Saial de final d'any

Potser és inevitable, quan s'acaba l'any i mamprén la darrera columna de la temporada, la sensació que està a punt de repetir-se una vegada més. Quants escrits del temps, peribles i volàtils, no ha confegit ja a aquestes alçades de la mateixa pel·lícula? / Repassa els títols dels articles que parlen del trànsit d'un any a un altre, aquells brindis a la lluna, aquella consciència de la fugacitat en què en gran part consisteix la vida humana. Intenta esquivar així la pura repetició, l'error imperdonable del descuit, l'autoplagi insconscient. Que la impressió del déjà vu es mantinga en els límits raonables que permeten les recreacions de la memòria, que l'eco arribe amb alguna variació novedosa, que sone la cançó però no es recorde com acaba. / I potser es tracta de prevencions innecessàries, les d'ell, perquè si alguna cosa creu haver après en aquests anys és que no es tornarà a banyar mai en les aigües d'aquell riu (els homes ja ho devien saber molt abans que Heràclit ho deixés escrit en un vers memorable) i que la cua de l'estel del temps se li escaparà sempre. / Damunt la corda fluixa del temps la pèrtiga del funambulista té el pes de l'oblit en una punta i en l'altra el de la memòria. Als seus peus s'estén l'abisme del no-res. Ell mira avant, sempre avant. Si gira el cap corre el risc de caure al buit. A més, no necessita la violència d'aquest moviment per saber qui és. Qui no és. / Ha canviat l'escenari dels darrers anys. Quants? La pèrtiga s'ha inclinat una mica pel costat de l'oblit. De nord a sud, del Mar del Nord al Mediterrani. Posats a recordar, ni recorda quan passà per darrera vegada el Cap d'Any a la casa de la platja. / Ha sentit dir que el déjà vu és un fals record, una construcció de la ment, com una trampa que projecta el temps en la pantalla de la consciència (o potser a l'inrevés: la consciència en el llençol del temps). Per no perdre's en els laberints del temps, els homes van inventar els calendaris, els rituals, els trànsits, les estacions, els aniversaris, tots aquests déjà vu, totes aquestes il·lusions de l'etern retorn contra la nàusea de la fugacitat. / El trampantojo tan eloqüent del castellà, o suggestió enganyadora que en català es pot dir enganyatall, tot i que amb un sentit més aviat verbal. Alguns artistes gràfics d'avui en dia n'han fet un art. La perfecció de l'engany, els trampantojos que amb habilitat un deu desconegut pintés aprofitant les esquerdes del temps. Només és bell si saps que és una mentida, si l'abstraus de la mecànica de les coses útils. Si et creus el que creus que veus i vols encaminar els teus passos per aquell carrer, prompte entropesses amb un mur de veritat i t'hi trenques el nas. / Fent un passeig en bicicleta l'altre dia va veure ginesta en flor. Va pensar que era un miratge. A punt d'acabar l'any ha vist un arbre florit. Li ha semblat un ametler, aquests arbres tan imprudents, tan crèduls, tan valents. Trampes del temps (en aquest cas de l'oratge). Tots hi fiquem els peus, en el poal del temps, tard o d'hora.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 29 de desembre de 2018.]

Saials. El que hi ha (i el que també)

Comença a ser molt avorrit quan algú acaba una més o menys reflexió amb el refregit «Això és el que hi ha» per remarcar una impossibilitat, per resignar-se a un determinada situació. Per molt precisa que siga l'anàlisi (i no sol ser el cas més freqüent) que ha precedit el pretensiós colofó, per molt afinada que siga l'observació feta, el que hi ha o és aparent, com els icebergs, conviu amb el que resta submergit o no es veu. Sempre hi ha el que hi ha, això és pura redundància. I al costat d'això, allò, i allò altre, i encara allò. / Em pregunte si era oportú en l'actual context polític, que el president Ximo Puig oferís Alacant per a una futura reunió ministerial de Pedro Sánchez. Va apostar a cavall andalús perdedor i necessita congraciar-se amb el president espanyol, que no passa a hores d'ara pel seu millor moment, després de la dutxa de realisme que li ha caigut a Barcelona. Sí, segurament això aferma el bastió de Puig en el partit, però no sabem en què beneficia el País Valencià que es represente ací l'enèsima cerimònia del rentamans a compte aquesta vegada de la memòria històrica. Al costat d'aquest «això és el que hi ha», hi ha allò altre: diferenciar la docilitat valenciana de la rebel·lia de Catalunya, l'única que pot tombar una monarquia en regressió autoritària i recentralitzadora i obrir la magrana de la transformació democràtica al conjunt de pobles de l'estat. / El que també hi ha és el centenar de persones que van fer costat al dejuni solidari per la llibertat dels presos polítics fa uns dies a València. I les vint entitats que hi van donar suport, per molt que els membres d'alguna d'elles cabrien en un microbús. La brisa i la ventada poden precedir l'huracà i el més gran aiguat comença amb a penes unes gotes. També hi ha això. I el ressò mediàtic, sovint manipulat, d'un petit gest. / Durant tota la setmana l'espanyolisme tronat i els altaveus monòtons del règim s'han dedicat a excitar els sucs gàstrics del personal amb la promesa de la sang. La indesitjada visita de Sánchez també buscava la foto de respostes violentes a la provocació i a la injustícia que la inspira. Tots amb un pam de nas: civisme, trellat, fermesa. / És igual, no estan disposat a variar el relat per molt tossuda que es mostre la realitat, i els talls de carreteres i alguns fets aïllats es presentaran com un terratrèmol de violència provocat per les hordes bàrbares de l'independentisme. Això és el que hi ha: inventar la violència dels altres a veure si la pròpia apareix com a necessària i justa. I Arrimadas venent el fum de la seua querella sobre fets encara no esdevinguts. Segons quines fantasies sexuals haurien de quedar circumscrites a l'íntim terreny personal. / Sánchez buscava la fotografia impossible i s'ha trobat amb les instantànies d'una realitat social que potser no entén ni vol entendre. La malaltia obsessiva de les formes, el teatre de la política representat per titelles: els de protocol van traure les flors grogues dels primers plans. Però de forment, ni un gra, duia les butxaques buides de propostes i plenes de tics colonials que el delaten. Catalunya no pot gestionar ni el nom dels seus aeroports. / Antoni Bassas la clava: a Madrid un falangista que acabà demòcrata (Suárez) i a Barcelona un republicà que va morir marquès (Tarradellas). El «atado y bien atado» de la monarquia i el mite de la transició modèlica personificat en dos avions inservibles del passat per als aeroports infradotats de la realitat present. / És això el que vol Ximo Puig per als valencians? / No volen conèixer i menys estimar sinó tan sols posseir i per això més prompte que tard perden allò que tenien. També hi ha això: només el poble, cada dona i cada home, té una clau per al futur en la butxaca de la pròpia determinació. / Que passeu unes bones festes.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 22 de desembre de 2018.]

 [Imatge de la manifestació unitària d'ahir a Barcelona. Fotografia de Cristina Calderer per a l'ara.cat]

Saials. Pedro i el llop i el Comte-Duc d'Olivares

Deu ser que com que els catalans són més demòcrates i saberuts que ningú diu Pedro Sánchez que acceptarà tot allò que vinga avalat per un 75% dels ciutadans de Catalunya. No el vulgar 51% propi de democràcies normals i corrents, no, el 75%. I per què no el 80, el 90 o, ja posats, el 100%? / L'oferta, pam dalt pam baix, ja la va fer Zapatero, se'n recorden? Obedients, els catalans van tirar avant el nou estatut de 2006 amb el 85% dels vots del Parlament i el poble el va ratificar en referèndum. I? Ah, no, no res, que Alfonso Guerra i companyia li van passar el ribot fins a desfigurar-lo mentre es vantaven de tan gran gesta amb tot el salero del món. D'aquell diluvi el fangar d'avui. / La demagògia cau pel seu propi pes: més del 75% (si comptem els vots de les darreres eleccions, les del 155) és partidari d'alliberar els presos polítics preventius, més del 75% és partidari d'un referèndum pactat en què puguen definir-se sobre la independència del seu país. Pren dues tasses de brou! / I doncs, ens podríem preguntar sense mala intenció, per què Pedro Sánchez fa una oferta que no ha complit en el passat, no compleix en el present i no té ni la més remota intenció de complir en el futur, i així pels segles dels segles? Perquè si no ets demòcrata almenys has de semblar-ho. Per això l'arbitrari 75%, per posar una xifra. Per donar-te temps fent veure que busques una solució que no tens al conflicte polític que no entens o entens massa. / Amb una mà la peregrina oferta, amb l'altra l'enduriment del teu discurs amb l'excusa que has vist el llop en forma de PP-C's-Vox i vols competir a veure qui la té més gran, l'espanyolitat a tota ultrança, el retorn a la caverna, la mentida sistemàtica, l'acusació de violència inexistent (de moment) i unilateral del mateix costat (de l'estat i adlàters), la conversió de la víctima en botxí, l'eixordador soroll de l'Espanya inquisidora. / Han sentit algun dirigent francès desqualificant el conjunt del moviment dels armilles grocs per violent? Si hi ha una cosa clara a l'estat veí és que el poble és sobirà. Tota la política espanyola, malgrat el maquillatge democràtic, es funda en la desconfiança radical envers allò que denominem poble. Les comparacions són odioses i les carrega el diable. / Barons del PSOE ja reclamen obertament la il·legalització dels partits independentistes (quins seran els següents, els republicans, per exemple?) i ahuquen amb l'extrema dreta del PP-C's-Vox pel colp d'estat del 155. Prompte sentirem demanar un higiènic bombardeig sobre Barcelona. / Per si no era poca tanta provocació, el govern espanyol farà un Consell de Ministres a la capital catalana, a la Llotja de Mar, el 21 de desembre, aniversari de la victòria independentista en les eleccions forçades a colp del 155 que va obrir les portes de la presó i de l'exili. Amb aquesta excusa, i que els Mossos (primer objectiu a abatre en aquests dies) no mantenen l'ordre, hi enviaran més i més policia. Més i més foc, verbal i físic, a veure si d'una vegada encenem la violència d'aquests pacifistes recalcitrants i tossuts que ens permeta davant del món tallar de socarrel tanta audàcia. / Amb la creativitat que li és característica, Òmnium ja ha convocat un «Consell Popular de Ministres» com a resposta. Em permet, modestament, proposar una altra activitat contestatària: menjades populars al carrer a base de peus de ministre, que és com a Catalunya solen anomenar els deliciosos peus de porc, en salsa o a la brasa. De res. / En qualsevol cas, l'aterratge del govern marcià entre els súbdits de Barcelona ja compta almenys amb l'il·lustre i il·lustratiu precedent del Comte-Duc d'Olivares. Vegen la joia de 1624 en què el famós conseller àulic recomana al rei «ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente, y en ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla y de esta misma manera irlo ejecutando con los otros reinos». / Més clar, aigua (i en castellà).

[Publicata Tipografia La Moderna el dissabte 15 de desembre de 2018.]

Saials. L'ou, la serp i la vaga de fam

Diuen que l'independentisme català va despertar la fera feixista. És un argument tan fals com perillós. Fins Pablo Iglesias i companyia van flirtejar en algun moment amb una idea que desafia tota evidència i que té com a propòsit no tant impedir el reviscolament de la ultradreta com frenar la revolta democràtica de Catalunya. / El feixisme, sota el pal·li protector del franquisme i els seus hereus, intocable i intacte, sempre hi ha estat, i ben despert, com el dinosaure del conte de Monterroso, en el nucli dur de l'administració i les seues elits, en els cossos policials, en l'exèrcit i l'alta magistratura i fins en la mateixa Constitució tan glorificada com arnada. Què és al capdavall la Monarquia sinó la coronació de l'atado y bien atado del règim? / La que ha estat adormida o endormiscada amb el conte de fades de la modèlica transició, amb la propaganda mediàtica, la incultura i les grans drogues per al consum de masses era la majoria de la ciutadania. El dinosaure feixista, en tot cas, es va permetre alguna becadeta esporàdica perquè sobretot des d'Aznar ja tenia qui li procurava el pinso i no havia de calfar-se molt el cap buscant-lo. / Insomne, esparpellat, sempre amb el garrot a la mà i l'insult a la boca, la fera feixista no dorm mai. De vegades es pinta de blau cel. Que ens ho diguen als valencians. I la majoria de les voltes passa desapercebut, blanquejat, assumit per la rutina diària del menfotisme hispà, engolit amb una ració de callos i exterioritzat amb quatre rots masclistes, fatxendes i pudents. / Faríem bé de revisitar en aquests temps convulsos Brecht (Terror i misèria del III Reicht, 1938) o Bergman (L'ou de la serp, 1977), tots els qui van posar la claror del seu art i la seua intel·ligència en l'esforç de desentranyament i denúncia del feixisme. A través de la corfa de l'ou es pot veure clarament que el que s'hi amaga no és un pollet sinó la serp verinosa. / Ara xiulen i dissimulen, però què feien els Iceta, els Borrell o els Vargas Llosa morrejant-se amb Societat Civil Catalana i Vox pels carrers de Barcelona? Què feia el PSOE aplaudint amb tant d'entusiasme com el PP i C's el 155, l'a por ellos i el discurs feixistitzant de Felip VI del 3 d'octubre de 2017? Entre tots han covat l'ou de la serp que ara trau el musell a Andalusia, en el buit deixat per la deserció de l'esquerra. / El dinosaure no dorm i quan el règim de la monarquia, els privilegis, el supremacisme espanyol i els nyaps constitucionals trontolla com ara, es tira mà si cal del Tiranosaurus Rex, el gran depredador. / Vox és la serp dels nostres temps i té almenys dos cosins de Zumosol que han vetlat el seu creixement: el PP de Casado i el C's de Rivera. Compta a més amb la tebiesa del PSOE i la incompetència d'una de les polítiques més nefastes que ha donat el sistema, Susana Díaz, que a més és hereva directa de diplodocus com González, Guerra i companyia, que tampoc no dormen ni a la de tres. / Contra tot això fa anys que lluita i espenta la locomotora de Catalunya, conscient que la seua submissió i destrucció com a poble és el trofeu de caça més preuat del nacionalisme espanyol des de fa més de 150 anys. No van ser les bombes i morts d'ETA les que van despertar la fera, segons alguns, sinó la revolta democràtica de Catalunya. / No deixa de ser sorprenent que l'imaginari col·lectiu espanyol no siga antibasc però sí radicalment anticatalà (incloent-hi subreptíciament valencians i balears, no ens enganyem). És la catalanofòbia, molt anterior al denominat procés (que en part és resposta a aquella), la que excita les baixes passions de l'espanyolisme supremacista, la que fa onejar les banderes, la que envia les esquadres a vèncer perquè a Espanya torne a nàixer un dia tranuitat i emmirallat en el passat imperial i per això mateix impossible. / Expulsats jueus i moros, el feixisme que habita l'ànima de l'Espanya més negra només té els heretges d'un poble que no es resigna a la dialèctica dels punys i les pistoles per continuar la seua tasca anorreadora. / Els catalans no són (no som) l'enemic intern del feixisme, sinó l'expressió més nítida i constant de la seua xenofòbia. / Jordi Sánchez i Jordi Turull van començar la seua vaga de fam l'1 de desembre, just 45 anys després que Lluís Maria Xirinachs iniciés la seua que va durar 42 dies a la presó Model. El 4 de desembre s'hi han sumat Josep Rull i Joaquim Forn. La seua lluita extrema interpel·la a tots els demòcrates. Veurem si som capaços gràcies al seu esforç generós de despertar i vèncer la bèstia i el seu règim de complicitats i injustícies.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 8 de desembre de 2018.]

Saials. Mariners de Santa Pola

Enmig la mar de deshumanització que banya els paradisos cobejats de l'illa europea, el petit vaixell de Santa Pola Nuestra Señora de Loreto ha salvat d'una mort segura dotze fugitius de la misèria de Senegal, Mali i Líbia i els ha acollits en la seua closca de nou a 150 milles de Malta i 100 de Líbia perquè compartesquen abric i menjar amb els catorze mariners de la tripulació del pesquer. / Els horitzons de la mar s'estenen límpids a la mirada, sense intermediaris ni càlculs d'interessos, lluny dels laberints espuris de la burocràcia que fa de pors i egoismes l'excusa per a l'imperi de la llei de la selva. L'única diplomàcia que preval en la mar és la que obliga a salvar la vida a tota costa, a oferir la mà de l'auxili, a combatre solidàriament els estralls del naufragi sense demanar papers ni res a canvi. / En setembre de 2006 el també vaixell santapolí Francisco y Catalina ja va rescatar 51 persones d'una pastera per aigües de Malta. / Com llavors els governs d'Espanya i els responsables europeus s'espolsen de damunt les puces dels apestats i demanen als mariners solidaris que els deixen en algun port de Líbia, que és tant com abandonar-los a mercè dels queixals dels taurons que volien devorar-los. / Vicent Sempere, el portaveu dels pescadors, alerta que només els queden queviures i combustible per a sis (ja cinc) dies. / El President valencià Ximo Puig ha ofert oportunament el port de València per al desembarcament dels nàufrags d'ara, com en el seu moment els de l'Aquarius, mentre la Vicepresidenta Carmen Calvo s'ompli la boca per exaltar el país dels valencians com a terra d'acollida, que és una fórmula que vist molt bé en les passarel·les de moda políticament correcta, però insisteix que se'ls queden a Líbia, on si no et venen en el mercat d'esclaus sempre et pot liquidar un dels nombrosos grups armats que campen per lliure –i qui no es consola és perquè no vol. / A un costat la solidaritat dels pobres de Santa Pola, Sant Pol, Cadis o Tenerife (gratuïta i sense fronteres), de l'altre els que s'ho miren amb llargavistes instal·lats a Madrid o Brussel·les. La reserva d'humanitat a un costat i a l'altre els que banalitzen com Borrell el dolor i els genocidis quan les víctimes són indis miserables per a major glòria d'Espanya (o de qualsevol altre imperi passat o present). / Mentre Carmen Calvo i companyia dirimeixen si els desgraciats que naveguen a bord del Nuestra Señora de Loreto són nàufrags, migrants, refugiats, exiliats o empestats, si galgos o podencos, i en quin port desembarcar-los, uns altres solidaris que només es pregunten el perquè de tanta injustícia i no què posa en documents d'identitat improbable, els d'Open Arms, s'arromanguen a aquestes hores per fer arribar als valents mariners valencians aliments i medecines. / Qui mana i decideix quina és o no terra d'acollida a quants quilòmetres o milles nàutiques d'asèptica distància? Ni en els territoris de l'altruisme solidari els valencians podem disposar de la nostra sobirania? Fins per determinar les quotes de vergonya irresponsable funciona com un rellotge el centralisme estúpid d'Espanya. / A un costat del mar o la barricada els mariners lleials, els navegants sense fronteres governats per les lleis de l'auxili i la solidaritat internacionalista, de l'altre els constructors de muralles, els del foment de l'odi a la diferència, els que miren la realitat amb els prismàtics dels seus privilegis, els descendents de franquistes, negrers i genocides. / Si la Fundació Brosseta representés la decència, en comptes d'atorgar el premi a la Convivència [sic] a Felip VI per la seua contribució a l'himne espanyol ¡A por ellos!, el donaria als mariners valencians de Santa Pola. I el gall que cantaria seria el roig i no com sempre el negre.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 1 de desembre de 2018.]

Unitat

De tant en tant la cantarella de la unitat torna com un eco insistent al debat polític. L'entonen tant partidaris com detractors, els primers sovint com qui descobreix la sopa d'all o es reconeixen devots de la fe en la vareta de les fórmules màgiques, els segons afirmant que això de la unitat és poc més o menys una cortina de fum que amaga les intencions i contradiccions de la vida real o interessos inconfessats. Però ni els uns ni els altres no aclareixen gaire la qüestió. Perquè al capdavall, ni que només siga com a lloc comú o per inèrcia històrica, la unitat (orgànica, d'acció, estratègica...) és percebuda per les forces d'esquerra i els moviments socials com a garant de l'èxit o responsable del fracàs (si no s'articula). «La unitat fa la força», «Proletaris de tots els països, uniu-vos», «L'exemple de la mata de jonc»… La insistència a evocar la idea d'unitat fins en les sigles de partits i organitzacions no pot ser un simple reclam publicitari ple de substantius bonics com «unitat» o «unió», d'adjectius entranyables com «junts», de construccions adverbials sinuoses com «en comú» i fins metàfores més o menys llampants com «front» o «bloc». No, ni que només siga com a declaració d'intencions, ningú no vol renunciar al pedigrí unitarista, ningú no vol ser acusat de sectari. De vegades, però, es practica el contrari d'allò que es proclama perquè, assenyalat directament pel dit de déu (o de Marx, ves a saber), hi ha qui només entén la unitat si tothom s'arrenglera al seu darrera (i passeu-me la rima). Front a la unitat amb calçador que tant de mal ha fet, al monolitisme d'un o altre signe i la seua tendència a erigir monòlits al salvador de la pàtria (o de la revolució) de torn, hi ha la idea ja comunament acceptada de la unitat en la diversitat. Perquè la unitat, al nivell que siga, només és possible des de la diversitat. És enmig d'aquesta dialèctica, del xoc entre les tendències centrífugues i les centrípetes, que ens trobem en la cruïlla dels nostres dies. Potser ens valdria més, doncs, substituir una certa obsessió per la unitat per la pràctica sistemàtica del diàleg i el debat, per la confiança que només sent clars podem arribar a desenvolupar la unitat i podem entendre'ns, per salvar la tendència a escorxar-nos a la primera de canvi, d'alçar la pols de les reticències, els fratricidis, les malfiances i els prejudicis, en el fons tan humans i comprensibles per altra banda. Unitat i pluralitat no solament no es contradiuen sinó que es necessiten i impliquen mútuament si no volem caure de peus en la galleda dels totalitarismes. Que per ventura els diversos partits i organitzacions no alberguen la pluralitat al seu si? Que no han de fer equilibris entre els diversos components de la seua fórmula? I per què, doncs, sembla tan difícil articular la unitat entre forces diverses que comparteixen un mateix anhel fins i tot en moments històrics com el que avui es viu a Catalunya, en què la possibilitat de construir el propi estat des d'una perspectiva de canvis socials profunds sembla tan a l'abast i més factible que mai?

Aquests darrers dies el debat a l'entorn de la qüestió ha tornat a agafar força. Els crits per la unitat s'han fet especialment audibles en les concentracions davant les presons. Tothom enyora els temps de la gran unitat, la que va fer possible el referèndum de l'1 d'octubre, la de la gran mobilització del 3 d'octubre, aquelles grans fites de la nostra història més recent. La posada en marxa del Consell per la República, la proposta de Puigdemont en forma de globus sonda d'anar de segon de Junqueras amb l'Anna Gabriel de tercera en una candidatura independentista a les europees, la conferència de Quim Torra apel·lant a la unitat electoral dels independentistes catalans (inclosos balears i valencians), bascos i gallecs… I la proposta d'Arnaldo Otegi que Vicent Partal, director de Vilaweb, ha definit com la de la «via kurda», que uniria sota un mateix paraigua electoral el sobiranisme peninsular més el republicanisme i les forces rupturistes espanyoles.

Des de fora de la lògica, que de vegades sembla molt il·lògica, dels partits, els entrebancs i reticències a la unitat són difícils de comprendre. Hem de tornar a apel·lar a la claredat i a la necessitat d'explicar bé els problemes a la gent. L'argument que l'independentisme suma més en llistes diferenciades no deixa de ser una hipòtesi, tan vàlida, sí, com la contrària i sotmesa a les circumstàncies canviants del moment, de cada moment. La unitat d'acció i estratègica és, però, alguna cosa més que una llista electoral, una voluntat de sumar forces en una direcció. Potser és això el que està per aclarir en l'hora present i el que ajorna la desitjada unitat: no es veu clar quin és el camí que porta a la república. Més prompte que tard, però, la unitat s'ha d'afermar. Naixerà com naixen les coses que importen i duren, de la necessitat peremptòria d'avançar, naixerà empesa des de baix per a la defensa i la supervivència però també per a l'embat i la construcció. La unitat en el reconeixement i el foment de la pluralitat i la diferència, al voltant d'uns quants eixos que formen l'arquitectura transversal del país i del poble i que cal recuperar i enfortir. Amb generositat, claredat i confiança, cal cosir la unitat amb fils resistents i elàstics per fer efectiva la república.

[Publicat a llibertat.cat el mes de novembre de 2018.]

Saials. El ministre Borrell i el gargall

Ha continuat plovent amb intensitat tota la setmana. Però ha estat al Congrés dels Diputats espanyol, una pluja de gargalls sobre el ministre Borrell que només ha sentit ell. O imaginat a força de desitjat. O impunement inventat. Ni tan sols els més propers en aquells moments al diplodocus polític, que ara comanda afers exteriors i diplomàcia, han vist res. Ni les televisions que amb insistència descontextualitzadora han repetit amb sospitosa obsessió l'episodi de l'eixida dels diputats d'ERC moguts pel mateix desig que ha inspirat Borrell, la premsa del règim i els borrascosos lladrucs de tots els que fan mans i mànegues per criminalitzar l'independentisme. / Després de la pluja i davant la manca de proves de la greu acusació borrellana, el ministre ha fet un mutis en silenci. Del Ministeri, de la política? No, dels flaixos mediàtics, amb el cap sota l'ala, però només mentre dura la pluja. / Perquè el gargall o escopinyada té amb raó cultural i biològica molt mala premsa. És un menyspreu absolut, una ofensa irreparable, una de les majors injúries contra algú. / No heu d'escopir mai, ens deien de xicotets, perquè això ho van fer els jueus a NostreSenyorJesucrist camí del Calvari, un sacrilegi, i si una escopinada de gripau et toca l'ull quedes cec per a tota la vida. / El que sorprèn de la reacció de Borrell, de qui ja coneixem vida i miracles i bufonades que busquen provocar i fer sang (amb les desinfeccions que proposà per a Catalunya i les indignes burles al presoner polític Oriol Junqueras, entre d'altres perles), ha estat el seu automatisme. La mentida compulsiva es diu així per aquesta raó: dispara sense pensar, dona aire al teu instint homicida, a l'enemic ni aigua, només gargalls immunds. / El cinisme de Borrell ja havia rebut el bany de masses escaient en aquests casos: l'ovació entusiasta de la bancada socialista dempeus. ¿I com es diu políticament d'un individu que a més de pertànyer a Societat Civil Catalana [sic] provoca amb les seues paraules l'adhesió incondicional i fervorosa de la Falange? Tingues cura dels meus amics, que dels meus enemics ja en tinc jo. / Mal si el gargall només fou una sensació no verificada: un ministre que és víctima de visions i reaccions compulsives és un perill públic i ha de dimitir immediatament. Pitjor si, com ens temem, el trist episodi respon a la tàctica de la mentida conscient i l'estratègia que beu de les clavegueres de l'estat, C's, PP, Vox i tota la catalanofòbia rampant, descordada i de baixes pulsions. En aquest cas, la destitució hauria de ser fulminant. / A fi de comptes, el diputat Gabriel Rufián no digué res que no sabéssem sobre l'actitud indigna del ministre, la seua pertinença a la feixistitzant Societat Civil Catalana, les burles a persones preses i moviments polítics rivals fetes des de la seua còmoda posició de privilegis, multinacionals i cadafals. I ni tan sols al·ludí a l'escàndol d'Abengoa (a la venda d'accions que aprofitava informació privilegiada), que li valgué una sanció de la Comissió Nacional del Mercat de Valors. / Ni de l'«ordeno y mando» amb què retirà l'estatus diplomàtic al representant de Flandes o forçà el cessament del cònsol honorari de Grècia a Barcelona per simpaties envers l'independentisme. Un angelet de somriure satànic que passarà tristament a la història per un gargall llançat en plena cara de la veritat i en seu parlamentària. / També és recordat Vicente González Lizondo per un gargall, però en descàrrec del difunt tot indica que la seua no fou una invenció arterosa. / Fins Pedro Sánchez ha fet una crida als bons modals i la cortesia parlamentària, oblidats juntament amb les virtuts de la bona oratòria en algun paràgraf perdut del diari de sessions. I la Presidenta Ana Pastor, que va expulsar de l'hemicicle el diputat d'ERC perquè estava dempeus, com els aplaudidors del cínic. Només se'n recorden, de Santa Bàrbara de l'educació, quan plouen aquests gargalls de mentides empíriques, perquè tots dos, Sánchez i Pastor, han permès l'ús i abús de l'insult unilateral de «colpistes» a l'independentisme, un altre gargall semàntic contra la veritat i els diccionaris, inclòs el de la Real Academia Española: «Actuación violenta y rápida, generalmente por fuerzas militares o rebeldes, por la que un grupo determinado se apodera o intenta apoderarse de los resortes del gobierno de un Estado, desplazando a la autoridades existentes». / Sic. Gargalls per incitar i justificar la repressió de les llibertats democràtiques de tots, aquesta regressió que està enfonsant l'estat en l'abjecció i que provoca contínues estirades d'orelles de l'Europa més polida políticament, i sens dubte molt més democràtica. 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 24 de novembre de 2018.]

 

Saials. Pintura, aigua i la rosa dels vents

Els joves d'Arran van empastifar amb pintura groga fa un parell de dies el portal de la casa on viu el jutge Llarena a Sant Cugat del Vallès. L'acció ha estat àmpliament (i justament) criticada des dels sectors majoritaris de l'independentisme mateix. És una llàstima embrutar un color que significa llibertat amb tintura de ràbia per assenyalar algú, per molt que aquest algú s'haja guanyat a pols la nostra més pacífica, democràtica i tranquil·la repulsa. A l'enemic ni l'aigua de l'excusa per a la seua manipulació sistemàtica de paraules i fets. / A Sant Cugat, com a tota la Catalunya central, la solidaritat que es vist de groc és resolta i present arreu, sempre dins el més rigorós sentit de la netedat i el respecte per les formes. Pintades, murals, pancartes, llaços i altres visibles formes de protesta i resistència hi han atès sovint la categoria d'autèntiques instal·lacions artístiques, anònimes i col·lectives. / En un altre context la provocació d'Arran, que avui s'ha repetit amb color roig en una comissaria de Terrassa, podria haver estat interpretada com una performance. El context, en art com en política, ho és pràcticament tot. / Als sedegosos que treballen cada dia per convertir el fantasma de la fractura de Catalunya en una profecia autopropulsada a la manera aznariana (abans trencada que lliure) els ha faltat temps per beure's d'un glop l'aigua (en rigor la pintura) de la gamberrada. I tot seguit a unflar la bufa del bou que és tot aire viciat, a pol·lucionar l'ambient amb els pesticides del llenguatge que es gasten, a marejar la perdiu fins que les paraules siguen substituïdes pels seus lladrucs furiosos: separatistes, nazis, supremacistes, violents, terroristes. Maedéu! / Esport per esport, i si el motociclisme ho és, em quede amb Pep Guardiola, visitant il·lustre de Lledoners, solidari de soca i arrel, poeta dels estadis. Supose que al xaval de Cervera, el flamant multicampió, no li han explicat bé en quin món viu i ell no ha tingut temps de veure'l perquè sempre va com una moto, cosa que també li impedeix parar-se a pensar. O potser són les multinacionals que exploten el ram de la velocitat les que no han volgut que pugés al balcó de l'ajuntament perquè hi havia una pancarta pels presos. Quina barra que tenen aquests (mai millor dit, i no una, sinó moltes), quines ganes d'amargar l'alegria de la gent i d'aigualir el vi diví de les victòries! És el que es deu pensar Arrimadas, no gens sospitosa de deixar-se entendrir ni procliu a ser sorpresa en un moment de feblesa humanitària. / Les pluges torrencials d'aquests dies també parlen català amb tots els tons, matisos i maneres. Si almenys fessen callar tant de bocamoll, si fessen almenys emmudir tant de poca-solta, rentar tant de poc trellat! Si la força imparable de l'aigua no fes estralls, si només depurés la contaminació de l'aire, si només abaixés tant de fum improductiu, tanta garlanda falsa, tanta grollera infatuació! / Acció, reacció, dany, reparació. En un tres i no res van aparèixer uns voluntaris amb caretes d'Anonimus i van netejar a consciència el portal de Llarena. Potser no arribaran a port tots els vaixells de la llibertat, però si al final-que-no-té-fi només fos aquest esclat de creativitat diària, aquesta força d'enginy que pareix no tenir límits, aquest plantar cara a l'avorriment de la ignomínia, hauran valgut la pena totes les singladures, aquesta gran aventura solidària, llibertària i col·lectiva. / Bufen vents per a la recomposició de la unitat malmesa per les porres, les presons, l'exili i les blavures que deixen les injustícies i pels propis errors. Veurem si va quallant l'entesa coral i electoral del sobiranisme, amb la suma de republicans i demòcrates d'arreu, en un arc iris capaç de plantar cara a l'estat i somoure Europa. El tramuntanal de Puigdemont, el mestral d'Otegi, el gregal de Torra, el llevant dels menorquins… Hem de completar entre tots la gran rosa dels vents.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 17 de novembre de 2018.]

Saials. A contrapeu

Suposem que l'exercici del poder, encara que siga el molt humil d'administrar una autonomia de segona divisió, i més en el cas de partits neòfits, és una cura d'humilitat. En el millor dels casos. Una cura d'humilitat, de realisme en diuen alguns. / Però això depén en bona mesura de les perspectives inicials, dels propòsits. És obligat, per neòfit que sigues, que en tant que polític i per tant amb vocació de poder, hages indagat en la seua naturalesa, t'hi hages preparat, t'hages vacunat contra les seues misèries, t'hages curat en salut. / Si del que es tracta és de conservar-lo a qualsevol preu per afavorir la minoria a qui serveixes i ensabonar la teua majoria electoral, que ja t'encarregaràs d'engalipar com siga, res a dir. Ets dels de tota la vida i faràs mans i mànigues per continuar xuplant del pot i mantenir la democràcia en el nivell d'inanició adequat perquè rode eternament la roda sense moure's, o l'imprescindible per no caure. / Però si hi vas venir per transformar poc o molt la societat –quina altra justificació podria tenir la teua existència?– i et dius de més o menys esquerra, la cura de presumpte realisme té els seus límits, per moltes coartades que fabriques: no trair en el fons ni la forma el propi ideari i el programa per què vas ser elegit. / Tenir el poder (del govern si més no) pot induir-te a la humilitat que rebaixa els teus somnis o fums (si en tenies), i al reconeixement de la teua impotència, o pot sumir-te en la borratxera de creure't omnipotent. Per desgràcia és el segon cas el que més abunda, sovint sota la forma del simulacre (fas veure que manes sabent que el bacallà es talla molt lluny). No estàs acostumat a beure. / Una autonomia com la valenciana, encara que de segona, al cap i a la fi fa moure molts duros i moltes poltrones i provoca moltes borratxeres, moltes renúncies, moltes navallades. / Naturalment sempre hi ha qui veu la botella mig plena i qui la veu mig buida. També qui la veu o diu que la veu sempre plena. / Justificar les teues renúncies escudant-te en la immaduresa de la societat a què et deus és negar el principi pedagògic que ha d'inspirar l'acció d'un govern transformador. No expliques als xiquets, que són massa burros, els principis de la ciència. No et claves en bucs d'humanitats que ells no entenen un borrall. El mal mestre pressuposa en els deixebles la mateixa incompetència que l'afecta a ell. / Per tal de mantenir-te en el poder gastes més forces en l'estudi de les enquestes que en la construcció resolta dels teus projectes. I quan les enquestes indiquen el contrari del que tu pressuposaves o del que t'interessa? / Juliol de 2018, Revista Contexto (ctxt): al País Valencià hi ha un 38,6 % de partidaris de la monarquia i un 60 % que prefereixen la república. / A compte dels premis Jaume I i no sé quina faramalla més la plana major dels partits en el govern ha perdut el cul per fer-se la foto amb l'impopular Felip VI. Per què? Per a què? / La famosa i enganyosa transició ja ens va sorprendre amb el pas canviat, als valencians. Malgrat les enquestes (i els vots dels ajuntaments), ens va tocar una autonomia de segona. L'estat ja en tenia prou amb les demandes de les «nacionalitats històriques». / Ara trontolla més que no volen admetre tot el règim nascut en 1978. El podrimer ho infecta tot de la monarquia en avall, passant pel poder judicial i els seus escàndols diaris, l'ascens de l'extrema dreta que impulsen PP i C's i que els arrossega, la conculcació galopant de drets i llibertats democràtics, el setge informatiu, la llei de la selva, la inviabilitat de l'Espanya actual… ¿Ens tornaran a agafar a contrapeu les reprovacions al rei que ja mouen molts ajuntaments també fora de Catalunya, els referèndums sobre monarquia o república que ja fan fins a Madrid? / ¿És un cordó sanitari per als valencians el que pretenen els partits del Botànic insistint amb la lliçó més prescindible del temari, la que parla de reis i súbdits? Que ningú ens encomane la perillosa malaltia de voler decidir per nosaltres mateixos? Volen condemnar-nos a l'eterna adolescència i fer-nos creure que un burro vola? Que no podem veure TV3 perquè ja en tenim prou i massa amb À punt? Que la barrera del 5 % electoral no toca rebaixar-la ara que ja s'exerceix el poder o poderet? Que ens alliberaran de l'impost afegit i exclusiu de l'AP7 amb una cabotada d'Abalos? Que a Madrid ens solucionaran de bona gana el tema del finançament? / Es proclamarà la república i encara estarem negociant la reforma de l'estatut. Sempre a la cua i amb el pas canviat.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 10 de novembre de 2018.]

Saials. Lledoners

Cada dia s'enfronten en el camp de batalla llibertat i opressió, horitzó i filferrada, presos i carcellers, llum i tenebra, urnes i porres, democràcia i dictadura amb armes desiguals. L'encarregat de pesar la veritat i la mentida fa trampes amb la balança. / La Fiscalia demana penes de 25 anys per a Junqueras i entre 16 i 17 per a la resta de presos polítics. L'acusació escriu la lletra de l'oprobi per a la música intolerable de la condemna. Sedició? Malversació? Manifestació, votació, declaració parlamentària en compliment del deure democràtic de representació política. / La vespra d'avui, l'ahir de l'acusació anunciada, més de 15.000 persones clamaven per la llibertat al Pla de Lledoners, on són tancats els presos polítics. El demà d'avui, el de la sentència escrita, l'endemà de la injustícia, un Tribunal Internacional, potser a Estrasburg, acabarà condemnant els responsables de l'estat que amb la causa general contra l'independentisme han posat la democràcia contra les cordes. / El lledoner és un arbre de la família de les cannabàcies. Tot i que li agraden les riberes, la proximitat de corrents d'aigua, pot arribar a viure entre 500 i 600 anys en tota mena de terrenys. La fusta del lledoner, forta i flexible, és molt usada per a forques, mànecs, jous i altres eines del camp. La seua resistència a plagues el fa molt apreciat també en jardineria. / L'absolució de Puigdemont a Alemanya i les successives resolucions de la justícia a Escòcia, Bèlgica i Suïssa situen tot el procediment espanyol contra els independentistes catalans a nivell d'autèntica i dolorosa farsa. / De quina fusta està fet el poble que lluita i persisteix, que empeny i avança, que llaura camins inèdits de llibertat ? / Els viatgers, que anaven a Girona, es van aturar al Pla de Lledoners, a tocar de Manresa, a Sant Joan de Vilatorrada, per unir-se al clam per la llibertat. Allà la bellesa del dia i el paisatge fitava amb la lletjor inexpugnable de la presó, el perfil de Montserrat a contrallum amb el sofriment d'uns homes justos, la soledat del vent amb la solidaritat que desplega les seues banderes a ranvespre, les cançons amb l'alè gèlid de la justícia convertida en fil d'aram. No era l'única paradoxa del dia que al Pla de Lledoners no hi hagués cap lledoner. / Cada dona i cada home en la seua singularitat, sentint-se part d'un cor unànime, era un arbre, un bosc que fitava amb el desert i el combatia, que resistia la violència del poder, que llaurava el futur d'una república lliure. I als tancats entre els murs de Lledoners, i a Carme Forcadell i Dolors Bassa, a tots els exiliats i exiliades els va arribar la fragor del bosc que avança, la lluita justa que s'alça contra vent i marea. / Aquella cobla era visitant habitual del Pla de Lledoners i foradava els murs amb els sons de La Santa Espina, El cant de la senyera i Els segadors, aquelles músiques que tornarien a prohibir, aquella llengua que voldrien emmudir. Un jove del poble, a qui ja tots anomenen "Joan Bona Nit", hi puja cada vespre de cada dia per saludar amb el seu crit els presos als quatre vents invençuts. Tambor del Bruc de la veu solidària. Molts trens fan sonar els seus xiulets quan hi passen. / La condemna de demà als acusats serà la condemna de despús-demà no l'altre, sense apel·lació possible, que dictarà la jutgessa Història contra els botxins d'ara, els silencis còmplices, la clac de meritoris i voluntaris de la Santa Inquisició i la Croada Anticatalana dels nostres dies. / El fruit de l'arbre, que en condicions normals creix en abundància, és dolç i madura a la tardor. / Els van enterrar amb fúria d'oblit, nocturnitat i traïdoria, però no sabien que ells eren llavor. On hi havia hagut abans un erm va anar creixent un bosc d'esponerosos i resistents lledoners, arbres d'ombra amable que estenen les seues branques per cels de memòria i dignitat.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 3 de novembre de 2018.]

Saials. L'interès i la necessitat

El brutal esquarterament del periodista Jamal Khashoggi al Consolat saudí d'Istanbul, segons tots els indicis a mans de personal a sou del règim teocràtic de Riad, ha tornat a posar en el punt de mira els negocis que molts països decents mantenen amb una de les dictadures més sagnants del planeta. / Amb l'abstenció dels parlamentaris del PSOE i el PP l'Europarlament va votar un embargament conjunt a la venda d'armes a l'Aràbia Saudita. / La participació saudita en la guerra del Iemen, amb milers de civils morts en bombardejos indiscriminats i a conseqüència del bloqueig imposat a l'ajuda humanitària sumats a la repressió a què la petromonarquia dels Saud sotmet el seu poble (segons Amnistia Internacional almenys 147 persones hi van patir pena de mort en 2017) fan més difícil blanquejar tant de negoci tèrbol a la vista del públic. / Ni en el nom d'Al·là ni dels ingents interessos que se n'obtenen, la connivència i camaraderia amb el règim saudita (que controla també no pocs dels fils que mouen el terrorisme islamista) de molts països democràtics cada dia és més difícil de justificar. / Malgrat tot, el president de torn espanyol Pedro Sánchez defensa la venda d'armes a aquell país apel·lant als «interessos d'Espanya», fent bloc amb el PP i amb l'abstenció de Ciutadans al Congrés. / La demagògia en safata de llautó: altrament podrien desaparèixer els llocs de treball que proporcionen les fàbriques d'armes. / Ens hauria agradat sentir el mateix quan el rescat públic a la banca privada, per exemple, o els successius reajustaments industrials i agrícoles, o les pressions per desplaçar seus d'empreses fora de Catalunya o la destrucció del teixit productiu valencià o els premis al frau del Castor. Quants «llocs de treball» no s'haurien pogut crear amb totes aquelles despeses fetes, sens dubte, per «l'interès d'Espanya»? / Es parla d'interès legítim. Ho és el negoci d'armes que promociona guerres (per a què són les armes si no?) i genocidis? És legítim l'interès de la fabricació d'amiant, posem per cas, o de la tala descontrolada d'arbres, o d'empreses periodístiques que fomenten l'odi i la mentida, o…? / Amb tot, hem d'agrair al president la sinceritat, perquè ja se sap què volen dir quan parlen d'Espanya, ja se sap què signifiquen aquestes hipèrboles. Els interessos d'Espanya són, en realitat, els de les seues elits, les grans empreses que porten el negoci de l'AVE o la Fórmula I (Agag, el gendre d'Aznar) de la Seca a la Meca, la monarquia, l'Estat profund que es mou dins l'Estat superficial, tots els que s'amorren a la gran mamella del règim del 78, gestors i polítics inclosos. / Com que aquests interessos privats i privatius rarament reverteixen en l'interès general sinó que més aviat hi col·lisionen, més val que quan parlem del segon ho fem en termes de necessitat, més ajustat a la realitat. / Ells tenen interessos, és a dir, guanys, beneficis, com els que s'obtenen per les hipoteques, perquè tenen els diners, el poder i els negocis, però els altres tenim més aviat necessitats, i no únicament econòmiques ni solament bàsiques. / «El negoci no té cor, el negoci no té entranyes», cantaven Weiss i Baum en El retaule del flautista de Jordi Teixidor, ni el capital té fronteres ni vergonya. Però sí les persones, la majoria de persones. O haurien de tenir-ne –de vergonya almenys. / «L'interès d'Espanya» és realment i en bona part el que va proporcionar tants sucosos com inexplicats dividends a Joan Carles I abans i segurament a Felip VI ara, ja convertit en amfitrió que no mira pèl quan d'allotjar al seu palau (pagat per tots) el sàtrapa hereu saudita Mohamed bin Salman es tracta. Els diners i els collons per a les ocasions i per l'interès d'Espanya. / Qui ho havia de dir, un president socialista defensant l'interès dels monarques i les elits econòmiques amb les pròpies armes. / El pitjor del cas és que tal volta no pot fer una altra cosa, que està en el càrrec precisament per a això. / Amb raó Clausewitz deixà escrit que la guerra és la continuació de la política per altres mitjans. O era a l'inrevés?

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 27 d'octubre de 2018.]

 

Quan diem no

L'èxit de la manifestació del darrer 9 d'Octubre a València va sorprendre propis i estranys. Certament, aplegar no menys de 15.000 persones en un context com l'actual valencià, no caracteritzat precisament per mobilitzacions i projectes socials poc o molt multitudinaris, és un fet que no passa desapercebut. Fins i tot les dues o tres cites anuals d'obligat compliment a la capital valenciana, com la que ara comentem, han anat perdent vigor. Quan els anys negres del PP, per la pressió per terra, mar i aire a què van sotmetre el país i que no va arribar a provocar (tret d'episodis puntuals contra la corrupció, per l'escola pública o durant l'efímera «Primavera valenciana») una resposta a l'alçada de les urgències. En una societat en general inerme i poc articulada com la valenciana, desinformada i cada colp més espanyolitzada (cares d'una mateixa moneda), no sol funcionar l'axioma que afirma que com més malament, més bé, regla que arreu presenta més anomalies que verificacions. En els anys de Govern del Botànic, en fi, per la desmobilització que sol provocar pensar que ja s'ha aconseguit alguna cosa, pel descans de poder respirar –amb restriccions de tota mena, no cal dir-ho– una mica d'aire net després d'anys de pol·lució pepera, pels pactes tàcits de silenci tramats des de dalt, per la manca de força dels de baix. Un parell d'excepcions de signe ben distint a la pax valentina dels últims anys em venen, però, a la memòria: la manifestació quasi espontània que va haver-hi a València la nit del referèndum de l'1 d'octubre després de la salvatge actuació de les forces repressives i l'«oficial» per un finançament més just. Entre el sí i el no, entre el no i el sí, doncs, aquest poble nostre en «perpetu estat de somnolència digestiva», com deia Fuster, una somnolència, tanmateix, sovint més narcòtica que digestiva, ja que el poder (deixem-ho així, en masculí singular) té molts recursos per administrar la dosi adequada d'opis diversos al poble. Però aquesta somnolència històrica de tant en tant els valencians ens l'espolsem amb fermesa i decisió, i no només per anar a pencar cada dia i complir amb els deures quotidians i les malediccions bíbliques sinó també per eixir al carrer a lluitar i estendre la protesta i la solidaritat. Com va passar el 9 d'octubre, una manifestació que va sorprendre a tots i que potser, si sabem aprofitar-ne l'impuls, pot marcar un punt d'inflexió. S'anunciava amb dubtes sobre la seua oportunitat entre certs membres de la comissó que l'organitza, es presentava en dues convocatòries diferenciades (la denominada unitària de la Comissió 9 d'Octubre i la dels Antifeixistes País Valencià) i, sobretot, hi pesava l'amenaça directa del feixisme local, que l'any anterior ja va intentar avortar-la i que va deixar-hi no pocs episodis de violència i agressions. Per postres, la tebiesa del Delegat del Govern, que havia permès diverses concentracions de l'extrema dreta convocades per sigles fantasmes situades estratègicament al llarg del recorregut que havien de fer les forces d'esquerra, podia fer desistir de manifestar-se el més coratjós. No sé si en la vergonyant argumentació –o excusa de mal pagador– amb la qual PSPV/PSOE i UGT es desmarcaven de la manifestació hi pesa més la misèria política del psocialisme o la demostració que l'èxit de les mobilitzacions escapa al que diguen o deixen de dir i fer alguns aparells institucionalistes. Res, doncs, no feia preveure l'èxit contra vent i marea de la convocatòria. Però la confluència de les dues manifestacions imposada pel sentit comú, el bon treball del servei d'ordre, l'inèdit zel amb què la policia –cal reconèixer-ho aquesta vegada– va protegir la marxa (el Delegat, vist com havien anat les coses l'any passat i davant els advertiments dels organitzadors, s'hi jugava el càrrec) i, sobretot, la força i determinació amb què la gent va acudir-hi i la sensatesa amb què va evitar en tot moment caure en la provocació dels feixistes, van ser els principals impulsors de l'èxit. Tothom, però, ha estat molt prudent a l'hora de valorar-lo. S'hi ha volgut veure la força reactiva de l'antifeixisme més que la propositiva de l'alliberament social i nacional, però s'oblida en aquest cas que la majoria de l'antifexisme organitzat també se situa en les coordenades d'aquests horitzons. Era molt important parar els peus al feixisme, desmuntar el relat de la seua hegemonia en la societat valenciana (quan en realitat es tracta de grupuscles molt violents però ben organitzats i que cal no menystenir; hi ha un altre feixisme, sociològic, amb aparences de tolerant i vestit de blau democràtic, i aquest és el realment perillós, el que cal véncer a força de trellat, cultura i combat). Calia eixir massivament al carrer i cridar sense por, i això es va aconseguir amb escreix. La manifestació a més era plena de gom a gom de gent jove i d'energia, elements que trobe molt significatius i que podrien apuntar a un canvi de tendència, a un punt final a certes inèrcies menfotistes molt nocives. Calia una reposta urgent a l'intent del feixisme de tornar a embolicar la troca d'aquella batalla de València que va deixar el nostre poble ple de blaus i bonys, un feixisme que s'ha de combatre amb noves armes i arguments i evitant errors passats. Però també cal passar del moviment reactiu a les propostes constructives, dels nos als sís. Perquè, de nou citant Joan Fuster i el seu Sagitari, cal fer-se sempre la pregunta: «Quan dic no, ¿a què dic sí?». Respondre-hi era i és un repte principal. Els sís implícits en alguns nos cal explicitar-los i explicar-los, desenvolupar-los i convertir-los en motors de canvis radicals.

[Publicat a llibertat.cat el 16 d'octubre de 2018.]

Saials. Poesia, música, fageda

Feia temps que els viatgers no es deixaven caure per aquestes comarques de la Catalunya Vella. Aprofitant la participació en el XVIII Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat del Vallès a què ella havia estat convidada, mamprenen el breu viatge cap al nord. / La pluja, torrencial en molts moments, els acompanya durant bona part del trajecte però va amainant a mesura que s'acosten a la seua destinació. Pel retrovisor i les notícies de la ràdio s'assabenten dels molts litres caiguts al País Valencià, de petites inundacions i suspensió d'actes programats i classes en molts llocs. Les malifetes tardorals de la gota freda. / El fil conductor d'un dels actes central del festival, un recital de poesia i música dirigit per l'inquiet i multifacètic poeta Josep Pedrals, són precisament les relacions entre les dues arts germanes. De l'abstracció de la música a la concreció de la poesia o a l'inrevés, de la concreció de la música a l'abstracció poètica. El mateix Pedrals ho suggereix molt bé invertint la cèlebre fórmula: "El llenguatge és una música universal". / L'espectacle no brilla a gran altura però satisfà amb escreix les expectatives del públic, que l'ovaciona amb entusiasme. Als viatgers a més els ha brindat l'oportunitat de xarrar una estona amb el vell amic Joan Elies Adell, flamant nou dirctor de la Institució de les Lletres Catalanes, a qui no veien des de feia anys i panys. La mateixa rialla explosiva, la mateixa bonhomia una mica tenyida pels colors del temps. / A Serinyà, al Pla de l'Estany, la comarca de Banyoles, els viatgers han llogat una habitació en una masia com tantes rehabilitada per al turisme rural. Bé, no pas com tantes. Ens informa la propietària que el pare, un senyor de Barcelona, la va adquirir fa una cinquantena d'anys i que l'origen del mas es remunta al segle XII. El primer que crida l'atenció dels viatgers és un magnífic Sant Jordi modernista pintat sobre noble fusta llaurada que presideix una de les moltes estances de la casa. / Poesia, música, fageda. El bosc d'en Jordà, a tocar d'Olot, la capital de la Garrotxa, era l'altre gran objectiu de l'escapada. / El conegut poema de Joan Maragall "La fageda d'en Jordà" inscrit en una làpida i un monòlit dedicat al poeta presideixen l'inici d'un dels itineraris per aquests antics volcans que ara poblen els faigs en companyia de roures, grèvols, freixes, aurons i molts altres arbres. / A la fageda li falten potser un parell o tres de setmanes per atènyer aquella coloració tardoral que converteix el bosc en una gran simfonia de formes i colors. Però ha plogut tota la setmana i les fulles formen un tapís suau sobre la terra xopa. Les arrels dels faigs, que cal evitar perquè són molt esvaroses i per no ferir-les amb les botes, hi sobresurten formant de tant en tant escales naturals, esquelets vegetals, serps quietes. La molsa cobreix totes les pedres, grans i lleugeres, d'origen volcànic. Camins vorejats per parets de pedra seca, cel de fulles que tamisen la llum, branques que suren en l'aire net. / No ha estat l'ansiada explosió dels grocs, però el bosc ens ha regalat la seua música callada, la seua poesia sense paraules. / Un altre groc de lluita i esperança ompli els pobles per on passem, Olot, Esponellà, Crespià, Melianta, Sant Julià de Ramis, Castellfollit de la Roca, Sant Jaume de Llierca, Besalú... / Cada nom té la seua poesia, la seua música, el seu bosc per descobrir. /  L'any 2002 ell va titular una antologia de la seua poesia Música del sentit. També volia dir tot això.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 20 d'octubre de 2018.]

Saials. El rei reprovat

Si les monarquies, fins les més respectades, glamuroses, neutrals i sotmeses a un control democràtic més rigorós (pense en Gran Bretanya, Holanda o els regnes escandinaus) són avui pura arqueologia, què direm d'una monarquia que és continuació natural del règim franquista, que s'ha demostrat corrupta fins a les celles, amb tendència a immiscir-se en els afers públics bufant sempre a favor de qui més mana, que gaudeix per llei d'inviolabilitat i no està subjecta a cap tipus de responsabilitat? / L'endemà del referèndum de l'1 d'octubre de 2017, Felip VI va eixir a la televisió amb cara de prunes agres per beneir la violència exercida per les denominades forces de seguretat contra els ciutadans de Catalunya que defensaven les urnes. Aquell dia insòlit el rei va aconseguir almenys dues coses: passar-se la (seua) Constitució per l'entrecuix abandonant la funció d'àrbitre i guanyar-se a pols l'enemistat per a sempre de la majoria del poble de Catalunya (i de fora de Catalunya). Un rei convertit en hooligan que entona l'himne de l'A por ellos és alguna cosa més que arqueologia, és un disbarat, una injustícia flagrant. / Pressionat o no per les obscures forces del poder del qual forma part o actuant per iniciativa pròpia, Felip VI el Preparao va declarar aquell dia de fet la independència de Catalunya. / A l'arqueologia el que és de l'arqueologia, a la democràcia i les llibertats, el dret a decidir el que més convinga, sense prerrogatives d'inviolabilitat ni irresponsabilitats de cap mena. / Afegim-hi tot l'historial que acumula la infausta dinastia dels Borbons, les aventures crapuloses del pare per les quals va haver d'abdicar in extremis, el negoci de les armes amb dictadures àrabs, els milions amassats no se sap com (però se sospita), la delinqüència organitzada del clan que té el gendre en presó d'or i la infanta fresca com una lletuga. / Un parlament democràtic és l'òrgan on resideix la sobirania del poble que l'ha elegit. Les seues declaracions no tenen conseqüències jurídiques però són d'una importància política enorme. El Parlament de Catalunya ha reprovat el rei Felip VI pel seu paper en el conflicte (incloses les telefonades a grans empreses per sabotejar l'economia catalana amb la retirada de fons bancaris i el trasllat de seus) i ha demanat l'abolició de la institució. És un acte conseqüent i de pura responsabilitat democràtica. / Ho ha fet amb els vots de Junts per Catalunya, ERC i els Comuns la vespra del 12 d'octubre, Dia de la Hispanitat, que és continuació del seu precedent, el de la Raça. / Com sol passar en aquesta Espanya que només s'escandalitza quan li convé (quan convé als remenadors de les cireres del poder), no han faltat amenaces de llançar la declaració als gossos judicials, que sempre mosseguen pel mateix costat. Insisteix Sánchez en la línia inaugurada per Rajoy i el PP: judicialitzar la política. Les veròniques pel diàleg que sol executar al mig de la plaça són per entretenir l'afició, un passatemps mentre es prepara l'anhelada estocada. /Quin paper històric el del PSOE, salvar la monarquia, salvar el règim podrit del 78, l'estat de coses i privilegis, la inviolabilitat i la irresponsabilitat! Què hi ha darrere el tarannà i les formes? El PSOE no és alternativa, sinó part del problema. / Però els xicons de Podemos han anant sol·lícits a aprovar-li els pressupostos (que no inclouen cap de les reivindicacions valencianes, dit siga de pas). / Fa tot l'efecte d'una comedieta que es repeteix eternament, un teatre d'ombres que es projecta en les parets mediàtiques mentre va eixamplant-se l'aluminosi del mur a l'espera de la gran solsida. / Algú a Espanya té una idea, a banda el truculent himne borbònic de l'A por ellos i la via judicial i la negació arterosa dels drets democràtics?

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 13 d'octubre de 2018.]

Saials d'octubre

Parlen més de setembre, per allò del final de les vacances, però octubre és l'autèntic mes dels retorns. Setembre, quan érem infants, encara ens concedia una treva, un ajornament que sovint tenia la forma de tempestes plenes de fulgors, esclats i aigua a dojo. Ja fa molt que això es va acabar, aquesta indulgència de l'estiu que es resisteix a anar-se'n, per la mania de tenir-nos controlats i ocupats en l'agredolç refugi de l'aula. Octubre, però, és l'arribada de la fresca i de la caiguda de les primeres fulles mortes, i ja serà per sempre més quan ens va dir adéu Charles Aznavour. Octubre és també el mes de la fugida, de girar cantons. / Somnie que travesse a poc a poc la Fageda d'En Jordà, a la Garrotxa –on no he estat mai–, i que camine per Fredes, la Font Roja o a la vora del riu Esk, a Escòcia, a tocar dels faigs, sobre una catifa de fulles mortes, humides, amb la remor de l'aigua, corrent amunt. / El 9 d'octubre de 1977 es van manifestar a València unes 600.000 persones per reclamar l'estatut d'autonomia. Uns dies abans, a Alacant, moria assassinat Miquel Grau a mans del feixista Miguel Ángel Panadero Sandoval. En vista de la inesperada mobilització popular, l'enginyeria de l'estat posaria en marxa l'anomenada Batalla de València, que ens va deixar una autonomia descafeïnada, una entronització sense precedents de la burrera i la immundícia social i solsides estructurals que encara perduren. / Octubre torna, amb les seues dates, les seues insistències, les seues febleses. Quaranta-un any després de l'efemèride de 1977 costa afirmar que la pervivència, en termes nacionals, culturals i polítics del País Valencià estiga assegurada. La pax romana a què alegrement es van plegar sectors hegemònics de l'esquerra, com a efecte col·lateral d'aquell fracàs, com a coartada per tocar mareta de poder, va deixar uns quants cadàvers a les cunetes del país: una consciència de valencianitat en retrocés més enllà del simple folklore, molts pals a les rodes de la normalització del català, uns noms agranats –els noms amb les coses– cap a l'oblit que ja defugen dignes usuaris d'altres temps, un curtcircuit molt ben programat dels vincles que uneixen ambdós costats de la Sènia (i més ara: cal evitar com siga el contagi de la grip revolucionària democràtica de Catalunya), una creixent marginació de la cultura no embadalida en ofrenes a uns o altres ni subvencionada, una benedicció panxacontenta de la incultura com a forma de submissió imposada, un interès a allargar l'anorèxia de la societat civil valenciana. / Torna octubre amb l'amenaça d'un feixisme que sempre ha estat l'amo del corral i del carrer, engreixat a l'ombra del poder més sinistre. Torna el blaveram a enlletgir i impedir si pot el reviscolament sempre ajornat, sempre en la corda fluixa, d'aquest poble. Noséquantes contramanifestacions fatxes imprudentment permeses per la Delegació del Govern Espanyol per a la vesprada del 9 d'octubre. / I malgrat amenaces i desistiments, febleses i confusions, mirarem l'ampolla mig plena, eixirem una vegada més al carrer, amb «llum als ulls i força al braç», «en senyal de germandat», «en senyal de llibertat», sabent com sabem que després de tardor i hivern, primavera i estiu ens esperen. I torna a començar l'octubre que va fugint-se'n per badalls de llum i d'ombra.

[Publicat per Tipografia La Moderna el dissabte 6 d'octubre de 2018.]

Viure no és necessari, caminar sí

És Plutarc, en Vides paral·leles, qui atribueix al general romà Pompeu la màxima Navigare necesse est, vivere non necesse («Navegar és necessari, viure no»). Des de Jason i els Argonautes o la Lliga Hanseàtica, que diuen que la tenien com a emblema, fins a Pessoa, que oportunament transforma «navegar» en «crear», i Caetano Veloso, que compon una bella cançó amb els versos del portuguès, i unes quantes ramificacions més (a mi em va arribar de la mà de l'heterònim de Pessoa Bernardo Soares, el sedentari de la baixa, i de l'amic Josep Mir, que titulà amb ella un llibre de poemes en 1986), la frase ha fet fortuna com a símbol del viatge. Com totes aquestes càpsules de saber i tots els versos que realment valen la pena, la sentència se sosté sota la forma enigmàtica de la paradoxa. Que potser navegar no és al capdavall viure, una forma si més no de viure –ens preguntem perplexos en la nostra ingenuïtat? I en verbalitzar la pregunta, intuïm la resposta: no, és més important navegar que viure. O viure no val la pena si no és navegant. O no navegar és com estar mort. Etcètera. Cal complir amb el deure fins i tot posant en risc la pròpia vida, que és el que sembla que Pompeu estava dient als seus homes per animar-los a embarcar-se enmig de la tempesta. Navegar, viatjar, caminar… Sinònims de moviment, de canvi, d'aventura. I del deure militar de Pompeu a l'íntima convicció, al propòsit personal, al compromís ineludible que reclama una altra cèlebre màxima, «Coneix-te a tu mateix», llindar necessari de tota saviesa, primer impuls per a la gran aventura, premissa de l'oracle, camí de futur que es fa trepitjant cada present.

Heus ací, doncs, València-Toledo paso a paso, un llibre viscut i escrit pel caminant Luis Antolín, navegant de mars profunds, intens viatger del moment. Amb ell el nostre amic respon a la crida ancestral, tan humana, que agermana viatge i paraula. Perquè quan l'home va començar a construir-se a ell mateix (un camí que no acabarà sinó en el darrer alè humà, perquè la vida és essencialment transhumància) i va decidir abandonar el bressol africà i escampar-se pel món, inventava probablement dues coses alhora: el viatge i el llenguatge. Molt s'ha escrit de com el nostre cervell va anar modelant-se amb l'ús de les primeres eines, per tallar, per ferir o fer foc. ¿Tot això hauria estat impossible sense moure's del mateix lloc, més o menys confortable, sense la «invenció» del viatge? ¿I si el viatge no hagués servit per transmetre, a través de la paraula, les aventures viscudes, per fantasiejar una miqueta sobre els animals vistos o els llocs visitats, per acumular més i més informació? ¿I si després dels perills de la caça o de les jornades de recol·lecció de fruits, a la vora del foc els homes no haguessen inventat la «literatura»? Contar allò viscut, amb els obligats pessics de sal subjectiva que demana tot llenguatge, assegurava la possibilitat de reviure les aventures, de traure'n lliçons i ensenyances, de descobrir nous matisos inspirats pel relat mateix, d'alçar la memòria del viatge compartit, de traduir a paraules totes les meravelles vistes, de representar (és a dir, tornar a fer present) davant els altres el sentit del propi viatge.

És viatge allò que no pot ser dit? No és en l'esforç de dir-lo que el viatge existeix? No vivim, com deia García Márquez, per contar-ho? «De contar-ho a passar-ho», diuen al meu poble, amb la qual cosa no només s'afirma la distància entre viure la experiència, amb els seus perills i trasbalsos, i contar-la als altres sinó també la importància que per als humans té poder compartir-la –insistim, a través del llenguatge i només a través d'ell (amb succedanis com el de la fotografia a què després al·ludirem). Que pocs viatjarien si sabessen que el seu viatge no deixaria rastre, que no podria ser llegat als altres. Caminar és necessari, viure no. Conèixer-se caminant, canviant de paisatges, és sovint reconèixer-se, buscar-se en l'alteritat, en tot allò que en rigor no sóc jo per veure i viure precisament què és el que no canvia (com volia Octavio Paz) en els meus canvis. Eixim al món per descobrir el món i només ens trobem amb nosaltres mateixos, això sí, enriquits en el contacte amb ell, en el diàleg inesgotable amb les coses que ens envolten, els llocs i les persones que ens trobem en els rics espais transfronterers on es parlen totes les llengües, jugant entre el dins i el fora, vagant pels tres temps possibles, anant d'un lloc a un altre. ¿Eixiríem a viatjar sense la més o menys certesa de poder tornar (i contar-ho)? «Volta el món i torna al born», diem en català. En un relat que vaig demanar fa molts anys als meus alumnes, un d'ells imaginava que una nau extraterrestre el convidava a fer un viatge intergalàctic. La resposta de l'alumne-protagonista, de tan senzilla i sincera, em va commoure: «Jo, si he de tornar, vaig».

València-Toledo paso a paso és en certa forma l'acompliment d'un cicle, el tancament (ni que només siga provisional: tot és provisional, tot és un viatge) d'un cercle vital. Vist així, vist a peu i pas a pas, Luis desfà el camí que el va dur al País Valencià molts anys arrere. El turista, generalment, viatja per allunyar-se d'ell mateix agafant-se a les mateixes rutines que l'encadenen a casa. Vol trobar el mateix plat que menja cada dia. Torna del seu viatge amb una col·lecció de fotografies fetes a l'atzar, com trofeus de caça, però la seua aventura asèptica i superficial. Si la seua vida ha experimentat algun canvi, no està capacitat per percebre'l, només vol reafirmar-se, no aventurar-se en el bosc de les preguntes i els dubtes. El caminant en canvi es busca a ell mateix en el paisatge que va recorrent pas a pas i busca també els altres, escolta les veus que s'acosten i s'allunyen, les paraules que realment signifiquen, que només poden dir-se enmig del silenci. El bon caminant, com en la cançó de Silvio Rodríguez, intenta el difícil equilibri entre el pas i l'horitzó per no perdre's en el camí. Però ve que s'hi perd a voltes, i en la pèrdua experimenta la possibilitat de retrobar-se un mateix en el camí. El camí és la vida, visitada per diverses veus (en el llibre de Luis, les notes apressades, les descripcions del paisatge, la informació botànica, el manual de consulta, els dibuixos i els esbossos, els aforismes i poemes, l'única certesa que ens és donada: «Sóc ara i ací, distint i idèntic a cada pas»), travessant les diverses circumstàncies del camí, el camí que es diu a ell mateix, el camí que parla del camí: literatura. Posem-hi de viatges, posem-hi del viatge de Luis, a peu, de València a Toledo i per paratges de Burgos, del 24 d'abril al 13 de maig i del 5 al 7 de juny de 2017. Un tram de la vida sostret a les ungles implacables de l'oblit. Els qui hem acompanyat moltes jornades aquest caminant (en el meu cas al llarg de 35 anys) trobem en el llibre que avui presentem un munt de suggerències i coneixements. Sense recargolaments superflus, crec que Luis s'hi ha donat sencer i pas a pas, hi ha donat el millor d'ell mateix: la curiositat invicta que alimenta la capacitat d'observació, la sensibilitat per llegir el paisatge, la fraternitat ociosa, el desfici creatiu, l'impuls del qui es cansa i no es cansa, la fe de vida, la il·lusió que el joc del camí mai no s'acaba. Qualsevol lector trobarà en aquestes pàgines el testimoniatge senzill, sincer i impagable, escrit pas a pas, d'una aventura alhora rabiosament personal però transferible, íntima però socialitzada gràcies a l'esforç de lucidesa que en el fons és tota paraula. Gràcies, Luis, per obrir-nos noves rutes, per acostar-nos l'alè de camins mai abans trepitjats. I per haver portat una mica de cada un de nosaltres en la teua motxilla.

[Text llegit al Centre Cívic del Port de Sagunt l'1 d'octubre de 2018. Post número 501 d'aquest blog, que inaugura la secció "Fora de sèrie".]

 [Luis Antolín en una excursió per la serra d'Espadà allà per l'any 2005.]