Feliç derrota de la matèria

Antoni Defez, La fam del guepard. XV Premi de poesia Les Talúries, 2005. Biblioteca de La Suda. Pagès editors, Lleida 2005.

· · ·

Tercer llibre d’Antoni Defez (València, 1958), després de Pas insomne (Brosquil, València 2003) i Els haikús de Ciutat Vella (Bromera, Alzira 2005), premiats amb el Manuel Rodríguez Martínez d’Alcoi i el Ciutat de València respectivament. Després d’aparèixer a primeries dels vuitantes en les antologies Brossa Nova i L’espai del vers jove, aquest professor de filosofia, profund coneixedor de l’obra de Wittgenstein, ha entrat amb força i bon peu poètic en l’estrany tercer mil·lenni per a satisfacció del lector. I ho ha fet en ple exercici de la seua maduresa vital i creativa. Si en el primer llibre, que homenatjava explícitament Joan Vinyoli, el poeta ens portava de la mà pels camins de les seues meditacions, sense estridències, descrivint amb precisió cada detall del recorregut, i en el segon se submergia en la ingravidesa del haikú per guiar-nos a través d’una València que era alhora l’espai de la memòria i el de la devastació, el tercer treball, que enllaça formalment amb Pas insomne i manté el to reflexiu i el relleu autobiogràfic, se centra en l’experiència amatòria, en l’erotisme com a “feliç derrota de la matèria”, o del cos alliberat de les restriccions que imposa la ment.
La fam del guepard assumeix i reivindica la part animal de l’home, les seues passions, l’instint, l’impuls arrauxat que ens sumeix en l’altre, conscient que “sempre és aquesta matèria obscura / la que decideix”. Amb una alegria quasi sempre irònica, distanciada i profundament vitalista, Defez reconeix els límits i l’absurd dels mots front a la potència obscura i inequívoca de la carn. El poema esdevé així transsumpte d’una plenitud, memòria activada de l’èctasi (en la doble accepció complementària de dilatació de la llum i de la cavitat d’un òrgan), dicció dels fets que les paraules inevitablement engrandeixen perquè versen sobre allò que al capdavall és “indefinit i imprecís, incert”. Entre la voluntat de dir amb què s’obri el poemari i la impossibilitat de definir (wittgensteiniana? Poètica, a fi de comptes) amb què es tanca, transcorre aquest magnífic treball d’Antoni Defez, integrat per 34 poemes que s’organitzen en 7 seccions amb epicentre en la quarta, la més extensa, i que tracen en l’eix cronològic passat-present el periple d’un amor.
En La fam del guepard retrobem alguns dels temes predilectes d’Antoni Defez, com ara la vinculació de l’home amb la natura i els llocs oferts a la meditació i l’esplai dels sentits. També el paisatge caòtic de la ciutat, enmig del qual es produeix l’encontre lluminós dels amants a manera de feliç (i excepcional) contrapunt. Els referents musicals i pictòrics hi són ben suggestius, en especial l’homenatge que el poeta ret a la dona en el poema “Les dones de Degas”. En els dos poemes dedicats al mite de Dànae, un d’ells a través d’una pintura de Rembrandt, l’autor ens parla de l’estranyament que suposa la unió amorosa. Lliurats a la pulsió eròtica els amants es desconeixen, i és aquest desconeixement renovat en cada acte el que procura el miracle i miratge de l’amor. En fi, aquest llibre ens confirma una veu poderosa, un autor a tenir molt en compte.

Publicat a Saó núm. 304, març de 2006.

                                           Antoni Defez a la desapareguda llibreria La Lluna, d'Alcoi, el dia de la presentació del seu llibre Pas insomne, el divendres 12 de març de 2004.

El nominat

Gràcies als Oscar de Hollywood i altres rèpliques menors com els Goya espanyols les nominacions sempre ens arriben amb un hal·lo de fragància cinematogràfica, flaixos, glamour, catifes roges i alta costura. Oblidem que de nominacions, n'hi ha de molts tipus, i és en vespres de campanya electoral que caiem en el compte que també se'n diu així de la selecció de candidats a president, alcalde o el que siga. Heus ací, doncs, que el PP ja ha nominat el seu candidat suprem al País Valencià després d'haver estat esfullant la margarida del sí i el no des que el fang pudent del Gürtel va embrutar tots els vestits de Milano i de Forever Young que s'acumulen en els armaris d'un partit podrit. A diferència, però, de l'univers estel·lar del cine, no consta que Camps haja estat nominat per cap de les qualitats exigibles als somnis de cel·luloide, a saber, bona dicció, fotogènia, potència expressiva, versemblança en la interpretació del paper i tot això. Ni que crítics entesos en l'art de la política hi hagen expressat el seu verdicte, ni que s'haja demostrat que la pel·lícula protagonitzada pel President siga la més taquillera (excepte potser per a uns quants aduladors i amiguets de l'ànima). Així, el Molt Honorable està a punt de batre un nou rècord (senyal que les coses sempre poden empitjorar una mica més, tranquils), el de ser l'únic candidat processat de totes les Espanyes, mèrit que haurem d'afegir als seus grans èxits en dilapidació de diners públics, xifres d'atur, fracàs escolar, destrosses urbanístiques, censures televisives, persecució del valencià i inanició democràtica, entre altres subtileses. Més enllà dels càlculs electoralistes, o de la teoria del mal menor, propis dels professionals d'agafar pel mànec la paella del poder, la fulla rajoyana del sí palesa una absoluta manca d'ètica i d'higiene democràtica en l'ideari o el que siga del seu partit. Al capdavall tot podria ser més senzill que no ens pensem i el gallec vacil·lant ha pegat la cabotada només per no haver de sentir més un ploramiques que s'ha passat els últims anys suplicant la seua nominació per obtenir a les urnes una absolució que potser no li donaran els tribunals i que en cap cas no li atorgarà la història. Temps i paciència, que això va per a llarg.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 26 de febrer de 2011.

Que vinga la llum!

Els valencians acabem de patir l'apagada democràtica més greu de la història recent, la fi de les emissions de TV3. La llibertat d'expressió és part essencial dels Drets Humans i de tota constitució democràtica. En aplicar l'assetjament legal i econòmic contra ACPV, propietària dels repetidors sufragats per milers de ciutadans des de fa molts anys, el govern de Francisco Camps, amb la connivència d'un PSOE més atent als formulismes legals que als drets democràtics, se situa fora de la línia que separa llibertat de dictadura. De res no han servit les 650.000 signatures presentades al Congrés espanyol per posar fi a una situació a totes llums injusta. El rampell autoritari del PP no és nou, cert. Sempre ha fet mans i mànegues per ofegar qualsevol oposició al seu virregnat, fins i tot la tan modesta de rebre informació i entreteniment en la pròpia llengua. Però l'apagada de TV3 pren ara unes dimensions novedoses que val la pena d'escatir. Per començar hi ha l'explotació de la catalanofòbia que tants rèdits ha donat a Camps i companyia (dime con quién te andas y te diré quién eres). Condemnar els valencians a un infantilisme crònic on només hi haja mitjans de propaganda al servei del poder i tapar qualsevol badall per on puga filtrar-se una versió de la realitat no controlada per ell és una obsessió malaltissa d'uns bufons de la democràcia molt àgils a l'hora de penjar-se medalles i eixamplar la butxaca on acumulen el botí. Que l'apagada de TV3 s'haja produït a pocs mesos de les eleccions, que Gürtel siga estrella rutilant de l'univers mediàtic i que Camps es trobe a un pas o dos de seure a la banqueta dels acusats, no hi són detalls menors. Però si tan segurs estan que golejaran en les eleccions i que la tintoreria de les urnes els deixarà els vestits corruptes nets com una patena, per què s'emmmerden en tan estúpida i fosca aventura? Els deliris de Camps, que es proclama el dirigent més important que han donat les democràcies occidentals, el fan creure'ns morts perquè ens veu apagats. Però només és qüestió d'encendre moltes espelmes i recuperar el foc primordial de la democràcia amb la defensa radical del dret d'expressió avui conculcat. Que vinga, que vinga, que vinga la llum i que al poc honorable…!
   
Publicat a Levante-EMV, dissabte 19 de febrer de 2011.

A l'altra banda de les muralles

Miquel Martínez, Ravals de l’alegria. XLIII Premi de Poesia Ausiàs March. Edicions 62 · Empúries. Poesia, 103. Barcelona, 2005.

· · ·

Tercer poemari de l’autor de la Vila Joiosa (1959), després de Claus de retorn (Institut Juan Gil-Albert, Alacant 1987) i Llibre de família (Tres i Quatre, València 1997). La incursió per aquests territoris extramurs de Miquel Martínez ens brinda la possibilitat de descobrir una veu poètica poderosa que coneixíem molt parcialment gràcies a les seues col·laboracions en obres col·lectives com Homenatge als trobadors (1989), Corona poètica valenciana a Jacint Verdaguer (2003), Jocs florals a Cavanilles (2005) i, sobretot, pels quinze poemes, la majoria del segon llibre, aplegats en l’edició Divendres de poesia 2004 que l’Ajuntament de Sagunt va publicar l’any passat. Els fruits literaris del nostre autor es completen amb una narració per a infants i tres novel·les.
Ens trobem, doncs, davant una obra poètica que avança molt a poc a poc, sedimentada en llargs parèntesis (deu i vuit anys) de silenci editorial, aliena a les presses de tants llibres prematurs i prescindibles com adornen el paisatge poètic valencià. No ens ha de sorprendre, doncs, trobar en Ravals de l’alegria un llibre plenament madur, contorbador, autèntic, d’una alta exigència ètica i formal. A contracorrent d’algunes de les línies que han presidit la poesia valenciana de les darreres dècades, en la de Miquel Martínez no hi ha concessions a preciosismes balders o jocs més o menys gratuïts de llenguatge. La seua és una poesia d’una gran tensió emocional, que s’acara a les preguntes fonamentals que tot poeta honest ha de formular-se, i per això defuig deliberadament l’alegria fàcil, l’estupidesa dels camins rectes. L’home-poeta és conscient que per posar el dit a les nafres de la vida ha d’allunyar-se de la ciutat-amada, ha d’habitar l’espai marginal de la pròpia llibertat, els seus ravals, i fer-se “vulnerable en el port dels homes lliures”. En la soledat brolla el diàleg que són els poemes, amb el pare mort, amb els paisatges de la infància (magníficament evocats en poemes com el 16 i el 17), amb els tresors dels records i les pèrdues irremeiables.
La de Miquel Martínez és una poesia discursiva, elegíaca, profunda, un riu que s’alimenta de les fonts de la quotidianitat, que reivindica la veritat i renega dels miratges consoladors i que deu molt a la poesia d’arrel anglosaxona, a través sobretot dels ecos de Gabriel Ferrater: “Que m’estimes, no depén de mi. / Per estimar-te, ja no et necessite” (29). Una poesia que indaga, pregunta i mostra tanta ferida en carn viva no podia conformar-se amb els guanys dubtosos de les veritats a mitges o les mitges mentides. Per això el seu terreny predilecte és el de la paradoxa, el dels matisos de la llum, amb versos que atenyen sovint la contundència de l’aforisme (“Heu vist els inferns de la terra promesa?”. “Si enyores els aplaudiments, et creixeran ales d’arena”. “Qui invoque la Història, rebrà l’oblit”, 32). La felicitat és una forma d’amnèsia, i el dolor, identitat irrenunciable de l’home. Ravals de l’alegria s’ha d’assaborir a pleret, amb un llapis a la mà per subratllar cada esclat. Aquests barris s’han de recórrer en silenci i en totes les direccions possibles: tants són els sentits que el solquen i a què l’experta mà del poeta empeny.

Publicat a Saó núm. 303, febrer de 2006

Matèria d'harmonies

Joan Navarro, Magrana. Col·lecció Poesia núm. 34, Brosquil Edicions, València 2004.

· · ·

Hi ha un mestratge en poesia que s’exerceix fora dels llibres, o a més a més dels llibres, en la tertúlia, en l’intercanvi de lectures i nords per al viatge, en l’amistat i la dissidència. A primeries dels setantes alguns poetes joves tenien tanta pressa per assentar el cul en la història que van matar els pocs pares que tenien a mà. El problema fou amb què substituir-los, dissimular-ho amb barbes postisses i bàculs falsos, i acabar pagant tanta orfenesa. Cada cert temps, el mateix trist panorama. Mireu alguns dels denominats imparables, obrint-se pas a colzades per a la pole-position de premis, càrrecs, encàrrecs i pessics pressupostaris. Aquells setantins, en canvi, s’havien de conformar amb la incerta glòria del moment i confiar (i així va ser en algun cas) que el futur pintaria colors més amables. Joan Navarro –amb Salvador Jàfer i Gaspar Jaén–, per qualitat i experiència, sí hauria pogut encapçalar un mestratge complementari, però la timidesa, l’honestedat o la falta de fe (déu li ho perdone o li ho regracie) van impedir-ho i durant massa temps en l’estany poètic valencià només es va sentir un raucar monòton. Aigua passada.
Quan Magrana va eixir a la llum a finals de 2004 feia dotze anys que l’autor no publicava un àlbum en solitari, aquella Tria personal. 1973-1988 d’Edicions de la Guerra. Durant aquest temps, i amb comptagotes, contribucions en aquest o aquell volum col·lectiu, algun poema en alguna revista, textos per acompanyar exposicions, traduccions diverses, la revista cibernètica sèrieAlfa i una xarxa de complicitats i d’intercanvis amb poetes i artistes d’arreu. El mestratge de Joan Navarro, doncs, no s’exercia només des del silenci o el pòsit d’uns inicis fulgurants, sinó des del treball discret, pacient, que esclataria, amb la tardor, en la meravella geomètrica de la magrana. Diguem-ho ja: aquest poemari és una de les obres capitals de la poesia catalana dels darrers anys. I ho és per una senzilla i complicadíssima raó, perquè ha trobat la forma (la Forma!, s’exclamaria el mestre Gombrowicz) precisa de transmetre l’emoció, el coneixement poètic. Ben cert que ell ja havia practicat amb profusió el poema en prosa (com el seu bessó Jàfer, i no ho diem per dir-ho), però quan parlem de forma no reduïm el terme al sentit de carcassa estructural. La Magrana és plena de robins perfectes, sucosos versos sintagmàtics, el·líptics, plens de ritme, d’accions sense verbs ni temps, juxtaposicions d’imatges trepidants, invisibles a l’ull fred de la càmera, on la pell del lector s’eriça en el viatge del pol·len de les flors a l’esclat mut d’una galàxia perduda. Poesia fenomenològica, consciència de la immensitat del cosmos, poesia ecològica, que supera les adherències cartilaginoses del jo (elevant-lo a la llum solar i dissolent-l’hi), tast dels misteris que ens obri la ciència i que només la bona poesia ens acosta. Magrana és un fruit madur que resistirà bé els embats del temps. L’espera no ha estat baldera. El lector té ací un llibre de capçalera que el pot acompanyar en molts viatges.



Publicat a Saó núm. 302, gener de 2006.

La plaça

Hi ha vegades en què una petita espurna és capaç d'encendre un foc colossal, però per a això cal que es donen una sèrie de circumstàncies que poden semblar a simple vista irrellevants, com ara l'aspecte de la llenya. Poc devia sospitar Mohamed Bouazizi, el jove tunisià que es va immolar el 17 de desembre en un rapell desesperat de resistència contra l'abús de poder (parella de mots massa sovint convertits en sinistra redundància), que el seu salt mortal encendria la revolta que va prendre a Tunísia i ja s'estén per bona part del món àrab des de l'epicentre de la plaça cairota de Tahrir. Si hagués pogut preveure que la llenya era prou seca, s'hauria estimat més continuar viu ajudant a prosperar la flama i alçant les llambordes de les places sota les quals joves i no tan joves del Magrib busquen la senzilla i difícil platja de la dignitat. Quants mohameds han cremat debades i resten oblidats en els fossars de la història? Què se'n deu haver fet, d'aquell estudiant que es va posar davant el carro de combat en la cèlebre foto de la revolta ofegada de Tiananmen? Les revolucions democràtiques (una altra parella de redundància no tan reconeguda) sucumbeixen o s'inventen en les places, espais on conflueixen els camins de la història perquè s'escampen les paraules que reclamen llibertat o deixen cicatrius sobre l'asfalt els paquiderms armats amb què el poder sol guanyar totes les batalles. De Tiananmen a Tahrir, de la memòria de la derrota a l'esperança que encara està alimentant-se en cada crit, i la casual ironia dels noms, Porta de la Pau Celestial, on van a raure els assassinats impunes, L'Alliberament, on els egipcis estan escrivint present i futur sobre papirs tan antics com el desig d'una vida digna. De la Plaça de les Tres Cultures de Tlatelolco a la de la Bastilla, del Zócalo zapatista a Djemà-el-Fna, on les multituds es concentren i dispersen i tramen els grans relats, àgora i fòrum, llocs tan oberts que escapen al control de ràdars, satèl·lits, detectors de metalls, centrals d'espionatge, despatxos blindats, estadístiques i previsions meteorològiques sobre l'estat anímic dels pobles. Alleuja pensar que el demà és sempre una pàgina en blanc esperant ser escrita.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 12 de febrer de 2011.

Intensitat de la veritat

Joan Margarit, No era lluny ni difícil. Edicions Proa, Els Llibres de l'Óssa Menor núm. 315, Barcelona, octubre de 2010.

Afirma Joan Margarit, en l'epíleg d'aquest llibre, que “la poesia té la intensitat de la veritat”. La vinculació entre veritat i poesia, expressada amb una infinitat de matisos, ha estat esgrimida a bastament al llarg de la història per autors de molt diversa procedència i qualitat. Siga el que siga la veritat des d'un punt de vista filosòfic, però, la que exigim a la poesia (aquella que li és consubstancial diríem) sembla que té més a veure amb l'expressió que no pas amb cap realitat més o menys objectiva o verificable. El problema, doncs, no és que la poesia siga vertadera sinó que ho ha de semblar, fins i tot amb l'ajuda del fingiment (Pessoa dixit), ja que seguint María Zambrano “el poeta, frente al ser, trata de fijar únicamente las apariencias”. És doncs només a través de l'exactitud, l'harmonia i la intensitat de l'expressió que l'artista (i donem per bona aquella definició minimalista que considera la poesia la veritat de l'art) pot transmetre la veritat, raó per la qual en poesia, ni probablement en res, no hi ha autenticitat sense l'encaix de la forma. La cautela amb què un poeta de l'experiència i la qualitat de Joan Margarit ho expressa defuig deliberadament qualsevol esllavissada pels terrenys de la lògica, la ciència o la filosofia posant l'accent en la força que la poesia és capaç de transmetre. La intensitat de la veritat poètica configura en la lectura la imatge de l'home autèntic, honest, sincer i digne que batega al fons de tots els versos i que fa compartible i universal l'experiència humana que s'hi expressa i converteix la hipotètica correspondència amb l'original (amb l'autor real, dit amb un terme molt estimat per certa crítica) en una qüestió merament extrapoètica. Tanmateix la intenció del magnífic epíleg no és assajar d'explicar en prosa allò que ja diuen els poemes (la qual cosa ens situaria en el terreny de la maniobra estèril o la simple redundància), sinó d'explicitar l'íntima connexió entre l'home que viu i el que escriu, de presentar-nos la coherència del poeta, les cares indestriables de la seua moneda poeticovital. Aquesta és doncs la veritat de la poesia de Margarit: la intensitat amb què s'acara al propi destí, revisita el passat i reflexiona sobre el sentit de les experiències de cada dia.    
Vist amb la perspectiva del temps de qui s'ha compromès amb la veritat de la poesia, no era lluny la vellesa ni difícil l'assumpció de valors, que la joventut defuig, com la soledat i la tristesa. Contra la desesperació o la fugida endavant que la proximitat de la mort pot provocar, el poeta compta amb la lucidesa i la dignitat (entesa en primer lloc com el respecte per un mateix) de no espantar-se davant el propi destí, de combatre la por que és l'absència d'amor. L'exercici de la poesia és, per a Joan Margarit, la millor manera d'estimar els altres, i l'amor, una recepta que conté a parts iguals intel·ligència, sentiment i sensualitat.
Els 47 poemes que integren el darrer llibre publicat del mestre de Sanaüja són una lliçó impagable de poesia de “quan l'amor / coincideix a la fi amb la intel·ligència” dictada per un poeta que se serveix dels records per explicar-se “que és en l'amor on m'he deixat la vida”. Situat en aquell tram del túnel on s'albira “la boca de claror a la qual m'acosto”, No era lluny ni difícil insisteix en alguns dels motius característics de la poesia de l'autor (els records de postguerra, Raquel, la germana, Joana, la filla morta, les brases perdurables d'un vell malentès) amb la intensitat de qui viu compromès amb la lucidesa i, reconeixent que les aus de rapinya que dominaren durant el franquisme han envellit com ell, els diu: “Que la vostra mirada / ja no és ni severa, ni ferotge. Ni rapinyaire. / Però encara se sent aquella olor / de corral. De gallinassa. / Aquell himne. La Història d'Espanya”. Després de Càlcul d'estructures (2005), Casa de Misericòrdia (2007) i Misteriosament feliç (2009) Joan Margarit, el poeta català viu probablement més llegit, continua creixent, fidel a la seua veu, en profunditat i altura.


Publicat a la revista Saó núm. 356, gener 2011.
 

Amic Mestre

En l'ambient sufocant de misses, pecats, penitències i hermanos ensotanats de les darreries del franquisme, l'arribada d'aquell professor d'història a l'escola, ja convertida en colegio d'accentuada palatal com a dubtós signe de modernitat, fou una glopada d'aire fresc, el regal amb què la providència demostrava no ser tan gasiva com pensàvem. L'àngel roig que acabava d'aterrar a la classe de quart duia barba de progre i fumava més que alenava. Era un espectacle fascinant veure'l xamar del ducados amb passió tan poc edificant, adoptar damunt la cadira posicions que el convertien en perpetu candidat a la caiguda i rebolicar-se la negra cabellera com si només així pogués extraure la matèria grisa necessària per transformar la Guerra d'Espanya en un relat comprensible sense bons ni dolents. Llavors no sospitàvem que aquella loquacitat, aquells fums i aquell histrionisme eren una tàctica perfecta per entretenir la parròquia mentre s'està retirant la bena de desmemòria que el franquisme havia posat en les consciències. En un parell de classes Josep Albert Mestre va desmuntar les lleis del silenci més zelosament ordit, entre dues xamades eternes i uns quants equilibris sobre la cadira. Anys després, ja convertit en amic el mestre, l'histrió es va despullar en cordialitat, compromís i exemple. Punt de referència il·lustre de l'esquerra alcoiana des dels anys de la predemocràcia fins ahir mateix, des de la clandestinitat comunista a tots els intents frustrats de renovació de l'esclerosi ortodoxa que el feren recalar en un raconet pragmàtic del PSPV, la lliçó que Mestre deixa al final és la de la bonhomia, la del vitalisme desinhibit que tant espanta els beats d'esquerres com els de dretes, la versatilitat de qui, savi en l'essencial, es mou amb la mateixa agilitat entre les diverses classes i travessa amb èxit qualsevol edat. Només consola pensar que l'amic ha mort al peu del canó, dedicant els darrers esforços a les investigacions i les classes d'art. En temps de mediocritats polítiques i servilismes rampants, la seua memòria se'ns revela ja imprescindible. La plaça del poble on es guanya la democràcia ha amanegut avui buida i en silenci.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 5 de febrer de 2011.

València underground

Acaba d'emergir de l'esbudellada panxa de la Gran Via Marquès del Túria un refugi antiaeri del temps de la guerra, quan l'avinguda duia el nom de Durruti. Ja sabem que a poc que furgues l'entranya de València, hi brolla l'aigua o les ruïnes, o les dues coses alhora. La realitat invisible no deixa de ser realitat encara que no la vegem, i ocupa més espai que el de les simples aparences, per la mateixa raó que és més gran el que ignores que el que més o menys creus saber. Això, és clar, no es limita al terreny de l'arqueologia, que opera en termes de verticalitat històrica, sinó que s'estén sobretot per l'ampli horitzó coetani. La miopia de la nostra mirada guanya moltes diòptries en la societat de la (des)informació perquè l'espectacle vertiginós de la imatge i l'estridència dels discursos del poder que escampen els altaveus mediàtics arriben a fer-nos creure que la ciutat és només allò que volen que mirem i escoltem. Si tota ciutat és en part invisible, com va pronosticar Italo Calvino, la seua invisibilitat s'ha de fundar, perquè siga habitable, en un cert equilibri entre allò superficial i allò submergit. Però la laberíntica ciutat de València té més aviat la forma de l'iceberg (i en temps d'escalfament global, malgrat el fred d'aquests dies!). Si un no es desempellega de tant en tant de la miopia imposada, fins i tot de l'adquirida amb la més bona de les intencions, pot sucumbir a l'amarguesa de pensar, posem per cas, que Canal 9 (o Camps o Fabra) és el país i que ací tots es diuen Roberto o Sentandreu. Ve a tomb la divagació d'avui per l'emergència d'un parell d'anècdotes sense pretensió de categoria: l'existència a la ciutat d'un restaurant on al costat d'exquisits plats el chef llegeix i regala poesia (més per més, més) i de la impremta de la Fonteta de Sant Lluís, Martín Impressors, convertida des de fa anys, a través del segell Campgràfic i de l'infatigable impuls de Josep Lluís Martín, en punt de referència obligat del disseny i la tipografia. Contracorrent, excepcional, pedres del marge em diran. Exemples, respondré, d'una València oculta sota tones de ferralla inútil. (A Tunísia i altres països àrabs emergeixen avui realitats que fins ara eren invisibles, almenys per a la mesquina miopia d'Europa i els USA.)

Publicat a Levante-EMV, dissabte 29 de gener de 2011.

La baveta de la valenciania

Deu ser molt dur això de ser Senador o Senadora, ho comprenem, per Tarragona o per Cuenca, per València o Badajoz. No pel sou ni per l'excés de treball, no, sinó per l'ensopiment propi d'un càrrec i d'una institució que ningú no sap ben bé per a què serveix. Clar que a alguns o algunes això els deu importar ben poc mentre arrepleguen les garrofes cada mes, però a la majoria aquesta inanitat els deu posar dels nervis, pobrets. En diuen la Cambra Alta, però és per dissimular, perquè la moral general –emoluments a banda, ja dic– deu trobar-se molt a la baixa. El mateix nom Senat evoca senectud, o senil, és a dir, cosa de vells, i no crec que a ningú li faça gràcia de ser identificat amb idea tan obsoleta en els temps que corren. Molt pitjor en el cas de joves com José María Chiquillo, encara en edat de merèixer, per no dir res de la tendríssima Leire Pajín. Quan el cos encara vol sexe, droga i rock & roll, haver d'organitzar unes partidetes al cinquet o al parxís amb els companys de bancada entre dues becadetes de plenari o comissió deu ser insofrible! I que de tant en tant vinga el president de torn o el cap de files a amollar-te la lliçó magistral!
Per això no entenem que per una vegada que algú dóna sentit a la vetusta institució, sempre en el terreny virtual dels símbols, com ara escenificar allò de la representació territorial perquè ses senyories facen una mica de gimnàstica amb l'aprenenatge de llengües no estrictament espanyoles, o no tan espanyoles com l'espanyol, els del PP munten aquest sarau contra la traducció simultània i el saludable ús de l'auricular (peça imprescindible per a una vida jovial). Com sempre, els senadors valencians d'aquest partit, seguint la veu de l'amo Aznar, lluminosa guia de la Còndor mediàtica, han donat la nota més pintoresca en l'il·lustre casino. La valenciania que tant els fa escatainar al corral valencià naix de l'espanyolia acomplexada de qui porta en la sang les humiliacions patides per avantpassats remots i oblidats i ara es mou per fi tan fluïdament amb el castellà que no perd ocasió de practicar-lo, tan pagat i agraït, tan submís, amb la baveta que li cau, pobret.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 22 de gener de 2011.

La soledat del fumador de fons

No sé què emprenya més de la recent llei antitabac, si l'expulsió dels viciosos del paradís uterí dels bars (els altres llocs públics ja eren vetats a tan pecaminosa dèria) o la conversió d'un tema certament anodí en l'estrella invitada a presidir les tertúlies pàtries com una cortina de fum, i no per manca precisament d'altres debats més substanciosos. Mentre es parle del fum del tabac, certament, altres flames bastant més perilloses continuaran cremant i empudegant l'aire com si tal cosa. Es produeix així la inversió de la magistral metàfora ausiasmarquiana d'un fum transformat en casus belli que s'enlaira en absència d'ignició i d'un combustible digne d'aquest nom (“sens foc continuu fum”). Vam desistir en el seu moment de viatjar i fumar alhora, com si els plaers fossen mútuament incompatibles. En els aeroports vam estimar-nos més l'abstinència que l'oprobi d'aquelles peixeres tristes on ningú no parlava (i quantes vegades la cigarreta havia encès la conversa i havia estat l'inici d'una bella amistat!). Als restaurants i bars purificats per la nova asèpsia, fumàvem disciplinadament a la porta del local. Molt abans que ningú no prohibís res, quan es fumava com aquell qui diu fins al quiròfan, les regles de la cortesia ens feien demanar permís abans d'encendre la cigarreta. La dèria prohibitiva, que ha pres la forma de la cortina de fum per dissimular altres intoleràncies molt més amargues, s'estén com una taca d'oli en la societat de les restriccions. El que més emprenya és el dit inquisidor, la instigació a la delació dels viciosos, el paternalisme d'un estat omnímode que vetla per la salut amb una mà, amb una altra compta els euros i amb una tercera (en té moltes més: per això és omnímode) se l'agafa amb paper de fumar obviant el fet que amb cada xuclada s'embutxaca sis setenes parts d'impostos amb què els aficionats a la mala vida bé tenen pagat un llit d'hospital. El que més emprenya és veure's caminant per la corda fluixa amb l'abisme de la delinqüència esperant allà amb la boca oberta. I que ningú no toque un pèl dels abusos bancaris, de la malaltia del futbol, de la corrupció sistemàtica, del vici abúlic de la televisió, del menyspreu a la cultura, dels infinits perills del trànsit, de la indústria nuclear…

Publicat a Levante-EMV, dissabte 15 de gener de 2011.

Fet per cercar

Ivan Brull, Cantaments. 13è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal Ciutat de Sagunt 2010. Onada Edicions, Poesia 8, Benicarló, 2010.


Cantaments, la primera entrega poètica d'Ivan Brull (València, 1978), contravé el tòpic que parla de la immadura fragilitat dels neòfits. Passa que els tòpics, aquests prejudicis de la raó que sovint ens priven dels beneficis d'una mirada neta, cal prendre-se'ls amb molta cautela. Quantes grans obres no són fruit d'autors novells i quants llibres fallits no es deuen a la mà de poetes consagrats? Siga com vulga, i prescindint d'aquests apriorismes, el llibre que avui comentem és una proposta sòlida que equilibra amb saviesa les pretensions i els resultats, austera, intel·ligent, reflexiva i sincera. Austera amb el maneig del material poètic, que no decau mai en la temptació de la filigrana espectacular; intel·ligent perquè sovint basa la seua construcció en les indagacions del pensament poètic, en la reflexió o revisió crítica de l'experiència. I sincera? És molt difícil de definir aquesta qualitat poètica, emparentada amb l'autenticitat i la veritat, perquè és una sensació que el lector obté de fonts molt diverses i que té a veure amb les inflexions d'una veu que sentim creïble i que ens anima a establir amb els poemes un pacte de confiança. Rere el neologisme de Cantaments (una fusió de cants i encantaments?) Ivan Brull traça un itinerari que comença amb l'assumpció del passat familiar, eixa cadena íntima i esborradissa de la història que es corporifica en el mateix autor, Trams de família. Hi segueix la secció titulada Les claus esmolades, on assistim amb major intensitat a la forma de l'autodiàleg amb què el poeta aborda el tema de la recerca i l'evocació de les coses perdudes. La tercera part del poemari, Anades, tornades, pèrdues, conté 11 poemes (cinc dels quals són sonets) de caràcter eroticoamatori, ubicats en experiències presents o passades. La part final, L'esguard del mussol (com el brúfol o l'òliba, ocells de nit que sovint han simbolitzat la saviesa), se centra sobretot en la reflexió sobre l'escriptura com a experiència personal, com a obertura al món i ensems com a reclusió en els propis límits, en els vaivens d'aquella dialèctica entre el dins i el fora que és consubstancial a tota escriptura. En certa manera el moviment del poemari s'estableix de fora cap a dins, de més lluny a més a prop, del passat al present, del general al particular, no, és clar, com a punts nítids ni fixos, sinó més aviat com a tendències, vaivens, oscil·lacions, espais que sovint es confonen, camins il·luminats pel focus del pensament i la poesia que ara es fan visibles i tot seguit s'esborren en la boira. A qui açò signa li han semblat especialment commovedors i arrodonits els poemes que Ivan Brull dedica a desempolsegar la memòria fragmentària de la família, els de la primera part, amb aquelles veus fantasmagòriques que habiten les cases enrunades d'un passat que, tanmateix, tremola en el present tothora actualitzat de la memòria amb una dimensió plenament física. Entre la celebració i l'elegia, el poeta evoca els paisatges de la seua infantesa pels viaranys d'aigua de l'Albufera valenciana i la llum rescatada de Xàbia i Dénia.
Tota poesia de veritat és una lluita per la forma. La proposta d'Ivan Brull és, en aquest sentit sí, vacil·lant, temptativa, des de la consciència (que hem aprofitat per titular el present article) que el poeta és sempre un cercador, que la seua feina parteix sempre de l'absència. És probable també que aquesta sensació de dispersió que tenim llegint Cantaments siga deguda al fet que els poemes aplegats en el llibre hagen estat escrits en períodes de temps molt dilatats i que la suma tinga el propòsit (i el mèrit) de l'antologia personal. En qualsevol dels casos, aquest començ d'Ivan Brull és sens dubte fulgurant, molt més que una simple promesa: la cita que no voldríem perdre'ns de futurs treballs. De moment, fareu bé d'assaborir aquests cantaments amb delitosa calma.


Publicat a Saó núm. 355, desembre de 2010.

Un matoll de raïm de pastor per acompanyar el poema homònim d'Ivan Brull.