Homenatge a JB

Em permetrà l'amable lector d'aquesta columneta que passege avui per terrenys més personals per parlar una mica del meu amic. Però qui és JB? El famós whisky? El poeta Joan Brossa? James Bond? No, JB és Jordi Botella, el meu amic Jordi. I ve a compte açò perquè la revista El Gratis ha tingut l'encert de concedir-li un premi Palmell, mà de futur 2018 per la seu tasca al capdavant del Centre Cultural d'Alcoi (1986-2000). Per una vegada algú és profeta en la seua terra, més val tard que no mai. Profeta, a més, en les arenes movedisses de la cultura, que sol ofegar-se en cultureta i estafa. Els timbals de l'alcoyanía, tan estridents llavors com ara, no van poder impedir que l'inexpert i jove director remés contracorrent per endinsar-se en mars nunca dantes navegados, com els portuguesos d'Os Lusíadas. No és aquest lloc per a l'inventari però sí per recordar que alguns dels primers projectes de JB van ser aquell Alcoi-Lisboa en homenatge a Pessoa i la commemoració dels trenta anys de La cançó de Mariola de Joan Valls. Avís per a navegants, cosmopolites de calbot i beats del localisme. Les raons de l'èxit i la influència que per fi algú reconeix a la gestió de JB són moltes i molt diverses, però subratllem-ne algunes. La primera és que JB no és profeta, sinó artista, però dels profètics, amb una cultura molt sòlida i molt ben armada per a la raó crítica. La segona és que va aplicar a aquella santa casa (símbol d'esplendors passades, quan Alcoi tenia seu del Banc d'Espanya, ora pro nobis) els infal·libles principis dels drapaires mamats a casa: no estirar més el braç que la mànega i vigilar els comptes del deure i de l'haver. És a dir, la frugal i difícil síntesi del trellat amb uns principis ètics a prova de bombes, una al·lèrgia innata a la infatuació, al figurar i al vici conformista de «ser coseta». I moltes pàgines ben païdes (prematurament) de Nietzsche, de Faulkner, i tutti quanti de casa i d'arreu, erudició que no ha fet d'ell mai un docte cagalló com tants se'n veuen en aquests rodals de la cultura i la incultura perquè per a ell la cultura és simplement la vida. En el seu pas pel Centre de Cultura JB va seguir les passes del llop estepari, del disciplinat resistent que ha estat i continua sent el meu amic. Hi estava, com se sol dir, més soles que la una en la seua tasca, enmig d'una ciutat que anava perdent un llençol en cada bugada, sumida en la impotència del que va poder ser i no fou i del que podent ser tampoc no es veu enlloc, dedicada a mitges al totxo (i així ens va) i a la sublimació festiva (i així ens lluu), perduda i sense nord. Els qui no el coneixien llavors prompte es van poder adonar que JB, a més de solitari, era corredor de fons, com es demostraria molts anys després literalment, quan l'homenatjat ja es trobava lliure d'aquells maldecaps i pujava i baixava muntanyes com un esperitat acumulant trofeus i marques (de veterà). En un substrat més profund que la meritòria tasca d'excitar la cultura en una ciutat fèrtil però abandonada com un ermàs hi ha el seu treball com a escriptor, íntimament lligat a l'anterior i alhora independent. Però per a això, i per a donar altres pistes personals d'una amistat que ja dura mig segle, necessitaria escriure una biografia de JB que alhora seria una autobiografia. Fet i fet JB és l'espill que m'ha servit d'exemple, de rèplica, d'estímul, de consell i no sé quantes coses més d'ençà que vam conèixer-nos quan encara portàvem pantalons curts, anàvem junts a escola i fantasiejàvem amb les pel·lícules d'espies, llavors molt de moda. El títol Vides paral·leles de Plutarc de Queronea podria aplicar-se al nostre cas, però no sé quin dels dos seria el grec i quin el romà, que en qüestió de clàssics Jordi sempre ha anat molt per davant (a banda aptituds personals, va triar el batxillerat de lletres quan jo encara penava entre les ciències). Si no fou ell qui m'ensenyà a parlar en valencià, estic segur que en fou un dels principals inductors, perquè amb dotze o tretze anys ja componia alguna cançó en l'idioma del país. Això de país vindria més tard, perquè Alcoi llavors, per a nosaltres, era el món –amb el permís d'Agres i de l'Almadrava, lloc aquest darrer que ha acabat esdevenint mútua fortalesa. En fi, que la resta, amistat mútua i literatura compartida, és, fet i fet, poesia, com deia aquell, i la deixarem per a un altre dia. Llarga vida!

[Publicat a Tipografia La Moderna el divendres 28 de setembre de 2018.]

 [Imatge de JB captada per Tomàs Tàpia en el lliurament del premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d'Alcoi el dissabte 10 de març de 2018.]

Per un octubre valencià combatiu

Darrers dies d'un estiu especialment xafogós, amb pluges oportunes, generoses i ben repartides al país de pitjor fama pluviomètrica, si hem de creure Raimon («Al meu país la pluja no sap ploure»). L'anunciada i complida frescor ens avança una tardor que no serà menys ardent que l'estiu sinó potser més, per raons no meteorològiques. El calendari és d'upa al Principat de Catalunya, esperem que amb ecos i rèpliques significatives a la resta del país. Venen dies de marcar amb roig, contenir l'alè i eixir al carrer. Els valencians també hi tenim un parell de cites, que octubre és temps de bolets (en l'accepció literal i en la figurada de contratemps o desengany) però també d'esperances fundades en la persistència i en la recerca obstinada d'aquella clau estellesiana que obria tots els panys i que cantà l'Ovidi. De panys, en tenim per donar i vendre encara, però de claus, no tantes. Anem a pams. Prompte farà un any de l'infaust darrer 9 d'Octubre, aquella manifestació de la vesprada marcada per la tebiesa organitzativa i la descordamenta feixista que la convertí en atzucac no apte per a cardíacs. Aquell dia, com a resposta impotent i furiosa a l'èxit del referèndum de l'1 octubre, el blaverisme filofeixista tornà a eixir en massa al carrer a rebentar la manifestació, objectiu que en part aconseguí. Si la bèstia havia sojornat en estat de baixa intensitat durant el llarg regnat del PP (ja li feien des de dalt la feina bruta de manera oficial i eficaç), el 9 d'Octubre de 2017 van aparèixer de nou tots els fantasmes que excita el catalanisme a casa nostra. Tenien molta set de venjança i violència, sobretot contra tot allò que al País Valencià significa una esquerra que no ha claudicat ni ha acabat arrecerant-se a l'ombra institucional com a coartada i que té en la causa de Catalunya la seua pròpia causa, però també contra el govern moderat de Ximo Puig i Mònica Oltra, que en la seua no gens innocent confusió el feixisme identifica amb el catalanisme. S'inaugurava la temporada de la solta de les hordes feixistes arreu dels Països Catalans, es refermaven a la vista de tots les baules que uneixen l'extrema dreta amb forces policials, tribunals i amb els qui haurien de vetlar per les llibertats democràtiques però només saben funcionar a colps de mordassa. Des d'aquell dia hem assistit a la progressiva mobilització del feixisme, i a Dénia el 8 de setembre, a la concentració per la llibertat dels presos, i a Bétera el 14, al VII Aplec del Camp de Túria, n'hem tingut unes mostres i un avançament del que potser ens espera el 9 d'Octubre si no s'hi prenen mesures. Les agressions de la diada de l'any passat van tenir una resposta digna en la manifestació antifeixista que va omplir els carrers de València poc després. Però vulgues que no, la constant i temible amenaça fatxa (és sempre aquest el seu autèntic objectiu) demana denúncia i autodefensa, i això sovint ens despista del propi camí per entrar en l'esvarós terreny acció-reacció. Ben mirat, també passa això amb tota la repressió desfermada per l'estat, els presos, perseguits i exiliats. Hi has de fer front i acumular forces, gent i raons, alhora que construeixes l'alternativa perquè tot això siga algun dia definitivament un malson del passat.

Per tot plegat no deixa de ser preocupant que algú s'haja encarregat aquests dies d'escampar el rumor de la desconvocatòria de la manifestació històrica de la vesprada per centrar-se a «defensar» l'anomenada «processó cívica» del dematí (un espectacle d'incivisme que es repeteix any rere any amb l'impagable concurs del feixisme). Rumor, veritat o globus sonda, en tot cas la iniciativa respondria més a la voluntat de tornar o perpetuar certs favors institucionals que no a la de contenir el tsunami feixista. Ben altrament, la renúncia a la manifestació reivindicativa del 9 d'Octubre no faria sinó donar ales a la reacció, a corroborar-li l'eficàcia tàctica. Què se li ha perdut a l'esquerra valenciana en un acte que des de la mal anomenada transició es va regalar a la dreta sense cap contrapartida i, a més, amb l'assumpció de credo i simbologia per part del PSPV-PSOE (i com més va més també de Compromís i algunes forces del denominat nacionalisme cultural) que ha marcat l'etapa autonòmica en què estem encara enfangats? Per què no es fa davallar des del balcó de l'ajuntament de València el penó de la conquesta zelosament sostret a l'ull públic? Per què no es fa per recuperar aquell acte republicà que restituí la celebració del 9 d'Octubre en els anys 30? Per què ni tan sols es reivindica la institució del Dia Nacional del País Valencià de 1976 i 1977? Però bé, intentem guanyar per al país l'acte institucional, fem-lo democràtic i civilitzat, festiu i reivindicatiu, aïllem el feixisme i els botiflers que l'han monopolitzat fins ara, però no per traure les castanyes del foc a un govern i uns partits que no han variat ni un mil·límetre el format i el contingut de l'acte. Assistim-hi, però, amb garanties de seguretat per als participants amb la neutralització dels violents i de respecte a la diversitat i les dissidències democràtiques. Democratitzem després de tants anys aquesta «processó» sinistra, casposa i patriotera, convertim-la en voluntat de construcció nacional i de lluita pels avanços socials.

Amb tot, esperem que la hipòtesi de la desconvocatòria de la manifestació no siga més que un altre dels dubtes que de tant en tant assalten els valencians i que es dissiparà com el fum en un dia radiant. La Comissió 9 d'Octubre, que fins ara s'ha encarregat de convocar la manifestació unitària, ho ha de continuar fent, millorant-ne alguns aspectes (difusió, seguretat, objectius, contingut polític...), sumant-hi més col·lectius i entitats, assumint un perfil més combatiu. L'altra cita és a El Puig, el darrer diumenge d'octubre, que hauria de plantejar-se el repte de convertir-se en la gran trobada de les forces que tenen com a denominador comú un País Valencià més just, democràtic i lliure, no incompatible amb les festes particulars de partits i faccions. Altrament correm el risc que de l'històric aplec només ens en quede la nostàlgia, i en forma de cançó. Amb tot, la feina que tenim els valencians no és d'un dia ni d'un mes, sinó d'un dia a dia de treball, de molta gent, d'anys, d'idees més fresques, d'horitzons més lluminosos. En la bugada del 9 d'Octubre, però, no podem perdre-hi cap llençol, i menys el de la manifestació unitària de les esquerres.

 

[Publicat a llibertat.cat el 24 de setembre de 2018.]

Postveritat colpista

No sé per què es diu «postveritat» a la simple mentida. Deu ser que des que van posar en circulació allò de la postmodernitat i van decretar el final de la història es miren el buit que hi han deixat la veritat, la modernitat o la història i volen omplir-lo. Es tracta sens dubte d'una trampa verbal, perquè si la història s'ha acabat, no sé què collons fem encara ací. També deu ser que el neologisme evita la cruesa d'una paraula tan vulgar com mentida, de manera que a qui ordeix i propala mentides o mentider li diràs «amant de la postveritat» o una coentor per l'estil. Deixem per a la filosofia l'exploració dels esvarosos territoris on veritat i mentida intenten dirimir els seus límits. Cenyim-nos a un fet verificable («postverificable» si ens posem bords) i a la paraula que construeix una falsedat manifesta. Goebbels, ministre nazi de propaganda, ja sabia que una mentida repetida mil voltes es converteix en veritat, és a dir, és percebuda com a tal per una majoria social. Una democràcia de qualitat ha de servir de contrapès a la tendència del poder a fomentar la mentida en benefici propi, a la inèrcia que mou l'autoritat a l'autoritarisme. Una democràcia de qualitat vetla pel rigor i pluralitat dels mitjans de comunicació i l'educació dels ciutadans en la responsabilitat crítica. L'Espanya dels nostres dies (la «Postespanya»?) és un trist exemple, amb fondes arrels històriques, de la pràctica sistemàtica de la mentida. Mitjans (una majoria abassegadora per terra, mar i aire) i persones afectes al règim monàrquic insisteixen mil voltes en el colp d'estat per referir-se a la lluita de Catalunya per la llibertat. Però un colp d'estat vol dir violència, exèrcit, presa del poder, restricció de drets i llibertats... El 20 de setembre de 2017 la Guàrdia Civil va assaltar la Conselleria d'Economia, detenir alts càrrecs de la Generalitat i posat setge a la seu de la CUP, contravenint lleis vigents i la mateixa Constitució, per mirar d'impedir el referèndum. No solament això: la principal finalitat d'aquelles barbaritats era provocar una resposta violenta dels manifestants, per a la qual cosa, fins i tot, es van «descuidar» unes armes en un dels vehicles dels assaltants. Però el comportament de la gent, gràcies a l'actuació de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, avui en presó, i a la naturalesa no-violenta del moviment independentista, fou estrictament pacífic. Milers d'imatges, vídeos i documentals així ho certifiquen. La fiscalia, els jutges, mitjans i polítics, tanmateix, continuen esgrimint la seua «postveritat» per justificar la repressió de llibertats i del dret d'un poble a decidir democràticament el seu futur. El colp d'estat emmascarat dels aparells del poder de l'estat espanyol viola la veritat atribuint falsament al contrari un «colp» que simbolitzen molt bé els parlaments dels dirigents civils empresonats, els cordons de seguretat que van permetre eixir indemnes els assaltants, el nas de pallasso d'en Jordi Pesarrodona, l'ull que Roger Espanyol, avui també cínicament imputat per violència, va perdre defensant les urnes, els milers de clavells amb què la multitud va colpejar els guàrdies civils, la dona amb el rostre ensangonat que torna al seu col·legi per dipositar el vot, milions de cossos anònims defensant la democràcia. L'autèntic colp d'estat de l'estat, en canvi, va continuar amb la violenta repressió del referèndum, la presó, l'exili, milers de causes obertes i l'aplicació del 155. La repressió fundada en aquesta «postveritat» no ha aconseguit els seus objectius. L'independentisme és avui tan fort o més que fa un any, i la política espanyola, el govern i el parlament emmanillats per una judicialització que se'ls ha anat de les mans i està provocant ridícul i estupor a Europa. La veritat a Espanya ha mort, visca la veritat!

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 22 de setembre de 2018.]

L'Espanya dels màsters

Passa sovint que algun escàndol més o menys anodí ve a col·locar-se oportunament en l'horitzó mediàtic per eclipsar totalment o parcial algun sol de la realitat que no agrada als productors de notícies. Així l'endemà d'una nova diada de l'11 de setembre espectacularment multitudinària, que gran part de la premsa (vejats miracle! s'exclamaria Anselm Turmeda) ha presentat com una prova irrefutable de la debilitat de l'independentisme, va rebrotar el pseudodebat de màsters, doctorats, llicenciatures, títols i altres certificats acadèmics que solen adornar els currículums de la classe política (i no política) al costat de les mentides, deformacions i deliris del nacionalisme espanyol. Pretendre que certes universitats (sobretot de l'àmbit privat i catòlic, vés per on) eren illes situades al marge de la corrupció generalitzada que ha corcat el sistema democràtic era pura ingenuïtat o desconeixement profund de com van les coses de l'ensenyament convertit en negoci. Perquè els famosos màsters, des que es van posar de moda fa uns anys imitant superficialment les formes anglosaxones, eren i són bàsicament una manera no gens dissimulada de traure diners al personal (i els pares de fills universitaris ho sabem), d'allargar artificialment unes carreres que haurien d'haver format amb escreix els estudiants per integrar-los amb èxit al món laboral. Però la decadent democràcia espanyola era incapaç de donar feina a tant d'universitari i es va traure de la màniga el requisit dels màsters i altres terrenys adobats per a la picaresca, el nyap, els favoritismes i la desmeritocràcia. Fet el negoci, feta la trampa: ja no hi compta la saviesa, la cultura, el sentit crític i la preparació dels estudiants i professionals sinó els quilos de paperassa emmarcada amb flamants títols. El símbol, que a més sol ser fals, substitueix la cosa. ¿Qui que no estiga massa contaminat per tanta propaganda no prefiriria que els polítics lluïssen menys «titulitis», falsos màsters i doctorats de quinzet, i s'aplicassen amb rigor, eficàcia i honestedat al seu ofici, que al capdavall exigeix més compromís, savoir faire, «mundologia», humanisme i sentit comú que acumulació passiva de dades i tècniques la majoria de les vegades completament prescindibles? No calia descobrir el frau dels títols per adonar-se que molts dels tristos protagonistes de la pel·lícula política espanyola eren inútils ignorants. Però hem continuat, embadalits, alimentant la farsa, sobretot els majors beneficiaris de l'invent, els addictes als fastos, el poder i les carreres meteòriques. Els falsos màsters ja van costar-li el cap a Cristina Cifuentes i ara a la ministra de sanitat Carmen Montón. Sobre l'actual líder del PP, Pablo Casado, pesen fundades sospites que ha incorregut en el mateix delicte (moral i polític si més no). Del currículum que solia publicar en web oficial l'espitós Albert Ribera van caure per casualitat no sé quants màsters, cursos i títols no prou acreditats o directament falsejats (ja es preparava per a la guerra dels màsters). El rebot anodí de la pilota política espanyola, que no entra mai en el fons de l'assumpte, ara és al terrat del doctorat de Pedro Sánchez. Ada Colau ha confessat que li van arribar proposicions deshonestes per a una carrera a la carta. Grans empreses, mitjans omnipotents responsables d'eclipsis informatius, institucions com la Universidad Rey Juan Carlos (en el nom, la penitència), elits acadèmiques que reparteixen títols a conveniència i a canvi de favors, jutges del TC que ahir eren rectors d'universitats ara sota sospita... Mentrestant, un parell de realitats palmàries: han arxivat la causa del Castor amb què Florentino Pérez va embutxacar-se molts milions dels contribuents i la Diagonal de Barcelona ha alçat de nou un clamor per la llibertat. Encara algú se sorprendrà que tanta gent vulguem anar-nos-en.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 15 de setembre de 2018.]

Ara fa un any

El final de la temporada estival i començament de curs convida, més encara que el trànsit d'any, a omplir l'agenda de propòsits i futur però també a mirar enrere per veure tot el que s'ha escolat en els darrers dotze mesos. De vegades sembla que tot se n'haja anat en un bufit i d'altres que ha estat un any de distàncies siderals, que no ha passat res d'especial o que hem viscut coses que ens han canviat per sempre. Però les sensacions i vivències del temps són espills enganyosos i cal fugir tant dels miratges que ens fan creure que en el fons res no es mou com dels que indueixen a interpretar cada moment com un punt de no retorn. La història, al capdavall, és una partida que es juga a llarg termini en un camp molt extens i que demana uns bons prismàtics. En qualsevol cas ara fa un any de les sessions que van tenir lloc al Parlament de Catalunya i que van acabar d'obrir la caixa de Pandora de tot el que es va esdevenir després. En aquest temps s'ha aguditzat la profunda crisi que viu l'Estat espanyol, un embolic amb tres fils principals: la monarquia (i la legitimitat del règim nascut en 1978), la corrupció sistèmica i la lluita per la independència de Catalunya. En aquelles sessions maratonianes del Parlament dels 6 i 7 de setembre es van aprovar les lleis del referèndum de l'1 d'octubre i la de transitorietat que pretenia el famós salt de «la llei a la llei». Llavors es va conformar clarament també el bloc monàrquic PSC-C's-PP, que va trobar en el discurs del comunista Coscubiela (qui ho havia de dir?) motius per a l'aplaudiment entusiasta i en el filibusterisme (paraula que vam aprendre llavors), adornat amb tota mena de despropòsits indignes d'una democràcia, la tàctica per intentar frenar les iniciatives de la majoria parlamentària. Aquell teatret dels Iceta, Arrimadas i companyia fou l'excusa per aplicar el 155 i amanir unes eleccions que malgrat tot acabarien perdent, després que l'exagerat escàndol de la seua impotència servís per alimentar la fúria espanyola que, amb l'uniforme i armament oficial dels cossos de la policia i la guàrdia civil i excitada pel discurs del monarca, apallissaria ciutadans pel pecat de dipositar el vot en un referèndum d'autodeterminació convertit en anatema. Totes les alarmes que denunciaven la ficció de la democràcia espanyola van saltar aquell 1 d'octubre que va fer la volta al món. Un any després, tot i el canvi d'inquilí a la Moncloa, continuen els presos polítics a la presó i els exiliats, en una llista que no para de créixer, a l'exili. Els efectes de l'aplicació del 155, un colp d'estat en tota regla, han estat devastadors en molts aspectes, però al capdavall la Generalitat i el seu Govern s'han recuperat. Amb tota la repressió al damunt, totes les fissures i tots els contratemps, l'independentisme i el seu projecte democràtic i republicà continuen dempeus, potser tan forts o més com ara fa un any, però debatent noves estratègies, en la perplexitat que provoca sempre el convenciment de la justícia d'una causa i les dificultats de la seua consecució. El proper 11 de setembre serà un bon moment per prendre de nou el pols al moviment i recuperar la iniciativa política. L'anunciat diàleg de Sánchez no és de moment més que la consabuda cortina de fum acompanyada del desplaçament a Barcelona d'un nombrós contingent de policia per la diada. Però vindrà el primer aniversari del referèndum i el començ del judici als presos polítics. Mentrestant, la defensa del groc està convertint-se en acte de resistència per la llibertat que ja alimenta també la desnodrida causa de les esquerres i la república espanyoles. Ja són ací les fèrtils pluges de la tardor.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 8 de setembre de 2018.]

Atlas universal poètic

Josep Maria Sala-Valldaura, Coordenades. AdiA Edicions, Ossos de Sol núm. 35. Calonge (Mallorca), febrer 2018.

· · ·

Dues línies perpendiculars es troben en un punt. Infinits punts són els zeros on s'entrecreuen espais i temps, els llocs on a estones es troben de pas el jo, el tu, cada un de nosaltres i totes les persones del verb sense excepció. En el pla cartesià, l'abscissa (coordenada horitzontal, l'espai) i l'ordenada (coordenada vertical, el temps); la latitud de nord i sud, la longitud d'est i oest, els paral·lels i els meridians que organitzen els mapes, els atles, les cartes de navegació, els plànols… Coordenades és un immens atles poètic que cartografia el ric i vast univers poètic de Josep Maria Sala-Valldaura (Gironella, 1947) i que gira sobre dues línies, De venustate (abscissa), amb 25 composicions, i Curriculum vitae (ordenada), de 25 poemes també, més dos poemes, l'inicial Entreforc i el final Punt zero, que l'autor situa en el lloc on es troben les coordenades o punt zero. El llibre es complementa amb l'apèndix Paraules finals, una eficaç guia de lectura amb què l'autor demostra una vegada més la perícia en la interpretació de textos (i en el terreny on aquesta perícia es presumeix més exigent i arriscada: el dels propis textos). En un joc de miralls virtualment infinit Paraules finals són les coordenades que situen perfectament les Coordenades i que expliquen el vol sense haver de disseccionar ni espatlar les ales, potser perquè a la bellesa –sembla dir-nos– només s'hi pot arribar a través de la bellesa. L'assaig literari de Sala-Valldaura sempre s'ha mogut en aquests paràmetres per molt que és inevitable que a qui ha viscut durant anys i panys entre els pupitres i les pissarres de tant en tant se li aparega un fantasma en forma de taxidermista («viviseccions en mans maldestres»). En pocs intel·lectuals com ell, tanmateix, es complementen i s'acoblen de manera tan harmoniosa l'ofici de poeta i el de crític, teòric, investigador i ensenyant de literatura. Llegiu en aquest sentit alguns dels darrers treballs publicats, especialment La poesia catalana i el silenci (2015) i Mig segle de poesia catalana (2018), l'estudi-antologia confeccionat a quatre mans amb Vicenç Altaió. Aquesta pàgina i mitja final és tangencial al poemari que ens ocupa, certament, però no m'estic d'assenyalar-la com un exemple reeixit de fusió entre poesia i anàlisi, un espai-temps transfronterer on brillen a l'ensems la llum de l'experiència i la lucidesa del coneixement.

Cada text dels 52 que integren aquest llibre desplega una forma poètica específica, des del sonet al poema en prosa, poemes amb i sense puntuació, amb o sense espais interestròfics, amb diverses solucions tipogràfiques (en negreta 9 poemes de caire més reflexiu que conformen un altre subconjunt) i disposicions espacials, cal·ligrames, etc. No només no se'n ressent la unitat sinó que l'exactitud en l'encaix de les peces, a la manera d'un puzle (l'autor prefereix l'exemple potser més artesanal del macramé), ens remet a un estrat més profund situat davall la disposició formal, íntimament lligat amb el virtuosisme en el maneig dels recursos poètics: l'aigua d'un riu sinuós ens hi acompanya sempre amb la seua música. És la veu del poeta, ben modulada i transparent, o allò que en el fons no canvia en els seus canvis, allò que el fa únic i identificable. La multiplicitat de formes, només possible en un viatger que ha habitat molts espais poètics, ens parla d'un altre aspecte: cada poema planteja un repte particular, demana una forma distinta, la clau que n'obre el pany. A més «L'andana del vers desgastat / és una via morta»: assajant formes distintes evitem el pitjor dels plagis, l'exercit sobre un mateix. La seguretat de les coordenades supleix ací el que la regularitat de la forma pot exigir en altres casos; més, és la xarxa que ha permès el vol lliure d'uns poemes cada un dels quals és una peça mestra singular articulada en un tot harmònic, irrepetible, de l'amplitud i la profunditat d'un atles i l'alçada d'un cim poètic. La línia espacial (la de l'abscissa) està dedicada, com indica el títol, a la bellesa en alguns dels seus múltiples vessants, l'omnipresent de la natura, la de l'horror, la de les pors mil·lenàries, «trema d'espais / a l'aguait de belleses», la de la roina (o ros), la de l'instant present, la de la boira, la de la mecànica del batre, la moribunda, l'orba, la de la fulla que cau... La línia del temps, un curriculum vitae (pinzellada d'ironia que ben aplicada no malmet la profunditat del que es diu) fet d'autenticitats d'experiències viscudes i evocades, d'autoretrats com els poemes que obren i tanquen la secció («Lliçó de botànica» i «Mirador», un sol capaç d'il·luminar tota una obra), porta de la mà el lector a través d'episodis de la infància, l'adolescència, la vida professional, el poble, els somnis, l'amor… d'una vivesa esfereïdora. No hi ha més línies (d'espai i temps, per continuar amb les coordenades) per expressar l'admiració i el deute a un gran llibre d'un gran poeta. Córrega el bon aficionat a buscar-lo a la llibreria de guàrdia més propera. I no diga que no el vam advertir a temps i en lloc escaient.

[Publicat a Saó núm. 439 de juliol de 2018.]

 

[Josep Maria Sala-Valldaura en una imatge recent. Font: AdiA edicions.]

Notes sobre Tamil Nadu

El camí porta els viatgers a Tamil Nadu, estat dels tàmils, poble de llengua i cultura ancestrals, d'origen dravídic, del sud-est de l'Índia, de 130.058 quilòmetres quadrats, el doble que el conjunt dels Països Catalans, i més de 72 milions d'habitants, amb una densitat de 554,73 h/km2 (pels 204 nostres). Chennai, l'antic Madràs, la capital, rebenta totes les estadístiques. És un conglomerat caòtic on viuen uns 8 milions d'ànimes en una densitat difícil de superar: unes 25.000 per Km2. / Tamil Nadu t'atrapa des del primer minut, no bé has eixit de l'aeroport. Gernacions increïbles, caos circulatori, calor asfixiant, aire quasi irrespirable. Acabes d'aterrar en un altre món que potser no arribaràs a entendre, i les preguntes que et provocarà t'acompanyaran més enllà del viatge, quasi sempre sense resposta. Amb vosaltres, almenys, viatgen un parell de valuosos testimoniatges, el de Pasolini i el de V.S. Naipaul, a qui arribarà l'última hora durant el vostre periple. La carretera cap a la propera destinació, Puducherry, sembla que mena directament a l'infern. O és ja l'infern. / Sap el viatger que no ha de mirar-se amb ulls occidentals, europeus, l'espectacle que Tamil Nadu li brinda. Però no en té d'altres. No creu en fórmules ni en tòpics i no renunciarà a l'única i humil eina de què disposa: un racionalisme que a cada pas trontolla. / Acceptar no és resignar-se, la comprensió no posa a les mans una vareta màgica, cal lluitar contra el que sembla inevitable. / El caos i la misèria, el malson de la tragèdia humana, l'horror de tantes cares es disputen cada pam d'aquesta terra amb la bellesa i l'elegància de la gent. / Per dir sí els tàmils mouen delicadament el cap a un costat i un altre en bella dansa. Dibuixen amb aquest moviment el vuit jacent d'una disponibilitat còsmica. / Parla Naipaul sobre la indiferenciació en què consisteix la vida social dels pobles indis. La iconografia religiosa és idèntica des de fa milers d'anys i es reprodueix incessantment. Les dones porten el mateix invariable pentinat de xiquetes a velles. Els camions, les camionetes, els autobusos, les bicicletes, els tuc-tucs, els saris i faldes dels homes, les infinites parades, les garlandes de flors, els temples, la publicitat comercial i la política... un únic motle infinitament repetit. El narcisisme dels selfies, convertit en esport popular, potser cerca compensar el complex d'eixam o formiguer. / El banià, l'arbre sagrat a l'ombra del qual Buda va atènyer el nirvana, trau arrels de les seues branques que quan arriben a terra s'hi enfonsen i tornen a arrelar per formar nous troncs. El cercle de la bandera índia o Ashoka Chakra, l'svastika hindú que simbolitza l'evolució de l'univers, la vida sempre recreant-se. / En tot de casos la modernitat made in Occident ha fet molt de mal al país. La pesta del plàstic s'estén pertot arreu amb la seua ombra tètrica. / El carro sempre davant, els bous darrere. Van portar cotxes, van haver d'inventar una pressa que no tenien i construir-li després les carreteres. Amuntegaven cases per més tard pensar en la ciutat. El botànic de Puducherry és un monument a la indigència. A Yercaud s'enrunen xalets que ningú ha estrenat (com en tants indrets de la costa mediterrània). A Selam persisteix inacabada i en ruïna una via de formigó enlairada damunt la principal avinguda, com aquells scalèxtrics odiosos de l'Espanya dels seixantes. A les imatges omnipresents de líders polítics, sovint convertits en horroroses estàtues rígides i daurades (i amb ulleres i altres adminicles), hi veiem la mateixa casta d'individus somrients i panxacontents, nimbats de garlandes. El poder només es fa present en aquest país per clavar el dit en l'ull del poble. / Potser té raó Naipaul quan afirma que els indis no veuen la brutedat en què viuen i que els envolta (una estratègia obligada de la supervivència, encara que potser fóra millor posar-se seriosament a la feina). La neteja ací és reservada a les castes més baixes, un treball que fa ajupir-se i que humilia qui el fa. / Les netejadores, amb unes graneres tosques, no netegen, ni volent-ho podrien: la seua funció és desplaçar la merda d'un costat a un altre. La majoria de ciutats no tenen servei públic de neteja ni claveguerams en condicions. El corb hi és amo i senyor, tan escandalosament antipàtic. / Milions de persones es dediquen a tasques perfectament inútils per unes rúpies. No és l'efectivitat que hi sembla comptar sinó representar el paper assignat. Netejadores, obridors de portes, reclams humans d'hotels i restaurant amb bandereta, trencadors de tiquets, buròcrates kafkians... Hi ha molts policies (tots del mateix grup o casta) però no hem vist que servesquen per a res més que demanar de tant en tant la documentació amb desgana i recordar que hi ha un poder en l'uniforme que porten i que és inflexible. / Els ciclistes solitaris de les carreteres. Lentament avancen però el seu pedaleig, impulsat de manera antinatural des de la planta del peu o el taló, voldria en realitat anar enrere o, millor, aconseguir la immobilitat perfecta, camí del nirvana. La bicicleta ací no és alegria sinó condemna. / Els vells desnonats que caminen pels marges de les carreteres, sota un sol inclement, perduda la ment i la mirada, arrossegant la pròpia vida com un parrac en un sentit o altre del camí, fantasmes que van enlloc, que es mouen en cercle. / A les ciutats de Tamil Nadu (Chennai, Puducherry, Madurai, Thanjavur, Selam, Thiruvannamalai...) es roda una pel·lícula de ciència ficció sobre el futur de la humanitat. El que semblava aturat en un passat remot és en realitat l'escenificació del futur planetari, el seu avançament narratiu. Si aquests pobles troben alternatives al seu col·lapse tal vegada podrem un dia respirar confiats. / Els viatgers pensen en la força bella i jovial de milions i milions de joves condemnats al no-res, que somriuen i fan ballar el cap sense parar, pensen en la immensa energia que trobarà els seus canals per realitzar-se en l'ampla mar de la vida. / Entre l'espant i la tendresa, cantava Silvio Rodríguez. Entre l'horror i la bellesa transcorre el nostre viatge per Tamil Nadu. / Masses d'escolars d'uniformes impol·luts, de mirada inquieta i penetrant, d'ulls que parlen tots els idiomes, homes i dones esparpellats que porten en la sang una elegància ancestral, una vitalitat oberta, una alegria sense doblecs i un riure que es regala perquè no és de felicitat gasiva sinó de generositat (una generositat que és patrimoni dels pobres). Tanta bellesa que esquiva l'abisme del trànsit, el vol sinistre dels ocells negres, la marea del plàstic, la malaptesa somnolent de les vaques, la histèria dels macacos i la presència mòrbida de santons, esguerrats i captaires. / En tres setmanes de camí, enmig de l'infern dantesc del trànsit urbà i la voràgine de les carreteres, ni una sola vegada hem escoltat el mínim renec ni una paraula més alta que l'altra ni cap alteració, ni excés verbal ni violència. La força d'aquesta gent manté el miraculós equilibri del caos. / Tamil Nadu és una ferida en carn viva del món que encara no cauteritza, preguntes que tremolen en l'aire i estimballs de l'horror. Però també tots els camins oberts per on avancen somnis i esperances.



[llibertat.cat, setembre 2018]