Moltes flors

Amb els darrers espasmes de l'hivern, ja podem dir que ha arribat la primavera a la ciutat i al seu país. Jovial, noble, innocent i autèntica, com sol ser, l'han batejada a més de valenciana –i ja s'encarregaran els milers d'oronetes que els sobrevolen de confirmar tan esperançador pronòstic. S'ha escampat des del Lluís Vives, cruïlla on conflueix i es centrifuga la dignitat malmesa, la fartera pel vell col·lapse autoritari, el futur negre que anuncia la tisora i una legítima defensa de llibertat i democràcia adulterades. Entre l'Estació del Nord, amb el vaivé incessant de viatgers d'arreu i cap a totes bandes, i l'antiga plaça del País Valencià, escenari on la dreta monopolitza la pirotècnia amb una Rita entossudida a encendre la darrera traca, els estudiants han enlairat l'arma que més acolloneix l'autoritat i contra la qual no poden les garrotades ordenades pel xèrif fatxa i una franquista mal reciclada en una Conselleria de Camps: els seus llibres. Han qualificat d'enemics els xavals de secundària, però no ha estat un lapsus: en la ratlla que separa la justícia de la injustícia s'enfronten els enemics de classe. Esgotats els recursos per a la idiotització i la hipnosi, cada dia queda menys espai per a la col·lectiva somnolència. Mentre els crèduls i els addictes al poder, porra en mà, es pregunten d'on ha vingut i com la primavera, cau el teló dels fastos i sobre l'escenari de la batalla, al costat dels corruptes i el metòdic robatori, ha aparegut la cara d'un poder sense maquillatge i els ullals dels gossos que tornen a mossegar per defensar els privilegis dels seus amos. Els joves no entenen d'el·lipsis ni volen perdre's en els laberints i els càlculs que als majors han fet penar tantes voltes entre la impotència i el vici de la queixa, i per això s'han convertit en blanc avui (com ahir tants altres) de les blaüres, ferides i bonys amb què s'expressa el llenguatge de la barbàrie. Ara toca a tota la ciutadania, i en especial a les esquerres disperses, sumar-se a la revolta democràtica i posar molts cossiols a les finestres. Sembla que la primavera ha vingut per quedar-s'hi una bona estona. Caldrà molta flor per subtituir tant de xoriço com encara ens malgoverna.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 25 de febrer de 2012.

 

La porra

L'hivern d'aquell any fou molt cru, tant com el d'enguany o més. Però la sensació tèrmica de fred extrem no era provocada, com sovint passa, per vents del nord sinó per la indefensió en què ens trobàvem els milers de manifestants que omplíem cada dia amb l'ai al cor els carrers de València, esbatussats d'una banda per la policia i de l'altra per escamots ben organitzats de feixistes. Trenta-set anys després la història es repeteix com una trista lletania. No acaba de morir el cadàver d'un dictador però un gris expresident ha estat indultat cum laudem. La porra del poder ha anat canviant de mans, però és feta d'idèntic material de duralex i cau sempre sobre la mateixa esquena plural que protesta. La seua violència sembla obeir a un automatisme idiscriminat i cec, però són caps ben moblats, amb càlculs metòdics, els qui des de despatxos encatifats n'accionen el comandament a distància perquè es desplomen amb tot el seu pes damunt la ciutadania. Les càrregues de la policia de Paula Sánchez de León sobre alumnes de secundària no són només un abús d'autoritat que conculca la llibertat d'expressió i una infame covardia sinó sobretot un avís per a navegants en temps de maror: qui gose protestar contra l'estat intolerable de coses ja sap el que li espera. No se'n donaran explicacions ni se'n depuraran responsabilitats perquè la impunitat augmenta la sensació tèrmica de fred, molt útil quan la contestació deixa de ser cosa dels quatre gats de sempre. València, en la violència institucional i en l'emparada pel poder, continua sent una excepció a la baixa en les dubitatives democràcies hispàniques. Cansa veure la diputada Mònica Oltra expulsada de l'hemicicle propietat de Cotino, cansa veure les blaüres sobre l'esquena de la dignitat, cansa veure trepitjats impunement els drets d'aquest poble. La transició que començà amb la mort de Franco no va poder tocar port amb l'invent del blaverisme i el narcòtic subministrat pels setze anys de PP. Se'ls està acabant l'anestèsia però tenen porra per a estona. No tenim més remei que continuar armant-nos de raons si volem tombar-los i arribar algun dia a un port més saludable.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 18 de febrer de 2012.

 












[el plural.com]

Poesia en sabatilles

Vicent Penya, Llibre de les enrònies. XXVIII Premi Roís de Corella de Poesia-Ciutat de València. Bromera Poesia núm 93, Alzira 2011. Pròleg de Ramon Guillem.

· · ·

El darrer poemari de Vicent Penya (Rafelbunyol, 1961), el setè en el seu compte particular, significa un gir substancial en la seua manera de fer i entendre la poesia. Sotmesos els versos que integren aquest Llibre de les enrònies a la disciplina de l'alexandrí –rimat a més en la primera i la darrera seccions–, l'autor ha abandonat, almenys de moment, el laconisme líric que caracteritzen anteriors treballs com El joc (2002) o El buit (2006) en favor d'una narrativitat que combina equilibradament la tendresa que desprén la mirada d'un home senzill i els rampells d'ironia i causticitat que contrabalancen una visió del món i del propi món tot impedint que caiguem en l'abisme de la simple anècdota. Si Joan Fuster, per alliberar-se de tota aparença de transcendentalitat, afirmava que el que ell feia, l'assaig, era un gènere en `mànegues de camisa´, deliberadament Vicent Penya es decanta per escriure una poesia `en sabatilles´ (el paral·lelisme, ben entès, l'establim nosaltres), fruit d'unes cabòries (que no altra cosa volen dir les enrònies del títol) personals i quotidianes, des de la consciència o la voluntat d'estar realitzant `la tasca del manobre dels versos´ (del poema “Els versos”, de la secció III). Vistos des d'aquesta perspectiva, els poemes d'aquest Llibre de les enrònies acompleixen un meritori objectiu desinfectant, higiènic, enmig d'un panorama on la retòrica grandiloqüent –al capdavall estrepitosa fallida de la recerca poètica– hi sol ser moneda corrent. La cita de Montaigne, un altre que tocava `de peus a terra´ i que tenia més de `dos dits de trellat´ (del poema “Fortalesa”, de la secció II) o la paràfrasi del pessoanià `el misteri és que no hi ha misteri´ de “Vell malentès” (secció V), hi són, en aquest sentit, ben eloqüents. Però hi ha un altre fil conductor que lliga el treball de Vicent Penya amb la més immediata tradició autòctona, el que l'uneix, de manera indeleble per bé que tàcita, amb el gran poeta alcoià Joan Valls i Jordà (1917-1989). En efecte, la solució formal d'aquests poemes, d'estricte classicisme, el gust pel sentit comú que representa la saviesa popular que es formula a través de frases fetes i sentències, el contrapunt irònic amb què sonen certs neologismes esdrúixols, i la visió de l'home solitari que reconeix sense aldarulls la pròpia grisor i les misèries del món que l'envolta, mig tendre i mig amarg però sempre empès per la força de la bonhomia i la rectitud moral, són trets compartits amb l'autor de Breviari d'un eremita urbà (1975), Sonets de la fita obscura (1984), Anys i paranys (1985) o La rosa quotidiana (1990), per exemple.

En l'ajustament entre les pretensions i els resultats, doncs, el llibre de Penya és impecable. Un es pot sentir més o menys atret per aquesta mena de poesia, hi pot detectar els límits de l'extrema explicitud o els perills d'una banalitat que assetja en l'operació de despullament de la pròpia vida, però no hi ha dubte que els alexandrins flueixen amb destresa i que arriben a dibuixar amb precisió els perfils d'un home a qui el lector acaba considerant proper i amable, algú amb qui valdria la pena enraonar i passar l'estona. A través dels 49 poemes del llibre –un per cada any viscut per l'autor quan el va acabar de compondre, fins ací arriba la cabòria constructiva–, Vicent Penya es forneix d'una filosofia d'anar per casa per acarar un món que sempre ens desborda, llei de vida, amb els seus canvis vertiginosos, i ajusta comptes amb els propis fantasmes, o enrònies, més preats: el pas del temps, els vaivens d'oblit i memòria, la soledat, la mort, l'amor i el sexe, la llibertat de l'individu, etc., i en el centre neuràlgic, les amargors i dificultats d'un ofici, el d'escriptor, tothora assetjat pel vell malentès (vegeu el poema homònim ja citat més amunt) de no ser entès pel lector i condemnat a heure-se-les amb el seu dur désir de durer enmig d'un món que el menysté en la ignorància i per al qual les paraules semblen haver perdut tot valor. Sense estridències, amb tot l'esforç de sinceritat i despullament de què ha estat capaç, heus ací el dietari poètic d'un home abocat completament al doble, paradoxal i difícil ofici de viure i d'escriure.

Publicat a Saó núm. 367, gener de 2012.

 

Set jutges

No n'han estat setze, com els que mengen fetge d'un penjat, ni com aquells altres que, inspirats en el popular embarbussament, amb les seues guitarres i les seues cançons van començar a posar lletra a l'efímera i més aviat il·lusòria albada postfranquista. No setze sinó set, que amb la sentència contra Garzón han transformat el joc fonètic dels setze jutges en un espectacle macabre de canibalisme i venjança. El fetge del jutge penjat ha estat devorat amb el mateix ritual que l'àguila aplica eternament, amb la llei a la mà, sobre un Prometeu encadenat a una roca del Caucas per haver revelat als homes el diví secret del foc. L'àguila dels set jutges té al cor els Reis Catòlics i Franco, un escut d'unitat pètria entre les ales desplegades i el jou i les fletxes davall les urpes. Garzón no és fill d'un tità ni guanyarà l'eternitat gràcies a l'ajut d'Hèracles. La seua comesa ha estat més humil que la que democratitzà l'alquímia del foc, però no li manca la grandesa d'haver destapat la més espessa trama de corrupció coneguda dels temps pseudodemocràtics. Si el que és legal contra el terrorisme, les escoltes, deixa de ser-ho contra delictes que també soscaven l'estat de dret, deu ser que els set jutges consideren la corrupció consubstancial al funcionament del (seu) sistema. Mala cosa. En aquests moments de dol no és només l'àguila imperial que riu. Els ossos de Pinochet i Franco, entre d'altres execrables mòmies, deuen estar a hores d'ara pixant-se de riure en els seus nínxols. Per no dir res de l'absolt Camps, a qui ha faltat temps per llegir la tesi que ha dirigit un altre amic seu de la judicatura a la universitat alacantina que porta el nom (història convertida en sàdica ironia) de Miguel Hernández i descollonar-se a la cara d'uns estudiants que l'increpaven. Aquella transició fou certament modèlica, sobretot a l'hora de segellar la memòria dels vençuts i perpetuar la condemna dels prometeus encadenats per la victòria feixista. La propera condemna al jutge jutjat acabarà amb el que encara queda del fetge de les víctimes del franquisme. Dels nínxols oberts emergiran els fantasmes dels botxins, que continuaran regnant pels segles dels segles.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 11 de febrer de 2012.

  












Els Setze Jutges en una imatge publicada per enderrock.cat 

Fred siberià

Sort de fred siberià que ens distrau durant uns dies de l'altre fred, rutinari, antic i implacable, que els savis de les estadístiques i els addictes als tobogans financers i dineraris s'entesten a anomenar crisi i que ja la majoria comencem a percebre com una simple i gran estafa. Per uns dies estarem més atents als termòmetres i les informacions meteorològiques, i les converses, amb la vaguetat que inspira parlar d'aquests temes, giraran entorn de l'oratge, que és el que sempre s'ha fet (excepte en èpoques dures de crisiestafa) perquè transmet una agradable sensació de normalitat. Si ve del nord un vent gèlid covat en les infinituds siberianes o si en bufa un altre d'asfixiant des de les entranyes del Sàhara, això són esdeveniments ineluctables, aliens als vaivens corretjosos de la política, l'economia i totes aquestes coses. Sort, doncs, de fred siberià, ja poc siberià quan arriba a les nostres latituds i ens toca només de raspalló, allunyats com som d'Ucraïna, l'Europa central, el Pirineu i fins de l'altiva Morella. Amb la davallada de les temperatures, ja no viurem, com en l'acudit, als zero graus equidistants entre el fred i la calor de l'atonia civil. La magnitud de l'estafa valenciana, en caure els telons de l'opulència que han deixat al descobert el paisatge de la misèria, ens ha deixat garratibats per la llarga letargia, atònits, amb poca reserva de paraules, que és la llenya primordial per a hiverns tan crus com el que patim ara. Però heus ací el fred de Sibèria, batent rècords –en clara sintonia amb l'esperit esportiu dels nostres dies– cententaris. Per uns dies ajornarem les el·lipsis, els balbucejos, els vicis circulars i els tòpics a què forcen la indignació i el cabreig contra una crisi que sabem estafa i ens provoca més tremolors que el fred siberià però que no entenem ni sabem com enfrontar. Parlar del temps amb la lenta indiferència amb què cauen les volves de neu constituirà un dolç parèntesi, un simulacre de normalitat. Però més ens valdrà acumular mentrestant raons i energies per combatre l'altre fred, injust, antic i rutinari, que no està de pas ni depén tampoc dels déus que regeixen la natura sinó de l'estupidesa i la voluntat humanes.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 4 de febrer de 2012.