La cruïlla valenciana (2). Paisatge després de la batalla

És un exercici indispensable de realisme reconèixer que el País Valencià es troba avui dia molt per davall dels mínims necessaris per encarar amb una certa confiança els reptes presents i futurs que té plantejats a nivell social i nacional. Com poques vegades en la història, el procés per la independència de Catalunya ha posat al descobert l'enorme distància que separa valencians i catalans del Principat. Els quaranta anys llargs transcorreguts des de la mort de Franco han actuat negativament en la construcció equilibrada i conjunta dels Països Catalans. L'Espanya autonòmica va prohibir constitucionalment qualsevol mena d'organització federal entre territoris. Pensada per als casos basc i català, quedava segellada qualsevol vel·leïtat de confluència entre els territoris històrics d'Euskal Herria i els dels Països Catalans. Malgrat aquesta prohibició, com demostra el cas de la Comunitat Autònoma Basca respecte de Navarra i en certa manera també el del Principat respecte de les Illes Balears, la tímida i molt limitada democràcia espanyola, almenys en els moments de major bonança, hauria pogut permetre una certa maduració de la consciència nacional dels valencians (maduració que hauria de passar pel reconeixement normal de la seua radical catalanitat) i, per tant, de la posada en marxa de processos de confluència i col·laboració respectuosos amb la diversitat interna del país.

Com sabem, quan aquesta consciència començava a desenvolupar-se amb una certa espenta, en la frontissa dels anys de la transició, el País Valencià patí una sacsejada de terribles conseqüències, la reacció anticatalanista blavera, que aconseguí de frenar i tocar de mort aquell primer desvetlament democràtic. L'espanyolisme furibund i cavernari, estenent la confusió i promovent la por amb la violència que emparava el deep state des de les clavegueres del poder i que encara s'agafa com una caparra als privilegis instituïts durant el franquisme, es va fer l'amo absolut del corral valencià. El País Valencià es convertia en el banc de proves d'un anticatalanisme de nou encuny que descansava, a més, sobre la defecció d'una part considerable de la pròpia nació, cosa que donava ales al feixisme espanyol i la seua demagògica denúncia de «l'imperialisme català», aquell fantasma tan ben vestit. Al PSOE que va comandar amb Lerma els primers anys autonomistes i que va aprofitar la pressió blavera com a coartada per desactivar les aspiracions nacionals i socials dels valencians, el va succeir el PP de Zaplana i Camps durant un parell de decennis, i aquests ja van actuar sense miraments contra els tímids avanços del País Valencià en matèria de llengua i cultura, bases per a la consolidació de la pròpia consciència identitària. La Catalunya de Pujol estava massa ocupada a administrar el terrer autonòmic com per intervenir d'una manera més decidida en l'extinció d'aquell incendi programat des del poder central i es limitava a sufragar, a manera de compensació, algunes empreses i projectes que l'esgotadora insistència d'Eliseu Climent i ACPV plantejaven (i gràcies!) per al país. Quant als mateixos valencians, arrossegats per la desmobilització que imposà la monarquia parlamentària del franquisme reciclat amb d'èxit, van quedar exhausts d'aquella batalla perduda contra la barbàrie que va travar tantes perspectives.

En els anys que han seguit a aquell terrabastall, més que no pas a analitzar-ne amb rigor les causes i efectes, el valencianisme hegemònic que avui representa Compromís i el Bloc Nacionalista Valencià, com en el seu moment la Unitat del Poble Valencià, s'ha entretingut, amb un cert èxit pel que fa a la seua implantació institucional, si bé a costa de la rebaixa constant de canvis socials i nacionals d'una certa profunditat, en el càlcul electoral. Desacreditada en els àmbits acadèmics més exigents, la denominada tercera via s'ha anat convertit en la pràctica en el discurs predominant per a l'estrucisme polític. Per la seua banda, l'independentisme històric s'ha mantingut en els límits d'inanició residual i ineficàcia pragmàtica que arrossega dels dels anys setanta. Un cert jovent hi passa els millors anys de «desvirgament» ideològic i acaba ràpidament la cursa política, com aquella traca que acompanya tantes festes valencianes i que només deixa fum després del soroll. Alguns pretenen curar els mals del país, que són molts i persistents, atrinxerant-se en pureses ideològiques que acaben en la indigestió i el menfotisme, una universitat de cremar expectatives per excés de revolucions.

Hi ha una terra de ningú encara en aquest flanc de l'esquerra valenciana, com la que representa EUPV, que va perdent un llençol en cada bugada, o ERPV, que malgrat la potència de la seua matriu al Principat, no acaba d'alçar el mínim vol. I diverses branques de la tradició republicana autòctona. I... Com solia dir Fuster, a l'hora de la veritat els valencianistes-catalanistes (bona part dels quals, sobretot els arrecerats sota el paraigua de Compromís, fent mans i mànegues per dissimular-ho) no alcem entre tots un gat per la cua. El País Valencià és avui un peix que es mossega la cua: privat de musculatura civil, el nostre poble es mostra incapaç avui d'empènyer les formacions polítiques cap a la utilitat i la solvència; abandonat al mig del desert comunicatiu (o pitjor, envaït el seu espai mediàtic –petites excepcions a banda– pels abassegadors i alienadors mitjans espanyols), està condemnat ara com ara a dissoldre's en l'estupidesa regnant del Regne d'Espanya (si no s'hi ha dissolt majoritàriament ja), a desdibuixar-se com a nació diferenciada i anar perdent les batalles del present i tancant les portes del seu futur. Davant aquest paisatge, la constitució d'un bloc democràtic sòlid amb opcions d'oferta electoral i capaç de mobilitzar alhora el carrer a l'entorn de les grans qüestions de país i socials és el repte més urgent. Un bloc que hauria de bascular sobre la base renovada d'una societat civil avui poc consistent i fragmentada i a la qual dedicarem el proper lliurament d'aquesta «Cruïlla valenciana».

[Publicat en llibertat.cat, gener 2019.]

Saial dels ignorants

L'arribada fa uns dies de Mónica Oltra i el seu equip a la fira Fitur a Madrid coincidí amb la del rei, raó per la qual va haver d'esperar darrere el cordó de seguretat que entrés el monarca. Fou llavors que un membre de la seguretat es dirigí a la vicepresidenta, que en aquell moment departia amb un dels seus acompanyants, en els següents termes: «Dejen de hablar en valenciano». / L'interès de la notícia, goteta dissolta en el mar de les desgràcies mundials i quotidianes, rau aquesta vegada en el rang –democràtic, no cal dir-ho– de la representant valenciana, ja que dissortadament aquests abusos i menyspreus no solament tenen lloc cada dia en les situacions més diverses sinó que últimament es multipliquen de manera alarmant. El vell, rendible (per a ells) i intolerable (per a nosaltres) anticatalanisme es basa en la ignorància, el menyspreu i una forma molt particular d'odi a l'altre que, tanmateix, es reclama com a «igual». / Es tracta d'un mecanisme permanent d'exclusió de l'altre per a forçar la (suposada) inclusió en el propi grup o identitat a través del sotmetiment. No solament no t'estime i et menyspree sinó que a més t'impediré que te'n vages d'ací perquè et necessite per a alimentar i corporificar el meu odi, i sobretot necessite els teus diners. O el parlament extremeny com a vergonyant símptoma. / ¿Podem imaginar que el valerós patriota que va bonegar la vicepresidenta per parlar valencià s'hagués encarat, què sé jo, a un ambaixador suec, a un empresari alemany o a un turista anglès? / Ja els ho podem explicar, que no ho volen entendre. Molts continuen pensant que si parlem una altra llengua és amb la perversa intenció de fer-los enrabiar i posar al descobert les vergonyes de la seua ignorància. Sí, enmig del desert democràtic espanyol, molts –la majoria– encara es pensen el melic del món, un melic en negatiu, a la defensiva. L'univers de deliris en què es mou l'espanyol mitjà (després de 40 any de democràcia, SenyorMaredeDéu!) és incompatible amb una visió mínimament democràtica, lliure i realista del món. / «Castilla miserable, ayer dominadora, | envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora». Andrajos sobretot morals, que provoquen una mala llet perpètua i dessota dels quals s'ensuma la podridura de l'acomplexat violent, del fatxenda. / Ara li ha tocat tastar l'amarg sèver de la rancúnia, ignorant i maleducada, a Mónica Oltra. Allò que en diuen «supremacisme» i que sempre pretenen encolomar-nos als «altres» no distingeix entre federalistes i sobiranistes, esquerres i dretes, blancs i rojos, valencians (ai!) i catalans. / Es veu que la Casa Reial ha demanat disculpes per l'incident. Amb la boca xicoteta, perquè per la boca gran ja va parlar el rei clar –i no en català– un trist 3 d'octubre de 2017 en què beneí aquell a por ellos que tan bé explica el fons de l'assumpte. / Mónica Oltra, molt en el seu paper, prefereix no meneallo molt i diu que «això no pot passar en una fira internacional». I en altres llocs, inclosos la pròpia casa (o el que tinga de pròpia encara)? La pregunta era inevitable. Més que de la per ella invocada constitució hauríem de parlar d'educació, cultura i democràcia. / «y si les llega en sueños, como un rumor distante, | clamor de mercaderes de muelles de Levante, | no acudirán siquiera a pregutar ¿qué pasa?». / El que passa ara, un segle després que Machado es preguntés què passava, és que als molls dels ports del seu llevant els mercaders continuen noliejant de raons democràtiques els seus vaixells per a una singladura que els porte lluny de l'odi, la ignorància i el sotmetiment, a una terra més lliure. 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 26 de gener de 2019.]

 

[Fitur: "Dejen de hablar en valenciano"] 

 

Saials. Verges 2019

Lluís Llach va publicar el disc Verges 50 l'any 1980. L'artista empordanès hi posava so als records de la seua infància al poble. El vent, amb aquella tramuntana tossuda que explica molt bé certs trets del caràcter del país, el mercat a la plaça, els carros, l'escola, la processó. / La matinada del dimecres, a les set del matí, quan es disposava a arrancar el cotxe per anar a la faena, Ignasi Sabater, l'actual alcalde del poble, fou detingut i emmanillat per uns encaputxats que es van identificar com a membres de la policia nacional. Enmig de les lleganyes del fred i la solitud del carrer d'aquelles hores, el jove es va posar a cridar per combatre la por i la indefensió i alertar els veïns. / M'eixia de ben endins, de manera espontània al principi, i ara ja ho hem convertit en ritual. Cada vegada que anant cap a Alcoi fem el canvi de rasant en què deixes el Port d'Albaida i costera avall, molt avall, entres al Comtat, si l'humor acompanya com ho sol fer, cantem País petit. El que es veu des d'aquell punt i que abasta tota la Vall del Serpis i els seus encontorns, amb el cercle de muntanyes que d'oest a est hi posen fites i altura: el Carrascar, la Serreta, que mig vela Els Plans i el Maigmó, l'Aitana, la Serrella, la Serra d'Almudaina, la Gallinera al fons, la Safor i el Benicadell tancant a la nostra esquerra el cercle. / Verges és un poblet de 1.159 habitants. En les últimes eleccions al Parlament de Catalunya hi va haver un 86,96 % de vot sobiranista, és a dir 667 d'un cens de 832. Un país petit, el mapa en miniatura d'un país. / Grups d'encaputxats d'extrema dreta es dediquen amb una certa assiduïtat a fer ràtzies nocturnes al poble per arrancar llaços grocs, amenaçar veïns amb ganivets grossos, a fer pintades intimidatòries en cases privades i punxar rodes de cotxes. Fins ara no hi hagut cap detingut ni cap investigació oficial malgrat les reiterades denúncies de l'equip municipal. / Vam ser a Verges en dues ocasions, la primera buscant la processó del Dijous Sant un Divendres Sant, que és tant com voler assistir al Dia dels Trons el Dia del Descans. Vam travessar enmig d'una boira molt densa el poble d'Ultramort, presagi d'extraviament espaciotemporal. Hi vam tornar vint anys després, aquesta vegada de la mà de Jordi Roca i la seua dona, per gaudir de l'ancestral processó i la seua Dansa de la Mort. / Amb el Jordi vaig fer amistat en els temps foscos de la milícia en un regiment d'intervenció immediata, el Castilla 16, a Badajoz. Ens unia la filologia, la llengua, el nom, la resistència a la barbàrie, el país petit. Ell ha dedicat a la processó de Verges molts anys d'estudi, entusiasme i uns quants llibres. És un dels homes més tranquils i assenyats que conec, ferm com la roca i flexible com les branques menudes del roure (Rovira) dels seus cognoms. Conduïa tancs de guerra. Va aprofitar aquell segrest per traure's tots els carnets de conduir, inclosos camions i autobusos. / Hi ha fundades sospites que els escamots que es passegen de nit amb tota impunitat pels carrers de Verges, com ha suggerit l'alcalde, estiguen integrats en bona part per membres de la guàrdia civil i la policia nacional. / Ignasi Sabater, l'alcalde de la CUP, treballa com a professor en un institut de la zona. El dia que vam veure la processó, el Dijous Sant de 2016, hi feia de Jesús. Aquell fred dalt la creu, coronat d'espines i despullat fins on manen els cànons de la iconografia tradicional, devia ser tan distint al de la matinada del passat dimecres quan el van detenir i forcejant per posar-li les manilles el van ferir! / En la mateixa operació, indigna d'una democràcia, i a les mateixes hores en què es destapava l'enèsim escàndol de l'Espanya corrupta amb uns inspectors d'hisenda –notícia que, quines coses, està passant desapercebuda–, eren detinguts l'alcalde de Celrà i una desena de persones més que al cap d'unes hores quedaven en llibertat. / ¿Algú s'imagina que es detingués sense ordre judicial (i per tant sota la responsabilitat última del Ministre de Justícia del molt dialogant govern socialista) un alcalde, posem per cas, d'Alcoi que hagués estat Capità Moro, per exemple, en les últimes festes? / On connait la chanson: «Alguna cosa deuen haver fet». En el cas d'Ignasi Sabater l'acusaven d'haver participat en accions de protesta a què no havia assistit. Un error en la identificació fotogràfica, diuen. I així tot. / Tant costa reconèixer que Catalunya està defensant les llibertats democràtiques de tots? Encara ens estranyarà que Human Rights Watch, el principal observador internacional sobre drets humans, situe l'Estat espanyol per davall de Turquia i Síria en qualitat democràtica. / Pense molt en Jordi Roca i Rosa Maria (Ioia) aquests dies, en la força de la seua determinació, en la seua bondat, en la integritat del seu humanisme. On de vegades no arriben la raó o la informació almenys hi hauria d'arribar l'afecte, la solidaritat humana. / «Infracciones al reglamento de espectáculos, que prohíbe terminantemente que los artistas se dirijan al público y establezcan diálogo con él» (Rodolfo Martín Villa, 1975, per justificar una multa i la prohibició d'actuar a Lluís Llach). Reglamento, terminantemente… el llenguatge de l'autoritarisme és sempre el mateix i atempta sempre contra el diàleg. / En el canvi de rasant que és el pas de la Vall d'Albaida al Comtat hi ha encara un rètol on posa «Província d'Alacant», postís com una pròtesi inútil. Però jo sé que no faig més que conduir el trànsit pel meu país petit, el mateix de Jordi Roca i Ioia, de Lluís Llach, d'Ignasi Sabater, de tants anhels i esperances.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 19 de gener de 2019.]

 

La cruïlla valenciana (1)

(Prèvia i entre parèntesis, com un teló que s'obri. Simetria i polisèmia del mot cruïlla, que alberga al seu dedins altres dos mots: cru i illa. Al cor de la paraula, com un dijous equidistant, amb tres lletres que la separen del principi i tres del final, la i coronada amb dos punts, la dièresi: ï. No un punt com el de la interrogació, sinó com a mínim dos. I una etimologia que no sembla innocent per al cas que ens ocupa, puix que deriva de creu –i quina una sovint aquest país nostre!–, lloc on el camí perd la rectitud i obri un ventall d'opcions que desorienta el caminant. La cruïlla o encreuament dels valencians només té fletxes mudes que indiquen camins que no podem saber exactament on menen. D'acord, convé desdramatitzar, llevar ferro a les coses. No devem ser tan distints ni distants d'altres pobles i circumstàncies. A fi de comptes, la vida dels homes i dels pobles s'assembla en cada moment històric més a una cruïlla complexa que no a un camí unívoc o d'una sola direcció. I comencem a tancar aquest llarg teló de fons cedint a la temptació de canviar u per e i convertir la confusió i profusió de camins en tubercle comestible, elemental, en menystinguda realitat: la que va de la cruïlla a la creïlla, paraula indígena amb què la majoria de valencians designem la patata, o pataca segons uns altres. La inclinació a no prendre'ns seriosament a nosaltres mateixos, és causa o efecte que els altres i els altres altres tampoc no ens hi prenguen? La broma com a símptoma de la feblesa nacional i social dels valencians i també com a lenitiu. "Mane qui mane, cafè i bon humor" és encara la divisa d'una penya quasi centenària d'Alcoi, la Penya del Bon Humor, tot i que com a aclariment per a profans direm que la referida substància no és l'aromàtica, calenta i laboriosa –que també– sinó la més tèrbola, juganera, perversa i fins rebel del demominat cafè licor, que l'Ovidi Montllor fa responsable de la germanor entre moros i cristians –o d'obrers i patrons, o rics i pobres, etc.– a El meu poble Alcoi. Doncs això: el País Valencià a la cruïlla. Més enllà d'optimismes militants imprescindibles, els valencians ho tenim certament cru com a illa que no sap a quin arxipèlag pertany i que mentre s'acaba d'orientar corre el perill de ser completament engolit pel reflux de l'ona decadent de la hispanitat més reaccionària –si n'hi ha que no ho siga en el fons i en la forma. I un darrer apunt abans d'obrir el teló o tancar aquest llarg parèntesi. Molt a prop de l'Almodí o antic magatzem de gra de la ciutat de València hi ha el carrer Cruïlla, paraula que la majoria de valencians d'avui dia ja no saben què significa. I és el que ens proposem per als articles de l'any que avui comença: reflexionar sobre la nostra cruïlla com a poble. I que tinguem un bon any tots plegats, o almenys un any passable.)

[Publicat a llibertat.cat] 

Saial de l'home que camina en cadira de rodes

De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. / A les set i vint minuts del dimecres 19 de desembre de 2018, quasi al final imprevist de la vaga de fam dels presos polítics Jordi Sánchez, Jordi Turull, Josep Rull i Quim Forn, el gironí Jordi Puig va mamprendre el seu viatge des de Cas Concos des Cavaller, al sud-est de l'illa de Mallorca, en una primera etapa que el va dur fins a Campos i Montuïri, centre geogràfic de l'illa. / Per caminar, per paradoxal que semble, no sempre calen cames però sempre hi cal la força enraonada de la voluntat, el deler del viatge i els horitzons, l'ànsia imbatible de llibertat. / El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al Rosselló. Per camins i carreteres, pels pobles per on passa, sembra la digna llavor d'un esforç que germinarà en la llibertat de tots els presos i preses, perseguits i exiliats polítics i la implementació de la república. Sembra i cull: la flor de la solidaritat, el caliu de gent anònima, l'acollida de l'amistat, els llaços d'un poble que contra vent i marea resisteix dempeus i camina, camina, camina. / De la feblesa de no tenir cames, Jordi Puig n'ha fet la fortalesa de caminar impulsant la cadira de rodes amb el moviment dels seus braços i la determinació de la seua raó. Com el bon judoca, sap que cal ser flexible per vèncer un estat que combat a colps de puny i atupades. La democràcia radical i la no-violència que desobeeix acabaran fent caure l'estat que gruny amb la supèrbia de la seua força desbocada. / Els cínics en faran mofa, del seu esforç titànic, els panxacontents instal·lats en l'impossible el miraran passar de biaix, els partidaris del silenci el voldran silenciar, els pragmàtics del sofà en desaprovaran la tàctica, als predicadors del conformisme els emprenyarà l'exemple, els atiadors de pors premeran les alarmes de la mentida, els feixistes multiformes voldran degollar-lo. Només els demòcrates i generosos s'hi sentiran interpel·lats. / Tot esforç col·lectiu és la suma de voluntats individuals. No hi ha moviment conjunt sense persones concretes de carn i os (i de vegades sense cames) que empenyen la roda, sense Jordis, Sílvies, Peps, Maries, no hi ha Història sense històries. Si cada u fos capaç de mamprendre fermament el que és al seu abast, que és molt més que no pensem a voltes, per empényer horitzons col·lectius de pau, llibertat i justícia! / Recordeu Rosa Parks, recordeu Lluís Maria Xirinacs, recordeu Gandhi o Luter King o Mandela, recordeu Pau Casals, Lluís Companys, tants i tants altres. Cap esforç no és al capdavall inútil. Diuen que el vol d'una papallona pot moure un huracà («petites variacions en les condicions inicials d'un sistema dinàmic poden produir grans variacions en el comportament del sistema a llarg termini», dit amb propietat). Una societat humana no es mou igual que la climatologia ni sempre hi valen metàfores, per molt científiques que siguen, però a Catalunya milions de papallones agiten les seues ales alhora i sincopadament. Jordi Puig està ampliant amb el seu vol el mapa de l'esforç comú de la solidaritat, aquest vivàrium per a la llibertat. / Però en realitat el viatge d'en Jordi arranca de molt més enrere, de quan militant del PSAN va ser empresonat encara molt jove per l'assalt a la caserna de Berga, dels 1.663 dies que va passar entre reixes, del Tribunal Europeu dels Drets Humans d'Estrasburg que vint anys més tard va declarar nul·la la seua causa i va condemnar l'Estat espanyol a indemnitzar-lo per haver lesionat el dret de presumpció d'innocència, de l'artefacte que manipulava quan li va esclatar i li va segar les cames, de les seues febleses esdevingudes fortalesa. Tots som fills d'un passat el guió del qual no podem modificar. / La sembra del seu caminar d'avui per la llibertat en cadira de rodes és feta de llavors de paraules que quan germinaran asclaran tots els panys i totes les reixes: «La injustícia ens fa moure i si ens movem ens espera la llibertat», «Mirar amb perspectiva aclareix el futur», «Un tot sol pot fer una passa, tots units farem tot el camí», «La llibertat és el camí», «Venim de lluny i anem més lluny encara», «República per dirimir les diferències ideològiques amb les urnes i no amb les armes». / Es diu Jordi, amb la força dels seus braços de 57 anys va fent camí amb la seua cadira de rodes i avui serà entre nosaltres i serà a casa. I hi serà des d'avui per sempre.

[Publicat a Tipografia La Moderna.]

La veu de la caverna

Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C's de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se'n recorden, de l'Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la sacrosanta unitat d'Espanya i la guerra a tota ultrança contra l'independentisme, ni PP ni C's poden fer-se els estrets o els llonguis davant l'exhibició de testosterona ideològica dels fatxes pota negra de Vox. El gaspatxo andalús, qui sap si com a aperitiu per al cocido que es cuina a Madrid, és massa temptador per als qui tenen el poder espanyol inscrit en lletres d'or i sang en l'arbre genealògic i no arrosseguen massa manies, diguem-ne, de caire ètic o democràtic. De manera que el PP, que no necessita presentar-se com a partit moderat de centre com aquests professionals del camuflatge de Ciutadans, tot i que ja no enganyen ni el més babau de la classe, ha encaixat l'envit girant la truita de la demagògia: ampliar els ajuts als mascles víctimes de (torna-li la trompa al xic) violència domèstica, que es veu que haberlos haylos. Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos. Davant l'auge sobrevingut de l'extrema dreta, gràcies a la campanya gratuïta que li fan els grans mitjans de propaganda del règim monàrquic, no sé què diran personatges tan singulars i de jacobinisme tan compacte com l'actual ministre Josep Borrell, l'escriptor Vargas Llosa o l'exsecretari general del PCE Paco Frutos, que amb idèntic pas marcial i discursos carregats de catalanofòbia i burrera, van aplegar-se a Barcelona convocats per la dreta extrema de Societat Civil Catalana, compartint cartell amb l'Arrimadas de Ciutadans, l'Iceta del PSC i l'Albiol del PP. Rectifique, sí que sé què diran: no res. O pitjor, alguns d'ells, que veuen amenaçades les seues inestables poltrones en parlaments, ajuntaments i altres espais situats còmodament a l'ombra de la figuera dels pressupostos públics, demanen ara, amb el rostre immutable i galtaplè de Miquel Iceta, un front comú per parar els peus al feixisme. Passa sovint que et gites amb xiquets i t'alces pixat. Però la veu de Vox, arrelada en les profunditats tel·lúriques de la caverna espanyola, no és cosa de xiquets ni cap broma passatgera, ni simples forces de xoc que s'utilitzen quan convé a l'estat per combatre la revolta democràtica de Catalunya. Els dels punys i les pistoles, que ara passaran pels més constitucionalistes del món, ja demanen pas i sou pels serveis prestats i pels que prestaran, entre d'altres com a acusació particular (popular, en diuen, quina amarga ironia!) en el judici als presos polítics catalans. Traus al carrer la bèstia que alimentaves dissimuladament a les andrones de la història, li dones bona cosa de carn crua, l'exhibeixes en algunes places per fomentar la por dels més agosarats i ara ves i digues-li que se'n torne a caseta. Pitjor encara, deixa que campen lliures els violadors de la manada amb sentència ferma d'anys mentre mantens en la presó persones com la presidenta Carme Forcadell per haver permès un debat en seu parlamentària i digues després que això d'Espanya és una democràcia consolidada, que el rei, que la Constitució, que l'imperi de la llei i el bla, bla, bla. Tornen els crits que no volíem escoltar, s'amplia el significat de l'¡A por ellos!, voldran atrapar-nos encara en el bucle del ¡Vivan las cadenas! La cosa ja fa massa temps que va de democràcia o barbàrie. A veure fins quan podrem continuar fent la viu-viu.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 5 de gener de 2019.]