Miquel Grau

D'assassinats n'hi hagué molts abans d'aquell i n'hi hauria molts després, ací i allà, oblidats a les vores dels camins i els fossars segellats, a les presons, els camps i les muntanyes, els calabossos i les casernes, tremolant de fred i estupor en els silencis de calç i en la flama trèmula de les petites memòries personals. Però Miquel Grau tenia vint anys i estava enganxant cartells que convocaven a la Diada del País Valencià l'octubre de 1977 quan una rajola llançada des d'una finestra a la Plaça dels Estels pel feixista Miguel Ángel Panadero Sandoval li va destrossar el cap. Aquell jove alacantí, militant del Moviment Comunista del País Valencià, es convertí en mala hora en el primer mort valencià de la transició i en el símbol de la lluita per les llibertats nacionals i la democràcia. El seu assassí, fill d'una família afavorida pel franquisme amb concessions en el negoci de les benzineres i propera a Fuerza Nueva, fou condemnat a dotze anys de presó en 1978, però gràcies a un indult del govern de Suárez a penes si en va complir quatre. Avui és procurador de justícia i té despatx a València. La història de la immunitat d'aquella transició en fals que legalitzà la desmemòria a canvi d'un molt limitat sistema de llibertats es tornaria a repetir arran de l'assassinat a Montanejos de Guillem Agulló a mans de Pedro Cuevas, que tan sols complí quatre (nombre ja convertit en xifra de la vergonya) dels catorze anys a què fou sentenciat. Ni els tímids avanços de la Llei de Memòria Històrica de Zapatero, paper mullat a tots els efectes, ni els quasi quaranta anys transcorreguts des de la mort de Miquel Grau han servit de res per a l'aplicació de la justícia i la restitució de la dignitat de les víctimes i el reconeixement històric. La democràcia espanyola va nàixer en la sotsobra del pacte pel silenci, la inviolabilitat dels privilegis de classe, l'aplicació de l'argamassa monàrquica per mantenir-ho tot «atado y bien atado» i la camisa de força contra pobles i nacions, i dóna mostres, a Alacant com a Barcelona i arreu, d'una deriva que no ha acabat ja en naufragi gràcies al fort control dels mitjans d'evasió de masses que exerceixen les grans corporacions amb seu a la capital del regne, el conreu sistemàtic de l'analfabetització de la desmemòria i la mala salut de ferro dels grans partits del poder. Miquel Grau i Guillem Agulló, amb tot, van tenir els seus cantors en Al Tall i Obrint Pas respectivament, i després de tants anys en què a força de cantar i de plantar cara a la ignomínia començaven a ocupar el seu lloc en el reconeixement oficial i en el degut homenatge del seu poble, una nova mort els amenaça. Un jutge d'Alacant ha revocat, amb la (seua) llei a la mà i a petició del PP, la decisió democràtica de l'ajuntament de dedicar un carrer de la ciutat al primer assassinat de la transició. Fa feredat veure la fotografia del funcionari de torn arrancant el nom de Miquel Grau i restituint, en el que podem anomenar el jorn dels miserables, el de l'aviador franquista García Morato i els altres feixistes que tornen a senyorejar impunement els carrers de la ciutat. Aquesta és la seua constitució i la seua llei, aquesta és una vegada més la derrota de la civilitat i la democràcia, la nostra derrota.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 25 de març de 2017.]

Pau

L'hivern ha estat desacostumadament dur també a la Marina. La imatge insòlita del Montgó, les platges i fins el jardí vora mar (com en la novel·la de Mercè Rodoreda, sí, però de fet ja hi havia una vil·la ací al costat, avui transformada de dalt a baix però encara dempeus, que es deia igual, Vora mar Victoria, el nom de la primera propietària) coberts de neu era rigorosament inèdita en la nostra memòria. Tot i que també generós de pluges que han deixat la terra ben assaonada, els arbres se n'han ressentit, especialment l'olivera gran i la garrofera, que amb la primavera a les envistes i ja ben palpable en els dies lluminosos d'aquests idus de març presenten un aspecte abatut i trist, amb branques nues que no presagien res de bo. No viuen, certament, en el seu hàbitat més favorable, ja ho sabíem quan els vam trasplantar, però hi va pesar més el desig de la seua companyia que les raons assenyades de la botànica. En qualsevol cas, la mar i les seues ventades amarades de sal és enemiga declarada de la majoria d'arbres. Només les invencibles acàcies i els tamarius, i les palmeres (que no són arbres) hi prosperen. L'amenaça de la sequedat, amb l'ajuda de la mà humana i el concurs de la primavera, no menys enterca, potser salvaran garrofera i olivera. Tímidament el magraner i la prunera, a qui ja entonàvem el gori-gori, han tret brots nous. Els seguirà la llimera, que en l'esforç de fer quatre llimes també ha quedat exhausta, mentre el magnolier, el més vell i esquifit del planter, potser tornarà a concentrar les seues energies per donar a llum un parell d'immenses flors blanques, i gràcies. Per celebrar l'arribada de l'estació benigna hem plantat roses, hibiscus i romer. També celebrem el naixement de Pau, el nostre segon nét, plançó de dos dies nascut en bona hora, sa i tranquil en la seua fragilitat que  inspira tota la tendresa del món. Ja fa mesos que els seus pares li van posar el nom, gairebé des del dia que van saber que havia quallat la feliç conjunció, si no abans, abans del principi, perquè sens dubte és més fàcil parlar amb algú o referir-s'hi si ja compta amb la identitat que concreten els noms. Pau, doncs, com un arbre preciós que pujarà amunt, a recer de maltempsades que de tant en tant l'hauran de tocar (esperem que només de gairell, i amb mals en tot cas reparables). Malgrat que d'acord amb una certa tradició que s'emmiralla en la il·lusió dels noms com a signe de la permanència a l'avi li hauria agradat que hagués heretat el seu nom, trobe al capdavall que Pau sona molt bé, potser immillorable, i que és un nom ple de ressonàncies, feliç en la seua radical polisèmia, redó en el seu monosíl·lab, obert en la seua línia prosòdica i en la seua concisió de diftong decreixent. No li mancaran al xiquet, mentre va creixent, exemples prodigiosos del seu nom on aixoplugar-se. Músics, artistes, poetes... Però això són jocs d'endevinalles per entretenir tardes mandroses. El que val és que Pau ja té un nom, que ja pertany a aquest món, i que ell mateix, amb el temps, esdevindrà un món en ell mateix. El que és menester, com deien els vells, és que siga bo, i fort, i digne i lliure, feliç enmig de tots els esclats de primavera que l'esperen, en cada retorn de Persèfone, amb les seues flors i les seues esperances. El que és menester és que visca plenament el temps que li serà concedit, que sàpia arreplegar brins de saviesa, que aconseguesca dotar de sentit la pròpia vida. Pau encetant horitzons, acumulant forces. El miracle de la vida.

Senyor pirotècnic

La setmana ha estat generosa en agradables sorpreses. I com que tampoc no han faltat les habituals reinicidències en els despropòsits del xou celtibèric, hem pogut passar-hi amb els humors raonablement equilibrats. Apuntem en l'haver de la primavera que ja s'ensuma la històrica i prodigiosa remuntada (paraula ja incorporada al lèxic de l'italià) del Barça. Però com que la premsa del món mundial ha esgotat tots els adjectius i més del cas, paladegem una vegada més les síl·labes dels herois, tots homes, del Dia de la Dona: Suárez, Iniesta, Messi, Neymar (2) i Sergi Roberto, el llorejat xiquet de Reus. Amb aquest precedent insòlit ja no sembla tan difícil la independència, per molt que se m'objectarà –amb raó– que les comparacions són odioses. Però com diuen al meu poble: el que va davant va davant. Afegim al còmput optimista la inauguració a València dels cinemes Alba Texas, l'antic Albatros, una iniciativa del director Ventura Pons que ofereix bones reposicions subtitulades en valencià a tres i quatre euros i matinals els diumenges per al públic infantil també en valencià. De no menys històric que la victòria blaugrana podem qualificar el projecte. Acabem amb l'anunci del nom per a la RTVV, que porta una à que encara dubta si unir-se a un punt o a mèdia, i les primeres declaracions de la flamant directora, Empar Marco. No em negaran que les tres novetats al·ludides són un magnífic prolegomen a la primavera (no solament meteorològica) que ja s'ensuma amb la flor del taronger que el dijous va començar el seu esclat. Però hi ha la calç com hi ha l'arena, n'hi ha de verdes i de madures, i no tot poden ser flors i violes. El pirotècnic ocult, d'exactitud mil·limètrica, ja ha rebut l'ordre, compte arrere per a l'orgia in crescendo del soroll que porta aparellada aquesta astènia marçosa, una estranya levitació amb què el cos indefens es defensa de la brutal descàrrega. Carrers i avingudes impúnement ocupades no solament pels anomenats monuments fallers sinó també pel que en diuen `paradors´ d'una activitat frenètica que no para més que per a la diària ingesta de bunyols i xurros. Reconeguem, tanmateix, l'esforç de Ribó, l'alcalde de València, per democratitzar almenys el balcó principal del consistori, fins ara monopolitzat per tota mena de ninots feixistoides o directament feixistes. Com els que s'arreceren als llocs més inexpugnables de l'estructura falleril i que, verbigràcia, pretenien nomenar faller d'honor [sic] la Fundación Francisco Franco. Si algú albergava dubtes sobre la finalitat del control de les denominades festes populars (incloses, ai, les de moros i cristians), que observe l'obstinació amb què les caparres s'aferren al cos de la víctima. Més sinistres: la reinstauració dels noms franquistes als carrers d'Alacant per via judicial a iniciativa del PP, per a vergonya de la memòria històrica i una democràcia en fallida permanent. Què més? L'enèsima vaga a l'ensenyament i Rajoy fent-se el suec. La demanda balear per facilitar la mobilitat dels illencs amb una tarifa raonable per a vols i vaixells i l'olímpic menyspreu de la majoria del corró. La pregunta en anglès d'un periodista en roda de premsa i Rajoy fent-se alguna cosa més que el suec. Tan difícil seria posar-li un intèrpret o que la festa d'uns es fes sense agredir els altres? Per exemple. Ai, senyor pirotècnic.

[Publicat el dissabte 11 de març de 2017 a Tipografia La Moderna.]

  

Fills de Procust

Instal·lats a perpetuïtat en un maligne infantilisme, pretenen reduir la realitat (complexa, esmunyedissa, rica i diversa) a la mida dels seus dogmes intocables. El feixisme és polièdric, pot posar-se camisa negra, blava o terrosa i laica o la casulla ultracatòlica, però sempre fomenta l'odi i la instransigència a major glòria d'un estat de coses que garanteix la injustícia i els privilegis de casta i classe. En la seua versió més lleugera, eficaç i perillosa, pot declarar-se fins i tot defensor de la democràcia mentre això beneficie els seus interessos. La serp adapta bé el seu cos a la forma i grandària de l'animal que s'engul. Amb la mateixa vehemència amb què demana reprimir qualsevol dissidència, exigeix la llibertat d'expressió per escampar la seua fel verinosa. Es pot dir FAES, Manos Limpias o Hazte Oír i disfressar-se de defensor de la vida, però no dubta ni un instant a apropiar-se del nom d'Espanya i enlairar el seu martell d'heretges o invocar Santiago per tancar-se en banda i imposar a totcristo la claustrofòbica unitat de destí de la seua pàtria. En absència de fogueres i forques, paredons i garrots vils, jueus, bruixes i altres peces a qui penjar sambenets, la croada contemporània s'acarnissa amb especial virulència contra la llibertat sexual, sempre fora del control de la jerarquia, sempre díscola i pecaminosa. Enfonsant les seues peülles en la ximplesa arcaica del sentenciós «al pan pan y al vino vino», aplicat rutinàriament al paisatge infinit i ple de matisos de la identitat humana, una d'aquestes organitzacions feixistes, Hazte Oír, pretén escampar el que ja es coneix com transfòbia (contra lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals) a bord d'un autobús pintat amb missatges per als xiquets (la pederàstia sol ser una de les marques de la casa) que anatemitzen formes de vida que no ajustades al seu dogma. La reacció en defensa dels drets de les persones, però, no s'ha fet esperar i tres velles capitals republicanes, València, Barcelona i Madrid més la Bella Easo basca, han vetat, llei en mà, la presència d'aquests altaveus burells de l'odi i la violència. Arran d'això la premsa més compromesa ha informat a bastament sobre els vincles d'Hazte Oír, capitanejat per l'advocat Ignacio Arsuaga (parent al seu torn de l'inefable Rodrigo Rato) amb la secta integrista mexicana El Yunque. I una dada eloqüent sobre com el feixisme més light sovint empara les seues forces de xoc més audaces: Hazte Oír fou declarada associació d'«utilitat pública» en els temps en què Jorge Fernández Díaz (sí, exacte, el de l'Operació Catalunya i similars perles) comandava el Ministeri de l'Interior. El bandit Procust tallava els peus dels seus hostes o n'estirava els membres fins a ajustar-los a la mida dels seus llits. Força sàdicament la vida i la realitat perquè càpien còmodament (i amb gran dolor de les víctimes) en la indigència de la teua ment i en la butxaca dels teus interessos. Teseu acabà finalment amb Procust i els seus suplicis. El nostre heroi d'avui branda les armes de la democràcia, la llibertat i la cultura, que és complexitat, contra la temptació dels populismes simplificadors i autoritaris.

[Publicat el dissabte 4 de març a Tipografia La Moderna.]