En estat de llufa

Ja saben, llufa: pet, bufa. L'excepcionalitat també obliga que el que hauria de ser silenciós i molt pudent siga en canvi estrepitós (però també molt pudent, amb una fetor de claveguera) i esbombat a consciència. Perquè sense el necessari ressò mediàtic de la premsa patriòtica, confidencialment alertada a temps, la llufa s'hauria dissolt sense més transcendència en l'aire tòxic de la pandèmia. Tot siga per la pàtria, és a dir, el patrimoni privat amassat amb suor i patiment públics, per l'estat d'intolerància i els assalts constants a la democràcia, per la perpetuació de l'estat dins l'estat i una Guàrdia Civil que torpedeja qualsevol possibilitat de conduir els conflictes per la via política. La pàtria de les llufes, ja saben, aquells perots de paper retallats que es pengen a l'esquena de l'innocent per a escarni públic. Senyalar amb el dit, penjar la llufa de la culpabilitat, sentenciar des del poder blindat de togats, lleis rebregades, poders fàctics, llotges camuflades d'esportives, bancs i empreses que remenen totes les cireres a l'ombra del boe i amb voracitat i força de boa constrictor, esglésies beneficiades, premsa subvencionada, eixe costum inveterat i tan hispànic, tan d'imperi en descomposició. En estat de llufa de dia, de matinada, com en la cançó de Maria del Mar Bonet sempre actual, en toc de queda nocturn, en estat d'alarma permanent, amb les metralletes i les manilles tothora a punt, amb els objectius apuntant tot intent de canvi, per legítim, democràtic i pacífic que siga, llufes a mansalva sobre tota voluntat de mudar de pàtria, llufes a les esquenes de ciutadans innocents. Com amb els presos i exiliats polítics, els més de 2.500 ciutadans represaliats, amb el manual d'ús de tot és ETA sempre a mà, la gran llufa pudent de la causa contra l'independetisme. El mateix guió, la mateixa pel·lícula repetida, per molt que les sentències de Tamara Carrasco i els CDRs, per molt que tribunals europeus i organismes internacionals, per molt que l'absolució a Trapero i la cúpula dels Mossos haja despenjat tantes llufes sinistres. O precisament per això, perquè han quedat en evidència les llufes dels Pérez de los Cobos, les Espejel, els Marchena, els Baena, els Llarena de tota mena i tota la pesca: una cortina de fum al fracàs reiterat de la repressió, una llufa tòxica per oblidar l'indignant sopar multitudinari de les elits madrilenyes la vespra del toc de queda per donar exemple de civilitat i a major glòria de la caverna mediàtica i El Espanyol de Pedro J. Ramírez. L'etern retorn nauseabund d'un estat en permanent estat d'alarma i de llufes. Amb diürnitat i traïdoria, en burda maniobra de confusió, en l'operació anomenada Volkov en honor i memòria de la batalla que falangistes de la División Azul, comandats per Muñoz Grandes, i els nazis lliuraren en 1941 en aquesta ciutat russa, sense complexos d'exaltació del franquisme, amb menyspreu fatxenda de la Llei de Memòria Històrica i tots els papers mullats d'aquest estat d'alarmes i llufes. 21 detinguts, empresaris, historiadors, càrrecs polítics, funcionaris, escorcolls amb gran aparat militar i mediàtic, llufes impossibles de verificar, excuses estrambòtiques, embolica que fa fort: subvencions fraudulentes al procés (desmentides, amb xifres a la mà, fa tres anys per tot un ministre Montoro), contuberni amb Putin (precisament amb Putin, mare de déu! i l'or de Moscou), que hauria enviat 10.000 soldats, pagat el deute (i el beure) i imprès criptomoneda per defensar la independència de Catalunya. Que tot quedarà en bluf, en pífia, en no res, com és propi de les llufes, ja ho sabem per experiència; que no hi haurà responsables de la sinistra operació ni la mínima disculpa, també. Però quedarà el mal ja fet a ciutadans culpables només de treballar pel seu país, de defensar-ne la independència legítimament, pacíficament, democràticament. Quedarà la vergonya en els qui tenim vergonya, creixerà la causa de la desafecció, de l'açò no té remei, de la voluntat d'anar-se'n. I aquesta fetor insuportable que no arriba, es veu que, a les pituïtàries insensibles del govern més progressista, massa aqueferat a aprovar uns pressupostos més socials que augmenten més d'un 6% els diners per a la Corona, amb massa maldecaps pel descontrol de la pandèmia, que si toc de queda, que si confinament perimetral, les mateixes cares des de fa set mesos maniobrant els dubtes, les marrades i incerteses, i gestionant la incompetència i l'autoritarisme que deixa anar massa llufes. Massa aqueferats per reparar en la fetor de les llufes que es pengen a compte de la pàtria i dels pressupostos generals de l'estat d'alarma. Un altre dia, si de cas, parlarem de la pandèmia.

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 30 d'octubre de 2020.]

 

 

 

 

El Major Trapero i els altres

Aquells dies atziacs dels atemptats de la Rambla de Barcelona i de Cambrils d'agost de 2017 que van costar la vida a 16 persones a mans de jihadistes d'Estat Islàmic ens el van posar en el focus de l'actualitat. La manera com va gestionar-ho, amb informacions entenedores i sòbries, la rapidesa amb què va descabdellar els fils de la trama terrorista i el ja universal «Bueno, pues molt bé, pues adiós» amb què va desmuntar les pretensions d'un periodista espanyol que exigia que totes les respostes fossen en castellà en aquella roda de premsa internacional, el van fer entrar en l'univers de les nostres simpaties. Per fi un policia de carn i os s'assemblava als nostres herois de pel·lícula i s'allunyava dels models casposos que invariablement clonava la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. A fi de comptes, però, aquell home de Santa Coloma de Gramenet, de família originària de Valladolid, representava la normalitat d'una policia democràtica, concebuda com un servei a la ciutadania refractari als visceralismes de la testosterona patriòtica i l'"ordeno y mando" a què ens tenen acostumats els hereus directes del franquisme. Trapero, i el cos policial que comandava, els Mossos d'Esquadra, eren per fi realitats homologables a Europa i al món, un model en moltes coses antitètic al de la policia espanyola. Aquells dies ningú no la va trobar a faltar, aquella policia, desapareguda a consciència tot esperant que el marró li caigués solet a ell al damunt. Però el que li va caure fou l'èxit de l'operació i el lògic afecte de la ciutadania. Amb ell teníem la impressió que la policia podia arribar a ser una cosa que t'ajuda en comptes de ser una crueltat inventada per complicar-te l'existència. El respecte i confiança que va inspirar als ciutadans va anar creixent a les envistes del referèndum de l'1 d'octubre. Navegant entre dues aigües, en aquell no where que pretenia passar d'una legalitat a una altra legalitat, Trapero va portar el governall molt subtilment, evitant mals majors, negociant amb els grups de votants i sense necessitat d'esgrimir cap porra ni ferir ni insultar ningú. Però des de la lliçó en què va quedar retratada la policia espanyola durant els atemptats, amb passatges foscos de la guerra bruta com la connexió de l'imam de Ripoll Abdelbaki es Satty amb el CNI o el segrest d'informació vital als Mossos, Trapero i el cos que dirigia estaven sentenciats: els necessitaven per a muntar el trist sainet de la rebel·lió-sedició amb què han condemnat els líders civils i polítics de l'independentisme.

Ara tant ell com els màxims reponsables del cos Teresa Laplana, Pere Soler i Cèsar Puig han sigut absolts per l'Audiència Nacional dels delictes de què se'ls acusava. No solament això sinó que l'absolució considera un mèrit afegit les mesures adoptades durant la jornada de l'1 d'octubre per evitar mals majors i l'absència de violència, la qual cosa torna a posar en el punt de mira la Guàrdia Civil i la Policia Nacional i la ferocitat amb què s'hi van aplicar, totalment desproporcionada fins i tot des del punt de vist legal i pràctic. Gràcies als bons oficis de l'advocada Olga Tubau, el cas de Trapero i els altres comandaments dels Mossos està cridat a ser la clau que obri tots els panys d'una injustícia suprema que encara cueja i no doblega i a acostar una llei d'amnistia com a requisit previ i urgent per tornar la política al debat i la negociació i les pràctiques democràtiques. Sense desobediència, rebel·lió ni sedició, les contradiccions al si de la magistratura espanyola augmenten de portes endins i portes enfora. Potser s'ho podran empassar una vegada més perquè disposen de bons queixos i d'un estómac moral a prova de bombes, però la clau bona ja hi és.

Després, és clar, hi ha els maldecaps per on ha hagut de passar aquest home, la peça major més cobejada pels caçadors furtius de l'estat després de Carles Puigdemont, el temps i les possibilitats perdudes. Hom parla de restituir-lo en el càrrec. Per a mi, però, ja és un personatge cinematogràfic, de llegenda. Per la manera de caminar i la sòbria elegància i la tristesa del qui està avesat a l'uniforme, podria ser el Gary Cooper de High Noon (Solo ante el peligro), aquella al·legoria del maccarthisme de Zinnermann. El tall de cabell li escauria molt bé en una pel·lícula de romans, fent de Charlton Heston, per exemple, a Ben Hur. El model policíac, però, em resulta més difícil de trobar. Potser perquè Trapero representa al capdavall una Catalunya que encara no acaba d'existir, un policia normal (democràtic, per tant) i no independentista en un país de fet independent.

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 23 d'octubre de 2020.]

 

 

Terres de Cruïlla

Carles Molins i l'escriptor Emili Gil, tots dos seniencs, ens havien embolicat en un projecte d'exploracions literàries [sic] per al pont del 9 d'Octubre. Ells dos són els principals responsables de Produccions Impossibles i de la Casa de l'Artista de la Sénia, que des de fa 24 edicions acull artistes diversos amb singulars propostes creatives. Tot i que no podíem fer-nos una idea exacta de què es pretenia de nosaltres, vam acceptar-ne el repte per curiositat, perquè era la primera vegada que participàvem en una aventura d'aquestes característiques i, sobretot, perquè ens feia goig tornar a aquestes Terres de Cruïlla que s'estenen des del Massís dels Ports i la serra del Montsià fins a la mar, el baix Ebre i el Delta i que inclouen, en un contínnuum d'espai geograficocultural, les comarques del Maestrat i Els Ports, el Matarranya, El Montsià i el Baix Ebre, amb el Camp de Tortosa, la capital i diòcesi històrica. D'entrada la idea de Terres de Cruïlla, ja convertida en esforçat lloc comú, resultava atractiva. Ara es tractava de fer tres visites guiades per l'Emili Gil mentre en Carles Molins ho gravava tot a sengles llocs emblemàtics del poble per, a partir de tot plegat, escriure alguna cosa (l'elecció del què i el com depenia per complet de nosaltres): la casa natalícia de Francesc Bonet Vidal, Rei o Virrei de Madagascar, al carrer Major, la Casa dels Ulls i l'aeròdrom construït en plena Guerra d'Espanya als afores del poble. La primera de les històries ve voltada d'un halo de llegenda i ens parla d'aquest senienc nascut en 1706 que no se sap com va arribar a Madagascar i es va casar amb la filla del rei de l'illa i, amo ja d'una immensa fortuna, se'n torna al poble, on els veïns continuaven esllomant-se com sempre per guanyar-se les garrofes, de manera que no devien estar d'humor per fer massa cas de les històries que els devia contar el Rei o Virrei, ric i viatger i potser un pèl fatxenda també. Ferit en el seu honor, Francesc Bonet va tramar la seua venjança: cap dels Bonet o Vidal amb qui estava més o menys emparentat no cobraria ni un duro de l'herència fins passats 140 anys de la seua mort. Així doncs, a partir dels anys 30 del segle XX molts seniencs i no seniencs es van mobilitzar per repartir-se la presumpta immensa fortuna i de la qual, després de molts litigis i treballs, no en veurien ni un gallet. Un narrador amb ganes de treballar hi hauria pogut sucar a pler. La Casa dels Ulls o Torre Peralta la va fer construir aquest indià que va tornar de Cuba casat amb una dona d'ascendència asturiana. 10 finestres redones a manera d'ulls de bou coronen la peculiar casa de tres plantes avui en ruïna on, finalment vídua, l'asturiana visqué aïllada els últims anys de la seua vida, espantant els xiquets que s'hi acostaven a furtar fruita. No poques mares de la Sénia degueren aprofitar-ho per aplicar als seus fills la recepta de la por que tants èxits pedagògics procura. La tercera visita, aquesta sí ben documentada històricament, tingué lloc al museu Centre d'Aviació Històrica de la Sénia i a l'aeròdrom construït enmig d'un extens camp d'oliveres (9.000 es calcula que van ser tallades) en 1937 i que donà servei a l'aviació republicana i a la Legió Còndor d'ençà que l'any següent aquelles terres caiguessen en mans dels sublevats feixistes. En aquesta ocasió ens hi guiava l'experta anima mater d'un somni fet realitat molts anys després que un joveníssim Josep Ramon Bellaubí, avui alcalde de la Sénia, reunís en memorable jornada alguns dels aviadors republicans supervivents a finals dels 70s. L'endemà de cada visita escrivíem i enregistràvem en vídeo els poemes inspirats més o menys en aquelles històries. Personalment em va resultar especialment suggestiva l'existència d'un antic rellotge al bell campanar de l'església que tenia ordenades les hores a l'inrevés, motiu pel qual segurament no va ser mai usat. Degueren pensar que no era recomanable capgirar fins a tal extrem el curs natural de les coses. Qualsevol excusa per escriure pot ser bona. Sobretot si un es troba en Terres de Cruïlla. I encara vam tenir temps de fer una visita al Delta i experimentar in situ la força i tenacitat de lo Cerç, el vent infatigable del nord-oest a qui alguns fan responsable del tarannà una mica sorrut, atramuntanat, eixut i tan peculiar de la gent d'aquestes terres. 

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 16 d'octubre de 2020.] 

 

 

Diada

M'agradaria saber què opinen els optimistes de la voluntat (entre els quals milite) i els pessimistes de la raó (dels quals em declare fervent seguidor) sobre les estranyes circumstàncies que envolten el que alguns –cada vegada menys– anomenem encara País Valencià i algunes de les quals trobe aguditzades d'ençà de la pandèmia. Segurament avui, 9 d'octubre, serà un dia especialment procliu a tota mena de miratges, com passa sempre. Alguns ja els haurà posats en marxa la maquineta més o menys oficial de produir realitat amb això del Dia de la Comunitat, la gala de premis de la Generalitat, algun discurs degudament descafeïnat per la tele i una premsa subalterna que avui farà l'excepció i dedicarà les portades a l'emotiu florilegi de les banderes. Enguany, però, molts enyoraran els canapès per a VIPs, arrimats i encarregats i l'adrelina que sol descarregar-se a compte de la processó, diuen, cívica, i sobretot l'entrada de moros i cristians amb què han sabut despintar la jornada reivindicativa amb un vistós espectacle per a indiferents, la Covid hi obliga –i això que ens estalviarem en temps de crisi, dit siga sense mala intenció.

A les manifestacions les coses també passaran sense pena ni glòria, en el millor dels casos i amb el permís del feixistam i de l'autoritat que li riu les gràcies i li dona el salconduit per a les bravates. Arriba esllanguida des de fa anys, com un motor al ralentí que esbufega abans del gripatge final, la convocatòria de la Comissió 9 d'Octubre que encapçala ACPV. Veurem si el buit cívic que deixa el pot compensar la concentració davant l'Ajuntament del Cap i Casal, de monogràfic contingut antifeixista, alguna concentració menor dels qui sempre van a la d'ells (i amb disseny exclusiu de bandera, jas!) i, sobretot, l'alternativa amb què el diumenge 12 el veïnat de Benimaclet i simpatitzants plantaran cara a la intimidatòria concentració d'España 2000 per celebrar (eixelebrats!) el Día de la Raza, altrament dit de la Hispanidad. Convertir l'amenaça dels violents en combustible per a les pròpies i urgents causes, per comptes de l'acció-reacció tradicional, sí fora una bona notícia per aquestes latituds en general tan embadalides. Potser comencem a comprendre que si l'amo t'amolla els gossos, bé t'has de defensar de les mossegades, però qui has de denunciar sempre és l'amo (i déu i el rei, ja que hi som).

Parlava de les estranyes circumstàncies del país, amb permís d'optimistes i pessimistes, que potser no ja no són gens estranyes però sí com més va més greus i irreversibles. El setge mediaticosimbòlic que a compte de la Covid s'ha impulsat des del centre de gravetat de l'Estat, amb la connivència de no poques forces perifèriques, fa l'efecte que ha quallat més que mai entre els valencians. Per terra, mar i aire el patriotisme carca del viva España convertit ja en comportament-exhibició per defecte, en zona de confort, ni compromès ni comprometedor, en tapadora universal del destarifo generalitzat, en decolorat carnet d'identitat. Per terra, mar i aire: balcons, polseres, mascaretes, gorres, mocadors, collars per a gossos, roba esportiva, complements per a cotxes; als establiments xinesos, a les grans i petites superfícies, als mercats ambulants, a les botigues de souvenirs per a turistes… La presència de l'espanyolisme rampant és tan visualment abassegadora (i el que pels ulls entre a l'ànima es queda) que un optimistapessimista fins respira alleujat quan veu una senyera amb blau, quines coses. Com més fonda la crisi i més escandaloses les xifres del fracàs, com més evidents els estralls de la pandèmia, més s'escampa un patriotisme immunològic que no distingeix classes ni llengües, ni gènere ni pobles ni edats, transversal, empès amb alegria torera pel rigor d'un efecte dòmino que els nostres sociòlegs haurien d'estudiar atentament. Mentrestant, nosaltres, els altres, pocs o molts, invisibilitzats, inhibits, expressant-nos amb la boca xicoteta enmig del soroll, veiem passar les oportunitats de posar rumb a un projecte de país engrescador. I els altres de nosaltres que avui seuen en poltrones de poder, per esquifidet que siga, xiulant com qui sent ploure o directament contentíssims d'haver-se conegut, de mantenir en la inòpia els mitjans de comunicació propis, posant travetes a la reciprocitat de ràdios i televisions en català, que necessitem com l'aire que es respira, dos casos sagnants per al present i el futur d'una llengua i una cultura, d'un poble que avui celebra la seua Diada. Serà, doncs, un dia estrany, de principi de cap de setmana llarg, de confortable alentiment del trànsit rodat, segurament assolellat (si els pronòstics no fallen), de mascaretes, salutacions tímides i distàncies de seguretat, una mica trist, una mica decandit. Eixirem a passejar les nostres perplexitats, com diria Josep V. Marqués. Fins i tot en els diversos rogles que es formaran com illes per tot el país, amb permís dels pessimistes, hi trobarem encara algun motiu per a l'esperança, que haurem de regar amb l'esforç dels dies feiners per lluir-la, com una flor a la solapa, en el dia a dia de cada dia i en totes les diades.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 9 d'octubre de 2020.]

 

 

Espanya (Madrid)

Isabel Díaz Ayuso, la patètica presidenta de la Comunitat (moltes comunitats distintes i una sola comunitat vertadera, desenganyeu-vos), ens ha tret de dubtes. Amb la vèrbola tòxica dels qui exhibeixen sense rubor la pròpia ignorància sota el pal·li del poder, ha consumat damunt el llit de les paraules el seu somni més humit, l'impur desig de la metàstasi completa de la capital. Que el Nostre Senyor li ho perdone. Per fi s'estén el gran forat negre, fins al darrer poblet deshabitat del Pirineu, fins a la darrera aldea exhausta d'Astúries, fins al racó més amagat de la serra de Mariola: Espanya és Madrid. L'Espanya radial, radial en mà dels més inútils, ja ha atès els últims objectius: tot és Madrid, tot parteix i tot acaba en el quilòmetre zero, el sol mai no es pon a la Puerta del Sol.

Aquests deliris, que Cervantes ja va parodiar sobre les primeres cendres d'un imperi, expliquen el reiterat fracàs d'un forat negre entossudit a ser nació. És el menyspreu machadià de tot allò que s'ignora, és l'esforç obstinat per viure en un núvol especialitzat en l'espoli, el lladronici i l'acumulació de capital en mans d'unes elits com va més cobejoses, l'ensinistrament necessari de les masses en l'obediència cega a lleis injustes, el menfotisme del cafè en llet a qualsevol hora, la megalomania de fireta i cruel destrellat del Valle de los Caídos, aquesta venjança eterna, l'horitzó del pessebre oficial com a modus vivendi, l'amiguisme i les amargors laberíntiques de Larra, la pervivència d'una Villa y Corte de reis fugats amb els diners dels contribuents i el visat en regla de l'autoritat incompetent, la dreta i l'esquerra cavernícola marxant al compàs d'una unitat fundada en l'amenaça, la coerció i la violència. Deliris que a l'hora de la veritat no serveixen per combatre una pandèmia, per moltes banderetes i molt de morro que li tires, ni per resoldre conflictes polítics de cap mena, sinó només per subjugar, imposar, escampar la metàstasi fins a la victòria o la dissolució final. Al capdavall, deu pensar la pobra presidenta, la massa dels morts i afectats per la pandèmia és la carn de canó de sempre, la de la Vallecas atonyinada, la dels Villaverde dels polígons, la de tots els suburbis que són l'Espanya en el miratge d'un Madrid hiperbòlic que ens dessagna. Perquè si Espanya és Madrid, ¿qui mana, Sánchez, Díaz Ayuso, Felipe, Lesmes, totes les bankies, un totum revolutum que enderroca presidents legítims a colps de justícia podrida i caducada i absol banquers que furten a mansalva amb el degut beneplàcit i el nihil obstat eclesiàstic? L'equilibri d'humors és un somni que la hipertensió madrilenya condueix a la ruptura democràtica que guanyarem per a cada suburbi convertit en el seu propi i natural centre. Valencian(e)s, amagueu els patos!

 [Publiucat a Nosaltres La Veu el divendres 2 d'octubre de 2020.]