La nuditat

Manuel Bellver, Els mots fugissers. L'Aljamia, 24. Agrupació Cultural Vianants, Rafelbunyol, 2011.

· · ·

La ja extensa producció poètica de Manuel Bellver (Sagunt, 1956) s'instal·la invariablement enmig del paisatge dens i nu de la natura, lluny del desori humà, a la manera dels vells savis, i batega al ritme del silenci, que és com solem anomenar l'absència de paraules, en un camí de cerca i concentració en el més nítidament humà: el propi jo com un element més del cosmos, el lloc per antonomàsia, sumit en i alhora diferenciat del món viscut com un procés, com un perpètua mutació només fixada de tant en tant i il·lusòriament per la paraula. Amb moltes variacions, aquest camí de coneixement i autoconeixement em sembla que és el rovell de l'ou del treball compositiu d'aquest poeta i artista plàstic des del recull Oli al pedrís que publicà el número 11 de la revista L'Aljamia i que ha continuat amb Dies després (1997), Erols (1998), Una aigua (1999), Açò (solsida al passadís) (2001), Accions (2005), Sequentia (2007) i Estrats (2009). De fet, en el nostre autor, són indissociables les propostes plàstiques i les verbals, que sovint s'entrellacen en un mateix volum o obra. Dit d'una altra manera, la realitat sobre la qual intervé i la realitat que crea ex-novo (fins i tot quan adopta la forma de la repetició, com un eco sense moviment, un silenci a penes franquejat) té la plasticitat dels components matèrics, objectuals, i la fragilitat fugissera de la paraula en un constant desdir. La maniobra, d'una coherència encomiable sostinguda al llarg de molts anys de treball, descansa sempre sobre una sòlida base d'espiritualitat i pensament. Fixem-nos en la recurrència en els seus poemes de la paraula desdir, que en ells apareix tractada com un neologisme que apunta directament a la idea de despullament, de buit, molt pròpia d'un artista tocat per la filosofia i l'art orientals. Es comprendrà així la dificultat que el discurs rudimentari de la crítica (i per tant d'aquesta crítica) puga venir a explicar-nos la fugida, a donar compte aproximat (en rigor, doncs, no-compte) del trànsit, del batec sensorial, de la multiplicitat de sentits i experiències que els mots en llibertat que Manuel Bellver ens proposa, sempre articulats amb la precisió d'una seqüència musical, marcant les fronteres d'un silenci al qual retornen com les gotes de pluja ofegant-se en el llac del pensament.

En el desplegament de la seua poesia, Bellver va atenyent de mica en mica una major i més rigorosa nuditat. L'assalt al silenci s'hi produeix amb el màxim respecte; s'hi fa un instant de llum per tot seguit (però quin sentit té parlar ací en termes cronològics quan és potser la pura fisicitat la que hi compta?) restituir-se la calma, l'absència, el no-res, el silenci, la dissolució de les coses contemplades i celebrades (“celebre la joia / la branca florida”, ens diu en un poema). El desdir bellverià fa trontollar els discursos (les formes més articulades pels llenguatges del poder), viu i es recrea en una fragmentarietat d'aparences que se saben solidàries en la idea de totalitat. I els mots fugen, tenen ales com el mot ocell, com la cendra en què es converteix allò dit (“un pi crema / cendra / –allò anomenat–”).

Els mots fugissers, com tota la poesia del nostre autor, té un alt contingut metapoètic. S'hi experimenten els límits del mot, s'etranya el jo amb la pròpia eina verbal, més atansada al tu (en efecte!), es dóna forma al pensament enmig de la natura. Dir es converteix en un exercici d'extrema soledat, en aprenentatge del no-saber, indispensable perquè les formes i les paraules renasquen intactes, lliures de la pàtina fosca del costum i l'alienació. És gràcies a aquesta contenció verbal, que deixa parlar el silenci, que les coses essencials de l'home i la natura ens arriben amb tota la seua força i puresa, en un moviment d'el·lipsis que ens permeten sentir el vent movent les capçades, envellir la pedra, parlar la neu acumulada en un tombant del camí, tremir les gotes de pluja damunt les plantes. La poesia de Manuel Bellver reinventa l'equilibri primordial en la natura que l'home s'entesta a destruir i recrea, per al plaer dels bons lectors, un paisatge de cristal·lina nuditat.

Publicat a Saó núm. 369, març de 2012

 

L'aventura de Panxampla

Ens el van portar uns amics de Vinaròs. Deien que havia nascut a Tírig i que, molt en consonància amb el nom de llegendari bandoler amb què algú havia tingut la bona idea de batejar-lo, era fill d'una rabosa, cosa literalment impossible però que ens venia bé per explicar-nos el seu caràcter afable però indòmit, sobretot en qüestions d'instint i supervivència. Quan vam dur-lo per complir amb els requisits de la targeta sanitària el veterinari va escriure a la casella corresponent a raza/race/breed la paraula mestís, la qual cosa, més enllà de les connotacions pejoratives que arrossega l'adjectiu, situava Panxampla en el llimb de la família dels cànids, que en general no solen fer massa cas del zel classificatori dels seus amos. A més, el presumpte i per altra banda saludable, inevitable mestissatge, passava per alt l'evident parentesc del meu gos amb el rater valencià, raça autòctona per excel·lència, i sobretot amb una categoria segurament no descrita en cap manual de zoologia però no per això menys certa: el popular xitxo o xitxet, o gos de carrer, com tants se'n veuen arreu. De fet, fou gràcies als seus trets racials (o no-racials, segons els veterinaris), que inclouen allò que no dubtaríem a qualificar de caràcter, que vam poder identificar els de la seua classe, internacional i transfrontera com tantes vegades hem tingut ocasió de comprovar, i que sempre designem com a panxamples, probablement els pàries dels fissípedes. Gos sense manies alimentàries ni excessives dependències dels seus amos, a penes el van pertorbar un parell de refredats i, això sí, contínues indigestions fruit de la goluda afecció a escarbar entre el fem en les seues infinites escapades. Panxampla ha viscut les seues aventures amb nosaltres durant quinze anys i quatre mesos, un més de la família, engrandint la seua llegenda de gos lliure i espavilat a qui, segons algú, només faltava parlar, i deixant petjada pels innombrables territoris que va olisquejar, marcar i trescar. Però ni els supervivents més conspicus i divertits es troben estalvis de la darrera dentegada de la vida. I el passat dimecres, entre les dolces metzines dels sedants i les carícies, Panxampla va anar-se'n tranquil a la seua aventura final.

 

Publicat a Levante-EMV, dissabte 28 d'abril de 2012.

 

 

Anacronies

Els darrers sainets de la Casa Reial, en especial el protagonitzat pel seu cap coronat i la fractura de maluc mentre s'exercitava en la caça d'elefants per les remotes terres de Botswana, amb el colofó de la petició de perdó feta, no en setswana, la llengua autòctona, ni en l'anglès colonial, sinó en castellà borbònic perquè el poguessen perdonar els súbdits, han alçat un clamor contra una institució que molts consideren anacrònica. I certament ho seria en una societat més avançada i que no fos ella mateixa pura anacronia en tants aspectes. Anacronia per anacronia, doncs, res de més coherent que Espanya siga un regne, i que ho siga precisament amb un rei d'opereta (o de sainet, vaja) de les dimensions d'En Joan Carles I, que porta l'anacronia del franquisme i de l'absolutisme poc il·lustrat en les entranyes i en l'escut d'armes de la família. Per molt que, per capricis del destí, ara ens hàgem assabentat dels negocis tèrbols del gendre Urdangarin ordits amb més o menys beneplàcit del pare polític, de l'estranya mort a Estoril d'Alfonsito, del tret al peu del nét Froilán, de les fredors que habiten el llit conjugal i un llarg etcètera de despropòsits (ensabonadors missatges nadalencs, incalculables fortunes a compte de la representació internacional del monarca, presidència d'honor d'una entitat de defensa de la natura, elefants inclosos, etc.), fins ara la monarquia era el secret més ben protegit de l'estat anacrònic, honor que es disputava amb l'Església, cares ocultes les dues de podridures pintades de rosa i porpra. El mal és que una abdicació improbable en favor de Felip, en pla reciclatge, no ens estalviaria l'anacronia. I una república, tan bananera possiblement com aquesta monarquia, tampoc, no es facen il·lusions. De manera que empesos per la crisi elefantíaca, que tantes coses fa emergir a la superfície, i una penúria publicitada als quatre vents com a coartada per a l'empobriment submís de la població i l'amenaça d'intervenció de l'Estat en cortijos i barraques que ja no valen per al negoci, no podem esperar de moment un final feliç o simplement agradable del sainet reial. Tot això sense comptar que els elefants no són conills, ni cérvols, ni molt menys salmons. Veges on t'amagues amb tanta escopeta descordada. 

 

Publicat a Levante-EMV, dissabte 21 d'abril de 2012.

 

 

 

[Imatge extreta del bloc racócatalà.]

 

 

 

 

Risc de longevitat

Fins fa poc, quan llançaves una moneda a l’aire podia eixir cara o creu, a raó d’un 50 % de probabilitats per a cada cas si les matemàtiques no fallaven. La cara era l’esperança de vida, variable que amb d’altres factors de similar transcendència indicava el grau de desenvolupament de les societats, i la creu, doncs qualsevol de les circumstàncies negatives que la podien més o menys escurçar (obviava dir que fins no fa gaire la vida era considerada una realitat positiva, si més no en teoria). El cas és que en coherència amb els temps d’estretors que corren l’esperança de vida s’ha transformat en risc de longevitat i tots els càlculs de probabilitats se n’han anat en orris perquè la moneda sempre cau per la banda de la creu. Al pas que anem ni els matemàtics tindran feina, tot i que no és pla d’esmenar la plana a tota una Christine Lagarde, presidenta del Fons Monetari Internacional, que per evitar-nos el risc de longevitat proposa retardar l’edat de jubilació i retallar les pensions. No és que, sospitem, el capitalisme s’estiga refundant a compte de la crisi sinó que està concentrant-se en l’essencial de la seua idiosincràsia (amb perdó) i per això ha d’esborrar qualsevol rastre d’humanitarisme propi d’èpoques optimistes. En tot cas, jo de la senyora Lagarde i els savis escurabutxaques de l’FMI no ho plantejaria tan cruament per no espantar un personal amb seriosos dubtes sobre la utilitat d’un sistema que sempre dóna creu i sempre sobre els mateixos. A veure si amb una mica de sort prospera l’exemple de Dimitris Christoulas, el jubilat que es va suïcidar a Atenes, i va minvant el risc de longevitat, cosí de la prima de risc que no para de sacsejar els mercats. Encara que hi ha altres mètodes de provada eficàcia, callarem per no donar més pistes, amb l’esperanca que hi haurà per fi una legalització massiva de l’eutanàsia.  

Publicat a Levante-EMV, dissabte 14 d'abril de 2012.

 

Foto d'EFE d'una de les protestes a Grècia per la mort de Dimitris Christoulas. ABC 11 d'abril de 2012.

Penitència

Res millor per estimular la resignació i la penitència consubstancial a aquests catòlics dies que presentar els pressupostos de l'Estat per a 2012 amb justa antelació. Les processons i tots els altres espectacles que, amb permís de la meteorologia, esquitxaran de roja sang, encaputxats, tambors i cera La Pell de Brau (“Prou saps com passen pel forat / d'un ull d'agulla, ben untat, / a cor què vols, grassos camells / i el llarg ramat que put com ells”, diu Salvador Espriu a Setmana Santa), trobaran entre tanta retallada sobrats motius per a l'ascesi i el patetisme. I si alguns fervents devots de la passió i la mort de Jesucrist es queixaven aquests dies de la confusió entre les sagrades tradicions i els haloweens de tota mena, que es consolen pensant que les estretors de l'actual viacrucis materialitzat en els pressupostos són llavor fèrtil de metafísica i de candidats forçats a genuïna penitència. Clar que, com es veu, la tisora del sastre és molt selectiva i retalla un 44,9 per cent els diners a Catalunya, un 34,5 al País Valencià i 500 milions a les Illes Balears, per exemple, però deixa intocades o quasi altres substancioses partides, no per casualitat destinades a la Casa Reial, l'Església Catòlica i el Ministeri d'Interior, amb incompliment flagrant de les lleis estatutàries (és a dir, de l'Estat). I si pelut ho té Mas per defensar ara el seu pacte amb el PP, Alberto Fabra, que a fi de comptes representa un país programat per oferir noves glòries a Espanya, i José Ramón Bauzá, l'ariet mallorquí contra el català, s'apliquen disciplinats a les deixuplines. Ni pel cantó de les desgràcies compartides podem esperar així la unió de la gran família. Rebla el clau de la penitència l'anunciada amnistia fiscal o carta de naturalesa al frau dinerari, versió en temps de crisi de l'exarceració de xoriços marginals que es fa per Setmana Santa, quan més valdria posar en marxa una amnistia hipotecària que alliberés milers de famílies del jou del desnonament. Paciència i penitència, més monarquia d'urdangarins, més monges furtanadons i forces més armades en prevenció de les inevitables revoltes que seguiran a les processons i als pressupostos, Deo Gratias.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 7 d'abril de 2012.