Del nord que ve del fred

Manuel Bellver, Nord. XVI Premi de Poesia Parc Taulí, 2013. Pagès editors, Biblioteca de la Suda núm. 167, Lleida 2014.

· · ·

Els nou llibres que integren (més el recull Oli al pedrís, aparegut al número 11 de la revista Aljamia) fins ara l'obra poètica de Manuel Bellver (Sagunt, 1956) són un camí ben perfilat que travessa les diverses formes del paisatge natural i humà, indissolubles en la poètica del nostre autor. És curiós rellegir-ne els primers trams a la llum d'aquest Nord d'avui. En un procés com més va més despullat, més essencialitzat per la sensibilitat i el pensament de Bellver, tots els motius que han anat desplegant-se i concentrant-se successivament ja són nítidament presents a Dies després (1997): els elements de la natura (la muntanya, el bosc, la neu, la pedra, els noms d'arbres i plantes…), el silenci, el camí, la soledat, la quietud, el pensament, el buit… i també el nord. Però acomplerts uns primers deutes vitals amb la memòria, uns quants i significatius homenatges personals, aquella relativa discursivitat del llibre inaugural va anar dissolent-se (concentrant-se) en allò que serien els trets més específics de l'escriptura de l'autor i que ja vam tenir l'ocasió de descriure a compte del llibre Estrats (2009): «el trencament de la linealitat discursiva, els `mots en llibertat´, l'aposta tipogràfica, la perspectiva espacial del poema instal·lat, negre sobre blanc, sobre la plana, amb la seua poètica del silenci, la condensació conceptual, l'escriptura sintagmàtica». Parlem de camí, aquesta metàfora universal amb què intentem perfilar un itinerari, un recorregut, una trajectòria poètica i vital («Res no em deslliga dels camins», Dies després), però en Nord i els llibres anteriors se'n nega l'existència insistentment: «no hi ha camins», hi ha caminar, «caminar per sense via / sense obrir via tampoc», i la possibilitat, doncs, de «caminar aquesta neu» o «caminar el dubte», hi ha el moviment aparellat a la quietud («avançar en la quietud»), les passes que encaminen al silenci o al no-res. La poesia de Manuel Bellver és rica en aquestes paradoxes de llenguatge (o de llengua pautada, de gramàtica construïda i constrenyida pel sentit comú) que la seua poesia resol en harmonies i equilibris, en una visió més profunda de la realitat, estretament lligada a la pràctica de la meditació i la filosofia i l'art zen. No hi ha camins traçats ni petjades per seguir que ens guien en el nostre caminar. La neu caiguda del fred, gran mirall de la vida, ha pintat de blanc les diferències, ha assuavit el pes de la llum i ha inventat la cruïlla i el viarany, el trofeu del dubte: cal inventar-se, machadianament, el camí caminant, cal començar tothora des de l'origen. És això ser i no ser alhora, recrear-se des de l'oblit, des del buit, des del silenci? Sense camí, ni llengua, «la llar de la llengua» («abans de dir / desdir-se»), perquè cal «alliberar les adherències / del llenguatge» i «res no és paraules». Només així, acceptat l'instant i la renúncia, són factibles tots els camins, i en «aquesta reverberació» parlarà «el sense llengua» en un «fèrtil silenci». «Saltar el setge» (d'allò donat i que ens empresona: el camí, la llengua) és potser l'«única resposta» (Dies després).

Però hi ha Nord, direcció, sentit, hi ha el desig d'orientar-se inventant el camí del caminar, hi ha una pedra al bell mig (la primera part del llibre, de vint-i-tres composicions), símbol del silenci, de la concentració matèrica, del temps alentit. Hi segueix circular, un moviment de preguntes en nou composicions en forma de cercle, miralls del jo i del tu ajustats entre signes d'interrogació i portes de dos punts que obrin altres portes de dos punts que… I arribem a la secció final de catorze poemes, kaamos, el nom en llengua finesa de la nit polar que s'estén de desembre a gener dins els territoris del cercle polar àrtic i que durant quinze minuts cada dia (o cada nit?) tiny de color blau cel i neu: «floc a floc / nega / neu la neu // en desdir-se / la neu es diu /// negra neu» (IV). Amb aquestes reflexions, d'origen eminentment plàstic i vocació filosòfica, sobre la llum i la foscor, el dia i la nit, el morir i el nàixer, el temps sense temps, el desert i el buit, l'escriure amb l'esguard dins la foscor, es clou aquest llibre extraordinari. Per a qui el sàpia respirar, sentir, caminar, silenciar, contemplar, qui sàpia desdir-se abans de dir-se'l. I així el poeta que inventa la llengua, recreant-se, neu sobre neu, va fent via en el seu paisatge de solitud i muntanya, resumint per a tots els ecos on naix l'alegria.

[Publicat a Saó núm. 402, març de 2015.]

[Manuel Bellver a la seua casa d'Albalat dels Tarongers, el 7 de març de 2015.]

L'estertor

A falta d'alguna idea més o menys novedosa per al País Valencià, el PP ha decidit morir matant en pla jihadista: s'enganxa al cos una bomba i se la fa esclatar en el moment oportú per provocar la catàstrofe. A aquestes alçades de la pel·lícula i vist el que hem vist durant dècades d'ignomínia i burrera, però, demanar idees, o simplement gestos, iniciatives o projectes, alguna cosa més que rudimentàries maniobres per continuar gaudint dels beneficis privats que atorga el poder públic, és del tot inútil. La vella fórmula de l'anticatalanisme (de l'antivalencianisme al capdavall), que ja no sabem quins rèdits electorals pot encara produir, amb l'excusa delirant de legislar les senyes d'identitat indígenes, no sembla, així, més que el lleig estertor d'un partit i una forma d'entendre i exercir la política que té els dies comptats. Amb tot i que la bomba accionada de nou, si les prospeccions i enquestes i la mateixa realitat tossuda no enganyen, potser no passarà de ser un tro de bac, sorollós però inofensiu, un mer intent a la desesperada d'esprémer encara l'exhausta taronja del desficaci, no podem deixar de pensar en la força simbòlica que acumula el ditxós artefacte. Es tractaria, fet i fet, d'instituir per llei, i en base a l'abracadabrant delimitació d'esvaroses identitats col·lectives (i, per tant, també personals), una mena de cos de guàrdia que vetlarà perquè tota cuca viva que aspire a rebre alguna ajuda oficial per les seues activitats cíviques i culturals passe per l'adreçador de negar, per exemple, la unitat lingüística del català (aquest article, sense anar més lluny, podria ser perseguit pels vigilants de l'ordre). Ja em perdonarà l'amable lector però, dit amb tots els respectes, no sé què hi pinten, en l'estrambòtica comissió a qui s'encomana la vigilància identitària, columbicultors i aficionats taurins. Ni l'autodenominada Acadèmia Valenciana de Cultura o Lo Rat Penat, rupestres institucions anacròniques sota les ales sinistres de les quals s'amunteguen inútils ajudes multimilionàries que els mandarins de la cosa nostra sostreuen metòdicament a les arques públiques. Per continuar amb el monopoli del pastís, al capdavall, no calia tota la parafernàlia d'una llei autovotada, ja convertida en un simple insult al sentit comú. Curiosament, també n'ha estat exclosa l'Acadèmia Valenciana de la Llengua que havia d'assegurar una pax valentina feta de silencis i renúncies i que ara també balla en la corda fluixa. Així doncs, i a les envistes d'uns processos electorals que d'una manera o altra posaran les coses al seu lloc, aquesta vella llei mordassa que ara llueix un altre nom, és l'expressió nítida de la impotència i la derrota. Impossible predir si les urnes primaverals donaran terra a un moribund ja desnonat, però del que estic segur és que el PP i l'estat actual de coses ja són cosa del passat i que a més, amb cada irrupció de l'estertor, s'avancen un pam més a la seua tomba. Ajudem-los a cavar-la.

L'Any Ovidi

A deu anys de la seua mort, l’Ovidi Montllor encara emprenya la dreta indígena, que té poc de neo, molt menys de liberal i ni tan sols de conservadora, si no és a l’hora de conservar burrera i privilegis heretats durant el franquisme. Un grup d’entitats alcoianes ha decidit celebrar l’Any Ovidi, que no comptarà amb suport oficial perquè segons la regidora dita de cultura deu anys són massa pocs per a una commemoració. La resposta de Trini Miró, la senyora encarregada del negociat, ha trobat el corol·lari amb l’afirmació que vint-i-cinc anys sí li semblarien una distància subvencionable, amb la qual cosa no sabem si es lamenta que l’Ovidi no morís tres lustres abans o que entén la cultura només en el vessant paleontològic. Els diners públics, diu, han d’atendre altres necessitats, però eliminades les Jornades de Sociolingüística, retallades les ajudes a l’associacionisme i reduïda la cultura alcoiana a les constants vitals en què es manté gràcies a la societat civil i l’esforç del peatge, no sabem a què es deu referir tot i que ens temem el pitjor.

Malgrat aquesta dreta, però, Alcoi és encara amb prou feines aquell poble culte de la mà d’obra especialitzada, de l’Escola Industrial, dels estudis nocturns sostrets al descans, de la tradició pictòrica i musical, de l’ateneisme i el teatre, de la producció i lectura de premsa escrita, que en lenta destil·lació de vegades dóna prodigis com l’Ovidi, saviesa popular de poca escola, artista universal del gest, la cançó i la paraula, memòria viva del seu poble. Els de Trini Miró deixen caure tot el seu pes damunt la llosa de l’oblit i continuen dividint el món entre guanyadors i vençuts, però fan el ridícul a Alcoi i a Europa, on la gran cultura es vol patrimoni de tots. L’Any Ovidi serà un èxit que només es podran atribuir els fotuts de sempre, com el mestre, rojos i catalanistes. I la història (dos, deu o vint-i-cinc) ja passarà comptes a tant d’impresentable.  

[Publicat a Levante-EMV, el 5 de febrer de 2005.]

Vents i trons

Després d'uns dies al Pallars Sobirà, amb temps fresquet i assolellat, tornem a València el dia de Sant Josep, hores abans de la `cremà´. A mesura que avancem per la carretera des de l'Alt Pirineu, l'oratge es fa més rúfol, amb núvols i vents forts. La breu estada a la Vall d'Àneu ens ha estalviat els habituals maldecaps de les falles, el trànsit col·lapsat, els carrers tallats de la manera més absurda i arbitrària, aquesta lletjor exhibida amb total impunitat, la burrera girada com un calcetí i convertida en propaganda xapera pels qui hi viuen sense complexos, amos de tot o súbdits panxacontents del menfotisme més denigrant. A l'entrada de la capital, les primeres desviacions capritxoses de trànsit que cap vehicle no es pren la molèstia d'obeir. No sembla sinó que aquestes dates siguen l'excusa ideal perquè ningú no complesca les normes, començant, òbviament, pels de dalt. Les falles o la supressió del civisme, és aquesta la fórmula perquè no esclate arreu alguna cosa més que molestos masclets. Us deixarem fer l'animal mentre no poseu en perill el nostre domini, mentre no qüestioneu que ací l'única politització de la festa que val és la que emana de la Junta Central Fallera: el missatge subliminar de tota la incívica parafernàlia. O no tan subliminar: aquella fallera que en la Cavalcada del Ninot va denunciar un president de falla fotografiat amb la bandera espanyola en la variant més fatxa i inconstitucional i que ha estat sancionada per l'autoritat competent amb la prohibició d'assistir als actes oficials. Les falles, ai, un any més girant la clau que obri la porta d'una primavera que potser, amb una miqueta de sort, pot començar a dir adéu a certes coses. Raó de més, pensen els de la paella pel mànec, per extremar el zel del control dels súbdits i els (pocs però bons) subversius. Sant Josep, en fi, amb vents que potser convertiran el gran incendi d'aquesta nit en una activitat d'alt risc en què el sofert cos de bombers, acostumat a les hores extres, haurà de fer mans i mànegues contra les flames enfurides. Tancats a casa, amb pany i forrellat, resistim l'algaravia dels petards amb què aquests dies es pauta el preciat silenci, un buit metafísic entre dos esclats. El desacostumat fred d'avui, però, tindrà la virtut d'apaivagar una mica les ardències del personal, cosa que demà agrairà el mobiliari urbà (i l'estratosfèric pressupost municipal que s'encarrega cada any de reparar el vandalisme planificat de les entranyables dates). Els farmacèutics i els fabricants de peces d'abric (i el gremi dels paraigüers i el de les botes d'aigua, que han aplaudit el permís de l'autoritat competent perquè les falleres en poguessen fer ús per completar la indumentària oficial: llàstima de fotos que m'he perdut) estan també d'enhorabona. Amb una certa enyorança dels cants dels ocells, dels alegres corrents d'aigua, dels prats verds i les muntanyes nevades del Pirineu, i del silenci, sobretot d'aquell silenci ple de les veus harmòniques de la natura, només és qüestió de deixar passar unes hores i que escampe el vendaval. I demà, sí, ja serà primavera. A veure si tenim sort.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 21 de març de 2015.]

Patrimonis

El ministre Wert l'inefable acaba de traure's de la mànega una carta arnada en forma de projecte de llei que han aprovat el PP i la seua sucursal navarresa, UPN. L'oposició denuncia que sota l'excusa de la gestió de propostes a la Unesco per a la declaració de Patrimoni Cultural Immaterial, el projecte pretén limitar determinades normatives autònomes i obrir la porta a la imposició de les corregudes de bous a Catalunya, on des de fa uns anys hi són prohibides. La insistència d'alguns a quadrar el cercle afirmant la inexistència d'un nacionalisme espanyol (d'arrel imperial i autoritària, per ser exactes) es revela com una fal·làcia cada vegada que obris el diari, respires o passeges en bicicleta. De quina altra manera podríem entendre la malaltissa obsessió per convertir el que certa gent considera una festa en la Fiesta Nacional? Concedim que això que ampul·losament anomenen tauromàquia pogués entrar, no sense calçador, en la vaporosa definició de cultura, que ja és molt concedir. Però immaterial? De no ser que la sang i el dolor de la tortura inflingit festivament a l'animal, que és tot carn sense ànima, no siguen pura i simple matèria. El problema del nacionalisme espanyol majoritari és que només vol ser europeu a l'hora de parar la mà però no per assumir-ne els valors culturals, on malament encaixa la crueltat taurina. Però en aquest nou xou protagonitzat per Wert i companyia potser això és al capdavall el que menys importa. Fins i tot al preu, una vegada més, de fer un ridícul planetari proposant els bous com a Bé d'Interès Cultural, del que es tracta en realitat és d'imposar-nos-els, de demostrar qui mana, de violentar la voluntat majoritària dels altres (nosaltres). Avançant-se oportunament als anhels dels amos de Madrid, principi i fi de la política autòctona, el Govern Valencià ja remena la seua llei d'identitat. Els uns i els altres, serps d'idèntics ous, són partidaris de les identitats forçades, dels saraus únics, grans i (ehem!) lliures. Aquest plat nacionalcatòlic, xiquet, te l'has de menjar si us plau per força, com una religió per decret a les aules d'un estat laic. De res no ens valdrà argüir que, excepte potser en les quatre festes de guardar, l'espectacle dels bous a la plaça siga un negoci ruïnós a més de cruel i lamentable, perquè això ho diem nosaltres, un país de mercaders i treballadors que sabem el que costa guanyar-se les garrofes. Els perd, a Wert i parentela, l'anacrònica virulència. Si en comptes de vèncer, d'aplicar el sadisme institucional sobre els soferts contribuents perifèrics, intentassen convèncer-nos, potser el seu uniformisme hauria triomfat ja fa segles. Al capdavall ja tenen el control remot del futbol, la Gran Armada mediàtica, les arques de l'estat, l'Espanya radial, i el cocido madrileño, les porras que es mengen els xurros de tota la vida, els churros xurriguerescos, el café solo o cortado. Les corregudes, a Las Ventas i la Maestranza, que el món ja té el Misteri d'Elx, els Cants de la Sibil·la, el Tribunal de les Aigües o la Patum de Berga com a patrimonis (aquests sí) culturals immaterials de la humanitat. I la festa, totes les festes, sempre ha d'anar a compte del fester.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 14 de març de 2015.]

Carta a Ovidi

Estimat Ovidi:

Fa deu anys que te’n vas anar. Sí, és veritat que havies anunciat a temps les teues vacances, amb aquell humor tan especial. Però mentiria si et digués que no t’hem trobat a faltar. No, no ens posem solemnes, que diria l’Estellés. Tenim les teues cançons, que t’hauria fet goig veure tan ben editades, un Ovidi en directe que acaba de publicar el Paco Muñoz, el Toti ha muntat per fi els Deu catalans i un rus, una joia, i un fum de coses més: fotos, poemes, pel·lícules… a banda d’uns quants records que no podrem evocar junts entre colp i colp de cafè i que ens haurem d’empassar tots sols. Per això, Ovidi, trobem tant a faltar la força de la teua humanitat sincera i vitalista!

Serà difícil posar-te al dia del que ha passat mentrestant. A més, allà on ets no et calen maldecaps i ja et supose ben informat per altres vies. En tot cas deixa’m dir-te que l’aniversari de la teua marxa (que els amics hem celebrat cada any puntualment) et provocaria un parell de rialles: una de tendresa, en comprovar que el teu record resisteix ple de salut el pas del temps, que arreu del nostre país avui s’organitzen actes en la teua memòria, que noves promocions van incorporant-se al coneixement de la teua obra, on troben tantes coses que el present els nega. Per aquest cantó, doncs, cap problema, t’has convertit en un clàssic (no, no et rigues!), en una font que no para de rajar veritat, amor, profunditat, ràbia, tristesa, poesia, en fi, tot allò que dóna sentit a les coses. L’altra rialla te la provocaria el sarcasme, o més aviat t’hi faries un pet de riure, amb tanta ignorància, mediocritat i mala bava com destil·len els de sempre, els amos del cotarro que gestionen les pessetes (ara se’n diuen euros). Si et serveix de consol, et diré que el poder no ha pogut desactivar la força del teu missatge, i per això té por que l’exemple es propague. Per aquest altre cantó, continues guanyant batalles: qui pot domesticar l’artista d’una peça?

Doncs s’hauran de fotre els qui en vida van voler que callasses i encara llancen terra sobre les teues vacances. Si sabesses quants actes se celebren en el teu nom, continuant la feina que ens deixares! Sense anar més lluny avui al Micalet, que torna a ser ple de gom a gom gràcies a tu. I els darrers mesos, només a València, a Ca Revolta, a la Universitat, a l’Escola de Magisteri, pel 25 d’abril, en llibreries i cafès, casals i associacions de veïns, sindicats i partits d’esquerra, en instituts i escoles, on la canalla aprén les teues cançons, que és el que més els rebenta. Ja saps, la teua gent, la gent del teu poble, la gent del teu país, que en just pagament al teu treball se sent dipositària d’un llegat vastíssim, artístic i humà, i no permet que li arranquen un tros tan gran de la pròpia memòria. Sense ella seríem “branca d’empelt en altres prats o rellogats dels estels”, com tu vas dir. Et faria goig escoltar tantes bones versions de les teues cançons com circulen, t’agradaria compartir tant de recital i tanta gresca, tanta complicitat. Ací no et faltarien, cert!, motius per al riure i per al plor, però comprovaries finalment que la teua feina no fou debades. No negaràs que això t’omple d’orgull, que aquest és al capdavall l’únic guany possible, el que dóna sentit a una vida: continuar ben viu també en vacances. Emprenyat i tendre, ens podries regalar un parell de cançonetes més per il·luminar les ganes d’estimar i revoltar-nos. Mentrestant, és veritat que no te’ns acabes, i que amb tu tenim corda per estona i raons per continuar creient en la punyetera vida.

Se m’acaba l’espai i he de deixar un fum de coses al tinter. Per cert que l’última versió d’El meu poble Alcoi, amb la guitarra del Toti, és senzillament magistral. Les modificacions que hi has incorporat superen amb escreix aquelles versions clandestines gràcies a les quals vam aprendre la cançó de memòria molt abans que la poguesses editar. No podíem tenir millor himne. Gràcies, per la part que em pertoca: “Poble tossut i obert / carrascós, clevillat. / Com un gall matiner / canta i alça la cresta, / com si el seu horitzó / fóra fora finestra”. Ah, per acabar, ens revelaràs quin era aquell racó que només sabies tu, ple de flors a l’estiu i ple de flors a l’hivern? O se l’ha de buscar cadascú? Siga com siga, una abraçada ben forta i fins sempre, Ovidi.

[Text llegit al Teatre Micalet com a presentació de l'espectacle 10 anys de vacances el 24 de setembre de 2015.]

[Fotografia de Xavier Terol.]

Temps mort

La persistència del vent del nord (el que acabe d'escriure no és una metàfora) que bufa des de fa unes setmanes està produint en aquest cos moridor (el que acabe d'escriure no és una referència estrictament personal) un parell d'efectes de signe contrari. En el pol negatiu, diguem-ne, l'allargament del refredat de final d'hivern que semblava vençut i que ara ha adoptat la còmica forma de la trompeteria de l'esternut i el so de tuba desafinada de la tos; en el positiu, i amb el permís dels ametlers i els altres arbres d'impàvida floració, l'ajornament de les ardències tèrmiques tan típiques de les falles i, en conseqüència, una minva de la sensació d'irrealitat laberíntica que sol acompanyar-les. Aquest segon efecte només és perceptible, òbviament, si un té la prudència d'evitar les llums i els fums verinosos de les xurreries i mantenir la distància justa perquè el bombardeig de les mascletades li arribe com una remor llunyana o com qui sent ploure. Poca cosa, és cert, però menys és res, i més en els temps que corren (més i menys no són ací adverbis de quantitat). Perquè la resta, que no depén d'un ni de la soferta mare natura sinó d'una suma d'accidents de difícil diagnòstic i pronòstic reservat, la cosa pública, per entendre'ns, giravolta en el mateix punt mort de sempre. Tot i els freds desacostumats i el descarnament floral que anuncia la primavera, quan sembla que hi haurà eleccions als ajuntaments i al Parlament, el panorama és un trist plagi de l'etern retorn, una acció filmada a càmera tan lenta que més aviat sembla una foto fixa i molt esgrogueïda. Algú governa en aquest país? Algú hi exerceix d'oposició? Encara hi ha ciutadania? Perquè les mofes a la democràcia que es fan des dels balcons del poder, lluny de minvar en virulència o dissimular-se mentre es demana tanda a cal jutge, no han fet més que descarar-se aquests dies, malgrat el vent del nord i la primavera, que potser només són virtuals. No ens posem d'acord si el pam i pipa a les víctimes del metro de la senyora batllessa és un símptoma de debilitat, la ranera d'una mort anunciada però no certificada, o bé l'enèsima mostra d'una confiança que el mànec de la paella continuarà a les mans corruptes de sempre (i ja coneixem el poder de predicció de certes confiances). I a la presumpta altra banda? Per ací nuclis dispersos, heroics però desnortats, de resistents a tanta infàmia, sense fil conductor, eco ni prou nombre ni embranzida; per allà partits aspirants al canvi o al recanvi que fa mesos, quan al nostre parer més força s'ha de fer per desallotjar els vells culs de les gastades poltrones, calculadora en mà desfullen una margarida de vots que encara no ha florit i ajornen, en el millor dels casos, l'eixida a la plaça pública on ens han de presentar les seues propostes. Talment com si el temps s'hagués detingut en el punt impossible de la inèrcia (que només té un final: el bac enmig de l'estrèpit), entre un hivern que no se'n va i una primavera que no arriba, un tristíssim panorama. Més em valdria confiar en la màgia, la sorpresa o l'esperança, sens dubte, però vacunat contra la irrealitat de les falles, no puc deixar de pensar que res no es guanya debades i que no és per casualitat si un dia la flauta sona. Tot i que estaria encantat que algú em persuadís del contrari. Massa trampes de calendari té una primavera valenciana que no arriba.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 7 de març de 2015.]

[Foto extreta del blog de ciclisme Pit i collons.]