Democràcia

El que ha passat, està passant i passarà a Catalunya en els propers anys és abans que res una gran lliçó de civisme i democràcia, quan ja crèiem esborrats del mapa aquests valors per l'onada de corrupció, adulteració de la llibertat i crisi-estafa que tot s'ho enduu. En primer lloc per la magnitud de la mobilització, sense precedents potser a nivell planetari, i en segon lloc pel que té de restabliment de la confiança en uns representants polítics àgils a l'hora d'interpretar la realitat social i assumir els reptes i riscos a què empeny la força del carrer. Ni una cosa ni l'altra no s'improvisen perquè són el fruit d'una cultura democràtica profundament arrelada al país i de la confluència de molts forces en un projecte engrescador i transversal, social i nacional. Perquè el que passa la majoria de les vegades, per exemple al País Valencià, és que els polítics siguen sords i cecs a les demandes populars, més o menys assídues, massives i cridaneres. El curs passat, sense anar més lluny, no un milió i mig d'una tacada com a Barcelona, però sí centenars de milers de ciutadans durant mesos vam eixir al carrer sense que això provoqués ni mitja dimissió o escurcés ni un minutet la plàcida migdiada on viuen els sicaris del poder que ens malgoverna i la seua parella de ball del bipartidisme. La sensació, bona per a la inhibició cívica (somni d'una dreta com déu mana) però perillosa per la carcassa de frustracions que pot esclatar violentament, és la de l'ase que volta la sènia. La sensació és que l'acció política democràticament expressada al carrer no serveix de res i que ens ofeguem en el cercle viciós que formen solidàriament ciutadans muts i polítics inútils. Tot això és el que està trencant Catalunya, amb una aposta radical per la democràcia i la invenció del propi camí cap a la independència, en un moment presidit per l'atonia, la impotència i la manca de sentit d'un sistema exhaurit i taponat per una monarquia invàlida, una constitució obsoleta i una classe política convertida en casta de lepidòpters. No sé si a l'Espanya rància, l'única de què de moment tenim notícia a tort i a dret, li fotrà més la gosadia de la independència o la de la impecable lliçó democràtica, si són coses distintes. No deixa de ser patètic, per bé que previsible, que agafada per sorpresa en la inòpia de la pròpia ignorància (secularment cultivada), fins ara no haja brandat més que el sabre i la legalitat desacreditada, això sí, amb idèntic propòsit. N'hi ha alguna altra després de trenta anys de més o menys democràcia?

Publicat a Levante-EMV, dissabte 29 de setembre de 2012.

Nínxols

La tristament famosa estàtua, o el que siga, de Ripollès a l'aeroport, o el que siga, de Castelló de la Plana xifra en el terreny simbòlic més visible l'estat de defecció civil en què la societat valenciana, o el que siga, es troba a hores d'ara, després d'anys i panys (d'abús) d'omnipoder. Vull dir, mentre aquesta i altres construccions sense trellat continuaran alegrement erectes, amb aquesta virilitat fatxenda que no solament no es veu obligada a demanar disculpes pel reiterat i impune assalt a les arques públiques i el sentit comú sinó que s'exhibeix sense el menor indici de vergonya o dubte, els valencians continuarem vivint en la inòpia civil i democràtica. I de res no consola saber que aquests bunyols de la prepotència i el mal gust estan sotmesos, com totes les coses d'aquest món, a la lògica erosionadora del temps i a les fatigues de la intempèrie, que tard o d'hora es presenten en forma de ferros rovellats, esquerdes i humitats, perquè un té raons per alimentar la sospita que la capacitat de reacció d'aquest poble, o el que siga, és més lenta que la tectogènesi, dic per dir alguna cosa d'exasperant lentitud en comparació amb la rapidesa amb què transcorre la (mala) vida humana també per aquestes alegres latituds. Encara com si aquests mastodonts de l'estupidesa erigits en el paisatge urbà o natural, que com l'estàtua de don Carlos Fabra o el mateix aeroport que presideix ja són autèntiques peces d'una arqueologia del balafiament, cridassen l'atenció d'arquitectes com els que a Sicília ja inventarien i analitzen estadis fantasmagòrics alçats enmig del no-res, pinacoteques que no han arribat a albergar cap obra d'art, urbanitzacions habitades només per la boira, la ruïna i els crits de xiquets inexistents. El rovell que ataca l'infantiloide monument de Ripollés anirà apoderant-se de mica en mica d'altres objectes inútils que les generacions veuran extingir-se com si es tractés del malson d'Edgar Allan Poe de La caiguda de la casa Usher, inclosos els sorolls amplificats de la mala consciència. Les obres inútils construïdes per l'autobombo i la megalomania, contenidors (i amb això ja és tot dit) de qualsevol fotesa o caprici de nou ric, ja ocupen més lloc que tots els cementeris valencians junts, amb la diferència que en aquelles només hi ha enterrades esperances, dignitat i vergonya en nínxols d'impotència, anomenada per ací menfotisme.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 22 de setembre de 2012.

[Rovell al monument de Ripollés. Foto publicada a El País.]

El vi dels pobres

Un tros de ceba crua, un rosegó de pa, i un got de vi solemne, aquesta és la fórmula estellesiana per excel·lència, amb el permís del pimentó torrat, solitari i magnificient com a alternativa litúrgica amb la inestimable col·laboració de la sal i l'oli cru. El vi o sosteniment de l'afany o la ràbia, el vi dels pobres. No sé com enòlegs, bodeguers i aficionats al líquid element en general no en van prendre bona nota. Segurament fou perquè en temps de flatulència i miratges d'abundors, el vi, i la ràbia, s'adornen amb la lletra engolada de la mala literatura, que només provoca acidesa i mal de cap. Però ara és temps de verema, de primeres, tímides frescors, dels horitzons on resisteix la llum que matisa la tardor, i torna Estellés, que mai no se n'ha anat de la taula, per abocar el vi dels seus versos forts i alimentar i assossegar una ràbia que de tan insistent no té temps entre nosaltres de transformar-se en una altra cosa, en una energia, per exemple, capaç de fondre els ploms, de deixar el món a fosques. Tornen els sopars a la fresca i les lectures, els poemes d'Estellés a les places dels pobles, torna a enlairar-se el vi en got, porró o catalana, per encendre les galtes i les cuixes, per veure d'il·luminar-nos una mica en la confusió, perquè les nostres idees i projectes, les nostres angúnies i esperances siguen alguna cosa més que el raig i la perícia esmaperduda dels coets borratxos; perquè de retorn al cicle dels rosegons durs que hom llança als gossos, a l'encariment de les penes i els sacrificis, a la concentració avara del poder en les mans dels de sempre, a les preguntes i respostes que amaguen a la sobirania dels pobles, el vi fort i elemental dels poemes d'Estellés centrifugue la ràbia i la convertesca en alegria i combat, en unitat i esperança. El vi dels pobres, begut solemnement a les nits estellesianes de setembre. Mentre ells, els de sempre, bramen i decreten, retallen i escodrinyen, soscaven i impedeixen, furten i s'amaguen, espolien i anorreen, nosaltres bevem el vi fort que escrigué amb tota la sang i tota la ràbia i la impotència el fill del forner que nasqué a Burjassot. És el vi que ens fa forts, amb el rosegó de pa i la ceba crua, la voluntat que s'enlaira amb el got, el porró i la catalana, com un somni que vol arrels i realitat i memòria. Si avui ens bevem el setembre a versos tan forts com una rella demà alçarem el país des del fang de la democràcia, en la germanor de totes les veus i tots els braços.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 15 de setembre de 2012.

Onze de setembre

A la independència, s'hi vol anar per estar més bé o per evitar estar més malament, tot i que no estar pitjor sovint ja és trobar-se més bé, quin embolic, com en un bon i civilitzat divorci. No negarem les virtuts terapèutiques que una separació té pel mer fet de ser-ho i per ser voluntària, lliurement decidida. L'independent deu sentir el mateix alleujament de qui pronuncia frases com “Fins ací hem arribat!” o “Ja no t'aguante més!” i després les fa efectives amb els papers en regla a cal jutge. Alguns havíem fantasiejat amb la independència, que és paraula esdrúixola i ens venia molt bé per exercitar certa gimnàstica a les manifestacions i per un sentit intuïtiu de la jovialitat, també molt bona per a la salut, però la trobàvem tan lluny de la consciència i la realitat del país (valencià, vull dir ara), que ja ens venia bé com a recurs d'excitació de la libido. Avui, catapultada pels estralls d'una crisi que ha fet emergir a la superfície més visible el fracàs de l'espoliació anomenada Espanya, la independència ja es troba a l'agenda política dels nostres veïns de dalt escrita amb tinta més o menys indeleble en la voluntat d'àmplies masses de la població. De fet, el crit alliberador del “Fins ací hem arribat!”, que es farà més audible el proper 11 de setembre, ja és un pas significatiu per molt que la part més àrdua del procés, arreglar papers i tot això, es presumeix llarga i fotuda. A fi de comptes qui reclama la independència ja és una mica independent, i confia que estarà més bé encara que siga evitant trobar-se més malament. Vist des d'aquest costat, i llegint una premsa espanyola que vol ignorar la magnitud del fenomen i una de catalana que potser l'exagera moguda per un entusiasme al carrer que s'encomana (i en bona hora!), paradoxalment la Sènia no ens havia semblat mai riu tan ample ni frontera tan cruel. El que sembla un nou cicle històric per al país (els països catalans, vull dir ara), agafa els valencians amb una mà davant i una altra darrere, atònits en la immobilitat del nostre particular cercle. No hi haurà independència sense València? Ho dubte. Siga com siga el camí que es recorre, més enllà del que puga haver-hi de política-ficció o de fenomen encara incipient en el procés d'independència, que Catalunya esdevinga més prompte que tard un nou estat d'Europa em sembla una cosa ben factible. Veurem en tot cas quina cara se'ns queda als valencians ja en la mateixa diada, pels carrers de Barcelona. Alguns atzucacs sembla que comencen a obrir-se, alguns cercles viciosos a trencar-se. Quina glopada d'aire!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 8 de setembre de 2012.

El parèntesi

Deu ser que avui és 1 de setembre que tinc l'estranya sensació d'estar tornant a la realitat, siga quina siga i com siga aquesta realitat, que no sé molt bé. Com si estigués tancant un parèntesi, el de l'agost segurament, vaja, a dins el qual hi havia (amb quina enyorança escric aquest temps verbal!) una frase, menor i subsidiària d'un discurs més ample potser, però dotada de prou autonomia de sentit dins els propis límits, els del parèntesi. Reconec que aquest signe arrossega una certa mala reputació com a cosa d'excèntrics, evasius, perepunyetes del matís subliminar, però això ho diuen els partidaris de la realitat, siga quina siga, que deuen creure que és unívoca i lineal i no té temps per a insidioses desviacions. Perquè de fet un parèntesi no és sinó l'espai de l'excepció a la regla, de la idea nova que per modèstia es resigna a viure dins el seus límits i renuncia a ocupar la realitat sencera. El que passa és que de vegades una frase col·locada entre parèntesis té tanta força que es desborda i multiplica fins a esdevenir, què sé jo, una novel·la, una teoria científica, una escola de filosofia. En el fons, però, això no són sinó convencions que acceptem per no haver-nos de calfar més el cap, i la majoria de vegades no sabem molt bé què hi ha a dins i a fora del parèntesi, o a dins i a fora de la realitat, i aquest és el problema. Perquè, és clar, els parèntesis són més rotunds, més primitius, més clars, però es comporten de manera molt similar a les comes o els guionets, signes contra els quals ningú no sembla carregar les tintes. Però al que anàvem, avui és 1 de setembre i és com si estigués eixint d'un parèntesi (o entrant-ne en un altre, vés a saber). I m'adone que coses que velaven els parèntesis, com ara la independència, es desborden i comencen a ocupar l'espai que fins ara es trobava en mans de les Olimpíades, la prima de risc, la crisi i tot això. ¿Recorden la famosa cacera d'elefants i els escàndols del gendre del Rei, que s'havien quedat al marge de la realitat enmig d'un silenciós parèntesi? Doncs ara isc del meu parèntesi estival i què em trobe? El Rei que li fot una galtada al seu xofer perquè no li agrada on ha aparcat i un tal Alamán Castro, coronel de l'Exèrcit espanyol, que amenaça de traure els tancs al carrer una altra vegada si Catalunya s'entossudeix d'abandonar el parèntesi de submissió i incompetència i aspira a convertir-se ella mateixa en el seu propi text, amb els parèntesis aclaridors que calga a dins d'ell. Ja no sé a quin costat del parèntesi o de la realitat em trobe, i això no ha fet més que començar. O recomençar.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 1 de setembre de 2012.

Llum cabrera

Rubén Luzón, Ai. Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot 2011. Bromera poesia núm. 95. Alzira, 2012.

· · ·

Deia León Felipe que la primera paraula que va pronunciar un poeta fou ai. Probablement el poeta zamorà va emmarcar la interjecció, com se sol fer, amb els dos signes d'exclamació del castellà, no ho recorde. Però si comence amb aquesta impertinència la nota sobre el llibre Ai de Rubén Luzón (València, 1982) no és per suggerir cap improbable parentesc entre els dos poetes que no siga l'universal de compartir la casa del llenguatge de la poesia. Amb tot, el lament com a motor de l'escriptura, el dolor que fa expressar-lo, causa multiforme de tot assaig poètic, queden subratllats –i no crec que de manera fortuïta o innocent, ateses les dimensions del poemari– en la succinta nuesa del títol. Més aviat sembla que hi estiguéssem assistint, en el cas del títol, a un dels múltiples jocs de paradoxes, contrasentits, calculades ambigüitats i desballestaments semàntics a què ens acara el ric i suggestiu verbalisme de Rubén Luzón. Encapçalat per una interjecció insignificant (i per tant susceptible d'abraçar tots els significats), el poemari és un desplegament virtuós d'aquest lament inicial; havent accedit al llibre per una entrada tan exigua, ens trobarem de sobte en un laberint de camins infinits on perdrem les petjades i ens obligarà a tornar una i altra vegada arrere per resseguir el fil de veu que ens mena a la construcció vacil·lant de sentit i entomar l'eco de l'ai insinuat fins que n'esdevinguem tornaveu.

Em sembla Rubén Luzón un cas extrem i singular de les darreres fornades ja formades de poetes del país, molt allunyat (i en bona hora!) dels cànons vigents, siguen quins siguen, explícits o tàcits, verticals o horitzontals, i que solen desembocar, a través de pòrtics solemnes, en estances petites, asfixiants, mal ventilades, on la veu s'imanta d'espills prescindibles i s'esprimatxa en tics i bellismes que redueixen l'aventura poètica a un risc apamable i aplaudible. Que el poeta que ens ocupa, d'altra banda, haja guanyat consecutivament amb les seues rareses premis com el César Simón i, sobretot, l'Ausiàs March i l'Estellés de Burjassot podria indicar o bé una esvarada dels jurats més aviats ortodoxos que els solen conformar o bé un canvi de tendència o una obertura de mires. Amb tots els peròs i tots els ets i els uts que ens provoca la lectura d'Ai, excepte els de la indiferència, no podem sinó agrair aquesta glopada d'aire fresc.

Precedit de Cames ajudeu-me (2005) i Baladaspirina (2008), els 63 poemes d'Ai –ja ho hem insinuat– enllacen amb certes tradicions de les avantguardes en l'exercici extrem de la dicció, en l'obertura d'escletxes damunt la semàntica de les convencions, en la cerca d'una expressió singular capaç de donar compte del món singular, convuls, crispat i inestable del poeta. El llibre sembla haver crescut a embranzides, en una acumulació cronològica que és tant la de la vigència d'estats d'ànim i de motius poètics com la de les solucions formals experimentades, que alternen el denominat vers lliure (abrupte, sincopat, ple de ressonàncies i intertextualitats) amb metres i estrofes clàssics que motllurats per la veu de Luzón no perden mai el senint del risc i la singularitat. Salvant, doncs, totes les distàncies atribuïbles a una veu entossudida a insistir en l'únic que potser val la pena en poesia, a ser única i autèntica, sí m'agradaria emparellar aquest poeta per diverses raons amb alguns autors dels vuitantes i posteriors, si més no perquè una illa té més sentit en relació amb l'arxipèlag: Joan Vicent Clar, Josep Enric Grau i Maria Fullana entre els sèniors, moments i coses de Manel Marí o Elies Barberà entre els més joves.

S'acaba l'espai i estic a punt de deixar el lector dejú d'un merescut tast, tot i que ja l'avise que, com en tota poesia viva i en moviment, haurà d'apanyar-se-les tot sol davant aquesta allau de suggerències i camins on perdre's. Per on tallar-ne alguna branca? “[…] peixar els dolors / i, a trenc de plor, deixar que et broten lliures” (35); “restablirà la justícia // legitimada pels centenars de generacions / que ens van precedir, que / abnegadament semàntiques / van sacrificar / porcions excessives del seu / talent / per tal d'assolir una interpretació plausible // del desfici que ens persisteix, / que ens sobreviu en forma d'enamorament” (26). Risc de l'excés? És clar, però és que no hi ha poesia sense risc. La maduritat, que cisellarà aquest bon poeta que ja és Rubén Luzón, portarà el blat de més bones collites.

Publicat a Saó núm. 372,  juny 2012.

La llàntia del poema

Jordi Llavina, Vetlla (Un poema). Tres i Quatre, Poesia núm. 150. Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés (XL Premis Octubre) 2011.

· · ·

Conegut sobretot arran de la seua novel·la Nitrato de Chile, premi Josep Pla de 2001, l'escriptor Jordi Llavina (Gelida, Alt Penedès, 1968) és autor d'altres tres novel·les i d'un bon feix de llibres de relats, alguns de destinats al públic infantil. No és sinó a partir de 2006 que irromp –i de quina manera brillant!– en el camp de la poesia amb la publicació de tres poemaris, que precedeixen el que avui comentem: La corda del gronxador (2006, Premi Ciutat de Palma), títol que s'inspira en un poema de Joan Alcover que també és reportat en aquesta Vetlla, Dietari d'un setembrista (2007, Premi Alfons el Magnànim) i País de vent (2011, Premi Vila de Martorell).

A l'espera de poder recórrer amb calma l'obra d'aquest poeta, per a mi nou, no tinc cap dubte que Vetlla és un llibre excepcional, no tant per les seues dimensions com per la qualitat d'una obra que es manté en un punt molt alt de tensió poètica de principi a fi. El llibre, que es presenta com un tot unitari des de l'epígraf (Un poema), és un extens poema narratiu de 1.722 versos o “relat moral / d'uns anys que van estructurar-me” (p. 50), o “una novel·la en vers” (p. 66), definició molt més dubtosa, provocativa i joganera. El poeta, identificat amb la primera veu inexcusable del narrador-protagonista, torna a obrir un llibre de poemes que una amiga li va regalar vint-i-sis anys arrere, a primeries dels vuitanta. Del llibre en cau un vell bitllet de tren, groc, una cinta que marcava el punt de lectura, un fum d'anotacions a llapis, una taca de cafè, signes del temps fugit, i s'hi torna a fer visible la dedicatòria de l'anònima amiga en tinta blava “Jo no hi seré, i tu em vetllaràs”, amb dues ratlles correctores damunt el pronom em. A partir d'aquesta enigmàtica frase, de contundència lapidària, es construeix tot el poema amb fils narratius que ens porten a la reconstrucció, feta amb el cisell precís dels records però també amb el vapor incert de les enrònies del temps, de la història dels nostres protagonistes, d'alguns altres personatges no sempre “secundaris”, d'ambients i paisatges, d'espais (el Cafè del Segle, on en un descuit, el llibre va guanyar la seua taca de cafè en “forma de Sicília” i que semblava “la sang que una ferida / estampa en un bolic de benes” (p. 15); el vell castell, amb el bosc que es va cremar, un banc per als amants al costat d'una font). Sabem des del principi del poema que l'amiga va anar-se'n un dia i que el poeta no l'ha tornada a veure, i que el llibre de poemes amb la seua dedicatòria n'és l'herència més tangible, a partir de la qual, com una insistent i suggestiva metonímia (“Ella, ¿no hi és? I jo, ¿què vetllo?” (p. 11) flueix el riu d'aquest llarg poema. Per sobre de tot, acompanyant el sinuós dibuix que va traçant-se de l'amiga i del mapa literari que els anys van desplegant (n'és l'altre motiu central, estretament unit al de l'amor dels joves, la cartografia literària, l'explicitud d'una poètica, el sentit de l'escriptura, els mons dels llibres), hi ha la veu moral del narrador que revisa, en un exercici tan obert i incomplet com la memòria, aquest episodi fundacional d'una vida que ja ha perdut la innocència del paradís (p. 67).

Més acostat en to i profunditat, al meu parer, al Ted Hughes del commovedor Cartes d'aniversari adreçades a Sylvia Plath que no al Gabriel Ferrater del cèlebre “In memoriam”, el poema de Jordi Llavina s'estructura en tres parts. Correspon a la primera, integrada per 165 estrofes de dotze versos octosíl·labs, el desplegament íntegre del relat; la segona és una mena d'interludi de 38 quartets en versos alexandrins de rima encadenada, una reflexió final amb el poema “Glòria” que el poeta rellegeix en el vell llibre al cap del temps com a motiu central; la tercera part, o epíleg, reprén la narració des del comiat silenciós de l'amiga a la matinada fins que al migdia el poeta torna a casa en 250 versos decasíl·labs.

Real o fictici, aquest The pillow book editat en 1915 a Boston comprat per l'amiga en una lliberira de vell i del qual es citen tants títols de poemes i versos en català (i això ens fa pensar que és fruit de la fantasia narrativa, potser perquè importa més ací l'eficàcia simbòlica que la simple versemblança) concentra la màgia, bella i amarga, de l'evocació, és la prova irrefutable del pas del temps amb les seues ombres. Entre les seues pàgines, com entre les parets d'una casa, hi ha el principi i el final d'una llarga trajectòria, l'esforç d'una reflexió que –nec spe nec metu– acara el poeta amb la pròpia vida per omplir-la de sentit gràcies a una escriptura radical i autèntica, al caire esmolat de les veritats poètiques.

Publicat a Saó núm. 371, maig de 2012.

Come prima

Ho reconec: em costa articular la fórmula més popular dels nostres dies, la famosa prima de riesgo. I no per cap dificultat de caràcter psicosomàtic, metafísic o semàntic (i ja em perdonarà el lector l'estranya barreja d'ics). Prove de transliterar-la a un nivell més comprensible i m'ix una absurda cosina de risc que, enmig d'insondables misteris, és ràpidament descartada en favor d'una no menys improbable prima de risc, tan indicible en la seua hibridesa que posa la carn de gallina. No hi ha manera d'agafar la vaca pels collons, i això que fa mesos que desdejune, dine i sope en companyia de l'estrany herbívor, i que, fruit d'aquesta convivència, hi mantinc ja una certa familiaritat, semblant a la que ens lliga a una parenta llunyana que fa temps que no tractem. Com aquelles paraules que de sobte et trobes pronunciant mecànicament, en moments de tediós descuit, i que a força de mastegar-les van perdent tot rastre semàntic fins a convertir-se en un insípid xiclet que no escups per respecte a la concurrència, em passa amb la prima. Repetesca amb mi: prima de riesgo, prima de riesgo, prima de riesgo… Debades prove de personalitzar la segona part de l'enigma en un Risc que concrete la fatal abstracció en una cosa tangible, amb cara i ulls, però els candidats a model real del cognom inventat s'amunteguen a la porta de la imaginació i ho deixen tot brut. Com a última solució em trac el conjur de la boca, ja fet un mesclòrum indecorós, alce la tapa del vàter, l'hi llance i estire la cadena. Quan isc al carrer, alleujat i decidit a beure'm un parell de cerveses fresquetes per celebrar-ho, les primeres paraules que arriben a les meues oïdes són precisament prima de riesgo. Les ha pronunciades, en un apart, el cambrer que m'ha servit la cervesa, després una de les xiques de la taula del costat que fumava amb displicència, i abans d'escometre'n el segon glop, un dels vellets que jugaven al xamelo mentre deixava caure el sis doble amb un esclafit sobre la taula de marbre. Em resigne pensant que la prima, mentre em passa pel cap veloç com la brisa el come prima, più di prima t'amerò, ha decidit quedar-se, com una andròmina inútil i vella, entre les coses, en el fosc racó reservat a les miquinòries més arnades i insignificants que de tant en tant burxen com un dolor que no sabríem localitzar o una boirina que ens fa anar a les palpentes. No hi ha més remei, doncs, que anar tirant amb el nou pes a l'esquena i desempolsegar les paraules que encara tenen sentit per no acabar completament idiotes. O idiotitzats.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 28 de juliol de 2012.

Sicília

Els viatgers no pretenen atènyer una cosa així com l'ànima de l'illa, una realitat última que saben al capdavall tan esmunyedissa com una ombra que va canviant a cada passa. La llosa dels mil·lenaris és massa feixuga com per voler alçar-la en uns pocs dies. A més, la mirada fulminant de la Medusa, que és el centre de la trinàcria esdevinguda emblema del país, pot convertir-te en pedra a la que bades amb precipitacions de turista. Cal, doncs, deixar-se anar mentre un es pregunta què s'amaga davall de tanta runa i abandó, a què es deu la tràgica deixadesa que fa de Palerm, amb la seua túnica arnada, una ciutat desballestada només comparable a algunes contrades suburbials de l'altiplà andí com Juliaca. Tants déus com hi han passat i només hi han deixat el sabor agre del fem i la derrota! Un no sap si el buit que ha deixat la voluntat de poder polític ha estat ocupat pel carcinoma de la màfia o si l'existència d'aquesta cadena d'extorsions i dependències tapona l'emergència d'una ciutadania lliure i responsable que agafe amb una mà el cartabó com un nou Arquímedes per construir el seu futur i en l'altra simplement una granera que pose fi al malefici de la medusa que tenalla la força del seu treball. Pífies urbanístiques com Agrigento o Gela, poblades d'éssers exiliats de l'alegria, i autopistes grandiloqüents que foraden debades quatre pams de terra eixuta s'entesten a contradir la bellesa dels antics temples grecs o els mosaics romans de Vil·la Casale, a Piazza Armerina, que subsisteixen en la desídia resistint les caguerades dels ocells i la insídia de la pols. Només els oliverars, les vinyes arrenglerades i els camps de blat que s'estenen pels suaus turons de l'illa conserven la vella aspiració a l'ordre i l'harmonia, en lluita desigual amb el foc que crema cada marge i l'insult invasor dels eucaliptus. Al capdavall, però, més enllà del perfil magnificent de l'Etna, hi ha Siracusa, oferint la seua ombra protectora que es retalla sobre la Mar Jònica als viatgers per arrecerar-los del punyal letal del sol, i un comprén que no és perduda en el fons cap esperança.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 21 de juliol de 2012.

La misantropia

Li ve de raça, a la nena, o millor de casta. ¿Que no és potser el darrer brot reconegut de l'arbre de son pare, el comprajutges, el pixaesquerres, el de la bruta llenguota tothora blindat rere ulleres fosques, secrets bancaris i inconfessats favors deguts, constructor d'aeroports i estàtues per a l'autobombo erigits enmig del paisatge desèrtic del no-res, amo del corral del PP provincial i omnipresident de la Diputació, càrrec que heretà dels cinc mascles de la seua nissaga que l'ocuparen des del segle XIX, professional dels premis de loteria, carca impenitent de rialla fàcil i colps a l'esquena que ha dominat les altes esferes de la política amb un parell d'ous i un fetge a prova de bomes? Doncs no voldrà vostè que la primera frase pública de la xiqueta pujada amb tant d'amor per son pare, primer al Senat sense l'embafós tràmit de les urnes i després en lloc d'assegurada elecció al Congrès gràcies a la llarga mà de Camps, siga l'inici d'un discurs polític, o d'un informe tècnic, o d'una pregunta en seu parlamentària, coses tan pedestres de l'ofici de diputat, i no aquest castís, sublim i eloqüent “¡Que se jodan!” captat per les càmeres i que ja deu haver fet la volta al món. Estalvie al lector els detalls de tan sinistre exabrupte proferit en el marc incomparable d'una bancada popular que esclata a aplaudir quan Rajoy acaba de donar l'estocada de mort a l'estat que diuen del benestar i de pas a la democràcia. El cas fóra esbrinar, abans d'ocupar-nos del missatge de la nena, què els devia inspirar tanta alegria a aquests representants de la voluntat popular mentre Rajoy exhibia les seues tisores plenes de sang, pregunta que ja ens formulàvem fa uns anys a compte de l'aplaudiment per la guerra d'Iraq protagonitzat pels mateixos energúmens sota l'ègida d'Aznar. Dubtem també si el llenguatge casernari de la xiqueta l'ha après del pare calavera o és moneda corrent entre els habitants de la selecta urbanització madrilenya on viu, o totes dues coses. De fet, no creiem que el que ha fet, fa i farà aquesta gentola tinga altra finalitat que fotre, que és l'única manera factible de conservar guanys i privilegis, fotre l'indefens massacrat per les bombes o fotre el darrer desnonat, el miner o estudiant apallissat o la dona que acaba d'arribar a l'abisme de l'atur. “¡Que se jodan!”, que ens fotem tots els xais que anem de camí a l'escorxador. Esperava vostè un gram de simulada pietat, un gest d'humana compassió? No, la implacable misantropia és la mare de totes les batalles i un no ha de vacil·lar mentre estreny el coll de l'enemic. Ja ho sap, en la guerra com en la guerra. I gràcies per l'enèsim aclariment, nena.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 14 de juliol de 2012.

Humans en el gran zoo

Zoo, Elies Barberà. Premi Ibn Jafadja Ciutat d'Alzira 2006. Bromera Poesia, 72. Alzira, abril de 2007.

· · ·

Va fent-se de nit al gran zoo. La mona, dalt de la branca més alta, atrapa uns pensaments en els límits de la seus somnolència com si fossen lluernes en vol, brillants i fugaços. Té els ulls del mussol oberts a la gran mentida del món, l'ombra de l'Àguila Imperial, les dents dels taurons. I cadascú en la seua gàbia. Heus ací una faula molt especial.

· · ·

És aquest el tercer poemari del xativí Elies Barberà (1970), autor també d'un parell de llibres de narracions, després de Mata-rates (i altres vicis) (2003) i Equilibrista (2004). A diferència de la majoria de faules i bestiaris, en què els animals campen lliures per representar didàcticament els vicis i virtuts dels humans, en Zoo són aquests, presos de la Mentida, els qui semblen haver estat sotmesos a un procés de degradació “biològica”. La recurrència als símbols de l'animalogia (taurons, porcs senglars, llops, àguiles, peixos, talps, lluernes, mussols, rates, mones…) es despulla ací de la voluntat moralitzadora de la literatura zoològica per disseccionar els aspectes més foscos i alienants de l'existència humana. A les antípodes de la tradició exemplaritzant d'aquella mena de textos, més o menys corrosius però en general bonhomiosos i confiats, la poesia de Barberà ens ofereix un eficaç bisturí que obri en canal el cos de la modernitat i trau a la llum les vísceres immundes del fracàs de l'aventura humana, individual i social. I ho fa cercant una veu pròpia, oberta i mudable, que necessita provar-se en cada acostament temàtic, assajant les diverses formes que poden contenir un fluid verbal poderós. Els animals, com el títol, hi actuen més com a referents unificadors del sentit de la proposta, com a excusa, que no pas com a motius poètics. Allò que s'hi dirimeix és al capdavall la vida pensada i expressada a través dels poemes i no la constitució d'arquetipus a través de la certesa de cap sistema filosòfic més o menys tancat, com fan les faules il·lustrades. El desassossec i la sotsobra, la denúncia, el retrat objectivat (o la postal, títol de diversos poemes de la segona part) d'allò que en diem vida a la gran ciutat, la subversió de determinats mites (Jesucrist amb la samarreta del 10), la crònica personal (la mort de Pantani), l'assimilació de certs personatges en la pròpia experiència (el capità Nemo), la tensió constant entre memòria i oblit, entre paràlisi i moviment, els clucs d'ull a partir de referents cinematogràfics (difícil no relacionar l'inici del poemari amb la primera seqüència del 2001 de Kubrick) i literaris (el Sartre de l'infern són els altres –i la glòria, segons Barberà)… són algunes de les constants que el poeta ha cristal·litzat en les quatre parts en què es divideix el llibre. A la primera, “Peixera de taurons”, el subjecte líric, investit amb les formes de la tercera persona, se'ns presenta, despullat, en la seua reflexivitat: un ésser estranyat però profundament vitalista movent-se pels escenaris de la gran ciutat, en lluita amb els propis fantasmes (en bona part universals), per la supervivència. La segona part, “Lluernes en vol”, són un conjunt de set poemes breus, de dos o tres versos, propers en la intenció al haikú, com el titulat “Palau”: “ara saps que el Poema no es llegeix, / al Poema s'entra”. La tercera secció, “Els ulls del mussol”, per a mi la més interessant, està constituïda per 21 poemes en prosa: descripcions d'aparença objectiva fetes a còpia d'enumeracions que fan un dibuix molt suggestiu del món en què vivim i que solen portar a l'interior una bomba de rellotgeria que fa esclatar tot l'edifici pels aires (amb el desvelament de “la gran mentida”). És ací on la veu del poeta ateny la seua formalització més arredonida, en una incursió molt personal en les tradicions de la ruptura. A manera de síntesi el llibre es clou amb el poema-secció titulat “La mona”, que dóna sentit a tota la paròdia.

La deseperació i la tendresa, la intel·ligència i l'emoció, es donen la mà en aquest llibre singular. Zoo, un poemari que en molts aspectes navega contracorrent de la poesia més convencional (llegiu en aquest sentit el poema “Antologia”), i a pesar d'algunes caigudes de to, augura, en el que ja té de ferma consistència, concrecions futures ben sòlides. Atents a aquesta singladura.

Publicat a Saó núm. 317, maig 2007.

[L'autor, al mig, fent d'actor durant una representació de Corrüptia.]

Noces i funeral

Si és veritat que, com deia Fuster, no hi ha més plaers que els imprevistos, haurem de convenir que aquesta cosa del futbol, tan previsible malgrat la incertesa del resultat, deu proporcionar un gust més aviat irrisori, una alegria efímera que s'estira més o menys segons la pressió ambiental i els dictats de la propaganda. Acceptem, però, que l'eufòria col·lectiva (no el plaer íntim i fisiològic) que va deixatar la victòria de la selecció espanyola pels carrers de València, més enllà d'agitacions identitàries i automatismes per a l'entreteniment i el control de les masses, deu complir alguna funció salutífera en el cos social. El cas és, però, que aquestes noces eixelebrades van tenir lloc a pocs quilòmetres d'on se celebrava el terrible funeral de 50.000 hectàrees de boscos. La bona educació i el respecte degut exigien en altres temps evitar el cementeri i la casa del finat per festejar els matrimonis i altres alegres conteses. Però el narcòtic dels plaers subsidiaris, tan ben explotat en temps de crisis, no repara en subtileses ni expressions de civisme. A més, parlem de València, ciutat que tothora s'abisma en la vanaglòria i que no vol ser capital d'un país que no coneix i que no estima. És més que probable que la majoria d'eufòrics celebradors de les gestes de l'esfèrica no hagués sentit parlar mai d'Andilla o es pensés que Cortes de Pallàs era una illa del Pacífic. L'única comunitat que poden reconèixer té la insípida abstracció dels papers oficials i el color fals dels mapes que ixen per la tele, de manera que fan bé de declarar-se rabiosament espanyols quan la selecció alça la copa i ells es queden sense treball i els escuren les butxaques. Molt abans que s'incendiassen els boscos havien cremat les seues arrels i les seues consciències i els havien fet creure que tot era un complot inevitable de la divina providència. Si a més, a la llotja de la gran final hi havia el president espanyol i l'hereu de la corona, res no podia impedir l'orgia futbolísitica a la vora de la desagradable realitat del funeral, contra la qual estan ben vacunats. Perquè això és València, la pàtria de Bankia i les víctimes silenciades del metro, d'un parlament ple d'imputats, d'un paradís del frau fiscal on els corruptes fan el vermudet entre colpets a l'esquena i el poderós toreja els tribunals. Mentre a València plovia cendra i el cel es pintava d'apocalipsi, la majoria dòcil es lliurava a l'efímer plaer compensatori. Havia estat ensinistrada en el pa i el circ. El mal era que el pa s'acabava i ja només quedava un gran circ en flames, i cendra, molta cendra.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 7 de juliol de 2012.

[Imatge extreta del bloc L'home dibuixat.]