L'arquebisbe i l'oroneta

Quasi al mateix temps que des del niu de les urnes alçava el vol una tímida oroneta per anunciar que la primavera havia arribat i que avançava veloç cap a l'estiu de la plenitud solar i el temps de les collites, monsenyor Osoro s'espolsava (mai millor dit) unes declaracions per recordar-nos que el regne de l'Església que ell representa no és d'aquest món i que, per tant, és indiferent a l'ornitologia, als matisos canviants de les estacions i a tota la pesca que a la resta de mortals tant ens afecta. Preguntat sobre la corrupció i els corruptes l'arquebisbe de València va afirmar que [sic] “l'Església no entra en la dinàmica del judici sinó en la dinàmica de l'amor”, que traduït a un llenguatge més entenedor vol dir “no m'esquitxes la mitra, que l'acabe d'estrenar, juntament amb el càrrec de Vicepresident de la Conferència Episcopal Espanyola”. Hi ha qui invoca la Constitució i no té cap intenció de complir-la si no li convé i qui s'amaga el vuitè manament de Déu (no furtaràs) davall la sotana quan l'auditori és ple de lladres o d'amics dels amics de les coses alienes i públiques. Llàstima d'oportunitat perduda d'haver relacionat subtilment la corrupció generalitzada amb el braç incorrupte de Sant Vicent Màrtir i haver-se oferit com a exemple mil·lenari d'incorruptibilitat. En canvi, i per reblar la idea d'una espiritualitat ultramundana, es va referir a sectes com els Quicos (que no són un grup de rumba catalana), l'Opus Dei o els Legionaris de Crist com una gràcia de Déu (hi ha dies que Déu té molt poca gràcia), i va afirmar que tota escola és pública, inclosa l'escola privada catòlica, apostòlica i romana i la Universitat Catòlica de València, creada precisament amb l'ajuda d'alguns corruptes presents i absents en el memorable acte. Malgrat la deliberada confusió entre els termes públic i privat, o precisament perquè la susdita confusió és el primer argument per al lladronici a petita o gran escala, ovació tancada dels assistents, amb Rita Barberà i Juan Cotino entre d'altres peces majors. Magistral faena la del destre càntabre i Canceller de la Universitat Catòlica, culminada amb una estocada precisa a favor de la llei antiavortament de Gallardón, un tema tan carnal que diries que sí que és d'aquest món. Dues orelles i la cua, volta a la plaça i eixida per la porta gran. I al carrer d'aquest món, immune a la retòrica de doble o triple moral catòlica, la gent continuava barallant-se amb els problemes del regne d'ací i l'oroneta traçava belles geometries en un cel límpid que veurà multiplicar els vots contra la corrupció i totes les altres misèries en el temps fèrtil de les properes collites. Amén.

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 31 de maig de 2014.]

[El braç incorrupte de Sant Vicent Màrtir que es custodia a la Seu de València.]

El trànsit dels ocells

Empar Sáez, Dona i ocell. XXXI Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi. Editorial Denes, col·lecció de poesia Edicions de la Guerra núm. 108, Paiporta, 2014.

· · ·

El títol d'aquest primer poemari d'Empar Sáez (Pertuis, Provença, 1963) remet a la coneguda escultura de Joan Miró (1983) que presideix el parc que porta el seu nom a la ciutat de Barcelona. Però per bé que la buscada coincidència és una font de suggeriments i rastres, declarades admiracions personals i homenatges de la poeta, el títol té vida pròpia i independent en el mar (més apropiadament: en l'aire) de símbols ja universals i a l'enriquiment dels quals tan genialment, no cal dir-ho, va contribuir l'obra de l'artista barceloní. Nítidament encastat en el cor del llibre i en el seu desplegament discursiu, el títol Dona i ocell té el poder de síntesi i obertura, de representació, exigible al lloc frontal que ocupa, a la seua naturalesa de nom propi. Així doncs, la tensió poètica entre allò que viu arrelat a la terra, al present, a la memòria i les devastacions del temps, la dona –que sovint és identificada ací amb el símbol de l'arbre, que és alhora cos i casa– i el que transita per l'aire, l'ocell, símbol de la llibertat, del desig, del futur i la gracilitat, alimenta un moviment que creix en forma d'espiral, tornant una vegada i una altra sobre les pròpies imatges i paraules per enlairar-se a la cerca de nous horitzons significatius. L'acumulació de troballes poètiques, imatges i idees, d'arrel simbolista, necessàriament escàpoles, n'aferma els fils conductors, entreteixeix el ric joc de significàncies i fa del passeig per aquestes belles pàgines una experiència poètica amable fonamentada en l'emoció musical que aporten les conegudes melodies en l'oïda del lector. L'aposta de Dona i ocell se sustenta en les variacions melòdiques sobre uns mateixos temes exposats en un to contingut, suau, essencialment elegíac i despullat, no gens narratiu i descriptiu només a estones.

Ultra aquesta tensió esbossada més amunt entre l'arrel i el vol, entre la realitat i el desig, entre l'amunt i l'avall i el prop i el lluny, entre memòria i oblit, entre passat, present i futur, hi ha la relativa a la conquista esforçada de la paraula: “Dins la gàbia immòbil de la pedra / se sent el cant de l'ocell invisible”; “Torno a expressar el no-res / en la gàbia dels mots”; “Tornen els llavis a emprendre / fermament la paraula”; “Orba, et plegues al cant esbocat / i al delit de la fosca”. De fet en els primers poemes de la primera part, Estances d'aire, assistim a la transformació de la dona-arbre (“desolació / d'un cos de fusta”) en ocell (“Cal erigir un cel, / un reialme per estendre el vol, / cal resseguir amb remorosos llavis el bes”), un moviment d'anada i tornada en què hi té molt a veure la possessió de la paraula, l'empenta del cant. La poesia, doncs, com la substància que confereix identitat i gràcies a la qual, en tant que profunda autoconsciència i consciència del món, fa possible l'equilibri entre els elements en tensió: “moviment i fondària / en la terra abrupta d'aquest cos”. Només amb la paraula, sembla suggerir-nos Empar Sáez, és possible accedir a “Un altre món on la claror s'escampa / per un mar enfiladís d'enyorança” i “Només els ocells transiten d'un món a l'altre”. Però el joc de contraris no és maniqueu, no és una delimitació de fronteres nítides, i per molt que sovint partim “Lluny del buit esfereïdor, / de l'aspror immutable d'escorça” per arribar a contemplar “la buidor que circumda l'ocell”, sempre valdrà la pena el trànsit, el cant: “Descorda't les ales, muda la pell. / Romandrà el teu vol / en la llum perenne de l'arbre”.

Aquest primer lliurament d'Empar Sáez, després d'alguns treballs col·lectius i de la seua participació en el grup poètic Reversos, ens descobreix una poeta de llarg alè que ha culminat amb les ales enfortides el seu vol per un univers poètic de reminiscències universals però recorregut amb la força i la veritat de l'íntimament i intensament viscut. La subtilesa i elegància de la seua dicció, l'afinat treball de ritme i cadència, el traç en espiral del seu vol amb encavalcaments precisos i la mesurada distribució d'espais en blanc per marcar determinades pauses són algunes de les victòries perceptibles en els arbres del bosc i en cada ocell d'aquest magnífic estol de poemes. El viatge es presumeix llarg i ric, puix que tot just acaba de començar amb molta força i saviesa.

[Publicat a Saó núm. 393, maig 2014.]

Demà

Us imagineu que a algun sàtrapa dels qui sovintegen per aquest país se li acudís prohibir la paraula demà? Reconec que la hipòtesi és poc plausible i fins i tot descaradament esbojarrada, però sense eixir-nos-en de la filologia, de més grosses n'hem vistes en els darrers lustres (i no cal que ens remetem, per exemple, als difunts programes de Canal 9). En tal cas segur que el sol no deixaria per això d'emergir per llevant i d'amagar-se per ponent. Però a nosaltres seria com si ens haguessen arrancat un ull, o pitjor, un ull, la boca, el cor i part del cervell. Descobriríem amb estupor una paret en obrir la porta de casa, la inutilitat de calendaris i agendes, els horaris del tren i les cites, el futur simple i el compost, els mínims plans de vida que alberga l'adverbi de l'esperança per antonomàsia. Tot quedaria reduït a una immediatesa sense substància, barrada per les tenebres infranquejables de la nit. Sense la paraula demà i les esperances que ella projecta comptaríem les hores com un condemnat a mort, no podríem permetre'ns l'armistici de les obligacions que ens concedim cada dia i cauríem en la paràlisi de l'agonitzant davant la impossibilitat material de realitzar-les totes. Irremeiablement els nostres somnis tindrien cada nit el sabor agre de l'acabament, atrapats en l'espant d'un túnel sense fi. Si Estellés es definia com un “animal de records”, puix que el passat és en rigor l'únic que ens pertany, Papasseit capgirava la lògica de la temporalitat expressant “tot l'enyor de demà” en l'elegia més vitalista que s'haja escrit mai. Per sort encara hi ha demà, i probablement tornarà a eixir el sol encara que ploga, i podrem continuar vivint amb la confiança que a cap sàtrapa no se li acudirà prohibir-nos l'autèntica esperança (però més val no donar-los idees). I demà serà dia d'eleccions. Per la meua banda estic disposat a aferrar-me a aquesta perspectiva, convençut que a aquest demà el succeirà un altre i un altre… I que si bé és probable que demà, després del ritual de les urnes, no passe res d'extraordinari ni transcendental, també podria ser que s'hi obrís una escletxa, per xicoteta que siga, que anuncie els canvis necessaris: la pèrdua del suport suïcida al PP i el seu lladronici insaciable, la crisi del bipartidisme estirilitzant, l'augment del vot d'esquerres, alternatiu i sobiranista. Al País Valencià demà es visualitzarà, espere, el principi del final d'un cicle tenebrós, la força d'un adverbi que necessitem com l'aigua per viure. Però ja en parlarem demà, i despús-demà, i despús-demà no, l'altre. A les urnes, ciutadans!

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 24 de maig de 2014.]

Nòmada d'amor

Joan-Elies Adell, Si no et tinc. XV Premi de Poesia Parc Taulí 2012. Pagès editors, Biblioteca de la Suda núm. 158, Lleida, 2013, Pròleg de Carles Camps Mundó.

· · ·

La cita d'on prenem el títol per a la present ressenya encapçala el poema “Transoceànic”, de la primera part del llibre, i és de Giuseppe Ungaretti: “Il carnato del cielo / sveglia oasi / al nomade d'amore”. Feia set anys que Joan-Elies Adell (Vinaròs, 1968) no publicava un llibre de poemes (Pistes falses, 2006). En l'entretant el poeta ha anat confegint el material que integra Si no et tinc, datat precisament entre 2006 i 2012 i escrit en les ciutats que marquen les principals fites d'un periple vital itinerant, d'un nomadisme que ho és ensems dels llocs i de les experiències, els sentiments i la reflectivitat en la pròpia carn del pols dialèctic entre l'amor i la soledat, entre la memòria i l'oblit: Vinaròs, Charlotte i Chicago (als EUA), Barcelona i l'Alguer. Els poemes d'Adell són sempre –també en el conjunt de l'obra precedent– un diàleg constant amb la pròpia vida o la consciència que se'n té o s'és capaç de fixar verbalment (que en poesia són la mateixa cosa). O, en rigor, monòlegs la majoria de les vegades que manlleven les diverses estratègies de la conversa més o menys quotidiana a la recerca d'una versemblança que es construeix a colps de naturalitat i senzillesa formal. Perquè aquesta és la clau de volta de l'edifici poètic de Joan-Elies Adell: la poesia com a xifra de l'experiència concreta, com a balanç i resum que malda per preservar les brases d'un foc que va extingint-se i que, no obstant la consciència profunda de la seua peribilitat, espera i busca el colp de vent i de fortuna que torne a enlairar les flames de l'amor i de la vida. Des d'aquesta perspectiva si més no, Adell és de tots els nostres poetes actuals el que més nítidament s'acosta a allò que en la literatura espanyola va ser batejat amb el nom –inevitablement confús: quina pràctica literària no en naix al capdavall?– de “poesia de l'experiència”. Maniobres editorials i canòniques a banda, la formuleta ha fet camí, que és el que es proposava o proposaven, i si la reportem ací és amb la cautela de qui sap que les etiquetes valen ben poc a l'hora d'encabir-hi poetes que tenen veu sòlida i pròpia, com ara Adell, i que per molt enginyoses que pareguen (i no és el cas de la que ara ens ocupa), no poden ser una coartada per a desistir de l'esforç que la lectura poètica reclama sempre. Completem-ho, doncs, amb un altre sintagma probablement igual de confús però una mica menys grapejat: realisme intimista. Ho ha de ser per força qui a través dels poemes fa una revisió descarnada del propi viure quotidià, qui s'ho pren com una mena d'antídot contra les desolacions que va ordint-li la vida. Si et tinc és, en efecte, una crònica ordenada del desamor, una immersió decidida cap a les profunditats d'un “desig erràtic”, un intent d'aturar “l'hemorràgia vital” per on es dessagna l'existència i agafar forces per a una nova embranzida. Perquè malgrat l'indissimulat estupor amb què el poeta es despulla i ens fa partícips del seu periple, malgrat la lucidesa amb què s'enfronta amb el dolor del fracàs i la soledat, la seua és sempre una recerca esperançada de la porta d'eixida, una voluntat indeleble d'obrir finestres a la claredat del dia, una raó per sobreviure que no es resigna a l'autocompassió del qui es passa tot el temps llepant-se les ferides. L'elegància amb què Adell se situa lluny del patetisme, la minuciosa descripció de la seua intimitat adolorida, per la qual hem gosat titllar-lo de realista, són fruit de l'esforç de contenció i de racionalització que posa brides a qualsevol romanticisme eixelebrat i fa de la maniobra de construir el poema un joc eminentment cerebral però alhora tendre, carnal, sensible, lúcid i necessàriament despietat però en essència optimista. Els poemes escrits durant l'hivern nord-americà, en la soledat d'una tempesta de neu, signifiquen la presa de consciència de la pròpia realitat a través d'una tensa lluita amb els fantasmes del passat i l'íntima victòria final a favor de la bellesa i de les raons de viure que copsen aquests poemes. La mateixa bellesa i les mateixes, amorosides, raons que el lector copsarà sense entrebancs quan s'endinse en aquest viatge a través del temps i dels espais de Si no et tinc, del qual tornarà amb els ecos d'unes paraules destinades a romandre en el lloc més sensible de la pròpia memòria, bones per acompanyar l'universal de la condició humana.

[Publicat a Saó núm. 392, abril 2014]

Raimon i nosaltres

Potser convindrà aclarir d'entrada que em considere un raimonià de cap a peus, quasi tant com ovidià. Supose que com a tants d'altres de poc més o menys la meua edat, Raimon i Ovidi van ser les meues entrades principals al que podríem dir la consciència de llengua i país, de catalanitat, i social, des d'una perspectiva de fraternitat i revolta. Ells van ser, amb Estellés, Espriu i Ausiàs March, que van acostar tan bé al gran públic amb les seues cançons, les primeres lliçons impagables, amplificades i enriquides amb el pas del temps. Per això no m'ho vaig pensar dues vegades quan vaig saber que donava una sèrie de concerts al Palau de la Música de Barcelona, on vaig acudir el passat dissabte en companyia d'un amic escassament raimonià, en part per contrabalançar la meua admiració sense fissures. L'educadíssim públic de la capital, que em recorda tant el d'Alcoi, omplia de gom a gom el Palau amb l'emoció que inspiren els grans dies de les actuacions del noi de Xàtiva, que gestiona molt sàviament les seues aparicions en públic. Hi havia, a més, l'al·licient del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que li havia estat concedit i, sobretot, el ressò d'una entrevista recent on el cantant expressava els seus dubtes sobre la independència. A causa d'aquesta entrevista havíem sabut que alguns partidaris del procés havien encès internet, que és un terreny poc propici a la reflexió serena (n'hi pot haver cap altra?), amb tota mena d'exabruptes contra Raimon. El trellat o seny, fonamentat en l'escrupulós respecte democràtic envers les idees dels altres, sobretot quan no ens agraden, és una norma bàsica de sentit comú que per desgràcia no sempre ni tothom apliquem, què hi farem. Crec que el públic que era al Palau, que va aplaudir amb entusiasme cada cançó i que al final, dempeus, de manera molt majoritària i enlairant no poques estelades, va cridar independència, protagonitzava així, des del respecte i la diferència, un clar acte de desgreuge a l'artista i feia emmudir el destrellat i la intolerància, i potser la por, dels acèrrims de la unanimitat.

Però anem al tema de la controvèrsia. No es tracta d'entrada d'idees més o menys formulades (va dir que s'ho estava rumiant encara), sinó a penes de l'expressió legítima d'uns dubtes, sobretot sobre els hipotètics efectes que la independència de Catalunya podrien tenir sobre el País Valencià. I aquest és un aspecte del debat certament negligit fins ara i que, en la meua opinió, no passa de moment de la mera especulació. Devem a l'Espanya de les autonomies, la pressió blavera, l'assumpció per part dels grans partits espanyols del projecte uniformitzador, la inhibició del pujolisme i, sobretot, a la feblesa i contradiccions del propi país (el valencià), que el període democràtic haja estat tan poc propens al retrobament i coneixença mútua dels Països Catalans. Si alguna cosa, tanmateix, està canviant en aquest sentit en la consciència de molts valencians i no pocs ciutadans de Catalunya i de les Illes Balears es deu en bona part a aquest mateix procés d'independència, a l'impuls de llum democràtica i nacional que prové del nord. El desequilibri, en aquest sentit, ve de lluny: si els valencians sempre hem tingut un nord imprescindible, Catalunya no ha pogut ni volgut tenir, més enllà de certa retòrica pàtria, un sud que sentís com a propi, sòlid i necessari. Les temences o sospites de Raimon, en qualsevol cas, tornen a plantejar un debat inajornable i en múltiples direccions. Potser, consumat el procés per a la construcció d'un estat propi per a Catalunya, les coses es posen més negres per als valencians, però a mi se'm fa difícil imaginar que encara ho puguen ser més i que, arribat el cas, hi continuem oposant-nos tan atònitament i tan ineficaç. En el pitjor dels casos, doncs, potser sí que es faria real i peremptori el dilema de l'ara o mai fusterià. El pessimisme raimonià, que esperem veure prompte més o menys formulat, es pot girar fàcilment en l'optimisme del model a imitar, del coratge a perseguir, dels camins a buscar per a la construcció democràtica i nacional del País Valencià. Al capdavall si per als Països Catalans, l'horitzó necessari, Fuster hi va posar les idees, Raimon hi ha posat la veu. Situats, però, en moments històrics i urgències tan diferents, des del sud no podem sinó remar amb totes les nostres forces perquè la nau de Catalunya arribe a bon port sense descuidar la pròpia singladura, que és responsabilitat nostra en primer lloc, i des de la confiança moderada que un bé, per molt parcial que siga, també pot escampar-se al conjunt. Si el mal ens ha vingut històricament d'Almansa, res no ens priva de pensar que el bé (i passeu-me les simplificacions) continue venint-nos, i ara amb més força i raó, pels camins de tramuntana.

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 17 de maig de 2014.]

[Raimon al Palau. Foto de Ray Molinari publicada a Núvol, 10/5/2014]

Capcots

D'un temps ençà hom ha pogut observar que un nombre creixent de ciutadans de totes edats i condicions caminen capcots, completament abstrets i aliens als perills de la circulació, els encisos del paisatge, els canvis meteorològics, els imprevistos que es donen cada minut en l'entorn immediat, les trobades amb amics, coneguts i saludats o la mirada d'uns altres ulls i, en fi, a qualsevol element pertanyent a allò que per entendre'ns havíem denominat la realitat empírica i les condicions derivades de la naturalesa física del gènere humà. El fenomen, com anem dient, no afecta només, però sí principalment, el sentit de la vista sinó que s'estén en alguns casos al de l'oïda quan els ciutadans fan servir en els desplaçaments el supletori d'uns auriculars convenientment encaixats a l'interior dels pavellons auditius. Els sociòlegs especulen amb la possibilitat que el que solen vincular amb una forma d'autisme siga la manifestació més evident d'una depressió provocada per la crisi i la falta d'horitzons fiables. Siga com vulga, el costum cada vegada més generalitzat de caminar mirant la pantalla d'un mòbil, recorrent l'extensa gamma de gestos facials que va des de la cara de bleda i somriure idiota per-vés-a-saber-què a la de prunes agres i tota mena de tics espasmòdics, amenaça de convertir-se en una plaga, si no ho és ja. Per la seua banda, experts en biologia evolutiva ja adverteixen de l'augment de la grandària del dit índex, que és el preferit per accedir al món virtual, de la mà dreta o esquerra, o d'ambdues, segons els casos. Amb tot, aquest comportament que d'altres relacionen amb un procés d'abducció, no es redueix a l'activitat del passeig, la més arriscada, sinó que sovinteja en espais de lleure especialment aptes per a la comunicació interpersonal, el restaurant, la platja, els jardins per a enamorats, l'escola, l'ascensor o els museus. Hi ha també qui, per llevar ferro a l'assumpte, evoca aquelles escenes del tebeo en què els lectors despistats del periòdic sempre estaven a punt de ser engolits per la boca d'una claveguera oberta o de xafar una pela de plàtan. La comparació, però, no resisteix una anàlisi rigorosa donat el baix índex de lectors característic del país i la progressiva desaparició de la premsa en paper. El cas és que han augmentat de manera exponencial els accidents a la via pública, la torticoli, els atacs d'ansietat quan una d'aquestes maquinetes col·lapsa i la solvència en l'ús de la paraula i les aptituds comunicatives tan necessàries en anteriors estadis de la civilització. Malgrat els estratosfèrics guanys de les companyies de telecomunicació, sovint a costa del plat de llentilles de la família, les autoritats ja estan dissenyant campanyes de promoció de la literatura, la música a l'aire lliure, la tertúlia al bar, la compra en mercats tradicionals i altres entreteniments que ajuden a regular la vida col·lectiva i fomenten l'esperit de col·laboració. D'altres, més suspicaços, opinen que aquesta malaltia del segle XXI ha estat provocada per determinades instàncies del poder a fi de controlar una població cada vegada més submisa i ignorant, aïllada i indiferent, atenta només a una pantalla que ja va aparèixer en els pitjors somnis d'Orwell. Veurem si l'epidèmia es converteix en crònica o si la fartera troba altres camins per transformar-se en alguna cosa més amable. Mentrestant no deixen de connectar els seus aparells.

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 10 de maig de 2014.]

Col·lisions

Estava fullejant el periòdic quan de sobte, davant els meus nassos, es va produir una gran col·lisió entre dues notícies en un punt indeterminat de la pàgina. L'una viatjava a la velocitat de la llum i informava, amb pèls i senyals, que el País Valencià era el territori on més treball s'havia destruït en els últims temps; l'altra, a la mateixa velocitat i en direcció oposada, que el Govern valencià preparava una votació a les Corts contra la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya i el reconeixement a la realitat històrica i cultural dels Països Catalans. Analitzat en un ràpid colp d'ull el material de què estaven compostes les notícies, els metalls pesats de la dura realitat de la primera i les diverses substàncies ígnies pròpies dels focs artificials de la segona, no calia ser un expert per endevinar que l'impacte produiria una explosió de dimensions còsmiques. Alarmat, vaig acostar-me a la finestra per comprovar l'abast del cataclisme, però per a la meua sorpresa tot continuava amb absoluta normalitat: el quiosquer i l'habitual tertúlia al seu local, la de la botiga de regals que regava les plantes, un frare traient el cap pel portal del convent, els xiquets que s'adreçaven a l'escola amb les motxilles a l'esquena, el trànsit nerviós de sempre, alguns transeünts en direcció al mercat o que en tornaven. Vaig atribuir el meu alarmisme infundat (ara ho veia) a la mala nit passada per culpa de la primera basca important de la temporada i a la meua hipocondria política incurable. De fet, em deia per tranquil·litzar-me, de notícies que col·lisionen en una mateixa pàgina sense que esclate el món n'hi ha cada dia, sobretot quan consultes la premsa digital, que a fi de comptes és alimentada per espurnes elèctriques que carrega el diable. Ara comprenia com la ciutadania podia viure tan tranquil·la enmig de col·lisions de l'envergadura d'un Rus alcalde de Xàtiva, president de la Diputació que també vol ser-ho del Valencia CF, d'un alcalde de Cullera la desobediència irresponsable del qual provoca un incendi, la xifra quasi milionària que costarà vigilar l'edifici buit de Canal 9, la garantia que Camps va donar a la Fórmula I la vespra de la seua dimissió. Per a què continuar? Vivim en una galàxia on hi ha hagut tantes i tan grans col·lisions, em deia, que han arribat a fer-se miraculosament, contra tota lògica científica, perfectament inapreciables. O és que potser vam ser engolits pel forat negre que va provocar alguna de les descomunals explosions dels últims anys i ara vivim en un món que no és aquest per molt que la premsa, per dissimular, ens n'informa puntualment? I el pitjor del cas és que ni ens n'hem adonat.

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 3 de maig de 2014.]

[NASA/Swift/Mary Pat Hrybyk-Keith i John Jones]