Vicent Salvador, raó i passió de vida

Dimarts passat se'ns en va anar Vicent Salvador a setanta-dos anys. De fet els havia fets l'1 de gener. I se'n va anar, després d'uns mesos de lluita contra el càncer, mentre encara es trobava en plena forma, aquella pròrroga que a partir d'una determinada edat permet gaudir més assossegadament dels guanys savis del temps i quan la passió, si encara guerreja, troba el mur –franquejable al remat com tots– de les cicatrius i les durícies de la pell. Vicent fou sempre un treballador abnegat, sovint trasbalsat per les responsabilitats que ell mateix s'imposava, per l'impuls de caminar cap als grans horitzons intel·lectuals que va començar a albirar amb claredat a finals dels setantes, quan ens vam conèixer en aquell despatxet del carrer Moratín on jo passava les hores corregint galerades per a Tres i Quatre i ell va aparèixer-hi amb el seu primer poemari, Argiles, sota el braç. Els reconeixements i homenatges arriben sempre a deshora, bé que ho sé, què hi farem. Ja no el meu propi, que al capdavall va poder esplaiar-se durant uns anys en el viatge sinuós de l'amistat, en els detalls d'una complicitat que s'estenia més enllà de les preocupacions compartides, la literatura, la llengua, la cultura, el país. Potser és que davant la mort algunes figures que romanien a l'ombra de tanta llum, de sobte nues, despullades de tot allò que els va donar alè, s'engrandeixen fins a les proporcions justes de la seua vàlua, del treball ben fet, de la vida viscuda amb lucidesa i passió. Potser és que en arredonir-se el curriculum, en tancar-se el cercle, el buit i l'absència cedeixen la paraula al nostre obstinat, estúpid silenci. És per això que, alliberat de les mesquineses que solen assetjar els discrets, els clarividents, els tímids, en extingir-se la vida, hi queda la llum d'una obra perpetuant-se en projeccions infinites, la dels seus deixebles (no en conec cap que no cante les excel·lències de la persona del gran mestre que fou Vicent fins al darrer dia), la dels seus lectors presents i futurs. Diguem-ho clar: Vicent Salvador ha estat un dels intel·lectuals més sòlids que ha donat el nostre país, en un doble vessant que a mi em sembla impagable i indestriable, el de l'esperit transfronterer que al capdavall no és més que l'assumpció de la vida en tot el seu sentit, el del coneixement, el de la creació artística. Ningú com Vicent ha dissipat les ombres que feien de les lletres i les ciències compartiments estancs, exclusions absurdes. Ningú com ell va fondre la investigació sobre el llenguatge des d'una perspectiva polièdrica amb l'estudi i la pràctica de la literatura. Com el seu justament admirat Joan Fuster, la condició de lletraferit, d'escriptor de poesia i assaig, és a la base de tota la seua obra teòrica i d'investigació filològica. En el fons el que era plenament assumit per ell era que les arrels que impulsen el coneixement científic, el de les dades a la mà i les especulacions que se'n deriven, i la pràctica artística del llenguatge eren una sola i la mateixa cosa, que la ciència no es barallava amb la lletra, que la raó i l'emoció es troben en el fang de la vida. Que era possible conciliar el que acadèmics i oficiants de literatura creien amors impossibles. Com en Fuster, com en tots els escriptors de raça, la síntesi fou possible, raó i passió de vida. En el mestre de Sueca Vicent hi va veure el germà gran, el tolerant, el d'esperit obert, el del rigor intel·lectual. L'altre gran mirall, el de l'Estellés dels poemes (el que anècdotes a banda és l'únic que hi compta), hi va impactar per contrast, per poèticament torrencial, per descordamenta que allibera les ànsies anguniejades per gramàtiques castradores, les del franquisme per excel·lència. Ara l'amic de l'elegància, la fragilitat i la constància, tot cor i tot mà estesa, ja és amb l'Elionor Sanz que a Xàtiva el va obrir al país, la llengua i la vida des de tots els armaris; ara l'amic que s'enrojolava i la seua rialla nerviosa, ràpida i fàcil ja és amb Fuster i Estellés fent murada contra la dissipació i la desmemòria. Jo tornaré als Balcans, Budapest, Praga i Viena de la seua mà, en un Ford Fiesta i en algun somni. Però a tots ens correspon que el tresor de l'aigua que va pouar des de ben fondo arribe a totes les mans i totes les boques assedegades de coneixement i poesia, és responsabilitat col·lectiva que es multipliquen bellament les raons d'una passió de vida, de la cultura i permanència d'aquest país encara nostre.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 27 de gener de 2023.]

 

 

Ací no s'ha acabat res

Entre el càlcul de qui té pressa per començar la campanya electoral i la ignorància que tot dirigent espanyol arrossega sobre la realitat catalana, Pedro Sánchez va citar-se amb el seu homòleg i aliat Emmanuel Macron en el marc incomparable del Museu Nacional d'Art de Catalunya. La mentalitat colonial espanyola sempre s'ha fundat en el menyspreu envers tot allò que ignorava (la saviesa de Machado sempre tan oportuna). Pagat d'aquesta ignorància (para la presa cuervos, para la lid leones), Espanya va anar perdent un llençol en cada bugada. Al contrari que l'imperi anglès, ben assentat en el seu sentit pràctic i el coneixement científic i tecnològic gràcies al qual va trobar la manera de perpetuar el seu domini per altres camins (a través dels seus hereus nord-americans, amb la universalització del seu idioma i la seua cultura, en la Commonwealth, un imperi comercial al servei de la seua indústria), que poc va aprendre l'espanyol de la immensitat de terres i nacions on no es ponia mai el sol. Sánchez és astut, un expert en l'art de sobreviure i navegar contra el vent de les enquestes. És això el que l'ha dut a Barcelona. Agranar vots dels camps incultes de l'espanyolisme dominant, enmig del vendaval que s'alça als flancs de la seua dreta per acusar-lo de pusil·lànime per una reforma del codi penal pactada amb ERC que ja hem vist com rebreguen magistrats, fiscals i advocats, tots tallats pel mateix patró per molt que una taxonomia enganyosa els dividesca en conservadors i progres. O a compte de la croada contra l'avortament del govern PP-VOX. La dreta-dreta té pressa per recuperar el lloc preeminent en el poder que li permet gaudir amb plena tranquil·litat del seu històric dret de cuixa sobre béns i hisendes arreu dels dominis colonials. 

Sánchez ha de demostrar almenys un parell de coses: que ja té de nou pacificada Catalunya i ben collats els seus súbdits, que l'aventura i les entremaliadures del procés, per les quals serà extradit i engarjolat Puigdemont, l'enemic públic número u, es poden donar per acabades; i dos, que la seua altura com a estadista, natural en un exjugador de bàsquet, se situa a l'alçada del seu homòleg francès o dos pams més amunt, i amb ell encaixa alegrement en el marc incomparable del MNCA mentre mira de reüll la ciutat que s'estén als seus peus entre la mar i la muntanya. No ve amb el posat impassible dels conquistadors d'antany ni cal que es pregunte com aquell general paradigma de la ignorància més fatxenda qui ha permès això (referint-se a la gran ciutat que ara té literalment als seus peus). És una jugada de risc, com s'ha comprovat en la mobilització que l'independentisme ha organitzat contra la cimera, pletòrica i nombrosa ateses les hores, el vent i el fred. Bufar sobre el caliu és ignorar que les flames poden revifar. Ara vindran les anàlisis, el ball de xifres per comptar manifestants i retallar o subratllar l'abast de la protesta i la possibilitat que les flames s'alcen de nou, ara veurem si la cimera ha servit per donar aire electoral al PSOE. Amb tanta gestualitat i bufera com Sánchez sempre porta a les butxaques de l'americana, el que menys importa al capdavall són els temes sobre què presumptament havien de parlar els dos mandarins o si al final han relegat l'amfitrió Pere Aragonès, tan bon xicot, a la sala de recepció del Palau Nacional, en companyia de secretaris i grums. Tampoc podrem saber si enmig d'aquesta adobada ignorància sobre la realitat nacional de Catalunya, proverbial entre els poc il·lustrats dirigents espanyols, li ha arribat al president la remor estelada de la protesta, la imatge de la multitud allà baix, pels volts de les columnes de Puig i Cadafalch. Sánchez decreta el final del procés, com si ací no hagués passat res, com si la persecució política i els més de 4.000 represaliats fossen una anècdota del passat, com si el problema catalán (per a qui s'entossudeix a ignorar-lo i menysprear-lo) s'hagués esvaït per art de màgia. Voldria girar full, que li signassen la derrota incondicional i regnés per sempre més el silenci. "I, tanmateix, la remor persisteix".

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 20 de gener de 2023.]

 

 

 

Àngels (i àngeles) negres

Vivim temps confusos i qualsevol sospita pot transformar-se d'un bot en una certesa i una simple aparença en realitat inqüestionable. Veritats i mentides viatgen a velocitat supersònica en aeronaus intercanviables. La voracitat amb què la fabricació d'actualitat tritura les molles del dia a dia transforma en detritus el que ahir semblava sòlid i perdurable. Hi té molt a veure l'insomne parpelleig de les pantalles amb les seues xarxes socials. Tot passa i res no queda, al contrari que en el vers machadià. La susceptibilitat i l'escàndol, les reaccions poc meditades i els prejudicis, la lleugeresa amb què fem servir paraules carregades d'energia negativa o pengem els cartells de l'oprobi en el coll de presumptes enemics no fan sinó afegir més llenya a la desorientació general. Fins col·lectius compromesos amb els drets humans cauen sovint en el vici d'acusar sense pensar, de llançar la pedra a cegues, parapetats rere les nobles causes que defensen. La cosa no tindria més importància si els pseudodebats que provoquen, viciats d'origen, no fossen una despesa inútil d'energia i si equivocar el blanc de les ires no ajornés la solució efectiva dels problemes.

Tal em sembla el cas de la denúncia de racista que una vegada més ha caigut sobre els populars patges negres de les festes de Reis d'Alcoi. I com que la sentència ja estava dictada abans del judici, per moure més la rebolica de l'escàndol, se'ls ha comparat amb els blackfaces nord-americans, amb absolut menyspreu de contextos històrics i socials. No puc deixar de relacionar el fenomen de la denúncia superficial, arbitrària i sovint injusta dels nostres dies amb l'extensió del llenguatge políticament correcte i l'ús de les fórmules consoladores de la denominada parla inclusiva. Com que la realitat és molt fotuda (amb perdó), la vareta màgica de les paraules ho apanyarà tot. Però la gramàtica i els seus gèneres no són els responsables de la desigualtat entre homes i dones i per molt que substituesca homenatge per donatge (o donatiu, que podria fer el mateix paper) el masclisme rampant no farà més que créixer mentre les arrels múltiples del problema continuen intactes, aprofitant la nostra confusió. A les proves ens remetem: el nombre de feminicidis augmenta sense parar mentre l'extensió acrítica d'aquesta moda verbal no sembla haver-s'hi demostrat gens eficaç. No deu ser, com en el cas dels patges, que disparem a les perdius i del cel només cauen oronetes? No deu ser que la brega contra els fantasmes deixa intacte l'enemic real? A qui pot interessar al capdavall aquesta malaptesa en la identificació de causes i efectes de les injustícies? Denunciem per racistes els patges alcoians, que només porten besos i regals, i ens deixa indiferent que caiguen massacrats a la frontera de Melilla negres de carn i os que fugen dels abismes de la misèria que es perpetuen mentre nosaltres cacem mosques.

La consciència cívica i política i el nivell cultural s'han esprimatxat tant en els nostres dies que qualsevol acudit troba ressò a les xarxes i es converteix en tema general de barcella. Alcoi és ciutat propensa a aquestes febrades. ¿És perquè estem massa acostumats a mirar-nos el melic esperant que la boira (la del model productiu i cultural, que ens impedeix veure cap llum futura a una ciutat cada vegada més decandida, espoliada i empobrida) escampe sola mentre naveguem en vaixell de fantasies animades cap a l'illa de la intranscendència més anodina o directes al precipici de la ruïna? És lògic que en un context de depressió que dura dècades i quasi convertida la ciutat en un parc temàtic festiu que s'estén des de Moros i Cristians a Nadal passant per la Fira Modernista i tot el que puga aprofitar-se per a l'olleta recalfada de la història, escàndols com el que ara es mouen a compte dels patges, les burretes o els camells troben un eco que ja s'encarregaran d'amplificar els guardians de les ortodòxies del llenguatge políticament correcte.

La maniobra dels nous censors, estimulada pels qui des de les diverses esferes del poder practiquen el camuflatge de la correcció política (cuidar les formes per desentendre's dels continguts) és que mirem el dit que assenyala la lluna. Desviar l'atenció i alçar una boira espessa que amaga els aspectes més sagnants d'una realitat sobre la qual, en la seua qualitat de gestors de la cosa pública, haurien de retre comptes. Als promotors de l'espectacle de l'Alcoi temàtic, representants dels partits de l'ordre, la correcció i el simulacre, en la polèmica falsejada dels patges els ha eixit el tir per la culata. No volien el mannà del turisme? Qui paga mana, què hi farem. L'alcalde Toni Francés, paradigma de la grisor acomodatícia i la correcció, defensa els patges en nom de la tradició, espasa de doble tall perquè hi ha tradicions que maten. Desmenteix així Carol Ortiz, regidora de Festes, que té la pell de la nòmina molt fina i que fent-se eco de l'escàndol i acceptant de reconsiderar la presència dels patges en la festa, ha contribuït a escampar la brama. No cal dir que ni a Francés ni a Ortiz, ni molt menys a Carlos Manzón i Carlos Pastor del PP, que han aprofitat la relliscada, els importa un rave la discriminació racial com a efecte de la discriminació socioeconòmica i de classe. Avui diuen negre, però si les enquestes se'ls giren, amb la mateixa passió diran demà blanc.

Ceci n'est pas une pipe. L'obvietat de Magritte continua sent revolucionària quasi un segle més tard. Les coses no són el que semblen, sobretot en el terreny de la representació simbòlica, on cauen de ple les festes populars. Ni la imatge del pintor belga era una pipa ni els patges alcoians són negres. Més aviat àngels i àngeles que es pinten la cara amb betum i els llavis ben rojos, que comparteixen un dels pocs llocs on homes i dones tenen a Alcoi els mateixos drets de participació i que reparteixen besades i alegria a mansalva, igual a xics que a grans, a rics que a pobres, a malalts que a sans, alts i baixos, peluts i pelats. Els àngels i àngeles alcoians són el producte històric de fantasies orientals, de la tirada a la disfressa i al sarau, a l'ebrietat de les multituds anònimes. Veure-hi discriminació racial és confondre la pintura amb l'objecte, la paraula amb la cosa, és banalitzar les autèntiques injustícies que assoten la nostra societat.

Si els benpensants que mouen els escàndols i alimenten el poder i el seu llenguatge políticament correcte i políticament inútil continuen guanyant terreny, ho censuraran tot en el seu furor purificador. Per començar la mateixa festa de Moros i Cristians, màxima exaltació de la guerra i el domini colonial, el Betlem del Tirisiti i la promoció descarada del maltractament als bous en la figura de Clásico el torero o l'abús sexual del Sagristà que no para de tocar el cul de la protagonista, o Sant Jordi, virtuós de les fletxes genocides. La llista, en l'art i en la representació simbòlica, es faria interminable. Confondre els patges amb els blackfaces, que són fruit d'una societat sacsejada per l'esclavisme i la discriminació economicoracial com la nord-americana, és pretendre que siguen iguals un ou i una castanya. Els esclaus alcoians eren blancs i es deixaven la pell en les fàbriques. Sobre les esclavituds contemporànies, massives i acceptades, ja en parlarem un altre dia. El cas és que l'han mampresa aquesta vegada contra aquestes àngels (i àngeles) negres pels quals es va esgargamellar durant tants anys Antonio Machín, heroi dels nostres pares i avis. I la boira no fa més que créixer, a Alcoi i arreu.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 13 de gener de 2023.]

 

L'Ateneu

És cert que després de la transició (o restauració d'una monarquia que el franquisme va deixar-nos ben lligada i coronada) hi hagué una desmobilització que afectà tots els ordres de la vida social del país, molt especialment aquelles entitats civils tan inquietes i importants en la resistència democràtica que s'havien dedicat amb molt d'esforç i generositat a la tasca del que es coneix per fer país. La consigna de les forces que havien aconseguit la seua part del pastís exigia deixar la política als professionals del ram, que d'ara en avant vetlarien pels interessos del poble. Una part de cansament, dues de decepció d'un món que s'estrenava però no semblava tan bonic com l'havien pintat i tres parts de cedir (per grat o per força) a l'imperatiu que els nous gestors proclamaven d'arriar les veus i les banderes en nom d'una reparació democràtica que mai no es va fer efectiva. Aquesta fou la recepta amb què es va cuinar el desengany i ens va fer caure en l'evidència que havíem deixat un treball preciós a mitges. El temps no faria més que confirmar la idea que la política (o la cultura, o la llengua, la pau o el medi ambient o el que vostè vulga) era massa important com per deixar-la en mans dels polítics i que en les cunetes de l'oblit havien tornat a enterrar els millors esforços i projectes d'un poble. El decurs històric és ric en exemples de l'oscil·lació del caure a l'alçar-se, del temps de l'oblit al de la memòria, del decandiment a la recuperació i la plenitud fins en lapses molt curts. En el fals dilema entre cultura i política, la cultura va eixir-ne mal parada i la política burocratitzada en les mans excloents dels professionals. Aquest debat volgudament superficial i fet de restes ben calculades s'establí al País Valencià en termes de nacionalisme cultural enfront de nacionalisme polític, com si fossen menys que amics, simples saludats o fins i tot rivals. Era l'hora de la política, d'abaixar la persiana de casals, ateneus i centres de cultura perquè institucions ben dotades i tècnics molt formats remenassen les cireres (escasses) de la cultura.

Malgrat tot, i com més va amb més força, el país ha mantingut o creat de nou entitats rigorosament independents de la mamelleta capriciosa del poder que impulsen la creació cultural des de l'únic lloc on pot ser sòlida i ben fundada, des de la base autogestionada, arrelada al veïnat. És veritat que en tot de casos hi trobem a faltar la saba jove de la renovació, la presència d'aquelles generacions sobre les quals la despolitització i la propaganda del consum cultural (que no difereix en essència de qualsevol altra mena de consum i que xifra el projecte de domesticació del ciutadà en consumidor) ha fet més mal. Però no ho és menys que del narcòtic de la delegació en les mans benefactores dels mandarins de la cultura ja fa temps que al País Valencià anem desintoxicant-nos-en. De manera que casals, clubs, ateneus i associacions recuperen el pols i guanyen nous impulsos arreu del País Valencià. Hem après que aquest magatzem de civisme i cultura ens és indispensable com l'aire que respirem, sabem que sense aquest rerepaís, fet de nervi i voluntat, malament podem alçar res de digne i perdurable.

Tal és el cas, paradigmàtic, de L'Ateneu cívic i cultural de Bétera, que formalment des del 2010 però en la pràctica des de fa ja unes quantes dècades, practica la cultura de l'anar caminant i sumant, de l'autogestionar els recursos i els projectes sense esperar el mannà ni el beneplàcit de déus incerts però inspirat en la sàvia mirada de la deessa Atenea. Fidel als principis de l'ateneisme, que al país es coordina a través de la Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans des de 2011, el de Bétera no para quiet en la tasca de crear i difondre cultura, la qual cosa exigeix el coneixement i defensa del medi natural, l'arrelament al poble. Després de quaranta anys, en què acompanyat a la guitarra per Xema Climent, vam fer el nostre primer recital de poesia en aquest bell poble del Camp del Túria, hi vam tornar el dimarts passat en un retrobament màgic que potser ha trigat massa a produir-se, per dir poemes del meu darrer llibre en el context de la VI Fira de Llibres, que va tancar Vicent Partal ahir amb una xarrada sobre Nosaltres els valencians. Després d'un oportuníssim i significatiu homenatge a George Orwell, hi han passat Raquel Ricart, Manel Alonso, Empar Esturi, Pep Ricart, Circorama Teatre, Toni Mollà, Manolo Gil, Begonya Mezquita i Vicent Torrent. Són els fruits de l'esforç tenaç de gent com l'Albert Dasí, el Toni Marzo, la Rosa Dasí o el mateix Vicent Partal i tots els socis i sòcies de l'entitat, la mateixa gent que vaig conèixer en 1983 mantenint la flama de la cultura, portant els tresors dels llibres a un poble que malgrat les seues dimensions i importància no té encara cap llibreria, alimentant el rerepaís que ha après que tota política i tota cultura que no fem nosaltres serà feta al capdavall contra nosaltres. És de persones ben nascudes agrair-los-ho ara i ací. I desitjar-los que perdure i cresca la bella flama. Gràcies.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 6 de gener de 2023.]

 

 

Any nou

De nadal a cap d'any, aquests dies de trànsit, que per les nostres latituds estan sent inusualment temperats, primaverals quasi, són proclius als balanços i els propòsits. Per ordre del calendari amb què estem habituats a compartimentar i reglar els dies, i empesos pel que Juan Gil-Albert definia com una passió de finituds, l'any vell ja ens sembla massa vell i delerem enterrar-lo tot esperant el nou com qui es disposa a estrenar un vestit. Tot i la placidesa d'uns dies en què reunir-se al voltant de la taula, celebrant les presències i enyorant els qui ja no hi són, es converteix en l'activitat principal al voltant de la qual tot gira i s'organitza, el furó de les imminències ens fa desitjar acabar per fi la darrera pàgina d'aquest llibre. No sabem quina història ens contarà el nou, el que abans de ser escrit ja tenia un títol en forma de xifra enigmàtica, 2023, ni si ens despertarà emocions conegudes o inèdites o ens farà badallar d'avorriment. Amb tot i que sabem per experiència que res no és completament nou ni de res es pot dir que siga vell del tot (el Nou i el Vell foixià potser) i que hi ha moltes coses que passaran o es perpetuaran amb el canvi de data, no podem deixar de fer-nos la il·lusió una mica infantil que tot anirà més bé, segur que tot anirà més bé. I així ens ho repetim alçant les copes i brindant, enviant missatges, com si l'expressió insistent del desig, més enllà de la cantarella ritual, concités la força que el farà possible, abraçant-nos, confiats que ens serà donat atényer o mantenir una felicitat que al capdavall no és més que un cert equilibri, poc més que l'absència de dolor i malaltia, poc més que la possibilitat de satisfer sense massa problemes les necessitats mínimes, tot allò que fa que la vida valga la pena. Que la vida siga una pàgina per escriure, una història desconeguda plena de giravolts amables, una plenitud a l'abast de la mà.

Però els rituals són els rituals i per molt que ens hi acomodem buscant la seguretat del que es repeteix incessantment, de la roda que encara gira i es funda en el moviment constant, confiats en la bondat dels canvis i el renaixement cíclic, sabem que el curs de la vida, l'estrictament individual i també la compartida, sovint indestriables, amb els infinits plecs que les componen i entrellacen, prescindeix dels nostres desigs, balanços i projectes, no fa cabal de les xifres arbitràries amb què ens creiem pautar el temps i són només la mesura convinguda d'un lapse històric convertit en llei universal. La vida, moguda per forces que encara ignorem en la seua profunditat i abast i que mai no podrem controlar completament, seguirà el seu curs. De vegades bastarà torcar la pols perquè les coses recuperen l'antiga lluïssor, que ens semblarà nova a la llum del present, n'hi haurà prou de respirar pausadament, de caminar, mirar, tocar, sentir per tenir la certesa que som vius, que encara formem part de l'univers, de la vida, siga el que siga tota aquesta immensitat que es concreta i materialitza en el cos i l'experiència de cada u. I quan això passe, amb tots dos peus ben plantats damunt el terra, voldrà dir que encara podrem aportar el nostre granet d'arena a la cursa i la causa general, que encara serem capaços de sumar la nostra suor a la dels altres i girar full, deixar arrere tot allò que d'injust, insolidari, estúpid i lleig ens va portar el 2022 i d'abraçar el que d'alliberador, esperançat, fructífer i bell pot dur-nos el nou any, ja batejat com a 2023, ja marcat amb nom propi en el calendari i tanmateix obert de bat a bat al desig i al motor de la nostra voluntat, al balanç que cadascú ha de fer i als propòsits que han d'anar alimentant-se i creixent i esvanint-se i transformant-se amb l'any nou, amb cada any nou.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 30 de desembre de 2022.]