Hagiografia del 23F

Aquests dies, a propòsit dels quaranta anys del 23F, ha corregut una facècia que té molta molla i que desenvoluparé així: "Si hagués triomfat el colp de Tejero avui tindríem presos polítics i exiliats. La llibertat d'expressió seria sovint vulnerada i els jutges marcarien l'agenda política aplicant arbitràriament les lleis. Els mitjans de comunicació estarien majoritàriament al servei del poder com a elements de propaganda. Policia i Guàrdia Civil apallissarien sense miraments la dissidència i els militars recorrerien a l'amenaça del sabre quan els vingués de gust. Es multiplicarien els casos de violència masclista. Es mantindrien en vigor moltes lleis franquistes, el feixisme s'exhibiria impúdicament en públic i faria molta feina bruta al règim mentre les urnes li donarien més i més poder. La catalanofòbia seria el pa de cada dia i les autonomies es veurien reduïdes al límit de la inanició. Es posarien pals a les rodes de les llengües minoritzades de l'Estat. Tindríem l'estanquera fins en la sopa i els pitjors tics de l'espanyolisme (masclisme, xenofòbia, supremacisme…) serien vistos com a coses normals. No s'hauria reparat les víctimes de la dictadura i el conreu de la memòria històrica seria ignorat. Els crims del franquisme haurien restat impunes i no se n'haurien depurat els responsables al si de les institucions de l'Estat. L'Església continuaria practicant abusos i gaudint dels seus privilegis i la monarquia no estaria sotmesa a la llei. Els grans bancs i oligopolis continuarien controlant els fils del poder i tallant el bacallà. El treball, la vivenda, l'educació i la sanitat no serien garantits. Immigrants i refugiats serien refusats com empestats i prohibida la solidaritat i el salvament de pasteres. Si hagués triomfat aquell colp avui insistirien fins a la nàusea que Espanya és una democràcia plena perquè tots ens ho acabàssem creient".

En fi, sort que aquell colp, definit invariablement com a intentona, no va triomfar. Però després de quaranta anys l'ombra d'un Elefant Blanc encara és molt allargada i fosca. Aquell nom en clau que es va fer servir llavors remetria a un famós puticlub freqüentat pel rei emèrit, que llavors només era rei i prou, per això l'elecció del susdit paquiderm, un animal que ja estava destinat a fer història. Gràcies a la llei de secrets oficials franquista encara en vigor ignorem el fons del que va passar el 23 de febrer de 1981. Les tones de paper que historiadors, periodistes i no pocs novel·listes han dedicat a traure'n l'entrellat topen sempre contra el mur d'una hagiografia construïda per elevar l'hereu de Franco a l'altar de la democràcia i espolsar dels seus muscles regis tota la caspa franquista. Ignorem, sí, el fons tenebrós de l'assumpte i el paper que el Campechano va jugar en aquella trama. El que no ignorem són els efectes que el colp que tingué el seu epicentre en el Congrés i l'escenificació més lúgubre en els carrers de València i d'Alcoi amb moviment de tropes i tancs, va aconseguir (e si non è vero, è ben trovato, es degueren dir els principals protagonistes del que ja es coneix com la Transacció espanyola): el fre al desenvolupament democràtic i la legitimació d'un règim que aconseguia desempallegar-se, en la figura del monarca i a ulls del populacho, de totes les evidències, ara ja ben tancades amb pany i clau, de continuïtat d'un règim tacat de sang i misèria. Fou en bona part gràcies al 23F que davall de les sumptuoses catifes reials i el sistema ancestral de beneficiats, xuclòcters, professionals de les portes giratòries, oligopolis, capitanies generals, canongies i franquícies autònomes descafeïnades, va poder agranar-se tota la podridura acumulada en quaranta anys de dictadura pura i dura i d'una Transacció tan breu com insegura per santificar una Constitució intocable i intocada contra la qual havien votat molts d'aquells sàtrapes. No ens han deixat veure els fils de la trama perquè d'aquell aiguat van venir molts fangars posteriors. En especial aquella LOAPA que quedava fotografiada en la reunió posterior amb el rei de totes les forces polítiques llevat de les catalanes i basques i que repartia el cafè per a tothom per ofegar l'impuls de Catalunya (sobretot de Catalunya, els valencians en pagaríem els plats trencats amb la instigació de la maniobra blavera i la reducció de les nostres aspiracions a autonomia de segona) cap a la seua emancipació. De nou el conflicte nacional al si d'un imperi en decadència se situava en el centre de l'escenari i de l'efervescència feixista, com continuaria passant amb el Campechano perfectament entronitzat, ara ja amb carta blanca per practicar els seus vicis més obstinats, herència de la nissaga: la cleptomania i la gimnàstica d'alcova. I la cacera d'elefants, blancs o grisos, que va forçar-ne l'abdicació en sincronia amb tots els escàndols que van saltar amb el plebeu Urdangarin en plena erecció i l'orgia cleptocràtica a la vista de tots. Com sabem, el va succeir en la inviolabilitat i nimbat amb la mateixa aura democràtica fomentada pel 23F el seu fill –pitjor el remei que la malaltia, diríem–, que va llançar per la borda el benefici del dubte amb aquell discurs de cos de guàrdia, lleig i feixistoide, del 3 d'octubre de 2017. Entre la intervenció televisada de Joan Carles I, que tancava en fals el 23F, i la de Felip VI per beneir la brutal repressió contra el poble de Catalunya es desenvolupa tota una hagiografia d'un poder deslegitimat que administra una democràcia plena de forats, desigualtats i injustícies que la situació de pandèmia no ha fet més que extremar. El 23F va apuntalar, sí, un règim que encara cueja i que amb el temps trobaria fórmules més discretes que un Guàrdia Civil amb mostatxo, tricorni i pistola, però igualment sinistres, de perpetuar-se contra vent i marea fins a la desfeta final.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 26 de febrer de 2021.]

 

 

 

Girar full

El ministre més televisiu de la pandèmia, Salvador Illa, s'ha passat la campanya electoral repetint com un lloro allò de girar full. Sempre tan content d'haver-se conegut, amb la seua clenxa ieié, el tint caoba fosc d'alta perruqueria –se'n recorden, d'aquells dubtes d'inici de pandèmia de si convenia tancar o no aquests establiments?– i aquella manera d'arrufar el nas que tenen alguns miops de naixement, el seu eslògan pretenia passar gat per llebre, una manera tramposa de recomanar l'oblit. L'enèsim. De fet l'oblit com a fórmula necessària perquè individus com ell, el seu pare polític Iceta que ara balla la ienca a Madrid o l'emèrita Eva Granados de llengua viperina i pinta de col·legiala i tota la pesca de l'Espanya monàrquica continuen tallant el bacallà i tapiant amb el mur de la Constitució cada avinguda on es pot obrir l'horitzó de la llibertat. I molt a desgrat d'ells, sí, l'electorat de Catalunya majoritàriament ha decidit girar full, perquè altrament la història no avançaria o no es mouria, però en direcció contrària a la que pretenia Salvador Illa i tota l'operació d'estat activada per fer el difícil cim de la Generalitat. N'ha girat un altre per ratificar una majoria absoluta republicana independentista en escons més que suficient i superar per primera volta el llistó simbòlic del 50% dels vots emesos. Ni la pandèmia, ni les eleccions convocades a toc de maça de jutge, ni tots els altaveus mediàtics del règim venent a l'uníson la pell de l'os abans de caçar-lo, han doblegat un electorat àvid de girar full, sí, un altre full en el viatge cap a la República Catalana. Que el PSC, com en l'anterior contesa C's, haja estat el partit més votat no dissipa la boira amarga de la derrota de l'operació Illa i fins insufla un nou alè a l'independentisme, ara obligat, sota el comandament d'ERC, a recompondre forces, esvair dubtes, cosir la unitat estratègica i sumar tots els esforços a l'entorn dels grans objectius urgents i immediats. Com s'ha apressat a recordar Pere Aragonés, l'amnistia i l'autodeterminació. És l'hora d'afermar ponts amb la societat civil, els exiliats i les lluites que aguanten al carrer i d'abandonar l'esterilitat partidista que burxa contradiccions entre el que més aviat és complementari: l'ampliació de la base independentista i la confrontació conseqüent amb l'Estat. I de reorientar conjuntament l'estratègia a Madrid. En el bàndol espanyolista, i amb el fum de la victòria estèril d'Illa, que és el que roman després de les ínfules de l'obligat autobombo, el panorama queda fet un sant Llàtzer, amb Ciutadans i PP pràcticament reduïts a cendra i onze feixistes de Vox que volen girar full a pit obert cap a les tenebres del franquisme, que encara escampen fosca, i que a tal fi faran mans i mànegues per rebentar el Parlament des de dins i marcar paquet mediàtic. Poc ha tardat la reacció espanyolista a tornar a les pàgines més sinistres de la venjança i la repressió amb l'amenaça de retirada del tercer grau als presos i preses independentistes –que és de fet la vulneració arbitrària d'un dret– i l'empresonament del raper Pablo Hasél, que ja escandalitza mig Espanya i mig món. Ha arribat un moment en què és impossible caminar sobre la corda fluixa de l'equidistància, cada colp més esfilagarsada i perillosa, com pretenen els Comuns: o es gira full cap a la involució autoritària o es gira avant cap a les repúbliques i nous processos democratitzadors. Amb el raper empresonat per una cançó està revifant arreu la flama de la solidaritat, mig apagada des de la sentència contra els líders catalans. La violència injustificada dels del garrot exhibida el dimarts passat pels carrers de València, sota les ordres de Gloria Calero, és un símptoma de la por mal dissimulada que els privilegiats del règim tenen que la flama s'estenga en incendi fins al Palau Reial i els llocs on es custodien les essències d'un règim corcat a punt per a la solsida. L'esquerra espanyola i les seues franquícies perifèriques, doncs, haurà de decidir en quin sentit vol girar full i al costat de qui, si dels de dalt o els de baix. O si prefereix que ens acabem ofegant totes unides en aquest merda i en tota la que encara ens ha de caure al damunt si no hi posem remei a temps.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 19 de febrer de 2021.]

Democràcia plena

Són temps d'eleccions pandèmiques a Catalunya. En contra de l'acord dels partits, els jutges van vetar-ne l'ajornament que aconsellaven el sentit comú i el criteri dels experts. Els jutges espanyols són com aquells llepons de la infància, amos del baló de reglament, que decidien qui jugava i qui no i quan s'acabava el bròquil. La propietat de tan apreciat objecte els eximia de la mínima destresa futbolística i del compliment de les lleis fraternals del joc. Ja voldríem que la democràcia espanyola (de moment un trist oxímoron) tingués la finesa que imperava als carrers i patis d'escola, propietaris del baló a banda. Ho ha acabat reconeixent Pablo Iglesias, que a més ha tingut la gosadia de comparar l'exili de 1939 i el de 2017 i de preguntar-se què fan a la presó i a l'exili els líders dels principals partits de Catalunya. Bona pregunta, sobretot venint de tot un Vicepresident del govern que els hi manté. La conseqüència lògica a la pregunta portaria a qüestionar-se què fa una formació d'esquerres en un govern que consent o beneeix aquestes coses i d'altres de similar envergadura. Engolir-se molts gripaus per evitar, diuen, mals majors mentre prenen el bany tebiet del pragmatisme, en nom, això sí, d'una política pensada per a les persones, condició que es veu que exclou artistes crítics, dissidents republicans i independentistes irredempts. Això de treballar per a les persones s'ha convertit en el lloc comú a què qualsevol pot apel·lar, des de la presumpta esquerra a la indubtable dreta més o menys extrema. Una de les més aficionades a la formuleta és Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, que com tothom sap és d'esquerres, cosa que no li ha impedit esborrar un mural solidari amb Pablo Hásel, a qui estan a punt d'engarjolar, i que denuncia les podridures del règim en la persona del Rei Emèrit, no sense haver demanat disculpes a taules parades. Ja passa que en nom de la Constitució, que tots sabem que reconeix el dret a la lliure expressió, s'envia a la presó gent que s'expressa lliurement. És la mateixa flagrant contradicció entre proclamar per terra, mar i aire que Espanya és una democràcia plena (no com l'autoritària Rússia) i defensar la inviolabilitat d'una monarquia corrupta i pagar-li, a compte del contribuent, putes i hostalets de luxe al rei (aquest sí) fugat de la justícia europea per anar a raure a una satrapia clienta fidel d'armes i grans construccions made in Spain. Qui sens dubte també dissenteix de les opinions –passatgeres o conseqüents, ja es veurà– expressades per Iglesias en temps d'eleccions és Josep Borrell, que no debades viu des de 1979 xuplant del pot de la política i gaudint de les portes giratòries que el van dur a Abengoa i ser multat per fer ús d'informació privilegiada (també dita prevaricació). ¿Què no ha de dir un expert en oportunitats i furibund nacionalista espanyol, amo del baló de reglament amb set grans creus i medalles penjades, entre elles la d'Isabel la Catòlica i la de Carles III, i passavolant de profit de tots els càrrecs imaginables a què pot aspirar un addicte al poder com ell que ara escalfa la cadira d'Alt Representant Europeu per a Afers Exteriors i Política de Seguretat? Una cosa és inventar-se escopinyades fantàstiques al Parlament espanyol, manifestar-se amb els feixistes de Vox o contestar de males maneres a un periodista de la BBC, i una altra anar de desfilada triomfal a Rússia per denunciar la manca de llibertat d'aquell país i heure-se-les amb un diplodocus de la grandària de Seguei Lavrov i tornar amb la cua entre les cames. El deliri del poder no solament produeix monstres sinó que sovint fa perdre l'oremus, com li ha passat a Borrell i la seua doble vara de mesurar, quan li han recordat que a Espanya hi ha presos polítics. Necessiten dir-s'ho i repetir-ho, que per això disposen de tants altaveus mediàtics, que Espanya és una democràcia plena precisament perquè és una democràcia plena de forats, que no passaria els controls de qualitat d'una Europa que per fi ha tingut l'oportunitat d'apamar la qualitat moral i diplomàtica d'un personatge com Borrell, ja a punt de desplomar-se des de les altures vertiginoses de la seua cadira. L'enèsima prova de l'enganyifa l'ha donada Freemuse, organització internacional que denuncia la persecució d'artistes i que situa l'Estat espanyol en el pòdium mundial d'artistes empresonats i sentenciats, 14 en 2019, per davant de dictadures com Iran, Turquia, Birmània, Egipte, Xina o la mateixa Rússia de Putin. No es pot arribar més amunt, sens dubte, com li ha passat al mateix Borrell, i difícilment es caurà més avall. No volies caldo? Jas democràcia plena!

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 12 de febrer de 2021.]

 

 

Amb vent de ponent

Mentre espentem i remem i esperem que els vents ens siguen propicis per a la reciprocitat dels mitjans audiovisuals en català, bé haurem d'esmerçar esforços també per millorar l'oferta radiotelevisiva del País Valencià, sobretot la del buc insígnia que, ens agrade més o menys, es diu À punt. Parlem de vents i tirem mà de l'acreditada metàfora de la navegació, és clar, però ja s'entén que els vents no són més que la voluntat política capaç de respondre a la demanda popular, quan és prou forta, i a la necessitat òbvia, per a la nostra supervivència com a poble amb llengua i cultura pròpies, d'un espai comunicatiu ben interrelacionat i compartit. Els activistes de Reciprocitat ara! ja han explicat amb tots els ets i els uts que no són els problemes tècnics els que la impedeixen sinó la manca de voluntat, que només pot nàixer del convenciment que hi ha una necessitat i que cal satisfer-la. Arribats en aquest punt, i mentre el ponent siga el vent que més fort bufe (i de ponent, ja se sap, ni vent ni gent ni govern) i el que amb més insistència despentina les nostres autoritats, no tenim més remei que confiar molt més en la voluntat i en la força que s'alcen des de baix que no en les lluminàries que ixen per les finestres dels despatxos de la Generalitat. L'eufemisme de la Commonwealth del President Puig està molt bé, que no debades ell és de Morella, terra de cruïlla on el fred dissipa segons quines manies endèmiques en altres llocs del país. Qui sap si fins i tot això pot donar aire al corredor mediterrani. A més, parlar de riquesa o prosperitat comuna en temps de tanta angoixa sempre deixa bon gust de boca. Però el corredor mediterrani o un finançament just, sobretot ara que ve el repartiment dels diners europeus i ens temem el pitjor privats com estem del que ja s'ha denominat (també metafòricament: què faríem sense les metàfores?) les claus de la caixa, depenen d'unes altres voluntats allà on es congrien els vents de ponent. La reciprocitat en canvi ens la podríem apanyar entre nosaltres i en un tres i no res i com qui no vol la cosa, i seria una bona manera d'acumular forces per a empreses de més envergadura com les més amunt citades. Però mentre xaloc i llevant hi ajuden (i l'imprescindible Ausiàs March també), i el gregal i el migjorn els fan costat, i fem els oportuns clucs d'ull al tramuntanal, que ara es concentra en altres menesters, llancem humilment unes propostes fàcils de millora perquè algun dia À punt es guanye els nostres cors exigents i puguem estar-ne orgullosos i recíprocament ben pagats.

D'entrada hi ha la qüestió de l'estil, fonamental, perquè ja sabem que l'estil és l'home (o el mitjà). No és només un problema de correcció lingüística. Fixem-nos en els informatius, que darrerament he seguit amb una certa regularitat per veure de més a prop com evolucionava la pandèmia. Ací hi ha un problema de versemblança i serietat, que és el mínim exigible als telenotícies. A les locutores i locutors els vindrien bé unes classes de prosòdia perquè parlassen amb el ritme adequat i la música escaient i les pauses degudes per inspirar en l'espectador la sensació imprescindible de la confiança. Que es note que allò que diuen respon a informació veraç que ells i elles són els primers a creure's. Tan senzill, per començar: saber comunicar, que per això els paguen. L'estil actual, hereu directe de Canal 9, és majoritàriament el de la metralleta que dispara i no mira on. La sintaxi, si es pot dir així, o ordre i jerarquia de les notícies també és assignatura pendent, de manera que tot decau en la banalitat, en una mena de predestinació o desgràcia caiguda del cel que hem d'acceptar resignadament, ja que no hi ha anàlisi ni s'exposen mai les causes i efectes de les coses. De la situació extrema de la pandèmia es pot passar, sense solució de continuïtat, a l'anècdota més prescindible. I el somriure obligat i invariable de presentació fallera, és precís? Els entrevistats, especialistes o passavolants sorpresos a traïció, són també prova de la precarietat de recursos i la falta de rigor amb què s'amaneix la informació. La manca de credibilitat s'intenta compensar amb un realisme impostat i un abús dels moviments de càmera cap als llocs del crim (la botigueta, la famàcia, el forn, la plaça…) per dissimular la posada en escena, com si la notícia hagués estat allà esperant el periodista. L'ús del castellà hi és abassegadorament majoritari, i es fa un ocultament deliberat de l'idioma propi quan el principal mitjà públic de comunicació hauria de fer una aposta clara per l'impuls del valencià. Un programa d'humor equivalent al Polònia de TV3, per exemple, ens vindria molt bé per veure'ns en l'espill dels vicis d'À punt i del país i a més podria donar feina a no pocs actors i actrius que hi tindrien una font inesgotable d'inspiració per als gags. La caricatura indispensable en aquests casos és fàcil: una locutora-locomotora repetint la Comunitat Valenciana de manera espasmòdica a raó d'unes vint voltes per minut posaria en evidència l'absurd de l'obsessió per imposar-nos el nom i la cosa.

En fi, que el vent aponentat que torba les nostres autoritats els entreté en inauguracions d'AVEs costosíssims i prescindibles mentre deixen de la mà de déu les caòtiques rodalies que afecten de veritat la vida dura i quotidiana de milers de valencians. O els fa perdre's en floritures metafòriques que ajornen sine die la reciprocitat i la millora d'una radiotelevisió pública de qualitat, arrelada, competent i autènticament moderna al servei del país. I mentrestant, allà al ponent els continuen negant les claus de la caixa que reclamen amb la boca xicoteta i els prenen el pèl i se'ls va posant un mal de coll de tant girar-se cap al centre d'un bunyol on, això sí, sempre s'hi pon el sol, el nostre, el que encara i malgrat tot continua eixint, ja veus, per llevant.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 5 de febrer de 2021.]