Entre parèntesis

Aquest d'avui és un article que ja he escrit altres vegades. Bé, no en els termes exactes en què finalment t'arribarà als ulls (de la lectura, de l'enteniment, del cor…), amic lector, però sí pel que fa als motius i reflexions que hi aniré desgranant una mica a la impensada, mentre sospesem en cada revolt si val la pena endinsar-se per aquest camí o per aquell altre, o canviar el ritme de les passes, o detenir-nos un moment en la contemplació del paisatge i alenar a ple pulmó i pausadament, com si no hi hagués res més a fer en aquest món. Aquest és més o menys, doncs, l'article que solc escriure quan s'acaba la temporada, com en el cas del d'enguany, o quan recomence la meua cita setmanal amb tu pel setembre. I doncs, com que l'article i jo som dos vells coneguts, em permet aquest to confidencial i gratuït que anem agafant (l'article i jo) com qui no vol la cosa. I em permet tutejar-te per una vegada, lectora o lector (ara sí, diferenciats en gènere, lluny del tic tan capriciós i arbitrari dels doblets, tan fill del llenguatge pretesament correcte, falsament inclusiu, que ja he denunciat altres vegades), perquè he decidit sostraure't de la massa innominada i incorporar-te en el decurs d'aquest article, que és un eco entre els infinits ecos possibles. De fet, abans de triar el títol que deus haver llegit abans d'animar-te a arribar fins ací, he fet una ràpida cerca a l'ordinador per assegurar-me que efectivament ja havia escrit tot el que ara apareix ací organitzat d'una altra manera, variacions d'una música que en el passat ha sonat d'altres maneres. I només d'articles on apareix justament la paraula parèntesi n'hi he trobat El parèntesi, de 2012, un altre El parèntesi, de 2020, i Comentari de text amb parèntesis, de 2016. De manera que una mica per pruïja professional o per dissimular una mica i que no em digues que em repetesc en excés (que sí, que ens repetim, qui no es repeteix quan està condemnat a viure entre parèntesis?), he introduït un parell de matisos: la preposició entre, que m'agrada tant, i el plural de la paraula clau (temàtica, en dèiem en els comentaris escolars).

Els cicles, les estacions, l'etern (mentre durarà) vaivé. Aquesta música de les onades que és l'únic so que entra per la finestra oberta –i ara els lladrucs de Thor i el parrup d'una tórtora. Vivim dins un parèntesi que vam obrir quan vam nàixer i que es tancarà quan morirem. És això, al cap i a la fi, el que vols dir (atenció: ací el tu s'ha trasformat en una altra cosa)? (Tot al capdavall és una qüestió de pronoms personals.) No, jo vull parlar del mentrestant, del que hi ha a dins del parèntesi, de tot allò que anirem omplint amb paraules (sobretot amb paraules). Però també dels parèntesis metafòrics, d'aquells espais que queden com detinguts en el temps esperant que algú hi repare, que algú els allibere del cercle viciós, que els done la possibilitat de transformar-se en discurs, en decurs, en moviment. Parèntesis personals i col·lectius, espais en blanc que s'omplin de silenci, temps d'espera i temps d'esperança, parèntesis oberts que aspiren a la completesa, infinits que malden per concretar-se, allunyament dels sorolls que envisquen la realitat amb la seua substància apegalosa i fètida. Però tot el que és personal és alhora i en el fons col·lectiu, polític. I ja ve el tema dels parèntesis a concretar-se en la seua dimensió política sense haver de demanar permisos (com diria el Miquel Martí i Pol de Vint-i-set poemes en tres temps). L'incís, la puntualització, el detall, els matisos, els excursos, les paràfrasis, els comentaris marginals… són els habitants naturals dels parèntesis. Per això els trobe tan vitals i per això deu ser que els use (ja te n'has adonat?) amb tanta freqüència en aquestes proses. S'acaba la temporada de les columnes i entrem en el parèntesi d'una situació política, la referida al govern del Regne d'Espanya concretament, que està lluny de ser encara resolta. Les hipòtesis que obrin aquest parèntesi són ben interessants. Mentrestant, una de les claus de la governabilitat és guardada a Waterloo, a la butxaca perseguida i menystinguda del president Puigdemont. Un altre parèntesi dins el parèntesi agostenc obri noves expectatives per a satisfer reivindicacions històriques, essencials i mai no ateses, dels valencians a través de l'organització d'un nou espai sobiranista al País Valencià que s'ha fet públic amb el manifest Cal guanyar. Com que som a temps d'aportar-hi alguna idea, matís o especificació al projecte, que supose que és el que s'espera de nosaltres, cride l'atenció sobre la importància dels parèntesis, de la lletra menuda, de les anotacions al marge, perquè l'horitzó polític guanye la claredat de les paraules sense la qual està condemnat a redundar en les tenebres. Voluntat i rigor han d'anar sempre de la mà. D'altra banda, no creus que això de guanyar és una fórmula esgotada en altres projectes polítics? No sona una mica triomfalista, a concurs televisiu, esport o loteria? Guanyar? Perdre? Els bons parèntesis defugen els binomis fàcils. En fi, amic o amiga, que entrem de ple en un altre parèntesi. Que hi tingues una bona estada o una bona travessia. Al setembre veurem de completar aquest parèntesi amb els fils que ara busquen la seua trama i que llavors ja seran passat, dibuix perfecte. Hauran tancat un parèntesi per obrir-ne d'altres. 

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 27 de juliol de 2023.]

 

Torrent

Quan habitem un paratge tan bell com el que aquests dies acull els viatgers, amb consciència de ser-hi de pas, pensem que el món podria reduir-se a unes coordenades com aquestes, a l'espai d'una cabana senzilla i confortable alçada entre la mar i la Serra d'Irta, per exemple. Que a poca distància de casa hi hagués el bosc i camins que porten a platges d'aigües transparents i arena gruixuda. Que per moments la realitat es concentrés en les braçades del nadador, en el silenci que busseja i observa el fons rocós de la platja, en l'ànsia de joc infatigable dels nets a què tothora cal donar resposta, a les paraules que van fecundant el seu coneixement, llentiscle, coscolla, garrofera, margalló, peix aranya, polp, esparralló. Coneixem i compartim el plany que el País Valencià, o si sembla massa, el moll del seu os, entona aquests dies atziacs en què el nacionalcatolicisme torna d'on no se n'ha anat mai per xuclar metòdicament les poques energies gràcies a les quals, mal que bé, encara mantenim dempeus una llengua, una cultura, una esperança per un futur més just i lliure. Que ho anunciassen els mals averanys amb insistència d'oracle, que en sabéssem les arrels històriques, que coneguéssem la força i estratègies d'un estat entossudit a assimilar-nos a la versió més crua de l'espanyolitat, no ens ha estalviat penes. Som on som, que diria el poeta, governats ja en tots els fronts per l'enemic que ha fet niu a casa i vol ensorrar-la ofrenant les glòries de la submissió a Espanya i acabar d'ofegar-nos-hi. Som on som, i després del lament, sovint estèril, hem de recuperar l'alè, veure la manera de resistir els embats presents i futurs, continuar sembrant les llavors de la cultura que un dia ens permetran pensar en aquest temps com un parèntesi amarg, una porga de realitat, una experiència que reclama de cada un de nosaltres la més ferma persistència, el més enraonat dels convenciments.

El canvi que arrancarà el nom de Vicent Torrent de l'auditori de la seua ciutat mostra bé quins objectius mouen la mà dels nous amos. Desertitzar el paisatge de la memòria perquè no hi puga brollar l'aigua de les cançons i l'exemple cívic de persones imprescindibles com Vicent és una declaració de guerra en tota regla que se suma a les iniciatives i anuncis que en a penes unes setmanes han sacsejat el país. De Borriana, passant per Torrent, fins a cada un dels 290 municipis on governarà la dreta nacionalcatòlica i des de les principals institucions, les accions furibundes contra la llengua, la cultura i els drets dels valencians seran el pa de cada dia. Això és el que fan i faran amb la mà esquerra, movent soroll i sense despentinar-se, mentre amb la dreta es dedicaran a l'important, a incrementar els seus negocis a costa dels recursos públics, contravenint el principi evangèlic que una mà no sàpia què fa l'altra. Però han convertit la seua religió en una croada i un vestit de camuflatge per a l'exercici del seu domini. Es repartiran els papers. Als uns els tocarà encendre la traca de la conversió del valencià en matèria optativa, del pin parental, de la catalanofòbia per terra, mar i aire, de la tauromàquia com a bé d'interès cultural, de la negació de l'evidència de la violència masclista, de la devastació turística que ningú no ha estat capaç d'aturar. Els altres signaran amb nocturnitat i traïdoria els contractes sense papers pel mig que els asseguraran l'increment dels beneficis amb privatitzacions, retallades salarials i tota la pesca.

Les mobilitzacions de resposta a les primeres escaramusses del PP-VOX ja han començat, a Borriana, a València i altres pobles i ciutats el dia de la investidura de Mazón i avui mateix. El que trobe més urgent, però, és cosir bé tot el front valencianista d'esquerres (diria que, excepcions puntuals a banda, de dretes no n'hi ha) i avançar en l'organització que assegure l'eficàcia de les tàctiques i la claredat dels horitzons. El cas de la Diputació de València és l'exemple del que no s'ha de fer tot i que entra dins la lògica del partidisme ulcerat que es practica habitualment. Ens toca defensar-nos amb les ungles de la voluntat i les dents de la raó, arrimar el muscle a la causa comuna, amb generositat i fermesa. Com ho han fet les cançons, la investigació musicològica i l'exemple cívic de Vicent Torrent i Al Tall. I si ells hi apliquen el menyspreu i l'ostracisme, enlairem nosaltres les senyeres al vent, entonem les melodies que ens fan ser arrel i llavor i mantenen endreçats els paratges que ens permeten ser enmig de la bellesa i l'harmonia, entre les muntanyes i la mar. La venjança i la injustícia contra Vicent Torrent ho són contra el conjunt del país. Convertim el lament i la força dispersa del valencianisme en un torrent imparable capaç de subvertir tanta ignomínia. 

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 21 de juliol de 2023.] 

 

 

Mazón: d'ETA a Machado i tire perquè em toca

Si mai se n'havia anat del tot, ara torna el discurs més pur de la inanitat a les Corts. Amb motiu de la investidura del flamant (Flamege en l'aire la nostra senyera! Visca València, visca!) nou Molt Honorable President, Carlos Mazón, que ha tingut lloc aquest 13 de juliol de 2023 amb tota pompa i circumstància, com és habitual. Els tractaments protocol·laris adscrits als càrrecs tenen això, que sempre s'apliquen al càrrec i només a voltes són aplicables a la persona. En fi, honorable, i molt, mentre no es demostrarà –si no ha quedat demostrat ja– el contrari, que de precedents, n'hi ha un fum, començant pel seu mestre i mentor Eduardo Zaplana, de qui avui ningú sembla recordar-se'n. Sí, la inanitat torna a ensenyorir-se amb majoria absoluta PP-Vox a les principals institucions valencianes a través de la boca de Mazón. Mai com en aquestes cerimònies no és tan evident la naturalesa estrictament falsària de la política, com una mala peça de teatre on res en realitat no és el que sembla i es diu. Però una cosa tan senzilla de comprendre com aquesta, que l'espectacle visible i previsible del poder (institucional), és fum de canyot, una pantalla on apareixen els ninots de certs ventrílocs per a no dir res de nou o substancial o merament interessant o simplement ben dit. No seuria a taula, ni per tots els diners del món, amb individus (i indivídues) d'aquesta espècie. La inanitat, doncs, com la manera més banal d'amagar el veritable fi de tanta parafernàlia: ofrenar noves glòries a Espanya per la via d'omplir-se bé les butxaques amb l'espoli dels recursos públics. Per això el discurs d'investidura, de cinquanta-cinc minuts eterns que justifiquen una miqueta els substanciosos honoraris del Molt Honorable i els seus companyons, protectors i protegits. Però alerta amb la inanitat, que és la manera com els populars i adlàters feixistes tenen de marejar la perdiu. I que compta, no cal dir-ho, amb il·lustres precedents. Vencedors a les urnes, ara han d'insistir en la tàctica productiva d'avorrir fins a les pedres amb les seues inanitats perquè tothom deserte de la política, que és el somni humit d'una dreta com déu mana: deixa-ho tot en les nostres mans, fill meu, no et preocupeu de res, etcètera. Però l'articulació de la inanitat no adorm només la pròpia tribu fidel de votants i beneficiats, sinó també l'esquerra, certa esquerra, incapaç d'eixir de l'escàndol i de l'expressió d'aparent sorpresa (perquè no devien creure que el franquisme era mort i enterrat, no?), de la indignació pel que es diu i no es diu, però que en canvi ha decidit continuar com a espectador de la farsa, sense moure's de la platea, la llotja o el galliner sense parpellejar, amb l'ai al cor, fins que hi morirà fins l'apuntador.

Per això no ens ha d'escandalitzar, sorprendre ni indignar que Carlos Mazón comencés el seu discurs d'investidura amb la cançó dels terroristes i de les seues víctimes, que és el que el PP fa sempre perquè mirem el dit per comptes de mirar la lluna. PP-Vox necessiten ETA tant com l'aire que respiren, després de més de tretze anys sense atemptats i cinc d'ençà que es va dissoldre definitivament, perquè l'estat permanent de tensió i alarma (inexistent) redueix la realitat als termes maniqueus que més els convenen de bons i dolents, de patriotes i separatistes, una coartada molt útil per als seus ímpetus autoritaris que buscaria justificar iniciatives democràticament poc decoroses. És la mateixa estratègia que alimenta sense descans l'anticatalanisme. Entre l'exaltació de les víctimes d'ETA i la solidaritat amb les seues victimes, obligat episodi de l'espectacle que a més no costa un duro, i la cita final d'Antonio Machado, cinquanta-cinc minuts de letal inanitat. El poeta sevillà, mort a l'exili i símbol republicà molt estimat, no és només una apropiació injusta ni li serví només per donar-se una mica del llustre cultural que no té, sinó que l'ha agafat pels pèls per als interessos espuris que representa i santificar el seu monolingüisme castellà i el projecte antivalencià que ja s'ha posat en marxa amb casos com el de Borriana. "Caminante, no hay camino, se hace camino al andar". Més enllà de metàfores que ara com ara l'alacantí no està en disposició d'entendre, és evident que ignora per complet el camí per on portarà aquest país que li han donat les urnes. No és estrany: el seu objectiu és anar passant, fer la viu-viu, acumular triennis, abrigat per la perfecta inanitat de la farsa. Ha caigut en la casella de l'oca i ara tira perquè li toca. Però li espera més pena que glòria, que la partida serà llarga.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 14 de juliol de 2023.]

 

 

Constitució i llibertats

Circulava aquests dies per les denominades xarxes socials –sovint em semblen més aviat teranyines, si he de ser sincer– un minimanifest que denunciava "el retorn de la censura". Fet en nom d'un incert i pretensiós "els i les professionals de la cultura", el text amb prou feines ocupa quatre línies repetides en català, castellà, èuscar i gallec. La moda telegràfica de Twitter o la mandra o ves a saber què ha impedit a l'anònim redactor estirar una mica més del fil, tant almenys com la gravetat i importància del tema semblen exigir. Descartada la urgència i l'eficàcia d'una iniciativa segurament inspirada en la millor de les intencions, amb tants atemptats a la llibertat d'expressió com s'amunteguen a les hemeroteques, els arxius judicials i la simple memòria de cadascú, un no s'acaba d'explicar a què trau cap això ara amb unes formes tan vaporosament federalistes com literàriament (i qui diu literatura diu pensament, i qui diu foc diu flama com sabem per Joan Brossa) incompetents. Sé que pot semblar lleig qüestionar un escrit on es defensa la llibertat d'expressió. Però la mera invocació d'un dret bàsic de tota democràcia no pot ser un salconduit, una assegurança de vida o una vacuna que immunitze contra la crítica. Salvant les oportunes distàncies, quants atacs a la llibertat no s'han fet i es fan precisament en nom de la llibertat? Quan encara es podreix a la presó Pablo Hasél i Josep Miquel Arenas, Valtònyc, va sumant anys al seu exili, ¿a qui pretén mobilitzar en defensa de la llibertat d'expressió un manifest on es denuncia el retorn [sic] de la censura, com si hagués estat de vacances mentre navegaven vent en popa els actuals inquilins de la Moncloa? ¿No fou la dura repressió del referèndum català de l'1 d'octubre de 2017 i tot el que se'n va seguir sota els governs de Rajoy i de Sánchez un atemptat en tota regla i amb la Constitució a la mà, la mateixa que s'invoca en l'escrit anònim, contra la llibertat d'expressió? I ací arribem al lloc on el pobre escrit, d'esperit i de lletra, cau en la trampa que significa blanquejar determinades actuacions dels "nostres" alertant de l'arribada dels altres, que udolen més fort i són partidaris a ultrança de la censura. És difícil no ensumar en aquesta maniobra el fum que sol escampar una determinada esquerra espanyola, que no veu contradicció entre llibertat i defensa de la Constitució monàrquica, la mateixa que empara tantes vulneracions legals, des del dret al treball al dret a l'habitatge o el dret de poder viure en la pròpia llengua dels pobles no castellans.

Ja va sent hora, doncs, que aquesta esquerra on s'inspira directament el text al·ludit es decidesca a desbordar un marc que enguany complirà 45 anys i que la immensa majoria de ciutadans no ha votat (ha plogut molt des de llavors), si realment aspira a la transformació política i social que sol predicar i on té encara la seua raó de ser. En 1978 vaig fer cas dels qui defensaven l'abstenció davant el resultat d'un procés constituent fet d'esquenes al poble, sustentat en uns pactes que després comprovaríem que santificaven al capdavall la continuïtat del franquisme sota formes més homologables a l'entorn europeu. Avui hauria votat no a aquella Constitució incapaç de donar satisfacció a les aspiracions legítimes del nostre poble; que prohibeix explícitament l'articulació política dels Països Catalans; que condemna a la condició de llengües sense nom les que no són l'espanyola; que manté els pactes amb el Vaticà i la preeminència del catolicisme en no respectar el principi de laïcitat de l'estat; que deixa en lletra morta la separació de poders i perpetua un sistema electoral desproporcionat i injust pensat per al bipartidisme i la concentració de poder en poques mans; que salva els bancs de la ruïna, la mala gestió i el lladronici amb els diners de tots i funciona sobre un entramat inexpugnable de corrupció, favoritismes, infrafinançament i espoli fiscals de les colònies internes (com amb rigor les hem d'anomenar); que promou la mentida i les desqualificacions amb fins partidistes a través de mitjans de comunicació subvencionats i submisos, que persegueix la dissidència i fa servir els fons reservats per espiar els oponents i moure la guerra bruta; que fixa la inviolabilitat del monarca fins en casos flagrants de vulneració de les lleis i sufraga amb diners públics la fuga d'un rei que ostenta, malgrat tot, el títol d'Emèrit; que pinta amb colors d'aparença democràtica l'extrema dreta que ja baveja a les envistes del poder; que defensa a gorrotades si cal la unitat d'Espanya, que és més important que la mateixa democràcia; que ofega, elititza i separa la cultura de la vida i construeix poltrones i museus per a les mòmies… Deixem-ho ací o no acabarem l'article. Avui votaria no a aquella Constitució que ja va nàixer obsoleta i ha mantingut durant 45 anys els privilegis dels successors del franquisme. I no veig una altra manera de defensar la llibertat d'expressió i tots els altres drets que desbordant-la, que obrint processos constituents per a la creació de repúbliques lliures. Perquè Constitució i llibertats són, ara i ací, incompatibles. Digueu-me utòpic, però val més morir de somnis que d'estultícia, de submissió i de burrera.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 7 de juliol de 2023.]

 

 

La claror al jardí

Crec que fou l'estiu passat que vaig veure per primera vegada travessar el cel una d'aquestes processons brillants i silencioses que ara hem sabut que són satèl·lits que fan arribar internet fins als últims racons del planeta. N'hem sabut més coses: que són propietat d'Elon Musk, amo o creador, entre d'altres joguines, de SpaceX, Tesla o PayPal, una plèiade astronòmica d'altres empreses, executiu en cap de Twitter i –segons els especialistes en aquesta mena de taxonomies– el segon home més ric del món. Però deixem tranquil ara el famós magnat (passeu-me la redundància) i la seua fortuna estratosfèrica i tornem als estranys ovnis (llavors ho eren per a mi) de l'estiu passat. L'espectacle, almenys per a qui acostuma a observar el cel lluminós de l'estiu per pur plaer, era tan bell com inquietant, tot i que avesats com estem al circ de les novetats tecnològiques dels nostres dies i tenint com tenim sempre la mosca darrere de l'orella, no hi vaig donar més importància, ho vaig comentar succintament amb la dona i em vaig adormir plàcidament, no sense fantasiejar durant el breu entreson amb episodis de ciència ficció inspirats en els clàssics cinematogràfics del gènere que tant m'agraden.

La nit de Sant Joan passada, mentre alimentava el foc per a les brases on torraria la carn i el que de seguida vam anomenar pira votiva que cremaria tota la nit a la salut de la llengua, del país i del dia més llarg i la nit més curta, van tornar a passar aquests artefactes a uns 550 quilòmetres per damunt dels nostres caps. Malgrat tot, el coneixement científic (via divulgació periodística) que ens havia llevat les lleganyes romàntiques de la ficció, no ens privava de gaudir de la sospitosa i inquietant bellesa del pas marcial d'aquells satèl·lits avançant lentament en tirereta.

Una altra claror, aquesta més perdurable, se m'havia fet aquells dies al jardí gràcies a la perícia editorial de Salze, la col·lecció de poesia que comanden Marta Vilardaga i Josep Porcar: l'antologia de poemes de Louis MaCneice traduïda magníficament per Marcel Riera i prologada per Jaume Pérez Montaner i que pren el nom d'una de les moltes peces mestres del llibre, The Sulight on the Garden. Del poeta irlandès de Belfast, londinenc d'adopció i pertanyent al conegut com a grup Auden, que va viure entre 1907 i 1963, a penes n'havia llegit uns quants poemes a The Penguin Book of Contemporary Verse (1950) i British Poetry since 1945 (1970), vells exemplars caçats en alguna llibreria d'Edimburg. Digueu-me si aquest sol no brilla amb més força que els satèl·lits de Musk: "La nostra llibertat com una llança / avança cap a la fi; / la terra ens exigeix i, sobre seu, / sonets i ocells van fent camí; / i aviat, amic meu, / no hi haurà temps per a la dansa. […] I no esperem el perdó, / de nou el cor enfortit, / però contents d'haver segut / amb tu sota la pluja i el tro, / i agraïts també pel do / d'aquesta claror al jardí".

I així és com en ple solstici dues llums provinents de galàxies molt allunyades entre elles han donat llum al nostre jardí. Louis MaCneice va escriure gran part de la seua obra, com el mateix Wystan Hugh Auden, Stephen Spender o també l'escocès Norman MacCaig, en els temps vertiginosos que ombregen la Segona Guerra Mundial, temps de sang, suor i llàgrimes en què les conquistes democràtiques van tremolar com mai abans i en casos com el d'Espanya van ser ensorrades en milers de fosses anònimes i en la lletra macabra d'un BOE que va durar quaranta anys (i més). El preludi del desastre mundial que fou la Guerra d'Espanya ("Mentrestant aquesta gent està en possessió de la veritat, / sigui quina sigui la seva aparença nominal. / Escolta: un brunzit, un repte, una aubada… / És el gall que canta a Barcelona") els va dur als rengles dels qui van defensar la llibertat en tots els camps. La poesia política i civil que van elaborar molts d'aquests poetes, especialment Louis MaCniece, són un cim de la poesia de tots els temps, la que no renuncia mai a cap dels guanys que fa possible el rigor expressiu i la densitat del sentit. En temps en què per tot Europa, i amb molt de soroll al país dels valencians, troten de nou els cavalls del feixisme i la burrera, entomar aquesta claror al jardí és també un exercici de salut i resistència.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 30 de juny de 2023.]