Aplaudiments, cassolades

Diuen que les crisis posen a cadascú en el lloc que li pertoca i trauen el millor i el pitjor de la gent. Si la llei que fa virtut de la necessitat es compleix de nou, la crisi que aquests dies ens sacseja ens deixarà lliçons impagables. A Casado li ha faltat temps per fer-se el milhòmens saviceba citant el Churchill de sang, suor i llàgrimes, tot i que ell no fa molta pinta d’arromangar-se per arrimar el muscle ni té intenció de despentinar-se. No ho ha fet en temps de més o menys calma i no ho farà en la tempesta que els agrada anomenar guerra per excitar l’ardor patriòtic i tractar de justificar la presència de l’exèrcit al carrer, com si es poguessen matar virus a canonades. No són les lliçons sobre la ineptitud que els polítics espanyols es reparteixen de manera tossuda i transversal i que hem verificat tantes voltes el que més importa. La vigent pandèmia té precedents notables i fins més letals en la història, però la crisi del Coronavirus pot ser un punt d’inflexió amb un abans i un després. No només a nivell de l’Estat, la continuïtat del qual, de la Monarquia en avall, és avui més incerta que mai, sinó a Europa i el món. De sobte hem caigut en el compte de les nostres febleses i maleïm els diners que, sostrets a la sanitat pública, la investigació científica i la resta de necessitats bàsiques per al benestar i la supervivència, s’han esmerçat a produir màquines de guerra i altres balafiaments sinistres, inclosos el manteniment de la cleptocràcia que domina el món i que és especialment cridanera aquests dies amb l’enèsim escàndol de l’Emèrit i el seu Hereu, que aquesta nit (escric aquest article en dimecres) intentarà blanquejar la corona amb l’espot publicitari en forma de discurs que retransmetran tots els mitjans. La incompetència, extensiva als qui comanden el govern espanyol, necessita la parafernàlia buida de l’espectacle per endormiscar una audiència que de la por i la responsabilitat que la confina a casa pot passar en qualsevol moment a la indignació i la fúria. L’espectacle de l’exèrcit ocupant el lloc en els discursos que correspondria a científics i autoritats sanitàries, la posada en escena de les declaracions de Sánchez, que no té ni la delicadesa d’estalviar-nos l’omnipresent corona de fons (i a cal penjat, no anomenes les cordes), són males maneres d’ocultar errors vitals com el de no haver aïllat Madrid a temps ni permès el tancament de Catalunya, fer-se un embolic amb perruqueries i fronteres que no existeixen però existeixen i recentralitzar el poder, que és precisament el que els experts en aquestes coses i el sentit comú diuen que no s’ha de fer. L’instint d’un polític és mantenir-se en el poder com siga, però subordinar el bé i la salut pública a aquest instint és, com a poc, imprudència temerària. Temps tindrem per comprovar si aquestes maniobres serveixen per apuntalar un estat en descomposició amb la falca de la poltrona o si estat i poltrones naufragaran alhora, com el vaixell que naufraga enfonsa amb ell timó i timoner.

Tot indica que el confinament va per llarg. La responsabilitat a combatre un mal com el que avui amenaça tothom, però que sí que coneix fronteres i classes i grups més o menys vulnerables, demana esforç individual, cohesió social i solidaritat. Demana aquest reconeixement en forma d’aplaudiments que brollen des dels balcons i les finestres dedicats als professionals sanitaris que s’hi estan jugant la pell, sovint en condicions precàries. Cal que aplaudim el civisme i l’esforç dels treballadors més exposats al risc. El confinament en certa manera ens deixa inermes i aïllats, i en aquestes circumstàncies agraïm aquest tipus d’iniciatives que estimulen l’autoestima col·lectiva. Però és també crucial expandir la consciència crítica capaç de corregir les pitjors inèrcies i vicis del poder, és imprescindible la protesta que ens dignifique, ens prepare per l’endemà i ens faça forts en l’autoorganització i el civisme de la responsabilitat compartida. La cassolada contra les malvestats i la corrupció de la Monarquia i de l’Estat serà el nostre eco, el nostre tam-tam, la nostra gimnàstica més eloqüent per preparar el dia de demà.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 20 de març de 2020.]

 

Corona i virus (o a l'inrevés)

Que tot això del Covid-19, àlias Coronavirus, va de veres ho sabíem des de feia setmanes, entre altres coses per les dràstiques mesures que els xinesos no van dubtar a aplicar al principal focus d’infecció de Wuhan, després de clamorosos silencis inicials. Encara no fa un parell de dies ningú es pensava que cancel·larien les falles o que els partits de futbol es jugarien a porta tancada, cosa perfectament previsible per als no contaminats del virus no menys letal del fanatisme. De moment, però, no s’ha produït cap rebel·lió de les masses que es pensen que la vida és una tabola sense aturador i la disbauxa un dret inalienable guanyat a pols (no com el treball, la cultura, l’habitatge o la sanitat, posem per cas). La crisi, asseguren els experts, no ha arribat al punt àlgid, i pot allargar-se encara entre dos i quatre mesos. Veurem, doncs, si la pandèmia es convertirà en pandemònium, on es concentraran els esperits infernals entossudits a fer sotsobrar la humanitat i com afectarà les nostres vides tal com les hem viscudes fins ara o pensàvem viure en un futur. Perquè el futur, de moment, queda ajornat. Com queden ajornats sine die costums tan entranyables (anava a escriure saludables) com encaixar, tocar i besar-se, i més ens valdrà reprimir l’esternut i la tos en públic si no volem ser objecte de mirades esbiaixades o d’algun reprotxe nerviós. És el moment de l’ara i ací, la qual cosa bé deu tenir algun avantatge. És per exemple l’hora d’apamar la consistència de les nostres institucions o del sistema sanitari, però sobretot la solidesa, el sentit de la responsabilitat col·lectiva i la fortalesa d’ànims de la població, dels valencians i valencianes en particular i de tothom en general. És ací on més dubtes es plantegen, perquè no es pot passar d’afirmar que vivim en el regne de xauxa a haver d’enfrontar-nos a la punyetera i letal realitat del virus d’un dia per l’altre sense que s’hi produesca més d’una indesitjada trencadissa. De sobte el món i les persones ens hem tornat fràgils i vulnerables. L’emergència climàtica i les altres evidències palmàries de la pròpia misèria, tot i ser tan o més perilloses que el Coronavirus, no ens havien situat en l’estat de consciència capaç d’ullar l’abisme, però ara hi hem de mirar senser deixar-nos-hi arrossegar per la por i el pànic. En un món global tots som part de la mateixa xarxa, no podem gaudir-ne els avantatges sense considerar els perills que entranya, de les pandèmies a l’economia, dels models de producció a la realitat de milions d’exclosos, exiliats i refugiats. I encara una altra urgència, la de decidir sobiranament per defensar els interessos col·lectius per damunt els particulars, de la vida i la salut humana i el planeta per sobre els càlculs espuris de manaires i elits i elegits de tota mena.
A qui li ha vingut al capdavall molt rebé aquesta pandèmia és a la senyorassa monarquia, els escàndols documentats de la qual han cedit amablement el lloc en tertúlies, converses de perruqueria, barcelles de mercat i altres llocs de sociable xerrameca al diabòlic virus. De manera que l’Emèrit, amb les generoses recompenses de les tiranies saudites, les pressions dels serveis d’espionatge espanyol a les examants (que l’home ja no deu estar, malgrat la fama borbònica, per a massa passions de bragueta) reials, i tota la parentela se n’eixiran de nou de rosetes. El virus brinda una coartada perfecta a la premsa del règim, que ha amagat els crims del corrupte coronat i abdicat i la institució que representa. La inviolabilitat de la corona (pare, fill i esperit sant si molt convé) és el contrari de la vulnerabilitat al Coronavirus, al qual estem tots exposats, i assegura, gràcies a la Constitució i els vots a l’uníson de PSOE, PP i Vox, el blindatge de privilegis i corrupteles que alimenten les caparres del poder en detriment dels drets democràtics i el benestar de les majories afectades per la pandèmia d’un règim obsolet i d’un capitalisme cada vegada més salvatge.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 13 de març de 2020.]

 

Lliures papallones del sentit

Les flors àrtiques, Ricard Ripoll, Premi Miquel de Palol 2007. Columna Edicions, col·lecció Àuria, Barcelona, novembre de 2007.

· · ·

Els llibres solen esborrar les petjades del camí, fixar el punt de l'arribada, cremar la rica suggerència dels palimpsestos sobre els quals van inscriure's. En una maniobra intel·ligent Ricard Ripoll ens passeja per una galeria d'espills i horitzons sempre oberts, mòbils i inabastables.

· · ·

Aportem avui a la consideració del lector la veu i el traç d'un altre perifèric, arbre esponerós que creix ple de salut poètica al bell marge del camí reial (o camí real) on la institució literària basteix les seues torres de guaita i exerceix el control amb duanes plenes de filferrades. L'arbre es mou i, com volia Agustí Bartra, “camina / a través de les hores, els éssers i les pàtries / seguit de flors àrtiques (sé molt bé que existeixen)”. Es tracta de Ricard Ripoll (Sueca, 1959), professor del Departament de Filologia Francesa a l'Autònoma de Barcelona, director del GRES (Grup de Recerca en Escriptures Subversives) i de la col·lecció Palimpsest de March Editor, traductor de l'obra completa del comte de Lautréamont i de La llibertat o l'amor! de Robert Desnos. Amb Les flors àrtiques hi ha d'entrada la voluntat d'il·luminar els palimpsests d'on parteix l'autor, d'escarbotar la terra de les tradicions de la subversió i la modernitat poètica que fertilitzaren els simbolistes francesos i on van anar prenent cos les espècies més belles d'aquesta rica flora, des de Foix a Fabre o Brossa, passant per Agustí Bartra, i, més a la vora, totes les experiències que a mitjans dels setantes van ser engolides pels refluxos de la literatura més submisa i apoltronada. Les flors que germinen a l'Àrtic, que existeixen i no existeixen, imatge per antonomàsia de la utopia i de la poesia com a risc, com a dialèctica del que sempre és viu i, doncs, incomplert i inexhaurible, han escampat el seu pol·len –malgrat l'estridència dels ecos acadèmics i el seu poder mediàtic i uniforme– per l'ample paisatge valencià, des dels genesíacs Jàfer i Navarro, les petjades inesborrables de Joan Vicent Clar i els primers treballs de Josep Enric Grau i Vicent Escrivà, fins a les propostes de Josep Sou, Manuel Bellver o els més joves Josep Manuel Esteve, Josep Ribera (“I les roses absents de l'Àrtic verge”) o Elies Barberà. I en les zones més profundes del subsòl poètic, com no reconèixer la seua aroma penetrant en la millor poesia d'ara? Ignorar, en l'altra cara de la moneda, l'impuls transgressor, les tradicions de la revolta, és la manera més directa d'ascendir als llimbs d'allò superflu i prescindible, d'habitar la inòpia inoperant de concursets, capelles i escoles.

Però no basta l'impuls, la rauxa i el tremp. La poesia que no existeix i demana ser reinventada cada volta, com el lloc que habiten els nòmades sense pàtria, ens estimba al pou profund de les paraules, al silenci vertiginós de cada abisme. I així els mots han de tenir la solidesa de les pedres, contenir la melodia de músiques noves, cristal·litzar la llum d'altres galàxies, pintar-nos el blau de mirades que intuíem. I això és el que ha aconseguit, prodigiosament, Ricard Ripoll, poeta que en cada nou llibre inventa la forma i allibera les ferides del passat amb la metzina d'un oblit ple de memòria: Engrunes d'estels irats (1987), De l'abrupte fins al cos (1987), Els encontres fortuïts (2001), La Memòria dels Mots (2003) i el més recent, El cant del Salvador (2008).

Els 27 poemes de Les flors àrtiques parteixen d'uns mots essencials, espigolats a l'atzar del diccionari, es troben i col·lisionen en la sintaxi plena d'el·lipsis d'uns poemes despullats i creixen, alliberats en torrent d'energia, en la bromera d'uns poemes en prosa que solen situar-se en escenaris surreals dignes de mestre Foix. Ricard Ripoll ho explica amb altres paraules: preparació (fase física o de les essències), consolidació (fase metafísica o de la transcendència) i plenitud (fase patafísica o de l'alliberament). Proposem-ne un tast, manipulat, per a joia del lector, seguim al nostre aire aquests decursos: “La poesia es troba arreu on no hi ha el somriure de l'home amb cara de guatlla, perquè amb els mots delitosos que no volien dir res ens va tancar en cel·les d'espant i ara cal trobar quelcom que digui el buit sense arribar a donar-li nom, obrir les portes a la follia, perdre's en la passió de cada dia i desfer en silenci el teixit del temps amb paraules que es formen endins, papallones de sentit que cap xarxa no podrà atrapar. Lluny de la fredor dels matins quan passen les processons del deure, l'anhel compartit del futur per inventar, la dura realitat del desig, l'escriptura d'un poema que és combat”.

[Publicat a Saó núm. 325, febrer de 2008.]

[Ricard Ripoll, L'Escenari, Alcoi, el dissabte 7 de març de 2020. Foto Tomàs Tàpia.]

               [L'autor amb M. Rodríguez-Castelló. Foto Tomàs Tàpia.]

La panerola

Són els mateixos que van esbatussar a pler votants pacífics aquell 1^r d’octubre, sense mirar pèl, homes, dones, joves i vells, amb ganes de fer mal. Els mateixos que eixien disparats de les clavegueres al crit de l’«¡A por ellos, oé!», convertit ràpidament en el hit parade de l’estultícia. Els mateixos que, drogats de violència, van provocar més d’un miler de ferits en a penes unes hores. Els mateixos que saltant-se a la torera la llei disparaven bales de goma i buidaven ulls, els mateixos que demanaven que els deixassen «treballar» per acabar d’imposar el seu ordre de gossos de presa a mossegades. Els mateixos que, vestits de paisans, eixien de ràtzia per fer hores extres punxant rodes, amenaçant el personal, pixar des dels balcons dels hotels on s’allotjaven, repartir hòsties, emborratxar-se i exigir que els parlassen en espanyol en aquell bar d’italians. Els mateixos que es pensen que tota llengua que no entenen (de fet totes excepte la pròpia, i segons com) ha de ser català, una ofensa imperdonable, una humiliació als seus cervells centrifugats. Els piolins que volien ser vistos com a herois en terra aliena i van posar a prova la digna hostilitat dels nadius i tones i tones de sarcasme i burla guanyats a pols. Són les paneroles a qui no es pot parlar en valencià (ni èuscar, gallec, astur-lleonès, aranès o aragonès, només en cristià) sense haver d’empassar-se un glop amarg, arriscar-se a ser emmanillat, amenaçat amb calabós o multa. En fi, les mateixes paneroles que van anar creixent en nombre a costa del pressupost franquista invertit en la misèria de l’Espanya profunda, desarrelats del bancal i el tall, i que han anat canviant de color pseudodemocràtic idèntics en la seua essència al servei de les grans paneroles de l’Estat. Els mateixos que van ser condecorats i van cobrar diners extres per les covardes gestes de Catalunya i van ser alliçonats per a declaracions falsejades contra els presos polítics. Els mateixos del Jusapol que ahir es manifestaven amb total impunitat sota la mirada còmplice de les germanes paneroles pels carrers de Madrid i llançaven petards i bengales a les portes del Congrés. Els mateixos que amagaven el rostre i prometien guerra al govern i assetjaven i insultaven la diputada catalana Laura Borràs, per això, per ser dona, catalana i independentista, ara que s’acosta el 8 de març, perquè escarmenten i prenguen nota totes elles. Els mateixos que acumulen testosterona en connivència amb les bandades de Vox, PP o Ciudadanos, aquests insectes dictiòpters tan repulsius.

Capgirant La metamorfosi, una panerola es desperta un bon dia convertida en un ésser humà enorme, que a més resulta ser el primer ministre britànic. En plena crisi del Brèxit l’objectiu d’aquesta panerola i de les altres del consell de ministres transformades en humans és enfonsar el país en la misèria. Saben que com pitjor estaran els homes, més prosperaran elles, perquè així ha estat des d’un principi: fa tres-cents milions d’anys que s’alimenten de podridura. Aquestes són les línies bàsiques de la novel·la de Ian McEwan que avança amb un peu en Kafka i l’altre en Jonathan Swift. De vegades la literatura s’assembla tant a la realitat! O potser és a la inversa? A qui interessa que les paneroles continuen fent de paneroles, envaint espais de llibertat de les persones, contaminant l’exigua democàcia? No és casualitat que aquesta democràcia mantinga una policia d’arrel feixista després de quaranta anys, al·lèrgica a les llibertats, nodrida en l’odi a l’altre, per forçar una unitat que es cau a trossos. Les paneroles estan aconseguint els seus objectius amb el vist-i-plau de les paneroles grans. Com en la faula de McEwan, ¿no deu ser una panerola el mateix rei emèrit, que ara hem sabut que tenia un compte suís ple de diners negres dels seus amics saudites, aquelles paneroles amb turbant? El que no sabem és com acabarà aquesta invasió de paneroles ni quan ens acabarà d’enfonsar a tots plegats en la pura merda. Ni si hi ha prou cucal al supermercat.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 6 de març de 2020.]

 [Foto EFE via El Nacional.cat]

Campo de Criptana

En el mateix escenari en què Cervantes fa lluitar Don Quixot amb els molins de vent transformats pels seus deliris en odiosos gegants en batalla desigual, ha tingut lloc fa uns dies l’enèsima mostra d’estupidesa (per dir-ho suau) col·lectiva, aquesta vegada en forma de trist carnaval. Allà es conserven encara dempeus alguns dels molins protagonistes de la novel·la, Burleta, Infanto i Sardinero, noms que ni fets a posta per a gegants de fantasia. Ja té mèrit superar cada any els rècords que emergeixen de les profunditats abissals de l’estimable pell de brau, però és difícil imaginar un «carnavalisme» més bèstia i horrorós que el que s’ha vist a la llegendària població de La Manxa gràcies a l’Asociación Cultural [sic] El Chaparral de Las Mesas (Conca).
A ritme de música disc, obri l’alegre comitiva un grup de dones (ací el realisme és molt més lleuger que en els personatges masculins) amb un simulacre del vestit a ratlles dels camps d’extermini per darrere i un cosset de cancan tacat de sang per davant ballant i movent amb gràcia la bandera israeliana. Hi segueix un grup d’oficials de les SS armats amb metralletes perfectament uniformats i una carrossa que imita un tren amb una queen nazi ben escotada dalt de tot, en pla estètica sado-maso, amb gorra de plat, flanquejada per dos gossos dobermans i dues xemeneies de forns crematoris. Això és el que mostra el vídeo que ha corregut com un llamp i on també es veu una segona carrossa tirada per una moto alemanya de l’època amb una gran gorra de plat i una Porta de Brandenburg de cartó pedra.
Vistes i llegides les coses de l’esperpèntic i intolerable espectacle, el debat que necessàriament hauria de provocar té poc a veure amb la llibertat d’expressió, que ens empara a tots, inclosos ignorants i fatxes. Si hem de creure algunes informacions, els protagonistes de Campo de Criptana volien homenatjar les víctimes de l’holocaust, però l’únic que han aconseguit així és fer-ne escarn, col·laborant si us plau per força amb la banalització del mal contra la qual ens va alertar Hanah Arendt tan lúcidament. Siga com vulga, si ignorància o mala llet, res no pot eximir-los de la vilesa. No hi havia entre el personal que hi va participar ningú amb dos dits de front que advertís de l’error –si d’error es tracta al capdavall? També això costa d’entendre si no és en un context on és normal el silenci còmplice, on la crítica i la dissidència envers formes i modes majoritàries (que solen ser les més simples i les més ximples) són vistes amb suspicàcia quan no perseguides; en un context com l’espanyol, construït sobre la despolitització, la desmemòria i la incultura. L’àmbit de les festes populars, inclosos espectacles esportius, és terreny especialment adobat per a manifestacions de burrera col·lectiva on sota la coartada de l’apoliticisme, el plaer desbocat i la llibertat es camina alegrement cap a l’abisme de la misèria moral més abjecta. Contra això poc poden fer les lleis i molt hauria de fer l’escola, els mitjans de comunicació, les càrregues de profunditat de la cultura, la formació en la consciència crítica del món, el desplegament dels valors de l’humanisme i els drets universals, el conreu de les formes radicals de la democràcia, la sociabilitat i la responsabilitat cívica. A Campo de Criptana, entre enganyosos molins de vent, s’han desplegat tot d’una les misèries «culturals» d’aquests temps decadents en què continua triomfant el tot s’hi val, en què s’esbomben sense ordre ni concert tota mena d’opinions i expressions tòxiques en nom d’una llibertat falsejada que està corcant els fonaments mateixos de la llibertat. No és, insistim, un problema legal, almenys no només ni fonamentalment legal. La llibertat d’expressió no val res si no funcionen els mecanismes que l’autoregulen en base a valors humans i democràtics sòlids i comunament assumits. Però a Campo de Criptana encara són ben vius els fantasmes del passat, els braços dels quals giren i giren impedint tot avanç. De la cripta espanyola emergeixen de tant en tant els més ocults deliris, els més perillosos perquè solen passar desapercebuts. Al remat és bo veure’ls en moviment immòbil, agitats pel vent incansable de la ignorància, i saber que s’endinsen en arrel profunda i els hem de combatre com el que són i no com fantasies i simulacions de democràcia.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 28 de febrer de 2020.]

 

A cal barber

Morad ja fa molts anys que viu al barri i que va muntar la seua barberia prop del mercat. Que li posés el nom del poeta andalusí més famós de València, ar-Russafí, me’n va facilitar l’elecció, l’oportunitat de la qual va confirmar la solvència humana i professional del barber. De seguida m’hi vaig presentar amb un poema emmarcat del poeta traduït al valencià, ‘Nostàlgia de València’. Morad és algerià d’origen amazic, llengua que va aprendre de l’àvia però que ha anat abandonant en favor de l’àrab, que és la que transmet als fills i la que parla amb connacionals i correligionaris. Una simple i econòmica màquina de tallar cabells hauria satisfet les minvades necessitats que tinc de perruqueria, però soc d’una època en què aquests espais encara eren fòrums d’animades tertúlies, un agradable parèntesi amenitzat per les veus de la ràdio, entre vapors de colònies i locions, escumes, xampús i massatges. A més, confiar-se a les mans d’algú que manega la navalla tan a prop del teu coll és més que un acte de fe o una decisió important: una qüestió de vida o mort. Morad, doncs, si bé no és aquell barber filòsof que em tallava els cabells de jove al carrer de Sant Joan d’Alcoi, el primer que em va parlar de Kant i Spinoza, Nietzsche o Sartre i tants altres, hi comparteix la discreció i el sentit de l’humor imprescindibles de l’ofici. Els tòpics que més compartim tots dos són el polític (amb preferència aquests anys per la primavera àrab i la revolta catalana) i el futbolístic. Morad és hereu de la passió algeriana pel futbol i camusià potser sense saber-ho. Prefereix l’elegància heroica del joc net que admira en el Barça a la grandiloqüència desmanegada i l’empenta obsessiva del Madrid, que a més sap identificar amb un poder al qual ell és al·lèrgic per històrica naturalesa. Quan ahir vaig entrar-hi hi havia dos clients davant de mi, l’un ja en mans de Morad, l’altre esperant torn. El bon dia o bona vesprada amb què invariablement m’adrece al barber i a la concurrència és un termòmetre fidelíssim de l’oratge ambiental. Els silencis hi són sovint una barreja estranya d’hostilitat i mala educació. Comencem bé, solc dir-me en aquestes ocasions.
El barber ja ha acabat amb el que seia davant l’espill, i mentre aquest s’alça i s’endreça, ignore a sant de què, potser picant l’ham que li ha posat Morad mig en broma per encetar la sofrida recurrència dels llocs comuns, fa confessió de fe: «Yo soy del Real Madrid». Li falta temps al que espera per dir que ell és de l’Atlético de Madrid, colchonero, redunda per subratllar el to castís. I quan ja la cosa sembla que anirà de veure qui la té més grossa, que si el Reial és el millor equip del món, que si l’Atleti sempre li les fa passar magres, afegeix el segon a manera d’armistici: «Del Atleti, pero de Franco». I per demostrar-ho es trau el mòbil de la butxaca amb la bandera espanyola adornada per l’aguilot. És el meu torn. I mentre m’assec, Morad es declara seguidor del Vila-real (per emprenyar els altres dos, perquè és la primera vegada que li ho sent dir) i rebla amb un discret colp de colze: «¿Y tú no eres del Barça?». La meua sordera d’audiòfons té l’avantatge que és discrecional i si te’ls lleves pots abandonar aquest món quan s’ompli de soroll estúpid, o per raons de seguretat, per evitar alguna tisorada traïdora. «Fes-me un guardiola, Morad, que açò està posant-se lleig», li faig tancant l’ull mentre me’ls lleve (i ell sap així que m’ha de deixar el cap com una bola de billar quasi). Mentre el frente nacional improvisat a ar-Russafí continua amb la seua peroració descordada, jo pense, en les profunditats d’un silenci angelical, en l’absurda pretensió de penalitzar l’exaltació del franquisme i el perill de victimitzar aquest feixisme sociològic. No sé per què em venen al cap excavadores, martells, perforadores, bigues de ferro, formigoneres, claus angleses… I aquests versos del poeta: «Com amnistiats d’un exili us crec, / que relatareu, quan hi arribeu, / les penes d’un nostàlgic que pateix».

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 21 de febrer de 2020.]

El peix es mossega la cua

És un fet obvi que en una situació de minorització lingüística –retracció en els usos públics i privats d’una llengua en un determinat espai– hi tenen molt a veure allò que els sociòlegs del llenguatge denominen actituds lingüístiques. Causa i alhora efecte d’un procés de substitució lingüística, aquestes actituds responen a una manera de veure i viure el fet lingüístic (i tot el que s’hi relaciona) dels parlants i tendeixen a afavorir l’extensió de la llengua hegemònica a costa de la minoritzada. Per naturalitzar actituds com la deserció o renúncia a la pròpia llengua en tot de situacions, cal que els parlants interioritzen idees com ara l’estatus que correspondria a cada llengua i que les assimilen a valors com modern/antic, bonic/lleig, útil/inútil, bona/mala educació. No cal dir que la llengua recessiva és associada sempre als pols negatius d’aquests i altres doblets enganyosos. És així com s’explica que entre els parlants minoritzats hi predominen actituds com la d’usar la pròpia llengua només en cercles propers cada vegada més restringits, o que hom considere de ‘mala educació’ fer-la servir amb desconeguts (o amb coneguts que l’entenen però no la parlen). El peix es mossega la cua, una vegada més. Sense canvis en la consciència i actituds dels parlants des del respecte a les diferències, la igualtat en els drets lingüístics i la necessitat de la cohesió i integració social en la llengua pròpia i comuna (o que aspira a ser-ho), no és possible revertir la substitució de la llengua recessiva. Entre més coses, òbviament, però necessàriament des d’un canvi majoritari de paradigma en les idees i actituds lingüístiques dels parlants. Per exemple en el ‘costum’ de parlar sempre en castellà a ‘forasters’, ‘estrangers’, ‘xurros’ o ‘castellans’ (o qualssevol altres títols discriminatoris), encara que visquen ací des de fa anys o hi hagen nascut, encara que sapiguem que no tenen el castellà com a llengua pròpia, encara que caiguem en el ridícul d’haver de parlar fort i a espaiet com si els nostres interlocutors fossen sords o babaus o ambdues coses i que acaben no entenent ni un borrall del que estem intentant-los dir. La bona educació, al marge de prejudicis interessats de dominació lingüística, sociocultural i política, recomanaria precisament parlar la llengua pròpia en aquests casos per tal d’afavorir-ne l’aprenentatge, afluixar resistències, ofrenant el tresor més preuat, les paraules, l’idioma amb què vivim, la llengua que al capdavall som. Altrament estem, potser sense saber-ho, marcant límits i distàncies, discriminant per aspectes, suposicions, hipòtesis i altres infundats prejudicis més o menys etnicistes. No hi ha major reconeixement de l’altre que parlar-hi naturalment en la pròpia llengua per regalar-li la clau que obri els panys de la casa de la llengua i la cultura que ens fa persones i ens fa iguals. Això és el que l’alcaldessa de Vic Anna Erra va intentar explicar ahir al parlament de Catalunya i que va desfermar l’enèsim escàndol, ple de calculada sobreactuació, a tort i a dret. Si hagués recomanat parlar sempre en espanyol a persones que per l’aspecte semblen turistes o estrangeres per tal de preservar l’ús i vitalitat d’aquest idioma i facilitar-ne l’aprenentatge ningú no s’hauria sentit ofès perquè això és el que passa en el cent per cent dels casos i, per tant, és vist com a natural. Pel que es veu en els escarafalls que alguns fan –errors de comunicació a banda, oportunament aclarits per l’alcaldessa–, el problema continua sent la ideologia que promou actituds de subordinació envers els parlants i les llengües no espanyoles. En el fons consideren que el castellà és llengua universal, necessària, bella, útil i tota la pesca, mentre que el català (i les altres) és particular, prescindible, rude, inútil i tot això. El peix continua mossegant-se la cua. I els qui esperen cruspir-se’l aplaudeixen encantats i movent escàndol.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 14 de febrer de 2020.]

Dol i bellesa a la intempèrie

Josep Mir, Rellent (Poesia completa, 1977/2019). Spectrum Arts-Ediciones Carena, Spectrum València núm. 1. Pròleg de Francesc Mompó. Barcelona, octubre de 2019.

                                                                      · · ·

Ve en bona hora aquesta edició de l’obra poètica de Josep Mir (Mislata, 1956) per posar ordre a una aventura editorial més aviat irregular i caòtica, com tantes n’hi ha en aquest país nostre de terra i lletra. Abocat, quan l’anomenada i beneïda transició a penes començava a despuntar, a la finestra de l’antologia Price-Congrés de 1977 i a la de l’Antologia de la Facultat de Filosofia i Lletres del mateix any, la poesia del nostre autor era avui pràcticament introbable, amagada entre plaquettes, edicions descatalogades i publicacions furtives. Tot i que aquest Rellent, aquesta ‘humitat de l’atmosfera, sobretot la nocturna’ amb què l’autor rebla i conclou de moment (tot final, podríem dir, és una mena de principi, l’Eliott més bíblic dixit, segurament per donar la raó per endavant a Estellés) el seu periple poètic, arrossega alguns vicis de maquetació i correcció lingüística que s’haurien d’esmenar si mai se n’escomet la reedició, la summa poètica de Josep Mir acompleix la funció primordial d’aportar llum tant a la trajectòria personal com al panorama més general en què aquesta s’inscriu. Discret i marginal, de grat o per força, i aferrat a la irreductible independència de la seua veu i la seua persona, el lector té ara la possibilitat d’apamar la coherència i profunditat del conjunt i de col·locar una peça imprescindible per a completar el ric trencaclosques valencià (i català) poètic contemporani. Casual, orgànica o entrellucada des de primera hora, en els poemes inicials dels 21 anys, aquesta coherència sembla l’acompliment d’un propòsit que ocupa, com aquell que diu, tota una vida. Des de la casa primigènia, aquest úter arquitectònic de tot començament, el poeta observa el món a través de la finestra, o del vidre metonímic, i tot el periple consistirà a eixir a fora, al món, a viure’l en primera persona, a fer-li totes les preguntes possibles, a entaular-hi una conversa infinita (quasi tota la poesia d’en Mir té la forma essencial del diàleg), per tornar d’arreu i d’enlloc als llocs esvaïts que només viuen ja en la memòria, aquella placeta de la Moreria de Mislata revisitada en els darrers aplecs poètics. I tornar amb la certesa que l’únic que hi ha en la vida és la incertesa, la intempèrie, el rellent de les nits en què el singular viatger ha anat complint els designis del viatge, la llibertat de la singladura, la pregunta inesgotable. Tornar-hi havent confirmat les primeres intuïcions, havent obeït l’impuls primigeni del viatge i l’anhel del descobriment i la saviesa, tornar-hi afirmant que no hi ha casa ni tan sols en el llenguatge. El poeta es nega a acceptar els seus miratges. El llenguatge no és més que el vidre brut de la finestra que nega la limpidesa de la mirada, que el separa de fet del món, que l’en distancia, el tel que cal trencar tothora («El vidre de la finestra / Posa el silenci entre la vesprada i jo», «La finestra clivella les paraules», «Darrere el vidre fosc d’aquesta incerta cambra», «El vidre no s’esquerda» [1977]) per finalment poder afirmar: «El flum flueix mes el riu roman» [2018].
En Mir més que en cap dels nostres poetes el pessimisme del coneixement hi té el contrapès d’una de les poesies més arrauxades, vitalistes i festives de què tenim notícia. El plaer i l’èxtasi acompanyen sempre la reflexió tenebrosa i la pregunta insidiosa, insistent, adversativa. El viatger no es deixa mai vèncer pels mals averanys, els grops sinistres ni les amenaces més cruels. La seua victòria és al capdavall la seua alegria, la ingenuïtat primigènia que es reivindica i es preserva, el seu racionalisme més ferm, el de les emocions més nítides, aquesta saviesa profunda que és aferrar-se a la vida, sempre dempeus en la solidesa de la realitat. La poesia resulta ser, fet i fet, la prova indeleble d’estar viu.
Aplega el present volum, a més dels llibres i aplecs ja editats, quatre inèdits fonamentals, Els ulls sediciosos de la màscara (1993), Les pomes d’or (1995), O αιων o les ombres (2014) i Passatemps de verbívors: pelegrinatges concèntrics (2018) més Homenatges i poemes esparsos escrits entre 1989 i 2018. Hi trobem també tres dibuixos de l’autor, un d’ells usat com a il·lustració per a la coberta. Les peces italianes de Mir –que al costat d’altres innegables mèrits bé li han valgut el sobrenom de Mestre des dels temps de la Forest d’Arana– es troben, al meu parer, entre el més destacable de la producció poètica de l’autor, potser perquè gràcies al distanciament que suposa escriure al capdavall en una llengua estranya el poeta s’hi deslliura de la tendència a l’expressió més exòtica, l’anacronisme i un cert hermetisme. La poesia amatòria també hi és abundant i central, al costat dels poemes «de viatges», les riques passejades per la poesia visual i la poesia que s’inspira en les tradicions àrab i hebrea i la que grimpa i s’expandeix des dels arbres de la reflexió filosòfica i el coneixement científic. El compendi, fet i fet, d’una de les experiències poètiques més intenses i interessants de les darreres dècades.

[Publicat a Saó núm. 455, gener de 2020.]

La força dels gestos

Mentre Trump rebia els aplaudiments de rigor per l’enèsima lliçó d’autobombo i populisme a la cambra de representants nord-americana, Nancy Pelosi, speaker o presidenta demòcrata del parlament, estripava amb delicada ostentació els fulls on hi havia escrit el discurs del president i que ell mateix li havia lliurat alhora que li negava la protocol·lària encaixada. Ja sabem que Donald Trump no és només una patum impresentable sinó també un maleducat més unflat que la bufa del bou i patològicament misogin. Fa feredat pensar que a la poltrona més alta del país més poderós del planeta s’asseu un cul com el de Trump, per molt que de sàtrapes com ell el món n’és ple (i així ens va a tots plegats). Requerida pels motius de la seua acció, Pelosi ha respost: «He intentat trobar una pàgina amb alguna cosa que no fos mentida». El cas és que l’estripada s’ha convertit, gràcies a l’ull multiplicador de les càmeres, en una autèntica performance capaç de neutralitzar els efectes exhibicionistes i narcòtics que pretenia el triomfal discurs. Nancy Pelosi ha despullat l’emperador a la vista de tothom. Heus ací la força i importància dels símbols, que alguns, quan els convé, menystenen com a qüestió supèrflua, inefectiva, mancada de profunditat. Perquè el símbol, o el gest, també fa la cosa. El vent s’emportarà les paraules i mentides de Trump i de tots els tirans que al món han sigut i seran, però el gest de Nancy Pelosi continuarà viu en la memòria col·lectiva, com en d’altres nivells hi viuen el de Rosa Parks negant-se a abandonar el seient a l’autobús, el del jove palplantat davant el tanc a Tiananmen, el dels atletes negres amb els punys en alt a Mèxic, les sabates de Xosé Manuel Beiras o David Fernández colpejant les durícies de Fraga o Rato… com el dels braços dels ciutadans anònims que van custodiar i alçar les urnes del referèndum de l’1 d’octubre. Gestos, símbols convertits en immenses reserves naturals de dignitat, en balons d’oxigen per als qui s‘ofeguen, en alè d’horitzons per a les resistències, en escletxes de llibertat enmig els murs de la ignomínia multiforme. Els símbols que subratllen amb traç fluorescent les mentides dels manuals de l’oprobi, els gestos que posen la banda sonora com a contrapunt a les desfilades militars del poder, els símbols que transformen la lletra de la injustícia en himnes de llibertat, els que alimenten el contrapoder dels qui de vegades només tenen la força del gest per escampar-se com un eco. Però també poden ser ocasions perdudes, trens que passen, com el de l’absència clamorosa de Compromís que ens deixa orfes en la plantada republicana al borbó, màxim símbol d’un règim podrit de la corona als peus. El negatiu dels gestos, les fotografies velades que també fan història: aplaudir republicanament el monarca perquè, afirmen entre dents, així asseguren no sé quines polítiques socials, la reiterada teoria del mal menor, la mímica dels peatges per circular per l’autopista del poder, encara que siga tan minso. Fugir dels gestos per caure de ple en la teranyina de les equidistàncies. En un context de desigualtats clamoroses i injustícies flagrants, invocar la imparcialitat dels gestos no és més que agitar el fantasma de les servituds, excusa de mal pagador. Com ha fet Nancy Pelosi, un gest pot deixar en evidència les mentides del poder i tombar els símbols reincidents que el perpetuen en el seu cercle viciós. Un simple gest pot ser un assaig decidit de llibertat, un pas de gegant.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 7 de març de 2020.]

 

Les coses clares

Amb els hermeneutes de la política passa com amb els hermeneutes en general, que sovint forcen tant les seues interpretacions que un ja no sap on és la frontera entre realitat i ficció, entre literalitat i pura invenció. N’hi ha prou que algun actor principal del teatre polític esternude, perquè l’analista de torn s’apresse a formular conclusions que de vegades tenen tant de valor com les que aventuren endevins, quiromàntics o àugurs. Si non è vero è ben trovato és la manera de tirar pel dret més freqüent dels qui mai no es resignen a acceptar la pròpia ignorància, exercici indispensable per acabar entenent alguna cosa del drama vertiginós, verinós i esmunyedís que es representa en el teatre de la política. Ens hem acostumat tant a llegir entre línies i en penombra que de vegades les evidències més palmàries semblen enigmes insondables, o despatxem les qüestions més embrollades en un parpelleig. Bona part de tota aquesta confusió deriva del fet que la majoria dels polítics no expliquen prou bé les seues actuacions, els seus canvis d’estratègia, els seus tombs inesperats, els seus dubtes. No volen o no poden fer-ho. Fa l’efecte que amb la gent, els seus votants i per tant la seua raó última de ser, hi mantinguen una estranya relació d’amor i odi, d’adulació i menyspreu que els impedeix comunicar-s’hi obertament, sense mitges paraules, sense llatins innecessaris. Però potser tot això és inevitable quan l’exercici del poder és considerat matèria reservada a experts, una activitat plena de gestos cap enfora i de maniobres portes endins. La complexitat de la revolució democràtica de Catalunya, que amb alts i baixos sembla ara encallada en la desorientació i la impotència, és una mostra evident del que estem dient. I en aquest sentit és especialment eloqüent el comportament d’ERC i els seus dirigents, començant per Oriol Junqueras, passant per Joan Tardà i Roger Torrent i acabant per Gabriel Rufian. Les seues actuacions de dos anys ençà, més concretament des de la inconseqüent declaració d’independència, l’entrada a presó o marxa a l’exili dels principals representants governamentals, l’aplicació del 155 i la investidura fracassada de Puigdemont, vencedor a les eleccions de desembre de 2017, són la confusa expressió d’un teatre d’ombres, on cada vegada és més evident la distància entre el que es diu i el que es fa, el que es veu damunt l’escenari i el que suposem que té lloc entre bambolines. No es tracta d’assenyalar amb el dit, com alguns fan, bons i dolents ni de desconfiar sistemàticament d’un dels actors imprescindibles del moviment independentista, sinó de mostrar les contradiccions del discurs i la pràctica política que el partit protagonitza, decandit, trist, erràtic, sense convenciment ni energia, quasi diríem que abandonat en braços de la fe incombustible del líder empresonat injustament. Potser és cert que s’ha d’eixamplar la base, que s’ha de governar mal que bé i administrar els peixos que caiguen al cove, que s’ha d’evitar la confrontació perquè l’adversari és massa poderós; potser és veritat que cal ajornar sine die el projecte d’independència i renunciar a un referèndum d’autodeterminació homologat democràticament. Potser fins i tot cal renunciar a l’amnistia o a alguna altra forma immediata de llibertat per als presos. I per descomptat que cal repetir com un mantra l’obvietat del diàleg encara que els interlocutors continuen processant-nos, menyspreant-nos, humiliant-nos. Potser algun dia es produirà el miracle i els qui ara ens combaten amb ungles i dents cauran en el compte de la bondat de l’entesa i els mecanismes democràtics, en els beneficis d’una justícia imparcial i tot això. Però per què no es diu clarament, per què no se n’argumenten pros i contres, per què es desconfia tant del poble que s’aspira a dirigir i governar? Heus ací el problema principal, la distància entre els objectius estratègics que es diuen defensar i el camí que es vol transitar per arribar-hi. Perquè quan per por, càlcul o simple malaptesa allò que es resol als despatxos, es decideix als passadissos, s’acorda en conclaves i entre bambolines o és transmès a través del metacrilat o els barrots no s’explica en els hemicicles, davant les càmeres i a micro obert i als carrers i les places, no tenim més remei que considerar una manca de fermesa democràtica i una deslleialtat incomprensible (no a la persona del president Torra, posem per cas, ni al partit o la institució que representa, sinó fet i fet al poble sobirà) acceptar per exemple la inhabilitació il·legal d’un representant democràtic. Entre altres infortunis. El diàleg de veritat, al capdavall, comença pels qui et són més propers i el primer que cal evitar són les lluites fratricides. ¿Serviran les anunciades eleccions per desbrossar el camí de la necessària entesa, de les explicacions que se’ns deuen, de les interpretacions a plena llum del dia? Serviran per anar deixant les coses clares?

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 31 de gener de 2020.]

Teoria i pràctica de la bola de neu

Hi ha dos fenòmens de molt trista actualitat a l’Espanya dels nostres dies als quals podríem aplicar el conegut exemple de la bola de neu. Si deixes caure pendent avall una petita bola de neu la bola anirà creixent mentre caiga. El que va començar sent ínfim o anecdòtic, per la força de la gravetat acaba convertint-se en un fenomen descontrolat, en categoria devastadora. És perillós jugar amb foc i és perillós així mateix empènyer una bola de neu costera avall. Foc que s’escampa, com en l’infern d’Austràlia, que sembla sorgit d’un malson premonitori de Cormac McCarthy, o massa de neu que roda en forma de bola, tals em semblen la deriva autoritària del poder judicial i l’auge del feixisme. Íntimament relacionats, esperaven el moment en què, empesos per la irresponsabilitat de representants institucionals i la força de la caverna, emergirien des del fons de les andrones quan calgués defensar a tota ultrança déu, pàtria i rei, el tres-en-un aplicat a les frontisses rovellades del franquisme que va permetre obrir les portes a una democràcia falsejada sobre les cendres de la memòria i la perpetuació dels privilegis nacionals i de classe. El flamant Vicepresident Pablo Iglesias ja ha tastat, només obrir la boca, la fel amarga que es gasten els de la toga, acostumats a manar i xuplar protagonisme. Quant als seus cosins germans, bàrbars de divers pelatge com els assaltants impunes del Blanquerna o els que aquest diumenge insultaven xiquets i pares, cantants d’albades, castellers i públic en general i agredien algun dolçainer en la festa de les Magues de València, són amanyagats amb fruïció pels togats i tractats amb guant de seda per la policia des que tenim memòria. Però la neu no es compacta espontàniament en forma esfèrica. Algú s’ha d’ocupar d’amuntegar-la, donar-li forma i deixar-la rodolar com qui no vol la cosa. La revolta democràtica per la independència de Catalunya fou l’excusa perfecta per a la doble maniobra, substituir amb la maça de la llei i la repressió el debat polític i donar solta i carta blanca al feixisme, avui omnipresent en les institucions enquadrat majoritàriament en les falanges de Vox. En la foto més famosa de l’impuls al feixisme pels carrers de Barcelona hi destaca la figura rodanxona de Miquel Iceta, un polític que no mira pèl a l’hora d’assegurar-se la poltrona i que representa molt bé l’ànima reversible del PSOE. Pedro Sánchez ha parlat de desjudicialitzar la política. Ja era hora. A tal fi ha nomenat com a Fiscal de l’Estat una exministra de confiança, amb la qual cosa potser s’apaivague una mica el furor repressor de l’aparell judicial. Però el vici d’origen, l’ús partidista de la casta de la magistratura per a la defensa del conglomerat d’interessos que s’arreceren al BOE, continuarà girant en el seu cercle. Potser és que un govern, aquest govern, no hi pot fer molt més, ja que els principals ressorts de l’estat, a la sala de màquines, estan en les mateixes mans de sempre, que poc o molt has de tenir controlades i si pot ser agraïdes i tot. I no pot perquè el sistema està blindat i canviar-lo requeriria àmplies majories decidides a transitar el camí cap a la democràcia de qualitat dels estàndards europeus, possibilitat ara com ara molt allunyada de l’horitzó polític. No podrà, en fi, a base de pedaços i recosits, sense voluntat de transformació radical, tanta és la força d’una bola de neu ja convertida en allau. El cadell feixista crescut a les casernes dels Aznar, Casado i companyia vivia com la tènia solitària en les profunditats intestinals de l’estat i eixia de tant en tant per a serveis d’urgència, però ara s’ha apoltronat en escons i tribunals. I brama i bramarà fent costat als seus papàs i mamàs, i tots plegats amb ungles i dents es resistiran a amollar el substanciós mos que els engreixa. Només si des de baix creix i augmenta molt la calor capaç de fondre la bola i les lleis i institucions d’Europa posen fre al destrellat jurídic espanyol, podrem trobar un camí d’eixida i trencar els lligams amb l’actual estat de podridura. El panorama s’obri amb tot d’incerteses i unes quantes finestres a una esperança que sense massa il·lusions ha de confiar sobretot en les forces dels pobles.

Clau de volta

Davall les emfàtiques apel·lacions a déu, la pàtria i el rei, ja ho sabem, s’hi mou la matèria més prosaica dels interessos, sovint espuris i inconfessables. I qui diu déu diu Constitució, llei, justícia o altres paraules de pes equivalent. Perquè les paraules són peces intercanviables en el joc del monopoli, el resultat del llançament d’un dau fals executat quasi sempre per la mateixa mà de poder. No hi ha engany que no comence i acabe amb les paraules, que són la font primigènia on ens abeurem els humans. N’hi ha prou de fer una ullada o una escolta (‘acte d'escoltar atentament per adonar-se dels sorolls procedents de l'enemic’) a l’esforçada malaptesa en l’ús del llenguatge, a la lleugeresa intencionada amb què es pinten i despinten les paraules per apamar la qualitat democràtica d’una societat. Això es va poder veure (i escoltar) amb meridiana claredat a l’hemicicle del Congrés, convertit a estones en trist semicercle de plaça de bous, a compte del debat per a la investidura de Pedro Sánchez. Des de l’època efímera de la II República que no s’hi havien sentit tantes referències republicanes –excepte les d’independentistes catalans i bascos i en intervencions puntuals de representants de forces minoritàries generalment perifèriques–, començant per la cita de Manuel Azaña amb què inicià el seu discurs final el ja president espanyol. Ni s’hi havien escoltat tants visques al rei i a Espanya a pit descobert, fervor patriòtic i cascavelleig de sabres amb efusions casernàries des de les bancades d’una dreta més ultramuntana i furibunda que mai, en un vertiginós remake dels anys 30. Però la clau de volta per a la interpretació de les mascarades escandaloses de l’ultranacionalisme espanyol la donà Joan Baldoví, el diputat valencià més eficient i didàctic. Si en la primera intervenció proposà l’ús de til·la per calmar els nervis, fou en la segona quan etzibà al cap de Vox la pregunta fatal: «Quan vostè cobrava com a càrrec del PP 83.000 euros per no fer res, ho feia per déu, la pàtria o el rei?». Rere les ampul·loses escenificacions d’aquesta dreta tan ben nodrida per l’estat a costa de misèries i injustícies socials, rere l’anticatalanisme visceral, l’histrionisme descarat, el patriotisme malaltís i vociferant, la indignació i mala llet permanents, la sembra de la mentida, el caos i la confusió no hi ha més que això: la defensa d’uns privilegis, una pataqueta multimilionària, un control absolut de l’estat que de tant en tant hom posa en qüestió. El rigor mortis que se’ls va quedar a Abascal, Espinosa, Casado, Álvarez de Toledo, Arrimadas i la resta de la troupe va arribar a nivell d’obra mestra escultòrica amb un inspirat Pablo Iglesias, un elegantíssim Aitor Esteban, la contundent Laura Borràs, l’anar per feina d’Oskar Matute i Mireia Vehí i la inoblidable Montserrat Bassa, que va destapar la caixa de tots els trons en un discurs històric que també gelava la sang, generalment de coagulació tan difícil gràcies a la fluïdesa amb què es desplaça per les venes i artèries del poder d’esquerra a dreta i amunt i avall, de la bancada socialista i encontorns. Malgrat l’infatuat i provocatiu pànic de la dreta espanyola, que no cessarà en l’aldarull per terra, mar i aire, no sabem què donarà de si el que ja és definit com el govern més a l’esquerra des dels temps del Front Popular. El repte més difícil continuarà sent, malgrat la mà estesa d’ERC, la manera com gestionarà la realitat plurinacional de l’estat i el conflicte polític amb Catalunya, la recuperació de drets polítics i socials i l’aprofundiment democràtic en un sentit republicà. De moment, els senyals (que solen ser de fum per boca de Sánchez) sobre la lectura restrictiva de la Constitució i vista la cosa en una perspectiva històrica no auguren res de bo. Per sort, i a diferència dels anys 30, Europa ara hi és i a l’Estat no li convé fer de Turquia transpirinenca. La primera clau de volta serà comprovar si serveix per a la llibertat de Junqueras i els altres presos polítics i si el pactat diàleg posarà fi a la repressió, mentre a l’estepa continuarà l’udol dels llops.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 10 de gener de 2020.]

 [Joan Baldoví i Montserrat Bassa en diversos moments del debat d'investidura.]