Senyor pirotècnic

La setmana ha estat generosa en agradables sorpreses. I com que tampoc no han faltat les habituals reinicidències en els despropòsits del xou celtibèric, hem pogut passar-hi amb els humors raonablement equilibrats. Apuntem en l'haver de la primavera que ja s'ensuma la històrica i prodigiosa remuntada (paraula ja incorporada al lèxic de l'italià) del Barça. Però com que la premsa del món mundial ha esgotat tots els adjectius i més del cas, paladegem una vegada més les síl·labes dels herois, tots homes, del Dia de la Dona: Suárez, Iniesta, Messi, Neymar (2) i Sergi Roberto, el llorejat xiquet de Reus. Amb aquest precedent insòlit ja no sembla tan difícil la independència, per molt que se m'objectarà –amb raó– que les comparacions són odioses. Però com diuen al meu poble: el que va davant va davant. Afegim al còmput optimista la inauguració a València dels cinemes Alba Texas, l'antic Albatros, una iniciativa del director Ventura Pons que ofereix bones reposicions subtitulades en valencià a tres i quatre euros i matinals els diumenges per al públic infantil també en valencià. De no menys històric que la victòria blaugrana podem qualificar el projecte. Acabem amb l'anunci del nom per a la RTVV, que porta una à que encara dubta si unir-se a un punt o a mèdia, i les primeres declaracions de la flamant directora, Empar Marco. No em negaran que les tres novetats al·ludides són un magnífic prolegomen a la primavera (no solament meteorològica) que ja s'ensuma amb la flor del taronger que el dijous va començar el seu esclat. Però hi ha la calç com hi ha l'arena, n'hi ha de verdes i de madures, i no tot poden ser flors i violes. El pirotècnic ocult, d'exactitud mil·limètrica, ja ha rebut l'ordre, compte arrere per a l'orgia in crescendo del soroll que porta aparellada aquesta astènia marçosa, una estranya levitació amb què el cos indefens es defensa de la brutal descàrrega. Carrers i avingudes impúnement ocupades no solament pels anomenats monuments fallers sinó també pel que en diuen `paradors´ d'una activitat frenètica que no para més que per a la diària ingesta de bunyols i xurros. Reconeguem, tanmateix, l'esforç de Ribó, l'alcalde de València, per democratitzar almenys el balcó principal del consistori, fins ara monopolitzat per tota mena de ninots feixistoides o directament feixistes. Com els que s'arreceren als llocs més inexpugnables de l'estructura falleril i que, verbigràcia, pretenien nomenar faller d'honor [sic] la Fundación Francisco Franco. Si algú albergava dubtes sobre la finalitat del control de les denominades festes populars (incloses, ai, les de moros i cristians), que observe l'obstinació amb què les caparres s'aferren al cos de la víctima. Més sinistres: la reinstauració dels noms franquistes als carrers d'Alacant per via judicial a iniciativa del PP, per a vergonya de la memòria històrica i una democràcia en fallida permanent. Què més? L'enèsima vaga a l'ensenyament i Rajoy fent-se el suec. La demanda balear per facilitar la mobilitat dels illencs amb una tarifa raonable per a vols i vaixells i l'olímpic menyspreu de la majoria del corró. La pregunta en anglès d'un periodista en roda de premsa i Rajoy fent-se alguna cosa més que el suec. Tan difícil seria posar-li un intèrpret o que la festa d'uns es fes sense agredir els altres? Per exemple. Ai, senyor pirotècnic.

[Publicat el dissabte 11 de març de 2017 a Tipografia La Moderna.]

  

Fills de Procust

Instal·lats a perpetuïtat en un maligne infantilisme, pretenen reduir la realitat (complexa, esmunyedissa, rica i diversa) a la mida dels seus dogmes intocables. El feixisme és polièdric, pot posar-se camisa negra, blava o terrosa i laica o la casulla ultracatòlica, però sempre fomenta l'odi i la instransigència a major glòria d'un estat de coses que garanteix la injustícia i els privilegis de casta i classe. En la seua versió més lleugera, eficaç i perillosa, pot declarar-se fins i tot defensor de la democràcia mentre això beneficie els seus interessos. La serp adapta bé el seu cos a la forma i grandària de l'animal que s'engul. Amb la mateixa vehemència amb què demana reprimir qualsevol dissidència, exigeix la llibertat d'expressió per escampar la seua fel verinosa. Es pot dir FAES, Manos Limpias o Hazte Oír i disfressar-se de defensor de la vida, però no dubta ni un instant a apropiar-se del nom d'Espanya i enlairar el seu martell d'heretges o invocar Santiago per tancar-se en banda i imposar a totcristo la claustrofòbica unitat de destí de la seua pàtria. En absència de fogueres i forques, paredons i garrots vils, jueus, bruixes i altres peces a qui penjar sambenets, la croada contemporània s'acarnissa amb especial virulència contra la llibertat sexual, sempre fora del control de la jerarquia, sempre díscola i pecaminosa. Enfonsant les seues peülles en la ximplesa arcaica del sentenciós «al pan pan y al vino vino», aplicat rutinàriament al paisatge infinit i ple de matisos de la identitat humana, una d'aquestes organitzacions feixistes, Hazte Oír, pretén escampar el que ja es coneix com transfòbia (contra lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals) a bord d'un autobús pintat amb missatges per als xiquets (la pederàstia sol ser una de les marques de la casa) que anatemitzen formes de vida que no ajustades al seu dogma. La reacció en defensa dels drets de les persones, però, no s'ha fet esperar i tres velles capitals republicanes, València, Barcelona i Madrid més la Bella Easo basca, han vetat, llei en mà, la presència d'aquests altaveus burells de l'odi i la violència. Arran d'això la premsa més compromesa ha informat a bastament sobre els vincles d'Hazte Oír, capitanejat per l'advocat Ignacio Arsuaga (parent al seu torn de l'inefable Rodrigo Rato) amb la secta integrista mexicana El Yunque. I una dada eloqüent sobre com el feixisme més light sovint empara les seues forces de xoc més audaces: Hazte Oír fou declarada associació d'«utilitat pública» en els temps en què Jorge Fernández Díaz (sí, exacte, el de l'Operació Catalunya i similars perles) comandava el Ministeri de l'Interior. El bandit Procust tallava els peus dels seus hostes o n'estirava els membres fins a ajustar-los a la mida dels seus llits. Força sàdicament la vida i la realitat perquè càpien còmodament (i amb gran dolor de les víctimes) en la indigència de la teua ment i en la butxaca dels teus interessos. Teseu acabà finalment amb Procust i els seus suplicis. El nostre heroi d'avui branda les armes de la democràcia, la llibertat i la cultura, que és complexitat, contra la temptació dels populismes simplificadors i autoritaris.

[Publicat el dissabte 4 de març a Tipografia La Moderna.]

 

Uns més que altres

Es dispara l'esquellinc automàtic, catrinc-catranc, «Tots els espanyols són iguals davant la llei». Muuu, buuu respon el ramat. L'endemà del circ muntat a consciència en el judici als responsables polítics de la consulta del 9N a Catalunya i quan ja seien a la banqueta dels acusats pel cas Nóos la germana del rei d'Espanya i el seu duc trempat, les campanes i els coloms van esclatar en l'aire mediàtic en boca dels defensors a ultrança dels seus privilegis (constitucionals i no). Veieu com tots som iguals davant la llei? Catrinc-catranc, tornava la matraca penjada al coll de la ramaderia submisa o subversiva. Tota una infanta, tot un noble trempat (empalmado, en l'argot electrònic del xicot, que més que dibuixar un cas de priapisme volia dir empalmado a la xarxa delictiva de subministraments de riqueses que entre d'altres representen la casa reial i el PP) retent comptes davant la justícia imparcial, déu meu, quin exemple de democràcia avançada! I les veus més audibles de la pàtria única, empetitida i sotmesa, Miquel Roca, advocat de la susdita infanta, els xiquets de Ciutadans, Rivera i Arrimadas, l'impertorbable Rajoy, la sempreviva i somrient flor de Soraya i un llarg etcètera agitant l'esquellinc, catrinc-catranc, tots iguals. Fins i tot Juan Luis Cebrián, entossudit a pispar-li audiència a Jiménez Losantos (ai aquells progres d'altres temps avui muntats en el vil metall!), reclamava l'engarjolament de Mas i l'assistència de la benemèrita per posar coto a tantos desmanes (democràtics). S'ha acabat la comèdia en l'aniversari del 23F, vaja, i s'haurien de menjar les pròpies paraules com si fos un plat de coradeta: multa per a l'esposa embadalida, llibertat sense fiança per al duc, que podrà disposar del passaport en el seu retir a Suïssa (un lloc molt adient per a segons quins xoriços i molt ric en vaques i esquelles) i que s'haurà de presentar, això sí, davant el jutge cada ics dies. Tots iguals… però uns més que altres, malgrat el que diguen matraques i esquellincs, salvapàtries i protegits, acòlits i espavilats. Ens remetem a les proves. El raper mallorquí, Valtònyc, condemnat a presó per unes cançons que hauria d'emparar la llibertat d'expressió, Joan Josep Nuet, representant de CSQP a la Mesa del Parlament de Catalunya exclòs de la querella de la fiscalia general per no ser independentista [sic], substituït el fiscal que investigava la vinculació del president peper de Múrcia amb la corrupció, els pàries i famolencs que entren cada dia a la presó per furtar alguna cosa per menjar, els alcaldes i regidors a qui retiren els passaport per parlar de trencar ous per fer les truites, i més senyora, i més. Però les infinites esquelles que tots portem al coll, sotmesos o subversius, no paren de moure la monòtona fressa. L'espiral de la injustícia (que es produeix en una pseudodemocràcia on ells s'ho guisen i ells s'ho mengen i on la separació de poders es dissipa enmig d'una pudor terrible) està arribant al vertigen i acostant el col·lapse del sistema. Alguna cosa fa olor a podridura, a molta podridura, al Regne d'Espanya. I els esquellots, catrinc-catranc, no tenen prou força sinestèsica per dissimular-la.

[Publicat a Tipografia La Moderna  el dissabte 25 de febrer de 2017.] 

 

Endins de l'úter viu

Josep Maria Balbastre, Úter. 19è premi de poesia Josep Maria Ribelles Vila de Puçol. Onada Edicions, Poesia núm. 35. Benicarló, febrer 2016.

· · ·

Ens valem d'aquestes paraules extretes del poema de Raó del cos (2000) de Maria-Mercè Marçal que l'autor cita en l'encapçalament de la quarta i darrera secció del llibre, la que dóna precisament nom al conjunt, Úter, perquè ens semblen reveladores d'una de les bigues mestres en què descansa tot l'edifici significatiu de l'últim treball de Josep Maria Balbastre (Ròtova, 1964). Més enllà de la dualitat naixença-mort com a fites a termini fix, assistim al llarg del desplegament del llibre (i m'atreviria a dir del conjunt de l'obra poètica de l'autor) al moviment perpetu, cíclic i estacional, de l'home i la natura (de l'home en la natura), de l'anar i tornar de l'una a l'altra. Úter o matriu, lloc on s'engendra la vida, des del punt de vista no tant de la maternitat com del nascut o renascut (o desnascut), aixopluc ancestral, el paradís perdut a què es torna per acció de l'amor, raó del cos: «que em tornes a nàixer», «a la teua terra calenta caic», «úter anterior al llenguatge, larva de paraula», «el meu exili de l'amor», «per a concebre'm de nou», «L'oli que raja del teu úter / que me'l bec que m'anomena i que em busca». La insistida imatge de la nuditat del cos, del cos despullat d'afegits superflus, és el símbol de l'autenticitat, la simplicitat, la puresa i la bellesa essencials, i el cos de l'amada, essencialitzat en l'úter recòndit, camí i receptacle de l'amor, lenitiu per al cos adolorit, font per al desconhort, medecina contra el desconsol. Tot això es desplega més explícitament (però sense abandonar mai el frec remorós del silenci, el suggeriment el·líptic, l'austera concentració de sentit) en aquesta part final del llibre. Però abans, seguint l'ordre proposat de lectura, hem assistit a altres tres moviments: Quadern de camp (20 poemes), El lament de la terra (12) i Les fulles mortes (13), que amb els 17 poemes que conté Úter conformen un conjunt de 62 peces. El vaivé dialèctic (naixença-mort) que pauta el llibre també té el seu reflex en la manera com està organitzat el conjunt, a la naturalesa compositiva de les diverses seccions, de manera que hi trobem un vincle evident entre la primera i la tercera part, d'una banda, i entre la segona i la quarta de l'altra: poemes més discursius en què la veu poètica més s'acosta a la dicció del diàleg, referenciats i a estones narratius, en el primer cas, front a les formes més replegades, sintètiques, sense signes de puntuació, del segon grup. Contracció-expansió, sístole-diàstole del cos viu dels poemes: pols complementaris, inseparables. Quadern de camp traça itineraris pel bosc, sovint a trenc de crepuscle. L'escriptura es pobla dels elements de la natura, entre els quals el propi cos, com un arbre més, el silenci tenaç de la paraula que es busca, que «la pluja va banyant», la memòria dels morts arribada amb la pebrella o el rovelló, el cementiri de marges solsits per les aiguades, la mort personificada per «Les petjades del caçador / que avancen per l'arbreda». El lament de la terra és el de «tot l'univers creat» que «gemega i sofreix dolors de part» (Rom 8, 22), i per això hi emergeix la veu femenina: «Nua / m'enfonsaré / a l'aigua / n'emergiré / per respirar / travessant els senyals / de la bellesa». El lament de la terra «naix del solatge / d'aquest dolor», «gota a gota / des del solatge / del dolor / cap a l'origen de la finitud». Les fulles mortes, la tercera part, pren el títol de la cançó de Jacques Prévert i música de Joseph Kosma coneguda sobretot per la versió d'Yves Montand. Tot i les connexions evidents, com hem dit, amb la primera secció, els poemes vénen ací despullats de títols i són més variables quant a la solució formal, que inclou un parell de composicions en prosa. La fusió entre cos i escriptura, a través dels diversos referents natural, i el tema del pas del temps ja presents en Quadern de camp, es despleguen ací amb major intensitat («Escriu-me el cos, emplena'l / dels mots que encenen cada vespre / un instant lluminós de goig»), també des de la nostàlgia de l'amor («i em sent com terra / sense llavor / l'úter trencat / que ara refaig / bressol fecund») o des de l'«exili de l'amor», aquell «amor fòssil, ambre / duramen del temps» que trobarem a l'última part del llibre.

Amb aquest darrer lliurament, tan brillant i poderós com tots els seus llibres anteriors, Josep Maria Balbastre continua desplegant amb fermesa, intel·ligència i passió, una de les obres poètiques més suggestives del panorama actual. Acompanyar des de la lectura el vol altiu, majestuós i solitari d'aquesta rara avis és una aventura plena de sentit, un autèntic plaer.

[Publicat a Saó núm. 423 de febrer de 2017.]

[L'autor en una imatge recent apareguda a La veu del País Valencià.]

Mediterranis

Ja sabeu: segons les darreres informacions, la Mediterrània s'ha desplaçat més de tres-cents quilòmetres cap a l'interior de la península Ibèrica i ja banya la platja de Madrid. No és que l'estat i les seues elits xuclòcteres, en la seua esbojarrada omnipotència (llastada de no poques i ben contrastades impotències) ja manen sobre la geologia i les altres foteses de la naturalesa. La maniobra, de moment, és més burda i consisteix a desviar els diners europeus per al denominat corredor mediterrani per arreglar-se la connexió entre les estacions d'Atocha i Chamartín. Nihil novum sub sole, res de nou sota el sol, dit amb la proverbial i infal·lible llatinada. Si amb els diners dels refugiats de la guerra de Síria i altres pàries que no han acollit subvencionen expatriacions forçoses i amenitats repressives múltiples, i no els cau la cara de la vergonya que no tenen, es deuen pensar que redibuixar la geografia al seu caprici i interès és com bufar i fer ampolles, un joc de xiquets. Per desgràcia per a ells la puta mare natura, la història, la cultura i fins l'economia i tot això són tossudes. Ofegant l'àrea més productiva i de major projecció europea, l'eix mediterrani, no solament extremen l'agonia que es percep passejant pels horts de tarongers de València o els carrers desolats d'Alcoi, per exemple, sinó que es llancen al capdavall pedres sobre la pròpia teulada. Què faran quan se'ls acaben les nostres mamelles? Fins els dòcils empresaris valencians ja comencen a clamar al cel, símptoma de la inviabilitat d'una Espanya radial que construeix AVEs (quin aviram inútil!) per unir el no-res a major glòria dels florentinos de torn mentre, sense anar més lluny, condemna a la indigència de tram i velocitat decimonònica el tren que connecta Alcoi al propi país i al món. Tot això té el seu correlat verbal en la rància grandiloqüència que es gasten i amb la qual dissumulen la malaptesa per interpretar la realitat: Rajoy i les amputacions doloroses (ell deu preferir els matrimonis malavinguts i la violència domèstica del mascle), la fiscal fumadora i l'agressivitat extrema (que poc viatjada, que calenteta en la torre d'ivori!), la legalitat de martell del ministre Català contra la legimitat democràtica. De Mediterranis, cert, n'hi ha molts, no només el de les platges de Levante ni el de les desviacions geogràfiques. Hi ha també el de la ineludible urgència dels refugiats, les pasteres, els nàufrags i els morts que no vol Madrid però tampoc Europa. Però hi ha també el de la consciència solidària que es va congregar en concert l'altre dia al Palau Sant Jordi i que avui recorrerà els carrers de Barcelona. Com desmunta tot aquest moviment les excuses per justificar la intervenció violenta i penal sobre Catalunya. L'estat només s'apunta al mediterranisme quan pot fer caixa reescrivint les lleis de la natura o quan vol convertir la costa en el seu xiringuito. Fora dels mapes, sí, hi ha potser molts mediterranis. El que reclamem és justament el reconeixement i el respecte a totes les opcions democràtiques. I ara com ara no n'hi ha de més completa, transversal, cívica i pacífica que la de la independència, inclosa la que permetrà acollir solidàriament tots els refugiats possibles.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 18 de febrer de 2017.]

 

Feblesa civil

En aquest país nostre (el valencià, per més senyes) sembla que estiguem condemnats a moure'ns, quan ens movem, a la cama coixa, o que sempre anem en una bicicleta d'un sol pedal, trontollant pels camins de la història. No crec que es tracte de cap maledicció bíblica o que els déus ens forcen a jugar sempre amb daus perdedors. Però quan una cama, posem-hi la civil, funciona a ple rendiment o quasi, l'altra, per exemple la política, coixeja de manera estentòria. Això és el que ens va passar, simplificant molt, des dels anys seixantes, i de manera molt eloqüent amb els primers revessos d'aquella transició i el cúmul de despropòsits per a la construcció democràtica i nacional que se'n van seguir. Si la desmobilització per la qual es van escarrassar els partits –sobretot el PSOE i el conjunt de la dreta, però no solament– que van gestionar els primers anys de la democràcia (més formal que real, ara ho sabem) no va triomfar completament va ser gràcies, precisament, a la potència del món civil articulat majoritàriament al voltant d'Acció Cultural del País Valencià i el seu entramat organitzatiu. De fet, l'única oposició real i mínimament efectiva que el neofranquisme representat pel PP va tenir a casa nostra durant molts anys fou la que s'aplegava al voltant d'aquesta entitat, autèntica frontissa de la societat civil valenciana amb voluntat inequívoca de transformació política. L'ambigüitat calculada que suposava mantenir la vocació política però inhibir-se a l'hora de prendre partit (o contribuir decididament a formar-lo), l'excessiva dependència de la subvenció institucional, el model vertical del seu funcionament i, sobretot, l'assumpció de projectes mastodòntics difícils de mantenir i de dubtosa eficàcia (pense sobretot en el Centre Octubre però també en els Casals Jaume I o en la revista El Temps) són algunes de les raons de la pèrdua lamentable de pistonada de l'antic buc insígnia. N'hi ha més, sens dubte, com ara l'ofec de les injustes multes pels repetidors de TV3, però una d'elles em sembla determinant: l'oblit que la força d'un projecte civil i col·lectiu, de país, rau sempre en la seua base, en els socis, en la gent, i en la capacitat de créixer, d'incidir en la societat en què viu. No direm, ni de bon tros, que l'altra cama, la política, avui es trobe pletòrica ni que el rendiment i visualització del seu treball siguen òptims, però almenys va fer possible prompte farà dos anys un tomb electoral lleugerament inclinat a l'esquerra i al país. Mancada la bicicleta, però, de l'altre pedal, costa déu i ajuda moure-la, avançar discretament i sense gaire soroll però amb decisió i a bon ritme. La feblesa civil s'ha extremat en mala hora perquè sense aquest contrapès la capacitat pedagògica de tota acció política i la pressió crítica als titubejos i desorientacions que l'amenacen queden molt minvats. Que el País Valencià malvisca perfectament aliè al procés que està vivint en aquests dies Catalunya és un símptoma evident d'atònita feblesa (ni una sola crida a la solidaritat amb els encausats i la democràcia per la votació del 9N!). Urgeix repensar de dalt a baix el món civil valencià i tonificar-lo. Anant a la cama coixa no tenim res a fer contra la velocitat a què avança el bòlid de la desertització del país.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 11 de febrer de 2017.]

 

La independència i el 3%

El poder corromp. La coneguda sentència, sumàriament expressada, vol tenir un abast universal però li manquen les circumstàncies concretes de cada cas particular, allò que avui diríem el context, perquè puguem entendre en profunditat el funcionament de la llei. És l'exercici del poder allò que corromp el poderós, que no ho seria abans de prendre el poder? És la corrupció, d'una o altra mena, condició prèvia per exercir-lo? La corrupció és un virus estrany al sistema democràtic o part essencial d'ell? És la democràcia la representació formal d'una escena que té com a teló de fons la pràctica corrupta sistemàtica? Podem parlar de nivells de corrupció? De fet, hi ha mapes que assenyalen el «grau» de corrupció dels diversos estats a partir de diverses variables com la percepció que en té el ciutadà. Des de fa uns anys sabem que la titubejant democràcia espanyola, en altres temps exaltada a base de molt de bombo i platerets, completament falsejats, assentava la major part del seu cul en una poltrona corrupta fins al moll. Cap dels grans partits del poder, especialment el PP, no escapa, ara ho sabem, a les pràctiques mafioses de captació de diners a canvi de determinats favors. La majoria d'aquests casos, que tenen grans empreses i empresaris com a instigadors i beneficiaris del sistema clientelar, mai no ixen a la llum. I quan ixen, i com que el sistema de corrupció generalitzada no és possible sense la més o menys connivència del poder judicial, les reparacions i conseqüències solen distribuir-se en funció de determinats interessos de partit i de poder. Estem atrapats, doncs, en un cercle viciós. Fa dotze anys que es va destapar el cas de les comissions del 3% que Convergència (ara PDEcat) presumptament cobrava a empresaris per al finançament de la formació (i que siga només això, diners per al partit) sense que fins ara n'haja transcendit gran cosa ni se n'hagen trobat grans i clars culpables. Les operacions de persecució d'aquests fraus sempre han tingut una posada en escena certament espectacular, vespres d'inici de la campanya de Junts pel Sí o de la compareixença de Mas, Ortega i Rigau davant la justícia. No sembla imparcial ni innocent, una vegada més, l'actuació de la fiscalia. Però és precisament al món de l'independentisme a qui més interessa esclarir tot aquest afer i arribar fins al fons de la qüestió. Per diverses raons: perquè sobre un procés nítidament popular i democràtic no pot recaure cap sospita de condescendència o comprensió envers la corrupció (tot i que l'acció d'uns més o menys pocs o de les elits d'un partit no pot tacar tot un moviment); perquè és la manera de demostrar que només a través d'un procés de construcció nacional i democràtica massiva aquestes coses poden posar-se de veritat en net; perquè la raó de ser última d'un procés cap a la independència, que passe la pantalla (com ara es diu) de la transició adulterada del 78, és la construcció d'un estat i una societat d'alta qualitat democràtica on el càncer de la corrupció siga bandejat i efectivament perseguit, en què siga excepció a la norma i no, com ara sembla evident, la llei mateixa.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 4 de febrer de 2017.]

Literatura i escola

Sovint oblidem que l'escola i la societat són dos espills que s'escruten mútuament, dos espills amb quatre ulls que es reflecteixen i emmirallen en l'escenari fluctuant del temps, que anomenem història quan el poblen els personatges del drama, els homes. L'una es contempla en l'altra amb els seus vicis i virtuts, les seues mancances i contradiccions, les seues esperances i defalliments. Per això les grans utopies socials, des dels il·lustrats si més no, i amb especial èmfasi en els moviments revolucionaris del XIX i el XX, han fet de la pedagogia l'eina principal de transformació social, d'engendrament de l'home nou. L'educació, convertida en dret elemental i raó d'estat, universalitzada, laica i democràtica, havia de complir una funció anivelladora de les desigualtats socials i escampar arreu els ideals de justícia, fraternitat i llibertat. En la pràctica, però, la institucionalització de l'escola també ha servit exactament per al contrari, per a monopolitzar el control social, per alienar l'individu i menar el ramat per les estretes sendes de déu, pàtria o rei. Al potencial alliberador de l'ensenyament públic els poderosos sempre hi han oposat la privacitat elitista, la catequesi indissimulada, l'alliçonament a major glòria de la submissió i el statu quo dominant. L'escola es mira en els ulls de la societat i es pregunta si la imparable dessubstanciació de les humanitats (i molt especialment la literatura en les seues diverses formes) en els vigents plans d'estudi és un accident fortuït de la història o respon a una mena d'evolució natural de l'homo literatus a l'homo tecnologicus, entesos com realitats irreconciliables. L'escola es mira en l'espill del seu doble i només hi veu contradir sistemàticament els postulats que li donaven sentit des del segle XVIII almenys, les arrels literàries de l'humanisme, només hi veu la gasofa televisiva convertida en pinso social, el menysteniment constant de la intel·ligència, la burla dels autènticament savis, una banalització de la condició humana que no sembla tocar fons. Es mira en el seu espill i no vol ser excepció a la norma, no vol instruir en les arts i les lletres i el sentit crític i creatiu dels joves. I per ofegar la mala consciència es diu que així ho dicta el mercat, que ha d'adaptar-se als temps que corren, que prémer un botonet ens estalviarà el gran esforç de pensar i repensar-nos cada dia. A les nostres escoles –meritòries excepcions a banda, que sempre n'hi ha– se celebra cada dia un ofici de difunts per l'ànima de la literatura i totes les branques de les humanitats mortes en acció de combat. O pitjor, s'hi segueix mansament el cercle viciós de lleis perfectament inútils per a l'educació enmig del silenci i la indeferència de la majoria. I així l'homo tecologicus, convenientment desil·letrat, sembla que ha arribat per quedar-s'hi, amb el seu analfabetisme radical, el seu avorriment insondable mancat dels somnis i monstres que engendra la raó. Només espere que després de tant de brou insípid, de tant de mercantilisme de fum i canyot, algun dia tornem a estar en disposició de reinventar la sopa d'all, d'aprendre per fi que els fonaments de la cultura humana són valors imprescriptibles i universals. Que així siga.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 28 de gener de 2017.]

 

Neu, pluja, llum

Sense ser estranya, ni de bon tros, al país, sobretot a les comarques més altes de l'interior, la neu tampoc no és visitant puntual ni fidel dels nostres hiverns. No allò d'enfarinar de tant en tant els cims més alts sinó la descàrrega lenta i copiosa de neu que emblanquina el paisatge i trasbalsa la vida quotidiana i alça parèntesis de temps en un procés que s'inicia amb alegria i que sovint, passats els primers emmirallaments, acaba en disgust, en molèstia, en càlcul de pèrdues. Excepte els més jovials, els xiquets, que ho viuen amb un entusiasme sense defalliments, com un escac i mat a la rutina, una hora de pati que pot durar dies. Deu ser per la nostàlgia incurable de la infantesa que sempre trobem a faltar la neu i ens fa l'efecte que ja no neva com antany, el mateix que li passava a François Villon quan al segle XV es preguntava «mais où sont les neiges d'antan?». Sí, ubi sunt? Però una cosa és la generosa mà de pintura gràcies a la qual tota la realitat se'ns transforma amablement i una altra de ben diferent el fred que arrapa quan no hi ha manera de combatre'l. El lenitiu, purament verbal, que un amic meu sol aplicar en aquests casos diu: «Per a què vull tenir fred si no tinc abric?». A l'hora de la veritat, però, el conjur poètic serveix de ben poca cosa. La climatologia, també, s'acarnissa amb els més febles i indefensos; és, diríem, una qüestió de classe, de poder, una necessitat convertida en privilegi. Calefacció i aparells d'aire condicionat són, encara, motiu de distinció social. Viure frescos a l'estiu i abrigats i calentets a l'hivern, heus ací la frugal condició per a la felicitat humana (i després, amb la panxa plena, a filosofar). Per això resulten tan dramàtiques, insultants i esgarrifoses aquelles fotografies de gent inerme, literalment pelada de fred i xopa de dalt a baix sota la neu i la pluja, trepitjant el fang, movent-se penosament en massa pels camins abandonats d'ahir i avui d'una Europa pròspera, èticament i políticament tan pobra. Europa reviu tragèdies passades, aquells camps de concentració i extermini en blanc i negre, en els refugiats de les guerres d'avui, incapaç de donar abric i un plat de sopa, d'assegurar la mínima dignitat possible, als pàries d'aquests temps, autòctons o forasters. I quan la pluja es desboca, com aquests dies de fúria i vent, sempre hi ha els oportuns venedors de paraigües que a fi de comptes es guanyen amb esforç el seu sou i són tan útils. Però hi ha les aus de rapinya veritables, les grans companyies que gestionen la necessitat elemental d'escalfor. «El negoci no té cor, el negoci no té entranyes; ara guanyen les finances, ara guanya qui té l'or», cantaven els fabricants Weiss i Baun a El retaule del flautista, la magnífica farsa de Jordi Teixidor que tan bé radiografia la naturalesa del capitalisme: dels mals col·lectius els més despietats sempre en trauen bons beneficis. Fa fred que arrapa i les elèctriques, a la vista de l'augment en la demanda d'energia, anuncien increments històrics del preu de la llum. El govern espanyol diu que està al cas per evitar abusos. Ja ho veurem. El mateix govern, no ho oblidem, va tenir la barra de carregar-se la llei catalana contra la pobresa energètica sense parpellejar. O com diu el mateix poeta surrealista citat més amunt: «El cielo está tarambintantintulado. ¿Quién lo desentambintantintulará?». Etcètera. Abrigue's. 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 21 de gener de 2017.]

 

[Imatge d'Alcoi apareguda a aramultimedia.]

 

Dos jutges d'un jutjat

En rigor un jutge i una jutgessa, tot i que potser la distinció genèrica no ha arribat encara a aquesta institució espanyola. I de dos jutjats, el 3 i el 4 del Contenciós Administratiu de la mateixa allunyada, estranyada, dissortada ciutat d'Alacant. I el penjat? I el fetge que es mengen els jutges? Al Contenciós número 3 sentencia el jutge titular, José Maria Magán, que un paper oficial arribat de la Generalitat catalana siga retornat al seu origen i traduït del català al castellà, ja que aquest idioma, el català, no és oficial a [sic] la Comunitat Valenciana. El jutge es menja el fetge del penjat, interpreta la llei, com molts constitucionalistes, en la seua literalitat o part més epidèrmica dels enunciats i inventa la sopa d'all. Se'l menja en plat, això sí, amb forquilla i ganivet, i ens estalvia la vergonya de dir-nos que no entén el català escrit en cap de les seues variants (inclosa l'alacantina, o exalacantina, vaja) o que simplement no li passa pels ous admetre a tràmit un document perquè està escrit en la llengua del país, que per a ell deuen ser (la llengua i el país) realitats massa exòtiques o, pitjor, provocacions intolerables, pures ganes d'emprenyar, atemptats a la unitat de l'única pàtria indissoluble bla, bla, bla. Al segon jutjat, el 4, comandat per María José Calvet Miró també els agrada el fetge de penjat, que conté molt de ferro, a la planxa, servit amb una fina salsa de franquisme ben lligada amb memòria històrica en rama de venjança permanent, malgrat que aquest darrer ingredient provoca en molts una abranor insuportable. Admesa, aquesta sí, a tràmit una al·legació del PP contra la resolució municipal de substituir quaranta-sis noms franquistes que encara pengen als carrers de la ciutat, el consistori haurà de restituir-ne les plaques. Diu la jutgessa en la seua sentència «que no hi havia raons d'urgència» per a la substitució. I té raó, si els noms franquistes de la humiliació i la venjança hi han estat 78 anys, res no impedeix que hi siguen altres 78 més com a mínim, malgrat el paper mullat de la denominada Llei de Memòria Històrica, que és un altre penjat que es bressa al vent de la impunitat, sense ulls i, el que és pitjor en aquest cas, sense fetge. Els ciutadans d'aquest país, inclosos els vencedors a les urnes a la dissortada, estranyada, allunyada ciutat d'Alacant, haurem de menjar-nos els drets lingüístics proclamats per les lleis i infinites sentències amb creïlletes i empassar-nos amb el nas tapat els crims imprescriptibles del genocidi franquista. No té sort aquesta ciutat germana, últim bastió de la II República Espanyola, que per als més grans encara vivia no fa tants anys amb una certa consistència la seua valencianitat. L'han volguda provinciana, d'esquena a les comarques del sud de què es pretén vanament capital. Jutges i jutgesses com els que ací mengen fetge són la punta de llança d'un espanyolisme ferotge i inculte que fa d'Alacant territori estranyat i alienat, colònia de tota mena d'insensateses. I no pararan de menjar-se, de menjar-nos el fetge, fins a extirpar-la del tot del seu àmbit històric. Cal posar-se una bena als ulls per no veure que darrere d'ella anirem tots els altres pobles i ciutats, el país sencer. És molta la gana dels jutges i poc el fetge amb què hi plantem cara.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 14 de gener de 2017.]

 

Sense la por del llenguatge

Ramon Ramon, Els temps interromputs. Edicions del Buc núm. 8. La Pobla de Farnals, setembre de 2016.

· · ·

Cada nou llibre de Ramon Ramon (Catarroja, 1970) és un tour de force, un salt al buit del qual l'acròbata n'ix airós, engrandit per la violència de l'impuls, ennoblit pel risc de la seua aventura. Lluny d'acomodar-se a les rutines de l'ofici i les inèrcies del poetitzar, sembla que només el desig de superar els propis límits excite la libido de l'autèntic creador. Dir a aquestes alçades, i amb el poemari que fa sis de la seua collita personal, que Ramon Ramon és un dels poetes més potents que tenim, una veu insubornable aliena als cants de sirena que assetgen la singladura literària, és redundar en una obvietat. Però en la mar de miquinòries i mesquineses que és sovint tot el nostre paisatge literari i la calma exasperant que desunfla les veles i atura els vaixells en la més cruel insignificança, cal almenys pecar per obvis i seguir les vies de la insistència. Avís per a navegants. Ramon Ramon ha declarat la guerra a mort al que alguna vegada hem anomenat bellisme, que badalla pansit en les fronteres de l'inane, i alhora al realisme curt de gambals especialitzat a repetir fórmules caduques. Ramon Ramon ha fet «un foc d'estelles dins la gola del llop» i el postestellesisme ha rebentat pels aires per il·luminar com una carcassa la nit valenciana, panxcontenta i estúpidament anodina. El bumerang de la seua insolència, que rearma de raons la poesia, travessa rabent els pulcres cordons sanitaris que l'autoritat li imposa per a major glòria de la burrera. És hora, doncs, que triomfe el bony del bac en les realitats amagades, que prospere el sotrac i la convulsió, l'espasme i el terratrèmol que enderroquen els murs de la ciutat, de les ciutats segrestades. Mentrestant, llegim aquests temps interromputs.

En la nota final dubta l'autor del caràcter unitari d'un llibre escrit en el lapse de temps que va de 2002 a 2016. Però la unitat profunda hi és, i ben sòlida (en temes i tons, en referències i «personatges», fins i tot en encaixos formals), per molt que els poemes hi apareguen clarament organitzats en dos blocs complementaris: els 27 poemes primers i el llarg poema-novel·la titulat «Cronicó del semental (tempus interruptus)». A la primera part, diversa en les estructures poètiques elegides (del vers lliure al poema en prosa narrativa o al sonet) i soldada amb força tant a la història personal com a la col·lectiva, recorrem les reflexions del poeta a propòsit de l'atemptat de Madrid de l'11 de març de 2004 («El problema és que el llenguatge passa gana, / s'aprima en temps de pau»), la «Memòria històrica» sotmesa a una intervenció quirúrgica fracassada, l'amor polièdric, l'oblit, la música (de Beethoven), diverses postals valencianes («Postal d'Albufera», «Estació del Nord»), quatre poemes impagables datats a Exeter («Si un lleó fuig del circ l'Estat / el caricaturitza: els gats han de menjar / l'estofat de la raó trinxada»), ciutat viscuda des de l'estranyament d'un exili que serveix per al ric cromatisme dels contrastos («Dartmouth» és la millor descripció de l'Albufera que conec, i eficaç trituradora dels tòpics més manits), el poema en prosa «Utopia», un avançament del que serà la segona part, l'insomni de «Diazepan», dos poemes celebratius (nit de Nadal i nit de Cap d'Any), el pou del temps i els records, «Musa» («Vaig copular com un semental jove / per deixar ben prenyada / aquesta paret blanca» [la poesia]) i, finalment, el poema que dóna títol al conjunt del poemari («Estem de pas en temps interromputs»).

La segona part, o esclat final, traça la crònica del «semental» per la València dels anys 80 ençà en vuit jornades: 1 de gener, 14 de febrer, 17 de març, Dijous Sant d'abril, 1 de maig, 24 de juny-Sant Joan (en corrandes) i el 18 de juliol i 15 d'agost en decasíl·labs ben apamats. Salpebrat de cites que s'aclareixen en la nota final, el personatge que condueix la diabòlica, hilarant, vertiginosa, hiperbòlica travessia per València, alça un monument literari de l'escatologia (en els diversos sentits de la paraula), amb un peu en Joyce, un altre en Jaume Roig, i molts altres (la versatilitat té aquestes coses) repartits ací i allà en un equilibri acrobàtic que no defalleix mai. Superada la por al llenguatge, que és l'única manera de prenyar la Poesia, quan el lector queda sense alè, empastifat de dalt a baix pel fang de les paraules, purificat pel doll seminal, alimentat per la mamella virginal que s'escampa la llet des del quadre d'Antoni Peris, les veritats rotundes de la poesia brollen prolífiques del gran retaule postestellesià, del nou coral romput que dóna veu i cos a aquest temps nostre.

[Publicat a Saó núm. 421, desembre de 2016.]

 

Fills indeguts

Hi va haver un temps, no massa llunyà, en què en aquesta ciutat es nomenaven fills adoptius, predilectes o il·lustres (i ja em perdonarà el lector que ignore en què consisteix cada un d'aquests títols i d'altres de la mateixa família) amb una lleugeresa que llavors ens semblava sospitosa i que avui ja podem qualificar simplement d'estúpida o diabòlica. En els dies de vins i roses els manaires tendeixen a pensar que s'estaran tota l'eternitat escalfant la poltrona del poder, que res ni ningú no els farà abaixar mai del burro. Però hi ha taques persistents que els anys no fan més que enllegir. Fóra bo tenir a mà la llista de tots aquells honorats pels focs fatus i els besamans institucionals per poder destriar amb claredat el gra de la palla, el reconeixement als mèrits i valors de l'homenatjat a la simple maniobra d'autobombo. No es tractaria, ben entès, d'un exercici per traure velles vergonyes polítiques ja denunciades en el seu moment sinó de netejar amb fregall democràtic una llista excessivament plena d'impureses i, sobretot, redefinir els termes amb què es concedeixen aquests guardons. Amb la dubtosa excusa de la navegabilitat (que en termes polítics vol dir evitar la tempesta, assegurar-se el favor de qui més mana, arriscar el mínim, nadar i guardar la roba), massa sovint l'Ajuntament d'Alcoi ha caigut en la improvisació, l'efectisme més rudimentari i la curtedat de mires, quan no directament en l'insult a la intel·ligència i el menyspreu al poble representat. En l'etapa crepuscular de Sanus (a molts d'aquells aiguats devem aquests fangars), les pràctiques dubtoses no van escassejar. Especialment clamorosos van ser els regalets pictòrics a Zaplana i el nomenament de Federico Trillo com a fill no-sé-què que ara retorna com un bumerang per colpejar el bescoll de les vergonyes i inhibicions col·lectives fustigades per l'il·luminat de torn. I bé, es preguntarà l'amable lector o lectora, ¿quin mèrit intel·lectual, artístic, científic, polític o humà reunien aquestes eminències (l'una fugada amb les butxaques folrades en el negoci de la política; l'altre apartat del seu retir de luxúria a l'Ambaixada de Londres gràcies als ecos de l'accident del Iak-42 i al ¡Viva Honduras!)? Cap ni un, i ens remetem a les proves. Si no és que haver nascut a Cartagena (tots dos) o ser de la filà dels Gats (el segon, però supose que ja no) atorga algun plus al curriculum. Farien bé els actuals inquilins consistorials, vist el canyaret que s'ha armat, de retirar els honors concedits a don Federico. I de revisar els protocols que fan servir per a aquestes distincions i així evitar que en un futur més o menys llunyà no ens n'hàgem de penedir. Fóra especialment penós que ens tragueren els colors en l'actual conjuntura en què, gràcies als desvetlaments municipals i la seua clamorosa falta d'idees per a la ciutat, ja estem a punt de convertir-nos en la Ciutat Temàtica de la Festa, enveja de tot Espanya i bona part de l'estranger. I que Déu ens guarde dels fills indeguts, que del llepaculisme com a pràctica política inútil per a la ciutat, tan apreciada per súbdits de tota mena, ja procurarem guardar-nos-en nosaltres defensant drets i dignitat. 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 7 de gener de 2017.]