Déjà vu

Diuen que des de 1977 no hi havia hagut lluna plena la nit de nadal, fenomen que es repetirà d'ací a dinou anys, i no em pregunten per què. Tampoc és freqüent que les temperatures d'aquests dies siguen tan altes que pugues seure a la terrassa d'un bar com si estiguesses en abril. Malgrat aquestes excepcions, però, potser aquestes són les més reiteratives festes de totes i quan més ens assetja la sensació del déjà vu, no com a fals record sinó com a certitud que moltes coses es repeteixen efectivament fins a la nàusea. Deu ser que som animals de costums –o de records, com volia Estellés– i que per molt que fantasiegem amb les novetats (per això vam inventar els regals, i la publicitat, i els viatges, i…), el que realment ens agrada és repetir-nos. Les festes i les tradicions són això bàsicament, el ritual de certs automatismes, un espill on mirar-nos per certificar que encara som en aquest món i que hi som perquè vivim coses que no depenen de nosaltres, músics que en el millor dels casos ens limitem a tocar el propi i humil instrument, amb més o menys destresa, en una orquestra multitudinària i sincronitzada que no sabem qui dirigeix. Hi ha a qui el nadal se li fa costera amunt, i és comprensible, per les mateixes raons per les quals agraden a la majoria. Fins i tot per als qui vam despullar la festa de qualsevol vel·leïtat teològica i tot i mantenir-ne el decorat, betlems i nadales inclosos, la celebrem d'una manera emotivament atea i escèptica, també val la teoria de la iteració. Això vol dir –passe'm el lector el vagareig per coses tan improbables– que si ens en canviassen de sobte l'escenografia, de dalt abaix, ens produiria el mateix efecte que si ens miràssem a l'espill i no ens hi veiéssem reflectits, com en les pel·lícules de vampirs. El que més m'agradava dels meus nadals alcoians és el que més trobe a faltar a València: aquell punt especial d'ebullició dels afectes que tan bé s'expressa fent la volta als ponts i que eixampla el cercle de l'estima, d'una manera que sempre em va semblar molt natural i civilitzada, des de la família a tot el veïnat, amics, coneguts i saludats i fins desconeguts i passavolants. Però també ha volgut enguany que hi hagués eleccions quasi caient-nos al putxero de nadal. Això ha incrementat la consciència del déjà vu quasi fins a extrems paranormals. Heus ací de nou, en la ressaca postelectoral, el primer discurs del nou monarca assetjant-nos per terra, mar i aire. Un discurs vell, el mateix de sempre, si de cas més sentidet de sal espanyolista, més parcial, menys conciliador i condescent que les pirotècnies a què ens tenia acostumats el seu papà en èpoques de més aparent bonança. D'aquesta repetició, com de la de la cançoneta dels xiquets de San Ildefonso de Madrid (que enguany, ara que ho pense, no vaig sentir enlloc), la de l'obligació dels regals, el consumisme pantagruèlic, el torpedeig immisericorde de la lacrimogènia com a excusa per a la venda (de la cabra la majoria de les vegades), i unes quantes estúpides iteracions, si de mi depengués, en faria taula rasa i em quedaria més ample que llarg. I bones festes.

[Publicat també a Tipografia La Moderna, dissabte 26 de desembre de 2015.]

[Fotografia d'Emili Vilamala publicada a l'ara.cat.]

Confessions d'un votant

Si no em fallen els càlculs, les de demà seran les eleccions que fan quaranta-una en el meu còmput personal, d'ençà que em van permetre votar l'any 1977. No sé a hores d'ara si posar-les en l'haver o en el deure del meu compte, que això va a dies per a qui no ha apostat mai per cavall guanyador (siga el que això signifique). En el fons fa ràbia pensar que el vot –i deixant de banda la retòrica de les conquistes democràtiques del poble– depenga d'una concessió, d'un permís que el poder atorga de més bona o mala gana, amb més o menys inconfessables propòsits. Que un no haja nascut, vaja, amb el dret inqüestionable i natural de ciutadania davall el braç i poder votar-ho tot –tot el que es pot votar, vaja. Així, m'he entretingut comptant l'itinerari de les meues (i ja em perdonaran el possessiu en una cosa tan "impersonal" com la que ara ens ocupa) votacions: 12 a les Corts espanyoles, 3 referèndums, 10 municipals, 9 al Parlament valencià i 7 a l'europeu fan la bonica suma de 41 conte­ses electorals. I repare encara en un detall: llevat del plebiscit de ratificació de la Constitució espanyola, en què era partidari de l'abstenció (prou que ho he lamentat després: hi havia d'haver votat en contra), he votat sempre que, ai!, m'hi han convocat. Per sort, el meu és un vici compartit per molta gent, tot i que també n'hi ha molta, de vegades la majoria, amb el vici contrari (si hi ha vicis contraris o llibertats incompatibles, que probablement no), el de no votar, per deixadesa, impossibilitat o consciència. Tot i saber que les votacions no són l'únic paràmetre per mesurar la qualitat democràtica d'un país (ni que només siga per fer bo l'adagi que diu que feta la llei, feta la trampa, incloses les lleis electorals espanyoles i valencianes, tan beneficioses per a l'statu quo i, doncs, a la perpetuació d'injustícies, desigualtats i pri­vilegis), sé que no hi ha democràcia sense votacions més o menys lliures. Tampoc no m'agrada fer-ne un gra massa ni se'm sol omplir la boca amb hipèrboles com "festa de la democràcia" i similars (de no ser en el cas més que hipotètic de grans majories en què hi guanyassen els "meus"). Però vote sempre i sempre hi perd o sempre hi guanye, qui sap. Perquè no faig del vot un acte de fe sinó de responsabilitat, una responsabilitat que col·loque al costat de totes les altres de la vida cívica i democràtica. Votar és per a mi –pas de puça, de pardal o de llebre ara que som a les portes del solstici d'hivern, encara que no ho semble– una possibilitat de millora, una ocasió d'acostar horitzons sempre llunyans. Vote per eixamplar les llibertats democràtiques i els drets dels treballadors, la meua llibertat i la del meu país, i mai per delegar en ningú el que només depén de mi. No vote eslògans fàcils ni promeses de fum, no vote sols banderes sinó sobretot abanderats (seguesc també en això les sàvies recomanacions del mestre de Sueca), i només si em són propers i reconeixibles. Com en tantes ocasions anteriors (ara, feta la suma, ja podem dir-ho) m'adreçaré a l'urna que em pertoca amb una papereta incerta en la mà i votaré per aproximació, convençut que l'esquerra valenciana possible encara és molt lluny de la que crec necessària per al país i per al poble que li dóna vida i sentit, que s'hi presenta dividida i una mica coixa de projectes. Però votaré, una vegada més, esperant que el meu vot contribuesca a la fi del bipartidisme i valga per empènyer la ruptura d'un règim insostenible. Votaré dubtant si diumenge haurem fet un pas de puça, de pardal o de llebre, però conscient que el vot indispensable no m'eximirà d'altres responsabilitats indefugibles i que ningú no votarà per mi ni per nosaltres, que ningú no ens concedirà allò que no siguem mereixedors de guanyar amb el nostre esforç col·lectiu, dia a dia, que no hi ha més llibertat que la que es conquista. També amb els vots, amb cada vot.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/, dissabte 19 de desembre de 2015.]

Allò que roman

Isabel Robles, Les sabates i altres poemes. Premi Ibn Hazm Ciutat de Xàtiva 2013. Bromera poesia núm. 108. Alzira, octubre de 2014.

· · ·

«Tot el que dura costa de guanyar; / tot allò que roman deixa solatge». Aquests versos pertanyen al poema «Paisatge càrstic» de la segona part, Més que literaris, del llibre que ressenyem i podrien funcionar com a divisa per entendre com Isabel Robles concep la seua escriptura, o l'escriptura en general, en tant que procés i com a punt d'arribada, com a aconseguiment i fixació. Per molt que el poema citat evoca unes lectures públiques de poemes a l'interior de les coves d'Arrikrutz i Vilenica, casos particulars i ben concrets, com sol passar en la poesia de la nostra autora la maniobra poètica rau precisament a elevar a categoria i generalitzar certes anècdotes i experiències vitals, sovint recreades amb tot luxe de detalls en els poemes. Els processos geològics, tan lents en termes humans, i les lleis de l'erosió encarregades de motllurar les entranyes de la terra amb les formes més belles, suggereixen la lentitud i bellesa mateixes de l'escriptura. A la cavorca convertida en «metàfora d'aquell úter matern» vibren les estalactites del llenguatge humà, les paraules, entre espectaculars formacions geològiques, una conjunció que remunta el riu del temps en un sentit també històric i que recrea efímerament un retorn als misteris inicials, als llocs primigenis de la humanitat.

A propòsit de l'aparició en 2009 del Llibre dels adéus ja vam tenir ocasió d'escriure (Saó núm. 339, de juny de 2009) que «el llenguatge poètic és per a Isabel Robles més sovint una eina de prospecció analítica de la realitat (i en ajuda d'això hi ha el distanciament crític de la ironia) que d'emotiva afirmació, tot i que de vegades aconsegueix una síntesi entre ambdues perspectives». A la vista de Les sabates i altres poemes no sembla sinó que aquelles impressions es confirmen ara. En aquest sentit, la poesia d'Isabel Robles (Alhambra, Ciudad Real, 1948) se situa una mica contracorrent de les tendències hegemòniques actuals, tant de la poesia feta per homes com de la feta per dones, i s'acosta a la de, per exemple, un Gabriel Ferrater, més segurament pel camí de les preferències compartides per la poesia anglosaxona. Així sovint els poemes d'Isabel Robles es construeixen com assajos breus que, a partir d'una experència narrada/evocada, plantegen una proposta moral. Si en els plats d'una balança imaginària (i segurament massa tòpica i reduccionista, però útil per al nostre propòsit d'ara) col·locàssem en un costat l'emotivitat d'arrel més o menys romàntica i en l'altre la racionalitat il·lustrada, no hi ha dubte que la balança es decantaria pel costat d'aquest segon plat, amb la qual cosa el pensament feminista que es troba en l'epicentre de la sensibilitat i de la creativitat poètica de l'autora ha aconseguit negar el tòpic que assimila la poesia femenina amb la sensibleria més o menys explícita o amb la manca d'intel·ligència i de profunditat intel·lectual. Perquè la d'ella és precisament una magnífica mostra de la poesia entesa fonamentalment com a eina de coneixement, de prospecció, d'indagació en la realitat pròpia i en la circumdant, més que no pas una manera més o menys elegant de satisfer el desig o la pulsió expressiva. No hi ha ací a penes lloc per a la improvisació, la troballa fortuïta o el joc balder (narcisisme que l'autora ja atacava explícitament en l'anterior llibre) que de vegades tant enllegeixen les construccions poètiques, ni per als fantasieigs del que presumptament fuciona, és a dir, ven i pretén passar gat per llebre. Al contrari, dreta damunt la terra de la realitat amb unes belles sabates, Isabel Robles escriu amb delicat sentit de l'austeritat i l'equilibri, sense estridències ni havent d'alçar innecessàriament la veu, atenta a construir la perdurabilitat poètica amb els maons del coneixement i la intel·ligència i completament aliena als mel·liflus cants de sirena que fan naufragar tantes naus. El lector agraeix la suavitat d'una dicció plena de saviesa, equilibrada i profunda. L'emoció, que hi és (no hi ha poesia sense emoció) i a dojo, és sempre controlada pel principi d'austeritat i equilibri de què ara parlàvem, puix que és aquesta l'única manera de fer-la productiva, perdurable, alliçonadora i compartible. Llegiu amb atenció en especial aquestes peces mestres que són poemes com «El primer vol», «Sabates a la vora del Danubi», «Les sabates al metro» o «Reminiscències». Hi tenim solatge dens per fruir bona cosa i una veu que guanya en precisió i potència a cada nou lliurament poètic.

[Publicat a Saó núm. 409 de novembre de 2015.]

[L'autora en una lectura poètica al casal de debat Els Quatre Gats de Meliana. A l'esquerra de la imatge, Montserrat Anfruns.]

Què fer?

Potser devem al llarg i tortuós govern d'Aznar haver caigut per fi en el compte del frau en què anava consistint la democràcia espanyola. Les sospites mai esvaïdes que la transició havia estat al capdavall un fracàs en tota regla (constitucional i no) i que aquell vestit prêr à porter ja tenia descosits impresentables van convertir-se en certituds per a molts ciutadans i en una fartera que no sempre mostraven ni enquestes ni votacions. Amb l'anàlisi de l'aznarato la lucidesa de Vázquez Montalbán ajudava a desmuntar aquella paradeta i ens catapultava directament al malson dels concordatos, els generalatos i aquelles dosis excessives de bicarbonato que mai no van servir per cicatritzar les úlceres del franquisme. Si el franquisme, políticament i socialment, era tan viu després de tants anys de mort el sàtrapa, com Aznar va fer evident sobretot en els dos moments més crítics del seu mandat, les manipulacions a compte de les víctimes de l'atemptat d'Atocha i l'orgia sanguinària de la guerra d'Iraq, les excuses muntades sobre la "jovenesa" de la democràcia espanyola ja no tenien sentit. Els valencians vam tastar el xarop amarg del PP per partida doble i sense interrupcions i vam passar de les mels simulades de l'èxit (de certes i selectes butxaques, no cal dir-ho) als abismes de la crisi manifesta en un tres i no res. Qui, vist el que hem vist, i després de tants bacs, encara manté intacta la fe en el sistema és que no té ulls a la cara o que hi viu còmodament instal·lat a costa de molta misèria. La fartera popular, sovint òrfena d'alternatives, a penes s'hi ha mostrat –sempre a la perifèria o a les grans ciutats– en canvis en els comandaments d'ajuntaments i governs autònoms (i, òbviament, en el procés d'independència de Catalunya). Que tot era, en efecte, lligat i ben lligat, ho vam poder veure amb el reciclatge inodor del franquisme, o en l'entrada de calbot a l'OTAN, però també en l'entronització del bipartidisme, en l'extensió i sistematització de la corrupció i en els trencaments dels equilibris nacionals (i malabars) de la transició. El vergonyós i tàcit espectacle del rei abdicat i del rei coronat potser és, juntament amb el control exhaustiu dels mitjans de formació de masses, la cirereta més vistosa del gran pastís podrit. Ara com fa quaranta anys el pèndol espanyol oscil·la entre transició (o nova presa de pèl) i ruptura, amb possibilitats aquesta més aviat escasses gràcies als pactes entre els partits dinàstics i els impulsats per al recanvi (C's sens dubte, Podemos amb matisos) i els condemnats als llimbs mediàtics (les variables d'IU i tots els perifèrics). El pastís sembla resistir de moment tota la gana. La dreta, ben probablement, renovarà majories a Espanya. Canviaran algunes coses perquè no canvie en res l'essencial. Què fer en aquestes circumstàncies?

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/, dissabte 12 de desembre de 2015.]

L'àguila negra

Fa un dia més aviat fresquet i lluminós, d'autèntica primavera d'hivern, en què podria ser que res no fos mesquí. Després del treball s'ha amanit un dinar frugal i saborós, amb pasta a la salsa de mostassa i salmó fumat, recepta que acaba d'improvisar i que paladeja amb un vistiplau discret, nous i una poma, tot acompanyat d'una copa generosa de Vermell 2012 del Celler del Roure de Moixent, amb què darrerament sondeja les delícies del vi dels Alforins criat en gerres de fang soterrades, a la manera antiga. No hi ha faltat una tassa de bon cafè i un rotllet d'anís que ha trobat a la panera. A la TV3, que encara ha de veure per internet, el telenotícies del migdia passa allà lluny i arriba al menjador com un instrument de vent amb sordina, colors i mapes del temps. No sap per què, quan ha acabat de desparar taula, just en el moment d'alçar-se de la cadira, ha començat a cantar L'àguila negra, senyal inequívoc que ja devia dur la cançó removent-se pels racons de la desmemòria feia estona. Ell la coneixia per la versió que Maria del Mar Bonet gravà en 1981. Perquè –ho sap ara, després d'haver tafanejat una mica per la xarxa– es tracta d'una composició original de la cantant francesa Barbara, inspirada en una sonata (quina?) de Beethoven i enregistrada en 1970. Potser és mania del costum, però tot i que Barbara se li ha revelat des de la primera nota com una cantant primorosa, encara s'estima més escoltar-la en la veu de la mallorquina, aquell crescendo majestuós com el vol solemne i cadenciós d'una àguila, la veu de la Bonet que embolcalla i acarona, de vellut, de seda, de profunditats palatals… És una d'aquelles cançons que es presten molt bé al cant coral. I així la recorda, entonada a duo o amb polifonies més àmplies, en els dies ja remots de la seua joventut, amb la claredat dels cels oberts i l'ombra amenaçadora de l'ocell negre que desvetla el son d'un infant, feta dels materials agredolços de la malenconia, atracció i refús a parts iguals, ingravidesa del vol, odi i amor. Continua la recerca, com qui busca explicacions als capricis d'un record i al glop sobtat des d'on irrompen certes cançons, i descobreix que, segons explicà Barbara en unes memòries d'última hora, la cançó és el transsumpte poètic i melodiós d'una relació incestuosa forçada pel pare de l'artista. Eminents psicoanalistes, de llavors ençà, s'han dedicat a resseguir els símbols que fins ara velaven els misteris poètics de la cançó: el son, el llac, l'àguila negra, el robí i el diamant blau, el bec i el coll, el núvol blanc i el país d'altres temps. Potser tot això explica un poc el que la cançó ha tingut per a ell d'inquietant, d'ambivalent (com el plaer de la tristesa), però deixa intacte al capdavall el misteri de la seua composició. La versió de la Bonet és de Delfí Abella, psiquiatre integrant d'Els Setze Jutges. Psiquiatre, es repeteix. El cercle es tanca. Barbara va morir en 1997. A l'interior de cadascú i per l'aire límpid sempre vola una àguila negra.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/, dissabte 5 de desembre de 2015.]

[Maria del Mar Bonet i Manel Camps, L'àguila negra.]