La plaça

Hi ha vegades en què una petita espurna és capaç d'encendre un foc colossal, però per a això cal que es donen una sèrie de circumstàncies que poden semblar a simple vista irrellevants, com ara l'aspecte de la llenya. Poc devia sospitar Mohamed Bouazizi, el jove tunisià que es va immolar el 17 de desembre en un rapell desesperat de resistència contra l'abús de poder (parella de mots massa sovint convertits en sinistra redundància), que el seu salt mortal encendria la revolta que va prendre a Tunísia i ja s'estén per bona part del món àrab des de l'epicentre de la plaça cairota de Tahrir. Si hagués pogut preveure que la llenya era prou seca, s'hauria estimat més continuar viu ajudant a prosperar la flama i alçant les llambordes de les places sota les quals joves i no tan joves del Magrib busquen la senzilla i difícil platja de la dignitat. Quants mohameds han cremat debades i resten oblidats en els fossars de la història? Què se'n deu haver fet, d'aquell estudiant que es va posar davant el carro de combat en la cèlebre foto de la revolta ofegada de Tiananmen? Les revolucions democràtiques (una altra parella de redundància no tan reconeguda) sucumbeixen o s'inventen en les places, espais on conflueixen els camins de la història perquè s'escampen les paraules que reclamen llibertat o deixen cicatrius sobre l'asfalt els paquiderms armats amb què el poder sol guanyar totes les batalles. De Tiananmen a Tahrir, de la memòria de la derrota a l'esperança que encara està alimentant-se en cada crit, i la casual ironia dels noms, Porta de la Pau Celestial, on van a raure els assassinats impunes, L'Alliberament, on els egipcis estan escrivint present i futur sobre papirs tan antics com el desig d'una vida digna. De la Plaça de les Tres Cultures de Tlatelolco a la de la Bastilla, del Zócalo zapatista a Djemà-el-Fna, on les multituds es concentren i dispersen i tramen els grans relats, àgora i fòrum, llocs tan oberts que escapen al control de ràdars, satèl·lits, detectors de metalls, centrals d'espionatge, despatxos blindats, estadístiques i previsions meteorològiques sobre l'estat anímic dels pobles. Alleuja pensar que el demà és sempre una pàgina en blanc esperant ser escrita.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 12 de febrer de 2011.

Intensitat de la veritat

Joan Margarit, No era lluny ni difícil. Edicions Proa, Els Llibres de l'Óssa Menor núm. 315, Barcelona, octubre de 2010.

Afirma Joan Margarit, en l'epíleg d'aquest llibre, que “la poesia té la intensitat de la veritat”. La vinculació entre veritat i poesia, expressada amb una infinitat de matisos, ha estat esgrimida a bastament al llarg de la història per autors de molt diversa procedència i qualitat. Siga el que siga la veritat des d'un punt de vista filosòfic, però, la que exigim a la poesia (aquella que li és consubstancial diríem) sembla que té més a veure amb l'expressió que no pas amb cap realitat més o menys objectiva o verificable. El problema, doncs, no és que la poesia siga vertadera sinó que ho ha de semblar, fins i tot amb l'ajuda del fingiment (Pessoa dixit), ja que seguint María Zambrano “el poeta, frente al ser, trata de fijar únicamente las apariencias”. És doncs només a través de l'exactitud, l'harmonia i la intensitat de l'expressió que l'artista (i donem per bona aquella definició minimalista que considera la poesia la veritat de l'art) pot transmetre la veritat, raó per la qual en poesia, ni probablement en res, no hi ha autenticitat sense l'encaix de la forma. La cautela amb què un poeta de l'experiència i la qualitat de Joan Margarit ho expressa defuig deliberadament qualsevol esllavissada pels terrenys de la lògica, la ciència o la filosofia posant l'accent en la força que la poesia és capaç de transmetre. La intensitat de la veritat poètica configura en la lectura la imatge de l'home autèntic, honest, sincer i digne que batega al fons de tots els versos i que fa compartible i universal l'experiència humana que s'hi expressa i converteix la hipotètica correspondència amb l'original (amb l'autor real, dit amb un terme molt estimat per certa crítica) en una qüestió merament extrapoètica. Tanmateix la intenció del magnífic epíleg no és assajar d'explicar en prosa allò que ja diuen els poemes (la qual cosa ens situaria en el terreny de la maniobra estèril o la simple redundància), sinó d'explicitar l'íntima connexió entre l'home que viu i el que escriu, de presentar-nos la coherència del poeta, les cares indestriables de la seua moneda poeticovital. Aquesta és doncs la veritat de la poesia de Margarit: la intensitat amb què s'acara al propi destí, revisita el passat i reflexiona sobre el sentit de les experiències de cada dia.    
Vist amb la perspectiva del temps de qui s'ha compromès amb la veritat de la poesia, no era lluny la vellesa ni difícil l'assumpció de valors, que la joventut defuig, com la soledat i la tristesa. Contra la desesperació o la fugida endavant que la proximitat de la mort pot provocar, el poeta compta amb la lucidesa i la dignitat (entesa en primer lloc com el respecte per un mateix) de no espantar-se davant el propi destí, de combatre la por que és l'absència d'amor. L'exercici de la poesia és, per a Joan Margarit, la millor manera d'estimar els altres, i l'amor, una recepta que conté a parts iguals intel·ligència, sentiment i sensualitat.
Els 47 poemes que integren el darrer llibre publicat del mestre de Sanaüja són una lliçó impagable de poesia de “quan l'amor / coincideix a la fi amb la intel·ligència” dictada per un poeta que se serveix dels records per explicar-se “que és en l'amor on m'he deixat la vida”. Situat en aquell tram del túnel on s'albira “la boca de claror a la qual m'acosto”, No era lluny ni difícil insisteix en alguns dels motius característics de la poesia de l'autor (els records de postguerra, Raquel, la germana, Joana, la filla morta, les brases perdurables d'un vell malentès) amb la intensitat de qui viu compromès amb la lucidesa i, reconeixent que les aus de rapinya que dominaren durant el franquisme han envellit com ell, els diu: “Que la vostra mirada / ja no és ni severa, ni ferotge. Ni rapinyaire. / Però encara se sent aquella olor / de corral. De gallinassa. / Aquell himne. La Història d'Espanya”. Després de Càlcul d'estructures (2005), Casa de Misericòrdia (2007) i Misteriosament feliç (2009) Joan Margarit, el poeta català viu probablement més llegit, continua creixent, fidel a la seua veu, en profunditat i altura.


Publicat a la revista Saó núm. 356, gener 2011.
 

Amic Mestre

En l'ambient sufocant de misses, pecats, penitències i hermanos ensotanats de les darreries del franquisme, l'arribada d'aquell professor d'història a l'escola, ja convertida en colegio d'accentuada palatal com a dubtós signe de modernitat, fou una glopada d'aire fresc, el regal amb què la providència demostrava no ser tan gasiva com pensàvem. L'àngel roig que acabava d'aterrar a la classe de quart duia barba de progre i fumava més que alenava. Era un espectacle fascinant veure'l xamar del ducados amb passió tan poc edificant, adoptar damunt la cadira posicions que el convertien en perpetu candidat a la caiguda i rebolicar-se la negra cabellera com si només així pogués extraure la matèria grisa necessària per transformar la Guerra d'Espanya en un relat comprensible sense bons ni dolents. Llavors no sospitàvem que aquella loquacitat, aquells fums i aquell histrionisme eren una tàctica perfecta per entretenir la parròquia mentre s'està retirant la bena de desmemòria que el franquisme havia posat en les consciències. En un parell de classes Josep Albert Mestre va desmuntar les lleis del silenci més zelosament ordit, entre dues xamades eternes i uns quants equilibris sobre la cadira. Anys després, ja convertit en amic el mestre, l'histrió es va despullar en cordialitat, compromís i exemple. Punt de referència il·lustre de l'esquerra alcoiana des dels anys de la predemocràcia fins ahir mateix, des de la clandestinitat comunista a tots els intents frustrats de renovació de l'esclerosi ortodoxa que el feren recalar en un raconet pragmàtic del PSPV, la lliçó que Mestre deixa al final és la de la bonhomia, la del vitalisme desinhibit que tant espanta els beats d'esquerres com els de dretes, la versatilitat de qui, savi en l'essencial, es mou amb la mateixa agilitat entre les diverses classes i travessa amb èxit qualsevol edat. Només consola pensar que l'amic ha mort al peu del canó, dedicant els darrers esforços a les investigacions i les classes d'art. En temps de mediocritats polítiques i servilismes rampants, la seua memòria se'ns revela ja imprescindible. La plaça del poble on es guanya la democràcia ha amanegut avui buida i en silenci.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 5 de febrer de 2011.

València underground

Acaba d'emergir de l'esbudellada panxa de la Gran Via Marquès del Túria un refugi antiaeri del temps de la guerra, quan l'avinguda duia el nom de Durruti. Ja sabem que a poc que furgues l'entranya de València, hi brolla l'aigua o les ruïnes, o les dues coses alhora. La realitat invisible no deixa de ser realitat encara que no la vegem, i ocupa més espai que el de les simples aparences, per la mateixa raó que és més gran el que ignores que el que més o menys creus saber. Això, és clar, no es limita al terreny de l'arqueologia, que opera en termes de verticalitat històrica, sinó que s'estén sobretot per l'ampli horitzó coetani. La miopia de la nostra mirada guanya moltes diòptries en la societat de la (des)informació perquè l'espectacle vertiginós de la imatge i l'estridència dels discursos del poder que escampen els altaveus mediàtics arriben a fer-nos creure que la ciutat és només allò que volen que mirem i escoltem. Si tota ciutat és en part invisible, com va pronosticar Italo Calvino, la seua invisibilitat s'ha de fundar, perquè siga habitable, en un cert equilibri entre allò superficial i allò submergit. Però la laberíntica ciutat de València té més aviat la forma de l'iceberg (i en temps d'escalfament global, malgrat el fred d'aquests dies!). Si un no es desempellega de tant en tant de la miopia imposada, fins i tot de l'adquirida amb la més bona de les intencions, pot sucumbir a l'amarguesa de pensar, posem per cas, que Canal 9 (o Camps o Fabra) és el país i que ací tots es diuen Roberto o Sentandreu. Ve a tomb la divagació d'avui per l'emergència d'un parell d'anècdotes sense pretensió de categoria: l'existència a la ciutat d'un restaurant on al costat d'exquisits plats el chef llegeix i regala poesia (més per més, més) i de la impremta de la Fonteta de Sant Lluís, Martín Impressors, convertida des de fa anys, a través del segell Campgràfic i de l'infatigable impuls de Josep Lluís Martín, en punt de referència obligat del disseny i la tipografia. Contracorrent, excepcional, pedres del marge em diran. Exemples, respondré, d'una València oculta sota tones de ferralla inútil. (A Tunísia i altres països àrabs emergeixen avui realitats que fins ara eren invisibles, almenys per a la mesquina miopia d'Europa i els USA.)

Publicat a Levante-EMV, dissabte 29 de gener de 2011.

La baveta de la valenciania

Deu ser molt dur això de ser Senador o Senadora, ho comprenem, per Tarragona o per Cuenca, per València o Badajoz. No pel sou ni per l'excés de treball, no, sinó per l'ensopiment propi d'un càrrec i d'una institució que ningú no sap ben bé per a què serveix. Clar que a alguns o algunes això els deu importar ben poc mentre arrepleguen les garrofes cada mes, però a la majoria aquesta inanitat els deu posar dels nervis, pobrets. En diuen la Cambra Alta, però és per dissimular, perquè la moral general –emoluments a banda, ja dic– deu trobar-se molt a la baixa. El mateix nom Senat evoca senectud, o senil, és a dir, cosa de vells, i no crec que a ningú li faça gràcia de ser identificat amb idea tan obsoleta en els temps que corren. Molt pitjor en el cas de joves com José María Chiquillo, encara en edat de merèixer, per no dir res de la tendríssima Leire Pajín. Quan el cos encara vol sexe, droga i rock & roll, haver d'organitzar unes partidetes al cinquet o al parxís amb els companys de bancada entre dues becadetes de plenari o comissió deu ser insofrible! I que de tant en tant vinga el president de torn o el cap de files a amollar-te la lliçó magistral!
Per això no entenem que per una vegada que algú dóna sentit a la vetusta institució, sempre en el terreny virtual dels símbols, com ara escenificar allò de la representació territorial perquè ses senyories facen una mica de gimnàstica amb l'aprenenatge de llengües no estrictament espanyoles, o no tan espanyoles com l'espanyol, els del PP munten aquest sarau contra la traducció simultània i el saludable ús de l'auricular (peça imprescindible per a una vida jovial). Com sempre, els senadors valencians d'aquest partit, seguint la veu de l'amo Aznar, lluminosa guia de la Còndor mediàtica, han donat la nota més pintoresca en l'il·lustre casino. La valenciania que tant els fa escatainar al corral valencià naix de l'espanyolia acomplexada de qui porta en la sang les humiliacions patides per avantpassats remots i oblidats i ara es mou per fi tan fluïdament amb el castellà que no perd ocasió de practicar-lo, tan pagat i agraït, tan submís, amb la baveta que li cau, pobret.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 22 de gener de 2011.

La soledat del fumador de fons

No sé què emprenya més de la recent llei antitabac, si l'expulsió dels viciosos del paradís uterí dels bars (els altres llocs públics ja eren vetats a tan pecaminosa dèria) o la conversió d'un tema certament anodí en l'estrella invitada a presidir les tertúlies pàtries com una cortina de fum, i no per manca precisament d'altres debats més substanciosos. Mentre es parle del fum del tabac, certament, altres flames bastant més perilloses continuaran cremant i empudegant l'aire com si tal cosa. Es produeix així la inversió de la magistral metàfora ausiasmarquiana d'un fum transformat en casus belli que s'enlaira en absència d'ignició i d'un combustible digne d'aquest nom (“sens foc continuu fum”). Vam desistir en el seu moment de viatjar i fumar alhora, com si els plaers fossen mútuament incompatibles. En els aeroports vam estimar-nos més l'abstinència que l'oprobi d'aquelles peixeres tristes on ningú no parlava (i quantes vegades la cigarreta havia encès la conversa i havia estat l'inici d'una bella amistat!). Als restaurants i bars purificats per la nova asèpsia, fumàvem disciplinadament a la porta del local. Molt abans que ningú no prohibís res, quan es fumava com aquell qui diu fins al quiròfan, les regles de la cortesia ens feien demanar permís abans d'encendre la cigarreta. La dèria prohibitiva, que ha pres la forma de la cortina de fum per dissimular altres intoleràncies molt més amargues, s'estén com una taca d'oli en la societat de les restriccions. El que més emprenya és el dit inquisidor, la instigació a la delació dels viciosos, el paternalisme d'un estat omnímode que vetla per la salut amb una mà, amb una altra compta els euros i amb una tercera (en té moltes més: per això és omnímode) se l'agafa amb paper de fumar obviant el fet que amb cada xuclada s'embutxaca sis setenes parts d'impostos amb què els aficionats a la mala vida bé tenen pagat un llit d'hospital. El que més emprenya és veure's caminant per la corda fluixa amb l'abisme de la delinqüència esperant allà amb la boca oberta. I que ningú no toque un pèl dels abusos bancaris, de la malaltia del futbol, de la corrupció sistemàtica, del vici abúlic de la televisió, del menyspreu a la cultura, dels infinits perills del trànsit, de la indústria nuclear…

Publicat a Levante-EMV, dissabte 15 de gener de 2011.

Fet per cercar

Ivan Brull, Cantaments. 13è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal Ciutat de Sagunt 2010. Onada Edicions, Poesia 8, Benicarló, 2010.


Cantaments, la primera entrega poètica d'Ivan Brull (València, 1978), contravé el tòpic que parla de la immadura fragilitat dels neòfits. Passa que els tòpics, aquests prejudicis de la raó que sovint ens priven dels beneficis d'una mirada neta, cal prendre-se'ls amb molta cautela. Quantes grans obres no són fruit d'autors novells i quants llibres fallits no es deuen a la mà de poetes consagrats? Siga com vulga, i prescindint d'aquests apriorismes, el llibre que avui comentem és una proposta sòlida que equilibra amb saviesa les pretensions i els resultats, austera, intel·ligent, reflexiva i sincera. Austera amb el maneig del material poètic, que no decau mai en la temptació de la filigrana espectacular; intel·ligent perquè sovint basa la seua construcció en les indagacions del pensament poètic, en la reflexió o revisió crítica de l'experiència. I sincera? És molt difícil de definir aquesta qualitat poètica, emparentada amb l'autenticitat i la veritat, perquè és una sensació que el lector obté de fonts molt diverses i que té a veure amb les inflexions d'una veu que sentim creïble i que ens anima a establir amb els poemes un pacte de confiança. Rere el neologisme de Cantaments (una fusió de cants i encantaments?) Ivan Brull traça un itinerari que comença amb l'assumpció del passat familiar, eixa cadena íntima i esborradissa de la història que es corporifica en el mateix autor, Trams de família. Hi segueix la secció titulada Les claus esmolades, on assistim amb major intensitat a la forma de l'autodiàleg amb què el poeta aborda el tema de la recerca i l'evocació de les coses perdudes. La tercera part del poemari, Anades, tornades, pèrdues, conté 11 poemes (cinc dels quals són sonets) de caràcter eroticoamatori, ubicats en experiències presents o passades. La part final, L'esguard del mussol (com el brúfol o l'òliba, ocells de nit que sovint han simbolitzat la saviesa), se centra sobretot en la reflexió sobre l'escriptura com a experiència personal, com a obertura al món i ensems com a reclusió en els propis límits, en els vaivens d'aquella dialèctica entre el dins i el fora que és consubstancial a tota escriptura. En certa manera el moviment del poemari s'estableix de fora cap a dins, de més lluny a més a prop, del passat al present, del general al particular, no, és clar, com a punts nítids ni fixos, sinó més aviat com a tendències, vaivens, oscil·lacions, espais que sovint es confonen, camins il·luminats pel focus del pensament i la poesia que ara es fan visibles i tot seguit s'esborren en la boira. A qui açò signa li han semblat especialment commovedors i arrodonits els poemes que Ivan Brull dedica a desempolsegar la memòria fragmentària de la família, els de la primera part, amb aquelles veus fantasmagòriques que habiten les cases enrunades d'un passat que, tanmateix, tremola en el present tothora actualitzat de la memòria amb una dimensió plenament física. Entre la celebració i l'elegia, el poeta evoca els paisatges de la seua infantesa pels viaranys d'aigua de l'Albufera valenciana i la llum rescatada de Xàbia i Dénia.
Tota poesia de veritat és una lluita per la forma. La proposta d'Ivan Brull és, en aquest sentit sí, vacil·lant, temptativa, des de la consciència (que hem aprofitat per titular el present article) que el poeta és sempre un cercador, que la seua feina parteix sempre de l'absència. És probable també que aquesta sensació de dispersió que tenim llegint Cantaments siga deguda al fet que els poemes aplegats en el llibre hagen estat escrits en períodes de temps molt dilatats i que la suma tinga el propòsit (i el mèrit) de l'antologia personal. En qualsevol dels casos, aquest començ d'Ivan Brull és sens dubte fulgurant, molt més que una simple promesa: la cita que no voldríem perdre'ns de futurs treballs. De moment, fareu bé d'assaborir aquests cantaments amb delitosa calma.


Publicat a Saó núm. 355, desembre de 2010.

Un matoll de raïm de pastor per acompanyar el poema homònim d'Ivan Brull.

Benidorm 2011

He estat un dies desenganxat del país (valencià, amb perdó de taula) per terres escoceses. Ni correu electrònic ni premsa digital, només la cadència de l'idioma propi i compartit que sempre es porta damunt i que és el que més s'ha sentit aquests dies a The Auld Byre, la casa dels meus germans al cor d'Angus, perquè els valencians hi érem abassegadora majoria. Per completar la teràpia no he desaprofitat l'ocasió d'empassar-me un bon grapat de poemes de Don Paterson i de Norman MacCaig (aquest continue assaborint-lo lentament en l'edició completa que acaba d'enllestir el seu fill per a Polygon: un malta de tan extraordinària qualitat requereix tot el temps del món) i, fins i tot, de saludar el nou any vestit amb falda (però no a lo loco, o no del tot) de bon tartà i ballant melodies de la terra animades per acordió i violí. Avesat a fumar a la intempèrie del rigorós hivern escocès, supose que em serà menys penós el compliment de la llei antitabac que acaba d'entrar en vigor ací. Després de tornar a passejar per les platges de Saint Cyrus i Lunan Bay i els gèlids carrers de Montrose, Dundee i Edimburg, i d'haver esplaiat els ulls pel mantell de neu que encara cobreix Escòcia, de confondre'm entre la boira i haver mirat el cel net ple d'estrelles d'alguna nit, em creia quasi estalvi del mal quan tafanejant entre els programes de televisió vam descobrir la sèrie titulada Benidorm, fidel retrat de la fauna britànica que sol elegir aquesta destinació turística. Com que malgrat la meua perícia com a lector, l'anglès parlat continua sent un misteri insondable per a mi, no en puc donar massa detalls, però a la tornada tots els viatgers que anaven a Alacant em semblaven clons dels antiherois que havia vist a la pantalla. Mentre l'avió anava perdent altura a les envistes del delta de l'Ebre, sobrevolava un país que a aquella distància i sota la llum nítida de gener era d'una bellesa potser només comprensible des de la pròpia memòria, per molt que els benidorms on d'altres troben inspiració per a l'humor més desimbolt i més negre siguen el pa nostre de cada dia en la petita distància i tinguen tan poca gràcia. Però que no ens falte l'humor en l'estrenat 2011.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 8 de gener de 2011.

Els noms i les coses dels noms

Pere Salinas i Joan Navarro, Grafies. Incisions, Editorial Editilde amb la col·laboració de sèrieAlfa.art i literatura, València, octubre de 2010. Pròleg de Gemma Gorga. Traduccions: Octavi Monsonís (espanyol), Elisa Andrade (portuguès), Adela Gato (francès) i Pilar Segarra (anglès).

Dos anys després d'aquell treball de correspondències entre el pintor Pere Salinas i el poeta Joan Navarro que fou Atlas, vet ací impresa, en el present llibre, la darrera incursió pel camí del diàleg a través de les fecundes terres transfrontereres de l'art. A diferència d'aquella proposta –un intercanvi sostingut en el temps de preguntes i respostes que engendraven noves preguntes i respostes–, Grafies. Incisions parteix del treball plàstic inicial de Salinas i culmina en els poemes de Navarro elaborats just un any després. Per continuar amb la metàfora epistolar diríem que la d'ara és la lletra poètica que Navarro escriu en contestació a la carta pictòrica de Salinas, dividida en les divuit incisions que mantenen la correspondència amb les divuit grafies del pintor. Però més enllà del tempo i seqüenciació d'ambdós treballs, i gràcies a la disposició en paral·lel de les dues escriptures, el resultat d'aquest diàleg és idèntic en els dos casos: les dues veus, els traços dels dos artistes, són perfectament audibles i visibles, com a formes específiques d'expressió, en la fecundació recíproca i en l'amplificació de sentits que suposa tot diàleg autèntic.
Ens trobem d'entrada amb la deliberada voluntat de transgredir les convencions més superficials de les arts respectives en el sentit del títol (que es cenyeix a aquella descriptivitat tan usual en moltes propostes plàstiques i no pocs treballs poètics), una mena de sinestèsia o transferència metafòrica entre la pintura i la poesia, sense que la maniobra, a la vista dels resultats, signifique cap mena de renúncia a l'essencial de cada modalitat artística i sí una obertura de possibilitats temàtiques i expressives. Així, Salinas escriu les seues pintures traçant símbols fònics, grafies, i Navarro fen la matèria del sentit amb l'instrument tallant de les seues paraules: incisions. La impressió de la forma de les lletres és tan visible en els quadres de Salinas com audible en els poemes de Navarro ho és la presència de l'element matèric.
Com en altres llibres de Joan Navarro (pense ara en el seu darrer treball A deslloc), el llarg poema inicial es pot llegir quasi com un manual d'instruccions o, millor, com un mapa que dibuixa la totalitat del viatge que són els seus poemes en prosa, l'embrió i el cos perfet, l'origen i el final, creació i dissipació, com un joc de nines russes pautat pels dos punts (realitats disposades en cercles concèntrics) i el punt, alenada entre dues analogies, el·lipsis que habiten distàncies comptades en milers d'anys llum, sincronia de l'esclat fenomenològic.
Aquest llarg poema és una paràfrasi del Gènesi. No parteix, però, de l'abans sinó del després: “Després de la paraula tot fou paraula”. Com en el relat bíblic, és a través de la paraula ja humanitzada (per “guarir-nos de la malenconia del buit”, “Pedra de betzoar per a la tristesa”), que el “garbuix de sons s'il·luminava”, que s'engendren noves paraules, “Incisions: Fornícules del no-res”. Però la linealitat de la narració, l'arbitrari ordre cronològic de causes i efectes, es trenca ací, es doblega i mira enrere, cap als imaginats moments anteriors al primer hàlit de vida, cap a “aquelles hores primeres”, “La veu d'aquella aurora”. El poema recorre el camí i el dissol; la maniobra consisteix a “diluir-se en el trànsit” i “Persistir”. Sobre l'anomenada i callada presència dels objectes, en la mudesa impassible dels processos, de sobte s'erigeix el subjecte sense nom (“No era allà, però hi era”) o viatgem una distància còsmica que ens duu a Aschenbach (el de Mort a Venècia?), a les síl·labes trèmules de Baruch (Spinoza?) o a l'Eurídice que habita el regne de les tenebres. Construccions de les paraules, trama i ordim de la memòria, “paraules que parlen d'elles i entre elles i que callen en dir-se”. Tot això després de la paraula, i gràcies a ella, coneixement i experiència, nom i cosa del nom. “I abans de la pintura”? Aquesta pregunta tanca el cercle del primer poema i obri la porta dels altres disset.
A partir d'ací, en poemes més breus, es multipliquen i solidifiquen les correspondències entre quadres i paraules, i l'exquisita selecció lèxica de Joan Navarro, que busca el grau màxim de precisió objectual en una escriptura entretallada (“Moviments del pensar”, en diu l'autor) que va donant lloc a l'emanació permanent de sentit i referències com una obra sempre oberta en la seua infinitud, es concentra i s'expandeix en l'expressió del procés, en el pòsit i la deixalla, en el sediment, en l'etern retorn dels noms a les coses dels noms: perpètua gènesi i moviment. El diàleg entre aquests dos grans artistes, per a sort de tots, continua regalant un material preciós a la nostra gana de plenitud i bellesa.

Publicat a Saó núm. 354, novembre de 2010.

El matís d'Hugo Mas

Feia estona que m'havia penedit d'anar en cotxe al concert que Hugo Mas oferí a la Sala Matisse la nit del dijous quan vaig trobar un espai miraculosament lliure en l'infinit cementeri d'automòbils de Blasco Ibáñez. El fred i els perills nocturns que assetgen el ciclista, em repetia, eren preferibles a l'estúpid desassossec de buscar aparcament com l'ase voltant la sínia. Sort que m'ho havia agafat amb temps. Quan vaig arribar al local només hi havia els instruments dels músics a l'escenari i deu o dotze matiners com jo que demanaven beguda. La sala ja era quasi plena quan va aparèixer l'Hugo i a mi encara em quedava mig gintònic. Amics, coneguts i saludats de l'artista, entre ells bona cosa d'alcoians, encaixaven i intercanviaven mots amb la concreta intensitat dels prolegòmens d'una actuació. Va pujar Hugo a l'escenari amb l'estudiat aire de descurança marca de la casa i, fetes les presentacions mentre l'orquestra escalfava motors, demanava un rom amb llima i una cigarreta. Per molt que la majoria dels congregats hi havíem anat per escoltar-lo, no és fàcil, per les dificultats acústiques del local i els confusos titubejos dels principis, captar l'atenció del respectacle d'una manera tan contundent i immediata com ho sap fer Hugo, que des de la primera síl·laba deixa clar que està disposat a seduir-nos amb el millor de si mateix, que és molt. I així fou durant un recital d'hora llarga en el qual va repassar els principals temes del seu àlbum més el regal d'un himne anarquista de Léo Ferré que ell posa en boca dels treballadors alcoians. Que l'Hugo Mas és un monstre de l'escena (per recórrer a un tòpic tan manit com indispensable) és cosa evident, com ho és la seua capacitat per liderar uns músics a qui deu bona part de la qualitat dels seus arranjaments musicals. Però la raó per la qual aquest músic-poeta, que ha assumit sense estridències els llegats més vius i imperibles de la cançó, és punt i a part en l'actual panorama rau en la saviesa amb què subministra el matís i fa rodar la seua proposta sobre l'eix de la paraula dita, cantada, recitada, mussitada, l'elegant administració dels seus silencis. L'explosió de sentits que ens va regalar a la caverna de la Sala Matisse, l'allau d'emocions amb què ens fa bategar la bona cançó.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 18 de desembre de 2010.

                                                     Foto d'Ernest Estornell durant l'actuació a 
                                                                    l'IES F. Ferrer i Guàrdia 1/12/2010.

Nosferatu

Té mèrit que a aquestes alçades de la pel·lícula (o és més aviat una interminable sèrie televisiva?) protagonitzada pel nosferatu de Castelló, aquest monstre de l'escena encara ens sorprenga amb un nou colp d'efecte que deixa petites tantes memorables actuacions com li recordàvem. Com passa quasi sempre que la immensa figura de Carlos Fabra ocupa la pantalla mediàtica, la notícia de l'estàtua projectada per a l'aeroport de la capital de la Plana ha estat subratllada per una sintaxi que posa la carn de gallina. Els en reproduiré un exemple, possiblement millorat pel redactor del periòdic, i que siga el que Déu vulga: “Él se inspira en mí, saliendo de la cabeza de Carlos Fabra un aeropuerto”. La frase sona estranya, forçada, com d'ultratomba, però és que la destresa literària no és el plat fort dels films de terror, i menys quan el protagonista hi ha de fer a més de guionista, director i productor alhora. L'aeroport que està eixint del cap amb ulleres fosques de Fabra és, sens dubte, el de Castelló, tot i que de moment l'únic que es veu (o que no es veu) és l'empresa Aerocas i els 300.000 euros destinats a l'erecció del monument de 24 metres d'alçada i 18 de diàmetre obra de Ripollés, coprotagonista de la pel·lícula. Suposem que els avions, que hauran d'anar amb compte de no impactar contra un obstacle de tals dimensions, vindran després. De l'artista en qüestió només coneixem una mena d'aspirina amb braços i cames que presideix una coneguda rotonda de València, de manera que no estem en condicions d'avaluar-ne els mèrits, tot i que sembla, per les fotografies en què apareix vestit d'arlequí o de bufó, perfecte per a pel·lícules de vampirs especialitzats a xuclar la sang dels pressupostos. També hem vist la cara de l'estàtua inspirada en el cap d'on ix l'aeroport, una màscara mortuòria que s'ha estalviat el repte de reproduir els ulls de l'ensabonat president. En comptes dels ulls que miren, doncs, hi tindrem l'espill opac de nosferatu. Per muntar la seqüència final de la pel·lícula suggerim el conegut poema de Brossa, que li va que ni pintat: “Aquí és un home. / Aquí és un cadàver. / Aquí és una estàtuta”.

Publicat a Levante-EMT, dissabte 11 de desembre de 2010.

Els budells del poder

De les afirmacions d'Aznar al diplomàtic estadounidenc de torn que acaben de destapar els papers de Wikileaks (traduïm l'intraduïble: “Si veig Espanya desesperada, hauria de tornar-hi”), es desprenen tot de dubtes inquietants. ¿No expressa la part condicional de l'oració més aviat un desig (sord, tàcit, subordinat, com la majoria dels que sol llançar entre dents, amagat darrere el bigotet fatxa, l'expresident) que una possibilitat raonable? Desig de veure Espanya en plena desesperació per haver-hi de tornar (no a Espanya, sinó al poder directe sobre ella) a desfacer entuertos. No direm res sobre la desesperació d'Espanya, ni sobre la idea que tal cosa puga ser visible a ulls humans, i menys a ulls tan petits com els d'Aznar. ¿I si a la hipotètica manca d'esperança hagués contribuït (però això no entra en els seus càlculs) de manera decisiva ell mateix i el seu partit? Volverán las oscuras golondrinas o banderas victoriosas, tant se val. La malenconia de qui va presentar la retirada de l'atado y bien atado en la figura de Rajoy com un servei a la pàtria i no com el que realment fou, l'única manera de salvar la pell i continuar pastant milions a compte de les multinacionals neocons, torna de tant en tant per omplir el present d'una por retrospectiva que tomba d'esquenes. Amb tot, no és aquesta ni de lluny la notícia més substanciosa de l'allau de papers que posen a la intempèrie els budells de l'exercici del poder gràcies als agosarats de Wikileaks. En el fons el quart de milió de documents alliberats del secretisme dels estats no aporten cap novetat, res que no sospitàssem o que no estigués més o menys escrit i descrit de Maquiavelo ençà. Però de la sospita més o menys fundada sobre les misèries del poder hem passat d'un colp a la verificació documentada. Els quatre o cinc periòdics més importants del món no han tingut més remei que administrar la bomba i veure d'alleujar-ne els efectes curant-se en salut. Potser tot això posa en entredit les pràctiques del periodisme convencional i subsidiari (el quart poder és al capdavall poder). Però més enllà de les revelacions d'Aznar, que empetiteixen encara més el ridícul salvapàtries, hi ha el dubte de si tot això no es perdrà en l'oceà fagocitador de l'actualitat i si, exposats els budells del poder a l'aire lliure, podrem crear-ne un altre de necessari i possible.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 4 de desembre de 2010.