segona o tercera i a un tractament fiscal devastador per a l'economia, sinó que a més l'explotació del cortijo valencià dels darrers decennis consistí al capdavall en una sistemàtica destrucció del teixit productiu propi i la depredació de les entitats financeres autòctones que ens haurien acabat d'absorbir per al projecte recentralitzador espanyol, ha pres cos en àmplies esferes de la societat valenciana. També en alguns dirigents o partits que fins ara havien fet la viu-viu en aquest tema crucial o directament participat en la pantomima autonomista d'ofrenar or a canvi de fum. Conseqüència directa dels Acords del Botànic, fruit al seu torn de la gran sacsejada electoral, l'exigència d'un pacte fiscal més just per al país ja ha estat col·locat a l'agenda política amb tots els ets i els uts. I així el presidenciable Ximo Puig, en el discurs d'investidura d'ahir, afirmava que estem exhausts d'ofrenar glòries a Espanya i que el maltractament a què estem sotmesos per part de l'Estat té data de caducitat. Es tracta evidentment d'una qüestió de supervivència més que no d'un gir cap al nacionalisme, però igualment rellevant: ens hi va la pervivència de les institucions autònomes, la mateixa existència de la Generalitat, ni més ni menys. Aquests gestos, d'una importància enorme, han de concretar fórmules per a la seua plasmació en la realitat política i social i trobar en la pressió i la capacitat de negociació per al bé comú la forma habitual d'exercir la política. Llavors potser ens adonarem, fets comptes i gestions, que l'Estat nascut de la transició, el de les autonomies descafeïnades, té els dies comptats i és incapaç de donar-hi solucions. Això, que per a mi és obvi, ens obligarà a buscar altres vies i projectes, o a passar pantalla, com se sol dir. De moment, però, es tracta no d'ofrenar sinó de no frenar, de prémer l'accelerador de la regeneració democràtica i la dignitat dels valencians. Un panorama excitant, inèdit des de fa anys i fins i tot segles, que no podem desaprofitar.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 27 de juny de 2015.]

Horror vacui

Ja em perdonarà el lector que avui parle de mi, o de la part de mi que des de fa un bon grapat d'anys es dedica a escriure aquests artefactes tan volàtils que en diem columnes i que tenen el seu hàbitat en els terrenys pantanosos que separen (de fet, uneixen) periodisme i literatura. Un fum d'anys (impossible calcular quantes cigarretes consumides en l'esforç), quasi vint-i-tres, a raó d'un article setmanal i dos durant algunes temporades, fan la bonica suma de 1.047 columnes, comptant aquesta que està coent-se ara. Un gra de sal (cum grano salis, per utilitzar el símil clàssic), una gota en l'oceà de les paraules, poca cosa al capdavall per molt que una petita part, potser la més salvable, d'aquests escrits haja fornit la matèria per a tres llibres publicats la majoria dels exemplars dels quals dormen el somni dels nonats en els magatzems dels editors o han donat ja el seu coll fràgil a la implacable guillotina. Els primers anys i mentre no van inventar el correu electrònic i un fax era encara difícil de trobar, dictava per telèfon els meus escrits a un sofert redactor del Ciudad, que s'ho prenia esportivament com una lliçó de gramàtica. En aquell temps començava a enfonsar-se la desorientada nau socialista i Zaplana es pentinava la clenxa preparant el seu assalt a la Generalitat des del parc temàtic benidormí amb el convenciment que no trairia mai la seua promesa de forrarse gràcies a la política. Crec que en tot aquest temps, el de Cartagena, sense despentinar-se mai, és el que millor ha complit els seus propòsits, i no per falta de la dura competència de tants personatges com avui fan cua a cal jutjat. Ja manava la Barberá? Em fa vertigen comprovar-ho. El cas és que aquesta cita setmanal, imprescindible gimnàstica per a un escriptor desvagat i dispers com jo, ha pautat els meus dies entre l'horror vacui de qui sent acostar-se al galop l'hora d'enviar l'article i, quan em trobava rodant món i als hotels no hi havia ordinadors ni internet, la recerca d'algun servei públic des d'on trametre'l. Així ho he fet des d'Euskal Herria o Marràqueix, Buenos Aires o Cusco, Escòcia o Barcelona, Venècia o Siracusa… És curiós, la meua etapa de columnista més llarga, la del Levante (setze anys), va acabar per haver escrit un article que a parer del cap de secció (o del director o del consell d'administració, vés a saber) era «massa personal». Clar, la pretensió de separar en una columna d'opinió el que és personal del que no ho és era una vulgar excusa, sobre el rerefons d'una crítica a l'avui introbable Alfonso Rus i una altra als abusos de les omnipotents empreses de telefonia i en concret a ONO (avui devorada per un altre depredador de la mateixa espècie, vés per on) que no em van voler publicar, per fer-me'n fora. Quan poses el dit en algunes nafres del poder et poden passar aquestes coses. Però com que no visc, ni de bon tros, d'això, puc permetre'm el luxe de defensar la llibertat literària amb ungles i dents. I ara, per ser sincer, se m'obri un altre horror vacui amb els canvis polítics que estem vivint. No perquè tema perdre motius per escriure amb l'arribada d'una certa decència a la vida pública sinó perquè, una mica com en la síndrome d'Estocolm dels segrestats, dubte que apareguen en escena personatges tan abjectes com els que m'han inspirat tantes columnes. Em podeu dir que sempre ens quedarà Madrid, però això queda massa lluny. La resposta a aquest horror al buit la tindreu la setmana vinent i, confie, moltes altres setmanes vinents.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 20 de juny de 2015.]

Fuster al Parlament

I vam alenar, després d'un parell de setmanes esbojarrades de contenir la respiració. Per fi les portes de les Corts es van obrir gràcies a un acord in extremis (mai millor dit) entre les forces de més o menys esquerres, acord que sobre el paper fa bastant bona pinta. El que ja es coneix com l'Acord del Botànic (no agrairem mai prou als arbres la seua ombra benefactora) posa els punts sobre les is indispensables perquè puguem pensar, ara sí, que en aquest país comencem a girar un full molt negre escrit durant vint llargs anys d'ignomínia: regeneració democràtica i mesures contra la corrupció, atenció urgent a la gent més necessitada, impuls a un nou model productiu, finançament just per al país i auditoria ciutadana que apame i publicite la magnitud de la tragèdia que ens deixa en herència la banda de lladres i balafiadors que ara toca el dos. I que ja esmola de nou els sabres amb la mala bava del qui es creia omnipotent, alerta. Concentrem-nos de moment en l'alegria, l'alleujament o la il·lusió que pot generar la nova etapa. D'entrada, i en el ritual dels imprescindibles gestos, apuntem que Fuster, el savi de Sueca, va tornar a l'hemicicle, on va ser l'autor més citat. Si el crucifix de Cotino, els balbucejos dels il·letrats, la prosa buida i la gasofa demagògica (i invariablement en castellà) són substituïts per la bona literatura, vol dir que aquest país per fi es mou també en seu parlamentària. Que siga precisament Joan Fuster, en el vessant més aforístic, l'escriptor invocat en boca de Fernando Delgado (que esperem que prompte aprenga valencià) i Francesc Colomer, el nou President de les Corts, no és només una prova de finesa literària sinó un desgreuge en tota regla a la cultura i la intel·ligència, tan impunement menyspreades per les senyories del PP en aquell mateix escenari i arreu on han brandat la vara del manar. El retorn de Fuster, que esperem que no siga merament retòric, va provocar una altra imatge inesborrable del dia: la filla del falangista i capitana de la València ultrareaccionària, Rita Barberá, literalment abatuda en el seu escó mentre voleiaven per l'hemicicle les paraules de Fuster, segurament perquè no tenia a mà un Vuitton amb una pistola. I sense eixir-nos del terreny dels simbolismes anotem que ses noves senyories van decidir destinar el tradicional canapè de les ocasions solemnes, que costava un ull de la cara, a menjadors socials. En fi, continuem agafant aire, que va molt bé ara que s'acosten les ardències estivals, fins que la respiració sostinguda i natural siga la cosa més normal del món. De moment, els sabres a què al·ludíem ja centellegen des de Madrid, on Rajoy avisa que qualsevol intent de construir una cosa així com l'Agència Tributària Valenciana entropessarà contra la vella muralla de l'ordeno y mando constitucional. Per la seua banda, la dirigent de Ciudadanos, Carolina Punset, expepera, no volia perdre's la festa, però va confondre el Palau de la Generalitat amb el Parlament, una demostració palpable de la preparació política del neoespanyolisme (o no tan neo). Aquesta, sí, una anècdota irrellevant. O no tant. Respirem. 

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 13 de juny de 2015.]

[Imatge de la xarxa: Rita Barberá el dia de la constitució del nou Parlament.]

Trellat

Entre els valencians el trellat, un terme tan precís com peculiar del lèxic autòcton, és molt sovint invocat però rarament practicat, sobretot en el món de la política. L'Alcover-Moll en dóna tres accepcions: com a còpia i trasllat d'un escrit, com a raó o fonament lògic i com a sinònim de profit. I de totes tres haurien de tirar mà els nostres representats electes en l'hora decisiva que estem vivint per a la configuració d'ajuntaments i Generalitat i punt d'arrancada d'un país nou. A dues setmanes escasses del gran triomf de les esquerres al País Valencià i amb els focus posats sobre la marxa de les negociacions entre els partits, comencen a alçar-se alguns senyals d'alerta. El trellat de la primera accepció recomana traslladar correctament l'escrit de les votacions al paper de la pràctica institucional: els ciutadans vam optar de manera inequívoca per un canvi radical i per girar full a la vella política i als màxims responsables del destrellat. Qualsevol pacte amb aquests responsables (diga's PP o diga's Ciutadans, que és el relleu ideològic, maquillat, de la vella dreta espanyola: facen el favor de llegir els escrits dels seus principals factòtums) que impedís majories sòlides de les forces d'esquerra seria vist per la ciutadania, i amb raó, com una traïció en tota regla a la voluntat popular de canvi. ¿Quin trellat trauríem de comptar, posem per cas, amb Ciutadans a l'hora de posar les bases d'una escola valenciana pública i de qualitat coneixent la seua concepció estrictament unitarista i hegemonista castellana de l'estat? Però és el cas que, estirant perillosament la corda de les negociacions, ara tots volen ballar amb la més insignificant (4 regidors a Alcoi, 13 diputats a València) deixant de banda el trellat i atenent exclusivament les pròpies dèries pel poder. I ballen amb la nouvinguda i li prometen canongies, en forma de presidència de les Corts (Mònica Oltra dixit) o de no sé quants alliberats per l'erari públic (Toni Francés). Especialment sagnant i molt sospitós em sembla el cas d'Alcoi, on Ciutadans és representat per Jordi Sedano, inútil símbol del passat i mostra vivent de la transfusió sanguínia entre les dues formacions de dreta. ¿En nom de quins interessos inconfessats potser l'alcaldable del PSPV preferiria l'aquiescència d'uns polítics mediocres, en el millor dels casos, i enfangats en gestions desastroses, a la companyia –crítica i tal volta difícil, com totes les coses que valen la pena– de la gent de Guanyar i Compromís? Si l'horitzó és mantenir-se en el poder i tenir les mans lliures per a no sabem què, potser el pacte contranatura amb Ciutadans reportaria al PSPV i al seu líder algunes nous, però la noguera estaria condemnada a la sequera a mitjà termini i li n'hauríem de passar factura. El mateix, ai, podem dir del viatge fora d'agenda de Mònica Oltra a Madrid per parlar amb el capitost de Podemos. Deixarà de ser Compromís la referència d'una esquerra d'obediència valenciana? Toni Francés i Ximo Puig, llegint sense trellat els resultats de les urnes i les necessitats del país i la seua gent, estan ressuscitant amb els seus gestos i maniobres aquell «pacte del pollastre» que ens va portar Zaplana i tot el que se'n va seguir durant més de vint anys de destrellat. Haurien d'aprendre les lliçons del gran venedor de fum Josep Sanus i de l'obedient i anodí Joan Lerma i empényer un partit que si torna a perdre el trellat naufragarà sense remei. Compromís, amb els últims balls de saló de Mònica Oltra, està encenent també unes quantes alarmes. Confiem, amb tot, que els nostres polítics no perdran el trellat, que la voluntat de regeneració democràtica del nostre poble no serà traïda una vegada més. Ens hi juguem molt, ens ho juguem gairebé tot. En les reunions partidistes, Toni, Mònica, eixiu de tant en tant al balcó a prendre l'aire fresc de la societat civil, feu vostra la invocació ancestral del poble al trellat, i obreu en conseqüència. Donem-los temps i marge, però que sàpien que estem alerta.  

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 6 de juny de 2015.]

Un temps nou

Exageraré si dic que el tomb electoral del 24 de maig al País Valencià és ja una fita històrica –d'aquelles, vull dir, que tenen la grandesa de marcar un abans i un després? Ho concentraré, sense menysteniment de moltes altres, en una sola dada: a la ciutat de València Compromís quedà tan sols 10.000 vots per davall del PP (95.859 per 105.846 respectivament) trencant fins els pronòstics més optimistes. Si sentíem que feia molts anys que el país havia canviat, que havia anat canviant a poc a poc però de forma irreversible, sempre ens trobàvem davant la paradoxa d'un mur que semblava indestructible, el de les reiterades majories abolutes del PP. Tot això va volar pels aires el diumenge. Pessigant-nos la pell ens adonàvem que de sobte creamava la immensa falla que havia durat decennis, que el poble valencià arribava a la majoria d'edat, que per fi tots els qui treballàvem per un país més net, noble, culte, ric, lliure, desvetlat i feliç –per dir-ho a la manera espriuana– tastàvem el goig de la visibilitat, la responsabilitat d'administrar el poder polític i institucional. Fins aleshores moltes vegades havíem viscut com zombies, sense defallir però havent-nos d'engolir, seguint amb Espriu, els aspres vins de burla que ens donava una dreta cavernícola, organitzada en xarxa mafiosa disposada a dinamitar la democràcia, i unes majories incomprensibles a les urnes que es nodrien en bona part dels recursos obtinguts del lladronici. Culmina per fi per als valencians aquella transició plena de forats i renúncies que ens ha mantingut tants anys en el mapa de la ignomínia i el destrellat? En tot cas, ara comença un temps nou, que ha de ser radicalment nou, que ha d'enterrar la vella política dels uns i els altres (sí, també d'aquelles majories subalternes i anodines de Lerma). Si el model i la voluntat són nítids, ni que només siga perquè per a la nostra desgràcia hem viscut el que no han ser mai la democràcia i la política en mans dels demagogs ineptes dedicats al saqueig que ara toquen el dos, els reptes que tenim al davant són enormes. Tant, que faran mal fet els partits que, seguint els vells esquemes, pretenguen administrar aquesta immensa força, aquesta il·lusió de canvi radical, que ningú no té dret a malmetre, de manera unilateral, agraint educadament els vots però pretenent cavalcar en solitari. Sembla haver insinuat aquesta possibilitat l'alcalde en funcions d'Alcoi, Toni Francés. Ni l'aritmètica de les urnes, ni l'experiència acumulada de col·laboració de les forces d'esquerra ni, sobretot, els moviments tectònics socials que els vots evidencien d'alguna manera fan recomanable aquesta opció de vella escola. A Alcoi, com al conjunt del País Valencià, ha guanyat en bona mesura el pluralisme, la diversitat de la gent, la força del carrer. A partir d'ara ho té ben difícil, si no impossible, qui vulga governar amb els vells tics monocolors. Els reptes, amb un país que s'ha acostat perillosament a la fallida institucional, necessita de tots els partits compromesos amb els canvis en profunditat, necessita gestionar la pluralitat com una font de riquesa, necessita del diàleg i la correcció permanents, i necessita la complicitat, la contribució i la vigilància del poble i les seues organitzacions, de la gent més preparada, honesta i treballadora. Alcoi, per fi en sintonia amb els governs que es dibuixen a l'ajuntament de la capital i a la Generalitat, ha de buscar l'entesa dels tres partits que comparteixen uns principis bàsics, PSPV, Guanyar Alcoi i Compromís cicatritzant velles ferides, obrint-se a la ciutadania i continuant posant, ara amb més força, les pedres de l'Alcoi present i futur. És l'hora de la responsabilitat, dels grans reptes, de la confiança i la generositat, d'una nova política per a un país nou.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 30 de maig de 2015.]

L'esplendor de la forma

Antoni Ferrer, Variacions Goldberg (ària amb variacions per a la recreació de l'esperit) precedida de Sis bachianes. Prefaci de l'autor, post scriptum de Vicent Roncero. Editorial Denes, col·lecció de poesia Edicions de la Guerra núm. 113, Paiporta, gener de 2015.

· · ·

Al principi fou el verb, la paraula. O per dir-ho a la manera de l'Evangeli de Joan segons la transcripció que en dóna la Bíblia Catalana Interconfessional (1997): «Al principi existia el qui és la Paraula». I la paraula, o la Paraula, era tot, l'infinit contenidor, també la música abans de la dissociació primigènia de la creació: la música de la paraula creadora. En la tradició judeocristiana si més no, que és la que més hi compta en la fusió amb totes les altres, tot comença per l'acció de la paraula. Per això Bach, geni d'intensa religiositat, segons una idea comunament acceptada d'estudiosos i biogràfs, es proposà amb la seua obra representar musicalment la paraula. És aquesta summa de l'art poètica de n'Antoni Ferrer, que feliçment veu la llum al cap de deu anys d'execució, l'intent de rescabalar i agrair l'esforç imperible del músic escrivint les paraules de la música, jugant el joc transcendent de les tornes? Massa simple, massa ingenu. Tot i que hi ha el model de les Variacions Goldberg de Bach, el motle de la forma musical perfecta (o perfeta, com agrada de dir al poeta, tan amic de subtils polisèmies) com un eco o l'espill d'una sonoritat incomprensible que ens fascina i commociona, ara ja tenim les Variacions Goldberg d'Antoni Ferrer (l'Alcúdia de Crespins, 1943), una peça a part i única, recreació singular i originalíssima de molt del que s'ha escrit, inclòs tot el que el mateix poeta ha escrit fins ara. La impossible transliteració de música en poesia i a la inversa troba camins per recrear-se en les correspondències, en fonts d'impuls i inspiració, en el diàleg entre lleguatges irreductibles. Però hi ha el cant, en totes les seues formes i gèneres, el feliç maridatge de música i paraula que travessa i conforma tota l'obra d'Antoni Ferrer. El llibre que comentem és una sublim elegia d'esperança fruit d'un acte d'humil gosadia (per usar els jocs d'oxímorons, de cristal·lines síntesis, tan abundants en aquesta poesia): confrontar-se al geni en la persecució de la forma (de la Forma!) tothora mudable, asseure's a la difícil ombra de l'irrepetible, la fructífera humilitat de no defallir en la perseverant gosadia, en la recreació de l'esperit.

Tot això que intentem dir són generalitats forçades a propòsit d'un llibre destinat a ser i que ja és un punt i apart en l'art de la paraula: temps i espai obliguen. El cúmul d'estímuls i suggerències, d'emocions i idees, que ens proporciona la seua lectura malament es poden encabir en unes ratlles soltes i maldestres. Inspirat per la fe cristiana de l'autor, potser no és sobrer assenyalar ara que el rigor, profunditat i altura del poema transcendeixen els credos, qualsevol credo, i que interessarà igualment crèduls com incrèduls (entre els quals, ai, em compte). Perquè si és poesia religiosa, en la millor tradició mística i barroca (i moltes altres, en especial la dels trobadors, la de Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March, la dels textos anomenats sagrats, i òbviament tota la poesia moderna i amb major intensitat la més o menys explícitament religiosa), ho és en la concepció teològica del món sinó en la plena consciència de l'humà, on s'apleguen, en la síntesi que tan sols una fe pot fer plausible, vida i mort, principi i fi, recreació. Poesia humana des de l'arrel del dolor, de la plena assumpció de la vida que és mort i de la mort que és vida. El que fa que aquest llibre siga excepcional, poesia d'altíssima volada (i passeu-me el superlatiu aquesta vegada), no és, insistim, la seua religiositat, l'exposició d'una fe compacta i no dogmàtica, plantejada amb una finesa intel·lectual i artística que ja voldrien els savis doctors de l'Església, sinó precisament la consecució de la forma. L'univers de les Variacions és harmònic i bell, musical, en tots els plans del llenguatge poètic, en tots els recursos de la llengua. Les de Bach sembla que eren destinades com a lenitiu per a l'insomni d'un príncep; les d'Antoni ben bé poden entretenir i fins dissipar malsons de crèduls i incrèduls (de la poesia i de la vida). Cal que insistim: no es tracta de cap subratllat ni d'un acompanyament o contrapunt a la música de Bach –per altra part, ja ho hem dit, literalment impossible– sinó d'una obra redona, un planeta autònom, una galàxia sencera. De l'espill de Bach extrau Ferrer l'encaix de la forma, una ària de principi i fi amb 30 variacions, cada 3 de les quals amb cànons (repeticions amb subtils variants) en versos successius fins al novè, i les Sis bachianes que són el nucli inicial de tot el treball. Tota la resta és humil i agosarada collita pròpia, recreació d'un univers en expansió, una polifonia extraordinària. Esplendor i plenitud de la forma que estimularà la plaent necessitat de tornar-hi una i mil vegades, set i sal reiterades, ja que glòria i permanència són cosa de l'altre món. I tanmateix perduraran les Variacions.

[Publicat a Saó núm. 404, maig 2015.]

[Antoni Ferrer en una trobada a casa de Manuel Bellver d'Albalat dels Tarongers el 7 de març de 2015.]

La reflexió

Amb variants més o menys afortunades, aquesta columna d'avui ja l'he escrita no sé quantes vegades. Potser tantes com eleccions he vist i patit en els meus dies, que no són pocs. Els experts en la inexactíssima ciència de la demoscòpia i les seues múltiples ramificacions hi veuran factors i aspectes que a mi se m'escapen, però diria que al capdavall només hi ha dos tipus de votants: els qui empenyen per millorar l'estat de coses (d'allò públic al més estrictament privat, i en aquest sentit sí que l'abast del canvi a què s'aspira és obert i matisat com un ventall) i els qui ho fan precisament per evitar-ho, perquè tot continue més o menys igual. La vella dinàmica entre optimistes i pessimistes (d'altres en diran realistes, o egoistament interessats, o vés a saber què), o entre esquerres i dretes. Hi ha també, òbviament, els abstencionistes, que formen categoria a part, i els votants en blanc que van inspirar una magnífica novel·la de José Saramago, i els del vot deliberadament nul, figues també d'un altre paner. Des de fa molts anys, i al País Valencià, les eleccions de demà arriben orquestrades amb instruments molt singulars. La música que hem escoltat aquests dies, sense ser del tot original, té una solemnitat especial que feia temps que havíem oblidat. Els vint anys llargs de poder absolut del PP ens han posat literalment a la vora d'un abisme la negror i profunditat del qual a penes ha començat a revelar-se (ha començat a veure i patir una part ja no gens desdenyable de la ciutadania). La possibilitat d'un canvi en el comandament de la nau i l'obertura de nous horitzons per al nostre poble és la melodia de fons que vibra amb insistència i que fa d'aquesta cita dominical alguna cosa més que la introducció rutinària d'una papereta en la corresponent urna. I com que ser optimista no vol dir ser ingenu, hi ha una manera de votar conscient de la mateixa imperfecció del sistema de representació, començant per la injusta barrera valenciana del 5% que tantes decepcions ens ha proporcionat. Els escèptics que votem amb un cert optimisme (altrament no ho faríem) no votem només persones, responent als automatismes dels grans cartells electorals i els sofisticats i caríssims mètodes de propaganda, sinó també idees, sobretot idees i projectes. Als votants convençuts que tots els polítics, sense excepció, són iguals, ja els va bé els que ara remenen les cireres i potser apostaran pels grans factòtums del lladronici, encara que dels seus negocis a ells no els en caiguen ni unes molletes. Però les coses, malgrat l'obligat reduccionisme d'aquestes línies, són socialment complexes, i hi ha també el vot de la por i el de la ignorància, fins i tot el del masoquisme, que és el que permet mantenir un estat de putrefacció insostenible. Clar, la democràcia no es fa només a les urnes, sinó en la vida diària, des de la responsabilitat de cadascú, o almenys així ho pensa un optimista. De manera que demà, com avui, com ahir, toca reflexionar per elegir si volem continuar amb l'actual gasofa infecta o si pel contrari ens aventurem a tastar nous plats més saborosos que ens animen una mica l'existència. En parlarem diumenge al vespre i en bona hora. 

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 23 de maig de 2015.]