La innocentada andorrana i les altres

 

Hi vaig caure de quatre grapes, innocent de mi. I això que durant tota la infantesa i bona part de l'adolescència era un fervent practicant de les bromes que se solien gastar tal dia com ahir, les llufes a l'esquena de l'incaut, les bombes fètides, les telefonades enganyoses, les mentides creïbles, que això és una innocentada. No debades teníem a casa una consumada especialista en aquest joc de les boles monumentals sense efectes secundaris, inspirades per l'humor –el bon humor– del personal, que descarrega així potser els cúmuls de cínica beatitud que s'apleguen en el cel per Nadal. Hi vaig caure, dic, de quatre grapes. Era tan golosa la mentida! Que Andorra havia declarat el català-valencià idioma oficial del país, que com a conseqüència d'aquesta declaració el president de Lo Rat Penat havia començat una vaga de fam indefinida, que Barrera havia convocat roda de premsa a la Plaça de Bous, que Mazón prohibiria que els valencians anàssem a esquiar a les instal·lacions andorranes. Aquests trapelles de la redacció del Diari La Veu del País Valencià, galifardeus de mena, m'havien disparat en el costat més feble, i la temptació fou irresistible. Havent pres la innocentada per notícia vertadera, vaig començar a estirar del fil. Que si els susdits polítics havien de sumar-se a la vaga de fam, a la qual s'havien d'afegir també, entre més esforçats patriotes de la unitat d'Espanya, María José Català i José Antonio Rovira, i que no havien d'abandonar-la fins que el Govern d'Andorra no demanés públicament i solemne perdó pel mal infligit. I així vaig escriure la columna "Vaga de fam o cortina de fum?" que, alertat per l'amic Sebastià Carratalà, em veig obligat a substituir a correcuita per aquesta altra que ara esteu llegint.

En el meu descàrrec hi ha no només la perícia amb què els enjogassats periodistes havien tramat la seua innocentada, responent a una tradició inveterada de la premsa, inclosa la considerada més seriosa i professional, sinó sobretot la sensació –que supose compartida per molts compatriotes– que el País Valencià viu efectivament instal·lat en una mena d'innocentada col·lectiva permanent. Que la realitat sembla sovint tan ridícula, tan absurda, tan estrafolària, tan marxiana, que supera amb escreix la més pura ficció. De manera que a aquest innocent que ahir va caure de quatre grapes en la innocentada, ¿com podia resultar-li increïble una vaga de fam que podia ser l'enèsima cortina de fum amb què els sàtrapes del poder amagaven les vergonyes de la penosa política que ens apliquen de la manera més cruel? Perquè al costat de la falsa notícia andorrana, hi havia la bona, la tristament verídica i inspirada en la trampa i la guerra contra el valencià: José Antonio Rovira anunciava deixar en mans de les famílies l'elecció de l'idioma d'ensenyament. Contra cada avanç social, contra els drets lingüístics dels valencianoparlants (o valencianocallats, fórmula que comença a popularitzar-se com a exemple d'amarga autoironia), sempre invoquen el nom de la llibertat! Llibertat per collar-nos una miqueta més. Si a Madrid s'organitzaven vigílies i pregàries contra l'amnistia i la dreta més engominada cridava a la sublevació contra el govern il·legítim i traïdor de Sánchez, si un escriptor tan afalagat i premiat com Javier Cercas es declarava insubmís pels mateixos motius, si el món ja era un món al revés de dretes que cridaven a les barricades i d'esquerres confuses i acomplexades que amagaven el cap sota l'ala, si el cadàver de Franco encara guanyava tantes batalles després de mort, enterrat, desenterrat i tornat a enterrar i el nacionalcatolicisme amenaça de tornar a ser assignatura obligatòria en nom de la llibertat, ¿per què no creure en una vaga de fam, una roda de premsa i una increïble prohibició de pujar a esquiar a Andorra? Si la vocació de la dreta governant és convertir el país en la platja amb gran port de Madrid i satèl·lit etern del Gran Germà del Centre Absolut, quantes innocentades més ens esperen? En fi, que tingueu un passable 2024 sense teranyines als ulls ni llufes a l'esquena i que entre tots puguem desvelar les grans mentides que amenacen el país per molt que de tant en tant siguem víctimes d'una frugal innocentada.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 29 de desembre de 2023.]

 

 

Anar i tornar, del joc al foc

Vicent Penya, Cims i abismes. Voliana Edicions, Col·lecció Voliac Poesia núm. 30, Argentona, 2023. Pròleg de Carles Duarte i Montserrat.

· · ·

Que per ser universal cal, en primer lloc, ser d'algun lloc, que l'arbre que no enfonsa bé les arrels no pot enlairar les branques, que per escriure poesia de la bona cal dominar l'aixada de l'idioma i haver llegit bé els poetes que van precedir-nos; que tradició i ruptura, continuïtat i transformació són filles de la mateixa mare o oscil·lacions d'un mateix pèndol, no són coses que a hores d'ara valga la pena discutir. Ho demostra el poemari que avui comentem, Cims i abismes, de Vicent Penya (Rafelbunyol, 1961), com ho demostra la fulgurant trajectòria d'un altre il·lustre fill del mateix poble, el polifacètic cantautor Pep Laguarda (1946-2018), artista a qui des de l'explicitació del títol el poeta fa homenatge.

Perquè més enllà d'etiquetes i encasellaments estèrils, el llibre de Vicent Penya conté una declaració de principis: aplegar el dispers per fondre en un mateix alè (com volia Foix) el vell i el nou com a fonts fecundes de creació. Per aquesta consciència de les identitats essencials l'autor de Rafelbunyol pot integrar, movent-ne els referents entre els poemes, el folk psicodèlic (d'altres n'han dit rock mediterrani, tant se val) del seu conterrani, d'estètica tan distant, i fer-lo seu. Acompanyen el títol de la cançó de Laguarda –preciosa i molt emblemàtica per a alguns dels qui ja tenim una edat–, el poema "Brossa d'ahir", que és el nom de l'àlbum que Pep Laguarda & Tapineria van gravar en 1977. Un altre cluc d'ull també musical, és el poema "Humitat relativa", títol del disc de Remigi Palmero de 1979. Els altres homenatges, en forma de cita, són més estrictament literaris, de manera que hi trobem ben proporcionada la doble faceta per la qual és més conegut Vicent Penya: la de cantautor i intèrpret i la de poeta i escriptor.

El poemari s'obri amb sengles citacions de Joan Brossa i Maria Mercè Marçal, exponents extraordinaris de la poesia més ben construïda, lúcida i lúdica, acròbates de l'expressió –sobretot a través de la sextina– de qui Vicent Penya reivindica el mestratge. Hi ha també dos autors de l'Horta, el paisatge primordial que mira la poesia de l'autor, com Mercè Claramunt i Berna Blanch i l'escriptor Martí Domínguez, amatent observador de les coses del camp i la natura. La de Vicent Penya és una clarividència relacionada amb l'edat i l'experiència, sens dubte, i es nodreix de l'acceptació i l'agraïment pels dons rebuts, però també sap usar l'estilet de la ironia i atiar la consciència de la revolta política, com veurem més avant. La paràfrasi pot jugar a favor dels interessos expressius, com en aquesta de Salvador Espriu, "Salvat en poble, sí, no gos mesell", amb què el poeta descriu una tempesta que s'anuncia des del mont Picaio i que el duu a buscar el dolç aixopluc de la llar. Com no escoltar els ecos del Josep V. Foix en versos com "Cerque l'oasi enmig del desert i / baixe enfollit a l'aigua fugissera"? O de l'Estellés més cantabile en "Seré com un abisme sense fons. / Seré la llum del llamp de la tempesta. / Seré la veu del vers de les cançons"? O del cançoner i la parèmia populars de bruixes que es pentinen i invitacions a picar espart quan els núvols es congrien en algun cim del país?

Després d'haver petjat altres camins poètics, Vicent Penya ha desfet amb aquest amable i exigent Cims i abismes el tòpic que diu que la poesia ha de ser per força tel·lúrica i seriosa, transcendent i desesperada. Ben altrament, i agafant fort la rella del sonet, la rima consonant, els mots-rima, el tetrasíl·lab i el bisíl·lab i fent servir un ample ventall de jocs expressius (per exemple amb l'ús de paraules homònimes i polisèmiques), el repte lúdic que es planteja d'eixida va atenyent tots els cims i els abismes (res a veure amb cap tenebror romàntica) que exigim a la poesia. D'aquesta seguretat en l'encaix formal naix sens dubte l'afirmació "Ara, per contra, no he fallat el tret" que apareix en el poema que fa de pòrtic del llibre.

Hi segueixen quatre parts diferenciades, de 13, 14, 13 i 14 poemes respectivament, que revelen el gust pel rigor, la precisió, la mesura i l'equilibri de la simetria que conté el joc poètic de Penya. Els cims on en dies clars es concentra tota la llum no ignoren els abismes per on s'estimba al menor descuit la nostra existència, però des de dalt es distingeixen amb major nitidesa per poder-los esquivar. El caminant que recorre els poemes i que ens hi porta de la mà ha après de l'esforç de pujar muntanyes a traure ferro a les situacions més enutjoses, a acceptar la vida amb el sentit comú i l'enteresa amb què l'han sabuda encarar els nostres majors, la gent del poble, i a beure-se-la a gallet en un bon porró d'humor higiènic. I tot interessa i és translúcid a la mirada del poeta, el paisatge del camp que treballa, rega i cuida, els animals que protagonitzen el seu bestiari a la primera part del llibre, els costums viciats i estúpids de cert proïsme –i ací Penya s'acosta a certs moments de Carner o de Joan Valls i Jordà, per exemple–, els vaivens de l'espectacle meteorològic, la soledat en què de vegades passa el seu temps, els tràngols de l'edat i la malaltia (com en "Nocturn febril"). I, amb major intensitat a la darrera part, el clam de resistència de naturalesa civil i política amb poemes com "Alceu-vos fonaments", "No ha mort l'autòcrata", "Glop de fam" o "Irredempt tel·lúric". I pertot arreu l'arrelament que fa universal la seua poesia, la consciència i reivindicació d'una terra malmesa, en una proposta que sap agermanar, com en la millor tradició britànica, el foc i el joc, el vell i el nou, la lleugeresa i la profunditat. Un poemari per gaudir dels ressorts més hàbils i brillants de l'idioma i del joc més subtil i més seriós.

[Publicat a Saó núm. 497, desembre de 2023.]

 

[Vicent Penya en un moment de la presentació del seu llibre a Fan Set el 12 de desembre de 2023.]

 

El vell roure

Coincidint amb les festes nadalenques, la Unió Europea ha decidit endurir una mica més la política migratòria, amb l'assumpció a la carta per part dels estats membres dels fluxos d'emigrants i extremant el control per discriminar els casos d'asil polític (encara com) dels que són motivats per la pura i simple misèria, que així podran ser retornats ràpidament al país d'origen. L'onada xenòfoba que s'escampa com una gota d'oli per les pulcres democràcies occidentals i que té com més va més seients reservats per als culs de la ultradreta és una pressió que convé tenir en compte, sobretot en temps de vaques flaques com els que corren. Així governs com el de l'hongarès Orbán o la italiana Meloni, posem per cas, podran refusar l'entrada d'immigrants als seus països a canvi d'una quantitat de diners per cada cap de bestiar humà refusat. Aquests, però, són els casos més cridaners perquè l'extrema dreta té el mal costum de parlar a crits i exagerar els gestos, sens dubte emmirallant-se en histriònics de la talla de Hitler o Mussolini, però d'altres, més discrets i amb major pedigrí democràtic com Suècia, Anglaterra o França, van alçant el mateix sistema d'alarmes, duanes i filferrades que descriu molt bé la por dels privilegiats a deixar de ser-ho, ni que només siga en una mínima part. El cas recent de França és certament vistós perquè Macron ha rebut el vistiplau de Le Pen, un regal enverinat per al perfil d'home d'estat moderat que més cotitza en el mercat dels vots, però també el d'Anglaterra, que té un primer ministre d'origen indi però cor de gentleman i tory. Semblaria una paradoxa si no sabéssem que desarrelats i assimilats, passats per la centrifugadora ideològica de la identitat i beneficiats pel vil metall, fan molt bé la feina de sipais (soldats al servei d'una potència estrangera) que els és encomanada. Ens estalviarem de citar noms que ens toquen més de prop a nosaltres, els valencians. Siga com vulga, la maniobra legislativa no solament fotrà una mica més els de sempre, sinó que és més que probable que no tarde a revelar-se com a perfectament inútil. Reforçant les tanques que encerclen el paradís no impediran que els fluxos de desesperats pressionen més i més contra les muralles fins a rebentar-les. En la immensa majoria dels casos als emigrants els esperona una fam segura, guerres devastadores, un present de misèria i un futur infernal. No importa que en arribar ací es troben que el paradís que pinten les pantalles siga el de barris insalubres i treballs, si en troben, que a voltes es diferencien ben poc d'un autèntic règim d'esclavitud. No importa que en el camí hagen de travessar un mar Mediterrani convertit en cementeri o una costa atlàntica assetjada pels taurons de les màfies del mercadeig humà. Els qui siguen capaços de sobreviure a les filferrades que separen el primer món de l'últim, als trets de metralleta, els gasos lacrimògens o les porres encara podran menjar les molles que cauen de la taula del luxe consumista. S'afegiran als pobres de solemnitat que ja són legió en l'opulenta Europa, carn d'explotació i presidi. O conquistaran una vida digna, amb escola i hospitals. El terreny és propici a la demagògia i la simplificació enganyosa. La immigració és un problema, sens dubte, quan desdibuixa abruptament la geografia humana i fa augmentar una misèria que els estats no poden o no volen enfrontar o que sovint fomenten (d'això en sabem prou i massa als Països Catalans). Sovint també serveix per tapar molts forats socials. I sempre és l'efecte de desigualtats abismals ben arrelades en la història de l'explotació colonial. I ací, a reparar la misèria, els règims corruptes i les guerres sense fi que destrossen el món, és on la UE hauria d'incidir més decididament si de veritat vol regular un fenomen que altrament no pararà de créixer i de fundar cementeris als peus de les nostres fortaleses tan fràgils.

Amb molta sort i esforç i en entorns on, lluny de la xenofòbia i les legislacions restrictives, lluny d'unes pors i una burocràcia que esquiven sempre els problemes i imposen falses solucions que no fan més que agreujar-los, també es pot mantenir la flama de la solidaritat humana. Lluny dels despatxos i els parlaments, la gent que conviu a peu de carrer amb els immigrants vinguts d'ací i allà, i lluita contra l'aculturització i el desarrelament que força el cicle actual del capitalisme més salvatge, pot obrir horitzons i alternatives a la misèria. L'impuls de l'autogestió per als problemes concrets de cada dia busca solucions humanes, recús els vincles de la solidaritat i posa en pràctica la idea que cal actuar en termes d'immediatesa i proximitat sempre amb una mirada global. Recuperar el vell model de l'internacionalisme. I que l'exemple espente els de dalt a llaurar els camps d'una legalitat que no perda mai el nord dels drets humans.

Tals són alguns dels missatges que planteja l'última pel·lícula de Ken Loach The Old Oak, El Vell Roure, un poema èpic extraordinari en temps de desolació en què els venedors de fum xenòfob tenen tot el vent a favor i davant els quals no podem sinó alçar la fortalesa de la solidaritat, la per definició més sòlida, la més humana. No deixeu de veure-la. I que passeu un bon nadal.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 22 de desembre de 2023.]

 

 

D'alguna fam neix la llum

Veronika Paulics i Joan Navarro, Líquens. Epíleg de Ricard Martínez Pinyol. Edicions del Buc núm. 28. La Pobla de Farnals, 2023.

· · ·

Les correspondències i diàlegs artístics són des de fa molta anys part consubstancial del treball poètic de Joan Navarro (Oliva, 1951). I s'han presentat fins ara principalment de tres formes: a través de la revista digital d'art i literatura sèrieAlfa que l'autor manté d'ençà de 1999 i que ja ha donat a llum 99 números amb excel·lents mostres de poesia contemporània d'arreu del món en la llengua original i en les traduccions multilingües que se'n fan; en la tasca de traductor (tota traducció és al capdavall una correspondència) per la qual ha vessat al català novel·les de Pasolini, l'obra poètica d'Orides Fontela, Ossos de sípia (amb Octavi Monsonís) d'Eugenio Montale i poetes brasileres com Elisa Andrade i, precisament, la poeta que ara ens ocupa, Veronika Paulics, entre d'altres; hi ha també els llibres fets conjuntament amb el pintor Pere Salinas (Barcelona, 1957-Vilanova del Vallès, 2023), una extraordinària correspondència entre imatges pictòriques i poemes, Atlas (2008), Grafies·Incisions (2010), O: Llibre d'hores (2014) i Llum cinabri / Calma tectònica (2015), amb la incorporació aquest darrer de la poeta argentina Lila Zemborain.

La poeta brasilera Veronika Paulics, l'altra veu d'aquest molt suggestiu Líquens, và nàixer a Saõ Paulo en 1967 i viu des de fa uns anys a Barcelona. A més d'haver traduït al portuguès entre d'altres Magrana/Romã de Joan Navarro, és autora dels poemaris Cães da memória (2002), a pé/a peu (2018) i Casa de mim (2019) i dels blogs ando a pé i vem e devora (col·lectiu).

Líquens, el treball que avui ressenyem, aplega 31 composicions dobles i enfrontades (tantes com el nombre màxim de dies d'un mes) o 62 poemes datats entre el 6 de setembre de 2019 i l'11 de gener de 2022 que es presenten en forma de poemes en prosa. Per bé que no van signats, algunes constants ens permeten distingir-ne nítidament l'autoria, les composicions de Veronika Paulics en les pàgines parelles, sempre en minúscula, datades a Barcelona amb el dia, el nom del mes i l'any, les de Joan Navarro a les imparelles, amb la data en xifres i una cita breu al final de cada poema. El títol mateix d'aquest magnífic poemari, el primer en què assistim a la correspondència purament textual entre dos poetes (en els llibres ja citats de Joan Navarro hi havia sempre presents les imatges de Pere Salinas), remet a la idea de col·laboració simbiòtica. De fet, fou l'estudi dels líquens el que provocà l'aparició del terme symbiotismus, encunyat en 1877 per Albert Bernhard Frank, per explicar "aquest organisme de natura doble, producte de la simbiosi entre un fong i una alga o una cianofícia, que presenta una morfologia i una fisiologia pròpies, sovint ben adaptat a ambients poc favorable per a les plantes vasculars". Dos éssers vius, doncs, treballen conjuntament i solidària i el procés de relació entre ells dona llum a una cosa nova que els encabeix i alhora els transcendeix, dues veus que harmonitzen, acoblant-lo, el seu cant, ecos de preguntes i respostes que s'entrecreuen i superposen, que atenyen el zenit del mateix silenci, la infinitud de paisatges de les paraules que s'atrauen i es repel·leixen, que naixen i s'extingeixen, una creació que només pot ser un acte d'amor, els fruits d'una passió, els viatges inspirats de la correspondència en múltiples sentits, endins i enfora, arrere i avant. La vida viscuda en carn pròpia i la vida en els altres. La vida transformant-se al ritme de les paraules. En la subtil interacció, en la tramesa mensual de cartes que incendien cada matí i obrin la fam on neix la llum, la veu que es regala a l'altre torna com un eco augmentada i corregida, plena de nous matisos, material verbal on tot s'aprofita, nivell de la recreació més alta, subtil ecologia poètica. Els pigments amb què els poetes pinten el món s'hi mesclen i il·luminen noves formes i colors. La veu, misteriosament, és la mateixa i és distinta a cada caiguda de fulla: és la saviesa del diàleg que s'allunya de les trampes i estratègies dels discursos del poder, que és només poesia que afirma el seu cant, que reinventa la vida, que reinterpreta els arcans de la memòria. Es gira més cap al passat en el cas de Veronika, es concreta més en passatges de records, en referents que s'identifiquen de respirar uns mots només (un incendi, el sacrifici d'un animal, moments de la infància, l'amarguesa de l'exili, la fosca de l'extermini, la quietud de les mans amoroses…), ordena més narrativament les seqüències, ompli l'aire dels verbs que mouen accions, poleix més el vers en què desemboca una mena d'història que és el riu de la vida. L'escriptura de Joan és més substantiva i entretallada –sintagmàtica n'hem dit en altres ocasions–, s'encadena en jocs infinits d'analogies i subtils correspondències internes, s'abstrau en el que es pot dir però a penes pensar ("Vèrtebra de l'impuls. Òxid d'òrbites"), cartografia el terreny inexpugnable de la poesia, creix al ritme d'una respiració, de la sístole i la diàstole amb què es diu el món, els processos invisibles de la natura, el silenci insondable de tot el que es viu, la fenomenologia del dir, escriptura fractal amb què la consciència es fa univers i sentit.

Si la veu de cada u no produís eco i efecte en l'altre, si no modifiqués el seu propi transcurs, no estaríem parlant de diàleg o correspondència poètica sinó de simple intercanvi de sords, tan freqüent en la vida quotidiana. Les dues veus ací s'entrellacen i transformen en el decurs creatiu de manera perceptible. S'impregna Joan de la potència de l'evocació del passat amb què Veronika feia les primeres passes per incorporar al seu torn, a través dels apòstrofes tan peculiars de la seua obra, el germà i el pare absents, la casa familiar, el paisatge de la infància, certes nits d'estiu. Va lliurant-se Veronika de mica en mica a l'èxtasi del dir, a la pura abstracció, al vol de la imaginació que s'endinsa en els fenòmens naturals, en la contemplació meravellada del món. Els ecos que ressonen a un costat i altre dels poemes-miralls van pautant la simfonia d'una altíssima densitat poètica. Multiplicació dels camins que es recorren en tots els sentits, tot de finestres obertes a l'infinit.

[Publicat a Saó núm. 496, novembre de 2023.]

 

[De dreta a esquerra Veronika Paulics, Joan Navarro i l'autor d'aquestes línies en la presentació de Líquens a Oliva el 5 d'octubre de 2023.]

Picar pedra

Pertany a la primera onada d'ensenyants que el gener de 1983 vam arribar als centres escolars per impartir valencià de manera generalitzada d'acord amb la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià aprovada un mes abans, l'1 de desembre. Ens hi havien precedit un grapat de professors del Pla Experimental que el Conseller d'Educació Josep Lluís Barceló havia posar en marxa en 1978. Vist amb perspectiva, aquell fou el primer pas imprescindible per a la progressiva incorporació de la llengua del país en l'àmbit educatiu. Perquè amb poc més que la pròpia joventut, les ganes de treballar i la confiança en les possibilitats que aquest país tenia d'avançar malgrat totes les forces, immenses, que li eren adverses, de seguida vam ser conscients que la nostra tasca no podia reduir-se al treball de cada u a dins l'aula. La presència dels professors de valencià a l'institut fou tal vegada, durant almenys un parell de dècades, un dels principals motors de renovació pedagògica i normalització lingüística en l'àmbit escolar. Com se sol dir, tot estava per fer i tot era possible. Tot estava per fer, vèncer a poc a poc les reticències dels companys, les famílies i els alumnes, i guanyar-se'ls per a la causa, combatre l'ocultament, les actituds diglòssiques i les diverses manifestacions de l'autoodi que tenallaven la societat valenciana. Vam comprendre que la majoria de disposicions legals i requisits burocràtics a favor del valencià eren sovint paper mullat, que les excepcions i la lletra petita, la inèrcia i l'infatigable procés de substitució lingüística que dona corda al discurs social hegemònic exigia de nosaltres un treball extra en la tasca docent. Vam comprendre que ens tocava picar pedra perquè els papers fossen redactats en valencià, convocatòries, actes, cartells, butlletins, per fer efectiva a les reunions la presència de l'idioma propi, per dignificar i actualitzar una herència secular injustament silenciada. Si no teníem prou a demostrar fins a l'extenuació la unitat de la llengua a dins i fora de les classes, en anys on la reacció espanyolista era molt forta, als centres ens tocava practicar l'acció directa per la normalització lingüística i cultural perquè sabíem que sense un context sòlid la docència estava condemnada al fracàs. ¿Per a què aprendre una llengua que molts dels alumnes, en la majoria de les zones més poblades del país, no sentien com a pròpia, ridículament absent en tot d'àmbits de la vida social? Contra la desídia d'uns polítics mandrosos (en l'etapa del PSPV) que no s'acabaven de creure les lleis per ells impulsades, professionals de la viu-viu, o la guerra indissimulada amb què els governs del PP ens assetjaven tothora, calia fer almenys dels centres escolars un espai d'avançada del que podria ser el País Valencià del demà, més culte, més lliure i feliç. Calia picar pedra, no abaixar mai la guàrdia, carregar una vegada i una altra la responsabilitat i el compromís amb la gent i el país costera amunt per molt que a dalt de tot ens hi esperés el fatxenda de torn que d'una empenta ho faria rodar tot de nou costera avall. I a empentes i rodolons vam guanyar força i prestigi en aquelles reserves índies que foren les línies en valencià, vergonyosament desmuntades pels qui havien de tenir una carta guanyadora amb què substituir-les i cimentar i estendre efectivament el valencià com a vehicle normal de l'ensenyament. I ara hem tornat a fer tard.

Perquè mentrestant els fatxendes s'han convertit en multitud i són poderosos. S'han fet forts al capdamunt dels carrers més costeruts i principals. Això potser ha inoculat la por en una part del cos docent, que fa anys que té cara de funcionari discret i prunes agres, capbaix, abassegat pel pessimisme i la rutina d'exigències burocràtiques inútils amb què el GG (el Gran Germà) me'l té tot el dia ocupat. I si no volies caldo, ací tens els informes periòdics que avaluen el nivell de preparació de l'alumnat repartint canya. Per tot plegat el professorat hauria de recuperar la moral i tornar a picar pedra, que és una magnífica gimnàstica per al cos i l'esperit, ja que dels fatxendes de les costeres només podem esperar disgustos.

A l'escola i a l'institut de Benimaclet, en altres temps una mena de bucs insígnies de l'ensenyament en valencià i la qualitat educativa, em diuen que costa déu i ajuda que t'envien les circulars dels fills en l'idioma propi. És molt més que un detall, un símptoma. Conec bé els dos centres on ara estudien els meus nets perquè vaig treballar al segon vint-i-set anys, vuit dels quals en càrrecs directius. Hi ha els fatxendes de dalt, és clar, i la desídia, i la por, i la manca d'espenta d'un cos burocratitzat i poc valorat, i un poder en peu de guerra contra la cultura i la llengua. Precisament per això no deixem de picar pedra i de continuar pujant costera amunt, afermant el que tenim encara, fent passes decidides endavant. Hi ha moltes coses que només depenen de nosaltres, enviar una circular en valencià, defensar la presència de l'idioma, activar la vida cultural dels centres, negar-se a l'entronització de la burrera, no abaixar el cap, practicar l'autoestima de la solidaritat entre el professorat, els alumnes, les famílies i l'entorn social. Sempre picant pedra.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 15 de desembre de 2023.]

 

 

L'espill sonor de Coïmbra

Tot viatge acomplert és com acudir a una cita que teníem fixada des de feia més o menys temps. Hi ha llocs llegits, imaginats o vistos en diverses perspectives que, sense encara conèixer-los en realitat, ja formen part de la memòria personal que acumulem sota la fullaraca del temps, eixe humus silenciós que nodreix i dona vida a la pròpia disponibilitat per entendre i acceptar una mica més bé l'experiència. El descongut o a penes entrevist pot contenir a voltes tant de valor com el que ens és més proper o quotidià i que per això sovint ens passa desapercebut. Arribar a un qualsevol indret, viatjar-hi, és en bona mesura apamar la distància que separa la idea que ens n'havíem fet i el soroll concret que fan els propis passos per carrers i racons nous, el tacte i l'olor, les sensacions que ara ens provoquen. Viatjar a certs llocs és ajustar a una mida més real les imatges i records que ens n'havíem construït en el passat, com quan mirem per uns prismàtics i fem girar la lent fins a aconseguir la visió més nítida. Sense aquesta obertura al descobriment, sense la disponibilitat necessària, és inútil tot viatge. El que creiem saber no pot convertir-se mai en prejudici que ens vele l'experiència del que ve. Els prismàtics s'han d'ajustar sempre a la realitat d'una nova visió. Aquesta és l'actitud que distingeix el viatger de la immensa majoria dels turistes fabricats en sèrie.

Coïmbra habitava l'imaginari dels viatgers des de feia molt de temps, potser d'ençà que van escoltar alguns dels fados que els entesos assenyalaven com a propis de la ciutat del Mondego i que constituïen un estil diferenciat dels més populars d'Alfama, l'epicentre lisboeta de la cançó portuguesa. Hi havia també la universitat, és clar, la tercera més antiga d'Europa, diuen, i la seua espectacular (i momificada) biblioteca. Però, per raons estrictament personals, els atreia sobretot el fet que la ciutat vella, que coronen d'una manera més que simbòlica les instal·lacions universitàries, ocupés un turó de costeruts accessos i que, flanquejada pel més portuguès dels rius, que naix a la Serra da Estrela i que després de 234 quilòmetres desemboca a Figueira da Foz, hagués estès bonics ponts per créixer cap al sud. Costeres i ponts solen ser garantia, si més no, de bones vistes, de la contemplació de cims i abismes (com han volgut Pep Laguarda i Vicent Penya, i abans que ells el mateix William Blake). Si et perds per ruas, bêcos, largos i travessas de la laberíntica trama urbana, que és el que has de fer per reparar en el detall infinit, sempre podràs ascendir a les altures de la saviesa secular per obrir l'ull al paisatge boscós o a l'ampla cinta d'aigua mansa que se'n va cap a l'Atlàntic. Instal·lats a la Baixa, a un pas de tot el que el turisme de masses encara no ha malmès, la porta de l'Almedina, la Sé Velha, preciosa i austera catedral-fortalesa, la no menys imponent Sé Nova, i conciliant el saber antic amb la utopia il·lustrada de l'extraordinari Jardí Botànic de Coïmbra, els viatgers han compartit una mica de la vida que anima el comerç tradicional, petit i familiar, entranyable i tronat, dels seus carrers. En pocs dies s'han familiaritzat també amb el paisatge humà de la ciutat, que de vegades només era una remor de passes, d'ombres que s'esllanguien a contramur o prenien la forma més precisa d'amables botiguers d'ultramarins o cambrers educats i destres que, guanyada amb ells una passatgera confiança, no s'estaven de denunciar amb elegància la matança de palestins i la doble vara de mesurar víctimes i botxins d'aquesta guerra infame com totes i despietada com poques. Les vies acabades de descobrir –Rua da Sofia, Praça 8 de Maio, Praça do Comércio, Largo do Portagem, Rua Ferreira Borges, Escadas de São Tiago, Simão de Évora– prompte es converteixen en escenaris de memòria sota el fred i l'abundant pluja i també del regal d'algun dia assolellat. I les trobades amb el fado al bonic teatret Fado ao Centro o al Cafè Restaurant Santa Cruz, local d'una moderada i entranyable coentor (en l'accepció valenciana intraduïble que apliquem al cas). I els grups d'estudiants que continuen la tradició de les serenates en ple carrer, abillats amb les seues capes negres, honestament immunes també ells als cants de sirena d'una modernor de façana i dring fals, armats de tambor, guitarra portuguesa i clàssica, pandereta, flauta i a vegades acordió i banderes amb els colors de les seues facultats que posen vibració i alegria a una saudade que puja des del riu i s'envola cap a altures indomables. A un establiment de Bertrand, la cadena de llibreries més antiga i de més èxit del país, els viatgers compren Portugal, un llibre que Miguel Torga va publicar en 1950 i que conté algunes de les claus per acostar-se a una realitat que sempre fuig de les mans, el misteri que els viatgers hauran de recórrer en tots els sentits possibles d'una ciutat tan amanyosa com inabastable. Coïmbra: "Bem talhada, vistosa, favoravelmente colocada entre Lisboa e o Porto, a primeira, marítima, a segunda, telúrica, uma a puxar para fora e outra para dentro, ela representa uma neutralidade vigilante, fazendo a osmose do espírito que parte com o corpo que fica. Do espirito que vai, ou deve ir, a todas as aventuras do mundo, e do corpo que tem raízes imutáveis no chão nativo". I així els viatgers es sumen als admiradors de l'escriptor portuguès que visqué, escriví i morí en aquesta ciutat i que més que ningú ens feu a mans en els seus dietaris l'enyorat amic Josep Igual. És exactament això que diu Torga i que anima els perseguidors de qualssevol viatges –místiques de les dualitats a banda–, l'osmosi de l'esperit que parteix amb el cos que hi resta, l'esperit que va a totes les aventures del món i el cos que té arrels immutables en el sòl nadiu. L'espill sonor de Coïmbra.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 8 de desembre de 2023.]

 

 

Còria, Ferlosio i un record per a Joan B. Culla

Els viatgers han programat el seu viatge a Coïmbra, en cotxe, en dos trams, amb una parada a Còria per fer-hi nit i endinsar-se l'endemà en terres portugueses. De la ciutat extremenya i episcopal ho ignoraven tot, inclòs el personatge que inspirà el famós quadre de Velázquez, el bufó Calabacillas, més comunament anomenat, diuen que erròniament, el Bobo de Coria. El paisatge castellà que han de travessar, com tots els paisatges massa carregats de tinta i bombo, de mística i literatura, els inspira en principi una certa desconfiança, en part perquè tenen ben presents en la memòria altres travessies de l'altiplà. Especialment dues: una de més remota i trista per incorporar-se a la destinació militar de Badajoz que li va tocar a ell en (mala) sort, una altra en plena canícula tots dos de pas cap a Lisboa. Però a mesura que el cotxe avança, i dissipats els tòpics que velen la mirada per la força de la bellesa, els viatgers es troben un quadre grandiós de cels de núvols baixos que els regalen de tant en tant un plugim molt suau, com una carícia al parabrises. Venen de la sequera persistent del seu país i agraeixen l'aire fresquet de la tardor ja ben avançada de La Manxa, aquests turons suaus que s'ondulen i s'estenen fins a llunyaníssims horitzons, les carreteres magnífiques i quasi desertes, oliverars i vinyes, pinedes i alzinars interminables. Acompanyen la marxa els vols de mil ocells rapinyaires que per la seua desventura no saben anomenar. Amb la Serra de Gredos lluny al nord amb els cims coberts de núvols, els viatgers travessen ja en terres extremenyes el Montfragüe, una alegria de carrasques on el verd fosc dels arbres troba un contrapunt preciós en el dels prats, clar i vibrant, clapejat de tant en tant pels grocs de rares flors tardorals. Tanta bellesa! Que els perdone Extremoduro, que de seguida els acudeix al cap: "Desde que tú no me quieres / Yo todos los días me muero / Y alimento con mi carne / En Monfragüe buitres negros". Més enllà de les emocions encontrades que la música d'aquest grup els provoca, convenen a reconèixer que Extremoduro va contribuir com pocs a esparpellar el personal i trencar la idea excloent d'una terra de sants innocents sumbisos a l'amo, viver únic d'heroics conquistadors empesos per una fam ancestral o d'emigrants més prosaics en busca del jornal per a una vida més digna, la misèria filmada de Las Hurdes com una maledicció impertorbable.

S'assabenten per Catalunya Ràdio (un altre contrapunt incitant de la travessia) de la mort de l'historiador i admirat columnista Joan B. Culla als 71 anys, que els últims anys els ha fet molts regals preciosos en forma de determinació crítica, claredat d'arguments, ponderació i saviesa des del seu racó setmanal de l'ara.cat. Les coses i persones que per una raó o altra s'estimen, quan se'n van, deixen un buit que és alhora una presència. Els viatgers fan promesa de continuar seguint-ne el rastre que s'escampa per un gruix important d'estudis historiogràfics i per llibres més decididament assagístics i literaris.

Pels estrets carrers del casc antic de Còria, ben assortit d'edificis nobles i places d'austera i bella arquitectura, arriben a l'hotel, que es troba a tocar de la imponent catedral i que degué albergar alguna mena de convent o palau en altre temps. Un rètol al carrer indica la proximitat d'una Cárcel Eclesiástica que els transporta a passades inquisicions. L'enormitat dels habitatges ací com a Castella, que als viatgers els sembla desproporcionada, parla d'antigues glòries que en contrast amb el despoblament endèmic del país ressonen encara més buides. Les passes els duen sense esforç a la biblioteca pública, petita per excepció i molt ben endreçada, que porta el nom de Rafael Sánchez Ferlosio. L'autor de Non olet o Vendrán tiempos peores y nos harán más malos, entre un munt d'imprescindibles llibres, va nàixer a Roma però va heretar del pare el palau dels Ducs d'Alba i moltes hectàrees de terra. És a Còria, segons el fullet que els han donat a la biblioteca, on l'heterodox, malhumorat i genial escriptor va escriure bona part de la seua obra. Amb la seua imatge despentinada i resseguint l'eco de les petjades i les ombres de Ferlosio per les cantonades els viatgers se'n tornen a l'hotel a descansar de quilòmetres i acarar el sandemà portuguès amb l'horitzó de les anunciades pluges i les verdors atlàntiques de Portugal.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 1 de desembre de 2023.]

 

La part del que es perd

Josep Maria Sala-Valldaura, Refer el no-res. Biblioteca de la Suda núm. 251, Pagès editors, Lleida, 2022.

· · ·

Es pot reconstruir el que no existeix? Pot refer-se el no-res? Només en poesia tenen sentit, un sentit positiu, aquestes paradoxes, perquè la poesia viu en i per elles, és lloc on el significat perd les seues arestes i una nova realitat creada per la paraula altera els plans lògics de l'experiència. ¿No escrivim sempre partint de zero, recreant allò que el temps ha dissipat, reinventant les ombres que fan les flames de "les velles alimares dels desigs ja perduts"? ¿No ens acosta l'escriptura a l'experiència d'estranyament que és transitar per les coordenades canviants, il·lusòries, de l'espai-temps, als miratges que amb prou feines la paraula aconseguirà de retenir? Refer el no-res és "Pensar en blanc sobre el blanc / i escriure a la neu, / amb guixos humits, / un mot fet de floc, de ros o de pluja", és traçar "la memòria de l'oblit", "tinta negra / que repassa el blanc de l'oblit". La proposició infinitament assertiva de Sala-Valldaura ja respon la pregunta inicial amb cada mot i cada poema i encara permet desplegar una altra pregunta: es pot escriure si no és del no-res?

Josep Maria Sala-Valldaura (Gironella, 1947) torna a sorprendre'ns amb un poemari magistral, no perquè no hagués donat sobrades mostres de rigor, passió i saviesa al llarg de la vintena de poemaris precedents, sinó perquè no és gens fàcil (malgrat els beneficis o llasts que proporciona el domini de l'ofici) mantenir ni superar el llistó d'una qualitat poètica ben forjada en el temps. Perquè és el temps, el que ell s'emporta amb runes, restes i vestigis, el nucli temàtic central, el sol al voltant del qual, desplaçant-se en variacions i combinacions, formes, ecos i jocs de miralls, giravolta tot el sistema poètic. El que s'emporta i el que, en el corrent imparable, "resta a la mà": "una part del que es perd". Front a l'oblit del temps, o més aviat fos amb ell, l'esforç de la memòria, la tenacitat de l'escriptura. Suma final de la poesia, feta de restes, de les ombres escàpoles del temps, la paraula que sobreviu en el trànsit; victòria d'una derrota, castell de runes que s'alça des de les arenes movedisses del temps. I llavors el tast perdurable, l'emoció compartida, la tremolor on conviuen les paradoxes sense estridències: la reconstrucció fructífera del no-res ens reconcilia amb el destí i ens procura una certa harmonia, dona sentit al que es perd irremissiblement i també al que hi resta. Al capdavall, fora una estúpida ingratitud no reconèixer que "tot hivern amaga un lluc de primavera", no besllumar "l'instant / del llampec dins la foscor del cel", no assumir la bellesa que nia en l'erosió, en la il·lusió de l'eternitat: "Furguem l'eternitat en el pas indefugible del temps", "No són menys bells els còdols / arrossegats per la mar / que els antics penyals on bramava". Si la poesia és capaç de donar expressió a les derrotes més implacables, també sap arribar a la plena acceptació de la condició humana i a la caducitat de tota forma de vida. Per això el poeta recomana "Ésser modest com la cendra, / que fou fusta / i ha après de volar i aturar-se".

Dividit en tres parts íntimament lligades pel tema que despunta des del títol i per la vinculació semàntica dels noms de les seccions (Runes, Restes i Vestigis), la construcció del poemari respon a una voluntat d'ordre i simetria, amb dos poemes inicials i dos de finals que emmarquen les parts, de quinze poemes cada una. Diríem que refer el no-res és una tasca titànica on tot atzar ha de ser sotmès a l'escrutini de la raó i la voluntat, a la força que suma als impulsos de l'emoció l'equilibri de l'intel·lecte. Com en el precedent Coordenades, la poesia de Sala-Valldaura és una festa de la forma que encabeix i escampa el flux poètic. Els poemes hi transcorren en una tensió emotiva a la qual bé podríem aplicar, tot salvant les degudes distàncies, la combinació gramsciana de "l'optimisme de la voluntat i el pessimisme de la raó", si al remat l'assumpció serena i conseqüent dels estralls del temps no fos pur i dur realisme. És potser aquesta alegria de la forma, on s'apaivaguen per l'alquímia poètica les misèries i contradiccions de la vida, la que dona sempre un sentit positiu a l'aventura de refer el no-res.

Sense ànim de reduir la complexitat d'un treball tan sinuós i ben traçat i alhora tan accessible com el que ens ocupa, intentem, almenys, ajustar algunes claus als panys proposats per Josep Maria Sala-Valldaura ("però no pas la clau d'un pany abandonat"). Runes subratlla un viatge als espais del passat remot, el de la infància, i deixa constància de l'erosió del temps i els enderrocs, morts i "paisatges desolats de la memòria", amb imatges de sabor zen com "les branques es vinclen per manca d'ocells" o udols silenciosos que ressonen al fons de la consciència com en "El gos de l'absència / borda al xamfrà que t'espera". Poemes com "Munt de residus" o "Casa de l'exili", es resolen en forma de cal·ligrama, especialment apreciada pel poeta. Restes furga en les herències rebudes del passat i encara vives, malgrat que "Érem i som i allò que érem no som", es concentra en evocacions més precises ("la remor de les fàbriques", "l'espetec de la llenya / que l'avi carbona"), i reconeix en el propi cos "el tacte tossut d'un esforç ancestral" o la resistència dels records en la fusta i l'argamassa que aguanten bé el pas del temps. Vestigis expressa molt bé la fusió dels records i evocacions del passat amb les reflexions de caràcter més abstracte que ells provoquen. Hi ha espai també, en el polisèmic "Tradicció", per enaltir la memòria col·lectiva, aquesta forma coral de resistència ("Tot i callar la vella derrota dels pobres, / en la tremolor de les mans / els pares expliquen la tortura de l'avi", "Els baguls són plens d'ideals somniats / que la fredor de les golfes no ha pas destenyit"), i d'assumir en la pròpia llengua l'"Eco de tants silencis". I malgrat que en "El joc de bales" (o boles) final el poeta afirma que "La memòria és oblit curull de trampes / i la llengua, una mentida", estem convençuts que Josep Maria Sala-Valldaura un colp més l'encerta de ple amb un poemari fet per resistir en forma i contingut les males passades del temps esquerp i també l'estúpida gasiveria de la tribu.

[Publicat a Saó núm. 495 d'octubre de 2023.]