Fuga d'esperança

L'esperança, virtut teologal, no és com el gas. Una fuga de gas és un dels perills domèstics més temuts, i amb raó, perquè les seues conseqüències poden ser letals. Si l'esperança va existir alguna vegada en l'Espanya nacional segurament es devia a algun estat d'ebrietat transitori, però a hores d'ara podem afirmar sense risc d'equivocar-nos que ja fa temps que va escampar el poll cap a llocs més amables. Probablement és millor així perquè, com diuen al meu poble, el que espera desespera, de manera que farem ben fet de no esperar res, ni menys esperar l'esperança. Al capdavall, modestos per necessitat, podríem anar tirant amb una parent pobra de l'esperança que es diu confiança i que si no telogal, té almenys la virtut de no allunyar-nos massa de les evidències, amb tot i que hi ha qui fa mans i mànegues perquè ni la humil confiança puga asseure's a la nostra taula. Per exemple la presidenta del PP madrileny, la celtibèrica Esperanza Aguirre, una de les dames de ferro colat que més bé branda la vara del manar i que exerceix el seu poder sense les desagradables simulacions que de vegades imposen la vergonya, la moderació o el llenguatge políticament correcte. Ni pandémica ni celeste, el més bragat no gosaria parlar-hi de tu a tu ni compartir amb ella la botella i el cendrer quan li sobrevé la còlera divina, que és capaç de descarregar sense parpellejar. Segur que el seu oncle, el gran poeta Gil de Biedma, no s'inspirà en cap esperança per entonar les seues Moralidades. I de les ramificacions del seu noble arbre familiar, sens dubte el que millor li escau és el de ser casada amb un Grande de España, que això trempa molt el caràcter. El cas és que l'Esperanza va fugir o tocar el dos mentre uns municipals li fotien una multa per aparcar malament. Però una fuga d'Esperanza, sobretot quan és captada per l'ull de la càmera, no és com una fuga de gas inodora tot i que quasi tan perillosa, ja que empesa pel seu orgull ferit, en el rampell es va dur per davant la moto d'un agent, afortunadament sense agent damunt. Confessa la portentosa senyora que va tenir un dia atziac, i nosaltres ens la creiem. A fi de comptes deu ser molt dur ser exministra, expresidenta de la capital del Regne i esposa d'un Grande i haver de trepitjar un dia el mateix fang en què ens rebolquem els mortals, amb multes, fugues de gas i tota la pesca. Per sort per a Esperanza i tots els grandes i peixos grossos, al capdavall no ha de témer una fuga sobtada d'esperança, ni les picoretes de la manca de confiança que als altres ens assetgen, ni la desconfiança envers una justícia terrenal que rares vegades toca els intocables de la paella i el mànec. 

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 5 d'abril de 2014.]

Sobren raons (i manca tot)

Josep Porcar, Llambreig. Tria de poesia núm. 9, Tria Llibres, Barcelona, 2013.

···

Torna, després d'Els estius, el poeta Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) al món de l'edició. En l'entreacte s'han escolat cinc anys d'un no parar pels camins de l'escriptura de què dóna compte l'activitat que l'autor desplega al seu blog Salms (http://www.porcar.net) i al justament celebrat Bloc de lletres (http://www.blocsdelletres.com). Una ullada a aquests dos llocs del ciberespai, com a aperitiu o complement a l'atenta lectura dels poemes en el silenci insubstituïble del paper, posarà davant la mirada del lector una de les característiques essencials del treball del nostre autor: l'extrema passió i pulcritud amb què es pren el seu ofici. La mateixa precisió que Porcar esmerça en l'edició digital, amb un ric i variat correlat d'imatges (fotos i vídeos) i músiques, l'aplica a l'art de la paraula despullada del poema. Llambreig, que el diccionari defineix com l'emissió de llum per reflexió, podria sobtar d'entrada per la tibantor extrema que resulta del xoc entre l'exuberància i rigor formal (el llamp, la llum) dels poemes amb l'escenari que il·luminen, la part més fosca i sovint sistemàticament sostreta a la mirada comuna. Dic d'entrada conscient que un determinat tòpic assimila la poesia de denúncia social a la pobresa expressiva. Al capdavall, però, ¿quina gran poesia de qualssevol temps defuig el repte de dibuixar amb les eines que li són pròpies les contradiccions, misèries i desolacions socials, i en tant que socials necessàriament personals, repte que només pot acarar amb garanties d'èxit des del compromís radical amb la paraula? Dit això que sembla tan obvi, apressem-nos a destacar Llambreig, i en conjunt la poesia de Josep Porcar, com l'intent reeixit d'expressar la realitat amarga del nostre temps, ja caiguts els vels d'un benestar que abandona en la cuneta de la història, lluny d'allò que anomenen "mercat de treball", "titulats i expulsats, els sempiterns jornalers ajornats" i extensos grups de treballadors. Una generació de potents poetes valencians, que inclou gent tan diversa i irreductible com Ramon Ramon, Elies Barberà o el mateix Porcar, s'ha decidit per fi a posar noms a la desfeta personal i col·lectiva des d'uns paràmetres poètics d'alta fidelitat ben allunyats dels constrenyiments que imposava un cert realisme social. Ací es troba el rovell de l'ou de la proposta de Porcar i l'elaboració de la metàfora de la poesia que s'expressa en el poema "Refracció" que fa de pòrtic del llibre: "Des d'un balcó, secretament, / un xiquet, amb un espill, fa la rateta / [...] amb una llum que no hi reté, / que no l'encega ni l'atura". L'espill del poeta són les paraules que transformen la llum de les coses i la projecten i la fan intel·ligible, comunicable, de manera que atenyen un nou sentit i ofereixen una nova visió de la realitat, complexa i tothora mudable. El poeta, en la seua funció de subjecte poètic, dirigeix l'espill ací i allà i molt especialment, no cal dir-ho, cap al seu propi i íntim espai intern, i com a part indestriable de la realitat que il·lumina, aconsegueix transmetre la seua veritat poètica, l'autenticitat de la seua paraula.

Llambreig es troba dividit en tres parts: Longitud d'ona (12 poemes), Ranera (10 poemes) i Empelts del llamp (12 poemes). Es tracta d'un poemari perfectament travat des del punt de vista semàntic i formal, amb fils ben tensats que asseguren la solidesa del conjunt de la xarxa textual. Tot i el risc de les simplificacions a què un llibre tan ric i suggestiu com aquest es resisteix naturalment, s'ocupa la primera secció, com apunta el títol, a establir connexions entre les circumstàncies personals (certes pèrdues i desolacions) del poeta i les col·lectives, sovint concretades en personatges de carn i os, com en el magnífic "Cruiximents", un diàleg amb l'amic mentre beuen "sota el pont de la via". Contribueix a la coherència del conjunt, entre d'altres recursos ben administrats, la recurrència de substantius que denoten accions o moviments: llambreig, barboteig, sotragueig, cruiximent, parpellig, serpeig, enlluernament... La segona secció, Ranera, aprofundeix en la magnitud del desastre i en la denúncia explícita d'alguns dels responsables directes de la solsida i de les polítiques d'austeritat (per als altres) que condemnen a la misèria àmplies capes socials ("Retaule d'Apocalipsi amb corca", "Ranera", poema dedicat als revoltats de les places del 15M, "Rés de rescabalament", "Serpeig"...). Empelts del llamp, la intenció de la qual queda ben definida amb uns versos de "Llampec" ("No el llamp, / ni el tro que l'assevera, / sinó qui el sent / i l'empelta"), té probablement el seu punt àlgid en "Un estrany balanceig", poema sobre la decepció. De l'espill al llamp, el llibre de Porcar traça un itinerari poètic i vital molt suggestiu, ple de giragonses, reflexions i perspectives. El material poètic de Llambreig és d'una extraordinària qualitat, la de les coses fetes per durar contra els embats sinsitres del temps. Imprescindible.

[Publicat al núm. 390 de Saó, febrer de 2014.]

[Foto de l'autor extreta de http://www.elpontdeleslletres.cat/tag/josep-porcar/]

L'òbit

Dues frases se m'han quedat del difunt, el “Puedo prometer y prometo” i el “Sin prisas pero sin pausas”. Reconec que no són una gran aportació al pensament polític, ni a res en particular, ho sent, però se m'han quedat gravades amb foc indeleble en la memòria, tan capriciosa i selectiva. Potser perquè els temps del blanc i negre, de les agredolces experiències d'aquella transició, de la vigorosa gimnàstica de les assemblees interminables, les corredisses davant dels grisos (sinistra barreja entre el blanc i el negre) i no poques i ràpidament decebudes esperances, allò que en diríem el marc personal i històric, ressalta el quadre pintat que completen les figures d'un amoixamat general resistint la traveta d'un tricorni malcarat, la ferma dignitat de l'expresident ara plorat i el tremp d'un vell comunista que es manté en el seu escó fumant-se (però ací la memòria és més incerta) l'enèsima cigarreta. Doncs bé, Adolfo Suárez podia prometre i va prometre, en efecte, i fins va complir amb una indiscutible elegància la seua promesa. Que era una empresa complexa, en la qual no sempre va estar sol, i alhora ben simple: legitimar la construcció de la democràcia amb el material d'enderroc del franquisme, i ací no ha passat res. I no va passar res, en efecte, i va passar molt alhora, esperances decebudes a banda. Ja fa temps, però, que el president havia estat col·locat en un marge discret de l'autopista de l'España va bien i assetjat per un alzheimer que no entén de colors, històries ni polítiques. L'hi havia arraconat una dreta que, desmaquillada prompte del seu centrisme prêt à porter, assegurats els seus beneficis i amb una impunitat constitucionalment garantida, recuperava el seu veritable i funest rostre. I justet ara me'l ressusciten i tot seguit me'l fan difunt tres dies abans de ser-ho, i una vegada consumat l'òbit li reten honors d'Estat, ens fan el numeret amb el Rei trontollant imposant-li una medalla pòstuma i ens l'empapussen per terra, mar i aire mediàtic com l'heroi que ens va portar la democràcia i liderar una transició tan perfecta que al cap d'uns quants decennis està tan morta que necessita un gori-gori en tota regla. I no contents amb això, que put a maniobra de poder vestideta de generositat, batejaran amb el nom de l'expresident no sé quantes coses. Això rai, si a Madrid volen gastar-se els diners de tots canviant Barajas per Adolfo Suárez, que de pitjors en veiem cada dia. Però a Alcoi, la veritat, amb tantes històries pendents i tants abismes a la vista, fóra un autèntic disbarat posar el seu nom a la principal artèria ciutadana. A falta d'idees, però, i per tal d'esquivar tota responsibilitat en els reiterats fracassos de la seua gestió, la dreta (i certa esquerreta) no dubta a tirar-se el peix mort al cove per taponar l'única eixida digna: funeral com déu mana i passar pàgina d'aquesta etapa tan funesta. I deixar el mort (i els vius, sobretot els vius) en pau. Amén.

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 29 de març de 2014.]

Línia de foc

Quan els rostres pàl·lids, llavors comandats pel PSPV-PSOE, van decidir segregar l'escola en dues línies diferenciades en funció de la llengua vehicular que es fes servir a l'aula, vam adquirir plena consciència de la nostra condició d'idígenes, més exactament de sioux en una reserva índia. Els més irredepempts de la nostra tribu, no sense raó, van argüir que això era una nova trampa encaminada a l'extenuació de la llengua i el poble indígenes, i hi van plantar cara amb més o menys fortuna i força; els més pragmàtics, en canvi, hi van veure una possibilitat remota de sobreviure enmig la voràgine de l'irremeiable. Contra tot pronòstic, però, la reserva lingüística no solament va anar creixent amb el pas del temps en volum i qualitat malgrat l'impost de valor afegit (IVA) que exigia el subratllat explícit d'un dret formalment reconegut, sinó que –i no per adhesió tribal ni qüestió de principis sinó pel pur pragmatisme d'assegurar als fills el coneixement de la llengua pròpia que només la línia garantia– la demanda d'integració a la reserva, en molts llocs del país, va ser molt superior a l'oferta de places oficials, de manera que el dèficit en l'aplicació d'un dret sobre el paper legislat clamava al cel sense que a cap dels governants de llavors ni als qui els van succeir en tan lamentable gestió els caigués la cara de vergonya, concepte ja dessuet en aquelles dates. Vista la cosa, els rostres pàl·lids van reparar a temps en l'error d'un engany tan inconsistent i no només van posar tots els pals que tenien a mà a les rodes de la normalització del valencià a l'escola sinó que van fer mans i mànegues per reduir a la mínima expressió els límits d'una reserva que es desbordava per totes bandes en una algaravia de creativitat, entusiasme i eficàcia. Els casos de les línies segrestades contra la voluntat de la comunitat educativa, el clamorós desequilibri entre la demanda i la satisfacció del dret a rebre ensenyament en valencià (una contradicció en els termes: un dret no es demana, s'exerceix), han augmentat en progressió geomètrica a mesura que els rostres pàl·lids han anat adonant-se de l'error de la trampa que deixava escletxes d'oxigen a un poble que ja consideraven difunt i sense substància i que aprofitant un caliu a penes perceptible anava alçant-se des de les pròpies cendres. L'última batalla, ara com ara, es lliura en el territori mig alliberat de Benimaclet, en una de les escoles de referència de tota la nació índia, el Pare Català. Allà pot consumar-se, si no ho impedim a temps, la darrera perversió d'una democràcia que atorga el dret indiscutible a aprendre en castellà d'un 5 % de famílies a costa del dret irrenunciable de fer-ho en valencià del 95 % restant. En altres temps i circumstàncies en diríem dictadura pura i dura però ara i ací no em ve a la boca la paraula que defineix l'oprobi. Avui, doncs, tots som pares i fills, germans, del Pare Català i de la seua lluita per la dignitat d'una tribu sotmesa però encara no vençuda. I ací han tocat os, la nostra línia de foc que no traspassaran ni amb tot el Setè de Cavalleria.   

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 22 de març de 2014.]

L'empatx

Un darrer apunt abans de fer la maleta amb què fugiré uns dies als antípodes, que en aquest cas no són les exòtiques terres de Nova Zelanda, què més voldria, mentre la ciutat es lliura a la gran orgia. Un dels misteris més insondables d'aquesta festa és la profusió –anava a dir-ne metàstasi però m'he mossegat a temps la llengua– de parades de bunyols i xurros i altres productes empatxadors no sempre identificables. En quasi cada cantonada de València s'alcen aquests dies uns quioscs de barroca luminotècnia que llancen al cel l'espessa fumera de les seues fregitel·les tot el sant dia. Faig càlculs de quants xurros i bunyols és capaç d'ingerir cada faller o fallera, cada visitant, cada transeünt al cap del dia i, la veritat, no m'ixen els comptes. Perquè sotmès el noble líquid de l'olivera a una immisericorde ebullició sense treva –calculant que no hi facen servir vergonyosos succedanis com l'oli de gira-sol o d'altres de pitjors–, no vull pensar en la qualitat d'uns bunyols obligats a xipollejar en companyia de les inevitables restes de farina, la pol·lució ambiental, la pólvora de mascletades i petards i fins les notes d'El Fallero o els acords embafosos de l'Himno Regional. Tot això sense comptar que entre ingesta i ingesta de pasta farinosa, amb carabassa o sense i sucre a discreció, de preferència a primeres hores del matí o del vespre, el falleram s'ha de lliurar esforçadament a un no parar de sopars d'entrepà, paelles i arròs amb fesols i naps. Entre els de butxaca més solvent, aliens a qualsevol crisi, que també juguen uns dies a l'entranyable rusticitat de l'horta en casals de fingit nom valencià parats enmig de la via pública, cal suposar que també hi corren alegrement gambes i cuixot ibèric. Comptat i debatut, no m'ixen els números per a tanta xurreria. D'acord que cadascú és lliure d'intoxicar-se com més li plau, però ni bunyols ni xurros no semblen menges per estar picant tothora encara que tingues un estómac a prova de bombes o t'hagen vacunat contra la hiperglucèmia. Però als valencians els agraden (i a un servidor, en dosis tolerables, ep!), per molt que els facture una parada portàtil d'origen incert i dubtosa salubritat. O potser així els agraden més i tot per algun efecte euforitzant que el no iniciat ignora. Encara m'assalta una altra hipòtesi per explicar el que com a mínim sembla un negoci poc lucratiu o fins ruïnós: que els subvencionen l'Ajuntament o la Junta Central Fallera (si són coses distintes) amb el velat propòsit d'elevar la humil menja a símbol omnipresent del que en el terreny dolorosament literal ja han fet amb la ciutat i país: un gran bunyol o nyap. De fet el bunyol d'or és un dels premis més apreciats del món faller, encara que aquest tampoc no és comestible. Si per mi fos jo hi posaria la clòtxina autòctona, que combina molt bé amb el vi blanc. Però el cas és que me'n vaig als antípodes, vostès perdonen.

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 15 de març de 2014.]

No n'hi ha prou

Sap greu haver-ho de dir, però les expectatives que havia alçat la convocatòria unitària de les marxes i la concentració a la plaça de la Mare de Déu de València contra el govern de Fabra i tot el que aquest representa no s'han acabat de complir. O s'han complit molt parcialment, sobretot si tenim en compte la gravetat de la situació i la gent que finalment s'hi ha aplegat, que no ha pogut omplir de gom a gom l'emblemàtic espai a les portes de la Generalitat. Més aviat semblava que la immensa majoria dels ciutadans que vagarejava en massa pels carrers més cèntrics a aquelles hores era completament aliena a la convocatòria i que es movia simplement al so de la inèrcia d'un divendres previ a l'esclat faller. Sobtava sobretot la clamorosa absència de joves i de la gent més clarament afectada per tot allò que el manifest, ben raonat i llegit per dos actors des de l'escenari, denunciava. Fa l'efecte que, confiades en la ubiqüitat de les tecnologies digitals, les esquerres han oblidat la importància dels cartells, les enganxines, la propaganda que s'escampa amb els insubstiuïbles mètodes tradicionals i el boca a orella. I això és simplement un descuit imperdonable que s'agreuja quan, com és el cas, ens han emmudit la pràctica totalitat dels mitjans que podrien haver donat cobertura a la protesta. Fa l'efecte que d'aquesta convocatòria organitzada amb la urgència que la situació reclama no ens n'hem assabentat sinó els ja iniciats, gent d'edat provecta que amb prou feines encapçalarà un moviment prou fort, enèrgic i decidit que espente la convocatòria avançada d'eleccions i siga capaç de mobilitzar una societat malgrat tot encara endormiscada sota els efectes de la gran narcosi dels darrers anys i enfonsada en la por i la impotència i el nostre secular menfotisme. Surava en l'ambient, per davall una certa eufòria que s'esgargamellava demanant la dimissió de Fabra, especialment estentòria en els crits dels treballadors de RTVV, la sensació que no ens acabem de creure el famós yes, we can, que ens falta clarividència i la força de la militància capaç d'arribar al clamor decidit, al ja n'hi ha prou massiu i radical. O pitjor, que confiats en els vaticinis de les enquestes oblidem la gran lliçó que les nous no cauran si no sacsegem bé l'arbre. Amb tot, i per no pecar de cagafestes, hem de valorar com cal aquest primer pas cap a l'entesa i la força del Tio Canya cantat per Vicent Torrent, Manolo Miralles i Rafa Xambó, els sons de La Moixeranga interpretada per l'Estrella Roja de Benimaclet i el cant col·lectiu de L'estaca. A partir d'ací tot el que queda és feina abnegada, el compromís d'augmentar i corregir. Amb tot, potser ara comença el compte enrere i la cosa va de veres. 

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 8 de març de 2014.]

[Foto de José Jordán, El País.]

Intifalles

Reconec que per a qui no visca a València deu ser una mica difícil de comprendre que una part no gens negligible dels veïns de la capital visquem d'esquena a les falles, que passen per ser unes festes tan populars. O directament emprenyada, amb un sentiment que va des de la higiènica indiferència a la santa indignació, passant per l'escapatòria frugal a llocs més habitables del planeta o l'estat de xoc permanent per culpa de l'assalt armat de mascletades i tones de barbàrie, visceralisme, lletjor, manipulació i destrellat, múltiples variables de l'estupidesa provinciana. Si tots els pobles tenen greuges plantejats amb les seues festes, el cas de València desborda els límits raonables per a major benefici de qui ostenta la vara del manar, reiteradament votat per una ciutadania que en general es decanta pel pa i el circ –reduït ara al segon element–, la dissolució en una identitat falsejada, el miratge de l'infantilisme, la vacunació contra la raó crítica i la perpetuació d'actituds hostils a la cultura democràtica. Enlloc una festa no ha tingut un paper tan destacat i descarat en la manipulació de les masses i en l'ocupació desacomplexada de la via i la vida pública amb mètodes feixistoides. Dir, però, que les falles són l'excepció a la regla de la democràcia en què ens pensàvem que vivíem fins fa quatre dies fóra negar la complaença amb què la majoria del poble sobirà es pren any rere any aquesta droga letal. En falles, l'excepció ja és regla, el setge a la mobilitat, la violació sistemàtica de la intimitat, la destrucció del mobiliari urbà, la persecució de la dissidència, la disbauxa convertida en sàdica tortura contra els qui voldrien la festa en pau, l'espúria propaganda del poder… Sort, però, que malgrat tot hi ha optimistes de la voluntat decidits a plantar-hi cara, a buscar els tendons d'Aquil·les d'un sistema putrefacte que té en la metàstasi de les falles un dels principals centres d'irradiació. Són els de la Intifalla, que des d'aquella primavera valenciana de fa dos anys s'apleguen sota el balcó de Rita Barberá després de les mascletades per cridar que se li esgota el temps, a tot el que representa el passat i la ignomínia, que s'està acabant el bròquil, que una nova consciència democràtica i radical pot escampar-se com reguera de pólvora vivificadora. Els esforçats combatents de la Intifalla, gent jovial que practica el difícil equilibri de la lluita i la falla, renaix avui com una au fènix per donar empenta i color a les flames i cremar-hi tota la borumballa que encara ens té captius i desarmats enmig de l'estultícia i la misèria. Potser sí que, amb ells com a punta de llança, algun dia ens podrem reconciliar amb aquesta festa usurpada ja de retorn a les mans del poble i la concòrdia.  

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 1 de març de 2014.]

Marxiana

Mal que bé també al País Valencià vivim el nostre propi procés, de dimensions modestes, certament, i, al contrari que les espectaculars festes de què tant ens vantem, quasi imperceptible, tàcit, d'una timidesa exasperant, però procés a fi de comptes. Ni que només siga per imperatiu de la física elemental i la llei de gravitació universal o els principis de la termodinàmica, ens movem, seguim o ens arrossega el nostre peculiar procés. Però d'on, des de quin punt en trànsit que semblava immòbil, cap a on? Baixem al terreny de l'explicitud: des de la llarga ressaca del franquisme pintada amb molts colorets democràtics a la recuperació de les constants vitals de l'impuls cívic i llibertari, a la revolta democràtica. Baixem-hi una mica més: des del tarquim infecte del PP i els seus adlàters a la construcció d'un autèntic poder popular, bastit sobre bases noves. Clar que no hi ha carta astral que dibuixe el destí de la gent, que el futur no està escrit enlloc amb lletres clares i que al capdavall serem el que voldrem ser. Podria passar-nos, doncs, com en la paradoxa marxiana i partint del no-res arribar als cims més alts de la misèria. Les esquerres, però, estan obligades a llaurar l'optimisme, des d'una certa confiança en la perfectibilitat de les coses. Per això no entenc que ara que tots els indicis apunten a un canvi de cicle en què el PP perd la majoria absoluta, l'oposició amb pes institucional manifeste en la seua pusil·lanimitat actual el que podria ser una por al poder i una desconfiança envers el poble, íntimament lligades. La primera s'explicaria pel desolador panorama que l'autoritarisme, la ineptitud i la mala fe ens deixen com a deute a pagar a escoti pels de sempre, però si les dificultats a la vista són enormes també ho són les possibilitats i els reptes que s'hi obrin. Tornem, inexplicablement, a l'error de pensar que la fruita madura caurà ella sola i que només l'hem d'esperar amb la boca oberta. Si els partits amb expectatives i vocació de poder es pensen que el procés consisteix en un simple intercanvi de cromos i sigles perquè tot màgicament es recomponga, és que no han entès res. Com demostraran no haver entès ni pruna si redueixen el debat, els pactes i els càlculs als cenacles de professionals i experts, si priven la gent de participar-hi amb idees i propostes, si renuncien a mobilitzar la societat i organitzar-la en llibertat, si es pensen que l'arbre pot créixer sense la força de la saba i l'arrel del poble. Amb la boca xicoteta, perpetuant antigues malfiances, treballant (si ho fan) en un secretisme que alguns anomenen prudència, la primera ventada els farà caure com un castell de naips. I llavors sí que haurem fet l'inútil viatge des del no-res per atényer les cotes més altes de la misèria. Ull viu!

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 22 de febrer de 2014.]

[Perifèric, quadre de Joan Genovés.]

Calaveres rotllades en bufandes

Havia triat el moment en què el dia s'instal·la entre dues llums i va transformant-se palpablement en nit –crepuscle, capvespre, horabaixa– per posar rumb a Alcoi, on s'inaugurava l'exposició Agorafilia. Confiava que empès pels vents, l'onada d'altes temperatures que ha bressolat el mes de febrer i la llibertària florida del ametlers, el paisatge es transformaria en espectacle viu de formes i colors. L'avanç lent de la vesprada, impulsat per la velocitat del cotxe, em va fer desembocar en la Vall del Serpis just en el moment en què la gamma de rojos i blaus muntava la seua festa jugant amb l'orografia i esclatava en l'increïble cobalt que un pinzell prodigiós havia pintat en el punt de fuga que marca la Font Roja. Bon aperitiu, em deia, al que m'esperava a la plaça o mercat de Sant Mateu rebatejat amb l'hel·lenisme àgora i que acollia l'exposició. No sé si és bon símptoma que un espai destinat a l'alegre mercadeig dels aliments s'haja transformat en sala de cultura, per molt que també ella és una forma de gastronomia imprescindible, però és almenys una resposta imaginativa a una crisi que ja sembla endèmica, una alternativa plausible a la pitjor de les seues seqüeles, el decandiment de la nostra ànima civil. En qualsevol cas, allà hi havia el lúcid pòrtic a l'exposició, Calaveres amb bufandes, de Jordi Botella, per restablir el fil que uneix l'art amb les necessitats més peremptòries, aquella tossudesa vitalista que fa de la gana motor de supervivència i que fins es permet el luxe d'inventar una delicadesa culinària amb les matèries més humils. I la riallada d'un humor que per virtut de l'agorafília (amb accent) estimba els tòtems sagrats de l'art, que sempre ballen en la corda fluixa de la gratuïtat i la insignificància quan és vassall del poder, des de dalt del Barranc del Cint. Així l'altre fil, el treball honest i rigorós del pintor Manolo Antolí, atès feliçment el jubileu escolar (no l'artístic, que sempre és jubilar), havia unit dotze artistes gràfics amb sis escriptors perquè tramassen els seus diàlegs creatius. I heus ací els primers fruits d'aquest diàleg entre les formes, una exposició humil de dimensions i honesta de pretensions i resultats, com un camí que s'enceta i no té punts d'arribada, només horitzó. El secular amor per la plaça dels alcoians va tornar a omplir el vell Mercat de Sant Mateu. Ben mirat potser només l'agorafília, amb el degut accent, ens pot traure del nostre ensopiment civil. I com les llibertàries flors de l'ametler, donar-nos la força per escampar-la arreu.

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 15 de febrer de 2014.]

Com aquest vent

Jordi Llavina, Contrada. Tres i Quatre, núm. 156 Poesia 3i4, València, 2013. Pròleg de Teresa d'Arenys, epíleg de Josep M. Esquirol, dibuixos de José Luis Paulete i fotografia d'Albert Carreras. Notes finals de l'autor.

· · ·

Hi ha qui es deixa endur pel corrent del temps a l'hora de confegir els seus poemaris, sense un pla preestablert, i hi ha qui sembla haver decidit d'antuvi, en un punt o altre del procés creatiu, l'encaix formal a què les seues paraules van sotmetent-se. Aquesta segona opció (i passeu-me l'obligat reduccionisme a extrems que no s'exclouen i permeten tot de matisos: cada llibre és un món) sembla la preferida per Jordi Llavina (Gelida, Alt Penedès, 1968). L'arquitectura del seu llibre anterior Vetlla (Saó núm. 371 de maig de 2012) responia a aquesta estratègia, potser per la naturalesa narrativa de la proposta, potser per influència dels seus treballs com a narrador, per tot plegat. La construcció d'aquest Contrada, però, també calculada amb molta precisió, és d'una altra mena: la que imposa el sonet. Si d'una banda això fa més autònom cada poema, en unitats de catorze versos decasíl·labs ben escandits i rimats, també permet a l'autor establir tot de connexions internes, marcar nítidament els temes centrals del llibre, conduir el lector, fet i fet, pels paisatges vitals i personals de la seua particular contrada amb indubtable eficiència, de manera que si alguna cosa no és el nou llibre de Llavina és suma passiva del material d'enderroc del temps ni fulgor dels seus astres més brillants però distants (entre ells i respecte del punt de vista del lector). El que planteja cada llibre reglat d'aquesta manera és també una cosa que interessa molt els creadors però només tangencialment el lector de poesia: encara se'n pot traure suc, d'aquest o altres formes més o menys tradicionals? No hi sentirem inevitablement una música que ja no és d'ara i ací? No cal recórrer a Foix, ni a tants altres conreadors il·lustres d'esquemes clàssics, però llegint Contrada em torna a assaltar el dubte, per molt que no només no hi ha res a objectar quant a la qualitat de la manufactura dels quaranta poemes sinó que molts d'ells produeixen l'efecte que exigim a la bona poesia: un calfred et recorre l'espinada mentre alguns versos bellíssims (i que sovint aguanten tota l'estructura del poema) es queden aletejant en l'aire uns instants com ocells de sentit.

De les dues significacions que trobem de `contrada´ és la segona la que millor s'adapta a la mirada i substància del poemari: voltants, extensió de terra pròxima a un lloc, a una persona, a una casa. Efectivament, des del primer sonet, “Casa”, emparentat amb el conegut poema papassetià “Deixaré la ciutat” només que sota la forma de l'imperatiu, se'ns obre el motiu nuclear del llibre, la recerca i gaudi de les coses essencials de la vida, la vida mateixa en la seua immediatesa, en tot allò que és a l'abast de la mirada, el tacte i el pensament. Així, en la contrada campestre que Llavina va descrivint i que no costa gens d'identificar amb el Penedès (o amb qualsevol dels penedesos escampats per la nostra geografia), es desplega el món de l'autor: el pas del temps, certs records d'infantesa, l'amor perdut i l'amor guanyat (“Marta”), la mort i la malaltia, l'amistat, els elements de la natura, especialment animalons i plantes, la soledat, els dies i les estacions, les feines del camp, la pluja, la recreació de pintures en un parell d'ocasions…

La mirada de Llavina és neta, però no pas ingènua: de la netedat del que ja ha viscut prou com per saber decantar-se cap a les coses imprescindibles i allunyar-se a temps de les futilitats i merders de la ciutat, de la massa (ramat en expressió de l'autor) i l'estupidesa i vertigen circumdants. Com Vinyoli (ara que entrem en “el seu” any), conscient d'un envelliment que no és estrictament el de l'edat i sí potser el de la saviesa, el poeta necessita realitats, no fum, ço és, fer del seu contacte amb la realitat que és la pròpia vida el motiu central del treball poètic, i fer-ho des de la nitidesa, des del que sovint més costa en poesia: la senzilla harmonia. “Basteix la casa lluny de la ciutat, / de cels nocturns il·luminats d'escòria. / De tant en tant bivaqueja en un prat: / és bo que, amb ull despert, servis memòria // del lloc de cada estrella al buit sembrat, / que notis com al cor et creix l'eufòria / d'aquella flor que es dreça a sol colgat / i que de nit coneix l'hora de glòria. // Basteix-la a prop d'un camp de blat que al juny / et faci confident del so, entre espigues, / d'una veu íntima de vent. S'esmuny / com aquest vent, la vida –home que artigues, / vinclat, el tros de temps que tens i, al puny, / comences a sentir cremor d'ortigues”. Qui es privaria d'endinsar-se en una contrada que s'obre de manera tan fulgurant?

[Article publicat a Saó núm. 389, gener 2014.]

[Foto publicada a Núvol, 23/4/2012

L'Acadèmia

Ja saben com va començar allò de l'Acadèmia (Valenciana de la Llengua), de manera que a ningú que no es xuple el dit en excés pot sorprendre la darrera, per ara, escena del drama, o estirada d'orelles dels amos del corral als acadèmics per haver publicat al Diccionari el que tothom sap, que valencià i català són el mateix. I com i per què va començar "allò"? Enmig d'una lluita fratricida per ocupar les butaques insòlitament remunerades (en institucions similars aquests càrrecs són de caràcter simbòlic i honorífic) i vitalícies amb el contrastat mètode de les quotes de partit i la llepatocràcia, mot que encara no figura al susdit diccionari. Entre els pragmàtics del més val això que una puntada als collons i els qui pensen que la llengua dels valencians té altres urgències i que una institució científica no es pot sotmetre als interessos del poder de torn, la vida de l'Acadèmia hauria passat sense pena ni glòria, aliena als problemes de la societat, inclosos els d'arrel sociolingüística, celebrant alguna efemèride asèptica, promocionant algun escriptor nostradament difunt, editant papers més o menys interessants i deixant que s'acumulassen les teranyines sobre el ric patrimoni cultural del País Valencià (amb perdó). Així hauria d'haver anat la cosa, omplint de subratllats dialectals una pax valentina sempre agitada com un sonall quan al PP li convé. Però l'anticatalanisme fundacional de la institució, per molt que se'l vulga pintar de rosa i malgrat la meritòria tasca d'alguns acadèmics, i la vigilància d'una activitat científica que justifique la maniobra lingüicida del poder, ha convertit la somniada migdiada de l'Acadèmia en un malson de barracó de fira de pim-pam-pum. Recorden, per exemple, l'amenaça del mai no prou vilipendiat Font de Mora de tancar la paradeta si l'Acadèmia no aconseguia la quadratura del cercle arrancant el valencià de les urpes glotòfagues del català. El Diccionari Normatiu Valencià, a parer d'algun especialista que ja s'ha pres la molèstia de consultar-lo en línia, arrossega molts defectes i fa més confuses les orientacions normatives del català per un excés de zel dialectalitzant. Tot això està en sintonia amb les directrius del PP. Però que s'hi reconega explícitament la unitat de la llengua catalana ha posat dels nervis Alberto Fabra, en altre temps sensat ciutadà de Castelló i avui prima donna de l'opereta antivalencianocatalana. Els actors sembla que es resisteixen tímidament a representar la pantomima, almenys mentre no els toquen els sous, però l'amo del teatre potser ha decidit ja deixar caure el teló. Siga com vulga, no s'acabarà ací un drama que té poc a veure amb superdotades acadèmies i molt amb la salut i la voluntat decidida d'un poble de recuperar la seua dignitat civil.

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 8 de febrer de 2014.]

El Tripartit

Les diverses enquestes sobre intenció de vot publicades d'uns temps ençà vaticinen la pèrdua de la majoria absoluta del PP al País Valencià, una situació inèdita en tot el que portem de segle i part de l'anterior. Ni tan sols amb la probable irrupció d'altres sectors de la dreta espanyolista com UpD, Ciutadans o la recentment creada Vox (formacions que no faran sinó arrapar vots a la gran matriu pàtria), sembla que el PP puga continuar agafant el mànec d'una paella democràtica rovellada i inservible després d'anys i panys de balafiament, ineptitud i corrupció sistemàtica en benefici de l'estricta minoria de xuplòpters que han fet de les institucions públiques l'abeurador particular del seu bestiar. Però més fiable que les enquestes és el neguit més o menys dissimulat que els reietons del PP comencen a manifestar de portes enfora, la política de terra cremada amb què pretenen esborrar els rastres de la gran estafa, el campe qui puga i, sobretot, la simptomàtica insistència amb què volen espantar la ciutadania amb el conte del llop del Tripartit. Quan encara no hem sentit cap dirigent de l'esquerra al·ludint seriosament a aquesta alternativa de govern, l'espantaocells ja viu enmig de l'erm de la societat valenciana. Per la seua banda PSPV-PSOE, Compromís i EUPV, l'hipotètic tripartit del futur, sumits en els propis càlculs electorals i hereus de les pròpies tradicions i contradiccions, es fan els desmenjats i miren cap a una altra banda. Deixant de banda els socialistes, sovint col·laboradors necessaris per activa o per passiva de l'actual estat de coses a Espanya i al País Valencià, tampoc no sembla que els altres dos hagen assumit amb totes les seues conseqüències el canvi de paradigma que la magnitud del desastre reclama, revisar-ho tot des de la base i molt especialment les relacions dels valencians amb l'Estat sobre la base del dret a decidir. Si es pensen que el que vindrà, amb tripartit o sense, serà un simple canvi de cicle i la preparació de l'etern retorn del PP i les seues maneres i continguts a uns anys vista, no hauran valgut la pena aquestes alforges. Per contra, si de veritat l'esquerra creu en la seua capacitat transformadora i confia en les seues forces per construir el País Valencià del segle XXI, ha de començar a parlar sobre el futur i ha de buscar el suport i la complicitat de la societat civil i les organitzacions populars a partir d'un projecte engrescador, obert, factible i ambiciós. Les cases fetes per durar només es poden aixecar sobre una cimentació ben sòlida. Hi som a temps?

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 1 de febrer de 2014.]