D'Elysian a Taksim

Aquests dies de revolta a la plaça Taksim d’Istambul m’ha vingut amb insistència al cap la cançó que Pete Seeger va gravar a l’àlbum God Bless The Grass en 1966 i que ací va ser molt popular a mitjans anys setantes coincidint amb els moviments de lluites veïnals: “Preserven el parque Elysian”. És com el revers benigne de les fotografies dels enfrontaments entre manifestants i les denominades forces de l’ordre (d’un ordre, o desordre, determinat, no cal dir-ho), algunes d’elles profundament corprenedores, com la de l’home suspès enlaire per l’impacte d’un raig d’aigua a pressió. “El aire es libre, amigo”, cantava en castellà el novaiorquès evocant l’arrel hispana de Califòrnia i Los Ángeles, la ciutat que alberga aquest parc públic, un dels més antics i grans del món i que com tantes altres zones verdes ve una hora o una altra que és amenaçada per l’avarícia cega d’un determinat ordre (o desordre). La cançó té un aire naïf que barreja amb gràcia el llegat del poeta dels espais lliures, oberts i democràtics, Walt Whitman, amb les tonades populars nord-americanes i que contrasta amb la rotunditat d’aquell “No pasarán las excavadoras”. Passolini també en va deixar un testimoniatge esquinçat, de la reconstrucció (o destrucció) de les ciutats italianes, en el seu Plany de l’excavadora. Per a Orhan Pamuk, que tant ha contribuït a fer d’Istambul una de les ciutats més atractives i novel·lades del món, la resistència a la destrucció del parc Gezi, que és l’espurna que ha encès la revolta de Taksim, és abans que res la lluita per preservar la memòria, alhora individual i col·lectiva, de la gent. Una volta l’espurna ha crescut en flames, la foguera ja no es deté en la causa ecològica sinó que amplia el seu horitzó per qüestionar un ordre (o desordre), com sol passar en totes les places on es conreen els camps d’una nova democràcia. Entre Taksim i la Torre de Gàlata, a través d’Istiqlal i els carrerons plens de parades on preparen suc de magrana i botigues de lutiers on algun dia podria escoltar-se el banjo de Pete Seeger, hi ha un dels passejos més bells que recorde haver fet mai. La memòria i els arbres que volen arrancar de Gezi són l’arrel de la lluita universal per la llibertat i una democràcia autèntica.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 15 de juny de 2013.

[Foto de Kerim Okten, EFE.]

La muralla

Ja se sap que en temps de rebolica i confusió, d'atur i crisi, les demagògies, sobretot les d'arrel feixista, hi tenen camp fèrtil per sembrar i conrear els seus escurçons d'odi, ximplesa i violència. Com un avís per a navegants, a París acaben de matar Clément Méric, un jove en el primer any de la seua carrera universitària. Inevitablement ens vénen al cap Guillem Agulló, Miquel Grau o Yolanda González, l'assassí de la qual es troba avui perfectament camuflat en treballs per a la policia i una nova identitat. Cruel avís per a navegants entre escenes de ràbia i impotència de manifestants que alcen el puny i entonen el “No passaran” amb una erre massa suau efecte de la fonètica francesa. Ens el podrien haver estalviat, l'avís mortal, ni que només fos perquè en aquesta terra coneixem de sobres les fatxenderies, algunes de resultats letals, de l'extrema dreta i la permissivitat que hi manté el franquisme legal, que s'aixopluga en sigles respectables, i el sociològic, que no solen arreplegar les enquestes. A diferència de la consdescendència amb què ací són tractades les forces de xoc del poder capitalista, en la seua versió més estúpida i intimidatòria, a França s'han proposat –tal vegada per entretenir la indignació que aquests dies s'expressa en el carrer– prohibir aquest tipus d'organitzacions violentes. Clar que per prendre'n bon exemple hauríem de començar per dotar-nos de lleis més decidides en la persecució del grupuscles feixistes i neonazis, cosa difícil atès que sovint el terme nazi i similars és aplicat, amb una absoluta manca d'escrúpols i de fidelitat a la història i la semàntica, en tot de situacions, idees i persones que no hi tenen res a veure o que fins i tot han combatut i combaten decididament aquestes ideologies. Però la indefugible batalla legal, que s'emmarca en un context de reivindicació d'una memòria històrica sovint burlada i menyspreada, no pot ajornar l'esforç cívic de la solidaritat antifeixista, que és la primera taula de salvació dels navegants. Els fets de Burjassot, per molt que al remat no passaren de ser la ridícula exhibició de quatre cavernícoles exaltats, i el setge al seu batle Jordi Sebastià són massa propers per agafar-nos tot això a broma. El poema de Nicolás Guillén “La muralla”, escrit ja fa cinquanta-cinc anys, manté la vigència del primer dia. Només l'acció solidària i decidida mantindrà a ratlla el sabre del coronel, l'alacrà i el milpeus, el verí i el punyal i la dent de la serp.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 8 de juny de 2013.

L'estrany turista

Josep Porcar, Els estius, Edició digital: Edicions DosPuntZero, febrer de 2008 (http://elsestius.porcar.net); Edició impresa, Brosquil Edicions, fora de col·lecció, Castelló de la Plana, maig de 2008.

· · ·

En una de tantes platges que put a crema solar, sembrada d'ombrel·les com roselles de plàstic, està produint-se l'insòlit: un poeta burxa l'engany amb la ploma de la seua consciència. Aliens a dubtes i tragèdia els turistes continuen les ablucions i devorant pizzes en quasi tots els idiomes.

· · ·

Feia deu anys que Josep Porcar (1973) no donava un llibre a impremta. Molt jove i en cinc anys a penes, va publicar quatre poemaris, tots premiats en diversos certàmens: Matèries encara (1994), Vint-i-dues mans de pintura (1994), Crònica de l'ocupant (1995) i La culpa (1998). Entre aquells llibres i Els estius el poeta i periodista de Castelló de la Plana s'ha prodigat en la premsa diària amb incisives columnes d'opinió i amb la creació, els darrers anys, d'un portal literari (Blogs de Lletres) la solvència del qual ha estat reconeguda pel prestigiós premi que la revista digital Lletra atorga a aquesta mena de publicacions. De fet Els estius va tenir una vida virtual en pantalla abans de corporificar-se en la forma analògica del paper imprès (com diria l'admirat J.J. Millás), per a alegria dels viciosos incorregibles del llibre. L'autor explica en una nota final els avatars que va patir el llibre abans de materialitzar-se i els avantatges de les autoedicions informàtiques, tant des del punt de vista de l'estalvi de paper i energia com de l'acció directa dels escriptors o la capacitat de difusió i conquista de nous territoris i lectors, opinions que l'actual proliferació de blocs literaris més o menys personals no faria sinó confirmar. No hi ha dubte, a hores d'ara, que internet és una bona eina, tan útil com en el seu moment ho van ser les trameses postals, els recitals en directe o les performances, l'escriptura en els murs o les cançons, coses que els poetes més actius sempre han sabut aprofitar. De quina manera les “noves tecnologies” (velles parauletes que ja cansen!) incideixen, no solament en la difusió de la poesia sinó en la mateixa poesia, és una pregunta a contestar. De fet fa dècades que els poetes escriuen a ordinador però encara no sabem com això els ha transformat, o no. Ni sabem tampoc si les gotes poètiques en l'oceà de la informació apaivagaran la set de poesia, amb tot i que no hi ha dubte que cal abocar-hi tantes poalades d'aigua, i de tanta qualitat, com siguem capaços.

Perdone'm el lector la digressió, justificada per les consideracions que Josep Porcar fa al final del llibre i també perquè es vincula directament amb la manera com l'autor entén la poesia i el compromís que li reclama. Ens trobem davant un llibre corpulent, inspirat enmig del paisatge que la democràcia capitalista –o com vulguem dir-ne amb qualsevol sintagma d'arrel paradoxal– millor ha construït per al parèntesi, l'oblit, el simulacre i el contentament passiu de les masses. Enmig del territori de l'embadaliment, com sempre, la mosca collonera del poeta que en el seu horitzó vertical renuncia, com el Leonard Cohen de Flowers for Hitler (1981), parafrasejat ací amb unes “Flors per a Bush”, a la coartada universal: “I refuse the universal alibi”. En el feliç estiu de Benicàssim també cremaven els boscos gallecs, continuava la guerra d'Iraq, queien bombes sobre els nens al Líban o els passatgers del metro de València s'estimbaven en la foscor d'un túnel. La culpa ha pres, en el nou llibre de Porcar, noves dimensions sociològiques. En cada època la ignomínia es posa la roba d'unes paraules i és feina del poeta despullar-les perquè puguem retrobar la nuesa: “lliure d'impostos”, “tecnologia punta del menyspreu”, “oferta estival”, “missió humanitària”, “racionament informatiu”, “funeral de la notícia”, “taüts catòdics”, “oratge universal de l'aire condicionat”, etc. Caldria analitzar amb calma com la destrucció del país ha influït en els temes i els tons de la poesia valenciana, i en aquest sentit Els estius és un mirador d'excepció, potser indici d'un canvi: el de parlar amb pèls i senyals sense haver de renunciar a la precisió i subtilesa del llenguatge poètic, un compromís renovat, burxador de simulacres, mosca collonera. Ens trobem amb un llibre ben travat temàticament i cronològicament, que parteix del que ens sembla el punt àlgid del poemari, Els estius, que dóna títol al conjunt, i s'estén per Illa d'aigua i Castells d'arena per desembocar finalment en Setembre i els seus temporals que ens fan preguntar-nos “com vam ser capaços / d'aprendre, rúfols, a refugiar-nos dins / la tempesta”. Del conjunt de 38 poemes m'agradaria destacar “Postals de platja”, “Clepsidra”, “Futura llegenda urbana” o “Perspectiva”. A les envistes d'un altre estiu el lector amatent pot resseguir unes petjades profundes sobre l'arena.

Publicat a Saó núm. 329, juny de 2008.

[Josep Porcar. Foto extreta del blog Laboratori de Lletres: http://laboratoridelletres.blogspot.com.es]

La llapissera

M’agrada la forma popular com els valencians solem dir llapis, llapissera, derivat impecable (i femení, al contrari que en castellà) que ha resistit l’embat del semicultisme llapidera doblant, com pertoca, la s final. Provinent del llatí lapis, -idis, pedra, que forma mots com làpida o lapislàtzuli –literalment `pedra atzur´, o blava–, l’eina per antonomàsia de l’escriptura i l’escola, qui sap si per la seua arrel de duresa mineral, és un autèntic supervivent en temps en què la realitat virtual (o realitat irreal, si ho preferiu) està conquistant els darrers territoris de la consciència. Esgrimir aquesta subtil arma de civilització és en certa manera com sospesar una pedra i trobar el fil conductor que uneix l’aprenent del segle XXI amb els mecanismes d’escriptura i memòria que es perden en la nit dels temps i que van a raure a la trèmula emoció que degué sentir l’home o dona ancestral que va traçar uns primers gargots sobre la paret d’una cova o damunt el fang reblanit per la pluja. La mina de la llapissera, el grafit, és en rigor un diamant en brut que posa en net les lletres o grafies que formen les paraules amb què ens comuniquem i enfrontem l’oblit, i pautem el ritme i el sentit de l’experiència, elaborem la pròpia historiografia. Amb la senzillesa dels seus components essencials, el grafit i la fusta, la llapissera sobreviurà a l’ordinador, la tauleta, el mòbil i tots els meravellosos invents que se li posen davant. D’aquesta tenacitat naix la força icònica de la llapissera. Per això, quan els alumnes que avui atenyen l'Ítaca del batxillerat com una illa molt especial del seu arxipèlag inabastable, en plena Primavera Valenciana de fa un any van transformar les humils llapisseres en llances de cartró i les paraules en escuts protectors contra l'agressió a la dignitat i l'escola pública, vaig saber que hi havia motius raonables per a l'esperança. Els qui avui diuen adéu amb un cluc d'ull han plantat una llavor molt poderosa i posat per a les millors fotografies de la recent historiografia de la revolta democràtica. D'altres vénen darrere d'ells disposats a combatre amb similiar il·lusió a les futures Termòpiles aixecant la millor arma, les llapisseres sagrades de la llibertat. Bon viatge als guerrers que al seu poble són fidels!

Publicat a Levante, dissabte 1 de juny de 2013.

L'ocell i l'escopeta

Volia fer un acudit fàcil, però li va eixir una de les millors faules sobre els temps actuals que es recorden. Ja coneixíem la seua propensió a les metàfores taurines, no a l’estil ausiasmarquià, evidentment, ni menys encara a la manera de Salvador Espriu, això faltava, sinó en la més pura tradició carpetovetònica: ell era un bou (i si no ho va dir, tots ho vam entendre) amb un parell d’ous per enfrontar-se a qualsevol cosa. D’acord amb aquesta bravura racial, que desdiria un cognom que s'inspira en la coneguda seqüència alfabètica de l’ordinador, també li agradava tirar mà de la lexicografia bèl·lica, tan espantosa. Aquesta vegada, però, cal reconèixer que Wert ha estat especialment eloqüent. Oposar-se a la seua diabòlica llei (aparentment) d’educació era, deia amb la solvència d’un Esop modern, com si els ocells disparassen a l’escopeta, quan com tothom sap és sempre l’escopeta la que dispara als ocells, i que darrere de l’escopeta hi ha un caçador (amb un parell d’ous també) prement el gatell. Altrament, seria com somniar un món al revés on, per exemple, no manassen els de sempre, presidit per les lleis del respecte i l’estima a la diversitat lingüística i cultural, amb ocells que s’estalvien els caçadors i les seues armes, amb responsables d’educació que exerceixen com a tals, coses, ve a dir Wert, completament impossibles. Passa que de vegades, i això ho hauria de saber el ministre fabulador, fins i tot les faules més increïbles es compleixen o serveixen com a exemple alliçonador per corregir determinats vicis humans, com ara el de disparar contra indefensos ocells. Potser els costarà, per la seua naturalesa voladora i espantadissa, però tard o d’hora els ocells es revoltaran contra els caçadors i les seues escopetes. Com va fer el gran ocell Moustaki, a qui ja no arriben els trets del mal caçador, ni fereixen agulles insidioses com les de Wert, ni ningú pot arravatar la llibertat que cantava en els seus poemes. No és massa tard perquè els ocells, com en la faula de Wert, apunten a les escopetes. Però hauran de volar en estols nombrosos, amb els cabells als quatre vents i les cançons del gran metec per guanyar els horitzons.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 25 de maig de 2013.

L'engany coneixem

Trenta-cinc anys després de la batalla de València les coses no semblen haver canviat gens. Escoltant a les Corts la gasofa verbal de Rafael Maluenda intentant justificar la injustificable prohibició del terme País Valencià, tenim l'esgarrifosa sensació de viatjar a través del túnel del temps i d'aterrar d'un colp en un país caníbal on el poder estimula la caça del roig catalanista. La gran ofensiva es reprén quan al PP li coixegen les poltrones i se li cremen els discursos de cartró pedra amb què ha entretingut la parròquia durant massa anys. Potser és un símptoma de debilitat que –mentre Fabra i Ciscar dissimulen– desempolseguen el manual de la intolerància feixista homologada per la pseudodemocràcia espanyola amb una maneta de pintura blava de fals dilema identitari. Tampoc no és fortuït que Maluenda i companyia insuflen ara nou alè a la mòmia blavera, endormiscada gràcies a subvencions i privilegis indissimulats i que només treien a passejar en certes festes de guardar perquè mostrés les dents a compte de TV3, l'escola valenciana o la comèdia de l'aigua. L'antivalencianisme disfressat amb peineta i banda rojigualda ha envellit en la mateixa proporció en què el país (i que es foten) s'ha estès, evolucionat i rejovenit, i ja no pot enganyar ningú amb l'intent desesperat d'espavilar la mòmia. No, no és, malgrat tot, l'enèsima improvisació del qui no té res a dir, ni simple maniobra de distracció (que també), sinó ofensiva coordinada amb el blaverisme aragonès i el balear, el nacionalisme espanyol intolerant de sempre i el seu discurs catalanòfob d'àcid sulfúric. I si aquella batalla desigual del poder contra nosaltres, els altres, ens va deixar el cos ple de blaüres, en gran part per errors propis, en el remake ja no ens poden enredrar amb la teranyina de les senyes d'identitat, perquè el que s'hi dirimeix i s'intenta frenar són els efectes col·laterals que pot provocar el tsunami soberanista del Principat i escanyar la idea força de país que treballa per un futur alternatiu més bo. Tampoc no és casual que l'escola pública siga ara la bèstia negra del feixisme que sense complexos Maluenda i les NNGG volen escampar. Com en els vells temps, ells assenyalen els blancs perquè España 2000 i el GAV practiquen el seu sinistre esport, com a Burjassot contra el que Estellés inspira. Si l'ofensiva ja és global i té el punt de mira en el País Valencià, la resposta ha de ser democràtica, serena i radical. I implicar el país sencer.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 18 de maig de 2013.

País Valencià

Tot procés d’anorreament comença (i culmina) substituint els noms, controlant fèrriament el llenguatge i anatemitzant les paraules que es resisteixen a l’ordre del muts i a la gàbia. Antropònims i topònims, els noms propis amb què els pobles anomenen la gent que són i els llocs de la terra on viuen, són el primer blanc que el poder ataca per iniciar i rematar tota conquista. Canvia els noms de paisatge i paisanatge on més mal fa, al registre de la propietat, i embastardeix els documents d’identitat i t’asseguraràs la submissió del vençut. La llengua, amb el crucifix i l’espasa, és el millor obrillaunes de l’imperi. Un colp aconseguit l’estranyament i la invisibilitat en el buit dels noms negats, costa déu i ajuda recuperar les paraules salvades per la tenacitat espriuana dels irreductibles, i el batejat Jorge, Vicente i Antonio, el convertit en Mogente, Alicante i Orihuela, es resistirà a retrobar-se en Jordi, Vicent, Antoni, Moixent, Alacant i Oriola. L’autoodi que niua a l’entranya de l’esclau és el millor antídot contra el desig de llibertat. Per això sorprén l’obsessió per esborrar del mapa valencià el nom del país, vigent entre nosaltres amb més o menys fortuna des de l’època foral i hegemònic al segle XX entre el valencianisme. No contents de doblegar-nos a base de dejú, han d’extirpar-nos, amb la bota malaia de la seua llei de majoria absoluta, els noms que més clarament parlen de democràcia, futur i llibertat. Perquè si l’aigualit Comunitat amb què ens difuminen, a força de martellades, ja és sinònim de corrupció, autoritarisme i misèria, ens queda l’horitzó del País Valencià com una realitat oberta a l’altre costat del mur i l’opacitat. Però l’enèsima embranzida del PP contra la dignitat dels valencians, a partir del model blaveroespanyolista ja exportat amb èxit a la Franja d’Aragó (LAPAO) i les Balears (Bauzá), és un clar símptoma de feblesa. Faríem mal fet de contribuir a l’anatema del nom cedint al xantatge: més prompte que tard veurem TV3, de manera que és millor esperar i estalviar-nos una altra amputació humilant. I és que trontollen, i tenen molta pressa. A un poder ben ferm no li cal exhibir tanta bel·ligerància. Tampoc nosaltres sospitàvem que fóssem tan perillosos, ben encaminats i propers a l’esperança.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 11 de maig de 2013.

[Imatge extreta del blog Espai País Valencià.]

Xoriços ibèrics

Llegim al periòdic que la flor i nata del ram de la construcció madrilenya, alguns d’ells, no per casualitat, habituals a la llotja del Bernabeu, han estat imputats per subvencionar generosament el PP a canvi de tot allò que vostè puga imaginar-se i alguna cosa més. Els papers de Bárcenas estan revelant-se com un pou sense fons i d’incalculable valor pedagògic d’on emergeix gran part de la podridura econòmica, política i moral que ja ens arriba al coll. Amb tot, això de la flor i la nata, tan castís, potser és metàfora massa fina en les actuals circumstàncies, de manera que més ens valdrà tirar mà de productes de xarcuteria tan famosos com els inigualables xoriços ibèrics per referir-nos-hi. Xoriços ibèrics, sí, elaborats amb els porcs més ben engreixats de la cabana hispànica, alimentats exclusivament amb el bo i millor de la rajola i el ciment. Ara entenem moltes coses, des de les incomprensibles i reiterades victòries electorals del PP fins a la mateixa existència d'infrastructures perfectament inútils, carreteres enmig del no-res de l'altiplà, urbanitzacions fantasmes, lleis de costes i tota la pesca. I les ramificacions llevantines on l'antiurbanisme salvatge també servia de pinso per a l'elaboració de l'afamat xoriço ibèric i altres productes de la xarcuteria autòctona. Mentrestant, a l'altra part del planeta, allà on bona part de la ramaderia del capital practica la seua particular bulímia amb esclaus anorèxics de drets i famèlics de fam vertadera, la solsida d'un edifici dóna sepultura a no menys de 500 persones. L'efecte papallona o la poca vergonya per a la qual no hi ha fronteres: per un forat es pratica el suborn a polítics corruptes i per l'altre, potser a les antípodes, el ritual del poder pren la forma suprema de funerals massius. No semblen així els temps propicis perquè els dos sindicats majoritaris de la cosa nostra, CCOO i UGT, entretinguen el sis milions llargs de desocupats amb el conte de demanar un gran pacte contra l'atur. A bona hora! ¿I amb qui el negociaran, amb la flor i nata del centre del bunyol hispànic o directament amb els xoriços que tenen la paella pel mànec? Preguntem a Cotino, expert en silencis blindats, grans crucifixs i equilibris a la poltrona. Una xarcuteria!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 4 de maig de 2013.

L'insostenible

L'estrany no és que les coses vagen malament, i cada vegada més, segons sembla, sinó simplement que vagen. Que ens alcem, prenguem el desdejuni, llegim el peròdic, acudim al treball (els privilegiats que encara en tenim), fins i tot que ploga o faça sol és, cada dia que passa, senzillament admirable. És l'economia submergida, diuen alguns, són els estalvis dels iaios, uns altres, pura resignació cristiana, la despolitització, el pessimisme insondable, una paciència a prova de bombes, efectes de la llarga letargia, les incomprensibles lleis de la inèrcia. El que siga, però el cas és que és increïble que encara sostinguem l'insostenible. I l'insostenible no és que avui t'alces, fulleges el diari i entropesses amb la notícia que el País Valencià ha atès la xifra d'un 29,19 % de desocupats, un 55,7 % entre els menors de 25 anys, no, l'insostenible és que això provoque misèria, desnonaments i suïcidis, un patiment encara tan camuflat com l'economia submergida, i que no es desborden les aigües socials de la desesperació. L'insostenible és, sobretot, que el responsable d'Economia, Indústria i Ocupació, un tal Máximo Buch, airege en el Parlament el seu optimisme insultant i que davant la contundència de les xifres, entone el bolero de l'esperança amb un absolut menyspreu envers els qui realment pateixen la nova crisi del capitalisme. En un país més o menys normal, si un ministre, conseller o responsable del ram, té el dia de babau optimisme i es permet aquesta mena de bromes, segurament el fan dimitir. Però el tal Bruch, immers en la ciència ficció d'un buc institucional que fa aigua per totes bandes, ha de fer veure que el seu càrrec i la despesa pública que comporta tenen algun sentit, que la cosa rutlla de moment, que fa sol o que plou, que la primavera mal que bé segueix la seua marxa. Però aquestes bromes són de mal pair pels volts del 25 d'abril, cruïlla de derrotes però també d'esperances, en què per primera vegada les forces de l'oposició convoquen la tradicional manifestació enlairant la bandera de l'economia, per reclamar un millor finançament per al país. Com es pot comprovar, tot rutlla, tot i el matís economicista en temps d'insostenibilitat econòmica, social i política, però, amb perdó de taula, aquest reclamació, justíssima sens dubte, és aproximadament el que Fuster va escriure a propòsit d'un altre tema molt distint: l'art d'agafar la vaca pels collons. Veurem fins quan i fins on es podrà sostenit l'insostenible.

Publicat per Levante-EMV, dissabte 27 d'abril de 2013.

Lluita de classes

No sé què se suposa que ha de fer el que es troba a la boca de l'infern terrenal que és estar a punt que et facen fora de casa o haver-la perduda ja –i en aquest cas ja tens un lloc reservat per a tu en la tortura de les flames. L'escratx (m'apunte de moment a la proposta d'adaptació directa del mot argentinoanglès al català) que grups d'afectats pels desnonaments i els seus cercles solidaris més pròxims han traduït a les lluites socials és un gir més de caragol en la lluita de classes, acció a la desesperada quan la cosa es posa ben negra. Perquè no és ni més ni menys que això, la vella lluita de classes, una andròmina que ni recordàvem que teníem a la cambra dels mals endreços, fent cara de prunes agres quan la llei imperant s'ha revelat decantada per afavorir els pocs de sempre, quan l'espectacle de la democràcia es deslegitima dia a dia en un cercle viciós d'interessos. Poc o molt, és veritat, l'escratx sacseja les coses, l'aparença de normalitat, el son plàcid de l'incapaç de veure el sofriment que camuflen lleis i estadístiques, disciplines de vot, indiferència perfumada, autisme dels acostumats a viure en les esferes blindades de l'opulència. “Faça'm el favor d'anar-se'n amb els seus polls i la seua misèria a una altra banda, que m'espanta les criatures!”. ¿I quina alternativa tenen els desposseïts, els esbatussats, els qui engreixen amb el seu patiment les xifres de l'atur sinó clavar el dit en l'ull del corrupte, del cínic, del vigilant de la llei injusta, del promotor de la misèria i la incultura? ¿Quina alternativa sinó anar amb els polls i la misèria, les nafres i també les esperances a prémer els caragols dels qui no escolten raons, dels qui sempre tenen la paella pel mànec i s'indignen si algú pretén cantar-los la quaranta perquè es vegen reflectits en l'espill de la seua podridura moral? Com la senyora Cospedal, que a falta d'arguments practica la violència verbal quan trau el fantasma del nazisme a passejar amb la frivolitat i desvergonyiment propis dels qui han fet del manar una dolça rutina. ¿Què se suposa que han de fer, doncs, els desnonats de tota classe i condició per canviar un sistema que els dóna l'esquena, es cau a trossos i en la seua caiguda els arrossega? No és venjança el que busca l'escratx, sinó reparació, no és violència inútil i cega, sinó encara lluita pacífica, autodefensa legítima per a la salut democràtica quan la impunitat amenaça d'escampar-se com una pesta autoritària molt negra.  

Publicat a Levante-EMV, dissabte 20 d'abril de 2013.

L'atonia

Des de l'11 de setembre passat, tret d'eixida del procés per la independència de Catalunya, els valencians ens hem sumit com més va més en un lamentable estat d'atonia. L'afebliment del to muscular nacional i social, de pensament i d'acció, ve de molt lluny i té arrels molt profundes. Però no sembla sinó que aquella sacsejada, en lloc d'obrir-nos la gana ni que només fos per efecte de la simpatia i la proximitat, només ha servit de moment per subratllar els abismes que ens hi separen. Per no tenir, l'entusiasme que està trencant el malefici del cercle viciós de la depauperada democràcia espanyola no ha tingut, incomprensiblement, ni la virtut d'impulsar-nos, als atònits valencians, a la simple imitació dels procediments que allà estan remenant les cireres de la realitat, ni tan sols la de moure l'expressió més o menys col·lectiva d'adhesió i suport al procés. Una vegada més correm el risc de quedar relegats a la funció de mers personatges secundaris, si no de simples figurants, del drama que d'altres escriuen i nosaltres representem d'una manera especialment patètica. Les esquerres i esquerretes de les quals podríem esperar una certa sintonització amb el procés (el procés per antonomàsia), sembla més aviat que se'n desentenen completament, embadalides en l'esperança que la podridura farà complir la llei de la gravetat perquè la fruita caiga sola, o tocant la flauta perquè la serp de la corrupció i la misèria no ens faça la mossegada letal. Als cercles dits alternatius, incloent-hi l'atònita ERPV i els infatigables irredempts que continuen sense poder alçar entre tots un gat per la cua, els costa déu i ajuda abandonar rutines, començant per la del llenguatge, i aixecar la vista cap a horitzons més plens i practicables. El silenci d'Acció Cultural, no sé si justificat per efecte del napalm monstruós de les multes, clama al cel. Quant al paper que hi haurien de tenir els intel·lectuals, en deuen tenir prou de continuar alimentant una especulació aliena a qualsevol procés social factible i d'habitar en una torre d'ivori, això sí, molt nostrada i cultural. Entre les nostres paradoxes, o perplexitats, hi ha el fet que dimecres passat fos impossible escoltar Vicent Partal en la presentació del seu llibre perquè el local era ple de gom a gom. Necessitem la veu de l'oracle, i això, tractant-se del reputat periodista de Bétera està molt bé, però és potser perquè ja no sabem fer assemblees ni agafar el bou per les banyes, i això ens ofegarà en l'atonia.  

Publicat a Levante-EMV, dissabte 13 d'abril de 2013.

Moralment exclosos

Amb la imputació de Cristina, la infanta menor, assistim a un dels darrers episodis del conte meravellós amb què tan plàcidament s'ha adormit el poble sobirà d'ençà que Franco va nomenar hereu Joan Carles. Al rei, protagonista del relat, intocable però per fi tocat en plena línia de flotació, van posar-li un vestit democràtic que li anava balder, educat com estava en les acadèmies militars franquistes i els principis inamovibles del movimiento, que pretenia ser una cosa molt quieta, ja veus. Amb la sospita de la manca de legitimitat i el pes d'una corona que rarament s'exhibia per por al ridícul que provocava un objecte tan anacrònic en una Espanya pintada de moderna, vam anar acostumant-nos al seu castellà gutural i asèptic, a aquells discursos tan banals que els escrivans de la casa reial no aconseguien de dotar d'un estil diferenciat del de la mòmia de Franco, als succedanis de corona sobre el cap: la boina de les maniobres militars, la gorra de plat de Capità General, el casc d'esquiador, el barret de caçador, la gorra de navegant… El rei no només havia de semblar indispensable per a la democràcia sinó castís i proper, saludable i tutejable, ambaixador suprem d'un estat que entrava sense complexos en el gran concert europeu. Quan Tejero va irrompre al congrés al rei, que sempre ha tingut fama de cràpula (comprensible, tractant-se d'un borbó) i de trompellot simpàtic, no se li va acudir altra cosa que brindar amb xampany, vés a saber a la salut de què, tot i que ara ens temem el pitjor. Obviem, per massa extensos, els episodis que han contribuït al despullament d'una peça clau per a la continuïtat del sistema dels privilegis, la democràcia degradada, la insostenibilitat d'un estat a la deriva. Reblem que és absolutament intolerable, i més en temps de misèries, que l'intocable i el cercle dels seus intocats, no contents amb els privilegis antidemocràtics inherents als seus càrrecs, s'hagen enriquit a mansalva a costa de la ciutadania. Imputats el xicot basc i la infanta catalana, amb què la monarquia intentava congraciar-se amb els súbdits més díscols, gràcies a l'honestedat i treball del jutge Castro, pocs episodis queden per escriure a la monarquia. Sí, potser, arribem al final del conte i al començ d'una altra història, i l'abril és un mes ben apte per tancar algunes portes de la història i obrir-ne d'altres, com han fet ja a Montblanc i Girona demanant a Felip de Borbó que no utilitze els títols de duc i príncep d'aquestes ciutats i declarant-se moralment exclosos del domini de la monarquia espanyola.   

Publicat a Levante-EMV, dissabte 6 d'abril de 2013.

[El Roto, El País 5 d'abril de 2013.]