Camacho

Com una penèlope moderna, Josefina Samper, la companya de Marcelino Camacho des dels anys d'exili a Algèria, teixia per al seu home aquells suèters de coll alt i cremallera, quasi sempre jaspiats, que es van convertir en una de les icones més suggestives de la lluita per les llibertats democràtiques i els drets dels treballadors. Al costat de la boina del Che i el puny tancat d'Angela Davis, el passamuntanyes del Comandant Marcos o el somriure de Mandela hi ha els cèlebres marcel·lins de llana amb què el veterà comunista que ens acaba de deixar va resistir el dur hivern de les presons franquistes i els freds que amb més o menys intensitat han continuat assotant després. A diferència de l'heroi homèric Camacho no fou rei de cap Ítaca, sinó obrer ferroviari, ni la seua dona teixia a fi d'aplacar l'ansietat amb què els pretendents es disputaven el llit i la hisenda de l'absent. A Camacho, i els homes i dones que amb ell van preservar el caliu mig colgat entre les cendres de la derrota del sindicalisme ibèric i el somni republicà, li va correspondre liderar una odissea que potser no té encara la pàtina de la gran literatura però sí la profunditat moral dels exemples destinats a perdurar en els plecs més resistents de la memòria col·lectiva. La integritat humana que representen la fidelitat a uns ideals i la senzillesa d'una vida austera simbolitzades en els suèters de coll alt i cremallera casen malament amb allò en què va convertint-se la seua herència sindicalista, sovint presa en els tentacles de l'excés burocràtic i pentinada amb el glamour de la despolitització i els arreglets a mida. Recordant-lo vestit amb aquella peça amb què combatia els freds, en els temps d'ara tan mancats de lírica, un no deixa de sorprendre's davant la idea que el poderós moviment social que Camacho va liderar s'alcés des de l'esfera íntima del conciliàbul al voltant d'una humil taula de braser o en la penombra humida d'una cel·la de Carabanchel. Hi ha molt més, és clar: en primer lloc la paraula, en el castellà eixut i precís de Sòria, la mirada plena de tendresa i el perfil d'uns llavis fins. I les mans suaus, que no semblen d'obrer, una fermesa que desdiria l'aparent fragilitat d'un cos que, malgrat tot, ha estat 92 anys dempeus. I un gran buit des d'on l'esquerres han de reiventar-se.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 30 d'octubre de 2010.

Puny en alt

En una de les manifestacions de protesta contra les reformes de Sarkozy que des de fa setmanes sacsegen França, l'ull esparpellat d'una d'aquelles càmeres capaces de convertir el detall en representació de tot el quadre va immortalitzar una bellíssima jove que, encamallada als muscles d'un company, alça el braç dret amb el puny tancat. No ha faltat qui relacionés l'anònima amazona amb la portaestendard de la pintura d'Eugène Delacroix, les sines despullades de la qual tindrien el mateix valor de confiança i resolució que la boca oberta en crit, la mirada nítida i la cabellera harmònicament despentinada de la nostra heroïna d'ara. Més evident és el fil que uneix la nova icona de la revolta francesa amb la jove, també rossa, que, vestida amb aires de Janes Joplin, i asseguda d'idèntica manera, alça el mateix puny dret un dia de maig de 1968. O, més remotament, amb el xiquet que en la ja pleistocènica i soi-disant transició espanyola porten al muscle amb un fons de pancartes i càntics. Al costat de les dues guerreres que separen quaranta-dos anys d'història, però, el nostre infant sembla congelat en el seu estat d'innocència, com una fruita que mai no madura, per molt que el gest del seu braç amb el puny tancat tinga el mateix aire maldestre que exhibeixen no poques fotografies de tants homes i dones de la República i la guerra. Més que no pas per les instantànies, les comparacions entre les dues ciutadanies veïnes són possibles, i desalentadores per als d'aquest costat dels Pirineus, a partir de la lectura dels peus de les fotos. Ofegada la memòria republicana, i sense una pobra liberté, egalité i fraternité que tirar-nos a la boca, la incultura de l'apoliticisme tan sàviament cultivada per la dreta i l'esquerreta ha envaït el país dels nous rics esdevinguts de sobte més pobres que mai, sobretot d'esperit. Déu meu, estudiants de secundària que fan assemblees cada dia a la porta de l'institut per decidir si continuen la vaga! Però si ací no saben qui fou Franco i encara juguen a la play station! El puny tancat és resistència, amenaça, combat i esperança. Ignore quan es convertí en símbol, però un poble que no sap tancar el puny i obrir la boca, com el valencià, només pot aspirar a pujar a cims més alts de misèria.

Publicat a Levante-EMV, el dissabte 23 d'octubre de 2010.

Si t'arriba el dematí

En el disc d'Ovidi Montllor De manars i garrotades, de l'any 1977, hi ha una de les cançons més papassetianes de l'autor alcoià, la titulada "Als companys". En aquesta peça i en d'altres de semblants l'Ovidi començava a veure les orelles al llop que s'amagava sota la pell d'ovella de la democràcia. Eren els primers símptomes d'un desencís que s'expressava amb ràbia però buscava raons per mantenir intacta l'esperança: “Temps de por i patiments / Temps tan llargs que hi ha qui es cansa / Temps batejat amb colors vermells / De sang, de sol i esperança”. Trenta-tres anys després  la banda alcoiana Arthur Caravan, els integrants de la qual devien nàixer per aquelles dates, han titulat “Si t'arriba el dematí” el seu darrer espectacle. L'encert de l'actual proposta no rau només, des del punt de vista argumental, en la claredat amb què se subratllen els paral·lelismes entre la situació sociopolítica de 1977 i la d'ara (“i sempre és el mateix dia”) i l'explicitud dels deutes culturals i musicals d'aquests joves amb els qui els van precedir en l'ofici (i és molt d'agrair trobar-se gent tan agraïda), sinó també i molt especialment en el que té d'aposta antològica i de recreació d'algunes de les cançons que formen la banda sonora que va de Raimon a Hugo Mas, posem per cas, i que és part irrenunciable de la nostra educació cívica i sentimental. Es tracta, doncs, d'un homenatge a un dels col·lectius, el dels músics en valencià, que més s'han afanyat a denunciar la vigent marea negra d'incultura. La invisibilitat a què els mandarins del negociat autonòmic han relegat el més viu de la societat i la cultura té la seua correspondència en els mètodes d'insonorització que apliquen sobre veus i guitarres, precisament en un moment d'efervescència musical que resulta tan paradoxal com encoratjadora. Arthur Caravan és avui la mostra més audible d'un moviment que creix en amplitud i altura i ens dóna sòlides raons per mantenir la confiança en aquest país. Amb ple domini dels diversos registres sonors, amb versions fetes amb exquisit respecte a l'original i marcades alhora  per l'inconfusible segell del grup, intensos i delicats, els d'Arthur Caravan, comandats per la rialla transparent de Pau Miquel, alliberen un torrent d'energia que vivifica i ens dóna forces per esperar.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 16 d'octubre de 2010.

Un país en negatiu

Pregunta Camps que a quin país es refereix Morera quan parla del 9 d'Octubre com la diada nacional. I ho fa, aprofitant que el Serpis no passa per València, després de les llargues vacances parlamentàries, a la casa que alberga “la sacrosanta paraula dels valencians” (sic). Aquest home ha perdut els papers, no sap si se'ls ha deixats a l'església, al Parlament o a ca la farmacèutica, i juga amb la terminologia i la retòrica per marejar la perdiu. En fi, que aprofitant que el Xúquer tampoc no passa per València, el preguntat en sessió de control, tediós mecanisme de les democràcies que no li para tan bé com la roba de Milano o les devotes polseretes, es transforma en preguntaire. Els pitjors alumnes de secundària tenen més imaginació que l'encara president quan inventen excuses per fer fugina. Amb tanta beateria impostada, estem condemnats que el Sant Tornem-hi del “regionalismo bien entendido” escampe fum d'encenser cada vegada que la fetor corrupta pol·luciona l'aire des de les clavegueres del poder. Per molt que li somriguen les enquestes, tan previsibles, Camps carrega l'escopeta amb pólvora mullada i llança el plom de la retòrica inflat de la fatxenderia perdonavides pròpia de la seua classe. Ignore els reflexos dialèctics del portaveu de Compromís, perquè les cròniques parlamentàries són tan pobres com les paraules de la sacrosanta casa, embotides en la monodia de la majoria absoluta. Però una pregunta tan deliberadament cínica, exhibida per a la pròpia parròquia, hauria merescut una contestació salpebrada amb aquella intel·ligència pràctica que de vegades l'estupidesa ens posa en safata de plata. Mentre ens entreteníem a traçar la utopia i elaborar en positiu, amb les eines de la raó, a voltes rovellades pel marasme identitari, un altre país per als valencians, Camps i la seua parentela i alguns il·lustres precedecessors en els càrrecs, han revelat en negatiu la imatge del que no és ni serà país. Encara que siga de rebot, hem aconseguit entendre què diem quan diem País Valencià: exactament el contrari d'allò que aquests individus diuen i fan, per activa o per passiva, el racó indeleble d'una certa esperança de futur. Impagable Camps i les seues polseretes: l'Ave Maria, Sant Pasqual i el rosari.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 9 d'octubre de 2010.

El viatge de l'anamnesi

Tono Fornes, Dones que caminen de pressa i altres poemes. 15è Premi Tardor de Poesia Castelló de la Plana 2009. Editorial Aguaclara, Col·lecció l'Aiguader núm. 24, Alacant, abril de 2010.

Ara fa just quatre anys publicàvem en aquestes pàgines, per al número 308 de Saó, una nota sobre el llibre de Tono Fornes (Tetuan, 1955) Vestigis, filogènies i desficis, editat per Tres i Quatre. De llavors ençà, Tono Fornes, que viu i fa classes de biologia a Dénia des de fa més de trenta anys, ha persistit en cos i ànima en els seus quefers, trenats com una xarxa a través del fil perdurable de la poesia i la mar. Fruit d'aquesta experiència de navegant infatigable (a través del mar de la poesia o de la poesia del mar: és inútil ordenar els factors de tan bella suma) fou De mar estant, llibre tramat en col·laboració amb Juan Gargallo que recorre el país dels valencians de nord a sud en una extraordinària singladura plena de reflexos, reflexions i apunts de bon connaisseur (el poema “En mar” del present volum hi remet de manera nítida). Si anotem aquestes coordenades vitals de Tono Fornes no és per cap voluntat d'aproximació biogràfica sinó perquè en la poesia del nostre poeta l'experiència marina, enriquida per la mirada del biòleg, n'és centre motriu sempre. Lluny de l'exaltació de la pura aventura, el poeta hi troba el correlat moral que busca i dóna sentit a la vida: les barques com el cos que envelleix, el port com el recer de l'amor, la singladura com la vida, els misteris de l'evolució com lliçons pràctiques per a la lluita quotidiana. No hi ha, en tota la geografia poètica catalana, un autor que més bé estiga resolent l'equació poeta = navegant com alguna cosa més que la brillant metàfora pescada en les profunditats de la tradició literària. Ni qui contribuesca més bé a la divulgació de les ciències naturals amb la subtilesa a què només pot aspirar la bona poesia: “Tectònica de plaques”, “Deriva continental”, “Burgess Shale”, “Dimorfisme mineral”, “Pelagia noctiluca”, “Euplectella aspergillus”, “Nucleogènesi”, “Phylum cordata: classe mamífera”, etc.
No pense, però, el desvagat lector d'aquestes ratlles que aquests poemes i d'altres del present volum tenen cap vel·leïtat alliçonadora o vocació de manual científic: tot en la poesia de Fornes (tractant-se de poesia, podia ser altrament?) té un propòsit moral, d'ensenyament (per a un mateix, per als altres) de vida. Perquè Fornes sempre camina damunt la corda que tan sàviament va tibar el seu admirat i homenatjat Gabriel Ferrater, i tots dos conceben el poema com un mecanisme capaç d'expressar amb nitidesa –a través de les diverses formes dialògiques– les experiències que la vida escriu en carn viva.
Malgrat la divisió en parts Dones que caminen de pressa i altres poemes se sosté sobre una base homogènia. En aquest sentit, el títol que representa el conjunt podria donar una falsa impressió d'aplec crescut vegetativament, simple acumulació de material feta a colps de temps (i òbviament no hi hauria res a objectar a aquesta manera de lligar poemes). Fins i tot gosaria dir que en l'elecció del títol, la primera part del qual ho és també d'un poema i de la segona secció del llibre, hi ha pesat més l'explicitud de l'agraïment a Ferrater (Les dones i els dies) i la voluntat de situar cada poema en un mateix nivell d'importància tot renunciant a la jerarquització de sentit que atorga la destil·lació d'un títol “independent” que altres possibles consideracions. Per altra banda, ja que de dones que caminen de pressa suposadament es tracta, no és aquest el llibre on més predomine, en el conjunt de l'obra de Fornes, la temàtica amorosa. És, doncs, tan representatiu com qualsevol del poemari, per molt que acabe amb una forma sentenciosa molt estimada pel poeta en els versos que posa en boca de la pitonissa de Dénia i Delfos: “Ara i per sempre ignoraràs, / versaire, dues coses: / el dia de la teua mort / i el vell misteri de les dones / que caminen de pressa”. No hi falta, doncs, l'humor (del bo), ni les connexions ferraterianes es limiten a aquest poema (llegiu la bella paràfrasi de “A l'inrevés” del poeta de Reus en el poema “Direm” de Fornes). Obert per la secció Quirat, dos impecables sonets al garrofer, el llibre traça la deriva per dues mars més extenses, Dones que caminen de pressa i Versos del capità (una altra paràfrasi, aquest colp nerudiada), per desembocar en les Dues elegies, al pare i a una amiga, i Barry a l'illa o retorn d'un amnèsic Ulisses a l'illa. És del poema “La resta”, de Dones que caminen de pressa, d'on hem extret el títol per a la present ressenya. Com en tots els poemes del llibre, il·lumina aquests versos una contorbadora bellesa : “La resta són els noms. La resta és tot / allò que ja està escrit i haurem, / dipositaris del desfici –orfes / d'aquella terra alta que visita / sense avisar la deessa esquiva–, / de rescriure i explorar, afònics / d'incerteses, enamorats encara, / en el viatge esquerp de l'anamnesi”. No cal dir que subscrivim tan sàvia declaració de principis.

Publicat a Saó núm. 352, setembre de 2010.

L'endemà

Com a colofó a la vaga general, una multitud (que governs, sindicats i mitjans de comunicació especulen amb els seus càlculs) va envair el centre de València. Veure tanta gent dissipava la sensació de normalitat, si per tal s'entén la rutina diària, que havíem tingut al llarg de la jornada. Una vaga general, em dic, no s'improvisa, ni tan sols amb mesos d'escalfament previ: forma part d'una cultura de la solidaritat que a penes il·lumina ja algun racó de la memòria col·lectiva. Ignore si la resposta dels treballadors fou un èxit o un fracàs ni si aconseguirà posar fre a una reforma laboral que, com sol passar en temps de crisi governats per la socialdemocràcia, lesiona greument els seus drets i blinda els interessos del gran capital. Els sindicats, amb les honroses excepcions que convinga, fa temps que llauren fora dels camps del combat ideològic i polític, més atents als beneficis gremials i la satisfacció dels propis afiliats que a l'elaboració d'alternatives globals contra el desordre capitalista, que hauria de ser la raó última de la seua existència. Engreixar la maquinària burocràtica en què la majoria d'ells s'ha convertit només es pot fer, a compte de generoses subvencions ara retallades, quan es renuncia a la perspectiva política (fins i tot antipolítica) de la lluita sindical i es deixa el camp franc perquè la dreta hi sembre la llavor que un colp germinada s'estén com la mala brossa: el ciutadà-treballador empeltat en simple consumidor. Per això en un dia de vaga general, i en nom de la llibertat que a l'ordre convé, és tan normal anar de botigues o fer unes cerveses, pujar en metro o comprar la premsa. Excepte entre els irredempts cenetistes, la marxa dels treballadors era tan inòcua com ho són les manifestacions a casa nostra, sense veus ni consignes, com si amb tot el que el PP ha estafat no s'haguessen pogut crear milers de treballs, com si la febre de la rajola no s'hagués engolit tanta mà d'obra (precària i barata, d'això no fou culpable Zapatero), com si la destrucció de la xarxa productiva del país no anés amb la classe treballadora. La manifestació, per Sant Vicent, va passar davant d'una sabateria que lluïa el següent rètol: “Zapatería contra la crisis”. No va ser l'única ironia del dia.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 2 d'octubre de 2010.

President!

O per ser fidels a la realitat, presidente, que és el que una cinquantena d'acòlits del mandarí de Castelló cridaven a la portes del jutjat on fa un parell de dies va anar a declarar el susdit President de la Diputació i, last but not least, PP provincial. Estalviem-nos comentaris sobre l'efecte que ens produeixen tan efusives mostres d'afecte entre gent que viu –alcaldes, alcaldables i altres menuderies per l'estil– pendent dels favors de la mà capriciosa del poder. El cas és que després de sis anys d'investigacions plens de marrades, ajornaments i aturades sense fre (i això ja és l'hòstia en l'art de la mecànica), l'acusat insisteix en la seua innocència sense aportar, tanmateix, ni una sola prova que desmentesca l'allau de paperassa que la fiscalia acumula en la seua contra. Ja sabem que entre els capos de la màfia no és habitual l'ús de documents escrits perquè la sagrada paraula del padrone no admet l'ombra del dubte, però don Carlos Fabra és, fins que no es demostre el contrari, president electe de la Diputació (ja estem en condicions de suposar a quin preu) i no un vulgar furtapatos. Per altra banda podem entendre, perquè la crua realitat dels darrers anys supera amb escreix qualsevol repte de la ficció més imaginativa, que l'altre president i amic de l'acusat, i també acusat al seu torn, senyor Camps, es descuidés de conservar les factures satisfetes dels seus vestits a Forever Young, perquè això li pot passar a qualsevol, sobretot quan un paga amb calderilla agafada de la caixa de la farmàcia de la muller. Però despistar-se amb ingressos que multipliquen per 70 el que un percep pel seu treball (entre 3'6 i 5'3 milions d'euros en sis anys segons les fonts consultades) i defraudar a hisenda entre 1'7 i 2'3 milions, sense comptar-hi els delictes de suborn i tràfic d'influències de què també és acusat, requereix no un transplantament de fetge sinó de cap. Al contrari que els seus panxacontents acòlits amics de la redundància (com a tal hem de considerar el crit de president adreçat a qui ja ho és), tremole de pensar què li espera encara a Castelló amb un cap així. Feliçment recuperat de la malaltia que l'ha tingut prostrat uns mesos, i contràriament al que podríem esperar després d'intervenció tan delicada, Fabra ha tornat pletòric i amb el fetge intacte, que d'altra banda és de la mateixa qualitat que el de Camps o Ripoll. Enhorabona, president.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 25 de setembre de 2010.

La llei del galliner

Pareix la llei de la gravetat però és la de l'estupidesa, encara que té la mateixa força i rang universal. A la misèria (de bona pasta, més mental que material i si pot ser de les dues classes barrejades a parts iguals) afegim grapats generosos de la ignorància que creix en els camps de l'oblit amb el fertilitzant dels mitjans de formació de masses, i ho salpebrem tot amb la justa dosi de demagògia, condiment que va molt bé per disfressar la fortor dels problemes reals amb problemes i solucions fictícies. Aquesta és la recepta ancestral que la gran dreta, de Berlusconi a Sarkozy, d'Aznar a Sarah Palin, de Rajoy a Camps, aplica sense parpellejar en temps de crisi (i parpellejant quan diuen que no n'hi ha). La culpa dels grans desastres econòmics no és mai de caràcter estructural, ni financer, ni es deu a bombolles immobiliàries ni a la mala gestió o el salero amb què es dilapiden els recursos públics per a benefici privat, ni a la corrupció convertida en llei de la selva social. Dels milions d'aturats que hi ha i dels que vindran, del fracàs escolar i l'augment de xoriços per metre quadrat, de la tebiesa en la fe pàtria i la laïcitat, de la multiplicació de llengües i usos culturals en té la culpa l'altre, el gitano de sempre o l'acabat d'arribar de Romania o Bulgària, els moros, els negres… o els catalans. Però la merda sempre cau de més amunt, és la llei de la gravetat. Emmetzinats per la recepta de la dreta, però, acceptem la llei del galliner, i en comptes de protegir-nos contra la incontinència excrementícia del gall fatxenda que canta a dalt de tot, aboquem la pròpia immundícia a la gallina de baix en un acte d'impotent revenja i aplaudim les gràcies del gall salvatge. El descendent d'emigrants Sarkozy, convertit en ridícul gallinaci, expulsa gitanos amb l'excusa de l'ordre públic i es passa pel folre les lleis republicanes i europees amb la complicitat silenciosa dels estadistes. Berlusconi ja va provar una fórmula que a Rajoy no li sembla dolenta, i abans que ells va haver-hi l'inventor de bocs expiatoris Hitler. Per sort Camps disposa del boc autòcton dels catalanistes, tan útil quan el jutge truca a la porta i hi ha eleccions a la vista: a l'enemic ni TV3 al país dels valencians. Hi ha gitanos a qui no es pot deportar però sí incomunicar.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 18 de setembre de 2010.

La llibertat vestida de campana

Agustí Bartra, La fulla que tremola, Edició i pròleg d'Oriol González Tura. Pagès editors, Biblioteca de la Suda núm. 117, Lleida, novembre 2009.


Malgrat que Agustí Bartra i Lleonart (Barcelona, 1908-Terrassa, 1982) ocupa un lloc central en la literatura catalana de l'exili, aquest autor va caure fa temps en una zona boirosa que no han dissipat del tot ni les biografies i estudis que li dedicà la seua dona, Anna Murià, ni les versions cantades d'alguns poemes fetes per cantautors com Miquel Pujadó, ni la meritòria tasca de la fundació que porta el seu nom i el premi de poesia que cada any es lliura a Terrassa, ciutat on visqué d'ençà del seu retorn a Catalunya en 1970. El semioblit de Bartra, però, és una nau molt gran on viatgen tot d'escriptors i personatges crucials del segle XX que els corrents de la desmemòria van endur-se mar endins i que ara, en què col·lectivament ens veiem obligats a pagar sovint els delmes d'alguns errors que tornen com fantasmes desarrelats, necessitem més que mai que naveguen a prop nostre, amb les veles deplegades, amb la llum il·luminant les confusions de l'hora present.
Hi ha en Bartra, a més d'una veu poètica poderosíssima, un treball tenaç en el camp de la traducció gràcies al qual s'obriren importants vies per a la normalització de la literatura catalana. Com molts altres companys de generació, Agustí Bartra sabé mantenir la flama de la cultura i de la llengua durant el seu difícil exili de trenta-dos anys sense desatendre la necessària construcció de ponts amb l'interior (per algun dels quals, com sabem, transitaren els primers treballs de Joan Fuster, que per cert escriví el pròleg de la segona edició de Màrsias i Adila, publicada a Barcelona en 1957).
L'edició de La fulla que tremola ve a pal·liar en una petita part un oblit de grans dimensions i a animar, d'alguna manera, la reedició d'una obra completa avui pràcticament introbable. La poesia de Bartra gira sobre dos eixos que, amb els enriquiments i matisacions que impremeixen quaranta-quatre anys de treball i edicions ininterromputs, es mantenen constants: la gran tradició simbolista i l'alè èpic del seu cant. Afegim-hi un tercer: la referencialitat a la cultura clàssica (incloent-hi la molt nombrosa d'inspiració bíblica).
La nostàlgia de la terra i la llibertat que impregna l'obra poètica de Bartra no decau mai en pessimisme o defallença sinó que creix en motiu renovat d'esperança. I malgrat que, com ja hem deixat dit més amunt, Agustí Bartra fou un escriptor plenament compromès (en primer lloc amb la bona poesia) amb la causa del seu país, la llibertat i la dignitat humanes, i que els temes col·lectius són perpètuament presents en la seua obra, mai no féu seus alguns dels tics (el col·loquialisme, el quotidianisme…) d'alguns dels poetes coetanis del denominat realisme social. En part per això, i per una concepció de la poesia eminentment vitalista, afirmativa i romàntica, que troba en la natura els seus símbols més preuats, l'obra de Bartra resisteix molt bé els vaivens de les modes i les circumstàncies i arriba al lector amb la força de les obres en certa manera atemporals. Dit d'una altra manera: per molt que aquesta poesia naix en el context de la derrota civil catalana, que hi està profundament arrelada, la desolació i l'esperança que el nostre autor expressa en la seua poesia tenen rang i categoria d'universals.
La fulla que tremola l'integren poemes datats entre 1975 i 1978, al bell mig d'aquella porta mig oberta que han anomenat transició. Si en L'arbre de foc, de 1940 i 1946, el poeta havia triat aquest símbol de l'arrelament i la soledat de l'exili, quaranta anys més tard l'arbre es concentrava en fulla tremolosa, inquieta, viva, que bressa el vent i banya la pluja: el poeta immers en les esperances i inquietuds de la seua comunitat recuperada. Molt vinculat al precendent L'home auroral, de 1978, el llibre que avui proposem fou publicat per primer colp juntament amb El gos geomètric en 1979. En aquest llibre d'altíssima exigència i madura plenitud val la pena destacar els poemes que Bartra dedica a Papasseit, Novalis, Miguel Hernández i Rilke. Atents al renaixement de Bartra.

Publicat a Saó núm. 350, juny 2010.

Incendis

Després d'uns anys de relativa bonança en cosa d'incendis, heus ací que, atiades per la ponentada, les flames acaben d'arrasar unes 4.500 hectàrees del sud del país. Tem el dia que entre Alfafara i Ontinyent, entre el Comtat i la Vall d'Albaida, i a les envistes de Barxeta i Simat de la Valldigna, se m'òbriga a l'ull el desert espaordidor, calcinat, dels paisatges per on ha passat el foc, la desolació de la terra cremada que acompanya tota guerra extrema. Els vents o els déus que tramen la catàstrofe, o l'acció decidida dels qui han lluitat contra l'immens exèrcit de flames, han salvat per pèls els paratges de Mariola. Per molt que aquesta és una cantilena que es repeteix cada estiu des de fa dècades, per molt que la “puta mare natura”, que diria el Fuster més sarcàstic, és capaç de desplegar un furor contra el qual sovint no pot fer res la humana feblesa, un té la certesa que en matèria de sensibilitat ecològica –no sé si és abans l'ou o la gallina, els governats o els governants, o si es tracta de la trista suma de la fam més les ganes de menjar– el país dels valencians se situa, com en altres coses, al final d'una cua molt llarga que ens enfonsa en el peculiar i ridícul tercermundisme de nous rics pobres de solemnitat. Ens hem venut la terra a trossos, o hem mirat cap a un altre costat mentre els espavilats de sempre (“cuando España se quema, algo suyo se quema, señor conde”) feien els negocis que fa rendibles l'estratègia dels incendis. Urbanitzar a costa de muntanyes i rius, d'aiguamolls i platges i de tota cuca insolentment viva, és com empènyer les primeres fitxes d'un sinistre dòmino que després no hi ha qui pare. Front als fastos i despeses destinats al fum sense foc ni profit públic de fórmules sorolloses i territoris mítics, els recursos destinats a la prevenció d'incendis i a un cert equilibri medioambiental són irrisoris. El verd és només una etiqueta que cal lluir, amb sonoritat de metàfora i florilegi, els dies de les eleccions, perquè el territori ja fa temps que deixà de ser patrimoni col·lectiu, tradició i cultura, i menys futur sostenible, als ulls i les genives del nostre capitalisme més nostrat i més salvatge, autèntic velociraptor que també serà engolit per les flames. Els piròmans més perillosos tenen aire condicionat als seus despatxos.


Publicat a Levante-EMV, dissabte 11 de setembre de 2010.

Déu segons Hawking

Tal com sospitàvem, Déu no ha existit mai. Ho diu l'afamat científic britànic Stephen Hawking en un llibre d'imminent aparició. Vol dir això que molt abans que aquest Ésser Suprem prengués cos, sota les més diverses formes –algunes més divertides o terrorífiques que altres, tot s'ha de dir–, en la desvagada, limitada i poregosa ment dels homes, les lleis de la física ja se les havien apanyades elles soletes per crear l'univers del no-res. És clar que el fet que Déu no existesca ni haja existit mai (no va poder morir com profetitzà el bo de Nietzsche) no significa que la no-existència no siga igual o més perniciosa per a l'òrbita humana, a tots els efectes, que la simple existència, en cas que hagués estat possible. El parèntesi vacacional es tanca, així, de manera agredolça (el plaer que proporciona que un científic tan solvent et corrobore una hipòtesi raonable barrejat amb el disgust de pensar que al remat la troballa no resoldrà res). Però la frase que va quedar en suspens el primer dia d'agost i la continuïtat de la qual, després del parèntesi, crèiem tan previsible, ha fet un gir espectacular gràcies al treball de Hawking. ¿I si resultava que Camps, l'existència del qual consideràvem indiscutible gràcies al cas Gürtel, fos només una entelèquia fabricada per la debilitat mental dels valencians, com déu ho va ser per la de la humanitat sencera? I si fos només un malson de les nostres impotències? És veritat que malgrat això, que malgrat la no-existència de Camps (i Fabra, i Ripoll, i…), encara n'haurem de patir els efectes fins que n'extirpem del cos social la mala idea com es fa amb un queixal podrit. Així, mentre esperem que un científic competent, preferentment de la branca de la politologia, demostre la no-existència de Camps, hem de treballar a partir de la següent hipòtesi: no existeix ni ha existit mai. És clar que ell i tota la seua camarilla, i fins i tot Rajoy i Cospedal, estan convençuts del contrari i que confien cegament (com els falsos déus) que la seua omnipotència burlarà l'abraç de la justícia i que els vots els donaran el regne de València pels segles dels segles. L'obligació de tot demòcrata és demostrar que Camps no existeix i escridassar l'espectre en cada acte on es corporifique fins que caiga del burro de l'error.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 4 de setembre de 2010.

El vi dels ofesos

Josep Igual, Uomo qualque. XXVII Premi Manuel Rodríguez Martínez - Ciutat d'Alcoi. Epíleg de Josep Mir. Editorial Denes, Poesia Edicions de la Guerra núm. 86. Paiporta, març de 2010.


Josep Igual Febrer (Benicarló, 1966) és autor d'una extensa obra que des del centre motriu de la poesia s'ha escampat també pels territoris de l'assaig dietarístic, l'estudi literari, els llibres de viatges, el retrat biogràfic i la novel·la, amb un total de vint-i-cinc títols. Des de l'inicial Terra d'hivern, de 1987, fins a aquest Uomo qualque, s'estenen onze poemaris, entre els quals citarem Trenta-cinc poemes, 1988, Closed for sale, 1994, Rebotiga del brocanter, 1999, l'antologia Poemes escollits (1987-2007), i Ditades al vidre, 2008. Una producció tan ingent a 44 anys, edat en què molts autors tot just comencen a arreplegar els fruits de la seua sembra literària, només s'explicaria per l'aplicació tenaç a una vocació precoç, tant més meritòria si pensem que aquest treball s'ha desplegat a les Terres de l'Ebre nadiues (l'autor viu a Sant Carles de la Ràpita), autèntic nowhere o perifèria de la perifèrica literatura catalana. I és aquest aspecte de vocació a prova de bombes, d'assumpció coherent d'una mena de fatalitat (en sentit positiu: la necessitat imperiosa d'escriure) el que primer salta a la vista quan el lector s'endinsa pel frondós paisatge de l'obra de Josep Igual. Al capdavall, i seguint el consell de Rilke, sembla que el poeta persevera en l'escriptura perquè no té cap dubte que no podria viure sense fer-ho. O, a la manera de Pavese, Igual ha fet de l'ofici d'escriure el seu ofici de viure (i viceversa).
Uomo qualque és un poemari que s'inspira en les formes i mètodes de l'apunt dietarístic per enlairar-se des del nivell de l'anècdota quotidiana a la recerca del sentit últim de la paraula que revisa, en un esforç inesgotable, la pròpia vida, i que plasma, amb la lluminositat de què només és capaç la bona poesia, aquell dur désir de durer que és a la base de tota temptativa poètica.
Per començar, l'elecció d'un títol en italià només tracta de suavitzar, amb el distanciament lingüístic que aporta, l'evidència d'una connexió estellesiana en la manera d'entendre la naturalesa del treball del poeta i la consciència de la indiferenciació amb el proïsme. Seria, en aquest sentit, la versió actualitzada de l'Un entre tants de Vicent Andrés Estellés. L'operació que històricament va ensorrar les torres d'ivori on certs poetes es creien viure no comença ni acaba en Estellés, és clar, i si algú encara s'hi sent estalvi deu ser més per efecte d'irremeiable vanitat personal que per causa de raons més o menys sostenibles. El concepte de civilitat que Igual comparteix amb l'Estellés i tutti quanti, té, però, un caire més existencialista: el de qui comprén i accepta que, al capdavall, tots pixem pel mateix camal i a tots ens espera idèntica desfeta. I ací s'acaben les correspondències, perquè aquella consciència estellesiana de poble s'ha difòs en una de més ampli abast: la de ser home i afirmar-se, malgrat totes les misèries, en la pròpia individualitat, que es recolza i s'emmiralla solidàriament en l'existència dels altres, de vegades fins a l'extrem de poder afirmar (aquesta és el motiu de reflexió de l'epíleg de Josep Mir): “existeixo / en l'espill de la teua alegria incorruptible”.
El dietarisme poètic de Josep Igual s'alimenta d'un paisatge doble, l'exterior de perfils més o menys diàfans i límits precisos, i l'intern, el dels balanços vitals, el dels destil·lats de pensament fabricats amb els brous de l'experiència, les íntimes derrotes i la dignitat de qui resisteix en “la melodia fràgil / de l'ètica sense poders”. Els dos “paisatges” es despleguen en Uomo qualque amb les entrades i eixides del poeta a través de les finestres de la realitat. Algunes de les fites primordials d'aquests paisatges, que Igual traça amb pinzellada de mestre, són els poemes titulats “Aniversari” (“celebra't / la fràgil il·lusió de la llibertat / amb el vi dels ofesos”), “Energies” (“però ara dorm, cal preservar energies / per a la propera lliça / de l'optimisme de la voluntat, / del desig d'esperança dels escèptics”, “Tarda” o “Encara”, que completarien apunts al natural com “Delta”, “Paisatge” o “Migdia”. Malgrat les successives derrotes civils i personals, dels durs embats del temps, el poeta s'aferma, com un home entre tants, en el treball de la voluntat. Enderrocades les torres d'ivori, ara com sempre, l'opció de l'escriptor no vacil·la: al costat dels ofesos, els empestats, els escèptics, les tribus erràtiques, en el cant marginal. Això és el que hi ha: sense enganys, i amb el cap ben alt.

Publicat a Saó núm. 351, juliol-agost 2010.