Manicura

Les ungles són l’element més visiblement animal dels humans, recialles antropològiques de quan no havíem inventat encara armes més poderoses ni eines més pràctiques. Per això es va inventar la manicura, tècnica o art (depén de com es mire) que busca convertir el que la natura ens ha donat de sinistre i abominable en una cosa acceptablement bella, dissimular el que en nosaltres hi ha de pantera o de voltor, vaja. La literatura de terror s’ha nodrit amb profusió de l'animadversió cultural envers les ungles, que la manicura manté a ratlla perquè no es transformen espontàniament en urpes. Què seria de les bruixes dolentes dels contes sense unes bones i lletges ungles? A qui espantarien els ullals de Nosferatu si no tinguessen el suport d'unes temibles ungles? Saber que les ungles, com el cabell, continuen creixent després de morts situa aquestes formacions epidèrmiques directament en el fosc territori d’ultratomba. També plantegen, a un nivell més elemental, un especial problema d’higiene ja que estan fetes per escarbotar, arrapar, gratar, arrancar, clavar, accions que posen en contacte amb la matèria més immunda. També són signe de distinció i de classe. Si un les porta brutes (com el poeta: “arrape els teus genolls amb ungles brutes”), no és generalment per gust –de viciosos sempre n'hi ha hagut–, sinó per exigències del treball gràcies al qual d'altres les porten impol·lutes. La cura de les ungles, doncs, és una conquista de la humanitat, una sofisticació cultural imprescindible que solem reservar-nos per a la intimitat o per a establiments especialitzats. Per això, que Alperi, l'exalcalde d'Alacant, imputat en el cas Brugal i premiat per PP i votants amb un escó al Parlament valencià, aprofités un tediós debat sobre economia i ocupació per tallar-se les ungles a la vista de les càmeres no és només una solemne falta d'educació, sinó un insult flagrant a la democràcia i la ciutadania, amb o sense certificat mèdic. El cas també, vist amb un cert optimisme, ens regala una imatge que val més que mil paraules i que il·lustra molt bé sobre la vigent confusió entre allò públic i allò privat, segons el següent axioma: usar el que és de tots en estricte benefici propi (o furtar a mansalva sense complexos). Gràcies.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 23 de febrer de 2013.

[Foto de Jesús Signes.]

L'asteroide

Ja se sap que l’amor, o com es diga, és una bomba de rellotgeria. Sobretot quan va entreverat, com la cansalada, amb coses menys etèries com els diners, el poder o els cotxes de luxe, posem per cas. El que més sorprén d’aquesta història d’amor o desamor, que no sabem molt bé com definir-la, entre Victoria Álvarez i Jordi Pujol Ferrusola, hereu de l’expresident Pujol, amb la dirigent del PP Alicia Sánchez-Camacho en el paper de confident o alcavota i micros detectivescos emboscats entre les flors de la taula d’un conegut restaurant de Barcelona, és un detall sobre el qual els diaris hi han passat quasi de puntetes. Al final d’un d’aquells correus electrònics tan exemplaritzants, d’una qualitat literària situada quasi a l’alçada estratosfèrica de les converses telefòniques gravades entre el Bigotes i el seu amiguito del alma Francisco Camps, i a manera d’estocada letal, la tal Victoria rebla: “¡Viva España y viva la Roja!”. Dit, és clar, amb ostensible voluntat de fer mal, de burxar en la ferida identitària, com la ILP que pretén imposar la matança de bous a Catalunya. Per això diem que l’amor és una arma de doble tall i a la que bades es gira pel costat dolent amb voluntat torturadora, com va fer la tal Álvarez en no ser satisfetes, sembla, les seues pretensions de cobrar comissions de presumptes negocis milionaris que portaria entre mans el seu examant. Tot això, a més, quan l’asteroide 2012 DA14 passa fregant la terra a 28.100 km/h, amb els seus 50 metres de diàmetre i una massa de 130.000 tones. Pedretes erràtiques com aquesta s’acosten al planeta cada 40 anys, però no habitades per cap Petit Príncep que, en el terreny de les fantasies, pogués combatre contra el drac de la corrupció i l’estupidesa, inclosa la derivada del desamor o com es diga. Sumits en el fangar de la crisi i de la corrupció, dues cares de la mateixa moneda, aquestes històries de Mataharis d’opereta, com pedretes enmig l’univers rocós de la misèria, vénen al capdavall molt bé per desviar l’atenció de la podridura sistèmica que ens ofega i que ningú, des del poder, no sembla realment interessat a remeiar. Bon viatge, asteroide.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 16 de febrer de 2013.

El carnaval

Ha arribat el carnaval, com en la cançó, temps propici per a esbravar tota mena d'efusions i de lirismes, sovint de maneres poc reglades i políticament correctes. No fóra carnaval sense transgressió, sense el puntet en què la gota vessa el got, sense la carícia d'allò reprimit i prohibit. El fum negre que s'enlaira per carnestoltes, entre cridòria i rialles, el caos pautat de les disfresses, el joc d'espills on es reflecteixen deformats vicis i virtuts, empudega el cel per restablir els humors vitals ací a la terra, els equilibris necessaris perquè torne el ric a les seues riqueses i el pobre a les seues misèries, com Serrat deia que passava l'endemà de Sant Joan. Per això la disbauxa carnavalesca s'encabeix sense estridències en el calendari cristià i compta sempre (excepte en el franquisme, quan el nacionalcatolicisme hauria prohibit fins l'esternut) amb el vistiplau de l'autoritat competent (o cara visible del poder), que coneix les virtuts higièniques de la festa multitudinària i dels excessos que s'ofeguen en el cercle dels plaers satisfets i en els enfits submisos de les bones ressaques. Ara que com un efecte col·lateral de la crisi econòmica, política i social pels badalls mal segellats del sistema emergeix a la superfície el líquid purulent, fètid i nauseabund de les injustícies i corrupteles digne del terror còsmic d'un Lovekraft, el carnaval comença a manifestar brots d'impaciència. No avisats encara, perquè els mandarins acostumen de viure molt lluny d'allò que els altres anomenem realitat, polítics més o menys vinculats amb el maremàgnum de la corrupció continuen desfilant per les passarel·les mediàtiques i desplegant les més vistoses plomes com paons blaus. I ací hi ha la impaciència del carnaval dels desocupats sempiterns, dels desnonats diaris, dels retallats tothora, dels miserables desassistits per l'estat en caiguda lliure. Ja li va passar a Camps, també en temps de carnaval, que començaven a escridassar-lo pel carrer, i li ha passat al pobre de Ciscar a Sueca. Blasco, Barberà, Cotino i tutti quanti que encara menegen la cua per aquest rodal del regne n'haurien de prendre bona nota i no col·locar-se enmig del carnaval ni disfressats del Che Guevara. No diguem don Carlos Fabra, el dia que aterre en els deutes pendents amb la justícia democràtica. Perquè si el carnaval ha estat fins ara un regulador d'humors, un assaig lúdic de la llibertat, la indignitat està donant pas a la impaciència, i ací o allà es pot tornar a muntar un petroli, com diuen al meu poble, que transforme el carnaval en el necessari carnaval de la revolta democràtica.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 9 de febrer de 2013.

[Crema de La Morca a el Villar, Els Serrans, 2009. Imatge extreta del bloc Villarpipol.]

Cos pedal

És increïble la capacitat d'adaptació dels cossos (amb els seus respectius òrgans, com va establir Darwin) a les seues funcions, determinades al seu torn per l'hàbitat. Clar que per a això cal un temps més o menys llarg d'evolució, de manera que els éssers més ràpids a transformar el seu cos d'acord amb exigències de funcions i hàbitat tenen més possibilitats de sobreviure. Això explica que hi haja cossos, com aquell qui diu, per a tots els gustos. És en la zoologia política, la que ara ens interessa, on els fenòmens d'adaptació corporal són més virulents i accelerats, potser per l'especial agressivitat del medi en què aquests animals viuen. Hi destaquen els vertebrats majors anomenats conservadors, que ocupen extenses praderies on poden depredar a cor què vols, raó per la qual alguns exemplars de l'espècie poden atényer proporcions gegantines i viure un fotimer d'anys. Especialitzats en la conservació a ultrança, mitjançant mètodes legals, paral·legals o directament il·legals, dels seus territoris de caça, per la seua golafreria aquests animals poden arribar a ser molt perillosos per a l'equilibri ecològic. Un exemplar molt vistós d'aquesta espècie és la femella cos pedal, anomenada així pels zoòlegs per la manera automàtica i extremament agressiva, com una matraca que gira sense descans, com defensa el grup de les envestides de qualsevol indici de llum, claredat o crítica fundada. La cos pedal és molt perillosa quan se sent acorralada o és agafada en una mentida, perquè llavors el seu aparell fonador comença a emetre una sèrie de sons estridents i amb el pedal a tota pastilla repeteix mecànicament i separant bé les síl·labes in-dig-na-da. Arribat a aquest grau de paroxisme, els experts recomanen des de fa temps fumigar una paraula tan manida com indignitat i derivats, que tant pot servir per a definir una cosa com la seua contrària (posem per cas, un jove en l'atur o una secretària general del PP nadant en la immensa piscina de la corrupció), agafar el bou del problema per les banyes, o el cos pel pedal, i, en un esforç solidari, inajornable i democràtic enviar aquestes perillosíssimes bèsties a les andrones de la història perquè les praderies tornen a ser habitables. (Aclarim als aficionats al noble art de la bicicleta que tot i la coincidència terminològica, la cos pedal i els altres individus d'aquesta espècie avui en vies d'extinció evoca a tot estirar una bicicleta, sí, amb pedals, però estàtica, que va cavant en terra la pròpia tomba.)

Publicat a Levante-EMV, dissabte 2 de febrer de 2013.