L'encertada
metàfora de les portes giratòries –ara treballe en això que se'n
diu política i a canvi de determinats gestos i gestions, quan me'n
retire, tinc assegurat un contracte supermilionari en alguna empresa
pública o privada–
em recorda l'acudit
del borratxo. Tan pet estava
aquell home a qui negaven la penúltima copa en tots els bars, que no
s'adonava
que cada vegada que girava
la porta entrava trontollant al mateix local i
que acaba preguntant al de la
barra: «Però és que tots
els bars són teus?». La borratxera dels professionals de les portes
giratòries no és etílica sinó de fums, d'excés de poder, d'egos
unflats per altaveus mediàtics, de medalles que valen el seu pes en
or, de colps a l'esquena i, sobretot, de diners fàcils com a premi
als serveis prestats a l'autèntic
poder. En qualsevol país
democràtic aquesta pràctica estaria perseguida per la llei i
provocaria el refús unànime
de la ciutadania. Però a Espanya adoren o adorem les estàtues i ens
encanten els rics i la parafernàlia i importa un rave l'origen de
les fortunes, que ja presumim fraudulent, perquè nosaltres faríem
exactament el mateix, i pixorro l'últim. La
dreta formal duu
en l'ADN aquesta habilitat per passar de l'escó al càrrec
empresarial en un tancar i obrir d'ulls i sense haver de canviar de
camisa. Però gràcies a energúmens com Felipe González i molts
altres soi-disant
socialistes i esquerrans (i aquests
sí han hagut de canviar-hi alguna cosa més que la camisa), el mal
s'ha fet transversal i sistèmic.
Aquesta és l'hora, però,
que cap militant del PSOE ha piulat pel que és a totes llums un
robatori i un mal irreperable al crèdit de la política, si li'n
queda cap. Al contrari, el blindatge d'expresident li ha assegurat
una baronia vitalícia
des d'on continuar emmerdant i remenant les cireres. D'aquest
personatge, que fa anys que es rebolca en el fang de la història i
encara li riuen les gràcies, ja ho hem vist pràcticament tot: ser i
no ser a l'OTAN per acabar sent-hi del tot, armar els GAL, netejar
amb salfumant les taquetes de marxisme que encara lluïa la samarreta
socialista, covertir-se finalment en adalil de l'Espanya única i
rància i aliat necessari del PP i del manteniment de l'status
quo que li assegura les garrofes
milionàries. S'ho manega tan rebé amb les portes giratòries que no
només li obrin el Consell d'Administració de Gas Natural sinó
també les seus
del seu partit, on continua sent l'intocable, herència llustrosa
dels anys de vins i roses (ja
marcides). En menys del que triga una porta a girar, les seues
declaracions contra Pedro Sánchez del matí es van convertir a la
vesprada en un motí en tota regla de barons i baronesses que ha fet
petar pels aires l'antic partit de Pablo Iglesias (l'altre). Com un
borratxo empedreït, de tant girar fa l'efecte que no sap on és, si
dins o fora, si trepitja el mateix local o un altre, però no li
importa, perquè els que són com ell fan de la realitat un vestit a
mida. A diferència del pobre de l'acudit, no pregunta al cambrer si
tots els bars són d'ell, perquè efectivament ho són, de González.
Molt bé, però què pinta Ximo Puig en aquest merder? Això sí és
preocupant, i molt.
[Publicat el dissabte 1 d'octubre de 2016 a Tipografia La Moderna.]
