Les coses clares

Amb els hermeneutes de la política passa com amb els hermeneutes en general, que sovint forcen tant les seues interpretacions que un ja no sap on és la frontera entre realitat i ficció, entre literalitat i pura invenció. N’hi ha prou que algun actor principal del teatre polític esternude, perquè l’analista de torn s’apresse a formular conclusions que de vegades tenen tant de valor com les que aventuren endevins, quiromàntics o àugurs. Si non è vero è ben trovato és la manera de tirar pel dret més freqüent dels qui mai no es resignen a acceptar la pròpia ignorància, exercici indispensable per acabar entenent alguna cosa del drama vertiginós, verinós i esmunyedís que es representa en el teatre de la política. Ens hem acostumat tant a llegir entre línies i en penombra que de vegades les evidències més palmàries semblen enigmes insondables, o despatxem les qüestions més embrollades en un parpelleig. Bona part de tota aquesta confusió deriva del fet que la majoria dels polítics no expliquen prou bé les seues actuacions, els seus canvis d’estratègia, els seus tombs inesperats, els seus dubtes. No volen o no poden fer-ho. Fa l’efecte que amb la gent, els seus votants i per tant la seua raó última de ser, hi mantinguen una estranya relació d’amor i odi, d’adulació i menyspreu que els impedeix comunicar-s’hi obertament, sense mitges paraules, sense llatins innecessaris. Però potser tot això és inevitable quan l’exercici del poder és considerat matèria reservada a experts, una activitat plena de gestos cap enfora i de maniobres portes endins. La complexitat de la revolució democràtica de Catalunya, que amb alts i baixos sembla ara encallada en la desorientació i la impotència, és una mostra evident del que estem dient. I en aquest sentit és especialment eloqüent el comportament d’ERC i els seus dirigents, començant per Oriol Junqueras, passant per Joan Tardà i Roger Torrent i acabant per Gabriel Rufian. Les seues actuacions de dos anys ençà, més concretament des de la inconseqüent declaració d’independència, l’entrada a presó o marxa a l’exili dels principals representants governamentals, l’aplicació del 155 i la investidura fracassada de Puigdemont, vencedor a les eleccions de desembre de 2017, són la confusa expressió d’un teatre d’ombres, on cada vegada és més evident la distància entre el que es diu i el que es fa, el que es veu damunt l’escenari i el que suposem que té lloc entre bambolines. No es tracta d’assenyalar amb el dit, com alguns fan, bons i dolents ni de desconfiar sistemàticament d’un dels actors imprescindibles del moviment independentista, sinó de mostrar les contradiccions del discurs i la pràctica política que el partit protagonitza, decandit, trist, erràtic, sense convenciment ni energia, quasi diríem que abandonat en braços de la fe incombustible del líder empresonat injustament. Potser és cert que s’ha d’eixamplar la base, que s’ha de governar mal que bé i administrar els peixos que caiguen al cove, que s’ha d’evitar la confrontació perquè l’adversari és massa poderós; potser és veritat que cal ajornar sine die el projecte d’independència i renunciar a un referèndum d’autodeterminació homologat democràticament. Potser fins i tot cal renunciar a l’amnistia o a alguna altra forma immediata de llibertat per als presos. I per descomptat que cal repetir com un mantra l’obvietat del diàleg encara que els interlocutors continuen processant-nos, menyspreant-nos, humiliant-nos. Potser algun dia es produirà el miracle i els qui ara ens combaten amb ungles i dents cauran en el compte de la bondat de l’entesa i els mecanismes democràtics, en els beneficis d’una justícia imparcial i tot això. Però per què no es diu clarament, per què no se n’argumenten pros i contres, per què es desconfia tant del poble que s’aspira a dirigir i governar? Heus ací el problema principal, la distància entre els objectius estratègics que es diuen defensar i el camí que es vol transitar per arribar-hi. Perquè quan per por, càlcul o simple malaptesa allò que es resol als despatxos, es decideix als passadissos, s’acorda en conclaves i entre bambolines o és transmès a través del metacrilat o els barrots no s’explica en els hemicicles, davant les càmeres i a micro obert i als carrers i les places, no tenim més remei que considerar una manca de fermesa democràtica i una deslleialtat incomprensible (no a la persona del president Torra, posem per cas, ni al partit o la institució que representa, sinó fet i fet al poble sobirà) acceptar per exemple la inhabilitació il·legal d’un representant democràtic. Entre altres infortunis. El diàleg de veritat, al capdavall, comença pels qui et són més propers i el primer que cal evitar són les lluites fratricides. ¿Serviran les anunciades eleccions per desbrossar el camí de la necessària entesa, de les explicacions que se’ns deuen, de les interpretacions a plena llum del dia? Serviran per anar deixant les coses clares?

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 31 de gener de 2020.]

Teoria i pràctica de la bola de neu

Hi ha dos fenòmens de molt trista actualitat a l’Espanya dels nostres dies als quals podríem aplicar el conegut exemple de la bola de neu. Si deixes caure pendent avall una petita bola de neu la bola anirà creixent mentre caiga. El que va començar sent ínfim o anecdòtic, per la força de la gravetat acaba convertint-se en un fenomen descontrolat, en categoria devastadora. És perillós jugar amb foc i és perillós així mateix empènyer una bola de neu costera avall. Foc que s’escampa, com en l’infern d’Austràlia, que sembla sorgit d’un malson premonitori de Cormac McCarthy, o massa de neu que roda en forma de bola, tals em semblen la deriva autoritària del poder judicial i l’auge del feixisme. Íntimament relacionats, esperaven el moment en què, empesos per la irresponsabilitat de representants institucionals i la força de la caverna, emergirien des del fons de les andrones quan calgués defensar a tota ultrança déu, pàtria i rei, el tres-en-un aplicat a les frontisses rovellades del franquisme que va permetre obrir les portes a una democràcia falsejada sobre les cendres de la memòria i la perpetuació dels privilegis nacionals i de classe. El flamant Vicepresident Pablo Iglesias ja ha tastat, només obrir la boca, la fel amarga que es gasten els de la toga, acostumats a manar i xuplar protagonisme. Quant als seus cosins germans, bàrbars de divers pelatge com els assaltants impunes del Blanquerna o els que aquest diumenge insultaven xiquets i pares, cantants d’albades, castellers i públic en general i agredien algun dolçainer en la festa de les Magues de València, són amanyagats amb fruïció pels togats i tractats amb guant de seda per la policia des que tenim memòria. Però la neu no es compacta espontàniament en forma esfèrica. Algú s’ha d’ocupar d’amuntegar-la, donar-li forma i deixar-la rodolar com qui no vol la cosa. La revolta democràtica per la independència de Catalunya fou l’excusa perfecta per a la doble maniobra, substituir amb la maça de la llei i la repressió el debat polític i donar solta i carta blanca al feixisme, avui omnipresent en les institucions enquadrat majoritàriament en les falanges de Vox. En la foto més famosa de l’impuls al feixisme pels carrers de Barcelona hi destaca la figura rodanxona de Miquel Iceta, un polític que no mira pèl a l’hora d’assegurar-se la poltrona i que representa molt bé l’ànima reversible del PSOE. Pedro Sánchez ha parlat de desjudicialitzar la política. Ja era hora. A tal fi ha nomenat com a Fiscal de l’Estat una exministra de confiança, amb la qual cosa potser s’apaivague una mica el furor repressor de l’aparell judicial. Però el vici d’origen, l’ús partidista de la casta de la magistratura per a la defensa del conglomerat d’interessos que s’arreceren al BOE, continuarà girant en el seu cercle. Potser és que un govern, aquest govern, no hi pot fer molt més, ja que els principals ressorts de l’estat, a la sala de màquines, estan en les mateixes mans de sempre, que poc o molt has de tenir controlades i si pot ser agraïdes i tot. I no pot perquè el sistema està blindat i canviar-lo requeriria àmplies majories decidides a transitar el camí cap a la democràcia de qualitat dels estàndards europeus, possibilitat ara com ara molt allunyada de l’horitzó polític. No podrà, en fi, a base de pedaços i recosits, sense voluntat de transformació radical, tanta és la força d’una bola de neu ja convertida en allau. El cadell feixista crescut a les casernes dels Aznar, Casado i companyia vivia com la tènia solitària en les profunditats intestinals de l’estat i eixia de tant en tant per a serveis d’urgència, però ara s’ha apoltronat en escons i tribunals. I brama i bramarà fent costat als seus papàs i mamàs, i tots plegats amb ungles i dents es resistiran a amollar el substanciós mos que els engreixa. Només si des de baix creix i augmenta molt la calor capaç de fondre la bola i les lleis i institucions d’Europa posen fre al destrellat jurídic espanyol, podrem trobar un camí d’eixida i trencar els lligams amb l’actual estat de podridura. El panorama s’obri amb tot d’incerteses i unes quantes finestres a una esperança que sense massa il·lusions ha de confiar sobretot en les forces dels pobles.

Clau de volta

Davall les emfàtiques apel·lacions a déu, la pàtria i el rei, ja ho sabem, s’hi mou la matèria més prosaica dels interessos, sovint espuris i inconfessables. I qui diu déu diu Constitució, llei, justícia o altres paraules de pes equivalent. Perquè les paraules són peces intercanviables en el joc del monopoli, el resultat del llançament d’un dau fals executat quasi sempre per la mateixa mà de poder. No hi ha engany que no comence i acabe amb les paraules, que són la font primigènia on ens abeurem els humans. N’hi ha prou de fer una ullada o una escolta (‘acte d'escoltar atentament per adonar-se dels sorolls procedents de l'enemic’) a l’esforçada malaptesa en l’ús del llenguatge, a la lleugeresa intencionada amb què es pinten i despinten les paraules per apamar la qualitat democràtica d’una societat. Això es va poder veure (i escoltar) amb meridiana claredat a l’hemicicle del Congrés, convertit a estones en trist semicercle de plaça de bous, a compte del debat per a la investidura de Pedro Sánchez. Des de l’època efímera de la II República que no s’hi havien sentit tantes referències republicanes –excepte les d’independentistes catalans i bascos i en intervencions puntuals de representants de forces minoritàries generalment perifèriques–, començant per la cita de Manuel Azaña amb què inicià el seu discurs final el ja president espanyol. Ni s’hi havien escoltat tants visques al rei i a Espanya a pit descobert, fervor patriòtic i cascavelleig de sabres amb efusions casernàries des de les bancades d’una dreta més ultramuntana i furibunda que mai, en un vertiginós remake dels anys 30. Però la clau de volta per a la interpretació de les mascarades escandaloses de l’ultranacionalisme espanyol la donà Joan Baldoví, el diputat valencià més eficient i didàctic. Si en la primera intervenció proposà l’ús de til·la per calmar els nervis, fou en la segona quan etzibà al cap de Vox la pregunta fatal: «Quan vostè cobrava com a càrrec del PP 83.000 euros per no fer res, ho feia per déu, la pàtria o el rei?». Rere les ampul·loses escenificacions d’aquesta dreta tan ben nodrida per l’estat a costa de misèries i injustícies socials, rere l’anticatalanisme visceral, l’histrionisme descarat, el patriotisme malaltís i vociferant, la indignació i mala llet permanents, la sembra de la mentida, el caos i la confusió no hi ha més que això: la defensa d’uns privilegis, una pataqueta multimilionària, un control absolut de l’estat que de tant en tant hom posa en qüestió. El rigor mortis que se’ls va quedar a Abascal, Espinosa, Casado, Álvarez de Toledo, Arrimadas i la resta de la troupe va arribar a nivell d’obra mestra escultòrica amb un inspirat Pablo Iglesias, un elegantíssim Aitor Esteban, la contundent Laura Borràs, l’anar per feina d’Oskar Matute i Mireia Vehí i la inoblidable Montserrat Bassa, que va destapar la caixa de tots els trons en un discurs històric que també gelava la sang, generalment de coagulació tan difícil gràcies a la fluïdesa amb què es desplaça per les venes i artèries del poder d’esquerra a dreta i amunt i avall, de la bancada socialista i encontorns. Malgrat l’infatuat i provocatiu pànic de la dreta espanyola, que no cessarà en l’aldarull per terra, mar i aire, no sabem què donarà de si el que ja és definit com el govern més a l’esquerra des dels temps del Front Popular. El repte més difícil continuarà sent, malgrat la mà estesa d’ERC, la manera com gestionarà la realitat plurinacional de l’estat i el conflicte polític amb Catalunya, la recuperació de drets polítics i socials i l’aprofundiment democràtic en un sentit republicà. De moment, els senyals (que solen ser de fum per boca de Sánchez) sobre la lectura restrictiva de la Constitució i vista la cosa en una perspectiva històrica no auguren res de bo. Per sort, i a diferència dels anys 30, Europa ara hi és i a l’Estat no li convé fer de Turquia transpirinenca. La primera clau de volta serà comprovar si serveix per a la llibertat de Junqueras i els altres presos polítics i si el pactat diàleg posarà fi a la repressió, mentre a l’estepa continuarà l’udol dels llops.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 10 de gener de 2020.]

 [Joan Baldoví i Montserrat Bassa en diversos moments del debat d'investidura.]