La veu perduda de la humanitat

Antoni Gómez, Xaman. 24è Premi de Poesia Josep Maria Ribelles de Puçol, Onada Edicions, Poesia, núm. 70, Benicarló, abril 2021. Pròleg d'Ester Alba Pagan.

· · ·

Pocs llibres de poemes deuen haver-hi bastits sobre les troballes i reflexions que ens forneix l'antropologia. Em venen al cap aquella magnífica Variació 11. Suite funeral per Atapuerca inclosa en Variacions Goldberg (2015) d'Antoni Ferrer o Registre fòssil (2018) d'Eduard Batlle, si bé aquest darrer, que manté el lligam científic i d'exploració del passat remot amb el llibre d'Antoni Gómez que avui ens ocupa, se'n distancia pels camins de l'estricta paleontologia. Xaman, l'últim llibre d'Antoni Gómez (Sagunt, 1960), de caràcter fortament unitari, s'alça sencer sobre el passat més remot de l'home, resseguint les petjades que hi ha anat dibuixant la ciència. Però si l'antropologia intenta reconstruir la història de la humanitat a través de les troballes fòssils, la matèria que ha perviscut en més o menys bon estat fins als nostres dies i que ens permet, a partir de detalls aparentment insignificants, recompondre el puzzle dispers del nostre passat, el propòsit d'Antoni Gómez és rescatar-ne precisament la part immaterial, la veu, la parla, aquella música primordial. Aquest és el gran repte i la gran troballa del llibre, moure's en el terreny del que no podia conservar-se, la primera veu que es distingeix del crit, el balbuceig primari que comença a ordenar el món, l'origen del llenguatge. És a dir, de la poesia.

Com l'antropologia, també la poesia construeix el seu món a partir de petits fragments de realitat per arribar a compondre un tot versemblant. No sabem quan ni com l'home es va fer home, és a dir, va començar a usar les eines del llenguatge que el singularitzaria respecte dels seus ancestres i dels altres animals, quan va inventar el llenguatge verbal per anar expressant el que fins aleshores es dissolia en el batec sord del silenci. No sabem quan va començar tot això i forçosament ens hi hem de moure entre hipòtesis. Coneixem l'art rupestre, les eines més antigues que ens van permetre assegurar la supervivència, els indicis sobre el ple domini del foc, els fils prims que ens porten a la màgia i la religió, els primers instruments musicals, els rituals de la dansa, la conquista del sistema simbòlic del llenguatge. Com l'antropologia, la poesia és un camí de reconstrucció i coneixement. A través de la foscor del temps busca la llum de les veritats. Aquesta és la gran aportació de Xaman a les possibilitats expressives de la poesia ara i ací, alçada sobre un tam-tam de paraules extingides en la boira del temps, sobre el camp fèrtil dels inicis de tot, de l'aventura humana del llenguatge. Rere els rastres que la ciència antropològica ha il·luminat, Antoni Gómez reinventa el llegat immaterial de la humanitat, els sons extingits de l'espècie, les preguntes primigènies, l'estupefacció i la consciència de la mort, la fam i el dolor, el fred, les primeres passes del que un dia seria el cant i l'escriptura.

Per recórrer aquest sinuós i misteriós camí, Antoni Gómez fa servir la figura d'un xaman que es desplaça per les coordenades de l'espai i el temps i assimila els rituals xamànics a la pràctica de la poesia. El monòleg d'aquest personatge i la seua veu distòpica que s'estén des del passat més remot ens portarà pel món dels neandertals de les glaciacions de Riss (fa 200.000 anys) i Würm (110.000): "On és / la vida plàcida / de l'Homo sapiens?", es pregunta aquell xaman pelat de fred. "I si llance un crit i espere / que reverbere la música / afònica de les paraules?", insisteix. A la primera secció del llibre, Que hi ha algú que espante les feres?, de quatre poemes, hi segueixen L'infant de Taung, amb vuit composicions i Bolomor, amb dotze, per acabar amb Xaman, de quatre, i l'epíleg Homo sapiens (sapiens). Cal destacar-hi l'estructura molt ben apamada del llibre: cada secció es clou amb el poema que li dona títol.

A partir de la segona secció el vol del xaman se'n va més lluny, a les regions remotes de fa 6,2 milions d'anys, a "Orrorin" (Kenia) ("Si de cas, sadolle la fam / de la pàgina en blanc / amb la pell ronyosa / dels territoris inhòspits"; "Soc un homínid? / O soc el color insípid / del poeta?", a "La Gran Dolina", a l'"Homo Ergaster" ("Vinc del futur / a portar-vos la bona / nova del picapedrer / de les paraules"), al viatger "Homo Erectus" que abandonà l'Àfrica i "L'infant de Taung", l'australopithecus africanus mort per una àguila fa 2,5 milions d'anys. A la secció Bolomor, nom del jaciment prehistòric de Tavernes de Valldigna, habitat entre 300.000 i 100.000 anys arrere, el lector de Xaman viatja pel fum i el foc ("el llamp / de la paraula") cap a les grans troballes de "Levallois", al Perigord, de "Chauvet" i els seus animals pintats, de la cova basca d'Altxerri i els seus ocells dibuixats, al crani de la xiqueta neandertal "Teshik-Tash", a la cova "Tito Bustillo" i el seu Camarín de las Vulvas, a "La Venus de Willendorf" famosa, a la riberenca "La Cova de les Meravelles", a l'esquelet pop de l'autralopithecus afarensisis "Lucy" i a "Bolomor". Per últim visitem "La Vall del Rift", el demonimat bressol de la humanitat, poema que amb "La mà", "Xerrameca" i "Xaman" ens duu a l'Epíleg: "Què saps tu, sapiens, / sense els llums / de la ciutat excelsa?".

En summa, el bell poemari d'Antoni Gómez eleva un cant des de les cendres del passat en homenatge a les vides anònimes, àgrafes i afòniques dels nostres predecessors i al que en l'home actual encara hi ha d'ancestral i autèntic, d'arrel viva, lluny de la vacuïtat de la seua ignorància i la falsa seguretat de creure's la culminació del procés evolutiu, d'obra pastada per la mà de déu.

[Publicat a Saó núm. 482, juliol 2022]

 

 

Bous? Ni a la plaça

Tavernes de la Valldigna s'ha convertit en el primer municipi valencià que prohibeix els bous al carrer. Tot i que segons sembla aquesta tradició ja era poc arrelada al poble, la decisió del govern, encapçalat per l'alcalde de Compromís Sergi González, no deixa de ser valenta i arriscada. I oportuna. Del que no hi ha dubte és que per fi pot obrir-se un debat tan necessari com difícil entre els qui viuen els bous com una festa, un espectacle i una tradició i els qui ho veiem al capdavall com una simple salvatjada. Hi ha tradicions que maten (mai millor dit: sis persones n'han resultat mortes aquest estiu) i que mereixerien atènyer la condició de document antropològic ben custodiat en el museu corresponent. La capacitat d'una societat per adaptar les tradicions culturals als temps i la sensibilitat moderns o d'abandonar-les quan convé diu molt del nivell de maduresa i civisme. Dissortadament les festes populars, en les quals cal emmarcar els correbous, sota l'aparença de restar al marge de les disputes polítiques i els conflictes socials, sovint no són més que la seua expressió més nítida. El pa i el circ romans (històricament més circ que pa) han estat i són mètodes molt eficaços per esmortir les pulsions contestatàries de la població. Si el franquisme va dur fins a extrems escandalosos el control social de les festes populars i la seua capacitat d'alienació col·lectiva, no sempre la subsegüent democràcia ha avançat molt en aquest terreny. La mateixa existència dels bous al carrer o alguns altres entreteniments de l'Espanya profunda com perseguir un bou fins a matar-lo a llançades o despenyar una cabra o un ase des de dalt d'un campanar són consentits i promoguts per l'autoritat competent quan convé al seu interès polític. No cal anar-se'n a exemples tan luctuosos com els suara citats. Molts aspectes dels espectacles esportius que corona el futbol són l'evidència palpable i sofrible d'aquesta capacitat d'hegemonia i domini social. Però per bé que el futbol, posem per cas, dona molta vitamina a l'embrutiment del personal, convindrem que va representar en el seu moment i en la seua fulminant expansió un pas civilitzador contra l'addicció hispànica al bou. Però com que els vicis, grans o petits, no solen ser excloents, heus ací les basques i parèntesis estivals, amb festes patronals i saragata assegurada a tot arreu, enmig d'un buit que s'ha d'omplir com siga mentre no es reprenga la lliga. Per exemple amollant bous al carrer (a voltes a la mar) o embolant-los perquè a joves i no tan joves (però no dones, dada que corrobora la crueltat innecessària d'aquest joc infèrtil i perillós que són els bous) els puge a cent l'adrenalina i puguen exhibir els seus atributs masculins i el seu valor enmig de la plaça pública. El debat sobre aquest tema, tanmateix, té moltes paperetes per convertir-se en un atzucac on les passions s'enfronten i desapareixen la raó, el trellat o l'interès públic. Hi avançarem, sens dubte, en l'erradicació d'aquests i altres usos cruels i ancestrals, però costarà deu i ajuda. En el rerefons de tot hi ha l'exaltació de la fiesta nacional i l'art de la tauromàquia, amb la retransmissió puntual dels encierros santferminencs, les corregudes i tota la pesca de rància parafernàlia. De vegades les mateixes raons d'estat han impedit o entorpit la decisió sobirana dels pobles, per exemple de Catalunya quan va prohibir els bous. Mamprendre la gestió directa de la festes populars tot promocionant els elements culturals alliberadors i les millors alternatives lúdiques a la barbàrie, per molt tradicional i nostrada que siga, és l'única manera d'arrancar la festa de les urpes de la narcosi i l'alienació i de retornar-li el sentit de celebració vital i exaltació col·lectiva. De moment, celebrem i imitem l'exemple de Tavernes de la Valldigna.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 26 d'agost de 2022.]

 

                                   [Un nou ferit greu per l'enganxada d'una vaqueta a la pedania alacantina del Moralet.]

 

La destrucció d'un país

En la cèlebre novel·la The Road (2006), portada al cinema en 2009, l'escriptor nord-americà Cormac McCarthy descriu un futur apocalíptic en què milers d'incendis cremen sense cessar i ho devasten tot. De la ciència ficció, de vegades tan cruelment verídica, a la realitat s'hi pot passar en un tres i no res. A diferència del que passa en la novel·la o el cinema, el malson de la tragèdia en la vida real no es dissipa o atenua quan tanquem el llibre o s'apaga la pantalla. El pas del foc real hi deixa un paisatge de desolació que durarà molt de temps, una ferida que costarà cicatritzar, un futur incert presidit per la por al retorn de les flames. En uns pocs dies els incendis originats a la Vall d'Ebo, Begís i les Useres han cremat unes 34.000 hectàrees de la Marina, el Comtat, la Safor, l'Alt Palància i el Maestrat i amenaçat de propagar-se per les comarques limítrofes. La catàstrofe dels incendis estivals que patim des de fa dècades ha atès enguany proporcions gegantines. El mateix foc que ens dona vida i que la generositat tràgica de Prometeu va regalar-nos, ens destrueix. Cruel ironia per a apassionats del foc com els valencians, que ens en servim joiosos en falles, alardos, traques, pirotècnies vàries, dimonis i correfocs, fogueres de Sant Joan i Sant Antoni, mascletades i cordades i fins per coronar salvatgement les banyes de pobres bous, potser per celebrar que el dominem i que gràcies a ell, origen de la llum i la calor, font de la vida, mal que bé continuem rodant. Però els focs rituals, ironies a banda, són al capdavall el contrari dels incendis, genets desbocats de la mort. Si hi ha sequera perquè n'hi ha, si plou amb ganes com enguany per primavera, perquè el sotabosc que més tard s'assecarà és aliment ideal per a les flames voraces.

Però el foc que destrueix el país des de fa tants anys no és càstig dels déus, ni broma del destí ni venjança de la (puta) mare natura, sinó en la majoria dels casos (sens dubte en el que ara ens ocupa) conseqüència de la nostra activitat. O de la nostra inactivitat. És a dir, que esmerçant-hi tots els esforços possibles i necessaris, podríem evitar-lo o eliminar almenys moltes de les causes que el fan cada colp més extens i letal. L'ou i la gallina, causes i efectes, hi van alhora i de la mà. Ara plorem de tristesa, ràbia i impotència, però les llàgrimes no apaguen incendis. Passat el dol, cal que la defensa del medi natural, del nostre país i de la nostra gent i, per tant, la possibilitat d'un País Valencià projectat de manera digna i justa cap al futur, ocupe el centre dels esforços col·lectius. Ací, evidentment, toquem l'os que els experts o els observadors més perspicaços i l'experiència acumulada assenyalen com a causes principals de la desertització: la massificació turística que obliga a destinar gran part dels escassos recursos humans i econòmics al seu servei i que ha destruït, seguint la llei de la selva, és a dir, del capital, gran part del territori. Aquest model, alimentat en detriment de la petita i mitjana empresa i, sobretot, de l'agricultura i la ramaderia autòctones, ha provocat el despoblament rural, el mateix que exaltem de boqueta i enyorem en els millors somnis idíl·lics i serveix de reclam per una indústria insaciable que mata la gallina dels ous d'or. De tots depén reconduir un model social i productiu que porta directament a les flames.

Extingits els focs, és l'hora d'avaluar l'abast dels fracassos, d'assenyalar l'arrel d'un problema en què ens juguem la vida, la pervivència. ¿Hi comptem amb prou mitjans econòmics i humans, amb els protocols adequats, els estudis pertinents, les polítiques de prevenció necessàries? ¿Serveix de res alertar sobre el canvi climàtic si no s'hi posen els mitjans per combatre'l? ¿Ens beneficia l'ecologisme políticament correcte, la santificació del reciclatge i les energies renovables i tota aquesta faramalla si en la majoria dels casos només és pur simulacre per complir amb l'expedient? ¿Per a què volem una Conselleria d'Agricultura, Desenvolupament Rural (déu meu, de desenvolupament rural!), Emergència Climàtica i Transició Ecològica (molta roba i poc sabó) impotent davant les flames i desapareguda en combat (dada que si es verifica hauria de suposar la destitució immediata de Mireia Mollà) si no elaborem l'alternativa al model turístic i depredador, si és Mercadona, posem per cas, qui imposa els preus que ofeguen el llaurador? No, les llàgrimes impotents i la tristesa no ens salvaran de les flames. Ni podem esperar que des del Ministeri de torn o la Conselleria de tal ens ploga el mannà. Hem de poder disposar dels propis recursos per a un problema que només a nosaltres ens afecta i incumbeix, hem d'autocentrar-nos i practicar sense titubejos l'autodefensa, la solidaritat i l'orgull col·lectius, decidir el país que volem ser.

És difícil aquests dies no veure en el foc que avui assola el país la metàfora d'una destrucció de més ampli abast, la de la pròpia cultura i llengua, la d'unes formes de vida específiques, la d'un poble diferenciat que ha perviscut durant segles en la seua terra i ha ordenat el seu paisatge d'una forma senzilla i eficaç que ara trobem a faltar. La pervivència i futur de la nostra cultura està íntimament lligada a la defensa del nostre entorn natural i social, el nostre dret inalienable a autogovernar-nos i assegurar la dignitat de les nostres formes de vida. No s'hi val a badar aquesta vegada perquè sabem que ningú no ens traurà les castanyes del foc. Aprenguem-ne d'una vegada per totes la lliçó, combatem decididament la destrucció anunciada d'un país, el nostre. 

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 19 d'agost de 2022.] 

 

 

L'espill navarrès

Per fugir del bullici mediterrani i les calorades estivals i canviar d'aires, passem uns dies per terres navarreses. Del maremàgnum valencià d'aquestes dates hem passat a la solitud dels grocs dels bladars segats, les carreteres secundàries, els verds de les vinyes i dels boscos ben delineats per les terres de conreu i l'arquitectura tradicional basca d'Orbaibarra (Valdorba), Garinonain, Barasoain, Tafalla, Puiu i, cap al sud-oest, Lizarra, una de les capitals històriques del carlisme, en plena festa major. I del foc valencià a les brases meteorològiques de terra endins fins que atenyem la nostra destinació principal a Etxarri-Aranatz, a la comarca de Sakana, que recorre el riu Arakil i s'escampa entre les serres d'Aralar, Andia i Urbasa, catedrals bellíssimes de la muntanya. Valdorba és ja, malgrat les ressonàncies toponímiques, els patronímics i fins el físic rotund de la seua gent, territori perdut de la bascofonia. Els nostres esforços per saludar en èuscar durant els primers compassos només aconsegueixen un silenci que no pot dissimular la incomoditat, quan no l'hostilitat, dels nostres interlocutors. I fins el malentès pel qual he de resignar-me a beure aigua en comptes de la cervesa que he demanat. En sol·licitar al cambrer de Tafalla garagardo (cervesa), em respon que d'això no en tenen (deu haver pensat en sagardo, sidra). "Pues tráigame una cerveza", li dic amb evident i infructuosa ironia.

Venint d'on venim no és gaire difícil entendre aquestes reaccions, que espere que tampoc no siguen les hegemòniques en aquestes regions ja no bascòfones de Navarra, tan distintes de les actituds de la població euskaldun del nord. A algú que practica l'oblit o hi viu des de fa temps no li agrada que li facen memòria, i menys un foraster. Hi va haver un temps en què l'espanyolisme blaver s'emmirallava i agermanava amb els navarresos que renegaven de la cultura i nació basques. El poder polític que durant anys va acumular la UPN (Unión del Pueblo Navarro) feia dentetes a Unió Valenciana i al seu principal líder Vicente González Lizondo, que ves per on tenia cognom d'origen basc coincident amb el poble de la Vall de Baztan Elizondo (o lloc de l'església, eliza). L'anticatalanisme i l'antibasquisme, doncs, era i és una dèria compartida pels furibunds defensors del regionalisme ben entès o espanyolisme de tota la vida, el dels sectors més reaccionaris de les respectives societats, avui en franc retrocés. Si més no en grau d'influència i poder polítics. Però les reticències, l'aculturació en detriment dels factors d'identitat i evolució pròpies, la desertització que provoca tot procés de substitució lingüística, hi romanen i són difícils de desentranyar, sobretot perquè al capdavall hi ha la força i determinació de tot un estat al darrere. Garinoain i Barasoain, els pobles que ens van acollir els primers dies, són a més governats per agrupacions electorals de dretes, si no directament fatxes. Al carrer major de Zangoza (Sangüesa), molt bonic per cert, com tota la ciutat antiga fortalesa del Regne de Navarra, hi ha la seu, sembla que ja abandonada però que conserva el seu llampant rètol, del Círculo Carlista de Sangüesa, tot i que en èuscar sona més bé malgrat tot, Euskalherriko Karlista Alderdia (Partit Carlista Basc). Ho recordem dels anys setanta: hi havia un carlisme tranuitat, ancorat en l'embadaliment romàntic i reaccionari, dels qui van guanyar la guerra, i n'hi havia un altre de potser encara més romàntic lligat a la llavor del nacionalisme basc (i també valencià, aquell Partit Carlí del País Valencià). En qualsevol cas, estic convençut que les actituds, incloses les lingüístiques, que no són mai o quasi mai innocents, es vinculen íntimament a les ideologies i creences. El substrat carlista i el catolicisme ultramuntà encara tan presents en la part més assimilada de Navarra són causa i efecte de les antipaties envers l'èuscar i la voluntat de normalització dels sectors bascos més avançats. Perceben que aquesta normalització passa inexcusablement per un procés d'empoderament i autodeterminació política. I no s'equivoquen gens, és clar. Vistes i sentides així les coses, i malgrat totes les diferències culturals, històriques i lingüístiques, com no contemplar en l'espill navarrès les misèries que amenacen el present i el futur del valencià i del nostre poble? Com no veure-hi les grans ciutats del País Valencià, però també les no tan grans i fins les petites i els pobles com més va més, treballant per a l'oblit, abandonant-se al seu corrent poderós i als seus cants de sirena. Sortosament, entrem a la comarca de Sakana, plenament euskaldun, que ací també vol dir assumpció dels valors i projectes que fan possible una certa confiança de futur, i a Etxarri-Aranatz, onejant juntament amb la ikurriña i la bandera roja amb l'escutde Navarra, hi flameja també la nostra estrelada. Totes les llibertats, com deia Fuster, són recíprocament solidàries.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 12 d'agost de 2022.]

 

 

 

Dos assaigs d'aproximació a la poesia de Josep Maria Sala-Valldaura

 

Amb tinta blanca. La poesia de Josep M. Sala-Valldaura, Jad Hatem i Marie-Claire Zimmermann. Edició de Nathalie Bittoun-Debruyne. Col·lecció d'Assaig Argent Viu, núm. 163. Pagès editors, Lleida, 2021.

· · ·

Que Josep M. Sala-Valldaura (Gironella, 1947) és un dels grans poetes de la literatura catalana –i "qui diu foc diu flama": un gran de la poesia de qualssevol temps, latitud, llengua i país– poc ho dubtarà qui faça el recorregut per una obra estesa al llarg de 47 anys i una vintena de poemaris, inclosos tres de pensats per a infants. Només en els vint-i-dos anys ben comptats que portem de segle n'ha donat a conèixer set, alguns dels més representatius, autèntiques obres mestres: Vidre fumat (2004), El cigne cec (2005), Flors i carboni (2008), Daltabaix (2012), Gota a gota (2014), l'antologia Concert d'esferes 1975-2016 (2017) i Coordenades (2018). Ja fa temps, doncs, que se li hauria d'haver reconegut al poeta un lloc central en la nostra literatura. Però el país no sols és petit sinó sovint també gasiu, causa i efecte d'una certa petitesa. Els temps, ja se sap, són adversos per als discrets i silenciosos que viuen lluny de les bambolines i aliens als flaixos mediàtics, la tómbola de la cridòria i el ball de bastons en la lluita per un poder més o menys ridícul. Sempre deu haver estat així. Sumem-hi, però, l'altre gran cabal de la seua producció, el dedicat als estudis literaris i l'assaig. L'emblemàtic Darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979) fet a quatre mans amb Vicenç Altaió en 1980 té continuïtat en Mig segle de poesia catalana. Del maig del 68 al 2018 (2018), signat també pels dos poetes. Poc abans, en 2015, va publicar La poesia catalana i el silenci i en 2021 Cartes d'un poeta gran. Llibre (de) bord, obra que s'inspira en les cèlebres cartes de Rilke i que tot amant de la poesia hauria de llegir. Finalment, com l'eco d'aquell silenci que va escandallar en l'assaig citat i que és primordial en la seua producció poètica, ve el llibre que ressenyem ací, que en certa manera combat l'altre silenci, el provocat pel soroll. Poeta, assagista, narrador, professor universitari, traductor i estudiós i divulgador de la literatura, Josep M. Sala-Valldaura és un intel·lectual de primera línia de trajectòria i dimensions poc usuals.

Escriu l'autor en Vidre fumat, "L'escriptura negra desvetlla amb tinta / la lletra blanca del silenci", font del títol del volum on Nathalie Bittoun-Debruyne, editora que escriu també el magnífic pròleg i signa la traducció del segon assaig, aplega dos molt interessants estudis sobre la poesia de Sala-Valldaura; el de Marie-Claire Zimmermann, anomenat Lectura, pas a pas, de cinc llibres de poemes de Josep M. Sala-Valldaura, i el de Jad Hatem, La poesia de Josep M. Sala-Valldaura. El silenci i el seu verb. El de la catedràtica de Llengua i Literatura Catalana de la Sorbona, avui emèrita, que fou també directora del Centre d'Études Catalanes d'aquella universitat i ha escrit un centenar de treballs sobre Ausiàs March i la poesia contemporània, apama des d'una perspectiva filològica els poemaris El cigne cec, Vidre fumat, Daltabaix, Gota a gota i Coordenades, que es corresponen amb els epígrafs La bellesa del joc poètic, La celebració del llenguatge, Dolors humans, sofriments i fe en l'escriptura poètica, La pluralitat de l'aigua en poesia i L'enllaç entre vida i poesia respectivament.

Més breu i dens, i de lectura més exigent per a un lector no especialitzat en els camps del pensament, l'assaig de Jad Hatem, Catedràtic de Filosofia i Literatura de la Universitat Saint-Joseph de Beirut, explora els límits entre filosofia, poesia i religió en relació amb l'obra de Sala-Valldaura. A tal efecte parteix de tres poemes del poeta per corroborar "que el silenci que és plenitud habita el poema […] i que Josep Maria Sala-Valldaura […] ha sabut compondre tres excepcionals poemes del silenci […], sense que la profunditat sacrifiqués la claredat i tot anant de dret cap a l'essencial". Els títols dels capítols en què es divideix l'assaig de Jad Hatem ens acosten a les seues tesis: Déu, el silenci i la paraula, El mutisme de Déu i els llavis del món i El verb. D'altra banda, els poemes que fonamenten l'anàlisi són, respectivament, "Possiblement, el desert existeix", de Passeig de dins (1992), "Déu és mut però parlen les paraules", de Vidre fumat, i "Amb un farcell taquicàrdic de fonemes", de Daltabaix.

Partint de coordenades i mètodes molt distints i de camps d'estudi i treball també ben específics, els dos assaigs es complementen i ens acosten molt bé al moll de l'os de la poesia de Sala-Valldaura, a l'excepcionalitat de la seua qualitat i a la coherent exigència d'una trajectòria intel·lectual ben fructífera. Una cita de Descartes que ens ve de la mà de Jad Hatem podria condensar el sentit últim de la poesia: "Tenim dins nostre semences de ciència, com hi ha espurnes en un sílex; els filòsofs les extrauen fent servir la raó, els poetes les fan brollar amb la imaginació, i encara més brillants". Per concloure, amb el filòsof libanès, que cal "considerar la veritat en la plena manifestació de la bellesa i, més encara, perquè es tracta de veritat de l'ànima i de bellesa de l'esperit". En això consisteix l'alè del silenci de la magnífica poesia de Josep Maria Sala-Valldaura.

[Publicat a La Veu dels Llibres el 23 de juliol de 2022.]

 

La llum: serenor d'una certesa

Eugenio Montale, Ossos de sípia. Adesiara Editorial, 79, Barcelona, febrer de 2021. Traducció de Joan Navarro i Octavi Monsonís.

· · ·

De l'hermetisme com a moviment que la història de la literatura aplica als continuadors de l'estil dels poetes italians Ungaretti i Montale sol quedar-ne una idea difusa de poesia incomprensible que renuncia deliberadament a tot sentit, tancada en ella mateixa, embadalida en el seu ideal de puresa. Poc casa aquesta reducció de l'hermetisme amb Eugenio Montale i el seu lluminós Ossos de sípia que els autors valencians Joan Navarro i Octavi Monsonís han vessat magníficament a la llengua catalana, un esforç molt d'agrair perquè suposa incorporar a la pròpia tradició un dels llibres fonamentals de la lírica moderna, potser hermètic en els altres sentits que acompanyen la fórmula, com ara la renúncia explícita a la missatgeria fàcil, el rigor compositiu o l'expressió exacta del marasme existencial que caracteritzà l'Europa d'entreguerres o l'oposició frontal al totalitarisme que ja despuntava. El primer llibre d'Eugenio Montale (Gènova, 1896–Milà, 1981) fou publicat per primera vegada a Torí en 1925 i tres anys més tard conegué la que seria l'edició més o menys definitiva, amb la supressió i incorporació de poemes que li confereixen l'estructura actual. Les 15 edicions que se'n feren fins a 1961 ens parlen del gran impacte i difusió que aconseguí la primera obra de qui en 1975 rebria el Nobel de literatura. I el cert és que l'estrena poètica del poeta genovès és una autèntica obra mestra.

Complexa, multiforme, rica i sinuosa sí, però de cap manera hermètica en el sentit usual que donem al terme. I tanmateix, atrevim-nos a apuntar els principals eixos temàtics que al nostre parer li donen forma. Ossos de sípia dibuixa amb una precisió mil·limètrica l'entrada a la plena edat madura d'un jove inquiet, assetjat pels dubtes, l'angoixa i la tristesa ("Si una ombra advertiu, no és / una ombra –sinó que soc jo"), que es debat entre l'elegia del passat (infantesa i joventut) i l'himne vitalista i encès al paisatge i a les possibilitats de la creació poètica. És de fet l'expressió acurada del pas del temps, la consciència profunda de la finitud de les coses ("mirar les formes / de la vida que s'esmicola"; "els esdeveniments de l'instant / a punt d'esmicolar-se en un esfondrament"; "tot ho arrabassa / l'hora que passa"…) el centre motriu de la reflexió poètica, la contrabalança que equilibra el món, l'arrel que aferma la mudança constant en què consisteix la vida ("fràgil vida meva, i com estimes / avui les teves arrels").

El poemari presenta un poema inicial, In limine, destacat en cursiva ("Cerca una malla trencada en la xarxa / que ens estreny, salta enfora, fuig!") i un de final, el magnífic i conclusiu Riberes, que cal llegir amb molta atenció. A l'endemig trobem quatre seccions, Moviments, Ossos de sípia, que dona nom al conjunt, Mediterrani i Tardes i ombres, amb 13, 22, 9 i 15 poemes respectivament. Reproduïm complet un dels poemes d'Ossos de sípia perquè el lector puga apreciar la concentrada bellesa amb què, a través del símbol del pou i l'al·lusió al mite de Narcís, Montale planteja el tema de l'estranyesa del record i de la superació del passat: "Grinyola la corriola del pou, / l'aigua puja a la llum i s'hi fon. / Tremola un record en el curull poal, / en el pur cercle una imatge riu. / Acosto el rostre a evanescents llavis: / es deforma el passat, es fa vell, / pertany a un altre… / Ah, que ja xerrica / la roda, et retorna al negre fons, / visió, una distància ens separa".

L'apòstrofe, ço és, el diàleg que apel·la a un tu, és un dels mecanismes més utilitzats al llarg del llibre, sovint acostant-nos a un diàleg de caire panteista, especialment accentuat a la secció Mediterrani, on el mar és el mut interlocutor a què el subjecte líric adreça les seues reflexions. Hi trobem, reformulada d'una altra manera, la idea maragalliana de la "paraula viva", només que en compte de ser la terra la que inspira directament la poesia, és la mar, amb el seu ritme i moviment, la que dicta les síl·labes al poeta que persegueix l'ideal de fusió entre natura i art: "que un poc del teu do / hagi passat per sempre a les síl·labes / que portem amb nosaltres, abelles brunzinaires", "robar-te / les salabroses paraules / en què natura i art es confonen". En les veles i paisatges marins de Montale, en aquelles vastituds contemplades des dels pendissos abruptes de la costa ligur, ens sembla retrobar els ecos de Rosselló-Pòrcel, de Segarra i Carner, d'Espriu i tants contemporanis del genovès que beuen del mateix mar interior: "Amb les barques de l'alba / desplega la llum les seues grans veles / i troba sojorn dins el cor l'esperança".

L'al·lusió als Ossos de sípia del títol de la tercera secció i del llibre no apareix sinó al final, a l'esmentat Riberes, i ens parlaria de la plena integració, fins a la dissolució, de l'individu en el tot tan característic de la infantesa i l'adolescència viscuda a la ribera, en el paisatge de Portofino, la casa dels estius del poeta, com a ideal vital que només la poesia fa possible: "Oh aleshores sacsejats / com l'os de sípia per les onades / esvanir-se a poc a poc; / esdevenir / un arbre rugós o una pedra / polida pel mar; en els colors / fondre's de les solpostades".

Heus ací, reflectida en la transparència del català per la perícia dels traductors, l'obra immensa i imperible, tan plena d'ecos que ens parlen a cau d'orella, dels Ossos de sípia de Montale, ja estalvis de l'erosió del temps, fets pura llum en les platges de la memòria.

[Publicat a la revista Saó, núm. 481, juny 2022.]