La forma fora del temps

Poetes en un recital en solidaritat amb El Cabanyal en 2007. El primer assegut a l'esquerra és Joan Navarro.


Joan Navarro, A deslloc, II Premi Carles Salvador de la Universitat Politècnica de València, Edicions de la Guerra núm. 89. Editorial Denes, Paiporta, 2010.


Per a alegria del bon lector, Joan Navarro (Oliva, 1951) es troba en estat de gràcia poètica. Quan Magrana fou publicat ara fa sis anys, en feia dotze que el primer guanyador de l'Octubre de Poesia no editava cap poemari (i el darrer era una antologia de la seua obra anterior: ens hem de remuntar de fet a La paüra dels crancs, de 1986). En aquests anys mesurats a colps de silenci, Joan Navarro havia anat triant les millors herbes remeieres del seu riquíssim herbolari fins a aconseguir la fórmula magistral de Magrana, que era una infusió extraordinària plena de nobles virtuts: concentració de les millors qualitats de l'obra de joventut i inauguració d'un camí d'extensions infinites. A propòsit d'aquell llibre, inici de la plena maduresa poètica de l'autor, en 2006 escrivíem en Saó: “La Magrana és plena de robins perfectes, sucosos versos sintagmàtics, el·líptics, plens de ritme, d’accions sense verbs ni temps, juxtaposicions d’imatges trepidants, invisibles a l’ull fred de la càmera, on la pell del lector s’eriça en el viatge del pol·len de les flors a l’esclat mut d’una galàxia perduda. Poesia fenomenològica, consciència de la immensitat del cosmos, poesia ecològica, que supera les adherències cartilaginoses del jo (elevant-lo a la llum solar i dissolent-l’hi), tast dels misteris que ens obri la ciència i que només la bona poesia ens acosta”. Doncs bé, aquelles paraules es poden aplicar també al cas del poemari que avui ens ocupa, A deslloc. De fet, aquests dos reculls, més Atlas (2008), formen una unitat essencial, respiren amb idèntic batec, es resolen formalment amb el mateix rigor, tremolen al conjur d'unes mateixes preguntes… i deixen una porta sempre oberta per a la construcció infinita del poema, perquè “imaginar un llenguatge és imaginar una forma de vida” (Wittgestein). En el poema que fa de pòrtic, titulat precisament “Imaginar un llenguatge” i adobat amb la incorporació al propi “discurs” d'altres veus (vells i nous amors amb què Navarro insisteix en els seus jocs intertextuals, lícites apropiacions d'una saviesa que sempre és compartida), hi ha exposades moltes de les idees que alimenten la poesia de l'autor. I una d'elles és la següent: la poesia és la forma fora del temps. I de l'espai, com suggereix la locució inventada (o imaginada: perfectament factible) del títol, A deslloc, de manera que immersos en el no temps i en el no espai, del que es tracta és d' “habitar a l'inhabitat”, de construir la “Naveta de la forma”. Alliberada de les circumstàncies del temps i de l'espai, la forma es desplega tothora cap a l'infinit, es desborda cap als límits del pensament i del llenguatge: successió sintagmàtica sense fi entrellaçada per la porta oberta dels dos punts, pura abstracció del dir, imatges impossibles sostingudes pel fil de l'emoció expressiva.
Si en Atlas la poesia de Navarro, per raó del treball de correspondència amb el pintor Pere Salinas, havia incorporat nous referents matèrics (ací es concentren sobretot en la secció Baia i cabdell, treball a quatre mans amb el mateix artista), potser el tret més característic de la present proposta rau en el desplegament del món de la botànica. I, sobretot, el repte que suposa compondre poemes que funcionen com una mena de correlats verbals a aquell monument sonor que són les 30 Variacions Goldberg de J.S. Bach (en la corprenedora versió de Gould) en la secció titulada BWV 988.
Sobre l'immens ordim de la natura, amb l'eco d'universos que contenen altres universos, en la mirada trèmula que s'estén per la vastitud d'un paisatge inacabable, en el silenci on no arriben les veus de l'home, en els canvis inaprehensibles del real i l'imaginat, Joan Navarro trama les formes fora del temps i, paradoxalment (o no tant), el que sentim en el fons és la immensitat de l'aventura humana, en allò que té de més humana, la construcció del llenguatge, d'una forma de vida que batega i es multiplica incessantment. Llegir A deslloc és sentir el que no es pot sentir, habitar a l'inhabitat, viure en una permanència que no és feta de temps. Com en tota bona, gran poesia.


Publicat a Saó núm. 349, maig de 2010.

Tourmalet

Des que tinc memòria, per a mi no hi ha estiu sense Tour. Va començar un tòrrid mes de juliol de la segona part dels anys seixantes, en un punt de la carretera que uneix Cocentaina i Benilloba, retransmès en blanc i negre, amb les escapades d'un tal Julio Jiménez, que ara no recorde quina cara feia, els ciclistes del KAS, les ulleres fosques de Janssen, López Carril, l'inigualable Eddy Merchx, que després vam saber que apodaven el caníbal, Anquetil, aquell fill de l'exili de tràgica vida que fou Luis Ocaña i tants corredors que es perden en la memòria i molts d'altres que després hi han vingut a substituir-los en el gran pelotó. No hi ha estiu sense Tour, és a dir, sense el viatge estival que ens fa ser turistes sense necessitat de moure'ns del lloc, ni Tour sense Tourmalet, aquell cim mític que porta la cursa ciclística més important del planeta a les entranyes. Acabada la retransmissió vespertina, que seguíem embadocats aprofitant la relativa frescoreta del terra amb els cossos mig nus, reproduíem a escala domèstica les gestes d'aquells titans sofridors amb la Mentor-Orbea per carreteres més freqüentades pel matxo i el llaurador o les dones que es protegien del sol amb paraigües negres que pels sis-cents i els altres automòbils que ja causaven furor. Malgrat que no he pujat mai a un bici de carreres més que per provar-la amb unes poques pedalades i que no sóc ni remotament allò que se'n diu un ciclista, la bici, excepte en certs parèntesis vitals, m'ha estat companya inseparable. Ella em fa molt més amable la ciutat on visc, que malgrat la seua perfecta orografia per al trànsit silenciós i pacífic i la quantitat d'aficionats de tota mena que històricament ha donat, continua barallada amb la lentitud i la placidesa. Amb el Tour, a més, desapareixen en certa manera els rínxols pseudopatriòtics que tant enlletgeixen altres esports, i un pot ser admirador de l'equip d'Euskaltel o de l'estilitzat Andy Schleck sense veure's obligat a donar explicacions. I el Tourmalet ha vingut un colp més a refrescar la xafogosa vesprada de juliol, entre boires i humitats impossibles, amb aquests herois que escalen pendents del 9% com si es deixassen caure per la costera alcoiana del Gurugú, exhalant amb la seua suor tot el dolor i la gratuïta bellesa del món.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 24 de juliol de 2010.

Arqueologia

A nou metres sota terra, entre les runes del que un dia van ser les Torres Bessones, han aparegut les restes d'un vaixell del segle XVIII. Els arqueòlegs que treballen en la zona zero han aventurat que el vaixell Lindsay degué ser enfonsat a dretcient per guanyar terreny al riu Hudson, en un moment en què el pam de sòl novaiorquès ja preludiava l'alta cotització que atenyeria en els nostres dies. Siga com vulga, la preciosa troballa es presta a relats més literaris a poc que a un li tremole en la memòria l'episodi de la nau que als protagonistes de Cien años de soledad se'ls apareix enmig de la selva, quasi devorada per la vegetació, o els esforços de Fitzcarraldo per muntar a l'Amazònia un teatre de l'òpera, gesta que en la visió d'Herzog incloïa el transport d'un enorme vaixell a través de quilòmetres de muntanyes boscoses. Els qui hem viscut en aquest costat de la Mediterrània abans de la gran devastació moderna encara hem rescatat del fons del mar trossos d'àmfores romanes o tornat de les nostres excursions per les serres alcoianes amb restes de ceràmica ibèrica a la motxilla, de manera que se'ns fa difícil aplicar el terme arqueologia a coses de fa a penes dos segles. Si els indis van deixar alguna cosa materialment perdurable, tot va quedar arrasat per les ànsies a construir la nació nord-americana des del gran zero de la història. Però ací, per a bé i per a mal, hem de pencar amb les restes d'un passat molt feixuc que torna una i altra vegada per convertir la realitat en pura arqueologia. Recorde vostè l'època d'Aznar, aquell Franquet amb melena, o les agitacions fantasmagòriques que fan impossible encara la reparació a les víctimes del genocidi franquista o el reconeixement del fet plurinacional de l'Estat espanyol. Ens pensàvem que amb més o menys bon humor tothom acceptava –perquè l'esperit constitucional també era això– l'existència de nacionalitats diferenciades quan la Sentència del Tribunal Constitucional que amputa l'Estatut de Catalunya per on més mal li fa ve a confirmar-nos la pervivència del passat del una, grande y libre. Nació, nacionalitat… En ple segle XXI encara ens enredren amb el monopoli de les paraules, però és que sens dubte el poder es funda en l'arqueologia. Per sort la realitat sempre va per una altra via.

Publicat a Levante-EMV el dissabte 17 de juliol de 2010.

Llum de la matèria essencial

Orides Fontela, Esfera [Una antologia]. Pròleg de Fábio Aristimunho Vargas. Traducció de Joan Navarro. Tres i Quatre, Col·lecció Poesia núm. 143, València, febrer de 2010.



Per concretar-ho en termes visuals podríem dir que hi ha una poesia que es construeix amb tècniques equivalents a les de la pintura i una altra que evoca la manera de fer de l'escultura (òbviament no es tracta de voler simplificar allò que per naturalesa és complex i divers sinó d'afegir una altra perspectiva –no gens original, per altra banda– que ens ajude a orientar-nos pels camps infinits de la poesia). La primera afegeix material verbal sobre el llenç del silenci primigeni i actua per acumulació de paraules, en un sentit linealment expansiu (centrífug), amplificant amb noves propostes el discurs sonor de la humanitat; la segona es caracteritza per la concentració d'elements, a través d'un procés que sembla reduir la infinitud verbal als seus components essencials, com un escultor que aconsegueix la forma buidant la matèria dels seus aspectes insignificants en una acció eminentment centrípeta. Pertanyeria a la primera tendència la poesia d'arrel més o menys discursiva (la predominant, amb desigual fortuna, i en la seua diversitat irreductible, ara i ací), i més o menys inspirada en les formes orals convencionals, mentre que la segona s'emparentaria amb les pràctiques visuals i de les denominades poesia concreta i minimalista, que posa l'accent en una major distorsió de la sintaxi, el tractament significatiu de l'espai en blanc i un ús més aleatori de la puntuació i dels aspectes tipogràfics.
Valga'ns aquesta divisió, inevitablement esmunyedissa, com a introducció a la poesia de la poeta brasilera Orides Fontela (São João da Boa Vista-São Paulo, 1940-1998), autora que practicà la poesia “escultòrica” d'una manera particularment radical i brillant i que ara és a l'abast del lector català gràcies a l'edició de l'antologia Esfera (títol escollit pels editors i que es justificaria, en paraules del prologuista, pel fet que l'obra poètica d'Orides Fontela ve marcada “per la densitat, simplicitat, solidesa i absència d'arestes –una obra esfèrica, en suma”).
Diguem d'entrada que l'esforç de síntesi i concreció de la poesia d'Orides Fontela convida el lector a rellegir els seus poemes, a travessar-los en diverses direccions per tal d'extraure tot el suc d'una poesia essencialment el·líptica, que sovint s'acosta als límits del que es pot dir o és intel·ligible i que malgrat (o gràcies a) la complexitat de la maniobra aconsegueix la majoria de les vegades uns resultats sorprenentment diàfans. Poesia cautelosa, respectuosíssima amb les sagrades lleis del silenci, el buidatge a què Fontela sotmet el verb, amb perícia de bona ciselladora, entra de puntetes en la sensibilitat del lector per quedar instal·lat en la seua memòria per sempre. Oferim-ne la mostra del poema titulat “Origen” que per raons d'espai no transcrivim en la seua disposició original, en la versió de Navarro, sempre ajustada i rigorosa: “Ni flor ni fulla sinó / arrel / absoluta. Amarga. // Ni branques ni gemmes. Arrel / íntegra. Sòrdida. // Ni tronc o / caule. Ni tan sols planta / –sols l'arrel / i el fruit.”
Esfera arreplega poemes dels llibres Transposição (1969), Helianto (1973), gènere de plantes com el gira-sol, Alba (1983), Rosácea (1986) i Teia (1996), teranyina, recull a què pertany el poema homònim: “La teranyina, no / màgica / sinó arma, parany // la teranyina, no / morta / sinó sensitiva, vivent // la teranyina, no / art / sinó treball, tibant / la teranyina, no / verge / sinó intensament / prenyada: // al / centre / l'aranya espera.”
Com veiem en aquest poema citat, la poesia de Fontela és de caràcter freqüentment metapoètic i s'interroga, a través d'uns quants mots clau (verb, ocell, pedra, silenci, forma, aigua…), sobre els límits del llenguatge poètic. Aquesta poeta, batejada amb el nom vulgaritzat d'Eurídice, la nimfa rescatada per Orfeu de l'Hades, arrossegà en vida una certa fama de misantropia. D'orígens misèrrims (vegeu el poema titulat “Herència”), va aconseguir estudiar filosofia a la Universitat de São Paulo. Va rebre alguns dels premis literaris més importants del seu país. La present edició no només contribueix a airejar, mitjançant la traducció, el panorama poètic autòcton, de vegades massa resclosit, sinó a posar a l'abast del lector més exigent una veu d'una solidesa i coherència enormes. A partir d'ara, seguir el rastre estel·lar d'Orides Fontela ens serà molt més fàcil, i inexcusable, mercè a un camí en bona part ja desbrossat.


Publicat a Saó núm. 348, abril 2010.

La cabotada de Puyol

Cada vegada que sent que s'ha de despolititzar el futbol, o qualsevol altra cosa, el riure se'm descontrola. És com quan algú, còmodament instal·lat en una poltrona identitària que no necessita verificar-se i que s'exerceix sense manies perquè compta amb la infal·libilitat del BOE i els mapes meteorològics i se sent tan natural com el vent o la pluja, et retreu el que ell interpreta com a nacionalisme recalcitrant, la palla en l'ull que tapa la pròpia biga. No cal ser un detractor d'aquest esport que al seu màxim nivell és jugat per una elit de milionaris que fan vistosos colps al baló per adonar-se del profund sentit polític que empara les seues gestes. L'efemèride que està escrivint la selecció espanyola de futbol, ja universalment coneguda per la roja (fugacitat dels símbols en una Espanya cada vegada més blava), què és sinó la continuació de la política per altres vies? Unes vies, això sí, pintades amb el color de l'asèpsia, la unanimitat aparentment despolititzada, l'absència dels bruts matisos que tan odiosa fan la política estricta. La fe en la roja ja ens homologa a nivell de futbol a la canarinha, l'esquadra azzurra o els bleues. Sota els plecs de la seua bandera avança una multitud que busca en aquest narcòtic el consol a la dura crisi i el patriotisme eixelebrat de la qual, d'arrel tribal, allibera del treball d'haver de demanar responsabilitats a uns polítics corruptes fins a les celles. No és política aquesta febre, molt visible en l'espanyolíssima i per això cada vegada menys valenciana València? El magnífic joc de la selecció podria donar a entendre que per fi hem trobat la fórmula equitativa de convivència plurinacional en el vell somni federalista. Res més lluny d'una veritat que la vergonyant amputació de l'Estatut català ha fet visible. El futbol català arma avui la invencible i la selecció llueix per fi l'estil de la Masia, però subsumits en la identitat obligada ningú no agrairà l'esforç fiscal dels perifèrics ni els drets a les aspiracions col·lectives del poble que els ha fets grans futbolistes. Molts dels qui van aplaudir a rabiar la cabotada de Puyol no dubtaran a participar en el proper boicot a Catalunya. Els pagaran molt bé i els toleraran mentre facen gols per a la roja. En l'abundància tot va com una seda. Veurem a l'hora de repartir la misèria.

Publicat a Levante-EMV el dissabte 10 de juliol de 2010.

Opacitat

La bella vila de Planes representava tot allò que en la nostra imaginació, alimentada en certs contes il·lustrats de la infantesa, havia de ser el poble ideal: cases blanques amb teulades que de lluny semblen camps acabats de llaurar, amb àmplies balconades i fumerals, les unes al costat de les altres en una aglomeració que aprofita cada pam de terreny i representa un eficaç sistema defensiu. Coronava el poble un castell l’interior del qual havia estat convertit en bancal d’ametlers. Construït sobre un pujol que protegeixen barrancs profunds, la panoràmica que ofereix Planes des de la carretera, amb els seus carrers costeruts, permet conciliar la visió del conjunt i l’admiració del detall. Si, segons deien els contes, hi havia un lloc per a la felicitat, aquell lloc devia ser Planes, voltat de serres d’austera vegetació, de camps de conreu amb tots els arbres fruiters que dóna el secà, amb l’ermita blanca solitària que subratlla el viacrucis de xiprers. Però la bellesa (això ho sabríem més tard) no és antídot contra la maldat i l’estupidesa. Heus ací que en els temps en què Alfons Llorens, hereu de la tradició culta, democràtica i republicana del poble, fou alcalde de la vila, s’hi construí una llar social en el solar que quedà d’una vella casa nobiliària. L’obra, moderna, funcional i diàfana meresqué la seua inclusió en el catàleg que sobre el patrimoni arquitectònic de les comarques alacantines publicà el poeta i arquitecte Gaspar Jaén i Urban. Fins que hi tornaren els nous o vells rics (de tot menys de cultura i sentit democràtic) i cegaren la casa amb horribles parets de rajola. No havia de quedar res d’un passat que hagués estat poc o molt gestionat pel partit rival. La lletja opacitat en què han convertit la casa, ara només apta per albergar algun museu de l’horror, no és només una dilapidació insultant de diners públics sinó metàfora cruel de la foscor en què estan sumint aquest país els indigestos dirigents que ens malgovernen. Esborrar tot rastre de transparència, mercadejar amb memòria i cultura com objectes d'usar (a vegades ni això) i llançar, per alçar rajola a rajola monuments a la vanitat i la burrera i pintar-los molt perquè lluesquen com monedes falses per a vergonya de tots. Al cor del Comtat, a la bella vila de Planes.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 3 de juliol de 2010.

Lectura feta substància

Gerard Vergés, Lliri entre cards, Poesia 3 i 4 núm. 57, València 1988.



A vint-i-dos anys de la seua primera edició, el llibre de què avui s'ocupa la present nota entra de ple en la categoria d'obres rescatades: de l'oblit en què es trobava sumit en la prestatgeria que ocupen els poemaris d'autors entre la P i la Z, d'una recent conversa amb el poeta de Benicarló Josep Igual, que em recomanà vivament la lectura de l'escriptor de Tortosa i per al record de l'antic company de Facultat, Vicent Ferrer, de Vinaròs, qui abans de morir va fer que me l'enviassen i que jo ara he rellegit com una herència de llum i de bonhomia. Per tants fils com s'hi entrelliguen i que trama l'aventura atzarosa de les lectures, posem les Terres de l'Ebre, aquella esplendorosa cruïlla que agermana el País Valencià i Catalunya, com a fons i vivència de paisatge. Venia, a més, de llegir Alfabet per a adults, un recull dels articles que Gerard Vergés publicà a l'Avui entre 1987 i 2005, recentment editat per Perifèric, i que constitueix un magnífic aperitiu que estimula la gana d'endinsar-se també en els assajos (Tretze biografies imperfectes, de 1986, o Eros i Art, de 1991, entre d'altres) del savi i elegant farmacèutic lletraferit de Tortosa (1931).
Gerard Vergés és autor de quatre poemaris, aplegats en el volum bilingüe La raíz de la mandrágora (La Poesía, Señor Hidalgo, 2005): L'ombra rogenca de la lloba (1982), Long Play per a una ànima trista (1986), Lliri entre cards (1988) i La insostenible lleugeresa del vers (2002). Ha traduït també el sonets de Shakespeare (Columna, 1993) –una versió de "When the chronicle of wasted time", el 106, és també incorporada al llibre que avui comentem.
Lliri entre cards està format per 40 sonets dividits en dues seccions proporcionals, cada una de les quals és encapçalada per sengles cites d'Ausiàs March, la primera extreta dels denominats Cants de Mort i la segona dels Cants d'Amor, en una operació explícitament indicativa del tema principal que cada una desplega. Hi ha un poema del seu llibre Long Play per a una ànima trista titulat "Antologia dels poetes més estimats", en què en el to gràcil, divertit i no gens afectat característic del poeta, Gerard Vergés declara les seues preferències poètiques. Val la pena que en repassem la llista, molts dels noms de la qual, d'una manera o altra, reapareixen en el poemari posterior: Carles Riba i Pere Quart, Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March, Vicenç Garcia (el rector de Vallfogona), Vicent Andrés Estellés i Gabriel Ferrater, Aleixandre, Neruda i Lorca, Góngora, Kavafis, Dante i Petrarca, Rimbaud i Verlaine, Allan Poe, Shakespeare i Eliot. El poema acaba amb el següent, lapidari vers: “De tot el que hem llegit, n'hem fet substància”.
Lliri entre cards és un poemari de tall clàssic –eminentment barroc per ser més exactes– que se sustenta com un diàleg amb la literatura, a partir d'alguns dels tòpics poètics que amb més insistència l'han creuada al llarg de la història. Però ho fa sense renunciar al que tot experiment poètic té de joc, una vegada païda la substància de les seues lectures sostingudes en el temps, i no des de la ximplesa de l'exhibicionista que sovint tempta alguns poetes (“Poeta ver no fa literatura. La retòrica, amic, és com un pus”). Satíric i jocós, fins i tot quan adopta el to de l'elegia, els sonets de Gerard Vergés estan tallats a colps d'escarpre, són impecables. Hi abunden el retrat i l'homenatge, els referents literaris i pictòrics, i una extensa polifonia de veus amb què el poeta ara reinventa la veu de l'escuder del Comte Guillem de Tolosa adés la melodia d'un conte xinès de mandarins, carpes en el riu i reflexos de l'alegria. El domini dels registres poètics és prodigiós en aquests sonets, on hi ha espai també per als més arriscats exercicis poètics (que suavitzen i matisen la tendència al classicisme), com en un sonet on el lector ha de completar els versos afegint-hi la síl·laba LA, o una sàtira a un ordinador que feia versos i on el poeta inclou paraules inventades que n'entrebanquen el sentit, un poema presentat en la forma despullada i incompleta de l'esquema o un d'escrit amb una tirallonga de sinònims de les paraules puta i bacó.
La substància que Vergés ha extret de tan variades i constants lectures i experiències té la gràcia de fer portar-nos en un sospir del tema més lleuger al més profund (en això, com en tantes altres coses, és deutor, sobretot, dels barrocs anglesos) sense que el lector tinga mai la sensació d'un pas en fals. Tocat per les mans subtils de la bona poesia qualsevol tema o motiu que Vergés aborda ens arriba amb l'emoció autèntica i perdurable que tenen totes les coses de la vida. Una lliçó impagable.

Publicat a Saó núm. 347, març de 2010.