diumenge, 27 de març del 2022

Esquerres en off side

La guerra d'Ucraïna és un d'aquells esdeveniments trasbalsadors i tan bèsties que trau totes les vergonyes i contradiccions del personal a la superfície. Vull dir d'entre els qui ens ho mirem còmodament intal·lats al sofà de casa, el comandament a distància en una mà i en l'altra el mòbil que bull de notícies i discursos de whatsapp tan definitius i transcendentals que duren, en el millor dels casos, uns pocs segons. I passem a una altra cosa, a un nou acudit, una nova pantalla, una nova idea màgica. Una altra cosa són els qui viuen sota les bombes, víctimes impunes i directes d'aquesta barbàrie. Salvant les distàncies, va passar el mateix en els dies àlgids del procés d'independència de Catalunya, però llavors la línia divisòria s'hi establia clarament entre partidaris i detractor del dret d'autodeterminació. Amb excepcions ben valuoses com Izquierda Castellana o Madrid por el Derecho a Decidir que confirmaven l'excepció de la regla de la solidaritat, hi havia els nostres connacionals, en general i amb més o menys intensitat segons els llocs, i els nacionals d'allà, majoritàriament partidaris de l'A por ellos. Es va esmicolar l'eix esquerra/dreta no només perquè alguna esquerra d'ací va renunciar als seus principis autodeterministes, sinó perquè l'esquerra espanyola va traure a passejar sense vergonya el seu jacobinisme consubstancial. Davant el dilema democràcia o unitat, aquella esquerra va preferir la segona. I la democràcia a l'espanyola va quedar ferida de mort des d'aquell dia. Això d'ara, però, és més confús, tot i que també parteix dels mateixos prejudicis, apriorismes i posicions preses amb antelació. De vegades t'adones que els esdeveniments socials, més com més complexos, sembla que només tenen lloc per confirmar les teues anàlisis, sospites o estratègies. Si tu prèviament ja has decidit, per exemple, que el capitalisme nord-americà és el que ha mogut els fils en l'obscuritat per provocar una guerra que només busca els propis interessos, i ja has qualificat de colp d'estat de Maiden el que també podria ser una revolta democràtica, ja pot venir Rita la cantadora. Si t'oposes a la barbàrie desfermada per Putin, a qui fas responsable al capdavall dels seus actes, és perquè pateixes de russofòbia. En canvi les teues detallades descripcions dels horrors comesos al Donbass (em pregunte per què no van ser denunciats en el seu moment amb tota l'energia necessària), que al capdavall no fan més que justificar, sota l'aparença d'anàlisi objectiva de la realitat, com si tal cosa existís, l'agressió russa com a necessària. I ja hi som: la culpa de tot plegat, com sempre, és de l'OTAN, de la UE i dels EUA, o per fer-ho més breu, del capitalisme mundial, un club on no per casualitat no encabeixen ni la Rússia de Putin ni la Xina de Xi Jinping. Es deuen pensar que aquells imperis custodien encara el somni socialista en els retrats de Mao o el cos incorrupte de Lenin. És a dir, que encara hi ha qui viu instal·lat en la lògica de la guerra freda i els blocs i qui continua fent les anàlisis geoestratègiques d'acord amb aquella plantilla. I si per una banda un es declara fervent partidari de defensar els drets i les llibertats democràtiques, amb el mateix èmfasi denuncia aquests drets i llibertats com un mer formalisme, una trampa del capitalisme. La profunda crisi de l'esquerra (en aquest sentit la catalana i l'espanyola van de la mà) es manifesta amb especial cruesa amb la guerra d'Ucraïna, que està sent la gran trencadora de famílies (polítiques). L'error, al meu parer, l'arrossega el marxisme-leninisme des dels seus orígens. Intentar aplicar la precisió de les ciències exactes al terreny de la sociologia no pot conduir sinó directament a l'abisme de l'stalinisme. El somni de la raó produeix monstres, sens dubte. Mentre fem tot aquest esforç explicatiu de les circumstàncies que ens estan posant a un pas de la guerra nuclear, ens deixem pel camí el més important: l'ètica que ha de presidir qualsevol posicionament polític. El convenciment que aquesta guerra és un desastre promogut pels deliris imperials i que l'hem d'aturar fent costat al poble ucraïnès. Les esquerres tornen a trobar-se amb el pas canviat quan més falta feia el seu exemple moral, tornen a estar en off side incapaces de fer un gol ni a porteria buida. Un episodi que ahir va tenir lloc al Parlament de Catalunya il·lustra prou bé el que estem dient. Hi va irrompre un grup d'independentistes jubilats i cabrejats per mostrar cartells que qualificaven els parlamentaris de vividors. I van rebre els aplaudiments entusiastes dels diputats de la CUP. Devien pensar que la cosa no anava amb ells, que són sempre tan guais. Al capdavall costa poc aplaudir i afegir-se de boqueta a les més nobles causes.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 25 de març de 2022.]





diumenge, 20 de març del 2022

Març marceja

Té mala fama aquest mes de trànsit entre l'hivern i la primavera. De ventós, d'inconstant, d'imprevisible, de traïdor portador de maltempsades. Una ullada al refranyer ens n'alliçona prou i massa, tot i que òbviament els canvis climàtics han anat més de pressa que la creació popular de dites, refranys o sentències, aquestes fórmules sintètiques de coneixement i dipositàries de cultura que ja gairebé ningú no tenim en compte. Matèria inerta de diccionaris i repertoris paremiològics, aquests enginys verbals ja semblen condemnats definitivament a l'arqueologia. I tanmateix enguany març marceja més que mai. Sol passar també que el febrer febreja, l'abril abrileja, el maig magenca i l'agost agosta o agosteja. Són els mesos que s'han guanyat l'honor de fornir la subtància per a uns verbs i poder així flexionar-se en temps, aspecte, mode, nombre i persona per designar accions, processos i estats. Març marceja. Sobre un fons gris clar de núvols espessos i fins a un centenar de metres de la vora cap a dins (o a la inversa), la mar s'agita enfurismada, tot un mantell blanc d'incansables onades que es trenquen, que rugeixen. El vent bat amb força les branques dels arbres i de l'alta palmera de Carri, fa més grossa la pluja fina i escampa la salabror i les olors marines que alça el bull escumós. El d'avui és un mar bellament tenebrós, diríem. Sembla mentida a més que tanta aigua i tanta agitació no es desborden, que la fúria s'apaivague just a tocar de la platja. Els temporals sempre són portadors de temors i mals averanys. En forma de llevantada, el vent deixa la mar en el seu límit i continua tot sol el seu viatge terra endins. Només merles i gavines s'han deixat veure avui, les unes en el seu tràfec terrestre de salts i corredisses pel jardí, les altres extremant la perícia de la seua dansa aèria. Vents i ocells, quin diàleg ancestral. Massa vent en canvi per als pardalets, masssa moviment i estridència per a la seua alada delicadesa, i prou deuen tenir a protegir el niu, a esperar l'armistici per poder picossejar i nodrir la pollada. L'hivern es pren una pròrroga, qui sap si la darrera, per marcejar, vaja, perquè sentim una certa recança d'aquells dies lluminosos i encalmats del gener passat amb banyistes que bracejaven en l'aigua cristal·lina o perquè després d'uns mesos secs la terra faça la seua provisió d'aigua plujana i Persèfone, puntual, torne amb els seus narcisos a encendre de colors la terra.

Vist així el temporal és bonic i i és benvingut, però a València la gent deu estar maleint-lo. Si quan cauen quatre gotes els meus conciutadans ja es posen tan tristos, en les primeres falles després de la pandèmia, tan esperades, no vull ni pensar-ho. Tot i que les omnipresents xurreries deuen haver fet ja l'agost –tanta és la seua passió bunyolera, que fa un parell de setmanes que n'hi ha quasi a cada cantonada–, el vent ha tombat algunes falles i han hagut de suspendre alguna mascletada. Ves a saber com acabarà tot plegat. Em pose també en la pell dels encarregats de mantenir una mica la decènciavull dir especialment la gent de la neteja–, els bombers i els qui que mal que bé, tot i l'ocupació dels carrers pel monopoli faller, han de continuar fent marxa i treballant. I me'n faig creus, jo que no soc creient. Si en els primers compassos de la festa l'escenari perifèric del barri on visc ja semblava un camp després de la batalla, afegim-hi l'algaravia que encara queda per davant, les aglomeracions, la tirada a la barbàrie de cert personal dissortadament nombrós, l'ànsia acumulada per les restriccions pandèmiques, més aquest temps enfurismat, aquest març decidit a reivindicar el seu nom de déu guerrer, i el merder congregat pot ser històric. Res, al capdavall, malgrat els molts emprenyats, en comparació a la guerra miserable que arrasa Ucraïna, a les mil malvestats que persisteixen com un hivern tossut allà on mires i a les quals, per sort i per desgràcia, tant de soroll posarà per uns dies sordina. I sense l'escapatòria de cap tenebrosa bellesa. De manera que esperarem pacientment que torne la calma del bon temps, que la fúria desbocada trobe el seu fre en la voluntat ferma de la gent, que la mar que bull entre escuma blanca no es desborde. Que la maltempsada passe i siguem a temps per a la visita anunciada de Persèfone.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 18 de març de 2022.]

 


 


diumenge, 13 de març del 2022

Contra la tirania

Com més sang fa la guerra d'Ucraïna més em revenen els ecos i les imatges dels Balcans de primeries dels noranta del passat segle. Tot i que Sèrbia, llavors la potència agressora, amb els seus Milosevic i Karadzic de torn, era més aviat poca cosa comparada amb la Rússia actual, l'escalada de bogeria i dolor que va provocar fou immensa, amb ferides que passats més de trenta anys encara no han cicatritzat, morts que encara es busquen, reparacions que potser no arribaran mai. Mentre Europa i la resta del món desfullava la margarida de la intervenció, sí, no, com i a quin costat posar-se, les persones queien com a mosques en la seua indefensió. Amb la memòria dels terribles setges de la II Guerra Mundial encara viva, assistíem, còmodament instal·lats al sofà de casa però amb l'ai al cor, al de Sarajevo. Les flames destruïen la gran biblioteca de la capital bosniana, els hospitals suportaven el pes de les bombes, els músics aprofitaven les curtes pauses de la metralla per omplir d'art la tristesa d'uns carrers en runes, les redaccions dels periòdics imprimien des de l'infern les paraules llibertat i dignitat. Teo Angelopoulos, que tantes tragèdies havia filmat, ens conduïa entre la boira, pel riu de l'horror on un vaixell transportava la ferralla del cap de Lenin d'un món ensorrat. Les primeres paraules de Tolstoi a Anna Karènina aplicades als casos d'Ucraïna i els Balcans, però, ens adverteixen de les dificultats d'establir-hi similituds. Transformem-les: "Totes les nacions felices s'assemblen, i les dissortades ho són cada una a la seua manera". Diguen el que diguen sobre la manca d'imparcialitat dels mitjans de comunicació occidentals, que això va segons països i segons mitjans i fins periodistes en la multifacètica imperfecció de les nostres democràcies, o sobre l'abassegadora presència de la guerra d'ara tot comparant-la amb l'escassa i esbiaixada informació que ens arriba d'altres conflictes, la tragèdia humana d'Ucraïna no ha fet més que començar i mereix, em sembla, tota la nostra atenció. ACNUR donava ahir la xifra dels més de dos milions d'ucraïnesos ja exiliats per la guerra. Òbviament sempre passa que l'ombra de les grans tragèdies, més com més properes, enfosqueix altres urgències. La informació, sí, ens és imprescindible per comprendre els fets i prendre partit, però el seu excés, convertit en soroll, anul·la la nostra capacitat d'atenció, ens immunitza i inclina a mirar cap a un altre costat, perquè ni que siga des del sofà de casa ningú no vol conviure amb tanta misèria. Cal, doncs, filtrar l'allau amb criteri selectiu, perquè no tota informació és verídica ni creïble, i no per establir esquemes simplistes de bons i dolents ni descarregar ningú de responsabilitats històriques. No s'hi val amb pel·liculeres divisions, doncs, però tampoc amb equidistàncies impossibles que puguen confondre agressors i agredits i per molt esbiaixades o simplistes que ens puguen resultar la majoria de les valoracions i anàlisis polítiques del cas. La Sèrbia de Milosevic i la Rússia de Putin tenen moltes coses en comú, en especial l'excitació d'un nacionalisme agressiu i amb vocació d'imperi. El poeta E. E. Cummings va deixar escrit en 1938 que "un polític és un cul en / el qual tothom s'ha assegut llevat d'un home") i Samuel Johnson (1709-1784) que "el patriotisme és l'últim refugi d'un canalla". Cap dels dos no va conèixer Putin, és clar, però la malvestat humana no coneix límits de temps ni d'espai i segur que no van faltar als dos escriptors molts models on inspirar-se. Què no haurien dit d'aquest sàtrapa que ara comanda la guerra contra Ucraïna, que és al capdavall, no ens enganyem, no una lluita contra el nazisme sinó precisament contra les llibertats. Qui va començar demanant l'entrada al club europeu i a l'OTAN i volent modernitzar les restes de l'imperi soviètic, ha trobat més rendible injectar l'adrenalina de l'orgull patriòtic i els deliris de l'agressió, combustibles infal·libles per al nacionalisme que els canalles fan servir en benefici propi. La guerra, com va demostrar a Txetxènia –una de les massacres més ben amagades de la història contemporània–, a Geòrgia i el Daguestan, és la seua manera bàrbara d'assentar el seu cul en la poltrona d'un poder immens. El que fa i continuarà fent no sabem fins quan, però, és més vell que pixar. Ara se n'ha eixit del Consell d'Europa, una excusa perfecta –si és que en necessitava cap– per continuar l'escalada del terror passant-se pel folre el dret internacional. Organismes no sospitosos de beneficiar l'OTAN com Amnistia Internacional o el mateix president ucraïnès l'han denunciat ja per crims de guerra. Les vies diplomàtiques, que haurien de ser respectades i impulsades sempre, i les sancions econòmiques, no semblen de moment doblegar el tirà ni obrir el camí de la pau. Una intervenció armada europea en suport d'Ucraïna podria, certament, provocar efectes molt negatius i fins i tot situar-nos a un pas de la guerra nuclear. Però mentrestant s'arrasa un país sencer, es massacra gent, venç la política bel·licista de terra cremada, es vulnera el dret d'autodeterminació i totes les llibertats democràtiques (en primer lloc les del poble rus). El temps passa i la tragèdia creix com una bola de neu. És urgent la pau, que segurament no aconseguirem si no trobem la clau que faça caure el tirà judoca d'esquena sobre el tatami. 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 10 de març de 2022.] 

 



 


dimarts, 8 de març del 2022

Lux aeterna

 

Antoni Ferrer, Poesia completa 1979-2021. Institut Alfons el Magnànim Centre Valencià d'Estudis i d'Investigació. Pròleg de D. Sam Abrams. València, 2021.

· · ·

Per fi podem gaudir, en la completa i ordenada extensió de la present edició, de tota la poesia escrita fins ara per Antoni Ferrer (l'Alcúdia de Crespins, 1943). La meritòria col·lecció d'obres completes que comanda Vicent Berenguer des de l'Institut Alfons el Magnànim ja ha donat a la premsa per a alegria del públic lector l'obra d'alguns dels sèniors de la rica, variada i abundant panoràmica de la poesia valenciana actual. Així, ja han organitzat el seu corpus poètic, el que es mesura de cap a peus, i per aquest ordre, Marc Granell (1953), Josep Piera (1947), Jaume Pérez Montaner (1938) i Teresa Pascual (1952). Debades hi buscaríem un criteri selectiu que no fos el més o menys sostingut consens sobre la importància, transcendència, pervivència o incidència dels autors publicats. O l'acceptació d'un cert cànon establert des dels anys setanta ençà, o el gust lector o la valoració històrica del mateix director de l'orquestra. O segons quines urgències, ves a saber, que de tot n'hi deu haver en les preferències electives del personal. Al capdavall deu ser qüestió de temps, perquè si de pes poètic, físic i espiritual, es tractava, sempre hi trobaríem a faltar, entre els primers volums de l'aclamada col·lecció, Joan Navarro i Salvador Jàfer. En qualsevol cas, l'edició d'obres completes, ací com arreu, no solament serveix per ordenar i rematar (no voldria semblar escatològic), i per tant rellegir en i amb un sentit nou l'obra de cada poeta, sinó també per establir-hi connexions i dissemblances, i fins per contribuir políticament i institucionalment (ja que l'empresa editora és en aquest cas una institució pública) a la construcció del cànon poètic de l'últim terç del segle XX i del que portem del XXI. I ací és on, vist i llegit amb la mirada del lector, salten més dubtes. Començant per la consistència de les definicions generacionals que encara s'estilen tant. La dels 70, posem per cas, en haver-hi entrat de trascantó un poeta com Granell, que hi pertany per edat però escassament per opcions estètiques, o Pérez Montaner, més tardà en la publicació de llibres i en certa manera immune a algunes de les palloles del grup, no diguem Teresa Pascual, que si hi pertany per naixença i experiència i tot el que això implica, hi és aliena perquè començà a publicar a finals de la dècada següent. Aquestes primeres seleccions d'obres poètiques, al capdavall, no fan sinó palesar que el panorama poètic valencià sempre fou divers i que la denominada generació dels 70 no hi va tenir l'abassegador predomini que alguns pretenen. No té més importància. Però ara sortosament li ha tocat el torn a l'Antoni Ferrer, un dels cims de la poesia catalana de tots els temps per als happy few, per fortuna cada vegada més nombrosos, entre els quals em compte. Perquè a més, el nostre poeta és una rara avis, com es diu en la llengua sagrada que ell tant s'estima, o un outsider, un original remenador de tradicions artístiques que no ha volgut ser mai ni rara avis, ni outsider ni original. Sol ser aquesta l'actitud dels esperits genials: fan les coses que els ixen de més fondo de la manera més natural possible.

Doncs ací el tenim, ben ordenat i amb un concís i clarivident pròleg de D. Sam Abrams, el volum que reuneix tota la poesia d'Antoni Ferrer, inclosa la poesia castellana del seu primer llibre, citat més amunt, i amb una llum esplendorosa (eterna en diu l'autor) emergint d'aquesta magnífica nebulosa de poesia: la del llibre fins ara inèdit titulat precisament Lux aeterna. Més els altres nou llibres publicats, de Partitura Laberint a Variacions Goldberg (2015), incloent-hi les Sis bachianes de 2015 que les precedien i que ara apareixen com una peça independent, les Tres peces corals (Quasi oliva speciosa, Charitas i L'Eliana), un conjunt de trenta-dos Poemes dispersos, alguns d'ells formant sèries, i dos aplecs de Poemes inèdits, Quatre cançons primeres i Aproximacions al "límit de Calcedònia". I un apèndix memorable, Poètica – Les formes inconsútils, que l'autor va escriure en 2001. Una obra monumental molt ben pensada. Com a obra artística d'un poeta excepcional alçada al llarg de 42 anys i també com a peça bibliogràfica d'alta filologia.

Però parlem una mica ara d'algunes impressions que aquesta Lux aeterna ens ha produït. Per començar o per acabar (o en l'univers metafísic de l'autor: per acabar començant de nou per sempre), el títol ja el deuen reconèixer les persones més instruïdes en la litúrgia cristiana. Es tracta, com sabem, de les dues primeres paraules de la part final de la missa de rèquiem o de difunts, la corresponent a la Communio: "Lux aeterna luceat eis, Domine, cum sanctis tuis in aeternum, quia pius es. Requiem aeternam dona eis, Domine, et lux perpetua luceat eis" ("Que la llum eterna els il·lumine, Senyor, perquè ets misericordiós, amb els teus sants en l'eternitat. Dona'ls el repòs etern, Senyor, i que la llum perpètua els il·lumine").

Deia Joan Fuster, en les paraules introductòries al seu Sagitari (1985), que com els poetes lírics ja saben, "escriure un vers és una manera de fer testament". Si tota l'obra d'Antoni Ferrer s'inspira en la idea i l'esperança de la vida eterna, que no poden desorientar mai les passes per aquest món ni les passions més profundament humanes, Lux aterna és el testament lluminós que tanca i obri el cercle. Hi batega, condensat, tot el sentit de la poesia de Ferrer i tots els mecanismes amb què el poeta ha sabut recrear la música del món amb nova lletra, pouada d'una llum que "ens dona blaus turqueses que il·luminen / el combat dels vivents contra el no-res / i el nostre pas pel món i els seus afanys". Qui, podent, es privarà de compartir tanta saviesa: "Que en el desig de ser com l'estimat / està la prova de l'amor de qui estima"? De Llull a Mozart, d'Ausiàs a Bach, del pintor anònim de Lascaux a Vermeer o Turner. Tots aquells que, com l'Antoni Ferrer, han sabut captar aquesta estranya llum en fuga que naix des del més profund de l'ésser, que ens configura el dir i es compleix en el fer, perquè "Està en defalt el dir, si l'home no s'arrisca / a fer el món que diu".

[Publicat a Saó núm. 477 de febrer de 2022.]

 


 

diumenge, 6 de març del 2022

Amb Ucraïna

Avui fa una setmana de la invasió d'Ucraïna per l'exèrcit rus i, en conseqüència, de l'inici d'una guerra que ja s'ha cobrat 2.000 morts civils i no sabem quants militars d'una banda i l'altra i ha provocat l'èxode de més d'un milió de persones d'un país que resisteix sota les bombes. Com sabem, la informació veraç és la primera víctima de qualsevol guerra, més encara en una de comandada per un personatge de la talla de Putin i els seus oligarques. Sota el rètol top secret o secret de guerra solen amagar-se informacions que detallen les més abjectes i execrables violacions de drets i llibertats. La guerra de Putin no podia ser-ne una excepció. Entre altres coses, i segons els experts analistes, perquè el que semblava un senzill passeig militar (operació en diu la propaganda; la paraula guerra està prohibida) es complica més del compte gràcies a la tossuda defensa ucraïnesa. Cada cadàver de soldat rus que siga entaforat dins d'un d'aquells plàstics sinistres i retornat en l'últim viatge a la mare pàtria, serà una raó més contra el poder agressiu i suïcida del tirà. L'oposició a aquesta guerra, que és alhora contra els que l'han iniciada, està trobant entre els ciutadans russos més i més partidaris, que després de cada manifestació són detinguts per milers. La història, siga com siga, té una tendència malaltissa a repetir-se en els seus aspectes més terribles i ja tenim de nou la guerra bestial al cor d'Europa, o més exactament, a la baula entre Europa i Rússia, un immens imperi hereu de l'estalinisme i el tsarisme, tan semblants entre ells, que, incapaç d'aconseguir uns mínims democràtics per a la seua gent, creu que amb la mateixa facilitat amb què obri i tanca l'aixeta dels seus gasoductes pot imposar la voluntat dels seus mandarins per la força de les armes. Tot això –i intoxicacions de la propaganda de guerra a banda, que en el cas de Putin no es poden distingir de la propaganda de temps de pau– fa gairebé impossible l'equidistància que alguns pretenen. Per començar, els qui sens dubte amb la millor de les voluntats han desempolsegat els vells cartells del "No a la guerra" i reparteixen responsabilitats a una banda i l'altra. Contra l'OTAN i pel desarmament, pel reforçament de les lleis i les institucions internacionals i una cultura de la pau, per les vies del diàleg i la diplomàcia, podíem haver-nos manifestat ahir i cada dia, cada vegada que es disparen les alarmes i cauen les bombes, però ara hi ha una massacre en marxa sobre un poble que té dret a defensar-se i que no pot fer més que defensar-se. Tots som partidaris de la pau –i del feminisme, i de l'ecologisme i de parlar bé perquè, com feia el vell acudit, "parlar bé no costa una puta merda"– però avui a Ucraïna, com ahir a Bòsnia, com despús-ahir al Vietnam o ara mateix al Kurdistan o Palestina, hi ha agressors i agredits, botxins i víctimes, atacants i defensors. Les excuses de Putin, que ja fa molts anys que colpeja els tam-tams de la guerra d'ara, i que té els tristos precedents d'Afganistan, Txetxènia o Geòrgia, sobre l'espai de seguretat i la defensa de la població russòfona enllà de les fronteres reconegudes, recorden molt les esgrimides per Hitler a la II Guerra Mundial. Què pot témer al capdavall el país que emmagatzema l'arsenal nuclear més gran del món? Sent amenaçat un sistema social que només és la versió més bèstia del capitalisme que la retòrica de l'antiga URSS combatia? Són de veritat els drets de la població d'origen rus, que denuncia sense buscar amb el seu poder de vet a l'ONU la protecció internacional, el que realment li interessa? No són els propis fantasmes, els personals i els històrics i nacionals de Rússia, la veritable amenaça, la por a perdre una engruna dels privilegis per a l'oligarquia que atorga un poder omnímode? Què importen les envitricollades explicacions geopolítiques amb què alguns pretenen alliçonar-nos sobre les causes del conflicte al costat de les evidències sagnants de l'ètica política i el patiment de milions i milions de persones? De què serveix justificar amb els errors del passat i els greuges pendents les injustícies que ara es cometen. Per això l'eteri "No a la guerra" em sembla avui poc més que una postura per eixir del pas, alimentada per la fidelitat a alineaments ja periclitats, conservats en el formol ideològic de la lògica dels blocs de la guerra freda. Sobretot des de la memòria històrica del que significà el cèlebre Pacte de No Intervenció de les potències europees durant la Guerra d'Espanya. En la bancada contrària, els prejudicis equivalents de la russofòbia eterna de la dreta, que en bona lògica hauria de veure en Putin un model tan pròxim i no el vell comunista que no és ni ha estat mai (si no és que per tal entenem els zelosos funcionaris de l'antiga KGB o el jerarques del PCUS). Europa necessita refermar les seues contrabalances en un món que ara discorre a la vora de l'abisme nuclear, necessita oposar a les inèrcies embogides de l'autoritarisme els valors de la democràcia i la justícia social, la llibertat i els drets humans, tot allò per què el poble ucraïnès va lluitar en 2004 i en 2014 i ara defensa, el seu dret col·lectiu a decidir el propi camí. En base a aquests valors de nou amenaçats des de Rússia, a Hongria i Polònia o a la mateixa Espanya, cal trobar un sistema de defensa paneuropeu que supere la lògica imperialista de l'OTAN. Però cal sobretot estar amb el poble d'Ucraïna, per la pau i les vies diplomàtiques i del diàleg, pel dret d'autodeterminació dels pobles.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 4 de març de 2022.

 



 


dissabte, 5 de març del 2022

En l'arena del temps

Vicent Alonso, Han fugit les merles de març. Cafè Central/Llibres del Segle, Balbec núm. 17. Sant Andreu de la Barca, agost de 2021.

· · ·

El darrer poemari de Vicent Alonso (Godella, 1948) s'obri amb una cita de John Cheever de The Journals en què després de collir unes pomes i deixar-les damunt la neu l'autor nord-americà observa per damunt d'un turó un cel que li sembla un paradís: "el cel safir, un espectacle de núvols, el sentit del món en els seus dies més curts, com arraconats" (the sky sapphire, a show of clouds, the sense of the world in these, its shortest days, as cornered). La cita és més que admiració i gratitud i ens porta directament al cor d'aquest bellíssim poemari, el vuitè en la trajectòria poètica de Vicent Alonso: un cel límpid de tardor o hivern, una mirada reflexiva, la paraula com a revelació del sentit (quan aconsegueix connectar concret i abstracte, particular i general, l'immediat amb l'infinit). Les 66 composicions del llibre s'organitzen en tres parts, Com més vell és el riu més se m'assembla (23 poemes), l'interludi Àlbum (Dotze instants i una coda), 12 poemes de dues estrofes amb 3 versos de 4-6-4 síl·labes cada una i uu poema final d'on hem pouat el títol per a aquesta ressenya, i És cert que l'excés de realitat ens afebleix? (30 poemes). El primer que caldria destacar del llibre és el rigor en la combinació del material, imprescindible perquè els passos del lector permeten sentir bé la textura de l'arena del temps sota els peus i els ulls es recreen en els matisos del paisatge a què ens convida el poeta. O perquè les indicacions siguen tan precises com perquè no ens hi perdem si no ho volem. Així les cites, les de George Trakl, per exemple, que visqué un hivern en plena primavera i en els poemes al·lucinats del qual també sovintegen, entremaliades i esquives, les merles, metonímia del temps fugit en Alonso, de la primavera de la vida. I els títols, versos que són com l'eco amb què revé la música del conjunt: el del llibre en el poema "Paral·lelisme", el de la primera part en "Addio del passato", que remet al seu torn a l'ària de La traviata, el de la tercera en "Llamborda (Pflasterstein)". Aquest mecanisme es repeteix a la inversa en motius de les cites que es reinterpreten en algun poema, com la neu inicial de Cheever o "les fulles que cauen i no et menteixen" del poema "Clarianes" inspirat en un vers de Charles Simic. Amb tots els instruments ben temprats i l'orquestra perfectament sincronitzada, la música que el poemari executa és una delícia.

Pronunciats pel jo líric sense receptor marcat ("vull posseir la veu més íntima") o sota la forma d'un monòleg entre el jo locutor i el jo receptor ("Aprèn / del cormorà, atent al moment precís: / de sota l'aigua n'obtindrà la presa") i també adreçant-se a un tu extern ("Veig el teu cos nu dalt de la morera / i abraçat a la soca el meu tremola"), els poemes del llibre es mouen amb la dansa del decasíl·lab (excepte en l'interludi, com hem vist) per les tres coordenades del temps en la contemplació reflexiva del passat, les circumstàncies presents i les certeses de futur. Si en anteriors treballs d'Alonso ja s'hi desplegaven evocacions del passat –pense sobretot en En l'aspre vent del món (2012) i en Vinces (2017)–, és en el present llibre on aquesta evocació és més vívida i es multiplica i concreta en els detalls més precisos. Per al seu propòssit de "posseir la veu més íntima" el poeta necessita viatjar al fons de la memòria, no per emmirallar-se en la malenconia de "l'or [perdut] dels dies", sinó per, seguint Wordsworth a través del film Splendour in the grass d'Elia Kazan, enfortir-se amb allò que ha quedat arrere. I, és clar, passar-hi comptes en un balanç des de la consciència que la vellesa és el lloc ("les hores són els llocs viscuts") on la mirada pot reconciliar-se amb els seus cercles, on la saviesa d'una vida intensament viscuda i l'aventura de la paraula han de fer brillar l'or del temps perdut i traure espurnes d'un present sostingut en una fugacitat de plenitud i dolor acceptats. La saviesa consisteix a viure, "Aleshores i ara", sense artificis, sempre esperant "la festa imprevista d'albes fèrtils". La travessia pel vell riu que va al passat és també un homenatge a amics d'infantesa, al germà i els pares i veïns de Godella i s'estén per tota la primera part i l'interludi, per que el poeta serà sempre un estrany dins la pròpia memòria. La tercera i més extensa manté el to reflexiu per evocar episodis i viatges més recents i meditar més intensament sobre la poesia. En el poema "JP" (Josep Palàcios?), per exemple, afirma: "Sembrem el temps per impedir la fi / però la poesia no és mai per als altres / soc jo o tu qui n'ha de traure profit, i podrem / morir sense recances". Però també el lector amatent, no cal dir-ho, que n'obté el guany immarcescible d'uns poemes destinats a perdurar en les platges de la memòria: "Ni oblit ni tornar enlloc, només / paga la pena el trajecte obstinat / sense inici ni arribada, preludi / del naufragi permanent del passat / en l'arena del temps".

[Publicat a La Veu dels Llibres el dissabte 26 de febrer de 2022.]