Manuel Molins, el país i la cançó de la lileta

Comencem pel final. La cançó de la lileta, que ignore si encara és expressió viva, o forma valenciana, segons l'Alcover-Moll, de referir-se a la repetició excessiva de coses, el famós joc més conegut per la cançó de l'enfadós o pregunta parany: "La cançó de la lileta és cançó que mai s'acaba, comença per la lileta i acaba per la lilada". Més tard hi tornarem. És el cas que el passat dimecres es va presentar a l'Octubre el segon volum del Teatre complet de Manuel Molins, editat per Alfons el Magnànim, amb una remarcable presència de públic, ateses les circumstàncies i tenint en compte aquesta mena d'actes. Aplegat en tres cicles, Trilogia d'exilis, Mirades sobre Shakespeare i Llums i ombres valencianes i completat amb un conjunt de Peces curtes, el llibre aplega un total de quaranta-tres obres. Si el tercer volum és de les dimensions dels dos ja editats, el lector tindrà al seu abast prop de quatre mil pàgines de teatre, incloses no poques de dedicades a la crítica teatral. Més que la Bíblia, bromejava un dels presentadors de l'acte, Abel Guarinos. En tot cas, un esdeveniment cultural de primera magnitud. No diem res de nou si assenyalem que Molins és el valencià que més i més bé ha escrit teatre, un home imprescindible de l'escena des d'aquells ja llunyans temps del teatre independent de primers setantes, entre els quals el Grup 49 que ell fundà i dirigí. Si altres autors han anat abandonat el dur camí del teatre, exhausts per les condicions del medi i altres causes natural, i d'altres han anat formant-se i obrint-se pas en les no menys dures circumstàncies actuals, Manuel Molins, persistent i lúcid, s'ha fet fort i afermat en l'adversitat i però també en l'estima i reconeixement social per desplegar una obra en tots els sentits extraordinària. A les verdes i a les madures, vaja. No exagerava gens l'actor Pau Esteve quan des del públic estengué la transcendència del treball del nostre autor a nivell català i europeu.

La intervenció de l'autor en la presentació que referim es concentrà en la gratitud deguda a amics i familiars, al públic i companys de professió, als editors… I als seus mestres, aquelles persones, va dir, sense les quals ell no seria on és, no s'hauria dedicat al teatre en cos i ànima, mogut per una passió, insistí, que és la clau de volta de tantes empreses humanes. Així, ens parlà dels seus orígens i del seu pas pel seminari, i de l'empremta que professors com Alfons Roig i José Carlos Bernia deixaren en la seua formació intel·lectual i humana. Completava la trinitat (passeu-me la broma) Joan Fuster, a qui va conèixer en 1968 i amb qui mantingué al llarg dels anys una fructífera i sostinguda conversa al caliu de l'amistat. Fou el mestre de Sueca qui li va obrir les portes de la pròpia casa de la llengua i la cultura.

I ara ve la lileta o la cançó de l'enfadós que suscità la intervenció d'alguns dels presents en el torn de preguntes. Sembla inevitable en tot de casos remarcar els greuges (molts de reals, molts més d'inventats) respecte de Catalunya, o de Barcelona com a centre motriu. I quan es parla de teatre es parla de cultura i, comptat i debatut, del país, amb la qual cosa es cartografien no poques de les misèries i mancances que arrosseguem com a poble. La lileta fa així: a Barcelona no ens fan cas! Es tracta, en la majoria de casos, d'un ploramiquisme més aviat estèril i enganyós, propi de germà petit que no confia en les pròpies forces, una forma absurda de llançar pedres sobre la pròpia teulada. Catalunya, durant massa temps, en efecte ja en tenia prou i massa amb un poeta, un assagista i un narrador (i probablement mig dramaturg) valencians. Però és que durant massa temps els valencians en teníem prou amb un poeta, un assagista i un narrador (i potser mig dramaturg). La soferta lileta és un símptoma més de les pròpies febleses i s'hauria de transformar en reflexió, debat i acció. O és que són simple anècdota els entrebancs de tota mena que un estat advers posa a la normal circulació de la cultura catalana a banda i banda de la Sénia? La invisibilitat, que hi és, i la desconeixença mútua, que n'és causa i efecte, és en tot cas de caràcter recíproc. Dividits en autonomies i províncies i havent d'administrar el propi corral per repartir-nos les misèries, com volem fer eco a Catalunya i Barcelona si en bona mesura som inaudibles al País Valencià? Mireu l'element bàsic, vital, de la reciprocitat de mitjans en català si costa guanyar-la! Sense complexos ni falses expectatives, sense donar peixet a l'adversari compartit, obrim fronteres (sobretot mentals) imposades, trobem-nos en el reconeixement mutu, treballem per l'excel·lència, aprenguem a viure en la diversitat, confluïm en allò que ens identifica, uneix i individualitza. Tal com amb el seu teatre i el seu exemple cívic, ètic i polític ha fet tan bé Manolo Molins.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 24 de setembre de 2021.]

 

 

Pedra, paper, tisora

Alguna instantània de la salutació d'aquest dimecres entre Pere Aragonés i Pedro Sánchez en el marc incomparable de la galeria gòtica del Palau de la Generalitat de dalt, amb els punys tancats entrexocant suaument, recordava el joc infantil pedra, paper, tisora. L'espectacle mediàtic –mitjà convertit en fi–, ha relegat a segon pla les entranyables intrigues del poder i tota la cultura del secret i els secretaris d'antany. N'hi ha, és clar, i potser més que mai (sobretot de secretaris, i a Madrid!), però ara s'ha de fer veure que es juga net, amb les cartes damunt la taula, sense asos amagats. A força de voler explotar la seua teatralitat, la política ja és més que res una qüestió de gestos. Que bons actors! El visitant que baixa del cotxe, s'estira per enèsima vegada l'americana i mascareta en rostre s'inclina lleument davant el seu amfitrió i es toca amb la mà dreta oberta el pit a la banda del cor –aquest últim gest vol dir que s'estima molt els seus saludats, encara que alguns d'ells, el cap dels Mossos, posem per cas, que s'ha quadrat davant d'ell, no els haja vist en la vida. L'amfitrió, mascareta en rostre, també fa mans i mànegues per mantenir impecable tothora la seua jaqueta (potser li preocupa més assegurar-se si el darrer botó està ben cordat o descordat que tot el que es proposa dir en tan solemne reunió). Aragonès respon la salutació de Sánchez amb una lleu inclinació del cap i la mà al pit, senyal d'estima universal, i després d'obrir els braços per indicar l'òbvia direcció de la porta d'entrada al Palau mena el convidat, sempre mitja passa arrere, a passar revista a la guàrdia de Mossos. Etcètera, amb els consabuts gestos d'evitar les arrugues de l'americana i les mans al cor fins que fetes les fotos oficials, que els encarregats de protocol garantiran impol·lutes de símbols indesitjats, acompanyats de les respectives delegacions (la catalana, per causes alienes a l'empresa, notablement minvada) s'entaforen al despatx per entrar en matèria. Quina matèria? Quanta molla en podria traure el genial Chaplin per a una de les seues magistrals paròdies!

Molts comentaristes han subratllat les similituds del moment actual amb el de la transició –rebatejada per alguns maliciosos com transacció. La història, en efecte, sol repetir-se, quasi sempre més pel costat dels vicis que no de les virtuts. Rere una crisi profunda i la mort al llit del dictador s'havia de posar en marxa l'operació maquillatge, encimbellar el rei col·locat a dit, donar-li una capa de pintura democràtica, legalitzar els partits democràtics (no tots), traure els presos polítics (no tots), reconèixer les nacionalitats històriques, ma non troppo, i votar una Constitució feta a correcuita perquè Europa beneís la transacció, que incloïa la impunitat per sempre dels crims del franquisme i l'oblit com la peça marmòria que l'independentisme català (però no solament ell) amb el temps badaria. Volta el món i torna al born. Amb el rei escapat i el fill en mode rampant, la dreta fent pressió per terra, mar i aire, amb els seus mitjans de domesticació de masses i els seus jutges, l'exèrcit i les forces armades com sempre, els partits del règim repartint-se els beneficis i les restes del naufragi de l'esquerra espanyola tirant una maneta perquè la cosa no passe a mals majors, només queda acabar de domesticar els díscols catalans. Pedra, paper, tisora: pressa, pausa, terminis. Fins en la vèrbola, la història es repeteix. Sánchez copia una de les frases memorables de Suárez, Adolfo, "sin prisas pero sin pausas", amb què ens prometeren l'oro y el moro. Hi afegeix, això sí, un pessiguet no gaire original, el temps en forma de terminis. Que és exactament el que sempre gestiona bé perquè ho necessita per mantenir-se en el poder. Per a què? Per a mantenir-se en el poder. Veni, vedi, vici (almenys de moment) pot proclamar Sánchez en un altre cèlebre remake. Té les coses on vol per a la nova transició, temps per endavant, Europa aplaudint l'indult als presos i la fam de diàleg proclamada i l'independentisme més que dividit en pla fratricida. I la matèria de la reunió? D'autodeterminació i amnistia ni hablar del peluquín, ha insistit el President espanyol per si no havia quedat prou clar des del principi. I mentrestant, fer temps i llançar balons fora: el traspàs de competències que mai no arriben, el benestar vagarós de la ciutadania, les coses que afecten Espanya les han de decidir tots els espanyols, els límits de la llei, la recuperació de l'afecte i l'amor impossible, el rellançament de l'economia després de la pandèmia, el Prat de moment no. I els compromisos incomplerts, la guerra judicial, la repressió que continua sense despentinar-se, les clavegueres de l'estat, l'espoli inalterable, la persecució del català… ? Si Aragonés trau pedra, Sánchez farà paper; si tisora, pedra, si paper, tisora. Només un esperit messiànic com el d'Oriol Junqueras podria inspirar tanta ceguesa. Llarga vida al diàleg!

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 17 de setembre de 2020.]

 

 

A favor del silenci

Més que no pas una realitat física, pràcticament inconcebible si no el confonem amb la simple incapacitat, més o menys aguda, de percebre els fenòmens sonors que ens envolten, el mateix cos o fenomen sonor que al capdavall som, el silenci és una actitud, una manera de viure. És evident que sense la proporció escaient de silenci tot esdevé caòtic, informe, destrellatat, i la realitat perd contorns i matisos. El silenci absolut fora el buit, la mort, el no-res. No pertany a aquest món sinó com a ideal poètic. Tanmateix es tracta en el cas pràctic d'una qüestió de proporcions, d'equilibri, perquè tan irrespirable seria un silenci perfecte en què no podríem oir ni l'eco dels propis pensaments com l'esclafit permanent a què ens han condemnat. Contra el silenci que pauta els moviments sonors del món, que els fa perceptibles, que els atén i dona forma, una música, unes paraules, la cadència del moviment de l'aigua, la dansa del vent, els petits sorolls domèstics, passes sobre l'arena, s'alça el soroll que tot ho embruta amb les seues exageracions, el seu caràcter vehement i dominant, la seua tirania. I el pitjor de tots els sorolls: el de la xerrameca que s'esbomba per tots els mitjans de domesticació i guia de masses, les mentides repetides fins a l'extenuació, les velles tàctiques goebbelsianes, el frenesí de l'estupidesa perforant els timpans de la sensibilitat i el sentit comú. Ens hem convertit en criatures sotmeses a la dictadura del soroll, contra la qual a penes podem oposar-hi una íntima resistència, la del que fuig per camins solitaris.

La tornada a la ciutat, després del parèntesi més harmònic de l'estiu, ha coincidit amb l'esclat agònic de les falles. Ja em perdonaran els impenitents apassionats de l'algaravia per als quals la festa és sinònim de soroll. Però el soroll de la traca fallera, com és universalment acceptat i reconegut, és a dir, ininterromput i omnipresent, és la millor metàfora de la nostra condició de poble majoritàriament submís, despreocupat, irreflexiu i menfotista. Entenc que a alguns el soroll convertit en tempesta (una mascletà, un alardo alcoià, un local amb molts decibelis) els done força o els eleve a l'èxtasi, entenc que en certs contextos el soroll extrem fins puga tenir virtuts terapèutiques. Puc arribar a entendre-ho si els electroxocs de soroll són pautats de manera escaient i si entre tro de bac i masclet, piula o tronador i les altres mil formes de l'estruend, hi ha el silenci i el respecte sagrat que devem al silenci dels altres. Puc entendre el ritual del soroll, però no la institucionalització del borum com a droga col·lectiva alienadora. D'entre moltes de les coses que en la meua opinió –que vull arrelada en perspectives de classe i país– haurien de canviar en les falles, i algunes de les quals han estat sàviament apuntades en aquest mateix diari per companys més entesos en la matèria, hi ha sens dubte la de la gestió del soroll i l'indispensable armistici del silenci. Una forma més amable i respectuosa amb l'entorn humà i urbà no només no afectaria l'essència ardorosa de les falles sinó que contribuiria a obrir braços i casals als eternament exclosos de la martingala del soroll festiu convertit en dogma irrefutable. I qui diu soroll, diu totes les hipèrboles que l'acompanyen, tots els excessos convertits en trista rutina, les fregitel·les que empudeguen l'aire, els altaveus foradant la nit sense més objectiu que el martiri del veïnat, el fallerisme com a passaport per a la gamberrada impune, l'ostentació suïcida i insostenible, la utilització barroera de la falla com a guerra i trinxera contra tota mena de minories i formes de pensament avançades, com a emblanquiment social de molts capitostos del fatxerio rampant. En fi, qui diu soroll, diu control exhaustiu de juntes centrals sobre qualsevol temptativa de canvi. I diu connivència amb certes formes oprobioses de domini i hegemonia social, diu complicitat del poder de torn davant l'espanyolització creixent de la festa, captiveri i coartada dels vots, diu foment de la burrera i ofec de formes més civilitzades de convivència. Ai, silenci, com tantes coses de la nostra civilitat assetjada, ja fa massa temps que et van cremar en una falla i massa temps que esperem que aquella au fènix renasca de les teues cendres, del caliu ara impossible del nostre voler!

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 10 de setembre de 2021].

 

 

Retalls d’estiu

Com que la meteorologia és una de les formes més persistents i subtils de la malenconia (la 'bilis negra' de l'etimologia grega), vet ací un final d'estiu com déu mana, amb pluges torrencials, la mar embravida i molt d'aparat elèctric. No sabem, però, si la repetició dels fenòmens cíclics n'incrementa la sensació o l'apaivaga. El pitjor, en tot cas, és l'excés de novetats en aquest terreny tan sensible del temps i de l'oratge, i més d'ençà que som conscients dels estralls que imposa el canvi climàtic provocat per l'avarícia i l'estupidesa humana. Contra la incertesa i la manca de respostes, però, sempre tindrem a mà un d'aquells tòpics amb què ens creiem combatre el mal de queixals de l'irremeiable: "El temps ja no és el que era". O l'eixuta saviesa del refranyer: "Per ploure, venint-hi bé tothom, no plouria mai". El parpelleig solar de l'estiu no ha deixat només aiguats i inundacions. En la llunyania de les televisions apagades, fulgurant de tant en tant en les planes dels periòdics (digitals), se'n van anar els jocs olímpics de Tòquio en bona hora i els déus de l'Olimp van tornar a la seua migdiada eterna d'ambrosia i núvols, els mateixos segurament que ens van privar de contemplar un any més les llàgrimes de Sant Llorenç. Messi va tocar el dos també per la porta falsa per alimentar malenconies futures: les misèries presents sempre xoquen amb les (certes i incertes) glòries passades, és llei de vida. Àmplies masses desil·lustrades van haver d'aprendre d'un colp que el futbol també es movia amb la lògica sinistra dels negocis, que era un simple negoci, vaja, com la sopa d'all és només sopa d'all. A l'astre argentí li costarà déu i ajuda celebrar els gols en francès, el pobre. L'aeroport de Kabul, amb les forces estatunidenques i aliades fugint amb la cua entre les cames, els talibans d'ahir i d'avui reprenent el poder i el botí deixat pels fugitius i la sort de milions de persones ballant en la corda fluixa a un pam de l'abisme, quedarà també en la pupil·la de la memòria. Europa, ai, Europa, s'apressa ja, després dels numerets de les llàgrimes i la solidaritat amb les víctimes de la barbàrie dels fanàtics de l'opi, el tràfec d'armes i Al·là, a blindar les seues fronteres davant la previsible allau d'exiliats. El burca torna com a símbol universal de la ignomínia. I Europa, de nou, amb el cul a l'aire, pintamones de la diplomàcia quan el que més necessitàvem eren artistes de veritat que sabessen inventar els colors d'una realitat que no comprenem i ens ofega. L'estiu deixa, afortunadament, més retalls per evocar o per alçar-hi les perpètues flames de la nostàlgia, que són l'oblit, com aquestes falles setembrals, al·lucinades, que desperten en l'estrany per primera vegada la tendresa d'una festa que sembla recuperar part de la seua dimensió popular i humana, massa humana, només que a força de pandèmia. Dec estar jo també al·lucinant a aquestes hores. L'ansiat alliberament, després de 52 anys de penós peatge, dels trams que quedaven de l'AP-7, que algú ha batejat encertadament com el carrer major dels Països Catalans, deu ser un avançament en efectiu de llibertats futures? Per la reciprocitat d'emissions en català ja empenyen a l'una Òmnium, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear després del gran treball impulsat des d'una base capitanejada per Decidim. L'estiu deixa així mateix els retalls de papers i moments memorables passats amb els poemes de Joseba Sarrionandia (Hilda dago poesia?/¿La poesía está muerta?), Attilio Bertolucci (Porta'm amb tu) i Francesc Garriga (Cosmonauta), els articles de combat d'Hannah Arendt (Participar del món), l'assaig de Mircea Eliades (Imágenes y simbolos), la novel·la de Rafa Lahuerta (Noruega) i els relats d'Isaak Babel (Caballería roja). Afortunadament sempre hi ha coses que desconeixem, i això també és una forma de melangia. Ens deixa per fi l'estiu tots els colors del verd (i n'hi ha un fum) que es despleguen entre Zarautz i Mutriku, amb epicentre a Deba i la vall de Lastur, a la vora dels penya-segats i platges que la geologia va anar escolpint durant milions d'anys sense ni miquiua de malenconia. Ens deixa Itziar i el miracle de la maternitat de Jorge Oteiza, i l'ermita de Santa Katalina, les fagedes de Pagoeta i la remor profunda de les paraules, cançons i poemes bascos.

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 3 de setembre de 2021.]

 

 

['Maternitat' de Jorge Oteiza a Itziar.]