Goierri

La carretera porta uns dies els viatgers a la comarca del Goierri (país o terra alta), cor euskaldun i geogràfic d'Euskal Herria, al poble de Zegama, ja en el límit entre Gipúscoa i Navarra. El camí a la veïna Altsasu, en terra navarresa, transcorre entre les dues de les serres més emblemàtiques i altes del país, la de l'Aizkorri i la d'Aralar. Ens allotgem, doncs, als peus de l'impressionant massís de l'Aizkorri (roca roja o nua) des d'on, malgrat les altes temperatures diürnes d'aquests dies, solen baixar a la caiguda del vespre denses nuvolades que arruixen i refresquen una terra sempre delerosa d'aigua. Visitem Tolosa i l'ancestral mercat d'Ordizia i el seu museu dedicat a la gastronomia del país i del Goierri. Fa cent anys que aquest poble celebra la seua tamborrada en unes festes en honor de Santa Anna i noranta que organitza una cursa ciclista, que fa temps que es va guanyar el títol de clàssica i on han triomfat figures històriques com Perurena, Manzaneque o Lejarreta, Olano, Jalabert o Joaquim Rodríguez, el bronze enguany del Tour. És proverbial la tirada dels bascos per l'esport i en especial pel de la bicicleta i avui, dia de la cursa, els aficionats s'han vestit els millors maillots i han netejat a consciència els seus velocípedes. Parle amb l'encarregat del taller de bicicletes Marotias, d'Ordizia, a qui compre unes cobertes per a la meua. En comentar-li la meua afició per l'èuscar, i reflexionant sobre la situació social de la seua llengua, em cita de memòria el que a mi em sembla haver llegit ja en algun paper de sociolingüística: "Una llengua no es perd perquè no l'aprenga gent nova sinó perquè la deixen d'usar els seus parlants". La frase, feta consigna, potser va servir en altres temps més adversos per a la nació basca per combatre la deserció lingüística i resistir. Avui, per contra, si més no al Goierri, podríem constatar que l'èuscar no es perd perquè els més o menys grans el continuen usant i perquè gràcies a això els més petits hi poden jugar i viure. Hi ha un fil invisible però ferm entre l'afició a l'esport (kirol en diuen ací) i la tenacitat i laboriositat d'un poble que, contra forts vents de cara, continua pedalant costera amunt i construint un futur que ja es troba en cada present d'ara.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 27 de juliol de 2013.

Torna la trompa als xics

De vegades m'assalta una vaga idea de felicitat: no escric sobre res de relacionat amb el PP. Ni tan sols com a teràpia de xoc o exorcisme, amb la dosi justa d'ironia i incrèdul humor perquè no m'ofeguen les reiterades nàusees que provoca tanta podridura. Ni perquè ja no me'n dóna motius: una ruptura democràtica com déu mana ha dissolt el vell partit cavernícola i l'ha transformat en una dreta homologable a nivell europeu, etcètera. Qui té fam somnia rotllos. De moment, però, sent que no tinc escapatòria, i ací hi ha la Rita Barberà per fer-me tornar a la penosa realitat present. Ahir (els escric en divendres), aprofitant que era 18 de juliol, la filla invençuda del falangista va desempolsegar la vella retòrica pàtria i pètria per assegurar que [sic] “el nuevo renacer de España comienza a gestarse en Valencia”. No, no, crega'm, no ho va dir en la cloenda d'una reunió de les joventuts del partit (podrit), ni durant el fragor etílic d'un acte faller, sinó en el I Encuentro Empresarial Marca España, encoratjada per la presència de la flor i nata del gremi capitalista i una aglomeració extraordinària de carn de ministres i consellers, i la concurrència, supose, li va aplaudir tan desbordant optimisme, que té un peu en l'himno regional i l'altre en el Cara al sol. El renacer, doncs, és més de la mateixa fórmula pansida (que de moment tan bons rèdits els dóna, ai!) que va de Don Pelayo a Joan Carles I. I torna la trompa al xic. El mal no és, al capdavall, que l'alcaldessa insistesca en el pseudolirisme de disc ratllat, sinó que els que la mantenen en el poder, demostrat amb escreix el fracàs també econòmic de la formuleta (i allà al Veles e vents van poder veure'n la patètica escenificació), continuen rient-li les gràcies. En realitat el servei al nou renaixement d'Espanya tenia un altre objectiu: blanquejar la negror que assetja Rajoy i el partit podrit i que a la caiguda del sol concentraria uns quants centenars de manifestants a la seu del carrer Túria, els qui més van rebre de tot l'Estat (curiós renaixement el nostre!). L'altre assumpte que em priva de la felicitat somniada fou que es fes pública la militància pepera del president del Tribunal Consitucional, un cas com un cabàs, puix que la santíssima Constitució prohibeix expressament la militància dels magistrats. L'excepció comença a convertir-se en norma: el bomber piròman, el metge assassí, el polític cleptòman, i la rabosa vigilant el corral. Que lluny encara una felicitat tan modesta!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 20 de juliol de 2013.

[Foto de Juan Carlos Cárdenas (EFE)]

La mà i el foc

Ja s'ha tornat part obligada de la representació, rèplica automàtica del simulacre. Quan algú és enxampat en delicte flagrant o pesen sobre ell fundades sospites de culpabilitat, sobretot quan aquest algú té càrrecs de rellevància institucional de partit o govern, apareix l'escuder d'ofici que, reproduint les paraules que des del coverol li diu l'apuntador (que al seu torn llig, amb precisió mil·limètrica, el guió que un fosc autor anònim va escriure), posaria la mà en el foc pel seu protector protegit. El cas és que solen parlar amb metàfores, en sentit figurat, i sovint amb ingràvids condicionals, i per això no hi ha tantes mans socarrades com paraules i afirmacions buides fan l'aire irrespirable. Perquè sempre diuen això, que posarien la mà en el foc, per la integritat moral d'en Tal o d'en Tal altre, convençuts que una prova de foc tan bèstia (hi posarien la mà, no un bitllet de cinc euros o el llibre de família), per molt que siga només una hipòtesi, no pot ser rebatuda. Com que, a més d'imputats i sentenciats, al PP se li acumulen tants sospitosos de lletjos delictes, el número tres del partit, un tal Carlos Floriano, que se sap de memòria el paper d'escuder, va eixir en defensa del seu amo principal, Rajoy el Mut, amb la pansida fórmula de la mà i el foc. I també un fum (ja que parlem de foc) de ministres. Unes vegades perquè sospitar i demanar explicacions està lleig i no afavoreix la marca Espanya (ja se'n podrien recordar, de la marca i de la mare que la va parir, abans de ficar la mà a la caixa aliena), d'altres perquè premsa i ciutadans s'entesten a parlar de coses sense importància (vint anys almenys de finançament il·legal del partit, sobresous negres a destacats dirigents passats i presents, carta blanca a bancs i empresaris que han portat la ruïna: sense importància), quan el que el país necessita és alegria, molta alegria –perquè enmig de l'eufòria puguen continuar perpetrant alegrement el seu lladronici, olé! En els països democràtics és freqüent que responsables de la cosa pública dimitesquen per un esternut llançat a deshora; a Espanya blinden els sospitosos amb la majoria absoluta i la manca de pegada o la connivència indissimulada del PSOE. Cal salvar la marca, sí, no la democràcia ni la decència. Rajoy no donarà explicacions ni al parlament ni a Déu, ell tan catòlic. I continuaran donant-se aire amb el ventall de la llei de transparència, quina barra! Fins que la dignitat ciutadana un dia se'ls emporte en bona hora.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 13 de juliol de 2013.

[Recepta dels peus de porc, en castellà `manitas de cerdo´]

MMM

Maria-Mercè Marçal tindria ara seixanta anys, que si bé es mira és una edat on quasi tot pot començar de nou, amb permís de l'atzar. Si sentim que la mort és prematura en tot de casos, encara ho és més en estrelles rutilants de la intensitat d'aquesta barcelonina d'Ivars d'Urgell que ens va deixar amb quaranta-cinc anys tal dia com ahir de 1998. Sobre la poeta i autora d'una única, multipremiada i excepcional novel·la, La passió segons Renée Vivien, s'ha escrit molt en comparació a d'altres autors coetanis de la mateixa promoció litrerària (la famosa generació dels 70), probablement no sols per la rara qualitat de la seua obra, que concentra de manera radical la rica aventura poètica que la nostra literatura ha protagonitzat dels anys setantes ençà. La mort, contra la qual va lluitar Maria-Mercè amb el cos i la paraula tan aferrissadament durant els darrers anys de la seua vida, en constituir el tancament del parèntesi, sol estimular la libido d'alguns estudiosos literaris, ens agrade o no allò que sovint ha estat denunciat com una certa tirada a la necrofília de la literatura catalana (i de totes les literatures, fet i fet). Res de més humà i comprensible, per altra banda. Però en el cas de Maria-Mercè Marçal hi ha altres factors que ningú no ignora i que en bona mesura expliquen una mica la fortalesa de la seua aposta literària: el seu compromís militant, sobretot en els àmbits de la lluita pel país i pels drets de les dones. En tot fou MMM una avançada, digna hereva de la idea d'avantguarda d'un Salvat-Papasseit, fins i tot en el fet de conquistar amb tan sols vint-i-quatre anys, amb Cau de llunes, un dels poemaris més influents del segle XX, el prestigiós premi Carles Riba. L'aventura radical que tota poesia digna d'aquest nom reclama té en MMM una constant, coherent i arriscada protagonista. En ella és impossible de descompartir vida i poesia, perfectament foses en un tot harmònic, autèntic, profund i lluminós. Llegint la seua obra un té la impressió que aquesta gran autora menysté els convencionalismes, que se situa als antípodes de la mel·líflua orquestració de les floretes amb què el poder tusta l'esquena d'alguns espavilats: vida i obra s'hi compenetren en revolta permanent. Més enllà de les divises poètiques que tant agraden a certs fabricants de samarretes, l'obra de MMM, perpètuament oberta, continua interrogant-nos. Hauria estat deliciós compartir amb ella aquestes hores de la història i els horitzons del país, tanta bella incertesa, aquest desglaç, totes les raons del cos.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 6 de juliol de 2013.