Joan Valls, 100 anys

De les assignatures pendents que Alcoi i la cultura catalana en general arrosseguen des de fa massa temps és potser la de Joan Valls la més clamorosa, la més peremptòria. Es mire com es mire, que després de quasi vint-i-set anys del seu traspàs no se n'haja editat l'obra poètica (com a condició primera i necessària per donar-la a conèixer en tota la seua extensió i profunditat), no és més que una trista anomalia, un deute inajornable. En alguns aspectes –i el cas de Valls n'és paradigmàtic– no sembla sinó que com a poble no hem estat capaços de passar de la pura fase de la resistència cultural i lingüística, del testimonialisme, de les voluntats minoritàries i altruistes que es van cremant a velocitat supersònica. Molt hauríem de parlar sobre el paper que les institucions democràtiques, començant per l'Ajuntament d'Alcoi, han jugat en aquesta comèdia, i sobre l'acomodatícia banalitat amb què la nostra societat ha anat acceptant com a inevitable perdre un llençol de llengua, cultura i dignitat en cada bugada. Però som ací, com deia un altre poeta, Miquel Martí i Pol, mentre «tot està per fer i tot és possible». I això ens acosta a la cara amable, positiva de les mancances si som capaços de transformar-les en repte il·lusionant, en força col·lectiva, en responsabilitat cívica inajornable. Perquè un autor clau en la recuperació literària del català en els anys d'assot de la postguerra (publicà La cançó de Mariola, la seua opera prima, en 1947) i un dels autors més rellevants de la poesia catalana de tots els temps no pot esllanguir-se en l'oblit, no pot restar ocult i ocultat per a les noves promocions de lectors. Singularment per a Alcoi Valls constituiria aquella xamba genètica a què alguns atribueixen la vida i obra d'un altre Joan, Fuster, a nivell valencià. Amb ell, i gràcies al seu treball titànic i sovint solitari, Alcoi entra de sobte en la modernitat literària i s'agafa a la cua d'estel de la voluntat de normalització lingüística i de consciència de país i de poble que marquen els temps d'ara. Sense ell, quasi rara avis de la seua generació d'escriptors alcoians, sense la seua presència llibre rere llibre (la majoria autoeditats), sense la seua veu enlairant-se humil i poderosa alhora, suau i insubornable, exigent i sincera des del carrer del Carme, seria senzillament impossible comprendre els qui hem vingut darrere: Ovidi Montllor o Isabel-Clara Simó, Jordi Botella o Francesc Bernàcer, Josep Sou o Hugo Mas, Silvestre Vilaplana o Francesc Gisbert, Francesc Moisés o Ximo Llorens, Joan Jordà o Francesc Pou, Mercè Climent o Vicent Valls, Pep Jordà o Jordi Gil, Jordi Segura o Robert Llopis. Tan lluny de l'arqueologia com del peladillisme, de la gestualitat supèrflua de l'alcoiania com de les ximples maniobres de l'autobombo, Alcoi ha d'encapçalar amb fermesa la recuperació i actualització del seu clàssic per excel·lència. El nostre temps demana a crits la veritat que contenen els seus poemes, les respostes a tantes preguntes que ens hem de plantejar encara i, sobretot, les qüestions obertes i perennes que tracen les línies de l'aventura humana. A les envistes del 2017, centenari del naixement del poeta, girar la cara a aquest gran projecte cívic fóra més que una estupidesa, un suïcidi amb el verí de la desmemòria. Una vegada més, a la Plaça del Fossar, li retrem homenatge entre poemes i cançons aquest diumenge solar del 1^r de maig. Serà el tret d'arrancada popular de l'Any Valls. A partir d'ara ja comptarem amb tres dígits el nostre tresor enorme, el propòsit clar de continuïtat i de futur presidit per una obra imperible. Anem per feina.

[Publicat també el dissabte 30 d'abril de 2016 a Tipografia La Moderna.]

 

[Joan Valls, a l'esquerra, amb el metge Manuel Rodríguez Martínez, mon pare, en una imatge dels anys 60s treballada per Tomàs Tàpia.] 

  

El Quixot i Sant Jordi

Segons sembla el president espanyol en funcions Rajoy va regalar a Puigdemont, en la recent entrevista que tots dos van tenir a la Moncloa, un facsímil de la segona part d'El Quixot. El quart centenari de la mort de Cervantes i la proximitat de Sant Jordi, convertit en Dia Mundial del Llibre gràcies a l'empenta catalana però també al traspàs, amb vint-i-quatre hores de diferència, de l'escriptor castellà i de Shakespeare, deu haver inspirat sens dubte l'elecció d'obsequi tan pertinent. Facsímil a banda, però, podem llegir el resultat de la conversa com la crònica d'un fracàs anunciat. Estava cantat que les propostes que Puigdemont portava sota el braç xocarien amb la tossudesa d'un Rajoy enrocat davant l'escac permanent a què és sotmesa la seua provisionalitat agònica. Ni que només siga a benefici d'inventari i de la dramatúrgia mínima que exigeix l'activitat política, donem per bona la recuperació d'una certa compostura. Mirem-nos, doncs, el regal. És sabut que la segona part de la genial novel·la transcorre en terres catalanes i a Barcelona, l'única ciutat que visita el cavaller de la Manxa en tota la seua aventura. És ací on Don Quixot veu la mar per primera vegada i on, curiosament i després de l'amarga derrota que li infligeix el batxiller Sansón Carrasco sota la falsa identitat del Cavaller de la Blanca Lluna, recupera el seny. Si a la primera part les fantàstiques bogeries de Don Quixot entropessen tothora amb el trellat de Sancho, que intenta fer-li veure la prosa eixuta de la realitat, a la segona és el seny recobrat pel protagonista el que ha de dissipar les mentides piadoses que els altres personatges li plantegen. Descartada la possibilitat que Rajoy haja reparat en aquestes subtileses de la novel·la i, encara més, que haja trobat de sobte el raonable camí del diàleg amb l'acceptació d'un referèndum vinculant per a Catalunya, el seu regal, fet per impressionar amb la pàtina sagrada i intemporal que recobreix la novel·la de Cervantes, conté les imprevistes qualitats de la pólvora mullada. Puigdemont, com a representant electe de Catalunya, podria ser el seny desencantat assetjat per tota mena de falses il·lusions d'una Espanya en situació de fallida.

L'heroi cervantià i Sant Jordi comparteixen cavall (que per això són cavallers), llança i escut, i tots dos lluiten (el segon amb l'ajuda inestimable de la mà divina) contra els entuertos i les múltiples formes del mal, gegants, bruixots o dracs. L'anhel de justícia, la generositat esforçada, l'altruisme enamorat de princeses (o de vulgars taverneres, tant se val), l'ajuda al desvalgut, són els ideals que flamegen en els seus estendards. A Barcelona ho viuran entre roses i llibres, Alcoi es vestirà amb les millors gales i l'amabilitat i el bon humor es vessaran a raig. A València hi haurà milers de manifestants i un concert multitudinari a la Plaça de Bous, fill a mitges de la perseverància i d'una certa inèrcia que celebra la diada amb la seua litúrgia previsible, lluny encara d'aconseguir la plena forma. Perquè res no hi ha guanyat encara, i l'aparició victoriosa de Sant Jordi dalt del castell alcoià no serà més que el repetit assaig general per a alguna cosa que està per venir. Celebrem-ho en bona hora, sense falsos llorers ni excés de boato. La boja rauxa i el seny de Don Quixot, en el seu debat permanent, i la màgia de Sant Jordi alçant-se sobre el fang de les misèries. Tots dos són cavallers dels somnis amb què l'aventura humana persegueix i de tant en tant guanya la terra ferma de realitats més amables. Bona diada.

[Publicat el dissabte 23 d'abril de 2016 a Tipografia La Moderna.]

 

Zombies

Ho confesse: em vaig esgolar pel túnel del temps, que és el que tard o d'hora acaba passant-li a totdéu. Quan vaig recuperar-me del bac la Ciutat encara era allà, com els passa als que es desperten i comproven que un dinosaure vegetarià (altrament se'ls hauria cruspit feia temps) havia estat vetlant el seu son immemorial només per desafiar les imprevisibles lleis de l'evolució, amb uns ulls com unes targonges i tan sorprès com ells davant aquell miratge. Tot en aparença continuava igual, res no indicava que ja em trobava caminant sense una destinació concreta en ple territori futur. Alertat pel que havia vist en tantes pel·lícules de ciència-ficció, sabia que l'aparent normalitat era la clàssica trampa que amaga la invasió massiva d'éssers extraterrestres. Sí, era evident, aquells vianants externament idèntics als antics humans que travessaven un carrer, s'aturaven davant el semàfor en roig, feien runing (havia escoltat que ara se'n deia així), prenien cerveses en les terrasses dels bars gaudint del sol primaveral o conduïen els seus vehicles, eren invasors d'una remota galàxia i aprofitarien el mínim descuit per llançar-se'm al damunt i abduir-me. Bé devien haver sobreviscut, em deia en la meua commoció, persones de carn i os, mortals dels de tota la vida, però on s'amagaven i quants en devien ser eren qüestions de moment inabordables. Allà per on passava i arreu on mirava era ple d'individus de la raça dominant que havien pres la forma d'homes i dones de mitjana edat, xiques solitàries, turistes que consultaven plànols, xiquets a l'eixida de l'escola, policies patrullant els carrers. No, no era que no poguessen doblegar el dit menovell, ni que els sorprenguesses de sobte engolint-se una rata amb pèl i tot mentre tornaven per uns segons a la seua forma original de fastigosos rèptils, ni que de la seua mirada absent eixissen raigs làsers, no, la ciència-ficció té els seus límits. Era una cosa més difícil de definir, que surava en l'ambient, imperceptiblement anímica i m'arribava amb la certesa irrevocable de les olors. Passava entre ells (m'esborrone en recordar-ho) com una ombra, ningú no reparava en la meua presència. Tant d'embadaliment, tanta indeferència no podia ser sinó una calculada maniobra de simulació mentre esperaven que, cansat de voltar enmig d'aquell gel de temps detingut, abaixés la guàrdia per liquidar-me. Els vaig anomenar zombies en la meua conversa amb mi mateix (no sé què hauria donat per haver-me trobat llavors amb una criatura humana i poder parlar-hi!) perquè tot i que no hi tenien res a veure, no vaig trobar una paraula més precisa per a aquell fenomen nou. Vaig recórrer el centre de la Ciutat de dalt a baix sense trobar cap rastre dels antics pobladors tot i que intuïa que als suburbis encara hi devien quedar nuclis humans que organitzaven la resistència contra l'invasor. Però encara me'n trobava molt lluny i ja em flaquejaven les cames. La presència dels extraterrestres que caminaven sempre mirant el seu mòbil augmentava amb la proximitat de les hores punta (això tampoc no semblava haver canviat). Aliens als perills del trànsit rodat, als encisos i curiositats que abans semblaven sempre renovar-se, als canvis subtils d'oratge, a les mirades d'altres ulls que sabies que eren ulls perquè et miraven, al món més o menys tangible i als vols de l'ensonyament, a les punxades de la gana i el desig, els zombies del mòbil, ubicus i esmunyedissos, muts en la seua campana de vidre, víctimes d'un somriure orat, passejaven la seua asèpsia amunt i avall, simulant per fer-me creure que m'havia convertit en una ombra i, aleshores, atrapar-me per endur-se'm al seu univers virtual sense retorn, al seu món de cotó-en-pèl que esquiva les lleis de la biologia. Havia de fugir d'aquell malson. Se'm tancaven els ulls i em pessigava per no quedar-me adormit. Encara busque el forat per tornar a la màquina que em porte al temps. He d'avisar del parany que ens reserva el futur. No puc fallar-los ara.

[Publicat també el dissabte 16 d'abril de 2016 a Tipografia La Moderna.]

 

Dins l'espill clapejat del temps

Antoni Prats, Encara. 6è premi Ciutat de Torrent 2013. Tabarca poesia núm. 5. Sedaví 2013.

· · ·

Al llibre d'Antoni Prats (Sueca, 1946) que avui comentem va seguir el mateix any 2013 l'antologia El llarg solatge, publicada per l'Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta. Es tractava d'una àmplia mostra dels nou llibres editats pel poeta entre l'inicial Epigrammata (1981) i La joia (2010). Paral·lelament al seu treball poètic, Antoni Prats ha desenvolupat una important tasca dins el camp de l'assaig literari, sovint realitzada a recer de la revista L'Aiguadolç, que va dirigir entre 1985 i 2012. Fruit d'aquesta labor crítica són els estudis d'autors com Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Josep Iborra, Jaume Pérez Montaner, Emili Rodríguez-Bernabeu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i, especialment, els dedicats a Salvador Espriu, poeta que ha antologat i sobre el qual ha publicat el volum Salvador Espriu o la fidelitat als orígens. Literatura i Pensament (2013).

Encara, el seu desè poemari, corona de moment una fèrtil, constant i brillant trajectòria literària. Imprès en l'adverbi de temps del seu títol, el llibre és en essència una reflexió sobre el pas del temps i l'instant que fuig, un balanç vital fet des d'una mirada que s'eixampla en l'ara i l'encara de l'escriptura i que recorre el paisatge d'allò viscut, l'íntima victòria, sense aldarulls, d'una persistència. Aquests poemes alcen una veu que cus, per donar-hi sentit, els fils multicolors d'una existència que el poeta exalta, amb els seus clarobscurs, des de l'altura moral de qui se sent agraït i que ha aconseguit finalment estar en paus amb ell mateix. Devem potser a aquesta sobrietat la sensació de veritat poètica que els poemes ens transmeten, pautada per una dicció construïda amb lluminosa i senzilla elegància. La vellesa és, de vegades, el plàcid territori d'una saviesa guanyada a pols, un encara que brilla sense defallences.

Dividit en quatre seccions, conté la primera d'elles deu poemes sense títol que sota la forma de l'autodiàleg ens parlen de la constatació del pas del temps, feta serenament, en el mirall d'«antigues coneixences», de «ciutats que vas compartir», «presents per les absències». Ara (encara) per fi «la dama enquimerada, sempre jove» (la poesia) es presenta amb paraules «més nues», perquè han quedat arrere com un llast els circumloquis, sembla dir-nos. I malgrat que «tot flueix», canvia «i es fa fonedís», el poeta pot agafar-se als «guanys aconseguits» tot reconeixent que «al recer de les paraules, / fins ara la tardor t'ha estat benigna».

La segona part, integrada per catorze poemes, concreta en un hàbil moviment de càmera les perspectives generals de la primera part en primers plans centrats en records del passat i en reflexions que des de la immediatesa del present vénen a insistir en l'assumpció del pas del temps i en el balanç vital. Són sovint imatges de la infantesa, com en «Sant Josep, 14», probablement el carrer de Sueca on l'autor va viure i on encara ressona el tecleteig insomne («i, en passar per davant la reixa / de la casa del sant, s'oïa / alguna màquina d'escriure») d'un Joan Fuster no esmentat però record d'una sonoritat plena de simbolisme que comparteixen no pocs escriptors locals. «Besalú 2011», «Valldemossa 2012» o «Posta de sol a Finisterre» són instantànies de sengles viatges on es reflecteix una vegada més el pas del temps.

Els cinc commovedors poemes de la tercera part tenen com a tema la mort del fill. «Pantocràtor» és la imatge d'un déu que governa «com el millor dels dictadors» i serveix com a preludi a l'expressió del dolor d'aquesta pèrdua, aquesta «gotera» que omple incessantment la safa del record i que de tant en tant s'ha de buidar, una pena per a la qual no hi ha nom. El poeta s'emmiralla en un «Noè embriac», tot i que no té un fill que el puga compadir. En «Tsunami», que clou la secció, el dolor íntim es confon amb l'universal i fortuït de les forces naturals i amb l'«adversitat que arreu tenalla».

Arribem per fi a la quarta secció, de deu poemes, que tenen com a motiu central la celebració de l'amor i en els quals el poeta s'adreça a la seua estimada. Introduït pel conegut vers de Wislawa Szymborska «Demano perdó al vell amor per tenir el nou com a primer», els poemes eixamplen, concretant-se en la plenitud amorosa, la gratitud que des de la «tardor» o a «posta de sol» s'expressa per la vida viscuda i que, a través de poemes magnífics com «Amants» o «A Baucis», desemboquen en la declaració final: «tot plegat ha valgut la pena». Com val la pena resseguir atentament la serena bellesa que Antoni Prats ens regala amb el seu Encara.

[Publicat a Saó núm. 414, abril de 2016.]

 

[L'autor, en primer pla, en un sopar literari el setembre de 2011. Del blog de Francesc Mompó Uendos, Greixets i Maremortes.]

 

Gargots

Quan es parla d'escola (pública) hi ha una tendència malaltissa a emparellar-la amb la idea de fracàs. Només el gremi de l'ensenyament privat escapa, per raons òbvies d'autobombo, a un tal contagi i s'entossudeix a vendre'ns, en la lògica del seu reflex condicionat, el fals contrari de l'èxit, terme tan equívoc i reduccionista com l'altre o més. Confusions tan tendencioses descansen en l'assimilació de la llei universal del mercat, els comptes, el rendiment, el saldo, les pèrdues, els beneficis i tot això a la pràctica docent. Per a massa gent ensenyar i aprendre, créixer i formar-se, crear i compartir, equivalen pam dalt pam baix a fabricar cotxes, vendre naps o alçar edificis. Quantes carabasses hem repartit enguany? Ha valgut la pena la inversió? Quin marge de benefici n'hem obtingut? Com balla la borsa dels valors? Fracàs! Èxit! Però després d'anys i panys d'exercir l'ofici d'ensenyant (mestre, professor o docent de secundària) tinc clar que aquestes fórmules només serveixen per amargar-nos la vida o tranquil·litzar certa mala consciència social. Per sort l'educació és una cosa tan subtil, complexa, essencial i contradictòria com la mateixa vida, potser una de les seues manifestacions més alegres, dinàmiques, apassionades i exigents, i de cap de les maneres no la podem tancar en la presó de conceptes carregats de bombo i buits de substància (com els suara esmentats i d'altres igualment perniciosos).

Encara no fa dos anys un parell d'exalumnes del meu institut, amb d'altres companys universitaris que se'ls van unir en l'aventura, van crear la revista digital Gargots («la revista literària dels joves escriptors del País Valencià», completa l'epígraf). Des de la humil radicalitat de qui apassionadament vol aprendre, dels encara no tocats per les trompetes que ensordeixen tants saberuts, dels ben ensinistrats en les peripècies internàutiques, en aquest temps han dedicat monogràfics a Vicent Andrés Estellés, Mercè Rodoreda, Ovidi Montllor, Ramon Llull, Blai Bonet, Joan Brossa i, encara fresca la tinta de la pantalla, a Franz Kafka. Són joves formats en l'escola pública i que quan va esclatar allò de la primavera valenciana van armar-se d'escuts de cartró i llances de llapisseres per lluitar contra tot allò que emmarquen i emmascaren, en l'atapeït exèrcit de l'estupidesa, parauletes com «fracàs» o «èxit». Hi ha qui, en aquest cantó de la barricada (passeu-me la metàfora) i havent-se rebolcat a pler en el fang dels pregonats fracassos, s'apuntaria a ulls clucs a l'«èxit» d'aquesta iniciativa. L'home llaura, sembra, treballa els camps i generalment cull el fruit del seu esforç. Causes i efectes, en el ric hort de l'ensenyança, en l'hivernacle de la vida, s'entremesclen, es confonen, es dissolen. Les paraules i els gestos del mestre se'ls emporta el vent no se sap cap a quin nord llunyà que baten altres tempestes. El mèrit, en tot cas, consistí a obrir una mica la finestra de l'aula, a protegir les ments de la inhumanitat, a sacsejar sense descans la consciència acomodatícia, a desentumir els muscles per a la llibertat i el compromís. No em parleu d'èxits ni fracassos perquè tot és un preciós gargot, tothora reescrivint-se en la seua perfectibilitat. Llarga vida a aquests nautes revoltats per les paraules, a tots els gargotaires que ja en segueixen estel i estela!

[Publicat també el dissabte 9 d'abril de 2016 a Tipografia la Moderna.]

 

Pasqua florida

Després de la passió i mort del déu fet home, el mite de la ressurrecció recolza en un paisatge que també s'espolsa les teranyines ombriues i fredes de l'hivern i fa brotar les fulles verdes i esclatar el miracle multicolor de la florida. Tradicions, creences i esperances, laiques o religioses, civils o eclesiàstiques, s'arrelen sempre en els cicles de la natura, els vaivens de la lluna i el moviment de les marees per parlar-nos amb veus renovades els idiomes ancestrals de l'home. Els rigors processionals, la morbitud de penitents i fagel·lants, la dolorosa lletjor d'imatges i passos, la melodia seca dels tambors, tot convertit en el gran espectacle de masses dels nostres dies, semblen al nostre país un lapsus d'excés barroc i lacrimogen, un pròleg o excusa inevitable per al que realment ens mou i ens preocupa: la celebració alegre de la vida que ara pren més força. La Pasqua, aquest sacrifici etimològic que per als hebreus significava la immolació per la immunitat del poble i el record de l'alliberament del captiveri egipci, és l'excursió al camp, el berenar en colla, la mona i l'ou que es trenca al front de les persones estimades, és la tarara i el ball i les milotxes que s'enlairen, és les cançons que cantem a cor.
Com la natura que rescata una llum que sembla tan nova, homes i dones es comboien en el noble impuls de traure del més íntim i profund la saba de l'amistat que els configura i vivifica i de compartir-la en rogle, democràticament diríem. Els dies de Pasqua, entre totes les flors amb què s'adorna, esclata de debò en aquesta joia gratuïta de les velles complicitats fraternes amb què podem recuperar el sil·labari mig enterrat del bes i l'abraçada, del cant i la calidesa. No deu haver-hi soledat més aspra com la impossibilitat d'entrar amb els ulls confiats d'un infant en aquesta esfera lluminosa de l'amistat, d'obrir la casa del cor, d'airejar les estances closes de l'hivern, d'aplegar-se entorn del foc més sagrat de la vida, de renovar els vells pactes enmig d'una Pasqua puntualment, fidelment florida.