Quatre notes napolitanes

Quants anys feia que els viatgers somniaven de venir-hi? Quants Nàpols coneixien abans de trepitjar-lo amb els peus? Quants continuaran ocults sota lloses i llambordes, al final de foscos carrerons, en les infinites esglésies, monestirs, castells, palaus i museus que s'alcen orgullosos o aguanten ací i allà enmig de la runa amb una mala salut de ferro? La de la vastitud inabastable és la primera sensació que assalta el viatger, condició aquesta –la humilitat o simple constatació d'una realitat inapel·lable– necessària per obrir-se a l'imprevist, per intentar mirar amb els menys prejudicis possibles. Perquè si un es deixa abassegar per l'omnipresència d'un Maradona elevat a tots els altars de la passió supersticiosa, una religiositat fanàtica i a flor de pell, mesclada amb grapats de paganisme ancestral; si un s'encanta amb algunes pel·lícules de Sorretino, amb les cançons de Renato Carosone o fins i tot amb el record d'una novel·la de Curzio Malaparte, per força la fotografia de la ciutat quedarà velada. Entre la precisió mil·limètrica amb què alguns preparen les seues incursions (diguem-ho clar: aquestes escapades d'uns dies, fent el turista discret, no es poden qualificar ben bé de viatges), devorant guies, demanant recomanacions a amics i coneguts, recopilant dades que els proporcionen la il·lusió del viatge molt abans d'eixir de casa i la simple improvisació bé hem de torbar-hi un punt intermedi. Cal, primer que res, confiar en els propis ulls i olfacte, i practicar una suspicàcia sistemàtica respecte del que pontifiquen guies, agències i benintencionats experts en la matèria.

Però, caòtica i confusa, multitudinària i bruta, Nàpols és una ciutat fàcil per als qui venim d'on venim, de la vora oest de la mateixa mar nostra. Fins les inflexions de l'idioma ens resulten properes i familiars, de manera que per molt que no pocs indígenes s'entesten a parlar-nos en espanyol (la necessitat és una font inesgotable de títols universitaris i estudis filològics), nosaltres ens mantenim en el nostre italià vacil·lant, això podríem fer! Per dur-nos la contrària i privar-nos del tòpic de la lluminositat mediterrània, ens han eixit uns dies rúfols de pluja i fred, amb la qual cosa el refredat que arrosseguem des de València s'ha transformat en una sensació de febrícula i debilitat i en atacs de tos irreprimible, una bronquitis en tota regla, la qual cosa no ens impedeix travar mínimes converses amb la gent que en general és molt amable i moure'ns amunt i avall. El que pitjor portem són les inevitables pizzes. En el que d'altres, la majoria, consideren un paradís gastronòmic d'eficàcia universal, un bé dels déus, nosaltres només hi veiem un menjar vulgar, una mescla de resultats dubtosos. I comparades amb les nostres coques amb tomaca, senzilles i substancioses, o les coquetes de dacsa de la Marina, no hi ha color. Diríem que la pizza s'ha perdut en els recargolaments barrocs tan del gust dels napolitans, un menjar per atipar-se, no per delectar-se. Ens hem conjurat per no tornar-hi en uns quants dies. Perquè hi ha, òbviament, altres coses, molt més bones, el peix, per exemple, peixos modestos com la mabra o l'anguila que solen servir fregides, i tota mena de mariscos. I el vi, per descomptat. El mínim que es pot demanar a un plat és saber, pel gust, la vista, el tacte, l'olfacte i, és clar, pel paladar, què estàs menjant, cosa impossible de discernir en el cas de la pizza, siga bona, regular o decididament dolenta. Fes d'un plat popular una indústria d'ocupació militar com la que, via americana sobretot, han fet de la pizza i la desolació, la tristesa i la manca de gust seran completes. Però la sorpresa hi és, atenta a trabalsar-te i alegrar-te el dia quan ja quasi el donaves per perdut. Per això cal fugir de la ruta turística com de la pesta. I la sopresa ha estat, en demanar nosaltres una sopa ben calenteta per combatre el refredat, una zuppa di fagioli (i em preguntava com es podia preparar una sopa de fesols) que ha aterrat damunt la taula i que complia amb totes les virtuts d'una magnífica olleta de bledes. La trama llatina funciona a molts nivells i especialment el culinari. L'olla ens ha alegrat el cos i la vida i ha permès que donem per bones les caminades infructuoses costera amunt per conquistar alguna vista panoràmica de la ciutat, els passejos pels carrers dels pessebres, el millor cafè del món, curt i intens, que –això és infal·lible– pots demanar en qualsevol baret o tuguri, que no et decebrà, i sense la impertinència amadrilenyada del solo?. I, és clar, la ceràmica radiant de Santa Chiara, la meravella completa del Museu Arqueològic, les llibreries del final de Via Tribunali, l'algaravia de Via Toledo (no per la ciutat espanyola sinó per un Virrei així anomenat). Quatre notes sobre la ciutat, quatre dies que anem apamant-la, quatre giornate, com aquelles en què el poble de Nàpols va alliberar la seua ciutat del domini de l'Exèrcit alemany entre el 27 i el 30 de setembre de 1943, eternitzades per la filmografia, els monuments urbans, una estació de metro i la memòria popular.

[Publicat, amb el títol "Quatre notes sobre Nàpols", al Diari La Veu del País Valencià, el divendres 13 de desembre de 2024.]

 

 

 

La força del carrer

Fa una setmana de la segona gran manifestació contra Mazón, quan un centenar llarg de milers de ciutadans vam recórrer els carrers de València. Sens dubte n'hauríem pogut ser molts més si no hagués estat pels embussos d'entrada a la ciutat provocats pels talls de carrers a compte de la marató de l'endemà, la presència intimidatòria de la policia vedant espai públic a la lliure circulació i els diaris problemes del transport. És prompte, atesa la sordesa crònica i autoinduïda amb què el poder institucional respon al clamor del carrer, per avaluar els efectes de la pressió popular. I fàcil caure en el desànim i pensar que tanta mobilització no serveix de gran cosa. O pitjor encara, concloure que presoners com són de la supèrbia i la distància sideral que els aïlla i protegeix dels seus administrats, a les protestes només hi responen amb més iniquitat, amb major menyspreu per la voluntat massivament expressada pel poble. No cal sinó observar els moviments que s'han produït en el teatre d'ombres del Palau aquesta setmana per albergar aquests dubtes.

D'una banda els rellevaments inútils que asseguren poltrones i fidelitats i que són els habituals en aquestes crisis. Dir per exemple que la nova consellera d’Innovació, Indústria, Comerç i Turisme (quanta faena per a una expresidenta d'empresaris del calçat!) Marián Cano és l'enèsima repetició d'una pel·lícula que ja hem vist massa vegades és quedar-se curt. Tornar a llegir el paperot dels camps de golf com a font de riquesa, i més en les actuals circumstàncies presidides pel fang, el dolor i la recuperació del desastre, en una xulla esgrogueïda i gastada en els exàmens del passat, és un insult al sentit comú, una provocació delirant a la gent d'algú que no toca de peus a terra. Impossible maquillar tanta ineptitud. En la mateixa línia de despropòsits cal situar els honoraris del general vicepresident o vicepresident general Gan Pampol i la seua afirmació que no acatarà ordres o directrius polítiques (sorprèn aquest esperit d'insubordinació en un militar professional; o potser és que, en sintonia amb Vox, ens vol fer creure que tots els polítics són iguals excepte ell o ells, és clar). Reblen de moment el clau de les estupideses, la insensibilitat i el menyspreu a les víctimes de la DANA les declaracions de l'alcaldessa de Bigastre Teresa Belmonte, que també és senadora pel PP (quant de treball per a una persona sola!), en les quals sumava a les víctimes mortals dels aiguats les destituïdes i inefables Montes i Pradas. No han sorprès les seues paraules ni les inoportunes disculpes als veïns de Bigastre, acostumats a les maneres autoritàries i la tirada a respondre amb represàlies els crítics de la seua gestió. En el terreny més indissimuladament crematístic continua la pluja de milions a empresaris acòlits al règim i a les entitats fantasmes que promouen la guerra contra el valencià. Ranera de la mort o cant del cigne? Mentrestant el blanc principal de totes les protestes, el President que anirà junyit per sempre més al carro de Picassent, i que potser seguirà un dia les passes del seu protector i promotor Zaplana, s'amaga en la zona d'ombra del teatre cortesà, protegit dels flaixos i les preguntes de la premsa. Tot, en fi, vist a peu pla, ens podria induir a pensar en la inutilitat de les nostres protestes, que és precisament el que pretenen que pensem mentre s'enroquen com peces poregoses en el tauler polític i rere les cortines de vellut que els aïllen del poble.

El rellotge se'ls va aturar el 29 d'octubre hores abans de la mala hora de les 20.11 i ja no ha tornat a moure's per molt que intenten dissimular-ho. Les maniobres de distracció política a què assistim aquests dies indiquen, precisament, la feblesa de l'actual govern valencià i de les institucions que controlen, enfangades en el descrèdit i la inoperància, i que la mobilització popular és al capdavall l'única garantia de canvi efectiu. És una qüestió de temps, d'organització i d'insistència, perquè el poble valencià encara paga dècades de despolitització i narcosi desinformativa, i d'ampliar en quantitat i qualitat les formes de la protesta. És veritat que el destí de Mazón i els seus també es troba en mans d'altres agents i es dirimeix lluny del País Valencià. Ens pot semblar que el PSPV-PSOE es troba sumit en el seu complex de cagadubtes per les reticències a donar suport a la moció que proposa Compromís, però aquesta inhibició –que al capdavall és complicitat amb un PP agonitzant– es nodreix de càlculs precisos i apostes per la conservació del règim i del poder a Madrid. En el càlcul sembla no entrar la variable de la factura que hauran de pagar si el clam als carrers valencians es consolida i s'expandeix mentre ells obeeixen la veu de l'amo de la metròpoli, com han fet sempre. Senten que la terra tremola als peus del poder constituït d'una manera com no s'havia vist i sentit en molt de temps al País Valencià. I això només ha estat possible, ben lluny de les intrigues amb què els poderosos controlen i es reparteixen el poder, per la convicció i la força multitudinària del carrer.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 6 de desembre de 2024.]

 

                  [La plaça de la Mare de Déu de València plena de gom a gom el 30 de novembre de 2024. Foto: Diari La Veu del País  Valencià].
 

Uns entre tants

La meua filla ha organitzat una petita xarxa per repartir estris de primera necessitat, neveres, microones, accessoris de cuina, roba, joguets per als infants, entre damnificats de la gota freda. Tot allò que fa un mes era sobrer, o feia nosa en un racó, ocupava massa espai, havia passat de moda i ningú no es molestava a reparar, ara fa la seua feina d'humil servei domèstic. I no hi ha mans per a tanta necessitat provocada per la devastació i el mal govern. De l'opulència despreocupada, del tedi de la falsa abundància, de l'ànim tocacampanes, dels automatismes sense trellat hem tornat en un sospir a l'època de les estretors, de les mans que s'ajunten, del valor elemental de les coses. I dels gestos, de les paraules que poden durar molt més que els objectes d'un luxe que al final hem comprès que era de cartó pedra i que podia endur-se'l la fúria de l'aigua, la tossudesa apegalosa i tòxica del fang.

Ens acostem a Benicull del Xúquer, a tocar d'Algemesí, tan durament castigat també pel cabal desbocat del riu Magre engreixat per l'aiguat en les terres altes i la supèrbia imperdonable dels poderosos. A la vora de la pista de Silla, ja convertida en frontera de l'horror, el melic laberíntic de l'Horta Sud, de muralles tan febles que no han pogut resistir l'embat de l'aigua, encara s'amunteguen castells fantasmagòrics de cotxes i gavadals de fang i porqueria. Enmig d'un dia tan clar i bell fa més de mal contemplar tanta desolació. Descarreguem la primera comanda en una caseta als afores del poble, a una parella jove que es va salvar pels pèls i que ara ens conta el seu tràngol amb la veu tremolosa i les mans endurides de tanta neteja. Tenen dues filles, de vuit i quatre anys, que ara són a escola. La dona necessita parlar i parlar, explicar-nos que són treballadors, que mai no havien hagut de demanar res, que amb el que tenien anaven apanyant-se, que ara viuen a ca sa mare, que sobretot la major tardarà a poder oblidar la ferocitat de la riuada que quasi se les emporta. Pregunte per Guadassuar i l'home m'explica que també allà van patir inundacions. "Però els de Guadassuar són gent molt ferma", em diu, "i molts tenen terres i es dediquen a les feines del camp. De seguida van posar en marxa els tractors, les bombes de polvoritzar, tot allò amb què treballen cada dia, i en un tres i no res ho tenien tot net i aclarit. Quan van arribar-hi els militars i el personal d'emergències, ja no hi havia faena per a ells". Ens prometem venir l'any que ve a la festa ancestral d'Algemesí i les seues muixerangues i processons, de no ajornar més temps el coneixement de tants camins per recórrer com s'obrin a la Ribera. I venir-hi de la mà de Francesc Viadel i Rafa Xambó, d'Eduard Roig i Mercè i Eduard Sarrió, que ha perdut alguna cosa més que la biblioteca d'anys d'experiències i aprenentatge amb la riuada però que conserva incòlume la bonhomia, les ganes de viure i la força per lluitar per un país més digne.

Al barri vell de Catarroja, a tocar de l'església, una altra dona ens esperava. Malgrat que l'aigua li va entrar de ple a la seua casa de planta baixa i primer pis i que va llançar-li a perdre tot el que hi havia, no ha patit tant de mal perquè el seu barri és la part més alta del poble, potser un parell de pams que decanten l'incert destí a un costat o l'altre. Alguna cosa en la seua mirada, en la tremolor fatigada de la seua fortalesa, ens diu que encara tardarà temps a refer-se del colp. "Però la vida continua i hem de tirar avant. Gràcies pel microones, ens vindrà molt bé". I pel Camí Reial, la carretera de sempre, la dels semàfors inacabables que travessàvem neguitosos de lentitud i quilòmetres quan tornàvem d'Alcoi a València, ens arribem a Massanassa, per lliurar la darrera comanda del dia. Resulta ser la destinatària –casualitats de la vida en un món que continua sent un mocador–, una vella coneguda de la meua filla, marroquina d'origen, avui dedicada a tasques de voluntariat que coordina l'ajuntament del poble. Tota l'ajuda que tan gasiva va ser els primers dies sembla concentrada ara en estranya promiscuïtat. Uniformats diversos, militars de la UME, policies municipals vinguts de Madrid, maquinària pesada, camions extractors, furgonetes de repartiment. I missatges d'ànims en pancartes fetes per voluntaris brillant amb llum pròpia. I gent amb mascaretes i botes d'aigua fent cues: per sol·licitar ajudes d'urgència, per demanar que no se'ls menge de nou la riuada de la burocràcia, per renovar documents perduts en la barrancada, per continuar amb les tasques de neteja, carregant bosses de menjar. Fins per comprar dècims per a la loteria de Nadal. Confiats a l'atzar o la realitat de les pròpies forces, l'aigua va tornant a mare, la vida reprèn el seu curs amb prou feines i alè entretallat. Impossible no evocar avui la veu del poeta, l'enumeració interminable de la destrossa, impossible no aprendre de les lliçons de sempre, impossible oblidar els morts i el fangar, la cantilena dels greuges, l'evidència de causes i conseqüències, l'esperança que s'obri pas per les cantonades més sinistres i que floreix com una rosa de paper entre les mans. Impossible avui no sentir-nos uns entre tants com esperen i treballen.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 29 de novembre de 2024.]

 

                                                                           [Foto EFE/ Biel Aliño.]
 

Si vas nàixer per a martell

Potser és que tot el que està passant des de la DANA té un aire de déjà vu que no paren de venir-me cançons al cap, el Va com va d'Ovidi (sobre l'assumpció de responsabilitats individuals i col·lectives en les situacions d'injustícia: "Si jo no en tinc per mi, si tu no en tens mai prou") o el Quan creus que ja s'acaba raimonià ("Aquesta vella, odiada nit"). Per molt que semblen insuperables les proves d'ineptitud, irresponsabilitat, corrupció i misèria moral de què el PP ha donat sobrades mostres en el passat, i que culminen en la criminal gestió de la gota freda, amb 221 morts, danys materials incalculables i una crisi social, política i econòmica que marcarà a foc el futur immediat del país, aquest partit –qualificat pel Tribunal Suprem espanyol, arran de la Gürtel, d'associació per delinquir– té una capacitat increïble per batre els propis rècords d'estultícia. El PP no solament no escarmenta sinó que cada vegada la fa més lletja i més grossa. I no li cal ni dissimular. Si vas nàixer per a martell, del cel et plouen els claus, diu una altra cèlebre cançó que parla de la mort d'un pobre pinxo de cantonades. I qui va nàixer per delinquir i aprofitar el poder per lucrar-se i afavorir els del propi clan no pot fer res més que això, perquè la cleptocràcia és una addicció que només es pot superar amb el correctiu de la pressió social, les urnes i els tribunals (aquest últim difícil d'aplicar en un estat on la cleptomania del poderós és un mal endèmic). Francisco Camps, el Mortet com l'anomenà la brama popular, és un bon exemple del que estem dient: no només no va haver d'assumir cap responsabilitat per delictes que l'esguitaven fins en els vestits d'alta (i regalada) costura sinó que el seu partit, amb l'altre expresident enxampat amb les mans en la pastera però eximit d'haver d'entrar en presó, Eduardo Zaplana, i un llarg etcètera de corruptes fent tanda per a judicis o màgicament desapareguts, va tornar a guanyar les eleccions –amb mètodes, ara ho sabem, molt coherents amb la seua doctrina cleptomaníaca. Sense mobilitzacions ni urnes capaces de tombar el règim que vam heretar de Franco i la seua monarquia, això va com va, com volem.

Ni l'enorme tragèdia de la DANA, amb la mirada social fixa per primera volta en el clatell i els ulls dels seus principals responsables, ha pogut modificar la conducta addictiva de Mazón i companyia. Si mai van desaparèixer d'escena, tornen els contractes a dit amb llum i taquígrafs (la impunitat ja els ha incapacitat per a la simulació i la decència), amb la sang encara calenta, amb el fang arrapat als ossos i la pena: Becsa SA, de Gabriel Batalla, condemnat en 2019 per finançament il·legal del PP, més de 6 milions; CHM Obras e Infraestructuras, de Rafael Martínez Berna, també condemnat per finançament il·legal del PP, més de 3 milions; Facsa, d'Enrique Gimeno, condemnat a presó en el mateix cas Gürtel, 1'5 milions; la Sociedad de Agricultores de la Vega acumula més de 9 milions en contractes després d'haver finançat el PP en 2006 i 2007; Pavasal SA, que també va finançar el PP fa més de 15 anys, més de 5 milions; FCC Aqualia SA, empresa condemnada en el cas Taula, més de 7 milions.

Quan creus que ja s'acaba torna a començar. Si hi ha maror, peix en abundor. En la rebolica de la mort i del desastre, sobre les ruïnes del fang i la destrucció, les aus carronyeres ja celebren el seu festí immund. Del cel plouen els claus per a les seues martellades. Recuperació econòmica i social, diu Mazón, després de la DANA. El sentit comú tendeix a pensar que per a tal fi res millor que la gestió d'economistes o sociòlegs competents. O de savis geògrafs, experts en canvi climàtic. O de gent d'honradesa i tenacitat a prova de bombes. Gent de consens, gent fiable. El PP, en canvi, com el PSOE quan la pandèmia (és just recordar-ho) s'estima més la lluentor de les medalles, el pas marcial i l'ordeno y mando, de manera que Mazón ha col·locat també a dit (al final se li farà aquest òrgan més llarg que el nas de mentider) els generals Francisco Gan Pampol i Venancio Aguado de Diego al front de la presumpta reconstrucció. Del primer sabem que sovinteja les tertúlies i la premsa, que comandà la força militar establerta a Bòsnia després de la guerra i que és autor del llibre El arte de mandar bien. Querer, poder, saber. Sense descartar que el figuerenc puga ser un magnífic professional en el seu camp de batalla, tot fa pensar que aquest nomenament té més a veure amb una maniobra de protecció de l'ombra de Mazón i amb la capacitat dissuassiva que dos generals poden exercir davant qualsevol vel·leïtat popular de canvis efectius de l'estat (lamentable) de coses. Temps al temps. De moment assistim a la preocupant substitució de la política de parlament, debat i democràcia per experts en l'art de manar i la sobtada conversió del poble sobirà en simple personal de tropa. Manar exigeix obeir i l'obediència, cega o deguda, és radicalment contrària al correctiu que els nous temps reclamen als polítics ineptes i corruptes.

 [Les dades sobre contractes a dit a empreses amigues han sigut extretes de l'article de Manuel Lillo i Usechi "Qui són els empresaris condemnats per la Gürtel sol·lcitats per Mazón per a la 'reconstrucció'?]

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 22 de novembre de 2024.] 

 

 

Foc nou

Has encès la foguera però la fusta estava humida o potser encara era massa verda. "Padre, la leña no prende", s'exclamava el fill envejós i parricida del poema La tierra de Alvargonzález d'Antonio Machado. Debades hi afegeixes un tros de paper o cartró, debades ventes amb força l'exigua foguera per intentar reviscolar la flama. El foc no pren amb la deguda consistència i seguit seguit s'apaga. És el moment de fer-ne un de nou, de fer bé les coses des del principi: triar bons branquillons per col·locar-los a la base, posar-hi llenya ben seca distribuïda harmònicament perquè l'aire el mantinga viu. Ara per fi tira bé i escalfa i forma unes brases potents que oportunament nodrides faran que el foc dure hores.

Fa quinze dies que la DANA va arrasar vides, cases, vehicles, infraestructures i collites de pobles sencers, tot el que trobava al seu pas. Fou el 29 d'octubre, dia que quedarà indeleble en la memòria dels valencians com la desfeta tràgica d'una il·lusió, com el despertar traumàtic de dècades d'obediència cega als mites que ens volen espanyols de primera, felices criatures solars, fills que viuen en la fosca plenitud d'ofrenar ridícules glòries a uns déus estranys. Aquell vespre de mort, amb la furiosa llengua d'aigua i de fang emportant-s'ho tot, molts van caure en el compte que érem sols, que aquelles ombres que projectaven les televisions, aquelles veus omnipresents de les ràdios, aquella comèdia tan ben ordida per tots els mitjans protagonitzada per personatges anomenats Mazón, Sánchez, Feijóo, Abascal, Felip VI, Montes, Català, Camarero, Pradas, Rovira, Argüeso i companyia eren només espectres que vivien a anys llum de distància de la vida de cada dia, tan fràgil que en un tres i no res podia fugir de la mans per sempre. Però van aprendre una altra lliçó memorable: que l'abandonament i el silenci, el borum de la picabaralla partidista i els jocs de saló, la incompetència indiferent i classista, els al·lucinògens del poder, podien ser anul·lats per la força de la solidaritat i la mobilització populars.

Demà farà una setmana de les manifestacions a València, Castelló, Alzira, Elx i Alacant on, per una vegada, la gent va dir prou massivament i unànime exigint la dimissió de Mazón i la depuració de responsabilitats penals. El despertar de la ràbia d'un poble històricament submís que ara se sap maltractat, que ara sap que només el volen com a carn de treball i tribut, va desbordar València amb la seua força multicolor per clamar justícia. La comèdia, malgrat tot, continua a hores d'ara, i el titella Mazón, que penja d'un fil, eixirà avui al ple del Parlament Valencià a fer el numeret, però ni dimitirà ni el faran dimitir. A tot estirar caurà alguna peça menor. Per raons oposades però complementàries el PSOE-PSPV i el PP mantindran el cadàver de Mazón a la nevera de la morgue no sabem fins quan. Calculen, sens dubte, que la nostra ràbia anirà apagant-se com una foguera mal encesa, que de la indignació passarem a resignar-nos per tanta dissort. De fet, a la resposta solidària que ha encapçalat la joventut i ha vingut de tot el país i d'arreu i molt especialment de Catalunya, i la mobilització popular massiva i enèrgica, van començar molt prompte a oposar-hi la propaganda, la censura, la toxicitat desinformativa. Voluntaris i testimoniatges de vides trencades en directe prompte van sent substituïts per uniformats i els tractors heroics, pencaires i gratuïts dels nostres llauradors arraconats al fons de les pantalles. El rei mateix, que fa uns dies era rebut amb crits i fang a Paiporta, ara tornava al lloc del crim vestit de soldat, degudament blindat, per encoratjar la tropa. I el foc va apagant-se perquè no necessitem tan sols que facen dimitir Mazón i ens en posen un altre de més o menys idèntica burrera indiferent. No necessitem que amb la coartada de la incompetència autòctona a Madrid es pengen les medalles d'una reconstrucció que arribarà amb comptagotes i que servirà com a moneda de canvi i xantatge. El que necessitem és un foc nou que arranque des de la base: dimissió i convocatòria d'eleccions al País Valencià.

Encara que potser la massa crítica que comença a fer-se càrrec de la realitat que patim en carn pròpia no arribe a ser determinant per al tomb d'un nou cicle polític, necessitem fer foc nou. Malgrat que el PSPV amague el cap d'estruç sota l'ala de Sánchez, necessitem el foc nou per no caure en la resignació i la paràlisi col·lectives. Malgrat els dubtes de Compromís, que no s'acaben de dissipar amb l'honesta intervenció del senador Morera ni amb el discurs (en valencià, ja era hora!) d'Àgueda Micó al Congrés espanyol, tan carregat d'emoció i retòrica com mancat de propostes polítiques d'una certa substància i concreció, excepte per reclamar alguna molleta als pressupostos de l'estat, el País Valencià necessita foc nou. Malgrat que aquest partit esquive la seua responsabilitat de formació valencianista per liderar l'exigència popular de dimissió de Mazón i companyia, malgrat que no siga capaç ni de moure una simple moció de censura al que ja no pot ser ni un dia més president dels valencians, necessitem fer foc nou. El vell proverbi que només el poble salva el poble, que tant s'ha repetit aquests dies, parla de la justa desconfiança envers un poder que ens és aliè. Diu que a l'hora de la veritat només podem comptar amb les pròpies forces i que per revifar el foc necessitem tot el nostre alè. Fer foc nou des de la mobilització social, l'únic que ara com ara ens pot donar una oportunitat per reviscolar d'entre el fang i les runes.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 15 de novembre de 2024.]

 

 

Mai més

No és el que es coneixeria com el xapapote que el petrolier Prestige va començar a vessar a uns 50 quilòmetres de Finisterre el 13 de novembre de 2002. Allunyat mar endins, en una iniciativa desastrosa, el vaixell va enfonsar-se el 19 de novembre a uns 234 km de terra i alliberà una càrrega tòxica que s'estendria per 2.000 quilòmetres del litoral comprès entre el nord de Portugal i les Landes franceses. Aquella pega negra que vestí de tenebres la mar i les platges i que M. Rajoy, llavors Vicepresident del Govern Espanyol, descriví amb el seu peculiar humor negre com filets de plastilina quan eixien del buc enfonsat, fou la protagonista d'una de les catàstrofes mediambientals més severes de la història.

El que ha assolat 70 pobles del País Valencià de la Plana d'Utiel, la Foia de Bunyol, la Ribera i l'Horta Sud i ha deixat un rastre de mort i destrucció sense precedents en avingudes d'aigua no ha estat aquella marea negra, amb les 63.000 tones de material altament contaminant que es calcula que van ser vessats aquells dies de fa vint-i-dos anys. Les comparacions, ja ho sabem, són odioses, i més entre esdeveniments de naturalesa tan distinta, perquè l'envestida de la DANA s'ha cobrat de moment més de dues-centes vides humanes i ha arrasat el medi urbà on es veuen obligats a malviure centenars de milers de persones. Però en un parell d'aspectes les tragèdies s'assemblen com dues gotes d'aigua, en termes de foscor però també de llum. La mateixa incompetència de les autoritats encarregades de gestionar-les, en els dos casos del PP, amb un seguit de decisions errònies que n'agreugen les conseqüències i la malaltissa obsessió per amagar informació, minimitzar els fets i llevar-se el mort de damunt, d'una banda, i l'allau de solidaritat popular que es posa en marxa, s'autoorganitza i escampa ràpidament per tot l'espai afectat. És per aquestes coincidències que la tragèdia del Prestige i el títol de la columna d'avui m'han vingut al cap. Unes 200.000 persones es van manifestar a La Corunya l'1 de desembre d'aquell any sota el lema Nunca mais. El xapapote que alguns mariners van llançar contra càrrecs gallecs del PP o els ous amb què fou rebut Zapatero són els equivalents del fang que gent de Paiporta va disparar contra els reis, Mazón i Sánchez i va obligar-los a eixir per cames. La substància que identifica la desgràcia dels pobles convertida en el símbol de la injustícia i de la ràbia, la mateixa matèria amorfa, apegalosa i pudent que els destrossa les vides embruta el vestit dels poderosos i els deixa nus. Ni que siga per un temps i a la vista de tothom. Quants responsables polítics de la mala gestió de la tragèdia del Prestige van retre comptes davant la justícia?

Per bé que tots els dits apunten Mazón des de primera hora, fins els del seu propi partit, i que aquest lamentable personatge ja té tota la pinta d'un autèntic cadàver polític per molt que s'escarrasse encara a dissimular-ho, podria ben ser que es repetís la història de Galícia o la de l'accident del metro de València: impunitat total. Però si des de la contenció que exigeix el treball solidari i el dolor compartit volem que tragèdies com la que estem vivint els valencians no es tornen a repetir mai més hem de transformar la indignació i la ràbia, els projectils de fang i crits, en un horitzó polític que funde les bases per a una reconstrucció del país en termes radicalment diferents als imposats des del franquisme i que han donat carta blanca a l'especulació del sòl i l'urbanisme descontrolat, l'amuntegament de carn de treball i marginal en ciutats i barris lletjament infradotats, la subsidiarietat del transport públic, la construcció aberrant en llocs inundables, la destrucció de l'horta i els espais naturals i un llarg etcètera. Per a això no n'hi ha prou de fer dimitir Mazón i tot el seu equip de Govern. Exigir responsabilitats jurídiques i convocatòria avançada d'eleccions serien els primers passos per a una eixida efectiva i duradora, airosa, d'un fang que pot durar molts anys i comprometre greument el futur col·lectiu. Per posar fi a l'infrafinançament, l'espoli i el deute històric que secularment perjudica i empobreix els valencians i capgirar el sentit de la gestió pública actual, cal que ens governe gent capaç que conega i estime el país i que compte amb els millors especialistes en tots els camps. Ni Mazón ni el seu partit ni els qui fins ara, amb responsabilitats de govern, no han sabut buscar l'horitzó que el País Valencià necessita no estan capacitats per a tant. El mai més que volem multitudinari i ple de força aquest dissabte a Elx, Alacant i València hauria de ser un clamor per obrir una nova fase, decisiva, per al País Valencià.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 8 de novembre de 2024.]

 

[Foto: Vilaweb 9/11/2024]

 

L'hora de la veritat

A hores d'ara el balanç provisional de la devastació provocada per la DANA és de 207 morts, gran part d'ells a Paiporta, i un nombre que gira entorn dels 1.900 desapareguts. Hem pogut veure les imatges de la tragèdia gràcies a À punt, que n'ha fet un seguiment des de primera hora incansable i exemplar, i després en les altres televisions, de manera especialment solvent i colpidora a TV3, com és habitual. Mentrestant, i per comparació inevitable, la premsa de Madrid, quan ja era més que demostrada la magnitud del desastre, centrava la seua atenció en la interrupció de l'AVE a València. Una clamorosa evidència del concepte que a la capital del Regne d'Espanya tenen de les seues "províncies" i del globus mediàtic que l'aïlla d'una realitat que només compta a l'hora dels tributs i la grandiloqüència. El paisatge dantesc que n'ha quedat a la Plana d'Utiel, la Foia de Bunyol, a grans extensions de la Ribera i a l'Horta Sud no es pot comparar amb res que ens haja passat als valencians en el passat, ni tan sols durant la riuada de 1957 ni la pantanada de Tous de 1982 i els altres aiguats que històricament ens han caigut. Si els morts no es poden ressuscitar –i és més que probable que la sinistra xifra augmente les properes hores i dies–, si els danys materials són lluny de poder ser avaluats i reparats i les persones afectades directament tardaran molt a poder refer les seues vides, és clar que n'haurem de parlar durant molts mesos i treballar molt solidàriament i eficaç per alçar del fang un país devastat i un poble injustament abandonat pels seus governants. O molt ens equivoquem o aquesta tragèdia serà –ha de ser– un punt d'inflexió en el present i el futur del País Valencià. És com si el teló de la comèdia que ha anat fabricant-se durant dècades de Levante feliz o Terra Mítica i altres insultants retolets hagués caigut estrepitosament d'un colp. És l'hora de la veritat.

I en l'hora de la veritat, de les veritats, ja no ens poden enganyar amb el conte de la lletera, ja no ens poden tractar com a estúpids ciutadans de tercera. Els responsables d'evitar que una tragèdia anunciada i cantada com la DANA tingués tal poder de destrucció han fallat estrepitosament. En primer lloc en l'aplicació de polítiques de prevenció i emergències, amb l'escandalosa supressió de la Unitat Valenciana d'Emergències i les retallades als bombers. Però molt especialment, amb actituds que freguen l'acció criminal per abandonament de les responsabilitats amb greus conseqüències per a la població, en l'atenció als reiterats avisos del que s'acostava i de l'evidència dels aiguats i en l'augment espectacular ja a mitjan matí del 29 dels cabals a la capçalera del riu Magre i de rieres i barrancs i en l'activació dels protocols d'alarma que haurien de correpondre al cas. La inhibició irresponsable de Mazón a l'hora de la veritat l'invalida com a representant màxim dels valencians perquè demostra la seua ineptitud per al càrrec. Batega al fons de la seua passivitat davant el desastre una incapacitat per comprendre la realitat, una adhesió infantiloide a negar una evidència desagradable. Ell, que ja somiava a recuperar la Copa d'Amèrica per al seu curriculum, es troba amb la impertinència de la DANA en el moment menys oportú i amb el seu Secretari de Seguretat i Emergències, Emilio Argüeso, desaparegut en els moments decisius perquè estava entregat en cos i ànima a la tasca patriòtica d'organitzar els Festejos Taurins amb el seu homònim d'Espectacles Públics. La primera compareixença pública de Mazón a les 11.45 per no dir res és la prova que ja ha perdut l'oremus de la realitat. A les 13.00 es fa gravar un vídeo que després esborra però tothom ha pogut veure i en el qual anuncia que la tempesta ja se'n va cap a Conca, que aquí no pasa nada y todo está bajo control. No és fins a les 20.11 que envien un senyal d'alarma als mòbils, quan el pitjor ja ha passat i milers i milers de ciutadans es troben atrapats en els colls d'embuts de les carreteres, els polígons, els centres comercials i tots els laberints de l'urbanicidi i l'amuntegament de personal. La compareixença de les 21.30 passarà a la història de la indigència política, comunicativa i humana d'un líder polític. A les 0.30 es presenta disfressat per a l'ocasió amb un jupetí de color roig (Felip VI ho farà en vestit de campanya, sempre hi ha hagut classes). Carlos Mazón ha d'assumir les responsabilitats pròpies del càrrec que ostenta.

I és que navegar amb bona mar, damunt les suaus onades de l'èxit, mentre un es pren un piscolabis i grava simpàtiques imatges i cançonetes lleugeres per a TikTok, és cosa fàcil. El bon navegant es demostra enmig del tràngol. I a l'hora de la veritat aquests personatges de cartró de la comèdia valenciana s'han demostrat uns perfectes inútils. Són polítics que només miren el propi profit i sempre en direcció a la Villa y Corte. Més que per fatxes –que ho són, i molt, per bé que maquillats de liberals, entossudits a simplificar la complexitat del món a les seues coordenades mentals de sota, cavall i rei–, fan por per ineptes, incapaços de dirigir i gestionar la cosa pública i l'interès comú. Com en l'accident del metro i altres tragèdies, faran mans i mànigues per no pagar-ne la factura, passar full i eixir-se'n de rosetes, tot i que aquesta vegada, amb els milers i milers d'afectats directes, de morts, de gent que ho ha perdut tot i que s'ha sabut abandonada, ho tenen més difícil. Però l'hora de la veritat reclama reparar el mal, cosir la xarxa de la solidaritat popular i exigir l'assumpció de responsabilitats polítiques al màxim nivell. I demana continuar debatent sobre les causes que agreugen episodis com el de la DANA en un país propens a aquest tipus de fenòmens que aniran en augment amb el canvi climàtic i que ha estat venut a l'especulació urbanística, la falta d'una ordenació racional del territori i la manca de finançament i infraestructures. Necessitem urgentment un projecte nou de país que mire pels seus habitants, amb polítics que el coneguen en profunditat i l'estimen. Necessitem enfortir els llaços d'una identitat solidària a través de l'organització civil i popular. Realment necessitem traure el País Valencià de mapes aliens per fer-lo entrar en la pròpia història i poder decidir col·lectivament el seu present i el seu futur, més ric, més lliure, més net i més just. És l'hora de cantar les veritats.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 1 de novembre de 2024.]

 

 

Sakana

Els viatgers s'estan uns dies en aquesta vall estesa entre els pobles de Irurtzun, al nord-est, i Ziordia, al sud-oest, per on flueixen els rius Arakil, Burunda i Ergoiena, l'autovia que uneix la capital navarresa amb Gasteiz-Vitoria i la vella línia del tren Saragossa-Altsasu. Tot i que la comarca ha acabat anomenant-se així, sakan és un dels noms que l'èuscar té per designar una vall, al costat d'ibar, haran o bailara, i de vegades també una barrancada. Als viatgers no els és estranya aquesta forma d'anomenar per antonomàsia o d'escurçar un topònim que sempre està en boca, sobretot, dels seus habitants. Els de la Vall d'Uixó, la Valldigna o la Gallinera i tantes altres valls nostres també solen recórrer al mateix procediment. Potser no hi ha res de més humà que sentir-se el melic del món, perquè de fet cada u és el melic, tant si ho vol com si no, si més no del propi món, i el lloc on viu, el centre de l'univers. Dir-ne, doncs, la Vall de Sakana és com dir la Vall d'Aran, és a dir, la Vall de la Vall, un pleonasme fundat en certa manera en un oblit, o en la memòria que avui és només un rastre lingüístic: la presència del basc en les valls pirinenques de Lleida fins almenys els segles XI-XII.

Fa anys que els viatgers s'hi deixen caure de tant en tant. Plenament euskaldun, Sakana és una cruïlla de tres províncies basques, Navarra, Guipúscoa i Àlaba, i es troba a un tir de pocs quilòmetres de les respectives capitals, encaixonada entre les serres d'Aralar, Andia i Urbasa, un paradís de l'excursionisme, paisatge de cels nítids i extensos i altes muntanyes sobre les quals regna el puig de Beriain, de 1.495 metres, un gegant de pedra visible des de tots els racons de la vall i que a cada hora del dia s'exhibeix com un autèntic mapa del temps: a primeres hores del matí solen cobrir-lo les boires, si el dia s'ha despertat rúfol els núvols el combaten amb ferotgia en una mena de guerra de guerrilles, i si el sol acaba imposant-se cap al migdia, les altives muralles d'argent del Beriain brillen entre el gris de les pedres, els ocres i verds de les faldes de la muntanya i la foscor de les seues fenedures. El vaixell insígnia de Sakana, amb l'ermita de Sant Donat, és el far que ja guiava els pelegrins a Santiago en el camí que travessava aquesta vall. A l'altre costat de l'Arakil, la serra d'Aralar, amb el monestir de Sant Miquel, franqueja la comarca pel nord i l'obri cap a les muntanyes i valls que van baixant cap al Cantàbric. Beriain té un interlocutor d'excepció en les formacions rocoses que el temps, l'aigua i el vent han anat motllurant a la serra d'Andia, en especial una de ben visible des de la vall i que recorda molt l'escultura que Eduardo Chillida instal·là a la platja d'Odarreta de Sant Sebastià, Haizearen Orrazia o la Pinta dels Vents. Als viatgers sempre els ha pegat per pensar que el gran escultor basc s'hi inspirà directament, però potser és que l'artista va saber donar forma al tel·lúric i ancestral amb el ferro i la pedra i interpretar el silenci del vent que xiula i forada el buit i ara el veuen reflectit en l'espill de les roques. El que va nàixer de la natura hi torna transmudat en art. És aquest equilibri de línies horitzontals i verticals el que forneix el magnífic diàleg amb la natura que els viatgers experimenten a Sakana, l'amplitud de les perspectives, la sensació de viure en la terra, en comunió amb ella, formant part d'una mateixa realitat indestriable, una de les característiques fonamentals del poble basc, del binomi gent i terra.

I si tot viatge s'alimenta dels contrastos entre la realitat que un mateix porta de casa, la pròpia memòria enfrontada a nous indrets i circumstàncies, el parell de penyes que vigilen les portes cap a Guipúscoa, les dues germanes o Biaizpe d'Irurtzun els recorden el Barranc del Cint alcoià, "ambdós braços oberts" de la cançó d'Ovidi, i Aralar, la Serra de Mariola, d'alçades i dimensions molt semblants a la basca. S'acaben ací les coincidències, en els miratges de la geologia i el paisatge. Pels encontorns d'Etxarri-Aranatz els viatgers busquen la paleta de colors d'una tardor que sempre els sembla esquiva i endarrerida (de fet, ho està, amb màximes aquests dies de 22 graus) i tornen a recórrer els camins dels seus roures mil·lenaris. A uns 100 quilòmetres a l'est, a la Selva d'Irati, caminaran durant hores damunt la suau catifa que formen les fulles caigudes dels fajos acompanyats tothora per la cançó de l'aigua de l'Irati. Acollits de nou per la vall i sempre en trànsit.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 25 d'octubre de 2024.]

 

                                                                                [El Beriain, octubre de 2024.]

 

Indústria de la felicitat? No, gràcies

El que ja es coneix amb una paraula tan lletja com el fenomen a què fa referència, turistificació, s'ha convertit al País Valencià i singularment a la capital en una autèntica plaga. El fenomen arranca de lluny, en ple franquisme, amb l'eslògan Spain is different del sinistre (i llavors ministre) Fraga Iribarne i cançonetes de moda tan coents com aquella d'El turista 1.999.999 de Los Stop. Ara tot allò se'ns revela com el que fou: una broma de mal gust. Molt prompte hotels de la costa i càmpings, els citröens dos cavalls dels francesos i els llampants mercedes que portaven els alemanys, es van transformar en apartaments i urbanitzacions mastodòntiques i aerolínies que treballen a estall per oferir vols de baix cost i creuers capaços de moure deu mil persones d'una tacada. La massificació turística, moguda per una indústria insaciable íntimament relacionada amb el negoci de la rajola i el ciment, no sembla tenir aturador. Si en l'època infausta de Zaplana, Camps i companyia algun empresari va arribar a afirmar que quan no quedés terreny on edificar construirien en el mar, amb un Mazón que es va criar a l'ombra de l'avui condemnat es repeteix la història. O es multiplica descontroladament amb l'augment exponencial de la invasió turística i els seus efectes ja visibles, palpables i apamats sobre la població autòctona, els espais naturals i urbans i l'economia, la cultura i la llengua del país.

El mal de tot plegat és que no hi ha manera d'aprendre dels errors. Els vint anys que van d'Eduardo Zaplana a Alberto Fabra el País Valencià atenyé el zenit de la corrupció i dels beneficis privats desbocats en perjudici dels serveis públics i el benestar comú dels valencians, un simulacre que va acabar com va acabar i que els diversos estudis assenyalen com la principal causa de l'empobriment actual del país. Els mateixos incendis amb similars piròmans insisteixen en els mals d'avui i de demà. El pitjor, però, no és la repetició de la jugada que protagonitzen els cadells dels antics mafiosos, destinada al fracàs final, sinó que la major part de la gent encara es pensa que el turisme és un mannà que ens cau del cel, una font inesgotable de riquesa, un procés natural o un fat contra el qual no hi ha res a fer. Però els números canten, i de quina manera: Alacant és la segona demarcació provincial amb més pobresa relativa, és a dir, amb major nombre de població de renda inferior al 60% de la mitjana espanyola. Les dades provenen de l'estudi Distribució geogràfica de les llars a Espanya, realitzat pels economistes Carmen Herrero i Carlos Albert per a la Fundació Ramón Areces (Madrid) i l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques. Els autors de l'informe apunten directament a la prevalença del model turístic com a causa principal del nostre empobriment. I aporten més dades: el País Valencià és la sisena autonomia que menys oportunitats de renda ofereix a la seua població. En prosperitat, desigualtat i incidència de la pobresa, front al 100% del País Basc (model de turisme moderat i sostenible, i no per casualitat), el País Valencià té el 62'6%, xifra que baixa al 55'8% entre la població de 18 a 64 anys.

Per contrarestar la rotunditat i evidència de les xifres i el malestar creixent de cada vegada més gent a Barcelona, Palma o València, tres de les ciutats més castigades pel turisme convertit en barbàrie destructora, res millor que insistir en les mentides de sempre. Nuria Montes, la insuperable (però tot és susceptible d'empitjorar) empresària i advocada madrilenya a més de Consellera de Turisme i no sé què més, acusa els contraris a la turistificació de xenòfobs i classistes, ella, adalil com el seu partit dels drets humans i la fraternitat universal. I promet més creuers, vet a taxes que al capdavall tampoc no solucionen res i carta blanca al que, en un moment de catarsi disneylandiana, ha anomenat la Indústria de la Felicitat. La felicitat, vet ací la clau de volta del discurs d'un PP disposat a enfangar-se i enfangar-nos en els mateixos errors del passat multiplicats per cent. Felicitat? Els indígenes, cada volta més escassos, ens conformaríem amb molt menys, posem treballs i habitatges dignes, bona sanitat, educació i cultura i projectes per al país que no ens neguen en la desesperació; ens conformaríem que es posés fre a una depredació d'enèsima i potser definitiva onada colonial per als valencians. De moment no pocs infeliços, que en la seua condició som immensa majoria, anirem a la manifestació convocada dissabte conscients que València s'ofega i que el País Valencià no està en venda. La resistència a la turistificació comença a ser un clamor. I la cabra de la felicitat ja se la poden confitar amb tota la indústria que la mou i promociona.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 18 d'octubre de 2024.]