Lliçons de l'any

El 2012 passarà segurament per ser el del desenllaç del conte de la lletera, ja saben, quan a l'absorta somniatruites li cau el cànter a terra i tot se'n va en orris. A diferència de la càndida protagonista del conte, però, els responsables directes de la solsida valenciana no es van limitar a la simple i inofensiva especulació mental, sinó que per a la consecució dels seus propòsits no van dubtar a vendre fum a canvi d'uns guanys privats sostrets als recursos comuns que mai no seran restituïts i que han deixat el país fet un trist santllàtzer. Excepte honroses excepcions que els tribunals van resolent amb comptagotes, tot indica que s'hi aplicarà la tabula rasa i que, en conseqüència, haurem estat incapaços una vegada més d'extraure'n la lliçó que culmina tot apòleg. Si el poble no espenta amb molta força –i no sembla que estiga en condicions de fer-ho, privat d'una direcció política a l'alçada de la gravetat de les circumstàncies–, no es produirà entre nosaltres la necessària revolució democràtica, la renovació des de la base. Entre els dos models que tenim més a mà, el de l'Espanya que es recentralitza, prem els caragols, amenaça i s'entreté a aplicar una altra maneta de pintura a la monarquia i la Catalunya que es reinventa en la seua transició nacional cap a noves quotes de llibertat i de justícia, els valencians ens quedarem amb un pam de nas, atònits, emmanillats pels nostres dèficits i menfotismes, incapaços de trencar els cercles viciosos. Si val com a símptoma la manca de resposta efectiva, des de la societat civil i l'acció política, a tant de desastre àmpliament anunciat, l'embadaliment de l'oposició parlamentària en els propis somnis de poder i de pastís, la ressaca de la narcosi que encara dura entre la majoria de la ciutadania (una quarta part de la qual ja malviu en la pobresa extrema), el silenci tenaç de la intel·lectualitat i l'autisme d'un sindicalisme de curta vista i parar la mà a les molles, vol dir que hi ha corda de foscor i ase voltant la sénia per a estona. Els màxims responsables, ací i allà, d'un merder fet a consciència que no s'improvisa en quatre dies, inútils polítics de calbot, ideòlegs de la carpetovetònia, la blavectomia i el papisme, empresaris i financers experts en vampirisme, tota aquesta patuleia inculta que encara governa sense complexos continuarà remenant les cireres. I per aprendre la lliçó d'un conte molt més cruel que el de la lletera caldrà alguna cosa més que els vaivens dels vots que auguren certes enquestes.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 29 de desembre de 2012.

L'aurora dels amants

Agustí Bartra, El gall canta per tots dos. Editorial Meteora, col·lecció Mitilene núm. 26, Barcelona, maig de 2012. Edició, pròleg i notes a cura de D. Sam Abrams.

· · ·

Fa un parell d'anys en aquestes mateixes pàgines (Saó núm. 350), amb motiu de l'edició del llibre d'Agustí Bartra La fulla que tremola per Pagès editors, apostàvem per la recuperació en tota regla d'un dels autors més potents i alhora menystinguts de la gran poesia catalana del segle XX. Sense que una reedició de la seua obra poètica haja vingut a remeiar-ho encara, en aquest lapse de temps algunes coses s'han mogut en el camí correcte. Com ara l'aparició d'aquest llibre pòstum, el darrer que va escriure Bartra, i que ja conegué la llum en 1983 en el segon volum de l'Obra poètica completa i en Columna en 1991. La present edició, que emmarquen el pròleg i les notes d'un crític tan influent com D. Sam Abrams, ve a incidir en la urgència del deute que la cultura catalana té amb aquest gran poeta, dos llibres del qual, Ecce Homo i Rapsòdia de Garí estan anunciats per al 31 de març de 2013 en la col·lecció “Els millors poetes catalans del segle XX” que es vendrà amb el diari Ara en una iniciativa de tot punt encomiable malgrat la notòria absència, entre els quaranta autors seleccionats i per la banda que més ens toca, de poetes valencians altres que l'imprescindible Estellés (això faltava!) –pensem, és clar, en l'encara més oblidat i perifèric Joan Valls i Jordà, o en Maria Beneyto i en d'altres poetes coetanis de Maria Mercè Marçal sortosament encara vius.

El gall canta per tots dos té la virtut no solament de ser el colofó d'una obra singular, extensa i prodigiosa sinó de resumir magistralment els guanys i les conviccions poètiques d'Agustí Bartra. Breu en comparació a la majoria de llibres de l'autor, amb només 25 poemes, i de pretensions necessàriament més modestes, obligades pel temps, la malaltia i la mort que finalment limitaria una obra que podria haver-se fet més extensa, l'últim poemari de Bartra excel·leix en el que té de síntesi guanyada d'una llarga trajectòria poètica. Hi trobem, per una banda, els llargs poemes que Abrams anomena “vertebradors” del poemari, “L'escriba Nu”, “La Sínia i l'Estrella” i “L'Àngel de la Llum”, densos conceptualment, dignes representants de la tirada bartriana a l'himne i l'exaltació dionisíaca de la vida, recurrents en els símbols més preuats de la seua poesia (l'oreneta, l'ametller, la rosella, la molsa i molts altres de la seua excepcional collita), exuberants en la brillantor dels recursos poètics que posen en marxa i escrits en versicles lliures ben ritmats. És el Bartra del vendaval èpic que s'alça des de les estepes de les experiències més personals, el que recorre als mites ancestrals i les aurores de la cultura universal, l'immergit de cap a peus en el riu del temps o el que vola disfressat d'ametller i estrafà les mil veus que es troben per l'aire per modular el crit de tota l'experiència humana. Entremig d'aquestes grans fites, poemes més breus, inspirats en la gracilitat compositiva de la poesia popular que Bartra, com tants altres poetes del seu temps i sensibilitat, aconseguí de dignificar, i on predomina l'heptasíl·lab de les cançons, les construccions amb tornada i rima o la corranda. Les circumstàncies de l'embòlia que li sobrevingué el 25 de novembre de 1981 (vegeu el poema “Després d'haver perdut la visió de l'ull esquerre”, que Abrams vincula amb un sonet de John Milton que aborda el mateix tema) i altres detalls ancorats en les pròpies experències vitals dels últims anys (un estiu a Andorra inspirarà “Estances de Lòria”, per exemple) van pespuntant un poemari que inclou treballs tan celebrats com “Anna dorm” i “Anna total” dedicats a la seua companya de tota la vida. Altres poemes, en fi, fan servir versos d'art major, en especial l'alexandrí, o la prosa, com en el deliciós “Dic la flor” (“Tens poc temps, flor menuda, de la naixença a l'esplendor i al marciment. Curt és el teu viatge terrenal. Tens un nom? Potser, sí. Jo prefereixo creure que la botànica t'ignora. Ets la flor. Ets la flor innominada, filla de l'atzar i de la terra, tendresa que sosté el cel.”) o els “Fragments de dues cartes imaginàries” escrites als seus fills Roger i Eli. Potser, com deixà escrit Anna Murià, és que tot en la producció literària de Bartra és poesia, principi i fi de la seua creació, independentment del gènere específic triat per a cada ocasió. I que, com encertadament destaca Sam Abrams, El gall canta per tots dos, és també la voluntat de superar la falsa dissociació entre concepte i emoció en poesia, que s'aconsegueix gràcies, entre d'altres recursos, a la profunditat dels seus jocs sinestèsics, que dinamiten els tòpics fàcils, fan brollar la gran poesia amb tot el seu vigor i purifiquen la paraula que engendra cada aurora en l'abraç dels amants. Banyeu-vos en aquest corrent tan nítid de poesia.

Publicat a Saó núm. 374, setembre de 2012.

La fi del món

Acostumada que els únics que li hagen portat de veritat la contrària, i sempre a canvi de colps de porra, vagues de fam, ostracisme i judicis a manta, durant tots els anys que ha durat el regne de xauxa que un dia es va quedar a fosques, hagen estat els del Cabanyal, a Rita Barberà no li ha agradat gens el documental de la BBC The great spanish crash, la gran fallida espanyola, que ha dirigit Paul Mason, un dels periodistes econòmics més prestigiosos de la casa. Tan rebé com es nada en l'autobombo, amb l'aplaudiment (cada vegada més esmorteït, tot s'ha de dir) del narcotitzat respectable, i ara vénen aquests fills de la Pèrfida Albió a xafar-li la guitarra posant l'accent del desastre de la mala gestió i el robatori sistemàtic just en el territori que fa una eternitat que ella administra i en les seues més o menys extenses rodalies. No ha estat l'única a sentir el propi honor embrutat, que l'esforçat Federico Trillo també ha elevat la corresponent protesta per la via diplomàtica però igualment estentòria. Si no he entès malament l'argumentari, fet amb la lletra gruixuda de sempre, el reportatge de la BBC és molt negatiu per al futur d'Espanya i de València. No sé quant de temps porten parlant del futur, dècades, però el futur és una cosa que cada dia s'allunya més o que cada vegada s'assembla més a un passat que crèiem il·lusòriament superat. Potser és que ni ella ni Trillo, per no fer la llista més llarga, no s'han assabentat de la fi del món, del món obsolet en què encara es pensen que viuen perquè encara ressona algun aplaudiment, algun colpet a l'esquena, alguna marxa militar, o perquè encara senten la blanor de la poltrona pública en què asseuen els seus culs com a cosa pròpia. No saben que s'ha acabat el món i per això encara s'aferren als seus discursos de cartó pedra, en part perquè poca gent (cada vegada més, tot s'ha de dir) els ha cantat la quaranta i perquè no saben fer res més, encara que la Ciutat de les Arts i les Ciències es caiga a trossos o l'únic avió de l'aeroport de l'avi de Castelló siga la pífia rimbombant de Ripollés. No saben que el món s'ha acabat i per això s'arrapen com a lladelles a un present que, òbviament, també ha deixat d'existir, un present de noves glòries a Espanya, un present d'opulència i opereta, d'impunitat i unitat pètria de la pàtria. Algú amb dos dits de front els hauria d'avisar, perquè aquest disc ratllat seu amenaça de continuar sonant enmig de la corfa buida d'un món que s'ha acabat. 

Publicat a Levante-EMV, dissabte 22 de desembre de 2012.

Mariam, Ismael

Els havien convidats perquè llegissen uns articles de la declaració universal dels drets humans a les Corts Espanyoles en un d'aquells actes protocolaris que fan que la mula de la democràcia espanyola continue fent voltes a la sénia com si res, i Mariam i Ismael, els dos joves estudiants valencians que aquesta setmana ens han omplert d'alegria i indissimulat orgull, van aprofitar per llegir la cartilla a les autoritats recordant-los que el dret a rebre ensenyament en la pròpia llengua era tristament conculcat cada dia al País Valencià. Denunciaven també que la llei que branda Wert com un garrot no fa sinó furgar més en la ferida de la privació d'aquest dret elemental de pobles i persones. Enmig de la cerimònia de la vacuïtat on queda tan bé fer sonar la música celestial dels drets de l'home, sempre que tinguen la vaga pàtina de l'universal, les paraules de Mariam i Ismael van caure com una dutxa d'aigua freda al Defensor del Poble Espanyol i al secretari primer del congrés, el valencià Ignacio Gil Lázaro, que van fer el que és de rigor en aquests casos, mirar cap a una altra banda i esgrimir el tan poc convincent argument del colpet a l'esquena i l'avui no toca. En canvi el gest valent i responsable dels dos estudiants toca, i en sentit molt positiu, la moral d'aquest poble acostumat a viure massa promíscuament amb tota mena de derrotes. Com van tocar i animen les paraules dels diputats Alfred Bosch o Joan Coscubiela defensant els catalanoparlants contra la ignomínia retrògrada de Wert i la companyia habitual de bisbes, sicaris de les FAES i tota la vella i rància parentela. L'ànim i el coratge que tant ens calen va venir també, després d'anys i panys, del Tribunal Suprem, que reconeixia per fi la injustícia de les multes a Acció Cultural per les reemissions de TV3 i obligava la Generalitat a tornar-nos els diners (que aquest cine no val res). Malgrat que diuen acatar-ne la sentència, els tics de prepotència del PP, que ja no dóna ni per a pipes, els ha inspirat encara algunes gesticulacions per a la parròquia i els annals de l'estupidesa amb la pretensió de la censura a la denominació País Valencià com a condició per a l'intercanvi de cromos televisiu (en rigor, un cromo per una tele digna i visible). Darreres maniobres de ventrilòquia dalt d'un escenari que ja comença a omplir-se feliçment de la llum que irradien Mariam i Ismael, Alfred i Joan, noms que avui tenen la dignitat i l'esperança dels nostres pobles.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 15 de desembre de 2012.

Mariam i Ismael, i ací el vídeo de la seua intervenció.

Pàtria

Al teatre Poliorama de Barcelona assistim a la representació de Pàtria, segona part d'una trilogia del dramaturg i director Jordi Casanovas sobre la identitat catalana. La sala és plena de gom a gom d'un públic ben entradet en anys que té aquell aire tan barceloní de les tres es, estilitzat, elegant i educat, del bon aficionat de tota la vida. El repartiment inclou professionals ben coneguts de l'escena catalana com Fermí Reixach, Francesc Orella, Àlex Casanovas, Lluïsa Castells, Rosa Vila i Marcel Borràs, magnífics tots en els seus papers. Miquel Raventós és un popular presentador de televisió de sobte convertit en candidat a la presidència de la Generalitat en unes eleccions en què hi ha en joc la independència de Catalunya. Els sona més o menys la situació? Muntada amb les peces d'una investigació mig policíaca mig periodística, des d'una perspectiva molt brechtiana (la interpel·lació directa al públic com a tècnica de distanciament), es tracta d'escatir per què Raventós desapareix durant unes hores tres dies abans de la gran cita a través del testimoniatge de la dona, el fill problemàtic de la parella, Prats, el rival polític, i l'assessora nord-americana de campanya amb l'ajuda de la qual guanyarà les eleccions i proclamarà la independència del país. L'espectador, encaixant les diverses línies narratives, aconsegueix assabentar-se del drama del pare desaparegut del protagonista que el temps i la imaginació del fill han convertit falsament en heroi de la resistència antifranquista. Tot i la pulcra posada en escena, el bon ofici dels actors i la solvència de l'escriptura de Jordi Casanovas, el que més ens sobta és la rapidesa de reflexos, la sincronia entre proposta escènica i actualitat política, aquest treball a peu de realitat i a temps real. Poques vegades resulta tan evident la cantinela que l'art imita la realitat o la seua inversió en l'espill de la paradoxa, que la realitat imita l'art. En qualsevol dels casos, veient Pàtria tenim la sensació que la de Catalunya és una societat prou exigent i madura com per no voler reduir la complexitat identitària (personal i nacional) a respostes massa simples. El teatre continua sent l'escenari de les grans preguntes, l'espai on es projecten les ombres d'una realitat social, política i nacional que sembla haver arribat a un punt d'inflexió davant nous, difícils i apassionants reptes. És això el que captiva de Pàtria, d'una realitat esmunyedissa que aquest poble ha decidit per fi enfrontar i transformar.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 8 de desembre de 2012.