Manicura

Les ungles són l’element més visiblement animal dels humans, recialles antropològiques de quan no havíem inventat encara armes més poderoses ni eines més pràctiques. Per això es va inventar la manicura, tècnica o art (depén de com es mire) que busca convertir el que la natura ens ha donat de sinistre i abominable en una cosa acceptablement bella, dissimular el que en nosaltres hi ha de pantera o de voltor, vaja. La literatura de terror s’ha nodrit amb profusió de l'animadversió cultural envers les ungles, que la manicura manté a ratlla perquè no es transformen espontàniament en urpes. Què seria de les bruixes dolentes dels contes sense unes bones i lletges ungles? A qui espantarien els ullals de Nosferatu si no tinguessen el suport d'unes temibles ungles? Saber que les ungles, com el cabell, continuen creixent després de morts situa aquestes formacions epidèrmiques directament en el fosc territori d’ultratomba. També plantegen, a un nivell més elemental, un especial problema d’higiene ja que estan fetes per escarbotar, arrapar, gratar, arrancar, clavar, accions que posen en contacte amb la matèria més immunda. També són signe de distinció i de classe. Si un les porta brutes (com el poeta: “arrape els teus genolls amb ungles brutes”), no és generalment per gust –de viciosos sempre n'hi ha hagut–, sinó per exigències del treball gràcies al qual d'altres les porten impol·lutes. La cura de les ungles, doncs, és una conquista de la humanitat, una sofisticació cultural imprescindible que solem reservar-nos per a la intimitat o per a establiments especialitzats. Per això, que Alperi, l'exalcalde d'Alacant, imputat en el cas Brugal i premiat per PP i votants amb un escó al Parlament valencià, aprofités un tediós debat sobre economia i ocupació per tallar-se les ungles a la vista de les càmeres no és només una solemne falta d'educació, sinó un insult flagrant a la democràcia i la ciutadania, amb o sense certificat mèdic. El cas també, vist amb un cert optimisme, ens regala una imatge que val més que mil paraules i que il·lustra molt bé sobre la vigent confusió entre allò públic i allò privat, segons el següent axioma: usar el que és de tots en estricte benefici propi (o furtar a mansalva sense complexos). Gràcies.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 23 de febrer de 2013.

[Foto de Jesús Signes.]

L'asteroide

Ja se sap que l’amor, o com es diga, és una bomba de rellotgeria. Sobretot quan va entreverat, com la cansalada, amb coses menys etèries com els diners, el poder o els cotxes de luxe, posem per cas. El que més sorprén d’aquesta història d’amor o desamor, que no sabem molt bé com definir-la, entre Victoria Álvarez i Jordi Pujol Ferrusola, hereu de l’expresident Pujol, amb la dirigent del PP Alicia Sánchez-Camacho en el paper de confident o alcavota i micros detectivescos emboscats entre les flors de la taula d’un conegut restaurant de Barcelona, és un detall sobre el qual els diaris hi han passat quasi de puntetes. Al final d’un d’aquells correus electrònics tan exemplaritzants, d’una qualitat literària situada quasi a l’alçada estratosfèrica de les converses telefòniques gravades entre el Bigotes i el seu amiguito del alma Francisco Camps, i a manera d’estocada letal, la tal Victoria rebla: “¡Viva España y viva la Roja!”. Dit, és clar, amb ostensible voluntat de fer mal, de burxar en la ferida identitària, com la ILP que pretén imposar la matança de bous a Catalunya. Per això diem que l’amor és una arma de doble tall i a la que bades es gira pel costat dolent amb voluntat torturadora, com va fer la tal Álvarez en no ser satisfetes, sembla, les seues pretensions de cobrar comissions de presumptes negocis milionaris que portaria entre mans el seu examant. Tot això, a més, quan l’asteroide 2012 DA14 passa fregant la terra a 28.100 km/h, amb els seus 50 metres de diàmetre i una massa de 130.000 tones. Pedretes erràtiques com aquesta s’acosten al planeta cada 40 anys, però no habitades per cap Petit Príncep que, en el terreny de les fantasies, pogués combatre contra el drac de la corrupció i l’estupidesa, inclosa la derivada del desamor o com es diga. Sumits en el fangar de la crisi i de la corrupció, dues cares de la mateixa moneda, aquestes històries de Mataharis d’opereta, com pedretes enmig l’univers rocós de la misèria, vénen al capdavall molt bé per desviar l’atenció de la podridura sistèmica que ens ofega i que ningú, des del poder, no sembla realment interessat a remeiar. Bon viatge, asteroide.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 16 de febrer de 2013.

El carnaval

Ha arribat el carnaval, com en la cançó, temps propici per a esbravar tota mena d'efusions i de lirismes, sovint de maneres poc reglades i políticament correctes. No fóra carnaval sense transgressió, sense el puntet en què la gota vessa el got, sense la carícia d'allò reprimit i prohibit. El fum negre que s'enlaira per carnestoltes, entre cridòria i rialles, el caos pautat de les disfresses, el joc d'espills on es reflecteixen deformats vicis i virtuts, empudega el cel per restablir els humors vitals ací a la terra, els equilibris necessaris perquè torne el ric a les seues riqueses i el pobre a les seues misèries, com Serrat deia que passava l'endemà de Sant Joan. Per això la disbauxa carnavalesca s'encabeix sense estridències en el calendari cristià i compta sempre (excepte en el franquisme, quan el nacionalcatolicisme hauria prohibit fins l'esternut) amb el vistiplau de l'autoritat competent (o cara visible del poder), que coneix les virtuts higièniques de la festa multitudinària i dels excessos que s'ofeguen en el cercle dels plaers satisfets i en els enfits submisos de les bones ressaques. Ara que com un efecte col·lateral de la crisi econòmica, política i social pels badalls mal segellats del sistema emergeix a la superfície el líquid purulent, fètid i nauseabund de les injustícies i corrupteles digne del terror còsmic d'un Lovekraft, el carnaval comença a manifestar brots d'impaciència. No avisats encara, perquè els mandarins acostumen de viure molt lluny d'allò que els altres anomenem realitat, polítics més o menys vinculats amb el maremàgnum de la corrupció continuen desfilant per les passarel·les mediàtiques i desplegant les més vistoses plomes com paons blaus. I ací hi ha la impaciència del carnaval dels desocupats sempiterns, dels desnonats diaris, dels retallats tothora, dels miserables desassistits per l'estat en caiguda lliure. Ja li va passar a Camps, també en temps de carnaval, que començaven a escridassar-lo pel carrer, i li ha passat al pobre de Ciscar a Sueca. Blasco, Barberà, Cotino i tutti quanti que encara menegen la cua per aquest rodal del regne n'haurien de prendre bona nota i no col·locar-se enmig del carnaval ni disfressats del Che Guevara. No diguem don Carlos Fabra, el dia que aterre en els deutes pendents amb la justícia democràtica. Perquè si el carnaval ha estat fins ara un regulador d'humors, un assaig lúdic de la llibertat, la indignitat està donant pas a la impaciència, i ací o allà es pot tornar a muntar un petroli, com diuen al meu poble, que transforme el carnaval en el necessari carnaval de la revolta democràtica.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 9 de febrer de 2013.

[Crema de La Morca a el Villar, Els Serrans, 2009. Imatge extreta del bloc Villarpipol.]

Cos pedal

És increïble la capacitat d'adaptació dels cossos (amb els seus respectius òrgans, com va establir Darwin) a les seues funcions, determinades al seu torn per l'hàbitat. Clar que per a això cal un temps més o menys llarg d'evolució, de manera que els éssers més ràpids a transformar el seu cos d'acord amb exigències de funcions i hàbitat tenen més possibilitats de sobreviure. Això explica que hi haja cossos, com aquell qui diu, per a tots els gustos. És en la zoologia política, la que ara ens interessa, on els fenòmens d'adaptació corporal són més virulents i accelerats, potser per l'especial agressivitat del medi en què aquests animals viuen. Hi destaquen els vertebrats majors anomenats conservadors, que ocupen extenses praderies on poden depredar a cor què vols, raó per la qual alguns exemplars de l'espècie poden atényer proporcions gegantines i viure un fotimer d'anys. Especialitzats en la conservació a ultrança, mitjançant mètodes legals, paral·legals o directament il·legals, dels seus territoris de caça, per la seua golafreria aquests animals poden arribar a ser molt perillosos per a l'equilibri ecològic. Un exemplar molt vistós d'aquesta espècie és la femella cos pedal, anomenada així pels zoòlegs per la manera automàtica i extremament agressiva, com una matraca que gira sense descans, com defensa el grup de les envestides de qualsevol indici de llum, claredat o crítica fundada. La cos pedal és molt perillosa quan se sent acorralada o és agafada en una mentida, perquè llavors el seu aparell fonador comença a emetre una sèrie de sons estridents i amb el pedal a tota pastilla repeteix mecànicament i separant bé les síl·labes in-dig-na-da. Arribat a aquest grau de paroxisme, els experts recomanen des de fa temps fumigar una paraula tan manida com indignitat i derivats, que tant pot servir per a definir una cosa com la seua contrària (posem per cas, un jove en l'atur o una secretària general del PP nadant en la immensa piscina de la corrupció), agafar el bou del problema per les banyes, o el cos pel pedal, i, en un esforç solidari, inajornable i democràtic enviar aquestes perillosíssimes bèsties a les andrones de la història perquè les praderies tornen a ser habitables. (Aclarim als aficionats al noble art de la bicicleta que tot i la coincidència terminològica, la cos pedal i els altres individus d'aquesta espècie avui en vies d'extinció evoca a tot estirar una bicicleta, sí, amb pedals, però estàtica, que va cavant en terra la pròpia tomba.)

Publicat a Levante-EMV, dissabte 2 de febrer de 2013.

El sentit del temps

Josep Fàbrega, Les hores vives. XXIXè premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez–Ciutat d'Alcoi 2012. Editorial Denes, col·lecció de poesia Edicions de la Guerra núm. 98, Paiporta, 2012.

· · ·

El títol d'aquest llibre de Josep Fàbrega i Selva (Súria, el Bages, 1947) coincideix curiosament i de manera absolutament fortuïta, segons revelacions del mateix autor, amb el que el poeta Joan Valls i Jordà es va fer editar en 1978. Però si en aquell llibre crucial de Valls el poeta alcoià imprimeix un canvi de rumb decisiu i culminant cap a una poesia més testimonial capaç de desentranyar aspectes molt concrets del passat, personal i col·lectiu, el de Josep Fàbrega, guardonat amb el premi de poesia que convoca precisament l'Associació Cultural Amics de Joan Valls, és una reflexió sobre el pas del temps de caràcter més abstracte, velada pel ric aparat metafòric que hi posa en marxa l'autor i deslligada per complet de qualsevol biografisme o detall massa precís i anecdòtic. L'autèntica coincidència a què el títol a penes apunta s'hi dóna en tot cas a un nivell més profund i a causa del lloc central que ocupen en dos treballs tan dissímils les referències explícites al quefer poètic i a la poesia com a ocupació viva capaç de donar sentit a la pròpia vida, o almenys al fet de buscar-lo.

És revelador també, en el cas del llibre de Josep Fàbrega, el doble epígraf que completa el títol: Litúrgia del pas del temps. Lectures per a quatre veus. Perquè si la paraula litúrgia ens porta directament a les hores canòniques que organitzen el volum, les quatre veus remeten a les que sonen en cada una d'aquestes hores: maitines, laudes, prima, tertia, sexta, nona, vespres i completes. Integren la primera veu tres tankas, la segona divuit decasíl·labs amb rimes assonants en els versos parells, la tercera tres haikús i la quarta un sonet amb títols individualitzats (“Anacronisme”, “Introspecció”, “Mentides”, “Només”, “Vacu”, “De retruc”, “Sisplau” i “No”). El primer que crida l'atenció de Les hores vives és, doncs, la precisa harmonia compositiva, l'hermetisme no gens casual de l'estructura poètica. I en segon lloc, ja posats en matèria, el domini del llenguatge poètic i de la llengua amb què l'autor va travant el seu ben disposat treball.

Balanç vital i indagació sobre les limitacions de l'expressió poètica, sobre el pas de les hores, l'absència de futur i les circumstàncies que envolten la vocació literària de l'autor, Les hores vives és un llibre magníficament construït sobre un to, sovint amarg, que mai no decau i que demostra el perfecte domini del llenguatge poètic de l'autor des d'unes estructures intrínsecament dificultoses pel seu caràcter tancat. Sense voler reduir una proposta tan rica com la de Josep Fàbrega, direm que l'elecció dels motlles formals serveix a la identificació d'unes veus singulars que reapareixen cada hora. I si les estrofes d'origen oriental, tankas i haikús, concentren molt bé les descripcions cromàtiques, els matisos sensorials i el pas de les hores, corresponen als decasíl·labs, dins i fora del sonet, però sobretot en aquest segon, un to més meditatiu i greu, un major pes en el balanç vital que proposa Les hores vives.

El poeta de Súria i resident a Calders (Moianès) Josep Fàbrega i Selva és autor d'una ja extensa obra poètica que ha merescut, entre d'altres, premis com el Ciutat de Terrassa o el Miquel Martí i Pol. A banda d'uns quants llibres encara inèdits guardonats, l'autor ha publicat Postals de Calders (2004), Camins d'hivern (2008), Sis dies d'agost (2009), D'aquí estant no es veu el mar (2010), Bages (2010), Parlo d'Aloma (2010), Ingènuament protocol·lari (2011) i L'altra veu (2011), entre d'altres. Aquesta, però, és la primera vegada que una editorial valenciana li publica un llibre, excusa magnífica per remuntar-nos als anteriors treballs d'una veu ben sòlida i madura, d'una singularitat tan nítida capaç d'afirmar coses com les que s'expressen en el següent tercet: “Escric lluny dels miralls. La meva cara / ja no em recorda res del que he sigut. / On puc trobar el passat que no he viscut?”. El vell estranyament que fa destil·lar la paraula poètica aconsegueix de vegades la rotunditat dels poemes de Josep Fàbrega, artefactes perfectes de la sotsobra.

Publicat a Saó núm. 376, novembre de 2012.

L'oferta

Coincidint amb la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya, Alberto Fabra ha llançat una oferta certament curiosa. En els temps que corren tot esforç d’imaginació i diplomàcia, adobat amb la justa dosi de demagògia pròpia d’aquests casos i aquesta genteta, és poc. En previsió que l’actual procés al (amb perdó de taula) país germà només provoque inestabilitat i desconfiança, massives fugues de capital, trasllat de negocis a llocs més amables, qui sap si suïcidis col·lectius, ha ofert el país que gestiona per donar tota mena de facilitats als emprenedors que s’hi vulguen instal·lar. Caldria, però, matisar l’oferta, molt escaient en temps de rebaixes, que per a això no hi falten il·lustres precendents. Què els sembla, per exemple, l’organització d’una nova visita papal? Descartats Correa i el Bigotes (que no consta que fossen catalans) i els principals implicats en el cas Gürtel, amb o sense cotxe oficial i paga d’expresident, per raons òbvies, és segur que alguna empresa de dellà el riu Ebre podria ficar-hi cullerada. ¿O la reconversió, amb irrisòries despeses d’inversió, de l’aeroport (sic) de Castelló en un circuit de Fórmula 1 en substitució del ja amortitzat de València i en sana competició amb l’estranger de Montmeló? Amb l’avantatge que ja tindríem un director esportiu de la grandària de l’altre Fabra, el valent. ¿Parlem d’empreses educatives, amb excepcional oferta bilingüe espanyol-anglès i ràtio d’un ordinador per alumne? Iniciat amb èxit el procés de desmantellament de l’escola pública, és hora d’ofertar el que en queda a mans més emprenedores. ¿I la sanitat model hospital d’Alzira, enveja de l’ampla Castella? Amb l’ajuda de l’àgil administració valenciana que capitaneja Alberto Fabra, infrastructures de les dimensions i qualitat de la Ciutat de les Arts i de les Ciències, la Ciutat de la Llum o Veles i Vents, avui decandides per la crisi que ens colpeja, podrien viure una segona etapa d’or. Parlant d’or, per què no una nova oportunitat a l’espectacular urbanisme de Marina d’Or en platges encara verges? I el Valencia CF, que ara rescaten diners públics, ¿no seria més rendible sota l’ègida del FC Barcelona, a qui se li podria oferir el solar del Mestalla per a un Camp Nou Nou?  

Publicat a Levante-EMV, dissabte 26 de gener de 2013.

Primavera valenciana

Enmig de l'hivern valencià, prompte farà un any, des del centre neuràlgic del Lluís Vives va escampar-se la primavera valenciana. Recordem aquells dies freds, ventosos, de febrer, les manifestacions diàries per una dignitat perduda que els estudiants de secundària, carregats de raons, jovialitat i innocència, van aixecar amb una tenacitat encomanadissa. Recordem els gestos espontanis de la solidaritat, aquells músics de Benimaclet aplegats a l'Estació del Nord, l'alegria de compartir el carrer gent de diverses generacions fins aleshores estúpidament incomunicada per les altes reixes del laberint pseudodemocràtic. Durant unes setmanes de vertigen València i el país van deixar de ser la rara avis (després es demostraria que la preciada espècie era en realitat molt vulgar) que es passejava pels telenotícies de mig món amb el ridícul plomatge de vanitat, corrupció, urbanicidi i gestió mafiosa de la cosa pública per convertir-se en l'au fènix que renaixia de les cendres d'una civilitat trepitjada i un somni flamíger, buit com una carcassa de mentida, que de sobte queia com un teló gruixut sobre l'escenari d'una realitat molt prosaica. Aquella primavera, improvisada, inesperada i efímera, com ho són totes, va servir no solament com a antídot contra el narcòtic tan generosament subministrat i tan àvidament consumit de les falses riqueses, sinó també per despertar de la seua letargia les generacions sobre les esquenes de les quals queien els plats trencats de l'enganyifa benestant i un fotimer de porres deleroses de carn tendra. La gran aportació de la revolta primaveral, producte de l'acumulació d'una gran fartera, fou, però, d'ordre més aviat simbòlic, com un punt que es marca en roig al calendari, com la superació del tabú d'una barrera del so invisible però (ara ho sabem) no invencible. La gràcia d'aquell esclat fou que aconseguí obrir un petit badall en la fatalitat malaltissa del cercle viciós i la indiferència. Si la primavera havia estat possible una vegada, contra hivern i marea, volia dir que podia tornar en qualsevol hora, que altres torxes enlairaven ja les velles aspiracions de llibertat, fraternitat i justícia amb nova empenta. I si els guanys efectius per al canvi van ser minsos (ni una trista dimissió, ni un simulacre d'assumpció de responsabilitats), els camins que la petita revolta va apuntar obrin infinitud de paisatges inèdits. El proper 15 de febrer hi ha un concert en solidaritat amb els més de 100 represaliats per tanta digna insolència. Convertim l'encontre en una excusa per ordir la següent primaveral, massiva, efectiva i organitzada cita.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 19 de gener de 2013.

Estalvi i rebaixes

Molt en sintonia amb les rebaixes d'aquests dies, l'aeroport de l'avi de Castelló, sota el patronatge de Sant Ramon Nonat, està venda. Per afavorir l'operació, i acomplerts els objectius per als quals aquell projecte fou concebut com a aparent coitus interruptus, a saber, i entre d'altres, satisfer l'ego del megaloman promotor i les butxaques d'uns quants espavilats xuclòcters de l'erari públic i proporcionar pinso a l'adulador professional Ripollés, el lot inclou cinc milions de metres quadrats de sòl propietat de la Diputació, propietat al seu torn del susdit iaio (ieié). Sembla que el preu estipulat cobriria la inversió feta llavors (i si algú la coneix al detall que avise), part de la qual provenia de mans privades que ara recuperarien, suposem que a bon interès, els diners emprats en el gaudi d'un coitus interruptus que encara justifica l'existència d'Aerocas, el cul del president que hi seu al capdamunt, els sous dels directius i gestors del no-res i la flota de falcons que sobrevolen el cel de la Plana en prevenció de les invasions de conills. Tot, com es pot comprovar, en la línia de l'abracadabra insuperable que també portarà a vendre la Ciutat de la Llum d'Alacant i a llogar el complex de la Ciutat de les Arts i les Ciències. Res a objectar-hi, doncs, ara que tot esforç és poc per pal·liar els efectes d'aquesta crisi salvatge que ens ha caigut del cel, instigada potser pel mateix Sant Ramon Nonat, i buscar d'estalviar fins a l'últim cèntim. Amb tot, i dubtant molt que algú amb dos dits de front vulga comprar aquests mastodonts inservibles encara que siga a preu de saldo, jo m'ho pensaria dues vegades. Perquè és una llàstima, ara que per fi València i les seues rodalies estan nítidament situades en el mapa, i que ja s'organitzen excursions turístiques per visitar els punts més interessants del bestial balafiament, abandonar un patrimoni que serà sens dubte, amb el mínim cost (no caldrà ni invertir en manteniment, perquè les ruïnes tenen un atractiu arqueològic irresistible), una font segura d'ingressos. Per altra banda, jo no emularia el model Rato, a qui com a premi per la ruïna de Bankia l'han ben col·locat a Telefonica, que això costa un ull de la cara. Siguem seriosos: mantinguem la propietat pública de tan immens patrimoni de l'estupidesa i comercialitzem, com a made in Valencia, el fruit més genuí del nostre pensat i fet. Ah, i posats a estalviar, m'estalviaria els responsables del desastre, amb permís de Sant Ramon Nonat, amb destitucions i judicis. De res.  

Publicat a Levante-EMV, dissabte 12 de gener de 2013.

Trànsit

Enmig de les límpides vastituds d'Angus, a la costa oriental d'Escòcia, el trànsit a l'any nou, no exempt d'alguns dels rituals de rigor –la bona taula i l'amable companyia, la copa en alt i fins una casolana pirotècnia i una cançó de comiat–, ha estalviat als viatgers, en canvi, alguns dels efectes secundaris més desagradables d'aquestes festes, els regals precipitats i prescindibles, els àpats que s'eternitzen, l'excés d'apegalosa lacrimogènia i de certes sobredosis familiars. El ritme que adquireix el temps a The Auld Byre, la casa enmig del camp que un colp més ens acull, fa més lent i suau aquest pas al nou any. Trobant-nos com ens trobem en un país que ja té data consensuada per al seu referèndum d'independència, les comparacions hi són inevitables, a més a més d'odioses, cosa lògica. Entre l'analogia i la diferència, efectivament, transcorren observacions i càlculs, qui sap si també d'alguna manera les nostres vides. Del cantó de les similituds, i en el pla de les solidaritats necessàries entre iguals, no hem oblidat la simbòlica foto que combina l'estelada amb el kilt, la falda escocesa. El camp de les dissemblances, malgrat la coincidència de data per a les consultes (la del Principat de Catalunya, no cal dir-ho, de celebració molt més incerta) i del fet que l'any de la derrota d'Almansa és el mateix del de la integració d'Escòcia al Regne Unit, és tan ampli que no val la pena d'intentar aproximar-s'hi ara. Però avui és vespra de Reis (escric en divendres), un dia que d'infants vivíem a Alcoi amb una intensitat que sovint es desbordava. Melcior, Gaspar i Baltasar, al contrari que els reis de carn i os, cada vegada més desacreditats i qüestionats malgrat totes les maniobres de mercadotècnia i maquillatge a què els sotmeten els de la constitucionalitis, no s'erosionen en contacte amb la realitat de cap crisi. Ben altrament, tartessos o mesopotàmics, blancs o negres, però d'un Orient de llegenda, encara porten carregat en els seus camells el regal més preciat de tots, aquell que alimenta raons per a una certa confiança en el trellat, la voluntat decidida i el futur. De manera que em permetré fer-los, des de la vella Alba, nom gaèlic d'Escòcia, la meua petició per acabar aquesta primera columna de l'any. Que el 2013 siga efectivament l'any de la transició nacional per al Principat i la de l'inici del canvi de cicle polític per als valencians, i que això òbriga la porta a la justa distribució de la riquesa disponible, la millora de la qualitat democràtica i el començ, fet i fet, d'un temps nou. Més, naturalment, la voluntat pertinent en aquests casos. Gràcies.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 5 de gener de 2013.

[Abroath, Angus, 4 de gener de 2013.]

Lliçons de l'any

El 2012 passarà segurament per ser el del desenllaç del conte de la lletera, ja saben, quan a l'absorta somniatruites li cau el cànter a terra i tot se'n va en orris. A diferència de la càndida protagonista del conte, però, els responsables directes de la solsida valenciana no es van limitar a la simple i inofensiva especulació mental, sinó que per a la consecució dels seus propòsits no van dubtar a vendre fum a canvi d'uns guanys privats sostrets als recursos comuns que mai no seran restituïts i que han deixat el país fet un trist santllàtzer. Excepte honroses excepcions que els tribunals van resolent amb comptagotes, tot indica que s'hi aplicarà la tabula rasa i que, en conseqüència, haurem estat incapaços una vegada més d'extraure'n la lliçó que culmina tot apòleg. Si el poble no espenta amb molta força –i no sembla que estiga en condicions de fer-ho, privat d'una direcció política a l'alçada de la gravetat de les circumstàncies–, no es produirà entre nosaltres la necessària revolució democràtica, la renovació des de la base. Entre els dos models que tenim més a mà, el de l'Espanya que es recentralitza, prem els caragols, amenaça i s'entreté a aplicar una altra maneta de pintura a la monarquia i la Catalunya que es reinventa en la seua transició nacional cap a noves quotes de llibertat i de justícia, els valencians ens quedarem amb un pam de nas, atònits, emmanillats pels nostres dèficits i menfotismes, incapaços de trencar els cercles viciosos. Si val com a símptoma la manca de resposta efectiva, des de la societat civil i l'acció política, a tant de desastre àmpliament anunciat, l'embadaliment de l'oposició parlamentària en els propis somnis de poder i de pastís, la ressaca de la narcosi que encara dura entre la majoria de la ciutadania (una quarta part de la qual ja malviu en la pobresa extrema), el silenci tenaç de la intel·lectualitat i l'autisme d'un sindicalisme de curta vista i parar la mà a les molles, vol dir que hi ha corda de foscor i ase voltant la sénia per a estona. Els màxims responsables, ací i allà, d'un merder fet a consciència que no s'improvisa en quatre dies, inútils polítics de calbot, ideòlegs de la carpetovetònia, la blavectomia i el papisme, empresaris i financers experts en vampirisme, tota aquesta patuleia inculta que encara governa sense complexos continuarà remenant les cireres. I per aprendre la lliçó d'un conte molt més cruel que el de la lletera caldrà alguna cosa més que els vaivens dels vots que auguren certes enquestes.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 29 de desembre de 2012.

L'aurora dels amants

Agustí Bartra, El gall canta per tots dos. Editorial Meteora, col·lecció Mitilene núm. 26, Barcelona, maig de 2012. Edició, pròleg i notes a cura de D. Sam Abrams.

· · ·

Fa un parell d'anys en aquestes mateixes pàgines (Saó núm. 350), amb motiu de l'edició del llibre d'Agustí Bartra La fulla que tremola per Pagès editors, apostàvem per la recuperació en tota regla d'un dels autors més potents i alhora menystinguts de la gran poesia catalana del segle XX. Sense que una reedició de la seua obra poètica haja vingut a remeiar-ho encara, en aquest lapse de temps algunes coses s'han mogut en el camí correcte. Com ara l'aparició d'aquest llibre pòstum, el darrer que va escriure Bartra, i que ja conegué la llum en 1983 en el segon volum de l'Obra poètica completa i en Columna en 1991. La present edició, que emmarquen el pròleg i les notes d'un crític tan influent com D. Sam Abrams, ve a incidir en la urgència del deute que la cultura catalana té amb aquest gran poeta, dos llibres del qual, Ecce Homo i Rapsòdia de Garí estan anunciats per al 31 de març de 2013 en la col·lecció “Els millors poetes catalans del segle XX” que es vendrà amb el diari Ara en una iniciativa de tot punt encomiable malgrat la notòria absència, entre els quaranta autors seleccionats i per la banda que més ens toca, de poetes valencians altres que l'imprescindible Estellés (això faltava!) –pensem, és clar, en l'encara més oblidat i perifèric Joan Valls i Jordà, o en Maria Beneyto i en d'altres poetes coetanis de Maria Mercè Marçal sortosament encara vius.

El gall canta per tots dos té la virtut no solament de ser el colofó d'una obra singular, extensa i prodigiosa sinó de resumir magistralment els guanys i les conviccions poètiques d'Agustí Bartra. Breu en comparació a la majoria de llibres de l'autor, amb només 25 poemes, i de pretensions necessàriament més modestes, obligades pel temps, la malaltia i la mort que finalment limitaria una obra que podria haver-se fet més extensa, l'últim poemari de Bartra excel·leix en el que té de síntesi guanyada d'una llarga trajectòria poètica. Hi trobem, per una banda, els llargs poemes que Abrams anomena “vertebradors” del poemari, “L'escriba Nu”, “La Sínia i l'Estrella” i “L'Àngel de la Llum”, densos conceptualment, dignes representants de la tirada bartriana a l'himne i l'exaltació dionisíaca de la vida, recurrents en els símbols més preuats de la seua poesia (l'oreneta, l'ametller, la rosella, la molsa i molts altres de la seua excepcional collita), exuberants en la brillantor dels recursos poètics que posen en marxa i escrits en versicles lliures ben ritmats. És el Bartra del vendaval èpic que s'alça des de les estepes de les experiències més personals, el que recorre als mites ancestrals i les aurores de la cultura universal, l'immergit de cap a peus en el riu del temps o el que vola disfressat d'ametller i estrafà les mil veus que es troben per l'aire per modular el crit de tota l'experiència humana. Entremig d'aquestes grans fites, poemes més breus, inspirats en la gracilitat compositiva de la poesia popular que Bartra, com tants altres poetes del seu temps i sensibilitat, aconseguí de dignificar, i on predomina l'heptasíl·lab de les cançons, les construccions amb tornada i rima o la corranda. Les circumstàncies de l'embòlia que li sobrevingué el 25 de novembre de 1981 (vegeu el poema “Després d'haver perdut la visió de l'ull esquerre”, que Abrams vincula amb un sonet de John Milton que aborda el mateix tema) i altres detalls ancorats en les pròpies experències vitals dels últims anys (un estiu a Andorra inspirarà “Estances de Lòria”, per exemple) van pespuntant un poemari que inclou treballs tan celebrats com “Anna dorm” i “Anna total” dedicats a la seua companya de tota la vida. Altres poemes, en fi, fan servir versos d'art major, en especial l'alexandrí, o la prosa, com en el deliciós “Dic la flor” (“Tens poc temps, flor menuda, de la naixença a l'esplendor i al marciment. Curt és el teu viatge terrenal. Tens un nom? Potser, sí. Jo prefereixo creure que la botànica t'ignora. Ets la flor. Ets la flor innominada, filla de l'atzar i de la terra, tendresa que sosté el cel.”) o els “Fragments de dues cartes imaginàries” escrites als seus fills Roger i Eli. Potser, com deixà escrit Anna Murià, és que tot en la producció literària de Bartra és poesia, principi i fi de la seua creació, independentment del gènere específic triat per a cada ocasió. I que, com encertadament destaca Sam Abrams, El gall canta per tots dos, és també la voluntat de superar la falsa dissociació entre concepte i emoció en poesia, que s'aconsegueix gràcies, entre d'altres recursos, a la profunditat dels seus jocs sinestèsics, que dinamiten els tòpics fàcils, fan brollar la gran poesia amb tot el seu vigor i purifiquen la paraula que engendra cada aurora en l'abraç dels amants. Banyeu-vos en aquest corrent tan nítid de poesia.

Publicat a Saó núm. 374, setembre de 2012.

La fi del món

Acostumada que els únics que li hagen portat de veritat la contrària, i sempre a canvi de colps de porra, vagues de fam, ostracisme i judicis a manta, durant tots els anys que ha durat el regne de xauxa que un dia es va quedar a fosques, hagen estat els del Cabanyal, a Rita Barberà no li ha agradat gens el documental de la BBC The great spanish crash, la gran fallida espanyola, que ha dirigit Paul Mason, un dels periodistes econòmics més prestigiosos de la casa. Tan rebé com es nada en l'autobombo, amb l'aplaudiment (cada vegada més esmorteït, tot s'ha de dir) del narcotitzat respectable, i ara vénen aquests fills de la Pèrfida Albió a xafar-li la guitarra posant l'accent del desastre de la mala gestió i el robatori sistemàtic just en el territori que fa una eternitat que ella administra i en les seues més o menys extenses rodalies. No ha estat l'única a sentir el propi honor embrutat, que l'esforçat Federico Trillo també ha elevat la corresponent protesta per la via diplomàtica però igualment estentòria. Si no he entès malament l'argumentari, fet amb la lletra gruixuda de sempre, el reportatge de la BBC és molt negatiu per al futur d'Espanya i de València. No sé quant de temps porten parlant del futur, dècades, però el futur és una cosa que cada dia s'allunya més o que cada vegada s'assembla més a un passat que crèiem il·lusòriament superat. Potser és que ni ella ni Trillo, per no fer la llista més llarga, no s'han assabentat de la fi del món, del món obsolet en què encara es pensen que viuen perquè encara ressona algun aplaudiment, algun colpet a l'esquena, alguna marxa militar, o perquè encara senten la blanor de la poltrona pública en què asseuen els seus culs com a cosa pròpia. No saben que s'ha acabat el món i per això encara s'aferren als seus discursos de cartó pedra, en part perquè poca gent (cada vegada més, tot s'ha de dir) els ha cantat la quaranta i perquè no saben fer res més, encara que la Ciutat de les Arts i les Ciències es caiga a trossos o l'únic avió de l'aeroport de l'avi de Castelló siga la pífia rimbombant de Ripollés. No saben que el món s'ha acabat i per això s'arrapen com a lladelles a un present que, òbviament, també ha deixat d'existir, un present de noves glòries a Espanya, un present d'opulència i opereta, d'impunitat i unitat pètria de la pàtria. Algú amb dos dits de front els hauria d'avisar, perquè aquest disc ratllat seu amenaça de continuar sonant enmig de la corfa buida d'un món que s'ha acabat. 

Publicat a Levante-EMV, dissabte 22 de desembre de 2012.