Una pàtria més digna

Ponç Pons, Nura. Poesia dels Quaderns Crema, 57, Barcelona, 2006.

· · ·

Nura és el nom preindoeuropeu amb què fou coneguda l’illa de Menorca. Joan Coromines vincula aquest topònim amb els nurags (talaiots) sards i amb norai o amarrador d’embarcacions. Un títol, doncs, ben adient per a aquesta elegia menorquina.

· · ·

Conegut entre el públic valencià sobretot pel seu magnífic treball Pessoanes (Premi Alfons el Magnànim, Bromera 2003), el llibre que avui comentem de Ponç Pons és de producció anterior, de 2001. De fet, amb el títol Tractat d’enyor, fou premiat en 2002 als Jocs Florals de Barcelona. La contingüitat en el temps d’ambdós treballs del poeta menorquí (Alaior 1956) –avatars editorials a banda– explicaria en part l’íntima connexió temàtica, formal i de to que presenten, més explícita del que sol ser habitual en l’obra d’escriptors de veu ja consolidada. En les “cartes” al seu admirat i assumit (fins a l’extrem d’haver-ne construït un altre veritable heterònim) Fernando Pessoa, interlocutor mut i omnipresent d’aquella proposta, ja apareixen molts dels temes i estratègies poètiques de Nura. O a l’inrevés, en una sèrie de correspondències gràcies a les quals no costa gens d’entendre la identificació que el declarat illòman menorquí practica com a joc literari (no cal dir que profundament seriós) amb el solitari de la baixa Lisboa. A Nura, tanmateix, la xarxa de citacions, homenatges i assumpcions d’altres veus és molt més atapeïda i diversa. I en tots dos, la immersió en cos i ànima en la literatura (també en la literatura de la literatura) com a alternativa personal a les futilitats i mesquineses del món, una mica a la manera de Caeiro (“Ser poeta no és una ambició meua, / és la meua manera d’estar sol”) i de Reis (“Seu al sol. Abdica / i sigues rei de tu mateix”), dos dels heterònims majors del gran poeta portuguès. Per això aquesta síntesi de l’escriviure que Ponç Pons flexiona en molts poemes i que ja coneixíem, en castellà, de la mà de Martín Pacheco, que la fa servir des de fa anys en la seua columna setmanal al diari Levante.
El llarg poema unitari de Nura, dividit en set seccions, és un cant de rebel·lia i homenatge, una elegia i alhora una esperança. Bastit amb els records d’infantesa que contrapunten un present de destrucció de Menorca (“paradís massacrat” que en tantíssims aspectes recorda el metòdic anorreament del país dels valencians), amb la llengua “que el temps ha posat de genolls”, els seus versos dodecasíl·labs conformen una mena de “mandala / una forma de crit un intent d’oració”, un torrent d’imatges i pensaments que apunten al voraviu de la consciència i la sensibilitat del lector. I quasibé un manifest, literari i vital, escrit a rajaploma i d’una contundència lapidària, que combina amb saviesa l’afirmació més directa amb l’interrogant més punyent. Així, no cal dir-ho, Menorca és el món sencer com l’home és tots els homes, no per simple extrapolació de plans sinó per la presència insistent d’una variadíssima toponímia i antroponímia i per la manera com s’hi explicita l’horror universal de la destrucció. Nura se situa brillantment entre aquelles propostes poètiques més coratjoses que en els darrers temps malden per superar els malentesos sobre el compromís en literatura i denuncien l’opacitat baldera de les torres d’ivori (aquells “textilistes” de “Teoria de l’absència”). Un magnífic poema en temps de misèria, un rearmament ètic i estètic per a tots aquells que encara creuen que estimar no és una passió inútil, que escriviure és un acte de fe llibertari i que entre tots podem fer del futur una pàtria més digna.

Publicat a Saó núm. 314, febrer de 2007.

                                            Imatge presa de la revista digital Lletra de la Universitat Oberta de Catalunya.

Siscar

Acaba de prendre possessió el nou conseller d'Educació, Formació i Ocupació (santa trinitat) i exalcalde de Teulada José Císcar. Venint d'allà, on el moscatell més bé equilibra la transparència aromàtica de la llum mediterrània amb la frescor profunda de la terra, podríem pensar que l'home ja deu tenir mitja feina feta. El que passa és que mentre que el José no deixa lloc a dubtes, no sabem si el seu cognom s'escriu amb c o amb s, si és paraula plana o aguda. La confusió ja ve, per aquest cantó, dels temps d'un altre Ciscar, en Ciprià, o de més lluny encara, de don Gregori Maians i Siscar. Si el nom fa la cosa, doncs, no podem dir que tot estiga tan clar com el vi moscatell. Els errors de transcripció antroponímica no són signes menors del maltractament a què ha estat sotmès històricament l'idioma propi. Naturalitzats ja els Escriche, Chiner i tants altres, la moda anglòfona adobada amb la ignorància més flagrant tendeix avui a convertir-nos en planes paraules agudes com Robert o Albert, pronunciats sovint Ròbert i Àlbert. Passe la confusió entre c i s, que a fi de comptes sonen igual, però més valdria conservar l'agudesa si de dirigir una conselleria amb muntanyes de problemes acumulats es tracta. Siscar, doncs, és a dir, lloc on abunda la sisca, planta que també anomenem canyís, canutella, canyavera, canya-xiula, canyet, canyeta, canyissa, canyissot, canyot, canyota, senill i senyís (i passe'm el lector l'abús lexicogràfic). Hereta el confús senyor Císcar, més que no pas un departament, un polvorí que durant el parèntesi estival no amenaçaran perilloses espurnes però que al setembre, quan el moscatell ja serà madur, pot armar-la grossa. De moment ha cantat les excel·lències d'aquell raïm bord de Font de Mora que amb l'excusa del plurilingüisme pretén amarguejar el vi de l'ensenyament en valencià. Per evitar tanta confusió potser necessitarà l'ajuda de Lola Johnson, que s'ocuparà de Turisme, Cultura i Esport i Política Lingüística. Però aquesta ja ha anunciat que el seu propòsit és “vendre la Comunitat”, referint-se al País Valencià, quan tothom sap que ja se l'han venut i repartit i que del que es tracta és precisament de recuperar-lo. Confusa continua la cosa nostra.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 25 de juny de 2011.

Els Botins

Quan la nissaga de banquers més rica (o una de les més riques, que no portem molt bé els comptes) d’un país es diu Botín és que tot és possible. El director d’una presó podria tenir per cognom Carceller, per exemple, i ningú no se’n sorprendria, o Carnisser o Bataller un general de l’exèrcit, o Escrivà un notari, etc., perquè aquestes són coses que es mantenen dins una certa lògica. L’estrany del cas és que tenint un nom tan eloqüent com el dels senyors (i senyores) Botín no haguéssem caigut fins ara en el compte, ni tan sols albergat la sospita, de l’essencial nautralesa rapinyaire del capital. En l'afer que ens ocupa, doncs, podem aplicar-hi al peu de la lletra allò de qui avisa no és traïdor, perquè la notable família podrà ser el que vostè vulga però no insincera. Malgrat els indicis de frau a gran escala, els comptes descoberts al paradís de Suïssa i la fuga de capital i patrimoni durant la Guerra d’Espanya (per si les mosques revolucionàries recuperaven part del botí acumulat amb tant d'esforç i cobdícia), concedim als Botins la presumpció d’innocència davant els possibles delictes. Imaginem també que, malgrat les suspicàcies, el cognom no té res a veure amb el significat d’`objectes presos a l’enemic´ sinó que és en realitat el singular del castellà botines  (un tipus de calcer, per cert, molt característic dels gànsters; no ens en sortirem pel costat lexicològic). Gràcies a la crisi, doncs, i al moviment d'indignació del 15-M ja tornem a dir les coses pel seu nom encara que molts continuen amb la idea anacrònica que són els polítics els qui remenen les cireres del poder (les estàtues del pedestal d'El Roto). I que comencem a entendre per què es personalitzen els mercats amb qualitats humanes com desconfiança, irritació, incertesa, etc., i despersonalitzem els mercaders, que com totdéu tenen noms i cognoms. Com ara el dels Botins, que ni fet a posta per aclarir coses en temps de confusió. Amb una miqueta de paciència entendrem també que una regeneració democràtica no pot deixar intacte un sistema que necessita la misèria de molts per alimentar els beneficis de molt pocs. Tornem als clàssics i veiem, espantats, Inside job. I si algun dia passa aquesta crisi, més ens valdrà no oblidar la lliçó.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 18 de juny de 2011.

Ser mirada

Anna Montero, Teranyines. XLVIII Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia i Premi de la Crítica Catalana 2010 de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Edicions 62, poesia núm. 139, Barcelona, novembre de 2010.

· · ·

D'ençà que publiqués Polsim de lluna en 1983, la poesia d'Anna Montero (Logronyo, 1954) ha anat filant amb paciència i saviesa una de les propostes poètiques més sòlides de l'actual panorama literari en català i que fins a l'edició de Teranyines es complementa amb altres cinc títols: Arbres de l'exili (1988), La meitat fosca (1994), Com si tornés d'enlloc (1999), Serenitat de cercles (2004) i El pes de la llum (2007). Si en el punt d'arrancada d'aquest itinerari Anna Montero assumia amb naturalitat el poderós influx de Maria-Mercè Marçal, visible fins i tot en el títol del primer llibre, llegint Teranyines tenim la sensació que el mestratge de la poeta d'Ivars d'Urgell s'ha convertit amb el pas dels anys en una font inesgotable de motius per al diàleg i els jocs de referències literàries que es despleguen en cites (“parla'm encara i més” del primer poema), homenatges (al poema “la passió” de la mirada o la paraula) i manlleus incorporats al propi discurs (aquell eco de La germana, l'estrangera marçalià que sona en el poema “la mirada de diane arbus”: “de la mirada de la germana, / la muda, l'assassina”). No és gens estrany que la poeta valenciana subratlle el mestratge d'una de les veus de la poesia catalana més poderoses de tots els temps (especialment fecund en molta de la poesia feta per dones) però tampoc no és gaire freqüent la constància i fidelitat amb què aquest reconeixement és reconegut pels autors, sobretot quan el deixeble ja ha esdevingut mestre en l'art de la paraula, que és precisament quan la influència, com hem dit, s'ha transformat en diàleg amb l'obra predecessora.
Però el treball d'Anna Montero ha anat avançant sense estridències ni trencaments bruscos, amb plena confiança en els recursos expressius i una fidelitat que enfonsa les seues arrels en la memòria. Potser la seua poesia ha anat depurant-se, fent-se més límpida diríem, i deixant pel camí algunes adherències innecessàries (com solen fer els poetes més exigents amb el propi ofici), i ho ha fet mantenint intactes les constants poètiques inicials: el poema com a diàleg amb l'altre i amb un mateix, l'economia de recursos que respecta els límits del silenci, el solatge d'unes paraules essencials, la consciència del propi cos, la dicció serena i equilibrada… El resultat, no cal dir-ho, és una proposta profundament coherent vista en el seu conjunt i en l'acoblament intern de cada peça.
El present volum insisteix, per exemple, en el tema de la mirada, paraula que hem triat precisament per titular aquest comentari i que proposem d'interpretar, en coherència amb el poemari d'Anna Montero, en almenys un doble vessant: el que identificaria el ser amb la mirada i la reciprocitat que  aquest acte ací reclama i que tan bé s'expressa en el poema inicial del llibre. No podríem esgotar en aquestes poques línies la multiplicitat de sentits a què ens acara una paraula clau de Teranyines (amb els seus correlats ulls, esguard, mirall, llum o paraula), i menys si intentàvem una mínima aproximació al desenvolupament del tema en la tradició poètica. Apuntem almenys el que aquest i els altres llibres de Montero tenen també de diàleg intern amb el seu company, l'escriptor i poeta Vicent Alonso, un diàleg ple de cercles i mirades (Cercles de la mirada, de Vicent Alonso, 1998) i que en Teranyines s'enriqueix amb l'aparició d'una Medea (en el poema homònim) que remet a Jasó i els Argonautes i, és clar, a Del clam de Jasó (2002) del mateix Alonso.
El poemari apareix dividit, després del poema inicial ja al·ludit, en tres seccions: focs, on abunden els poemes inspirats en personatges, sobretot femenins, i motius clàssics (Eurídice, Antígona, Ulisses, Safo, Clitemnestra i Medea) i que té el seu epicentre en el tema de la passió amorosa; la mirada o la paraula, on es fan més palesos el pas del temps, la decrepitud i la mort; i la por, amb quatre poemes, els dos darrers dels quals, “[resposta pòstuma a valdemar gris]” (continuació del diàleg poètic amb l'altre anomenat ací valdemar) i “la por”, són d'una desacostumada extensió, amb una intensitat molt ben mesurada, en l'obra d'Anna Montero. Reproduïm, per acabar, el poema que dóna títol al conjunt i que es troba a la primera secció: “esperem. / asseguts en un banc / polit pel frec de tots / els qui esperen cada dia. / tu mires el buit i jo et mire mirar. / i sabem que no hi ha més / que aquestes fines teranyines / que ens uneixen l'un a l'altre / i al buit”. Una proposta vivificant, plenament madura, que farà les delícies del bon lector.

Publicat a Saó núm. 360, maig 2011.

El crucifix

Algun periòdic ha qualificat d'esperpent l'espectacle amb què al Palau de Benicarló s'estrenava legislatura. Si ens atenem, però, a la literalitat de l'expressió com a deformació grotesca, caricaturitzada i tràgica de la realitat reflectida en un espill còncau, l'esperpent no apareix enlloc i sí, en canvi, la imatge del que hi ha fidelment reproduïda en un espill ben pla. El crucifix que Juan Cotino va fer-se instal·lar a la mesa presidencial fou l'autèntic protagonista de la jornada, cosa absolutament coherent amb l'ideari nacionalcatòlic que el partit governant exhibeix i aplica sense complexos d'ençà que va poder prescindir del vernís democràtic que en altres temps necessità la vella fusta per protegir-se de les inclemències de la història. L'explicitud de l'objecte sagrat, doncs, no deixa espai a l'esperpent en un parlament majorment ocupat per diputats (molt d'ells del subgènere imputat) en funció d'acòlits aplaudidors, una presidència amb vocació d'altar i la pràctica del sermó com a alternativa habitual a les molèsties del debat polític i a les preguntes comprometedores a què només contesta el gran silenci de Déu (o dels seus fills de l'Opus Dei). En comptes de les extravagants idees del marit de la professora d'anglès, ara encarregat de la Vicepresidència, el llatí hauria de ser la llengua oficial de les Corts perquè la coherència hi fos total. De fet sembla que el manifasser de Sedesa va jurar el seu càrrec posant la mà damunt un exemplar d'Els furs, obra escrita en una llengua que es desviuen a col·locar en el prestatge de les coses mortes. El crucifix té a més altres virtuts: avançar-nos el calvari que ens espera si déu, els tribunals o la pressió cívica no hi posen remei. Tampoc no fou gens esperpèntic el concert d'esbatussades i ferits que tingué lloc a les portes del teatre entre el públic que no disposava d'entrada però volia fer sentir la seua indignació. Ni que hi rebés fins el diputat Juan Ponce de Compromís. Ni que, fidels al vot d'esquerra i país que els ha elegits, els parlamentaris d'EUPV i de Compromís declinaren l'armistici suculent del còctel oficial i es posassen al costat dels revoltats. Nihil novum sub sole. O sí, aquests onze diputats i aquesta ciutadania que han de convertir-se en la seua creu.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 11 de juny de 2011

[Foto de Carles Francesc per a El País 9/6/2011]

Brasquer sota la cendra

Rafael Català, Cant de manobre. Llibres de L’Aljamia, 12, Agrupació Cultural Vianants, Rafelbunyol 2006.

· · ·

L’autor fa amb aquest llibre un pas important en la seua trajectòria poètica. Poemes de saviesa, de plenitud vital i expressiva, el poeta hi ha eixamplat el cercle dels seus nuclis primigenis cap a terrenys que l’obren a fructíferes incursions poètiques.

· · ·

La meritòria tasca dels Llibres de L’Aljamia no es veu dissortadament acompanyada de la difusió normal en llibreries. El lector interessat en el volum que avui ressenyem farà bé d’adreçar-se als editors per sol·licitar-ne el seu exemplar (Castelló, 12-7ª. 46138 Rafelbunyol). Ni telèfon ni correu electrònic: el plaer de la poesia es cobra sovint aquests tributs. La lectura de Cant de manobre de Rafael Català (Sagunt, 1944), poeta que es mereix tota la nostra atenció, el rescabalarà amb escreix d’aquestes peripècies.
Català és –en l’àmbit de l’edició, que no en el de la dedicació apassionada i constant a l’escriptura– poeta tardà en comparació amb la mitjana d’edat en què hom sol publicar els primers treballs en aquest i altres rodals literaris. Probablement perquè la seua matèria poètica és filla radical del dubte i perquè, en conseqüència, s’hi ha aplicat amb un grau d’exigència inusual que li ha estalviat, almenys, els vicis de la pressa i la incontinència. Unit a la revista Abalorio des dels inicis, hi publicaria el 1985  la separata Destrucció de la paraula o inici del silenci?, a què seguirien la carpeta Inventari, en col·laboració amb el també poeta i artista plàstic Manuel Bellver, el 1986, i el poemari Les despulles del somni, de 1987. Amb Epíleg (2001, premi Jaume Bru i Vidal) i L’amarga puresa del do (2004) més aquest Cant de manobre, Rafael Català sembla haver trencat els maleficis del silenci editorial i endinsar-se decididament pels viaranys de la seua creació poètica.
Els poemes de Cant de manobre, en sintonia amb la producció poètica anterior, són construccions de llarga cadència que giren, amb matisos i variants, al voltant d’uns eixos temàtics ben definits: la meditació metapoètica, el pas del temps, la memòria i l’oblit, l’amarguesa de viure, el silenci i la mort, la contemplació del paisatge, entre d’altres. Dividit en tres parts, ocupen les reflexions sobre el sentit i naturalesa de la pròpia escriptura els 14 primers poemes, amb un intent de conciliar la necessitat íntima de l’expressió poètica, indissolublement lligada a la biografia del poeta i presentada, malgrat la reiterada desconfiança envers la paraula com a mitjà per atènyer “el misteri”, sota un caràcter salvífic, amb la de “fer-se oir”, és a dir, la de poder contribuir a la perfectibilitat del món. A la segona part, dividida en 11 peces, el poeta se centra principalment en la naturalesa efímera i transitòria de la vida, amb poemes fonamentals per entendre’n l’entrellat com “Sota la cendra”, “Domi manere convenit felicibus” o “Temps de barbàrie”. Per fi, a la tercera part, la més extensa amb 21 poemes, el lector assisteix a un desplegament temàtic que deixa el material obert a futures indagacions, amb l’accent posat en un to més marcadament moral i la recreació, per exemple, del símbol de “l’àgora” com a espai a ocupar per contrabalançar el silenci (actitud vital i refugi) i l’expressió de la necessitat de recuperar el somni i la utopia: “No temes els fracassos / i públicament confessa a l’àgora / desistiments dolorosos; / desemmascara l’opressor / i seràs lliure. / Fes del poema / veu interior / d’una esperança que ell proclama”. El moviment del pensament poètic s’ha resolt, per una vegada en aquesta poesia essencialment desolada, en un sentit positiu, en una actitud combativa. En la reescriptura del mateix poema en què sovint consisteix la pràctica poètica Rafael Català ha aconseguit amb aquest treball transgredir els propis límits. La porta s’ha obert generosament i la casa s’ha omplert d’una llum diàfana.


Publicat a Saó núm. 313, gener de 2007.

                                         Rafael Català (a l'esquerra de la imatge) i Manolo Bellver.
                                         Fotografia extreta del bloc Els papers de can Perla de Manel Alonso.

Línia de flotació

El senyor Font de Mora ha decidit morir matant, cosa que vista la necrofílica passió amb què ha desenvolupat el seu treball al front de la Conselleria d'Educació (sic) tots aquests fúnebres anys, no ens estranya gens. Així, mentre passa a millor vida (això segur), i després dels globus sonda que va llançar per preparar el camp de batalla i que acabaren amb la llufa de la citizenship i la introducció del xinès mandarí a l'escola –recorden aquells acudits sense gràcia?–, ha decidit fer un salt qualitatiu en la seua guerra: torpedinar l'ensenyament en valencià. Com en les maniobres anteriors els torpedes de Font de Mora, fabricats en les armeries d'un PP on abunden indígenes que consideren un defecte parlar l'idioma propi, vénen camuflats de plurilingüisme. No sabem com aquesta gent, que per regla general viu còmodament instal·lada en un sol idioma, el castellà, gosa parlar de plurilingüisme, ni per què planifica des de la política més rudimentària d'esquena a lingüistes i pedagogs. Sota el maquillatge de la modernor, però, no hi ha més que una simple empanada (diu que inspirada en la gallega, que allà ja se'ls indigestà). El torpede, per fi, viatja directe contra la línia de flotació de la societat valenciana: el sistema públic d'ensenyament i la llengua. Perquè el programa d'immersió que més o menys representen les línies en valencià ha estat l'únic que s'ha revelat eficaç per al domini de les llengües i la qualitat acadèmica dels estudiants. Només a través d'ell s'ha pogut pal·liar en part el greu desequilibri que el valencià pateix en tots els àmbits de la vida social, prestigiar-ne l'ús i obrir una tímida finestra a la seua recuperació efectiva. Parlar de percentatges i equidistàncies sense tenir en compte la realitat concreta i penosa en què malviu el valencià és la millor manera d'avançar la seua necrològica. Té pressa Font de Mora per disseccionar aquest cadàver. Però el que la societat valenciana, l'ensenyament i la llengua necessiten no són funestos forenses sinó metges autèntics. De les set matrícules d'honor de segon de batxillerat del meu centre, sis són de línia i cinc són xiques. El següent torpede podria ser apartar les dones de la inútil dedicació a l'estudi. Les seues armes són per fi de destrucció massiva.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 4 de juny de 2011.