Democràcia pleníssima

La vicepresidenta espanyola Carmen Calvo sembla entossudida a superar la seua antecessora en el càrrec, Soraya Sáenz de Santamaría, en aquesta cursa embogida que va de la inanitat al despropòsit. Veurem al final qui la dirà i farà més grossa, atès que l’estupidesa i la mesquinesa, a parts iguals, ja afecten tota la política espanyola en forma de pandèmia. Si fa uns dies es va referir a José Antonio Primo de Rivera, el fundador de la Falange Española dels punys i les pistoles, en termes de víctima, ara no s’ha estat d’amenaçar Bèlgica amb no se sap quines represàlies si no extradeix, com ha sol·licitat Llarena, el president Puigdemont. «Interpretarem –diu– que no és respectable que a una democràcia pleníssima com l’espanyola se li’n negue, després de la sentència del Tribunal Suprem, l’entrega». Pleníssima, en castellà, és a dir, que gaudeix de plenitud, en aquest cas democràtica, i no molt plena de, per exemple, presos polítics. Però quan el llenguatge necessita unflar-se de superlatius és que alguna cosa no funciona. L’exagerar és sovint parent del dissimular i l’amagar. Com en el desafortunat invent de l’«España Global» que dirigeix Irene Lozano sota els auspicis de Josep Borrell i amb els diners de tots. Per què tant insistir en les grans virtuts de la democràcia espanyola –o caldria dir més aviat democràcia a l’espanyola?– si ningú no els ha demanat encara comptes de veritat? Sí, per contrarestar els efectes de la denúncia internacional dels dèficits democràtics de drets i llibertats fets sobretot des de Catalunya. L’ombra de la llegenda negra, que no fou llegenda sinó història ben real i pintada amb tots els colors i els ets i uts, és molt allargada en la tradició hispànica. Excusatio non petita accusatio manifesta, això ho sabem tots. El que passa és que en paraules grosses com ara democràcia l’important no són tant les definicions com els matisos. Es preguntava ahir Joan Tardà en un acte a València si Espanya era una democràcia. I amb la mateixa pedagògica simplicitat –molt efectiva davant grans auditoris– es contestava que sí, encara que low cost. A l’altre extrem de la simplificació del broc gros hi ha l’etiqueta que per unes hores va ser la més repetida del món (cibernètic, clar) o trending topic: #SpainIsAFascistState. Doncs bé, ni molt menys una democràcia plena ni amb rigor un estat feixista. Al contrari que Groucho, Espanya forma part d’un club on admeten estats com ella. I ben pagada que n’està, per això inverteix els diners que no té en aquesta guerra de contrapropaganda que tan bé defineix l’actual crisi –democràtica. Els matisos ho són tot i més amb paraules que acostumem a estirar com un xiclet. Una nevera, posem per cas, no deixa de ser-ho perquè no funcione. El problema és que és precisament el gran club el que defineix què és i què no una democràcia. I per molt que la revolució democràtica de Catalunya va guanyant més i més solidaritat internacional, no solament fa nosa a la «democràcia pleníssima» dels superlatius sospitosos a l’espanyola sinó també al club de desentesos que formen la Unió Europea. Malgrat tot caldrà continuar explicant en què consisteix la «democràcia pleníssima» de Carmen Calvo i confiar que en el club dels demòcrates europeus acaben sabent destriar el gra de la palla i atendre els matisos. Pel bé de tots, inclosa Espanya. I per si algun dia deixen d’admetre-la-hi per estrictes raons democràtiques.

[Publicat a Passos el 31 d'octubre de 2019.]

Som natura i ancestres

Lluís Calvo, Ancestral. Pròleg de Vicenç Altaió. Cafè Central / Eumo Editorial, Jardins de Samarcanda #92. Vic, febrer de 2019.

· · ·

El darrer poemari de Lluís Calvo (Saragossa, 1963), Ancestral, fou escrit entre l'estiu de 2016 i la tardor de 2017. El seu assaig L'infiltrat (Estratègies d'intrusió, anonimat i resistència) és datat uns mesos després, entre gener i novembre de 2018. Els dos llibres han aparegut alhora, el febrer d'enguany, i tant si la coincidència és fruit de l'atzar com si respon a una acció deliberada (hipòtesi que sembla més plausible), els lectors no podem sinó celebrar-ho com un encert que facilita l'accés al ric univers poètic de Calvo, en expansió imparable des d'aquell ja remot Veïnatge d'hores de 1987. Venen els dos llibres precedits, a més, per l'edició a can Lleonard Muntaner de Llum a l'arsenal (2017), antologia de cent poemes seleccionats d'entre els 19 poemaris anteriors al que avui comentem. No bé havíem recuperat l'alè després d'aquella lectura, queia a les nostres mans inquietes Ancestral, i ens vam perdre a cor què vols per les seues immensitats, i encara exhausts de tants ecos i silencis fèrtils ja ens trobàvem investigant encuriosits i còmplices les profunditats geològiques de L'infiltrat. Diguem-ho curt i ras: aquests dos llibres de Lluís Calvo són un dels esdeveniments literaris més importants d'aquest 2019. I dic un i no dos perquè tot i que únics i independents, les dues obres es complementen i interpenetren, s'acoblen i ajusten, encaixen i sintonitzen, es doblen i sincronitzen de manera harmònica. I se situen totes dues en el terreny transfronterer on es dissolen les definicions genèriques i la paraula creix alliberada, reinventada, de jous, convencions i altres submises inèrcies de l'ofici de viure i escriure. Més decantat cap al discurs assagístic L'infiltrat, però sòlidament assentat en els estrats més profunds del llenguatge poètic; de construcció nítidament poètica, oberta i flexible, que permet la infiltració de l'assaig en prosa per a l'establiment d'una teoria, poètica i radical, del fet artístic en la darrera part del llibre, l'anomenada Els poders interns, en el cas d'Ancestral. D'intenció més sociològica, com un manual d'acció política per a ús tant individual com col·lectiu el primer, amb tàctiques i estratègies de resistència a les barbàries que ens sotmeten, anihilen i desnaturalitzen; com una melodia que polsa diverses tonalitats interpretada per una àmplia orquestra verbal el segon. I al centre de tots dos la font d'on brolla el cabalós riu literari de Lluís Calvo, la seua manera d'entendre i viure la vida i l'art, fosos en una unitat indissoluble i plantejats com una aventura més sensitiva que intel·lectual: la de la unió de l'home amb la naturalesa i els ancestres (de cedere, els qui han marxat abans).

53 textos componen aquesta simfonia, dividida en quatre parts: Els ossos de Sant Severí (18 poemes), Les presències (7 poemes), Ofrenes (20 poemes) i el ja citat Els poders interns, títol que complementa l'epígraf o com pintar la cripta del futur amb cent mil terabits de pigments ancestrals (8 proses i poemes). Si en L'infiltrat hi predominaven les referències al món geològic i mineral, és Ancestral una mostra del que l'autor denomina art antropològic amb constants i variadíssimes al·lusions al món botànic i animal, una font informativa suplementària però central i inesgotable per al lector més curiós i més amant de la natura. Però una obra d'aquestes dimensions, que ha sabut dibuixar amb línies poètiques perdurables els múltiples camins que menen a l'alliberament creatiu de l'home i els viatges al passat que ens portarà el futur, es resisteix tenaçment a tota reducció. Feu un petit tast del vi fort d'aquests poemes: «La natura, no pas la humanitat, / suprimirà l'avidesa», «el llenguatge ens destaca / de les bèsties / quan som capaços de callar», «abans del primer balbuceig / jo era una pedra, un gos, un arbre», «Als castrats / no ens van arrencar el sexe, / sinó la llengua», «Qui tem la mort / si viure és un ultratge?», «La contradicció / és el que resta / després de conquerir / el poema», «Les accions són / la veritable obra. / Creeu-vos, així doncs», «La poesia no és difícil, / el difícil és sobreviure / en un món que l'ha empès / a la inexistència», «l'amor és el rodamon que furta el temps», «aquell que ja no identifica / les seves badielles esdevé difunt per a ell mateix», «les flames desbocades seran més suportables / que la fredor del món que ens duu a la tomba», «Tot és mite, vers escrit en pedra, font que parla», «El poeta que idealitza és un lladre penedit», «I provenim d'enllà dels segles, / del silenci occipital dels boscos», «I com més ens apartem / de la gran fressa / més som al centre, alat, / del temps», «I la paraula que no es fa veritat […] / mereix, tan sols, la pau dels muts», «Cada poeta és fill / d'un nou dialecte», «la fosca / ve d'endins / i cal conèixer-la», «Allà on acaben els mots / s'inicia el poema». Ja sentiu la clara ebrietat?

[Publicat a Saó núm. 452, octubre de 2019.]

[Foto de Carles Mercader.]

Perquè creuen poder

Trobe en el cinquè cant de l’Eneida aquesta frase, «possunt, quia posse uidentur», que Miquel Dolç va traduir «poden, perquè creuen poder». Correspon a l’episodi en què Eneas organitza, per honorar la memòria del seu pare Anquises, uns jocs amb abundants trofeus: una regata, una cursa a peu, un combat pugilístic i una prova amb arc. És la confiança en les pròpies possibilitats la que fa remuntar posicions al vaixell que en la regata comanda Mnesteu, que només és superat al final per Cloant, afavorit pels déus als quals ha promès molts sacrificis si el fan vencedor. Les divinitats grecoromanes tenen aquesta gràcia realista de semblar-se completament als seus creadors humans, en virtuts tant com en vicis, com aquest de la debilitat per les adulacions i la propensió a deixar-se entabanar per corrupteles i favoritismes. El cas, però, és que no hi ha èxit o victòria, individual o col·lectiva, que no pressupose una confiança ferma en les pròpies forces per aconseguir-los, encara que en la història de Mnesteu siga la més humil d’estalviar-se l’oprobi d’arribar últim a la meta. Però en les coses d’aquest món, tot i ser indispensables, l’optimisme, la voluntat, la confiança i tota l’energia que són capaços de generar no són prou si no hi intervé el càlcul, la raó i la intel·ligència. I l’oportunitat, sotmesa sovint als capriciosos vents de l’atzar. La injusta condemna als presos i preses polítics independentistes s’ha transformat en una onada immensa de dignitat democràtica al carrer. Les Marxes per la Llibertat i la vaga general del 18 d’octubre han portat el moviment de la paràlisi i la depressió dels dos darrers anys a l’eufòria de l’acció multitudinària i col·lectiva d’aquesta setmana, que ja ha aconseguit no pocs rèdits tangibles. El primer el de la confiança en el propi poder que va posar en marxa l’ocupació de l’aeroport del Prat responent a l’efectiva crida del Tsunami Democràtic, que entre altres coses ha demostrat la inutilitat de l’actuació violenta de la policia i capgirat els plans de Grande-Marlaska i el conseller Buch i les forces combinades de Policia Nacional i Mossos d’Esquadra. Amb la retirada de la policia del carrer, un primer èxit del moviment popular, s’ha demostrat a més quina era la principal causa de la violència deixatada aquests dies: a la brutal repressió li ha eixit el tret per la culata. Els presos, ferits, mutilats, vexats i apallissats aquests dies es compten per centenars, un preu molt alt que no s’hauria pagat mai si els qui s’han omplert en va la boca de diàleg haguessen fet algun gest de distensió. Però Pedro Sánchez va anar a Barcelona a visitar un policia hospitalitzat, acompanyat de guardaespatles armats fins a les dents que es pensaven ser en un país en guerra, i va menystenir (com el seu rei el 3 d’octubre de 2017) els ferits civils i la primera autoritat de l’Estat a Catalunya, Quim Torra. I se’n va anar per la porta de darrere, entre protestes del personal sanitari i la cua entre les cames. La fermesa de la resposta popular a la sentència ha aconseguit altres èxits, a banda de despullar la retòrica buida d’un dirigent absolutament mediocre i molt made in Spain com Sánchez: la creixent solidaritat d’altres pobles de l’estat i l’eco que a Europa fa que comencen a adonar-se dels dèficits democràtics d’Espanya, de la sotsobra de la seua economia i la incompetència de la seua classe política. Al carrer, empesa principalment per les organitzacions civils i autorganitzada, la gent pot perquè creu poder mentre les institucions autonòmiques, amb un president volenterós però aïllat al capdamunt, revelen la seua impotència i els partits es veuen ara desbordats per la fermesa i potència de l’onada. El carrer possiblement sabrà cosir les voluntats disperses, les renúncies clamoroses, la falta de confiança i lideratges, la mesquinesa dels càlculs partidistes a curt termini, la impotència de les institucions segrestades, i mantenir la potència d’aquesta onada creixent que més prompte que tard trobarà el seu propòsit i la seua platja. I que els déus ens siguen favorables o que, almenys, deixen d’immiscir-se en els durs treballs dels mortals.

[Publicat a Passos el dimarts 22 d'octubre de 2019.]

 

Aventures i tribulacions d'una valenciana als Estats Units d'Amèrica

Lourdes Toledo, Amèrica endins. XXè Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta 2018. Textures núm. 32, Edicions Bromera, Alzira, març de 2019.

· · ·

Amb el llibre que avui presentem a Alcoi, Amèrica endins, Lourdes Toledo va guanyar el XXè Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta dels Premis Ciutat d’Alzira corresponents al 2018. Tot i l’evident atractiu del títol, que sembla poar de la memorable tradició nord-americana pel ganxo mediàtic, l’obra es podria haver anomenat, amb un punt més descarnat d’ironia, amb les paraules que encapçalen aquestes línies: Aventures i tribulacions d’una valenciana als Estats Units d’Amèrica. Si Mark Twain va publicar en 1889 la cèlebre Un ianqui en la cort del rei Artús (A Connecticut Yankee in King Arthur’s Court, en la forma original), considerada la primera novel·la ucrònica, ara les tornes es giren i ens trobem una europea (mediterrània i valenciana per més senyes) viatjant al regne no gens ucrònic del far west i sud de Nord-Amèrica, carregada amb la maleta de les seues perplexitats i incerteses i acompanyada dels dos fills i el marit per treballar-hi com a professora d’espanyol durant els tres cursos que s’estenen entre 2014 i 2017.

Però a diferència de la famosa novel·la, allò que Lourdes Toledo transcriu al llarg dels 41 capítols ben comptats que conformen el llibre, no pertany en rigor al món de la ficció, sinó al del testimoniatge, al de la memòria, al del reportatge, al d’aquells territoris transfronterers (com els que l’autora travessa durant les llargues excursions pels Estats Units) que s’eixamplen entre el periodisme i la literatura més estricta. Assaig, fet i fet, o dietarisme, o llibre de viatge, autobiografia, narració, que una mica de tot trobareu per les pàgines d’Amèrica endins.

Al capdavall ens agafem a les definicions donant per descomptada la nostra acceptació dels tòpics més adobats i emmascarats per la indolència o la necessitat. Per això ens creiem viatgers quan la majoria de les vegades, i en el millor dels casos, som simples turistes, transeünts, passatgers més o menys perplexos d’una realitat inabastable. Són temps de bolets a tort i a dret (i mai millor dit ara que ja la tardor sembla que ha arribat per fi) en què les aventures es compren per peces i es poden reservar còmodament on line. Lourdes Toledo malda en aquestes pàgines, no sempre amb èxit, per sortir-se’n, dels camins massa trepitjats i les idees preconcebudes, dels paranys que en especial la societat nord-americana (que en això és model universal) tan bé sap parar als més il·lusos, feliços o despreocupats. I ho fa entre l’atracció fatal, sota els efectes de l’embruix de la fascinació, i la mirada crítica, entre la tendència al camuflatge que et permet sobreviure en un medi hostil i l’afirmació personal més rebel. En el fons el seu llibre és, més que no pas les peripècies més o menys amables o amargues a què ens convida a assistir des de la lectura, l’autèntic viatge. Tota literatura ho és, al capdavall. I és la voluntat de construir, le dur désir de durer que naix de les deus profundes de la insatisfacció, la que realment mou les cames i els motors dels cotxes i les rodes dels trens i els rems de les barques i el fragor dels avions. Més enllà de la matèria concreta de vida que no es pot rescatar, que no es pot encasellar en còmodes capítols, com qui col·lecciona souvenirs de l’experiència (és curiós que dues paraules assimilades internacionalment al viatge tinguen origen francès, turisme i souvenir, degueren ser els primers a gaudir d’unes vacances pagades), és l’esforç de posar negre sobre blanc, de veure imprès en lletra el fruit del propi viatge vital, la voluntat de transmetre-ho, el vell vici de contar i xafardejar, allò que hi compta. És ací on rau el major valor d’Amèrica endins. Situada l’aventura americana en una cruïlla vital de l’autora (amb fills adolescents, un marit del qual s’acabarà separant en el transcurs del periple americà, i la visita d’una mare septuagenària que, com aquell que diu, no havia eixit mai del poble), de vegades he tingut la sensació que és més important allò que s’intueix en el rerefons de l’escenari que l’escriptora munta i que té com a actriu principal i protagonista a ella mateixa que no pas el que efectivament s’hi diu: intuïcions mig velades, esforços i lluites amargues, passió per descobrir i conèixer, una gana infinita de saber, una curiositat a prova de bombes i una voluntat de donar sentit a una vida que potser sense l’escriptura no valdria tant.

Amèrica endins és també, en la part des del meu punt de vista més atractiva, una mirada sobre el paisatge de les immensitats naturals del país, sobretot quan és capaç de sostreure’s a tots els tòpics cinematogràfics, publicitaris i culturals que entelen la visió original de les coses. Per conèixer és imprescindible oblidar, per omplir primer hem de buidar. La paradoxa final potser consisteix en l’admiració profunda envers un país ple d’injustícies i misèries, la insistència a pintar de color rosa (o roig, o ocre) una societat profundament insana, sense que arribe a trobar-se el punt d’equilibri necessari perquè l’amor i el desafecte puguen ser comprensibles i transitables per al lector menys embadalit, més exigent en la part de poesia que tota gran prosa ha de cercar, aquella veritat última de les coses.

Amb tot, crec que no m’enganye si dic que l’aventura autèntica tot just comença ara, quan aparentment ha acabat un viatge, una part d’un viatge, i continua vida enllà pels camins difícils i apassionants de la paraula. En aquest sentit estic convençut que Lourdes Toledo creixerà, i creixerà molt, si sap fer net de les pròpies experiències, si és honesta amb les exigències de l’ofici, si fuig a temps dels cants de sirena que a tots ens criden cap als espadats de la banalitat i la pirotècnia fàcil, l’aplaudiment i l’ensabonada amb interès. Llarga vida, doncs, a l’aventura de Lourdes Toledo!

 

[València, 27 de setembre de 2019.]

Ajudar a nàixer

Carles Mulet, Naixement d'Islàndia. Premi Vicent Andrés Estellés dels XLVII Premis Octubre 2018. Tres i Quatre, S. L., Poesia 3 i 4 núm. 180, València, març de 2019.

· · ·

Els viatgers que tornen d'Islàndia solen referir-s'hi com al paradís de la geologia, l'espectacle viu de les forces tel·lúriques, la natura en perpetu moviment recreant-se, reinventant-se, plegant i desplegant els plànols provisionals del seu cos. Islàndia té nom de dona, sens dubte, i el deu al gel (ís en islandès). Així comença precisament l'últim llibre de Carles Mulet (Gata de Gorgos, 1953): «Islàndia, / flor de gel i lava // la llet nodridora dels primers rius / aletejant entre la pedra». Potser és una casualitat (i si non è vero è ben trovato), però en aquest poema inicial hi trobem els quatre elements en què el llibre s'estructura d'una manera volgudament simètrica, amb deu poemes en cada part: Islàndia-flor-pedra (Terra), gel-llet-rius (Aigua), lava (Foc), aletejant (Aire). Perquè la mirada del poeta proporciona una altra mena de visió geològica, la que a partir de la creació verbal irromp en nous significats, lligams novells entre coses aparentment aïllades, el territori on millor es plasma l'encaix de l'home en el món, aquest acoblament primigeni perpètuament renovant-se en infinits rituals lúbrics i dolorosos. ¿Pot haver-hi, doncs, des d'una determinada perspectiva, una terra més propera i més propensa a la creació poètica que aquesta illa on entrexoquen les plaques teutòniques d'Euràsia i Nord-Amèrica amb lògic i gran terrabastall, una festa més fèrtil per a la mirada silenciosa i creativa del poeta?

Així ho va viure i veure aquest viatger-geòleg-poeta que és Carles Mulet, com un naixement, en estat de gràcia, en equilibri inestable, la natura parint-se a ella mateixa, un part múltiple i singular. I, és clar, a la boca dels poemes van venir-hi guèisers com paraules, volcans de metàfores, silencis boreals, estius insomnes (el llarg dia boreal de les nits del poeta), bedolls tremolosos, xatracs de versos migratoris, laves de sang, neus d'esperma que s'envola, fiords i escletxes femelles, obsidianes d'albes que es confonen amb l'obscur, glaceres i degotims del desig, el món en carn viva. És un naixement, no ho oblidem, i només naix allò que té vida, que és vida i té cos. Per això Islàndia sua i respira, prenys de desig, per això pareix que menstrua i segrega, batega i gemega, perquè en la mirada sempre amarada de vida del poeta, l'illa corporifica l'essència femenina, maternal i acollidora, sensual i mistèrica. L'illa és un dona en estat primigeni, oberta a les profunditats del desig en carn viva. És un poeta, no ho oblidem, l'observador més conspicu de la realitat, el que posa llum damunt l'aparença muda de les coses.

En el maremàgnum sensual d'Islàndia, enmig els vaivens insistents d'eros i thànatos, on «tot fa l'esplet / just mentre s'enfonsa», sentim la música especial dels poemes de Mulet fent el contrapunt a l'estrèpit del món en dansa i lluita titànica (bellíssima imatge: «la veu aspira al vent / com el nu a la dansa»). És la música del silenci dels poemes, la reflexió quieta de les hores, les paraules callades que ho diuen tot, que ho veuen tot («El món sencer / s'escorre amb un renill / blau de penyals»), l'equilibri que s'imposa al caos, la cabana de la paraula prop dels freds perpetus de l'Àrtic. El món és un animal, un cavall salvatge, una lliçó de voluptat, un frec i una tremolor, i ens transporta a l'essencial de nosaltres, a les profunditats abismals i lluminoses. És en el més fondo de cadascú, sembla dir-nos el poeta, on hi ha la llum més clara. Per això el poeta despulla i concentra el material de què disposa, amolla tot llast que puga malmetre el vol cap al significat, omet, prescindeix, estalvia tot excés de paraula perquè el misteri que es proposa investigar romanga intacte i velat en la seua transparència: «l'arpa cerca el ram / amb aquell seu anunci / atordidor / de campana». Els poemes són com notes de viatge, apunts al natural, escrits mentre naix el món davant els ulls corpresos del poeta, que viu en un present d'èxtasi («i l'acord de la mar / adorm l'orgull del temps») que a penes si deixa espai a cap malenconia ni rastre del passat. Quan això passa –en una ocasió comptada– el poeta escriu amb ressons papassetians, com no podia ser d'altra manera tractant-se del desig convertit en escriptura: «i el corser, / que ho veu, / s'enyora del risc / flamejant del baladre». Tornar, amb Naixement d'Islàndia, a la puresa elemental, als «Mots del miracle»: «la poesia / ensuma el presagi, / el delit d'una saliva / que s'avança a les nafres». I el poeta és com una llevadora.

[València, 17 de juny de 2019, 75^è aniversari de la proclamació de la República d'Islàndia. Publicat a Saó núm. 450 juliol 2019.]

La foto

Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d'un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l'estiu de 1987 s'entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en hores creatives baixes, Paul Benjamin (William Hurt). El motiu central del film, que és el que ara m'interessa destacar, és la fotografia que cada dia a la mateixa hora l'estanquer fa del que passa davant el seu establiment. I el que passa és sobretot el temps, protagonista indiscutible de totes i cada una de les puntuals instantànies. Podríem dir-ho d'una altra manera: sobre el mateix escenari urbà l'ull de la càmera capta cada dia un fet singular i irrepetible. Anodí o sublim, discret o estrident, clar o tèrbol, és al final la fusió de l'espai i el temps el que es produeix en la foto. La seqüència completa d'aquest gest repetit de la fotografia a la mateixa hora de cada dia, l'àlbum final sencer, traçaria un univers complet d'esdeveniments, la suma d'una vida. El temps passa però malgrat tots els nostres rituals de fixació, repetició i retorn, no hi ha dos dies idèntics ni dues hores que puguem dir iguals, ni torna a passar el que ja va passar un dia. O almenys no de la mateixa manera mai. És la necessitat de retenir el temps, amb el gest de la càmera o de l'escriptura, el que millor demostra la impossibilitat d'atrapar-lo. I llavors comprenem que l'únic que podem fer és lliurar-nos al seu trànsit, assaborint els seus ecos, acompanyant els seus cicles, l'únic que podem fer és acostumar-nos a viure en la paradoxa que l'única repetició possible és la de la fugacitat, i acceptar amb dignitat el paper de testimonis de la bellesa del passatge.

Front a la voràgine d'imatges que pauten els nostres dies, l'emmagatzematge inútil de flors seques que ens proporciona la tecnologia, aquesta por al buit que ens fa disparar fotos com un gànster borratxo i avançar-nos estúpidament al que encara no ha passat, m'agrada recordar la pel·lícula del fotògraf estanquer i la seua dèria per captar l'essència del temps (que no deu ser altra la raó de ser tant de la fotografia com de la paraula). Ell posa l'ull sempre en el mateix paisatge i deixa que l'atzar impressione la pel·lícula i li regale el tema. Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes. L'entrada de quatre esglaons del Segària, la casa familiar de la Marina, i la tàpia d'una de les casetes del camí dels Monjo (que es diu així només ho sabem els supervivents d'altres temps, dels vells temps). Els amics i amigues d'Alcoi de tota la vida més alguns altres que s'hi han anat afegint asseguts a l'escala, Begonya i Mar –la dona i la neta respectivament– amb els braços oberts d'esquena a la tàpia, somrient més o menys, amb una flor a la mà, una gorra, un ninot de fira, una bicicleta al costat enguany. El ritual de la instantània que vol captar les fissures del temps, el trànsit, els colors del passatge, la certesa documental que vam viure en un temps i en un espai, que vam saber assaborir la bellesa d'aquesta fugacitat i maldar per retenir-la i multiplicar-la. La fotografia de l'escala conté variacions, com un drama on entren i ixen personatges segons l'acció. Alguns d'ells ja van fer el seu mutis definitiu i ara hi són presents en la seua absència indeleble. Són les pel·lícules quietes d'unes vides irrepetibles en l'esplendor i desenvolupament del seu trànsit.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 27 de juliol de 2019.]

 

Saials. Intel·ligència

En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l'ètim llatí, que significa `comprendre´, que n'és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals. Al servei i per a major glòria, és clar, dels estats constituïts i dels seus interessos, en temps de guerra i també en temps de pau, quan es juga a la política concebuda com la guerra per altres mitjans (així va capgirar oportunament Lenin la famosa sentència de Clausewitz).

· · ·

Intel·ligència, doncs, mesclada amb altres ingredients més prosaics com crueltat, manca d'escrúpols, astúcia, sang freda, tot en el poti-poti que es posa a bullir quan es persegueixen els fins sense reparar en els mitjans. Els diners i els collons per a les ocasions. Fins en les democràcies més avançades hi ha uns serveis secrets, d'intel·ligència, informació o espionatge que treballen des de les masmorres, clavegueres o deep state sense haver de sotmetre's sempre als rigors del control parlamentari. Excepte quan esclata l'escàndol i algun afer secret es converteix en un secret a veus i evidència periodística (allà on el periodisme manté el bon gust d'exercir com a quart poder). I llavors s'hi produeix aquella cosa tan rara per ací com una dimissió, precedida d'explicacions en seu parlamentària a través de comissions nomenades per esbrinar la veritat d'un cas. En algunes democràcies avançades.

· · ·

No cal dir que aquests serveis els paguem entre tots però que disposen de fons reservats perfectament opacs. Quan arran del doble atemptat del 17 d'agost de 2017 a Barcelona i Cambrils es va començar a informar sobre les connexions entre el capitost terrorista i imam de Ripoll Es-Satti i el CNI en qualitat de confident, es va proposar crear una comissió parlamentària que investigués tan tèrbol afer. Els partits monàrquics (PP, C's i PSOE) s'hi van negar. I ho continuen fent. Raons d'estat. Amb un atemptat pel mig que va costar tantes vides humanes.

· · ·

Si no estiguéssem parlant de la tragèdia que va precedir el referèndum de l'1 d'octubre i que va ser molt ben gestionada per uns Mossos d'Esquadra comandats per Josep Lluís Trapero i el conseller Joaquim Forn, avui caiguts en desgràcia (l'enveja és molt lletja) i jutjats per rebel·lió, faríem una antologia còmica de l'espionatge, gènere narratiu amb un peu en la novel·la negra i un altre en l'aventura pura i dura d'arreu i sempre. La seriosa la deixaríem als experts. Però és el cas que tant de secretisme monàrquic només pot alimentar la sospita que hi va haver com a poc flagrant negligència per part dels responsables del CNI, en aquell moment sota les ordres directes de Soraya Sáenz de Santamaría. Per començar, amb l'ocultació d'informació vital als Mossos. O alguna cosa més? L'embolica que fa fort, la cerca del caos i la violència per veure d'avortar un referèndum democràtic? El Centro Nacional de Inteligencia a l'endemig de la guerra bruta contra Catalunya? Tant de bo que Público puga anar desentranyant tots els fils d'aquesta trama tan negra. Els contribuents tenim dret a conèixer tota la veritat. I a comprendre, usant la nostra intel·ligència.

· · ·

Només des del nacionalisme més exacerbat, dominant i excloent, es pot negar una comissió parlamentària d'investigació. Democràcia bananera l'espanyola, que demostra ben poca intel·ligència llançant pedres d'obscurantisme damunt la pròpia teulada. I que manté un CNI dedicat fonamentalment al conreu de la guerra bruta dins les fronteres de l'estat i contra ciutadans (encara) espanyols.

· · ·

L'endemà de l'atemptat del 17 d'agost va haver-hi una multitudinària manifestació a Barcelona encapçalada per familiars de les víctimes, responsables civils i professionals de la seguretat darrere la pancarta amb el lema «No tinc por». Una vegada més, contra l'amenaça de fractura social i les reaccions xenòfobes, Catalunya donava una lliçó de civisme. Capitanejats per Felip VI, hi van acudir a fer-se la foto, com les mosques a la merda, Mariano Rajoy i la plana major institucional espanyola. Els manifestants, que es van ensumar la jugada, van respondre-hi amb sonores esbroncades. Alguna cosa d'aquell democràtic refús a la monarquia xuclòctera inspiraria el discurs salvapàtries del Borbó del 3 d'octubre. Continuava la guerra i la venjança per altres mitjans. Todo por la patria. La dels privilegis, les raons d'estat i els serveis d'intel·ligència com a guàrdia pretoriana de la monarquia i gran centrifugadora de guerra bruta que acabarà esguitant-ho tot.

· · ·

L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans, sempre respectuosos amb la llei universal dels drets humans. L'únic espionatge amable fou el del «Superagente 86», «Anacleto agente secreto» i «Mortadelo y Filemón». En tindríem prou també amb les novel·les de Graham Green, John le Carré i els grans del gènere. I en comptes del CNI, la TIA. I riure per no plorar.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 20 de juliol de 2019.]

 

Saials. Atzucacs

En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l'atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l'especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.

· · ·

Encara una conquista més: el doble sentit, la metàfora. Nou terreny comú en el camí d'eixamplar horitzons de significat, imatges mentals, idees i conceptes: la petita llàntia d'un mot que il·lumina zones fosques, que desentranya l'ocult. La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac. L'homografia perfecta d'aquesta expressió entre les dues llengües (català i francès) em va fer creure que aquella petita llibreria del Barri Llatí de París era catalana. Estava especialitzada, en canvi, en temes occitans i hi vaig comprar una edició antiga de poemes de Clementina Arderiu.

· · ·

A l'Estat espanyol hem tingut quatre eleccions generals en quatre anys. L'acció política sembla instal·lada, efectivament, en un atzucac o cul de sac. D'alguna manera que personalment trobe misteriosa estem acostumant-nos a fer la viu-viu sense pressupostos, governs estables i, conseqüentment, a viure sense res que puga assimilar-se a allò que no fa pas gaire consideràvem la política. Així es fa difícil desempallegar-se d'aquesta sensació de viure en el costat més fosc de l'etern retorn, enmig de la inoperància convertida en art de sobreviure, la crisi d'un règim que balla en la corda fluixa d'un equilibri inestable. Potser al capdavall el pitjor de tot és que l'atzucac ens arribarà a semblar el més natural del món o que acabarem confonent un carreró sense eixida amb una àmplia, lluminosa i ventilada avinguda.

· · ·

L'atzucac en què es troba la política espanyola té una causa coneguda i principal: la crisi catalana. Pedro Sánchez guanyà les eleccions amb vagues promeses de diàleg i de viratge a l'esquerra. Ni una cosa ni l'altra. A l'atzucac aleteja un peix que es mossega la cua. Sense diàleg que dirimesca, canalitze i done eixida a les diferències, no hi ha manera de trencar amb el malefici de l'atzucac. Però el diàleg, l'entesa, el pacte, la coalició no formen part de la «cultura» política espanyola. Tots els governs que hi ha hagut en «democràcia» han estat monocolors. Ací només es vol vèncer, no convèncer. Punt mort, atzucac.

· · ·

També la política catalana sembla haver arribat a l'atzucac a què el 155 i la repressió de l'Estat, més les pròpies incompetències, l'han menat. El que no han aconseguit les porres, l'espionatge i els gargalls de Borrell ho estan propiciant les tàctiques més subtils que provoquen la divisió en les files independentistes. L'últim episodi dels pactes per al pastís de la Diputació, precedit pel veto a la investidura de Puigdemont, la inhabilitació dels diputats presos i el gran nyap de l'Ajuntament de Barcelona, no han fet més que posar al descobert desencontres que venen de lluny i que amenacen de fer intransitable el camí a la independència.

· · ·

En un i altre cas, la naturalització de la paràlisi que és d'alguna manera el segrest del vot popular i el frau de la política com a via de solució dels problemes, està fent com més va més prescindible, patètic i instranscendent el joc dels partits, els balls de saló institucional. Potser el que es pretén és que acabem mirant cap a un altre costat, que és el que majoritàriament ja fan els ciutadans espanyols, amb greu risc per a les butxaques dels contribuents i la salut social. Si la societat catalana es veu també arrossegada al fangar de la indiferència i la despolitització, anem apanyats.

· · ·

De vegades, però, la força del corrent impetuós de l'aigua pot rebentar els murs que traven el carrer. No podem descartar que els aiguats, amb les pluges que sol portar la tardor, s'enduguen per davant el que viu en l'aparent immobilitat dels cercles viciosos i els atzucacs. La meteorologia és sempre tan imprevisible!

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 13 de juliol de 2019.]

Penúria

Amb un to de tristesa no exempt de pessics d'agre humor, es lamentava en aquestes mateixes pàgines l'amic Francesc Pou de com la majoria de gent veu els escriptors ("eixos penjats que escriuen", segons la gràfica definició de l'autor). La displicència que Pou atribueix a la cambrera que va atendre un grup d'escriptors en un restaurant d'Altea ("¡Ah, ésos de la poesía!", en castellà, no per casualitat) és, efectivament, un símptoma molt significatiu del mal dels nostres dies, però no sempre s'expressa de manera tan clara. Diuen que la ignorància és molt atrevida, i ho és, sens dubte. Perquè només des de la més profunda ignorància i una indiscreció que fomenten els hàbits "comunicatius" d'avui, més uns grams de desimbolta innocència, es pot llançar un comentari com el transcrit i quedar-se tan tranquil·la, sense reparar en la seua naturalesa ofensiva. Ni que només fos per l'ús del demostratiu eixos, impersonalitzador i pejoratiu en aquest context, a ningú amb dos dits de front se li acudiria usar-lo, i menys destinat a la pròpia clientela. Aparellada a la desculturització programada dels nostres dies hi ha la manca radical d'educació, aquell trellat dels nostres majors, aquell coneixement insistent que havia de presidir els nostres actes. No ens enganyem, l'ignorant menyspreu envers els escriptors i la cultura en general no és fortuït. És més, gosaria dir que la penúria en què malviu la cultura a l'Estat espanyol (amb significatives diferències de grau segons els països) és la mostra més evident del fracàs democràtic. No crec que en aquest sentit el País Valencià siga cap excepció, com indiquen obstinadament els índex de lectura i altres paràmetres, a pesar que disposem (encara) d'una llengua i cultura pròpies, compartides i diferenciades, la preservació i foment de les quals ja és o hauria de ser un fenomen cultural de primera magnitud. Però sí, per a la majoria de la gent, els escriptors són extraterrestres, eixos de la poesia. ¿Podem dir-ne democràtica una societat despullada de cultura, d'abassegadora majoria d'il·letrats dedicats compulsivament a ingerir el fast food del manipulat espectacle multimèdia, desarrelada de savieses ancestrals, sense defenses davant la submissió progressiva i vertiginosa a les formes, actituds i valors que imposa un poder espuri i estrany? Es queixa amb raó Francesc Pou d'un fenomen molt vell que ací ningú no es pren la molèstia d'analitzar ni menys d'enfrontar i subvertir. A la política i l'estatus quo ja els va bé així, amb el foment de masses vacunades contra la cultura que voten el que els diuen cada cert temps, cada vegada més estranyats, més despersonalitzats. Uns per por i altres per pena, els uns maldant per desactivar el que la cultura té de crítica i revulsiu, de recerca i canvi, els altres col·locant-la en el florer innocu de rutinaris programes electorals i entaforant-la en la foscor dels museus. I promovent entre tots la indigència d'infrastructures i l'absència de projectes alliberadors de futur (vegen vostès À punt), matant la cultura a colps de subvenció de passarel·la, comprant clamorosos silencis còmplices. No ens enganyem, a l'Espanya pseudodemocràtica d'avui fa anys que va triomfar l'eslògan feixista del "menys llatí i més esport" en la forma subsidiària de la retransmissió televisiva i l'adscripció cavernària a la pàtria del futbol. I no es tracta, ben entès, de fer excloents fenòmens que pertanyen a àmbits distints, sinó de situar la cultura en el centre de l'activitat, l'intercanvi i l'horitzó social, com a element fonamental de la perfectibilitat humana. I els escriptors, en el lloc que els correspon, que no és el de la falsa sacralització del pedestal, el túmul funerari o el museu de rareres extraterrestres, sinó en el centre de la vida, els conflictes i les esperances. El dia que els pobles van deixar de llegir el periòdic, per entendre'ns, van perdre l'arma democràtica més important que tenien, la de la cultura. Si no hem entès això, no hem entès res.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 6 de juliol de 2019.]

Saials. Incendis

Als focs propiciatoris de Sant Joan que marquen l'inici de l'estiu els ha seguits la primera onada de calor seriosa, amb temperatures properes als 40 graus en extenses zones. El primer gran incendi, a la Ribera d'Ebre, ha cremat més de 6.000 hectàrees. Les condicions meteorològiques més l'escalfament global i l'abandonament dels boscos i les terres de conreu han donat aire al foc devastador. La natura parla, sovint gemega, plora i crida, però encara mirem xiulant cap a una altra banda.

· · ·

A les pantalles mediàtiques, per exemple, que anuncien amb tota la traca, bombo i platerets i castells artificials la boda d'un famós futbolista, erigit en model (abjecte) de conducta, gran capità de la fúria i la raça. Continua l'orgia de l'estupidesa malgrat totes les misèries, guerres, injustícies i esgotament planetari. Continuem xiulant mentre el foc tot ho crema.

· · ·

A l'enemic ni aigua. Ni quan ha de combatre el foc. Titular de premsa: «El Tribunal Constitucional tomba 15 articles de la llei catalana contra el canvi climàtic». La va impugnar el PP en temps de Rajoy i, entre altres coses, establia la creació d'impostos per l'emissió de diòxid de carboni dels vehicles i la prohibició del fracking o obertura de pous per a l'obtenció de gas i petroli que va provocar terratrèmols i maldecaps a les costes de Vinaròs i Tortosa i beneficis empresarials al president del club de futbol del jugador que protagonitzarà la boda del segle. Que serà tan glamurosa com la del rei d'Espanya o la filla d'Aznar a l'Escorial, voltada d'incendis.

· · ·

Perpetuar l'incendi per traure'n bons dividends, com el Castor del susdit president. A l'enemic ni aigua. Comprovada l'eficàcia, per exemple, del «tot és ETA», simplificat un conflicte històric tan complex com el basc amb la fórmula dels bons i els dolents, com una història del far west (o el nord tenebrós) contada per un autòmat amb veu en off, torna-li la trompa al xic. No s'han de cauteritzar ferides, ni alegrar-se per l'extinció del foc, sinó burxar i manipular la memòria de les víctimes. Potser pels efectes col·laterals de la maniobra: criminalització de l'independentisme pacífic i democràtic de Catalunya. Contra ETA alguns vivien més bé. I a Otegi, que va patir sis anys d'injusta presó, si el traiem en una entrevista és per dilapidar-lo, per alimentar la gran pira.

· · ·

Contra el canvi climàtic plantejat com a emergència no s'hi valen bromes, perquè ja no serien bromes sinó pràctiques genocides, per activa i per passiva, contra les generacions presents (sobretot les que viuen sense aire condicionat, aigua ni sostre) i futures. Això té l'excepció d'algun estat tan obsessiu com ineficient que santifica la unitat i menysprea l'acció contra el canvi climàtic. Un estat que ni fa ni deixa fer i un govern (el socialista ara) que manté la intervenció de les finances de la Generalitat Catalana perquè no li agraden les declaracions del seu president. Ni probablement les iniciatives contra l'emissió de gasos que provoquen l'efecte hivernacle ni potser tampoc la llibertat d'expressió en segons quins casos, ni les opinions de l'ONU o Amnistia Internacional sobre els presos polítics.

· · ·

Cremen els incendis mentre es casen els putxinel·lis mediàtics. Entre el pa i el circ dels clàssics sembla que ens delim més pel segon, almenys de moment i ja veurem fins quan.

· · ·

Mentrestant, al centre geogràfic i polític de la Península Ibèrica, un grup d'irredempts patriotes es resistia amb ungles i dents a l'emergència climàtica, proclamada amb fins arterosos per una esquerra que atemptava així contra la llibertat de moure's en cotxe i contaminar sense manies per la capital del regne. La mordassa s'aplica a les consciències i les boques, no al trànsit rodat, el fum, la resplendor metàl·lica dels vehicles, la velocitat sense limitacions, l'Espanya eterna. Queda sense efecte la regulació del trànsit de la perversa Carmena.

· · ·

La mateixa tribu de patriotes, crescuts a l'ombra d'íbex, pepes i cesses i tota la borumballa mediàtica, ja havia donat proves de la seua finesa despenjant del despatx que acabava d'ocupar un dels seus electes un quadre sobre la igualtat de les persones per un egregi retrat del monarca. Com es diu en castellà? «Dios los crea y ellos se juntan», per exemple?

· · ·

No és possible posar-se d'acord ni a propòsit de l'emergència climàtica arxidemostrada per la ciència i l'evidència? Es manifesten benintencionats xiquets de països rics del planeta i la jugada sembla més aviat una broma mediàtica per desactivar consciències i iniciatives. La preservació equilibrada de la vida al planeta xoca contra la naturalesa depredadora del capital. La gallina dels ous d'or se la menjaran, ells també, amb creïlletes. Però potser en un altre planeta d'una galàxia remota. I fins aleshores o revolució o incendis.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 29 de juny de 2019.]

[El Món. Foto: Jordi Borràs.] 

Votats i vetats

S'emparen en la llei perquè a fi de comptes disposen dels mecanismes, en forma de monopoli, per interpretar-la, administrar-la i fer-la complir. El famós imperi de la llei té més, en el cas que ens ocupa, d'imperi que no de llei, si entenem per llei el fruit provisional d'un consens democràtic que depén d'uns pactes i d'uns equilibris que sempre estan renovant-se. Però quan l'Estat espanyol (o les elits que el controlen) va decidir enviar als jutjats allò que no havia d'haver eixit mai dels parlaments, les seus dels partits, la societat civil, els altaveus mediàtics o les urnes, és a dir, la política entesa en un sentit democràtic, per tal de criminalitzar la principal dissidència des del franquisme, la voluntat majoritària del poble de Catalunya de crear una república pròpia, la llei es va convertir en trampa i presó. En trampa perquè la "unitat indissoluble" d'Espanya justificava aberracions legals com el 155, un colp d'estat (mal) dissimulat, o l'ús i abús il·legal de la força bruta contra ciutadans pacífics. Tot el que va seguir aquells dies d'octubre de 2017, començant pel discurs del rei, que es botava a la torera el paper de representació que li atorga la Constitució, la presó i l'exili dels principals dirigents del procés i la persecució de milers de ciutadans en la causa general contra l'inependentisme que l'Estat continua executant amb mà de ferro (i cap de suro), fins al judici en què s'ha pretès sense èxit demostrar l'impossible d'una violència que només fou policial, tot això i més ha posat contra les cordes una democràcia tan poc consistent com l'espanyola. Però tot aquest furor repressiu no és en el fons més que la demostració de la feblesa del poder. El que s'ha tancat a la presó, amb irresponsable menyspreu dels dictàmens de prestigiosos organismes internacionals, és la possibilitat de tornar a la política; és la democràcia el que avui està entre reixes. En el joc curt, òbviament, l'Estat s'imposa, però a la llarga –com ja s'ha demostrat en les resolucions judicials europees que afecten Puigdemont i els altres exiliats–, Espanya va perdent en cada bugada un llençol, i el més important de tots, la defecció política i moral en què està sumint, no la víctima directa i col·lectiva del seu afany repressiu, l'independentisme, sinó la pròpia ciutadania embrutida en l'a por ellos i la substitució d'una certa racionalitat democràtica pel retorn a les formes més extremes del feixisme sociològic. L'estat fatxendeja, en fi, perquè té por. I tem com una mala cosa el que per molt que s'hi escarrasse no podrà evitar, la presa de possessió de Puigdemont, Comín i Junqueras com a parlamentaris electes europeus, perquè això els atorga la plena immunitat. Fent servir les trampes de la llei, de moment, despulla dels seus drets representants votats per 2.282.895 ciutadans. La grandiloqüència amb què mouen la seua propaganda i els pals que posen a les rodes dels drets democràtics toparan al capdavall contra els murs d'Europa. No perquè ella ens haja de traure les castanyes del foc autoritari d'un estat que veta el vot, certament, sinó perquè tampoc no pot fer la viu-viu indefinidament quan és la voluntat de més de dos milions de votants el que està segrestant-se, per molt que de moment fatxendege i s'escarote Espanya, que no pot encomanar, per molt que ho pretenga, els seus mals i malapteses a Europa.

[Publicat per Tipografia La Moderna el dilluns 24 de juny de 2019.]

Llimar barrots a colps de vers

Marta Pérez i Sierra, Escorcoll. XXXVI Premi Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d'Alcoi. edicions del buc _ poesia núm. 17, La Pobla de Farnals, març 2019. Epíleg de Jordi Botella.

· · ·

Quan la poesia s'engendra en les fondàries doloroses de l'experiència i les paraules busquen desesperadament l'equilibri que certes circumstàncies de la vida ens neguen; quan ens veiem impel·lits a enfrontar la malvestat i la desgràcia a un nivell on només arriba la força i transparència de la paraula; quan necessitem preguntar-nos els perquès, preservar i compartir els records més íntims, aixoplugar qui ha perdut la llar de l'esperança, donar veu a qui n'és privat, ales al caigut, perfum al malalt d'anòsmia, paisatge i horitzons al captiu; quan volem enderrocar els murs de la injustícia alçant la casa del llenguatge poètic... les retòriques de la banalitat salten pulveritzades. Naix llavors el que sembla tan espontani, fràgil i senzill i alhora tan meravellós com una obra de la natura, però que no és al capdavall sinó fruit de l'anhel més humà, de l'esforç i la perícia del poeta. No exagerem gens si diem que Escorcoll, l'últim llibre de Marta Pérez i Sierra (Barcelona, 1957) concentra les qualitats que fan la poesia gràcil i profunda alhora. El tema carcerari, personificat en la germana presa a Can Brians i a la qual, sota el nom d'Abigail, van adreçats els poemes en un diàleg dividit en cinc seccions (Vis-a-vis, L'alè de les cel·les, Barrots i vidre doble, De perfil i Cent vuitanta-sis passes d'anada i tornada) i un total de 49 composicions, és el motiu central des del qual s'eixampla, com els cercles que traça una pedra en caure a l'aigua, la història familiar de precisos detalls, des de la infantesa compartida, els pares i els estius, fins a la caiguda en el cercle infernal i l'alliberament del retorn final a casa. Tot inspirat per la voluntat de comprendre, acceptar i estimar la germana, condicions que preparen el camí de la llibertat.

El viatge al fons d'aquesta experiència, sent com és de caràcter poètic, es fa essencialment amb els ulls de la sensibilitat. El món sensorial de Marta Pérez és d'una exuberància extraordinària, construïda lluny de la lògica que regeix els moviments d'una societat espúria, injusta i cruel amb les persones més febles i crescuda en un territori que no pot violar l'escorcoll del carceller anònim ni l'ull escrutador de cap panòptic: l'olor com a clau del codi que defineix la vida i la mort. L'olfacte és el més primitiu, radical i directe dels nostres sentits, el que potser amb major força ens connecta amb realitats profundes que sovint escapen al control intel·ligent de les emocions. Podem dubtar d'una visió, però una olor rarament enganya, per a bé i per a mal. És curiosa, en aquest sentit, la proximitat lèxica entre les paraules gregues osmé, olor, i osmós, impuls. Per aquest camí, la poeta ens porta al paisatge de les sinestèsies, aquelles metàfores que recomponen per a la intel·ligibilitat poètica el que la realitat regla, confon i desvirtua, un territori fèrtil per a la investigació poètica: «el teu perfum es pinta de grocs pàl·lids», «l'aroma de la sal / als llavis», «l'aroma del perdó» («Perfum de Betània»), «als ulls inodors», «Alè verd», «Olor de vermell», «Olor de t'estimo», «olor gris perla». Gran part de l'esforç de comprensió i de la voluntat d'estima envers la germana es dedica a restituir-li el món d'olors de què l'han privada el captiveri íntim i el de la presó. I a través de les sensacions olfactives, la bondat del món compartit de la infantesa de les germanes que els poemes evoquen per ofegar aquella altra olor de la por, del zotal, el «color lleixiu» «al passadís del desordre», l'«Olor d'inadaptades», el «tuf de tancat», l'«agra desolació». El passat de fortalesa i vida comuna i el futur d'esperança, amb el seu alliberament dels sentits presos, front al present amarg del captiveri: ser lliure, ens diu la poeta, és tornar a aprendre a olorar les roses. Lluny del discurs pautat i alienant de l'ordre, de la raó de lleis i tribunals, Marta Pérez i Sierra alça el de les emocions i l'estima, duu la batalla per la dignitat de la germana (que és la dignitat de totes les dones preses) al seu terreny. Una altra arma l'ajuda en aquesta causa: l'oposició de dues formes antagòniques de diàleg, el càlid amb germana i pares i l'impersonal dels carcellers de veu imperativa. La paraula de Marta Pérez i Sierra, plena de saviesa i bondat, ve a omplir per les escletxes per on es filtra la bona poesia i des de la intimitat amatent i dolorosa i les raons personals els buits que en el cos social vol deixar la tenacitat cruel dels carcellers. Les circumstàncies històriques han volgut afegir aquest valor al valor del testimoniatge humà, pregon i únic que aquests poemes atresoren.

[Publicat a Saó núm 448, maig 2019.]

 

[L'autor de la ressenya i la poeta Marta Pérez i Sierra el dia de la presentació del premi al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi el dissabte 9 de març de 2019.]