Ahir i demà

Acomiadarem l'any i rebrem el nou en el mateix lloc on vam dir adéu al vell i vam veure il·luminar-se aquest que d'ací a unes hores se'n va, a la vora escocesa de la Mar del Nord. La repetició del ritual, siga on siga que et sorprenga, t'arrossegue o l'empenyes amb més o menys força i determinació (la de procurar almenys una mica d'escalfor en companyia), beu precisament la llum incerta de l'espill del temps i els miratges, invencions o certituds de la memòria. A partir d'una certa edat, però, complir amb aquestes cerimònies és més senzill i més complicat paradoxalment i alhora. Més senzill perquè el desig, sempre esbojarrat i dotat de tan escàs sentit de l'humor, amb els seus aires de grandesa que ara ens semblen manifestament ridículs, s'ha aprimat fins al límit del que creiem possible, amable o suportable. La frugal filosofia que afaiçona la dita del qui dia passa any empeny. I també força més complex i complicat, perquè sense el motor voluble del desig, que només funciona a mig gas i sota la forma més humil de l'apetència, costa més acceptar l'excusa banal del canvi d'any per entaular-se, posar la cara més sociable que podem oferir als altres, balbucejar una conversa amb desconeguts i desitjar l'inevitable Feliç Any Nou (en majúscules i en anglès) a totcristo. L'escèptic en què el temps (si no ho érem de naixement) va convertint-nos troba el lenitiu o l'excusa que necessita precisament en la incredulitat, en la manca de fe envers aquests rituals que sabem inanes: no hi perdrem res si no n'esperem gran cosa i a més, i de retruc, no haurem de fer el paperot humiliant i vanitós dels cagafestes. Amb tot, tancar l'any caducat i obrir el meló del que ve té en aquest raconet d'Escòcia alguns al·licients afegits: el lloc comunitari (dels habitants dels encontorns) on se celebra la festa és el més allunyat a les purpurines flatoses dels espots publicitaris, dignament humil i casolà, amb sopa ben calenteta per a qui en vulga, uns músics antediluvians que interpreten temes cèltics (i que confie que estaran tan en forma com l'any passat) i l'escenografia amb què es desenvolupa la passió d'aquest poble per la dansa popular. No és poc per acarar amb moderat optimisme l'entrada en el nou any, per molt vell que ens semble ja en la distància. En el balanç obligat de la data, que cada u anote pèrdues i guanys. I si l'oratge, que ací és un déu respectat i implacable, ho permet, encara tindrem un cel de limpidesa absoluta, incontaminada, de solidesa ancestral i cristal·lina, que potser trencaran unes quantes bengales. Al capdavall tot el que passa compta. Així doncs, que entre l'ahir i el demà no se'ns escapen les engrunes o els somriures que fa l'ara, que tinguen vostès una bona nit i que l'any que ve ens ho millore, ni que només siga una mica.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 31 de desembre de 2016.]

La simbomba fosca i el caganer

Cada any, pel Solstici d'Hivern, entre Nadal i Reis, i enmig del paisatge lluminós de les ciutats, amerat d'un fred papassetià, se sent la simbomba fosca de les nits més llargues. Segur que el poeta del port i les gavines, el veí de la Barceloneta, rebel i enamorat, pobre i orfe de solemnitat, no fou el primer a sentir-la, amb el seu ritme fet de profunditats d'argila, el seu eco monocorde i escatològic, la tristesa que es disfressa amb esclats d'algaravia i nadales populars, però sí el primer a desentranyar-la en uns versos memorables i desvelar la gran trampa del narcòtic. La simbomba sempre hi és encara que ja ningú la faça sonar a força de braç i saliva si no és en forma d'espectacle i cavalcada, amb el seu contrapunt alegre, desimbolt i fosc que dessacralitza el luxe i l'eufòria descordada, la cel·lofana del sentimentalisme amb què solem embolicar la mala consciència. Si el caganer dels nostres betlems no estigués tan concentrat en les seues coses, aliè per complet als cants d'àngels i sirenes que anuncien la bona vella, es dedicaria a pegar-li fort a la simbomba amb altres caganers que, alliberats també de les seues urgències, mamprendrien botelles d'anís i canyes i matraques i armarien bona gresca. Però avui ja no toca ningú la simboma si no és en processons reglades, o amb el succedani lamentable del plàstic, perquè a les superfícies comercials (autèntics tòtems d'aquests temps) s'estimen més les campanetes i els discos ratllats de melodies forasteres perbocant com un tió antipàtic tones d'emocions envasades que compleixen estrictament els estàndards de qualitat, el codi de barres (de molta barra!) i la data de caducitat del producte en lloc ben visible (i sense que hi aparega mai la llista d'ingredients tòxics). Malgrat tot, en el fred de la nit sentirem la simbomba fosca. Arribarà amb les imatges de l'Alep massacrat, amb la notícia de desnonats d'energia, amb el nou assassinat masclista i els cartons que alberguen el cos sense nom ni rostre que dorm el son etílic sota el neó d'un caixer automàtic; arribarà amb l'atemptat que retroalimenten els fanàtics de tots els dogmes en un mercat berlinès, arribarà amb l'enèsima condemna legal de la llibertat legítima d'homes i pobles, i també amb la cadira buida i l'inexorable finitud dels cicles. Sempre, però, ens quedarà el Tirisiti, les cosquerelles profanes del sagristà, els enganys de la mestressa i el globus de Milà, per molt que per dissimular l'absoluta manca d'idees per a la ciutat a algú se li haja acudit la vella idea de convertir Alcoi en un parc temàtic obert tot l'any, de festa en festa. Però aquesta és la nova religió laica, d'un laïcisme guanyat a pols de pobresa i afany i utopia. El gran somni fraternal convertit en cerimònia, en bon humor, en abraçada, però també en oblit i evasió suïcida. Hi farem mans i mànegues i renovarem el gran escenari simbòlic, el cap sota l'ala de presents i futurs funestos, mentre al fons de la nit se sentirà un any més la simbomba fosca per recordar-nos tot el que podríem fer i el que encara fóra possible si repartíem amb trellat aquestes dosis increïbles d'energia col·lectiva. Bones festes.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 24 de desembre de 2016.]

 [El poeta Joan Salvat-Papasseit, 1894-1924]

Forcadell i els lapsus de Rajoy

Els coneixements de llatí de Rajoy són d'ordre estrictament pràctic, oral diríem, i, pel que sembla, limitats al molt reputat gènere del lapsus linguae. Una antologia ben documentada de les seues esllavissades, des dels temps remots dels filets de plastilina fins a la molt recent invocació a les properes eleccions (no sabem si perquè són molt a prop o perquè són les següents), i que ha encès totes les alarmes i excitat tots els malabarismes del desmentit, és tasca feixuga. És curiós que etimològicament lapsus i lapse signifiquen caiguda o esvaró. Però els lapsus de Rajoy, ja dic, són tan variats i freqüents que ja no sabem si són l'excepció o més aviat la regla del seu discurs, que és el discurs de la dreta espanyola. ¿No deu ser, ens preguntem, que el que crèiem descuits verbals són en realitat la substància mateixa dels seus textos i que quan sembla que encerta el que vol dir (quatre paraules de traç gruixut, repetides com una psalmòdia: imperi de la llei amb tot el seu pes, Constitució i, darrerament, diàleg, diàleg pertot arreu) és que incorre en els seus lapsus? Amb aquesta tàctica, similar a la dels encantadors de serps i a la dels experts en hipnosi col·lectiva, està aconseguint situar-nos en el regne del lapse, un espai mort entre dos temps, en la pura inanitat d'un present sense memòria ni esperança. Aquesta il·lusió d'un instant etern, escampant-se en infinits cercles concèntrics i viciosos, és l'autèntica essència de l'Espanya radial, per això la inoperància del lapsus de Rajoy encara té robat el cor de tants espanyols com el voten, per això el gallec ha estat guardonat per l'Associació de Periodistes Parlamentaris com el millor orador [sic] de l'any. I així seguirà rodant el lapse fins al gran col·lapse final.

El mateix dia que el Suprem arxiva la causa contra Fernández Díaz i De Alonso (i legalitza de pas la guerra bruta política, ordida en seu ministerial), Carme Forcadell, Presidenta del Parlament de Catalunya, és cridada a declarar per haver «permès» un debat parlamentari, és a dir, per haver complit amb la seua obligació. Que poc dura el diàleg (o pal sense pastenaga) en casa del pobre, que poc serveix que a Soraya Sáez li òbriguen despatx a Barcelona, que inútils les formes mel·líflues d'Enric Millo! Com en la sentència contra l'estatut, que va encendre la metxa del procés d'independència, o l'encausament als responsables de la consulta del 9N o la criminalització de la llibertat d'expressió quan adopta la forma de crema de símbols intocables com la monarquia, molts ciutadans han sentit violada la seua dignitat i han expressat al carrer i multitudinàriament la seua solidaritat amb les institucions pròpies i la defensa de la democràcia. Les elits espanyoles tenen un problema que es diu Catalunya. I potser també una solució. Però han decidit matar la gallina dels ous d'or a base de pinso d'una legalitat que pesa molt encara però que adultera la base mateixa de la legitimitat democràtica i el parlamentarisme. Potser inhabilitaran la Presidenta però aquest lapse fantasmagòric té els dies comptats. Pel nord-est ja bufen els vents lliures de la nova república.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 17 de desembre de 2016.]

 

El peix i la cua

Mira que bé, avui se celebra el Dia Internacional contra la Corrupció. Hi ha dies per a tot i tota cosa té el seu dia. I què fou abans, l'ou o la gallina? El peix es mossega la cua. La corrupció és causa o efecte d'un sistema democràtic amb tants badalls? La primera lliçó magistral d'aquella enyorada professora d'història als seus alumnes: el poder corromp. Entesos, però és el poder que corromp o cal una certa dosi (poca o molta) de corrupció prèvia per arribar-hi? Perquè un sospita que les grans corrupcions no existirien sense les petites corrupteles, els fraus milionaris sense les estafes menudes, les grans mentides sense les falsedats de petit calibre. Eclecticisme? Profund pessimisme sobre la misèria humana? O tot o res? No. La corrupció (i ja va sent hora de definir-la amb l'ajuda del diccionari: acció de corrompre o de corrompre's, l'efecte; corrompre: induir [algú] a obrar il·legalment, pervertir) és aliada de la complicitat, la condescendència, la indeferència, la indulgència, la despolitització i el menfotisme, entre d'altres vicis capitals tan arrelats al solar patri, sense que en siguen propietat exclusiva. El frau a la llei, sobretot en els seus vessants econòmics (l'avarícia sempre al fons del cul trencat del sac, i passe'm el lector l'al·literació), és més visible, i per tant denunciable, en èpoques de vaques magres, que quan les vaques són grosses és més fàcil fer la vista grossa. De nou el cercle viciós: la corrupció com a causa i efecte de les crisis, aquesta malaltia crònica o mala salut de ferro, l'etern retorn, infinita carretera de pujades i baixades. ¿Però que no és una corrupció de base el sistema d'explotació de l'home per l'home que denunciaven els barbuts del XIX, l'apropiació del fruit del treball aliè, la denominada democràcia representativa, l'acumulació del poder i dels seus privilegis en mans d'unes elits que viuen de contar contes? Pot haver-hi una corrupció tolerable? És només la llei escrita i sancionada la que estableix els límits i perfils de la corrupció? La corrupció és un monstre de mil cares, des de la més amable i quotidiana de la factura la voldrà amb o sense iva? a la gàrgola lletjota de desviació de fons públics per a omplir butxaques privades, una cadena d'autoindulgències, una omertà que engreixa la maquinària sinistra del poder. En qualsevol cas, les dades són, pel que sabem, i referides a manera d'exemple al País Valencià i només en el cas del frau fiscal, més que eloqüents: 9.075 milions d'euros del PIB, la qual cosa equival a 1.777,8 euros per barba, i un 24,3 % d'economia submergida. Sumem a això, que no és fum de canyot, l'iceberg de la corrupció política amb què hem conviscut alegrement les darreres dècades i comprendrem per què l'Estat espanyol s'hi situa per davall la mitjana europea i té avui més de 3.000 investigats per casos de corrupció. La misericòrdia divina, però, és infinita i el pecador més contumaç pot salvar-se en l'últim segon, de manera que sempre hi haurà la possibilitat de guanyar algun any la grossa de Nadal o tornar a votar el partit més corrupte del catàleg. Amb tot, celebrem el Dia Mundial contra la Corrupció, en majúscules, que dels pecats del piu el Nostre Senyor se'n riu. I més ara que s'acosta Santa Llúcia i el seu pas humil de puça i mentre el pardal de Nadal ja agita les seues ales.

[Publicat el dissabte 10 de desembre de 2016 a Tipografia La Moderna.]

 

Mapes

A l'escola em vaig passar moltes hores dibuixant mapes muts d'Espanya. Eren de plàstic transparent, amb uns foradets per a les capitals de província perquè amb la punteta del llapis les hi marcasses. En realitat no hi ha mapes muts, són tots d'una eloqüència prodigiosa. El fet de retallar un o altre trosset del pastís geogràfic delata les intencions del cartògraf, és una focalització de l'objecte d'interès. La força simbòlica dels mapes és tremenda. De l'ull passen directament al cervell, on dipositen construccions mentals molt sòlides (poc o molt fictícies), d'efectes ben duradors i difícils d'extirpar. Per això l'omnipresència a l'escola franquista del mapa (polític en deien) d'Espanya, amb les seues regions, províncies, capitals, serralades, rius i tota la pesca, a l'alçada del crucifix i el retrat de Franco. Els anteriors inquilins del Govern parlaven tothora de posar el País Valencià (ells no ho deien així: eren curts de gambals també en qüestions de cartografia) en el mapa. A banda l'escassa habilitat en l'ús de les metàfores, tenien una fixació manifesta amb la geografia de l'una, grande y libre. Ignoraven el que els xiquets intuíem perquè en els nostres mapes (muts, físics o polítics) mai no apareixia el lloc on vivíem, amb els seus pobles i rius i serres, els noms del seu paisatge ni el color de la seua greografia humana, cultural i lingüística: pures abstraccions captades a vol d'ocell, sense matisos, símbols d'una realitat o una ficció muda, construïda, autoreferenciada, impossible. La guerra propagandística dels mapes ha continuat a l'Espanya de les autonomies (i amb les intocables províncies), amb colorets i banderetes, i, sobretot, amb els anomenats mapes del temps, autèntica prova del nou de la constricció mental i la voluntat de posar portes al camp fins en assumptes meteorològics, transfronterers per naturalesa. En fi, que plou a Espanya (o al nord o al sud-est, etc.), encara que a Alcoi lluesca un cel sense fissures i a Gaianes caiguen pedres com taronges. Amb tot, m'agraden els mapes, m'hi passaria hores, i les seues formes abreujades, els plànols, els croquis. Són una forma d'avançar-se al viatge o de substituir-lo, de llegir la realitat de moltes maneres, d'abandonar-se a la il·lusió de la ubiqüitat: ser a tot arreu i alhora (o quasi). Dis-me què pintes en un mapa i et diré qui ets i com penses. I si són bons per entrar-hi, també ho són per eixir-se'n i construir-ne de nous, amb noves dades, possiblitats i perspectives. En el mapa emmudit, per exemple, dels Països Catalans (que haverlos haylos) s'ha plasmat aquests dies a Vilaweb una informació ben patida i coneguda però que amb l'ajuda dels mapes econòmics adquireix inestimables virtuts didàctiques. En creixement del PIB, 3,3 dels Països Catalans front al 2,9 d'Espanya; en inversió per habitant (dades de 2014), 156 euros al País Valencià, 145 a Catalunya i 124 a les Illes Balears front a la mitjana espanyola de 242; en tant per cent de funcionaris, 12,25 (PV), 9,79 (Cat) i 12,52 (IB) front al 28,68 d'Extremadura o el 18,51 d'Andalusia; en dèficit/superàvit fiscal, -6,32 (PV), -8,7 (Cat) i -14,2 (IB) front al 17,78 d'Extremadura o el 7,57 de Galícia. En fi, perdone vostè tantes dades, però quan els mapes parlen…

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 3 de desembre de 2016.]