Saials. Manel Marí, l'esperit de la poesia

El temps, els anys viscuts, l'experiència acumulada no garanteixen la maduració del poeta. Hi ha un tipus de gran poesia que no necessita envellir en barril per produir un vi extraordinari, resultat de l'estranya confluència de condicions i qualitats irrepetibles. Manel Marí, que la Vella Dama s'ha endut als 42 anys, pertanyia a aquesta nissaga inspirada pels déus de la música i el sentit. Fou madur als 20 i als 30, i als 40 conquistà un racó d'eternitat amb Tavernàries: «mastego encenalls per escopir l'incendi». / Perquè l'autèntic esperit del vi de la poesia és jovialitat i joventut per molts anys que hom tinga, és la recerca constant, el cul que no s'asseu enlloc, i menys que enlloc en la pròpia raó o en les pròpies certeses: «la certesa és el crim que endormisca l'estrèpit, / que apaivaga l'instint cabdal de la recerca». / Si alguna cosa pot dir la poesia, si a algun misteri ens acosta és al molt obert de la vida en carn viva d'una persona que, en dir-se, esclata en el fulgor durable de l'universal, en el llamp efímer d'allò que és comunicable, «el que es vol dir però no pot ser audible». Al fons de tota gran poesia batega un vida viscuda radicalment, en cos i ment. / Hi ha genis aliens per complet a la immodèstia i la maledicència. El Manel atresorava aquestes dues rares virtuts. No perquè no fos conscient dels propis mèrits sinó perquè qui està acostumat a acarar-se a l'abisme humà dels propis estimballs no estrafà la veu en eco ni traeix el cant en balbuceig. Ni, coneixedor del dolor i la feblesa humana, cap home o dona no li és aliè, ni superior ni situat per davall del muscle: «sóc la veu i la cendra». / És tot això i més el que el feia tan amable i tan estimat («tibar les fronteres cap a l'abast dels braços») des dels primers compassos, la planera confiança amb què es lliurava naturalment, sense punxes ni estridències, sense moviments impostats, sense egos vacus. Era un home que sempre besava. / I tanmateix fou llamp, terratrèmol, força desbocada, un home lliure que es va fer creant. Mantingué, en temps de desencís i d'impotència, la resistència de l'infant a qualsevol forma de claudicació, tedi i tebiesa, i pagà amb l'única moneda que els déus accepten, la pròpia vida esmerçada en la revolta: «no morir cada dia és viure mort». / La mort és la més forta, sobretot quan s'acarnissa amb una criatura jove. Tant s'enamorà d'ell que volgué estalviar-li futurs oprobis, reservar-hi la incerta glòria d'unes lletres de llegenda. No he vist mai en tan poc espai tanta gent plorant a cor l'adéu a l'amic poeta. / Intuïm que per arribar a l'autenticitat que Manel es va forjar hem de continuar escandallant amb cura els seus poemes. No en vam tenir prou amb la seua generositat, el seu art de fer-se estimar, el seu posat d'infant alhora incrèdul, entremaliat, lúcid i bo. Sota la sociable senzillesa que sempre li agrairem s'amagava la complexitat dels ulls que hi veuen més lluny i un silenci intel·ligent fet a base de moltes justes paraules. / Amb elles continuarem cercant «l'amor que és pàtria, encís, cleda i esclat, / l'amor que acobla els pànics a la vida». / Amb ell continuarem vagant per les tavernes de la vida: «sóc tot allò que oblido i que no oblido».

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 3 de febrer de 2017.]

 

Saials. Faules hispàniques

En els seus deliris de grandesa, que en el fons són la màscara de la impotència, la incompetència i la malvestat, els amos del corral hispànic estan a punt de matar les gallines dels ous d'or del poder judicial. Fins ara els han anat ponent uns ous grans i brillants capaços d'amagar les pròpies misèries delictives i d'assetjar per terra, mar i aire (i clavegueram) l'enemic públic número u, l'independentisme, que ha tornat a vèncer a les urnes. Fins en un règim autoritari com el del corral, el pinso de frau de llei que es volia donar al Consell d'Estat perquè impugnés la candidatura de Puigdemont ha fet avortar la fèrtil gallina consultiva. No acostumat a aquestes rebequeries, M. Rajoy, en aliança amb el pollastret psocialista, se n'ha anat directe a la gran lloca del Constitucional, infal·lible fins ara com a ponedora. Acabaran matant-les totes. / A tal efecte va fer la seua compareixença davant el focus mediàtic la gallina Soraya-Turureta. Va escatainar tant com va saber, alçant els índexs amenaçadors, amb ulleres i posats que amb prou feines dissimulaven la falta de confiança en les pròpies paraules i les basques i la depressió que li produeix el vol lliure del president exiliat, a ella que no coneix més que el corral i l'estretor de mires hispànica. / El Coiot Pepot no para de tramar emboscades aprofitant la confusió entre jutges polítics (Llarena i cia.) i polítics jutges (M. Rajoy i cia.). Quan ja està a punt de fer esclatar la dinamita, passa Carles Correcamins a tota hòstia (bip-bip) i l'explosió deixa socarrimat El Coiot i amb la seua trista figura estampada al fons de l'estimball. / La realitat s'assembla a la faula només en l'obstinació persecutòria d'El Coiot, en la frustració permanent de les seues pretensions. Potser si renunciés a cruspir-se el Correcamins i intentés dialogar-hi, podrien fer una partideta a cotos, evitar el ridícul i no sentir-se tan infeliç enmig del desert de la intolerància. / Ni blanc ni negre, el gat hereu del franquisme, que es passeja per les teulades desafiant l'equilibri democràtic, ja no caça ratolins. / Almenys ratolins espavilats com Jerry Puigdemont, que fa anar de bòlit Tom Rajoy, Tom Zoido i Tom Sáenz (gats intercanviables segons l'escena). Els felins tenen urpes, força i ullals esmolats i compten amb l'ajut d'altres gats de la banda com Tom Sánchez i Tom Rivera, però a Jerry Puigdemont és molt difícil menjar-se'l. Té ferms principis democràtics, un poble de pacients rosegadors li fa costat i a més parla bé i en diferents idiomes, cosa que els gats monolingües no li perdonen. / Alguns dels que més van gallejar en el corral valencià són avui patètics protagonistes de revelacions, falsos penediments i desplomades per un torrat de segó penitenciari. Ricardo Costa llueix avui a la banqueta dels acusats la mateixa polsera rojigualda que ja tenia en l'època de l'espoli despietat ordenat per Camps i el seu amic per davant, darrere i de costat M. Rajoy. Molts dels antics i actuals votants d'aquesta màfia estan ara mirant cap a una altra banda amb les orelles tapades. / Quant de temps més durarà el vol gallinaci de Rajoy? I el festí de les altres grans aus carronyeres? De moment el ridícul continua i per això han enviat el rei lleó Felip VI com a portaveu del govern a Davos perquè continue alliçonant sobre l'imperi (de la llei, diu que) amb el segrest de la democràcia. L'estruç té un estómac a prova de bombes i el lleó ho és només per la cua.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 27 de gener de 2018.]

 

[Nodrida representació de la banda en els dies de vins i roses.]

Dol de llum

Jordi Solà Coll, Ulls de glaç. Pròleg de Maria Josep Escrivà. 32è Premi Miquel Martí i Pol de l'Ajuntament de Roda de Ter i de la Fundació Miquel Martí i Pol, 2016. Pagès editors, Biblioteca de la Suda núm. 195, Lleida, 2017.

· · ·

Hi ha en aquest primer llibre de Jordi Solà (Barcelona, 1963) una tensió constant entre elements que solem identificar com a pertanyents a camps de sentit oposats o irreconciliables. Com el sintagma extret d'un dels versos del llibre que ens serveix per donar títol al present comentari. El dol, que si més no en el nostre àmbit cultural remet a foscor i dolor, paraula de la qual deriva, i la llum no semblen poder maridar-se sinó gràcies precisament a l'espai de sentit nou que inauguren els poemes. Ulls de glaç en va ple, d'aquestes paradoxes: «daurat exili», «efímera constància», «extensió del límit», «parracs de llum», «la teva manera d'estar viu és fer el mort / sobre les aigües». Probablement perquè la visió que l'autor té de la pròpia vida, en la fluència meditativa que són els poemes, i de l'existència en general es nodreix de la consciència que les contradiccions en formen part indestriable, que la vida és pura i dura paradoxa: «la dual naturalesa de les coses: / víctima i botxí / conviuen porta a porta». El mateix títol del llibre, Ulls de glaç, remet a aquesta tensió, centrada ara a reconèixer la impossibilitat d'impedir que el goig d'ahir desemboque en la desolació d'avui, que ni tan sols puguem veure-hi amb claredat i comprendre, que se'ns glace la mirada, que els ulls se'ns tornen vidre (vegeu els poemes «Ulls de glaç» i «L'ull de vidre» a la primera part), per molt que, ben coherentment, en el magnífic «El pont de la memòria» de la segona part s'hi expressa la idea contrària: «tot allò que fou, és», seguint Francesc Parcerisas, i en conseqüència, el poeta només pot viure «ancorat en el passat», sentir «l'escalf d'un temps pretèrit –en contrast / amb el fred d'avui». També enllaça amb el títol el fet que el sentit predominant d'aquests poemes, allò que engega el moviment reflexiu del poema, és la vista articulada com a mirada sobre un mateix i sobre la pròpia experiència i sobre el passat viscut. És el gest del fotògraf, del captador d'instantànies que a través de la paraula només pot retenir no el detall precís, els contorns nítds d'un objecte o d'un paisatge, el negatiu perfectament impressionat per l'impacte de la llum, sinó la pura abstracció, el sentit del sentit, la vaguetat consubstancial a la paraula poètica, despullada de tot artifici, en un esforç de veritat que traspassa la mateixa matèria lumínica. El viatger visita les ruïnes del passat i, davant l'abisme del temps, veu com el vent ha esborrat les seues empremtes damut l'arena del desert. Aquesta és una de les sensacions que el lector té quan llegeix els poemes d'en Jordi Solà, per molt que al capdavall el gest de l'escriptura i la rebel·lia que des del fons construeix el poema sempre són un sí radical, un alè indissimulat d'esperança: «creure / en la potència de la vida. / Un esclat de llum sense tornada, // ebri de dilemes», «sota el torb i la tempesta, / parracs de llum es manifesten», «matenir, / dia a dia, la dignitat en la derrota».

Acompanyen en aquest primer viatge de l'autor a través del món de l'edició d'un poemari una galeria de poetes citats i homenatjats, al costat dels quals Jordi Solà vol deixar ben clares les seues preferències, algunes de les fites lieràries del seu periple: Elitis, Nietzsche, Vicent Alonso, Rilke, Baudelaire, Borges, Seferis, Teresa Pascual, Francesc Parcerisas, Whitman, Anna Montero, Vallejo, Ritsos i Marc Granell. Entre clàssics universals, un grapat de catalans contemporanis, predominantment de la branca sud. I un homenatge més que eloqüent titulat «Un llegat de llum» a Paul Celan, el poeta de les foscors lluminoses. Però el viatge d'Ulls de glaç és també la síntesi de molts altres viatges del poeta a través de l'espai i del temps, i l'abundància dels topònims n'hi deixa rastres: les ruïnes de Pèrgam i el seu «bes contradictori», Vārānasi, «la ciutat dels morts», i el Ganges, Barcelona, Roma, Miramar de la Safor, Venècia (Ponte degli Scalzi), Delfos, Armènia i Srebenica, on «sucumbeix la condició / a l'extermini» o Gal·lípoli, on podem enfonsar les naus per començar una nova singladura. Entre el pròleg de Maria Josep Escrivà –escrit amb la delicadesa i el rigor a què ens té acostumats l'autora– i la fotografia i unes notes finals de l'autor, transcorren aquests 29 poemes, dividits en dues seccions, que destil·len tota la llum de qui sap dialogar amb les pròpies ombres i entén la poesia com a verificació que un ha fet el que pertocava, que la vida té sentit en l'esforç impagable per la veritat. Més enllà hi ha el desert, el camí que mai no acaba.

[Publicat a El Punt-Avui el diumenge 21 de gener de 2018.]

La barra de Zoido

Per fi va comparèixer el ministre Zoido al Senat per explicar l'operació Copèrnic, el desplegament d'entre 6.000 i 10.000 efectius de Policia i Guàrdia Civil abans i durant l'1 d'octubre i fins fa quatre dies. Ara ja sabem que l'estat hi va despendre 87 milions d'euros, als quals s'haurien d'afegir els altres 63,4 amb què es va comprar el silenci de Letònia, que havia expressat en alguna ocasió la seua simpatia per la causa catalana, en forma d'enviament de tropes i material de guerra de l'exèrcit per defensar la frontera del país bàltic d'un hipotètic atac rus. Rússia, també dirigida per un mafiós expert en guerres brutes i víctima de compulsions autoritàries com Putin, hauria de concitar l'admiració dels nostres governants per la sintonia de formes i interessos, però en canvi els excita la libido fatxa i els fa viatjar pel túnel del temps a l'època de «l'or de Moscou», la División Azul i el periclitat internacionalisme proletari dels bolxevics i fantasiejar amb intervencions russes a favor dels separatistes i pel·lícules d'espies a l'avorrida madame Cospedal. Com és marca de la casa, el desplegament bèl·lic s'ha estalviat el constitucional i prescriptiu permís del congrés, que per a aquestes coses de Catalunya «no duelen prendas ni atajos». Els diners i els collons per a les ocasions, sostraient-los si cal (que cal) de vulgars i molestes necessitats socials. És el cas que per fi Juan Ignacio Zoido arribà, veié, parlà durant una eternitat i no convencé amb unes mentides que ell més que ningú sabia que ho eren. La negació de l'evidència ja no és un símptoma alarmant de borratxera sinó la manera com l'estat i els seus beneficiaris principals volen fer passar per normal el que no ho és de cap manera: no hi va haver un referèndum a Catalunya (però van votar més de dos milions de ciutadans), només es va disparar una bola de goma que casualment va rebentar l'ull de Roger Español (d'això se'n diu optimització de recursos, màxima eficàcia), l'actuació policial fou proporcionada i professional (cosa que desmenteixen milions d'imatges, les denúncies de Human Rights Watch i els 1.066 ferits compatibilitzats per la Conselleria de Sanitat i el Col·legi de Metges) davant gent organitzada (per votar) i, en fi, els partits independentistes no han guanyat les eleccions ni Puigdemont pot ser investit. La anormalitat, a base d'intoxicació desinformativa, s'ha instal·lat enmig de la més anodina normalitat i no pararà de tapar els forats negres de la gestió del PP, la corrupció convertida en llei que ja se n'ix per totes les andrones i el procés de regressió democràtica més bèstia que hem conegut en temps pseudodemocràtics. És la barra lliure que permet apallissar impunement, mantenir-se en el càrrec com una llepassa si s'és un inútil corrupte però es té la paella pel mànec, tancar persones justes, forçar exilis, clausurar autogoverns, pixar-se (com els polis de Calella) sobre els drets democràtics. Gràcies que Jon Iñarritu, senador per EH Bildu, en una intervenció memorable, va cantar les quaranta a l'indimissible ministre i va desmuntar una a una totes les fal·làcies. Hi ha polítics que et reconcilien amb la política, com aquest basc ferm i tranquil.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 20 de gener de 2018.]

 

Vicent Micó sempre en la memòria

Vicent Micó i Garcia, el nostre pare Vicent, ens va deixar ahir. Aquest capellà, nascut a l'Olleria en 1928, fou molt popular a Alcoi d'ençà que es va fer càrrec de la parròquia de Santa Rosa a finals dels anys 60. El seu compromís amb el poble, les lluites per la democràcia, els drets civils i la cultura de la pau i la no-violència, i el seu tarannà inquiet i generós, el portaren ja fa més de 40 anys a fundar una comunitat a Turballos, el poblet abandonat del comtat que va rehabilitar amb els seus amics i on hi ha establerta i arrelada una de les experiències de vida alternativa més suggestives i creatives del país. Quan li preguntaven, a ell li agradava dir que Turballos era un poble valencià i ecològic, un espai obert a tota aquella persona que ho necessités en qualsevol moment, un grup de persones que tenia en l'autoabastiment d'aliments i altres necessitats bàsiques una de les divises bàsiques. El cristianisme de Vicent, enriquit amb les ensenyances de Ghandi, era de socarrel, de terra llaurada, d'olivera i garrofer, d'amor universal a la gent i la natura, de pau i d'harmonia espiritual, equilibrat en la causa dels pobres, en la causa dels oprimits, en la causa del País Valencià. Sense renunciar mai a l'estudi i la reflexió teològica, el sentit que Vicent va donar a la seua vida era de xafar terra en el compromís i la consciència que el manament «guanyaràs el pa amb la suor del teu front» volia dir amor al proisme des del respecte rigorós a la igualtat i al dret a la diferència. Volia dir també, lluny de tot afany proselitista, que el cel en el qual va creure s'havia de construir a la terra, al marge de les misèries del poder i sovint enfrontant-s'hi. La seua església s'escriu en minúscula i és d'una fidelitat etimològica estricta al concepte d'assemblea, de comunitat humana, de conveïns, de cooperants, un comunisme fet a base d'amor i respecte per la vida i que implica una renúncia explícita als privilegis de la institució eclesiàstica per abraçar la noble causa de la solidaritat humana.

La seua militància a favor de l'idioma i la cultura catalanes (per a ell la paraula era sagrada), mantinguda amb persistència i humilitat durant tants anys, li valgueren el Premi Joan Valls i Jordà de l'any 2004. Vicent fou també una peça clau en l'organització de les Marxes per la Pau i la No-Violència, en les activitats de la Plataforma 0'7 i del grup Alcoi per la Pau. Ens deixa a més una memorable obra escrita, en forma de traduccions del Nou Testament i alguns psalms al valencià

–traducció que per cert va presentar el poeta Joan Valls a Alcoi en el seu moment– però també d'articles periodístics que van ser publicats, entre d'altres, al Ciudad de Alcoy, a El Punt-Avui o a la revista Saó. Reflexions des de Turballos (2017), llibre editat encara no fa un any per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, arreplega part d'aquests escrits.

La dimensió humana de la seua figura menuda, ferma i plena de vida, tal vegada es pot resumir dient que Vicent fou un home bo, un home de bé, un home de pau i amor, paraules que lluny de la vana grandiloqüència amb què alguns volen pintar-les, tenen la profunditat i la solidesa de les coses de veritat, de les coses que perduren. Com el seu exemple i la seua memòria. Els Amics de Joan Valls, i totes aquelles persones que l'hem estimat, trobarem a faltar la seua presència fidel en companyia de l'amiga Pilar Matutano Roig cada vespre de premis i poesia, cada primer de maig d'homenatge i dignitat a la Placeta del Fossar, cada vegada que a les faldes del Benicadell i a Turballos, pels carrers d'Alcoi i en els infinits camins del país, s'anuncie el retorn de la primavera, el feliç temps de plenitud de les cireres, la fermesa de l'esperança, la seua abraçada, les seues barbes franciscanes, la seua indumentària austera, el seu somriure. Descansa en pau.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dijous 11 de gener de 2018.]

 

 

[El pare Vicent, el primer assegut a la dreta, a la tertúlia d'El Micalet, València, el dilluns 6 de juny de 2011. Entre d'altres, al seu costat Francesc Jover i Josep Lluís Bausset. Foto cedida per Josep Miquel Bausset.]

 

Saials. Lisboa

Totes les ciutats, sobretot les revisitades com Lisboa, que vagaregen per tants encontorns de la memòria viscuda i de la transmesa a través de l'experiència cultural, conformen el gran plànol sentimental, les passeres per on camina la vida. / "Lisbon revisited", el poema d'Álvaro de Campos, recitant amb veu muda la seua música callada enmig d'una pluja obliqua i estranyament càlida. / Tornar és reconèixer, contrastar les dades conservades per l'atzar de la memòria, i és perdre's pels carrerons de l'oblit. / L'oblit i la memòria es diuen ciutat blanca, la de la pedra de les esglésies, la dels llindars de portes i finestres, la dels palaus i edificis sumptuosos i cases pobres, la de la saudade sense metafísica, aquesta alteració química, aquesta broma pesada dels humors i la brisa atlàntica. / I Lisboa també està a punt de sucumbir per l'assalt del turisme de masses. Si sobreviu serà gràcies als caminants solitaris que fora de les rutes marcades fan malabarismes per les voreres més estretes del món, les d'Alfama. / No siguem puristes. Per una volta que un poeta esdevé el fetitxe de la ciutat, el bruixot de la tristesa dels lisboetes, siga Pessoa omnipresent i a bona hora, fins en les botigues de conserves! / És pels seus encanteris que són tan actius i inspirats els poetes de les parets que fan bategar la ciutat mig adormida entre la runa? Penso mas não existo, al Bairro Alto. Não fujas de ti mesmo, a Alfama. O quanto se adia se perde (tot allò que s'ajorna es perd), A fonte do rio é o mar, al Chiado, rua do Alecrim (romer). / A punt de sucumbir, la ciutat es reinventa. Es disfressa d'europea i dos carrers més avall es dessagna de pobresa. / El Partit Comunista Portuguès revindica un salari mínim de 600 euros. Els treballadors portuguesos fumen en silenci al carrer en els seus descansos. / Les lisboetes són les dones menys sofisticades i més austeres que hages vist mai. Van sempre carregades de saudade, de misteri i de bellesa. / Si hem de morir, fem-ho sense cap pressa, com t'atenen els cambrers de la ciutat blanca assetjada per la indústria del turisme. / Un turisme de passes orientades i gastronomia. Ja no és (tan) barat i (tan) bo menjar a Lisboa. / I per a desesperació d'amants del fado com nosaltres, continuen amagant aquest cant fondo al fons de tavernes ràncies i veus marcides propenses al gat per llebre. / La misèria prova moltes formes de venjança, la majoria ineficaces, i sol revertir en més misèria. L'única revolució possible la fa la generositat de la misèria, transformada en una altra cosa. / Valeu a pena? –es pregunta Pessoa entre llaunes de sardines, bacallà o llobarro en una botiga del Rossio– Tudo vale a pena / Se a alma não é pequena. Deus ao mar o perigo e o abismo deu. / Mas nele é que espelhou o céu. / Valgué la pena? En el perill i l'abisme del mar o la ciutat, que és l'aventura que navega o camina, s'emmiralla el cel. 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 6 de gener de 2018.] 

 

Saials de Cap d'Any

S'acosta el Cap d'Any, torquem la pols, parem la millor taula, celebrem el trànsit al nou any, el salt del set al vuit, com en el joc de l'enxanc o sambori. A peu coix, espentant la pedra, dempeus. Pensem en allò que deixem i en allò que ens espera. Per continuar dempeus, en els rituals de la repetició, en l'aventura del nou de trinca. / La sonsònia de les «retallades» és, paradoxalment, anestèsia pura. Ens volen fer creure que alguna vegada l'Estat benefactor, el Pare Patró, repartia equitativament la hisenda entre els seus fills. En quina Edat d'Or? Quan els pactes politicosocials de les forces hegemòniques de dreta i esquerra establien quin era el límit suportable de l'explotació, per exemple quants diners es destinaven a educació o sanitat o a garantir la renda de desocupats i jubilats (sempre lluny dels estàndards europeus, és clar). Es tractava de sacralitzar l'almoina, disfressada de dret social, sense posar mai en dubte el sistema de (no) repartició de la riquesa. / Però van venir de nou les vaques magres i la mamella europea ja no donava per alimentar tanta desídia i van ordenar ajustar-se el cinturó (les famoses retallades). I com que els guanys del capital i l'avarícia financera i les despeses de la corona (d'espines) i els pressupostos per a policia i militars i els fastos prescindibles i tot el sursuncorda i la bíblia en pasta eren intocables… A protestar contra les retallades de l'Estat del Benestar (un altre dels eufemismes tramposos), a pidolar les molletes que cauen de la taula del festí del capital, però sense qüestionar-ne mai les causes ni despentinar-se massa, no fos cas que despertés la fera. / Retallades? Ací ho teniu: es passen les sentències del Suprem per l'entrecuix quan volen, per exemple per pagar a Florentino Pérez per la ignomínia del Castor. D'on ixen tants diners? Algú qüestiona que el bandoler continue de president del Reial? I que no dimitesca ni déu per l'enèsim escàndol? / Els promotors de l'«¡A por ellos!» no descansen malgrat la derrota sense pal·liatius en les eleccions catalanes. Ara miren d'estimular-se somniant en la tornada de Puigdemont i engarjolar-lo. Al·leguen que és pròfug de la justícia, però ho és del garrot, que no és el mateix. És legítima autodefensa salvar la pròpia pell i la de la inviolabilitat de la institució que es representa. I continuar internacionalitzant la denúncia i la causa. / Mentre apliquen l'embolica que fa fort a compte (sobretot) de la revolta catalana, han buidat la intocable vidriola de les pensions. És inevitable pensar que s'ho han gastat en part en les descomunals despeses que implica mantenir tanta policia amarrada a Barcelona i donar-los el ranxo, per dolent que siga. Era precís això? –diríem en alcoià. / Quan una política no té més faena que acusar de racisme els patges (i patgesses, com n'hauríem ja de dir) de la festa de Reis alcoiana i ningú no la cessa és que aquesta democràcia està malalta. També això és causa de «retallades». / Que acabeu de passar unes bones festes i no us donen gat per llebre. I ara alcem la copa: «L'any que ve que mos ho millore».

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 30 de desembre de 2017.]

 

No volies caldo?

No hi ha hagut ni una sola enquesta de la tendenciosa i submisa premsa espanyola que s'acostés ni remotament al veredicte de les urnes d'aquesta jornada històrica del 21D. Però la realitat és tossuda i l'independentisme revalida la majoria absoluta en escons i fins supera el llindar dels dos milions obtinguts sota la pluja de les porres de l'1 d'octubre. Que C's haja estat el partit més votat, en detriment d'un PP residual, serveix al bloc monàrquic de ben poc, a penes per consolidar l'estil mestretites d'Arrimadas i fer denteta per a un futur hegemònic que substituesca un PP més socarrat que una metralleta d'Alcapone a nivell d'Estat, amb la qual cosa tindrem idèntics gossos amb collars similars. Tot havia estat preparat minuciosament per terra, mar i aire. Mig govern legítim a l'exili, l'altre mig a la presó, les bombes de la desinformació caient tothora des del cel mediàtic, els habituals problemes amb el vot de l'exterior, la Virreina Soraya presumint d'haver escapçat el moviment (llança un tro de bac i es pega al peu per demostrar que la justícia està al servei del govern del PP), Iceta en pla rei del mambo amb els seus balls immorals i ridículs i el seus nyaps per solucionar res, Albiol bavejant amb el discurs més subtil de què és capaç ("¡A por ellos!") i Domènech llançat en caiguda lliure a la insignificància amb l'ajuda de les declaracions d'Iglesias i Monedero, que competien a veure qui la deia més grossa des del seu sofà de polítics de saló de la Villa y Corte (i mala confecció)... I tanmateix, com en el poema de Martí i Pol, la remor, o el groc, o la dignitat d'un poble decidit a posar en pràctica cada dia les utopies imprescindibles de la democràcia, persisteix. El colp d'estat articulat amb el 155, els entusiastes aplaudidors de la mà dura per a la preservació del seu ordre, la monarquia del borbó que s'ha proposat repetir la gesta d'abdicació i exili del seu besavi apostant a la carta perdedora de la violència, i el franquisme invicte que continua fent de corcó d'unes institucions incapaces de renovar-se, la negativa a entendre la realitat de Catalunya i la necessitat del diàleg i la negociació com a base de la política: tot això ha estat derrotat, èpicament, pels ciutadans de Catalunya. Però és molt probable que els responsables d'haver posat la democràcia contra les cordes no aprenguen la lliçó de realitat i realisme d'aquestes eleccions. És probable, fins i tot, que reaccionen com en ells és costum, amb la violenta ceguesa de l'orgull ferit, i caiguen en la temptació de voler apagar el foc amb benzina i de sufocar l'ànsia de llibertat amb més 155 i més repressió, cabotades contra la paret fins que tot rebente. M. Rajoy continua aferrant-se a la política ficció i al paper que impedeix una solució democràtica. Però els filets de plastilina, per molt que ell semble no immutar-se, estan enfonsant-lo en un pou de matèria fosca, com aquelles tristes aus que batien impotents les ales empastifades quan el xapapote. Just final d'un reialme presidit pel despropòsit i la mentida. Europa ja no li pot donar més crèdit ni més corda, i probablement tampoc el seu partit, els seus còmplices i els seus votants si no volen ser arrossegats amb ell a l'abisme que com una boca de tauró ja mostra els seus ullals.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 23 de desembre de 2017.]

Fal·làcies de dreta a esquerra i viceversa

La revolució democràtica de Catalunya i la construcció de la república està trencant molts dels esquemes amb què l'anàlisi i teoria política anaven tirant. Contràriament al que podíem esperar, aquest envit democràtic no està suscitant la solidaritat, ni tan sols la simpatia, que es mereix, cosa més que lògica en el cas de les elits, dretes i estructures a què s'enfronta directament sinó tampoc en les denominades esquerres amb veleïtats més o menys republicanes. Ben mirat totes les revolucions desfan els motles de les que les van precedir, perquè tota revolució, si ho és de veritat, s'inventa a ella mateixa. La incomprensió del fenomen a dreta i esquerra parteix òbviament de la ignorància (de les circumstàncies històriques i actuals de la societat catalana), de la mandra que significa pensar i replantejar-se coses, de càlculs electorals partidistes, però sobretot d'una (in)cultura que s'abeura en les fonts ancestrals de l'espanyolisme catalanofòbic (si és que n'hi ha que no ho siga). Així, una de les coartades que l'esquerra de l'espai que representen Podemos-Izquierda Unida i les seues variants territorials, és que no es pot fer una revolució liderada, diuen, per la burgesia i la dreta. Obvien, d'aquesta manera, que la gran burgesia catalana, la del «pont aeri», la que representen La Caixa o el Banc Sabadell, el Círculo Ecuestre, Foment del Treball i d'altres, és contrària, en aliança amb la gran burgesia espanyola parasitària del BOE i de l'espoli de l'Estat, a la independència. Col·locar, per altra banda, el PDEcat en el mateix sac del PP o el C's, en tant que «dreta» sense més, és simplificar i fer trampa. ¿És el mateix una més o menys dreta catalanista de tradició republicana i democràtica, que patí la derrota civil, la mort i l'exili que el franquisme victoriós de tota la vida? ¿I com pot ser que germans de classe i ideologia «dretana» s'hagen separat en víctimes i botxins? És lícit col·locar-los en el mateix sac quan ara com ara són irreconciliables? Més que per apriorismes fàcils que ens van molt bé per calmar la (mala) consciència i creure'ns que controlem des del sofà de casa la realitat, punyetera, subtil, esmunyedissa, potser hauríem de pensar més en què fan les persones que en què són o diuen ser. Mal encaixa la radicalitat democràtica, que estan tornant a pagar amb multes, exili i presó, o les lleis contra els desnonaments, el fracking, la pobresa energètica o la renda garantida, totes tombades per l'Estat, amb les definicions a l'engròs de «burgesia» o «dreta». Sense comptar que en l'actual PDEcat hi conviuen des de socialdemòcrates i democristians a liberals i conservadors. El mateix passa en l'espectre de l'esquerra. Vistes les coses amb perspectiva, qui gosaria afirmar encara que el PSOE és d'esquerres, o federalista, o republicà, mentre avala el 155 i dona suport a Rajoy? Sol passar que els mateixos que es curen en salut i dimiteixen de la responsabilitat històrica de donar suport al procés de Catalunya des d'una perspectiva republicana, democràtica i de classe, acusant-lo de «burgès» (una fal·làcia més vella que el pixar), s'han fet un fart de pactar amb la burgesia des de la «reconciliación nacional» de 1959, la Constitució, els Pactes de la Moncloa o la Reforma Laboral, de l'acceptació de la monarquia o les lleis de punt final dels crims del franquisme. Hi ha també el malentès del que anomenarem, amb permís del diccionari, la «dirigitis»: no poden entendre un moviment transversal, que s'orienta de baix cap a dalt i s'enforteix en els lligams i la confiança entre el poble i les seues institucions perquè és una cosa inaudita en la tradició política espanyola. Siga com vulga, i sense necessitat d'avalar la independència, l'esquerra i els altres pobles de l'Estat estan perdent una ocasió d'or per obrir camins d'aprofundiment democràtic i republicà en la defensa decidida del dret de decidir i de les sobiranies populars. O és que no els interessa i prefereixen continuar fent la viu-viu pels segles dels segles? Podem dir, així, que siguen forces d'esquerra i que siguen útils per a les causes populars?

[Publicat a Tipografia la Moderna el dissabte 16 de desembre de 2017.]

Saials. Deperta, Europa

Batre els propis rècords, com si això fos tan fàcil, ja forma part de la rutina de l'independentisme català. Marca de la casa, estil Kilian Jornet o el Barça de la darrera dècada, per tirar mà del conegut exemple esportiu. La normal anormalitat, però, no pot restar ni un gram de valor al mèrit acumulat ni al que es demostra en cada nou repte./ La guàrdia urbana de Brussel·les parla de 45.000 manifestants. Altres fonts n'eleven la xifra fins a 90.000. La premsa espanyola del règim es manté contra vent, marea i evidències en els 10.000. Això també forma part de la normalitat./ «Se cree el ladrón que todos son de su condición». No sé per què no s'apliquen a ells mateixos un proverbi tan assenyat. Titular d'El País: «El separatismo pasea su odio a España por las calles de Bruselas». Ni un sol aldarull remarcable en aquests anys, ni un vidre trencat, ni un paper en terra. No volen entendre que les coses es poden fer d'una altra manera, perquè ells no les saben fer sinó odiant els diferents, fomentant la catalanofòbia, aplicant l'argument de la porra i el (seu) DNI. A més del nombre de manifestants, hi ha la qualitat, la força democràtica basada en la raó i justícia dels arguments./ Un dels ases (que no asos) de C's feia mofa de la manifestació de Brussel·les. Deia que el que importaven eren els vots, no els «manifestòmetres», pensant-se que els del 155 ja tenen la partida guanyada. Però el cas és que les forces independentistes han guanyat totes les eleccions fins ara més el referèndum de l'1 d'octubre. És típic del llop feixista, quan li convé, posar-se la pell de corder demòcrata. Si tant s'estimen els vots, com és que no han permès mai un referèndum pactat i vinculant per a Catalunya?/. Un altre ase del mateix partit deia que li importaven més els presos d'arreu del món i les foques [sic] que els presos polítics de Catalunya. Gràcies a l'estat d'excepció que des de Catalunya s'escampa arreu d'Espanya, miserables com l'al·ludit poden amollar les seues bajanades amb alegria torera. El poble i les urnes els passaran factura./ En una democràcia normal, Albiol seria excepció i no norma. És clar que en una democràcia homologable el partit més corrupte d'Europa ja faria temps que estaria il·legalitzat. Aquest fantotxe no només es carregaria el model d'escola pública i la TV3 sinó que prohibiria l'estelada al carrer (mentre promociona l'esvàstica i la bandera borbònica amb l'aguilot)./ Que diguen el que vulguen els seus mitjans de deformació de masses. Centenars de bombers vestits de feina donen sang en un hospital de Brussel·les: «El procés cap a la independència ha estat i serà sempre no-violent i pacífic. No vessarem ni una gota de sang per la República Catalana: és massa valuosa. Això sí, la donarem!»./ Quan Pablo Iglesias va despertar de la seua melopea (art de formar melodies) el feixisme encara era allà vetlant armes i ben despert./ La capital d'Europa va reunir dos mons distants i distints: l'esforçada dignitat d'un poble de fermes conviccions democràtiques i europeistes passant fred alegrement al carrer, la trista calefacció dels buròcrates mirant-s'ho fredament des dels despatxos. Només el poble, els pobles, salven el poble, salven Europa.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 9 de desembre de 2017.] 

 [Foto de Jordi Borràs per a Vilaweb.]

 

Les veles del capvespre

Lluís Alpera, Les síl·labes secretes. Premi Francesc Badenes Dalmau de Poesia, Alberic, 2016. Perifèric Poesia núm. 29, Catarroja, juny 2017.

· · ·

L'últim poemari de Lluís Alpera (València, 1938), després d'El nou rapte d'Europa (2008) i l'antologia bilingüe català/castellà Los mapas de Odiseo (2010), és alhora un cant elegíac i una celebració profundament vitalista. Dividit en tres seccions d'extensió desigual, la primera, Poemes del confí, aplega set composicions breus en què el poeta mira serenament la vida des de l'últim tombant del camí. La consciència d'estar habitant en aquest «confí», la regió fronterera més enllà de la qual s'estén el «nefast destí», el «no-res», «l'altra riba», empeny el poeta a fer balanç i a reafirmar-se en aquelles conviccions cíviques que han donat sentit al seu viatge a través de la vida i la poesia. D'un costat, doncs, la fidelitat a un país que sent «inacabat», «orb, sense nom», expressada a través de referents clàssics del viatge, els vaixells, els capvespres i les albes, d'arrel tant ribiana com espriuana («Domini fosc de pedra encercla / el país inacabat»), equilibrant la formulació èpica amb l'experiència més individual. A «l'hivern dels meus ossos» el poeta expressa la soledat («abandonat pels amics», «Em vaig quedant tot sol») i la preocupació pel futur que en un món tecnificat tindran els propis versos. El primer poema d'aquesta sèrie acaba així: «La llum de l'alba et convidarà de nou / a nàixer dempeus». El caràcter eminentment elegíac dels poemes s'hi combina amb la pura celebració genesíaca que contrapunta el material de tot el llibre i que s'explicita amb major intensitat en el títol de la tercera part, Un esbós d'aurora. La innegable desolació del «confí» troba un cert lenitiu en la reafirmació de la rebel·lia cívica de qui va «nàixer dempeus» (en un poema dedicat a Jaume Pérez Montaner hi torna: «nasquérem ben lliures el 38») i en la festa sensual que incita la paraula poètica capaç d'evocar l'esplendor carnal dels amors de joventut.

La segona part es titula, amb una fórmula que prefereix mantenir intacte el seu misteri (com en certa manera també fa el sintagma Les síl·labes secretes que dona títol al conjunt), Els tres mars de les tenebres, i és encapçalada per una citació de Salvatore Quasimodo que reprén un dels temes preferits de la primera part i del conjunt de l'obra alperiana: «Però l'home crida des d'on siga la sort d'una pàtria». Aquesta és la part més extensa del present llibre, estructurada d'una manera ben peculiar, sense títols que n'individualitzen les composicions, que el lector ha de destriar amb les citacions i les dedicatòries que les encapçalen. Lluís Alpera es lliura en aquesta part central del llibre, de no menys de vint-i-sis poemes, a un inestimable exercici d'homenatges personals vinculats la majoria d'ells amb la poesia i els poetes, però també un de molt emotiu a la mare i un altre a la néta com a continuadora de la transmissió lingüística i cultural, evocacions del passat (amb predomini d'exaltacions desinhibides, sovint deliberadament estellesianes, del sexe: «l'entrecuix de donzelles», «la passió pel pinyol», «grandària que t'eixia cabuda i ferotge entre les cames», «la faveta peluda») i paràfrasis i referències poètiques (Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Salvat-Papasseit, Salvador Espriu...). Menció a banda mereixen les constants al·lusions a la lluita civil i política, de vegades inserides en els homenatges a poetes amics com Jaume Pomar, Jaume Pérez Montaner o Josep Maria Llompart, i la militància poètica que se'sdevingué «allà pels anys del realisme històric» «que vàrem alletar, sense saber com», sovint enmig de la tensió entre la temptació lírica i la denúncia de les misèries socials que de vegades tant ha costat de pair. Destaquem també en aquest breu repàs la presència explícita dels esdeveniments dels darrers anys sintetitzats poèticament en forma de «vaixells d'esperança» amb «càrrega d'estelades» i l'espai dedicat a l'exaltació dels plaers gastronòmics, de la libació i els amics d'ofici en una mena d'hedonistes cants tavernaris.

L'última part, breu i en certa manera simètrica de la primera, ja ho hem dit, és Un esbós d'aurora, on s'extrema la tensió entre elegia i celebració que conforma tot el poemari, que vol obrir finestres a la llum mentre «El pols i les síl·labes secretes emigren amb sigil / de la mà de Caront vers la vora incerta de l'avern». El degà dels poetes valencians ha tornat a desplegar les veles en aquest capvespre, quan la llum del sol ponent més bé il·lumina el paisatge. I el viatge continua.

[Publicat a Saó núm. 430 d'octubre de 2017.]

 

[Lluís Alpera a la Glorieta d'Alcoi el març de 2008 durant l'homenatge que diversos poetes van fer a Ovidi Montllor amb motiu dels XXV Premis Manuel Rodríguez Martínez que atorga l'Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà. Foto de Tomàs Tàpia.]

 

Saials. Grocs

Convé recordar-ho. Avui (escric en divendres) és 1 de desembre i fa dos mesos justos del referèndum de l'1 d'octubre. Aquell dia, malgrat les porres i la brutalitat policial, la confiscació d'urnes i amenaces i intimidacions de tota mena, dos milions llargs de catalans van votar. La fortalesa de la dignitat democràtica va aguantar dempeus i amb el cap ben alt l'escomesa poregosa de l'autoritarisme més descarnat./ Contra el que podia semblar, avui l'estat és més feble. Li tremolen les cames –amb greu perill per a les llibertats democràtiques, que són objectes de vidre que trontollen al seu pas marcial. No té por al ridícul, ja que hi reincideix una vegada i una altra privat com es troba d'espills, de premsa democràtica que li pare els peus, de la germana gran Europa, consentidora i plena també de tecles, i de diàleg amb tot el que no és 155, garrotada en swing (com diria l'Ovidi) i matraques de construir mentides. Té una por cerval a perdre els privilegis de les elits que viuen del conte del lladronici./ Tanta por que, en el seu deliri, ha prohibit el color groc, fa despenjar pancartes que demanen llibertat i democràcia, canvia el color de les fonts lluminoses, persegueix llaços i piulets… De moment no han tocat els semàfors. Autors del realisme màgic i poetes tenen ací una font inesgotable d'inspiració. Benvinguts al Regne Bananer d'Espanya, on els plàtans a partir d'ara seran de color blau./ Muden els colors però les causes i les idees romanen, tot i que pel que sembla els d'En Comú Podem i afins no volen adonar-se'n. Ahir es prohibia el roig, o el negre, el violeta i fins el morat republicà. Avui és aquest color humil, una mica insípid, esplendorós només en la natura, el groc, qui provoca les ires d'unes autoritats malhumorades que senten al clatell l'alè de la revolta./ Vols dir que també prohibiran la paraula `groc´?/ El cas és que som a la tardor. Dic groc i la boca se m'omple de fulles d'arbres caducifolis de la Font Roja, dels boscos de fajos de Fredes. I els ulls s'esplaien ja en ginestes primaverals, en camps de blat madur d'estiu solar, en narcisos d'Escòcia./ Quatre barres roges, de sang, sobre camp d'or. Una senyera teixida per exiliats republicans a Orà (on va ser també el comunista alcoià Enrique Peidro, pare de Lino i Emma, la infermera de mon pare) ha arribat de mà en mà fins a les mans del President Puigdemont, també exiliat a Brussel·les com Macià i Ferrer i Guàrdia abans que ell./ Mariana Pineda també brodava la seua bandera./ Un altre groc que no poden suportar els carcellers de la llibertat és el dels cabells de Mònica Terribas, la periodista de Catalunya Ràdio, denunciada pel PP davant la Junta Electoral (que cada vegada s'assembla més a una Junta Militar) per un editorial. La seua contestació, citant Montserrat Roig: «Les paraules no es poden tancar en una gàbia»./ Groga era també l'estrela que posaven als jueus internats en camps d'extermini i als dels guetos a l'alemanya nazi./ Els escamots feixistes campen lliures però Zoido no se n'ha assabentat. Un dels atacants al Blanquerna de Madrid, condemnat i excusat de moment d'entrar en presó, és cunyat del seu col·lega de Vigo, tot queda en família, com la Fundació Francisco Franco que els paguem a escoti./ Els humils saials no són grocs sinó grisos i foscos. Torquen i s'impregnen de la brutícia que lleven./ Lluny de la immundícia dels demòfobs l'home pot ser lliure si internament és fort i ho vol. I si contempla un camp de gira-sols brillar al ple migjorn amb els ulls oberts de l'esperit.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 2 de desembre de 2017.]